Entrades amb l'etiqueta ‘Festivitats’

Sant Patrici, patró d’Irlanda

dimarts, 17/03/2015

És ben sabut que sant Patrici fou l’evangelitzador d’Irlanda, però la veritat és que la seva figura està envoltada de misteri, ja que no en coneixem gaires coses segures i molts aspectes de la seva vida són fins avui dia objecte de discussió. La raó és que la nostra font principal sobre el sant és una Confessió escrita per ell mateix, on tracta de justificar i defensar la seva missió davant d’unes certes acusacions de les quals era víctima: no es tracta, doncs, d’un relat autobiogràfic ordenat i amb dades concretes, sinó més aviat d’una mena de diari espiritual. I pel que fa a les vides del sant escrites per diversos hagiògrafs medievals, la seva historicitat en molts punts és més que discutible[1] i no podem contrastar les seves dades amb seguretat.

Així, doncs, desconeixem la data del seu naixement, que podem situar grosso modo, entorn de l’any 400. També el lloc és discutit: el més probable és que fos a la zona propera a la muralla d’Adrià (potser Carlisle)[2]. O bé més al nord, a la zona sud occidental d’Escòcia, potser a l’actual Dumbarton. El que sí està clar és que la seva família era britanoromana i formava part del govern municipal. El seu pare, Calpurni, era diaca i decurió, i el seu avi, Potitus, era sacerdot, encara que en aquests primers anys Patrici sembla haver viscut com un noi de la seva edat, no particularment entregat a la religió.

Catedral catòlica de Sant Patrici a Armagh (co. de Armagh, Ulster, Irlanda del Nord). Seu arquebisbal i capital religiosa d'Irlanda. En aquest emplaçament el sant va fundar la primitiva catedral.

Catedral catòlica de Sant Patrici a Armagh (co. de Armagh, Ulster, Irlanda del Nord). Seu arquebisbal i capital religiosa d’Irlanda. En aquest emplaçament el sant va fundar la primitiva catedral.

Quan era un jovenet de setze anys, va ser víctima d’una razzia per part d’un escamot d’irlandesos o scotti, que acostumaven a fer incursions a les costes occidentals de Britània per apoderar-se bàsicament d’esclaus i ramat. Se emportaren el jove Patrici a Irlanda, on acabà com a esclau d’un druida. Amb ell va romandre durant sis anys, ocupant-se del ramat de porcs del seu amo i va ser la seva desventura que va fer sorgir en ell una gran espiritualitat. És evident que durant el seu captiveri va aprendre moltes coses dels druides i de la societat irlandesa pagana, que desprès li varen ser molt útils quan va retornar a Irlanda per a evangelitzar-la. Finalment, de manera miraculosa va aconseguir fugir de l’illa. Els anys que segueixen són obscurs, però sembla que els va dedicar a l’estudi i a l’aprofundiment a la seva religiositat. Temps desprès, quan ja estava preparat, un àngel se li aparegué en somnis i l’exhortà a tornar a Irlanda per a predicar-hi la fe cristiana. Efectivament, sabem que fou enviat pel papa Celestí I per a evangelitzar l’illa, encara que no sabem exactament ni quan ni on sant Patrici fou revestit de l’autoritat episcopal per realitzar la seva tasca.

En arribar a Irlanda feu algunes conversions, però de seguida es va trobar amb la frontal oposició de Loegaire, el rei suprem que residia a seu reial de Tara, i dels seus druides. Per això aquests, els sacerdots de la religió cèltica pagana, el reptaren a una mena de competició on ens pot sobtar l’absència de predicació. Efectivament, tal con se’ns narra, no va ser d’un diàleg entre religions, sinó un duel de poder màgic. Es tractava de veure qui feia més prodigis i més espectaculars. Com no, guanyà sant Patrici i ho va fer al propi terreny dels druides, ja que el sant demostrà un poder de la mateixa mena que el dels seus oponents pagans: domini sobre els elements i una saviesa que li venia d’una comunicació constant amb la divinitat.

L’èxit de sant Patrici se’ns descriu com rotund. Efectivament convertí els irlandesos en massa. Però com fou possible això? No tenim una resposta clara, però hi ha diversos factors que podrien ajudar-nos a entendre-ho. En primer lloc, la conversió es va fer a partir de les capes més altes de la societat: en convertir els caps tribals, segueix ràpidament la cristianització de la tribu o regne. Això comporta l’ absència de martiris, a diferència del que va passar al món romà.

Turò de Tara (co. de Meath, Leinster). El nom irlandès antic és Temair na Rí o "Lloc alt de Reis". Era el lloc més sagrat i influent de l'Irlanda cèltica. No queda gairebé res de l'antiga fortalesa reial, A la imatge es veu l'emplaçament del recinte, amb dos anells de pedres.

Turò de Tara (co. de Meath, Leinster). El nom irlandès antic és Temair na Rí o “Lloc alt de Reis”. Era el lloc més sagrat i influent de l’Irlanda cèltica. No queda gairebé res de l’antiga fortalesa reial, A la imatge es veu l’emplaçament del recinte, amb dos anells de pedres.

D’altra banda, la religió dels celtes tenia elements que podien haver fet que el cristianisme no resultés completament aliè als irlandesos. En aquest sentit, es diu que, durant una predicació sobre la Trinitat, sant Patrici va fer servir un trèvol de tres fulles (esdevingut símbol de l’església d’Irlanda) per explicar el concepte d’un sol Déu amb tres aspectes diferents, cosa que li va resultar fàcil ja que els celtes coneixien perfectament el valor de la tríade tant a la religió com a l’art figuratiu i la literatura. D’altra banda, entre els celtes no existia un panteó amb uns déus amb funcions ben delimitades com era el grecoromà, la qual cosa suggereix una possible creença en la unicitat última de la divinitat. A més, sant Patrici va respectar els costums i tradicions dels irlandesos, tret del culte als antics déus. Sigui com sigui, sant Patrici va seguir vivint i predicant fins que va morir de vell entre els anys 461 i 493 a la mateixa Irlanda que ell havia convertit. Era el dia 17 de març, que per això és el de la seva festa i alhora la festa nacional de la Irlanda cristiana, que el va honorar d’aquesta manera com el seu patró indiscutible.

 

Glòria Torres

IRCVM

[1]Com el fet d’haver expulsat les serps d’Irlanda, raó per la qual els textos hagiogràfics justifiquen el fet que no es trobin aquests animals a l’illa.

[2]Muralla construïda per l’emperador Adrià a l’any 122. S’estenia des del golf de Solway, a l’oest, fins a la desembocadura del riu Tyne, a l’est i defensava la Britània romana dels atacs del pictes del nord de l’illa. Aproximadament era a la frontera entre les actuals Anglaterra i Escòcia.

A cada porc li ve el seu Sant Martí

dimarts, 11/11/2014

Avui, 11 de novembre, és Sant Martí. El dia en què el santoral recorda aquell soldat que va arribar a ser bisbe de Tours, del qual, segons assegurava el mestre Joan Beleth (+ 1165 ca), els reis de França acostumaven a portar-ne la capa a les seves batalles com a estendard.

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

Però en aquesta ocasió no parlarem del que és considerat el fundador del monacat occidental i dels seus fets i miracles, enderrocant temples pagans, lluitant contra l’arrianisme o tornant a la vida més d’un mort. I, sota aquest títol, tampoc farem referència als casos de corrupció que es destapen al nostre entorn, de manera cada vegada més quotidiana. En lloc d’això, ens fixarem en el que es feia al voltant d’aquesta data a moltes llars, fossin urbanes o rurals, una tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies. Parlem de la matança del porc i el que suposà el consum d’aquest animal en l’alimentació medieval. Una bèstia que des de segles ha fet les delícies de molts i ha fet fugir esperitats molts d’altres, espantats per la seva impuresa, terrenal o espiritual.

Que fer la matança del porc en aquest moment de l’any és una tradició que recula enrere en els segles es pot comprovar en les representacions simbòliques dels mesos de l’any que trobem a l’iconografia de l’època. Potser l’exemple més clàssic és el de la portalada romànica de Ripoll, en el qual el novembre dues persones (una d’elles, una dona?) donen el cop de gràcia a un porc amb un garrot i la part posterior d’una destral. O també ho veiem al Lunari e reportori del temps de Bernat de Granollacs (+ 1478 ca) (se’n conserva una edició impresa de 1513), en el qual per il·lustrar el mes de novembre, dos homes sentencien amb un garrot el que sembla un porc senglar.

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El consum de porc funcionava com un veritable signe distintiu dels cristians respecte musulmans i també jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava l’ingesta de carn d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: «No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs» (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament prohibit per l’Alcorà: «perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là» (Sura 2:173).

A la taula cristiana, en canvi, el porc era benvingut, i de quina manera. En part perquè fins a finals de la plena edat mitjana, el porc era de fàcil cria, tingut en semillibertat als boscos glandífers de tot Europa. Entre els segles XI i XIII la popularitat de la seva cria es va veure afectada a causa de les rompudes i la desforestació, que van provocar que s’anés cap a un major tancament dels porcs i una certa marginació de la seva carn. Malgrat això, continuava sent un habitual de les cases de pagès. A les darreries de l’edat mitjana, Eiximenis comentava que el so que s’acostumava a sentir a les cases de pagès no era el dels instruments i els ocells sinó de «porchs e bous e cabres».

Però no era només una qüestió de pagès: a Barcelona, el Consell va prohibir el 1301 que els porcs es passegessin lliurement pels carrers de la ciutat, mentre sabem que al convent de Santa Anna de Barcelona, al segle XIV, es criava durant l’any un porc que es sacrificava i es menjava per Nadal. I per aquells mateixos anys, en una vila catalana, un teixidor llegava a la seva dona, entre els béns que tenia a casa, «unum baconem carnis porci salsiet unum porcum vivum».

 Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

 

La matança del porc es feia cap al mes de novembre. Com hem vist, es deuria estabornir el porc amb un garrot o similar i a continuació se’l deuria dessagnar amb un tall al coll i recollint-ne la sang, com es veu a una imatge extreta del Taccuinum Sanitatis. La seva carn es menjava fresca per les festes de Nadal, mentre que el que en quedava es salava per fer-ne conserves que duraven tot l’any. Aquesta carnsalada de porc s’utilitzava tot l’any per cuinar i moltes vegades, sobretot a les llars més humils, resultava ser l’única proteïna dels àpats, com a acompanyament de les verdures: «si es talla per acompanyar carbasses o cols, s’ha de tallar prima i menuda. I si és per acompanyar un altre menjar, tallades amples» (Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, cap. XXXX). Per això quan el metge de Francesc Eiximenis reprovava un gran golafre eclesiàstic pel seu estil de vida poc “saludable” i ostentós, li recomanava tornar a la carnsalada per portar una dieta més humil:

 

 

«Cant dehits que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dich-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d’ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada, e que beguats de la aygua axí com lavors fèyets e del vinagre bé amerat.» (Com usar bé de beure e menjar, cap. XII).

 

El porc fresc, en canvi, estava reservat habitualment a taules més exquisides. Alguns receptaris de l’època el posen en un lloc destacat, com el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, on es poden trobar molts detalls sobre com cuinar-lo. Hi té un paper destacat el porcell, el porc petit des que neix fins que el desmamen o fins que és mig fet. Les indicacions del receptari comencen des de la preparació de la bèstia, un cop mort. Per cuinar-lo a l’ast, s’aconsella d’escaldar-lo per treure-li els pèls («e axí feràs bell lo porcell») (cap. XI). Per farcir-lo, es recomana posar-hi la resola (o raola, una fregida dels menuts), les mursies (possiblement un tipus d’embotit), alls perbullits (és a dir, escaldats), julivert, marduix i ceba, tot tallat ben fi, a més de panses i quatre ous per lligar tot plegat (cap. XII).

Un cop preparat, farcit i rostit a l’ast (cap. XIII) –tal i com s’acostumava a fer a l’hivern–, la carn de porcell o de porc fresc es podia acompanyar, ens diu el Llibre de totes les maneres de potatges, amb allada blanca, salpebre (un adob fet amb sal i pebre) o salsa horugua. Però, què és aquesta darrera salsa? No us fa pensar, a primer cop d’ull, en aquelles larves verdes de tantes potes que es converteixen després en papallona? Doncs no cal que, en el cas que la vulgueu preparar, feu una picada d’erugues, perquè el seu ingredient principal en realitat és la ruca (Eruca sativa), aquesta planta de sabor lleugerament picant que des de fa uns anys s’ha fet tan popular com a acompanyament de, per exemple, les amanides o la pasta o bé posada sobre la pizza.

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

 

 

Per a fer salsa horugua només necessiteu ruca, vinagre per estovar-la, espècies com pebre, gingebre, clau i canyella i una mica de mel. Cal fer per començar una pasta picant la ruca amb el vinagre i escaldar-la amb aigua bullent. Després es trempa amb una mica més de vinagre i les espècies i finalment se’n corregeix el sabor amb mel o similar. Es serveix en un plat profund (greal). Si s’utilitza específicament per acompanyar el porc a l’ast, podeu posar-hi, a més, figues i molt de safrà «per so que vengua bé grogua» (cap. CLXV).

 

 

 

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua

Si vols ffer horugua, primerament ralla-le e piqua-la ffort, e axeta-la ab bon vinagre, e ffe’n pastadura. E cogua bé e escalda-le VIIIIº veguades ab aygua bulent. E cada vegada pica-la ffortment. Si és massa dura, pots-hi metre vinagre, e pica-ho. E quant serà bé piquat, exeta-ho. E pots-ho axetar en lo morter matex. E cada veguada ne gita la aygua. E puys destrempa-la ab vinagre per sabor, e ab espícies: pebre, gingebre, clavels, canyella; e mit-hi mel ho arop, ho sucre a hom deliquat. E mit-la per gresals. E dóna-la ab porc ffresc ho ab pex sellat.

 

Podeu provar de fer-la vosaltres mateixos, és senzilla de preparar i un acompanyament excel·lent per un bon porc a l’ast!

Carme Muntaner i Alsina

IRCVM – Universitat de Barcelona

www.eblamanuscripta.cat

 

La Mare de Déu de Kazan: una icona per protegir Moscòvia

dimarts, 4/11/2014

El 4 de novembre és un dia festiu a la Federació Russa: se celebra oficialment la Unitat Nacional. També s’escau en una de les festivitats més importants d’expressió de la devoció popular per les icones: és el dia de Nostra Senyora de Kazan. Però com s’entén que a l’Estat post-soviètic la Unitat Nacional coincideixi amb la veneració d’una Mare de Déu d’origen tàrtar? Avui ens proposem explicar-vos-ho.

La Catedral de Kazan, a l'extrem nord de la Plaça Roja. Credit: web del Patriarcat de Moscou.

La Catedral de Kazan, a l’extrem nord de la Plaça Roja. Credit: web del Patriarcat de Moscou.

Els visitants a la Plaça Roja de Moscou gairebé no es fixen en una petita església que s’aixeca a l’extrem nord, entre els grans magatzems GUM i l’edifici vermell del Museu Nacional d’Història. El llarguíssim mur del Kremlin, el mausoleu de Lenin i les cúpules brillants de la Catedral dita de Sant Basili (oficialment, Catedral de la Intercessió de la Mare de Déu al Turó) atrauen tota l’atenció. Però si pugéssim els graons que condueixen a la porta d’aquesta església de parets roses i cúpules daurades, que s’anomena pròpiament Catedral de la Icona de la Mare de Déu de Kazan a Moscou, ens trobaríem al mateix lloc on, el 1625, el “salvador de la pàtria” Dmitri Pozharskii va fer aixecar una església de fusta en honor de la icona apareguda miraculosament a Kazan el 8 de juliol de 1579.

En la religiositat popular russa, que han estudiat historiadors com Pierre Pascal, les icones eren l’objecte principal del culte, el seu centre: santes en elles mateixes, vehicles de la gràcia, i en la seva concepció estètica, oposades al retrat. Les icones eren considerades l’única bellesa perfecta sobre la terra, i cada comunitat i família venerava les seves, que es col·locaven no només a les esglésies, sinó també a les llars, en un prestatge a la cantonada de cada habitació. Totes eren respectades, però algunes, a més, esdevenien famoses pels seus miracles. La icona original de Nostra Senyora de Kazan era miraculosa pel seu propi origen (fou una imatge trobada allà on indicà una aparició), i se li coneixerien ràpidament miracles sobre la salut dels seus fidels. Però la història de com el seu culte va arribar a Moscou i d’allà es va estendre a tot el país és digna de ser explicada.

Una de les còpies fetes al segle XVI de la icona moscovita de Nostra Senyora de Kazan.

Una de les còpies fetes al segle XVI de la icona moscovita de Nostra Senyora de Kazan.

Després de la mort de Teodor I, darrer tsar de la dinastia Riurik, el 1598, el Tsarat de Moscòvia entrà en un període de profunda crisi política que es coneix amb el nom de Temps dels Disturbis (Smutnoe Vremya). L’eminència grisa de Teodor I, el boiar Boris Godunov, fou elegit successor per l’Assemblea de la Terra (zemskii sobor). Malauradament, una duríssima crisi agrícola s’abatia sobre el país entre 1601 i 1603; les bandes de pillatge s’estenien; les conspiracions contra el nou tsar eren constants, i els impostors (els “falsos Dmitris”, tres individus que es feren passar per Dmitri, el fill d’Ivan IV que havia mort el maig de 1591) ocuparen el tron amb el suport de la noblesa polonesa. Enmig d’enfrontaments de les faccions de boiars, els magnats de la Confederació de Polònia i Lituània atacaren les fronteres russes el 1603, posaren setge a Smolensk, i entraren a Moscou a l’octubre de 1610, on els boiars es mostraren disposats a entronitzar el príncep Ladislau (fill del rei polonès Segismund III Vasa) si es convertia a l’ortodòxia. El propi Segismund s’hi negà, ja que pretenia esdevenir ell el primer tsar catòlic – amb el somni d’engrandir la Confederació sumant-hi l’antic gran ducat de Moscou. Carles IX de Suècia, per la seva banda, ocupà Novgorod, amb la intenció d’aconseguir, com a mínim, guanys territorials a la Karèlia. Políticament, el tsarat de Moscòvia es trobava sumit en el caos.

 

L’historiador Victor Tapié afirma que, al llarg del Temps dels Disturbis, foren dues columnes les que sostingueren Rússia: el setge d’Smolensk, símbol de la resistència contra els polonesos, i el metropolita de Kazan, Hermògenes, elevat al rang de Patriarca de Moscou el 1606, que es negà a reconèixer els pretendents al tron polonesos i, segons es diu, va instigar els alçaments de la noblesa militar que conduirien, finalment, a alliberar el Kremlin a l’octubre de 1612. El líder de l’exèrcit que recuperà Moscou fou el príncep Dmitri Pozharskii, que abans d’atacar els polonesos s’havia encomanat repetidament a una icona concreta: la de la Mare de Déu de Kazan. Per això, i segons es diu, uns anys després, el mateix Pozharskii feu portar a Moscou la còpia que havia dut amb ell el 1612, en preparació de la nova guerra contra els polonesos per a l’alliberament d’Smolensk.

Els enviats de Nizhny Novgorod a casa del príncep Dmitri Pozharskii, de V.E. Savinskii (1882). En aquesta pintura la delegació de la ciutat de Nizhny Novgorod demana a Pozharskii que encapçali el segon exèrcit de voluntaris contra els invasors, i el pintor hi ha representat també la icona de la Mare de Déu de Kazan.

Els enviats de Nizhny Novgorod a casa del príncep Dmitri Pozharskii, de V.E. Savinskii (1882). En aquesta pintura la delegació de la ciutat de Nizhny Novgorod demana a Pozharskii que encapçali el segon exèrcit de voluntaris contra els invasors, i el pintor hi ha representat també la icona de la Mare de Déu de Kazan.

El Temps dels Disturbis es conclou quan, el 1613, l’aristocràcia tancà files entorn del jove boiar Mikhaïl Romanov, i una Assemblea de la Terra (zemskii sobor) excepcionalment àmplia, formada pel consell de l’Església, els boiars, i un conjunt de persones de diversa condició (incloent ciutadans, servidors militars i, de manera excepcional, camperols) l’elegí tsar. El seu fill, el tsar Alexei Mikhaïlovitx va establir el 1649 que la festa de la icona se celebrés cada 22 d’octubre segons el calendari julià, que com sabeu si ens llegiu sovint [link al post de Bon Nadal ortodox], es correspon al 4 de novembre del gregorià. Segons les cròniques, en aquella data l’any 1612 l’exèrcit de Pozharskii havia pres Kitay Gorod i es preparava per assaltar el Kremlin. Es consolidava així l’estatus de protectora de la nació russa de la icona de Kazan, la devoció a la qual es va estendre a tot el país a mesura que hi arribaven les còpies de la imatge d’aquesta Mare de Déu, moltes d’elles considerades miraculoses.

El 1913 el tsar Nikolai II va commemorar els 300 anys de regnat de la seva dinastia. Entre la grandíssima producció impresa relacionada amb la celebració, hi ha aquest cartell, on es pot veure a l'esquerra l'oferiment de la corona a Mikhaïl Romanov el 1613, i a la dreta el propi Nikolai II, envoltats per tots els autòcrates Romanov.

El 1913 el tsar Nikolai II va commemorar els 300 anys de regnat de la seva dinastia. Entre la grandíssima producció impresa relacionada amb la celebració, hi ha aquest cartell, on es pot veure a l’esquerra l’oferiment de la corona a Mikhaïl Romanov el 1613, i a la dreta el propi Nikolai II, envoltats per tots els autòcrates Romanov.

 

 

S’atribuïren també a la intercessió de la Mare de Déu de Kazan com a protectora del país tant la victòria a la batalla de Poltava el 1709 (on segons la tradició l’exèrcit rus portava la còpia miraculosa del poble de Kaplunovka) com la victòria contra Napoleó el 1812. En canvi, la desaparició de la icona original per robatori el 1904 i la seva suposada destrucció es van prendre com a causes de la derrota de Rússia a la guerra russo-japonesa de 1905. La veneració d’aquesta imatge en qualsevol de les seves còpies miraculoses va ser altíssima, i la festa d’aquesta icona (la còpia moscovita de la qual és ara a la Catedral de l’Epifania de Yelokovo, també a Moscou) va mantenir el seu estatus oficial fins el 1917, quan la celebració fou suprimida. En comptes de la commemoració de la Mare de Déu es va passar, és clar, a la commemoració de la Revolució d’Octubre, que amb la conversi al calendari gregorià quedava fixada el 7 de novembre. Però diuen que la història és cíclica i, en aquest cas, ho sembla: el 2005 Vladímir Putin va anul·lar les celebracions oficials de la Revolució, provocant una gran controvèrsia, i va instaurar el nou dia de la Unitat Nacional, fixant-lo al 4 de novembre, aprofitant el substrat de la festivitat de la icona i sol·licitant la col·laboració del Patriarca de Moscou en la consolidació d’aquest “nou” dia festiu. Al cap i a la fi, volia commemorar la mateixa expulsió de Moscou dels invasors polonesos que gairebé 400 anys abans Dmitri Pozharskii i Alexei Mikhailovitx havien atribuït a la intercessió de la icona paladina de la nació.

Cada any, la vigília de la festivitat de la icona de la Mare de Déu de Kazan el patriarca de Moscou celebra un ofici a la catedral de Yelokovo, on ara és conservada la còpia moscovita d'aquesta icona miraculosa. A la foto, una imatge presa el dia 3 de novembre de 2012. Les cues davant d'aquesta imatge, com també davant la còpia que es conserva a la Catedral de Kazan a Sant Petersburg, són ben habituals.

Cada any, la vigília de la festivitat de la icona de la Mare de Déu de Kazan el patriarca de Moscou celebra un ofici a la catedral de Yelokovo, on ara és conservada la còpia moscovita d’aquesta icona miraculosa. A la foto, una imatge presa el dia 3 de novembre de 2012. Les cues davant d’aquesta imatge, com també davant la còpia que es conserva a la Catedral de Kazan a Sant Petersburg, són ben habituals.

 

 

 

 

Núria Sallés
IUHJVV – Universitat Pompeu Fabra

Bon any nou!

dimarts, 23/09/2014

Bon cap d’any a tothom!

Com, que encara no toca? Que no sabeu de què parlem? Doncs que aquesta setmana entrem a l’any 5775 -תשע”ה- , ni més ni menys, i a més cap i cua, si més no en l’escriptura occidental. I es que de vegades se’ns oblida que el nostre calendari i la nostra referència de mesurar el temps no sempre han estat tal i com els tenim al dia d’avui, i igualment, no tothom ha fet servir els mateixos patrons. Anteriorment al bloc us hem fet cinc cèntims de la situació de la comunitat jueva dins la societat cristiana i com es vivien les diferents festivitats. Aquesta vegada és el torn de Roix ha-Xanà.

El seu nom vol dir, literalment, “cap de l’any” -gairebé tal i com ho diem en català-. Heus aquí que comença el nou any hebraic i tal com veieu se celebra pels volts de l’equinocci de tardor, però exactament cau al primer dia del setè mes de Tixrei (que enguany comença a la nit del 24 setembre). Com ja sabeu, el calendari jueu és un calendari lunisolar, és a dir, es divideix en mesos lunars, motiu pel qual hi ha un ball de dates important amb el fet d’adaptar els mesos lunars al cicle anual del sol, i que, fins i tot, fa que s’afegeixi al calendari un mes extra cada certs anys. No ens hauria de fer posar les mans al cap el fet d’incorporar un tretzè mes a l’any, ja que en el calendari que tots usem al dia d’avui també afegim un dia extra a l’últim dia de febrer en els anys de traspàs. En el calendari hebreu aquest mes es diu Adar Bet –Segon Adar- que succeeix el mes d’Adar, que passa a anomanar-se Adar Alef –Primer Adar.

Xofar askenazita

Xofar askenazita

Però tornem al nostre tema, que és el Roix ha-Xanà. Actualment, hi ha diferents costums i tradicions de celebrar el dia de Cap d’Any, la majoria dels quals no són una innovació dels nostres dies ni del segle passat, sinó que arrosseguen un bagatge dels savis jueus de Babilònica durant l’Alta Edat Mitjana i fins i tot d’altres que es crearen a la Baixa Edat Mitjana en terres europees. Podem trobar, doncs, tradicions com tocar el corn o xofar, que tot i que gairebé avui en dia només es toca per donar pas a l’Any Nou, a l’antigor s‘utilitzava, per exemple, per aplegar la comunitat, però la seva relació amb l’any nou ja es deixa constància al llibre dels Salms 81,4: ”Toqueu els corns per la lluna nova i per la lluna plena anunciant la gran festa”; resar l’oració del taixlikh, una pregària dels jueus asquenazites de la qual es té constància a partir del segle XV i que consisteix a observar allò que està escrit en el llibre del profeta Miquees 7,19: ”trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats”, i que consisteix a llençar els nostres pecats de forma simbòlica al mar o en una font d’aigua; un altre costum és per suposat el de menjar poma amb mel per augurar a través dels sucres dels productes de la natura un any ben dolç; també el costum de menjar el cap d’un peix o un xai seguint l’oració de “Que ens convertim en el cap i no en la cua” de l’any, s’entén, i també se sol menjar els grans de la magrana acompanyada de l’oració “Que les nostres virtuts augmentin com una magrana”, referint-se a la dita popular que la magrana conté tants grans a dintre seu com dies conté l’any.

Ara bé, tal vegada Roix ha-Xanà és simplement una festa de traspàs com seria el Cap d’Any que nosaltres celebrem? En realitat no, és molt més, ja que en aquest dia s’inicia un període de reflexió i penediment que finalitzarà deu dies després, amb l’arribada del Iom Kipur, el dia del perdó o el dia de l’expiració dels pecats. No té, doncs, un caire tan engrescador com podrien tenir altres festes, com per exemple Purim, sinó que són dos dies en què es considera que Déu està aprop de la humanitat (siguin o no del poble escollit) mentre aquesta fa examen de consciència, perquè alhora cada ser humà se situa davant el judici de Déu. Segons està comentat en alguns passatges de la Mixnà i del Talmud, Déu jutjarà tot ser viu segons els actes que hagi fet durant el transcurs de l’any que s’ha deixat enrere i en funció d’això, s’esdevindrà el que s’esdevindrà en l’any nou que entra. Per aquest motiu també és considerat el Dia del Judici, tal com ho deixa clar el llibre de l’Educació (Séfer ha-Khinukh) escrit al segle XIII on els costums litúrgics que se solen celebrar en altres festivitats no eren vàlids per aquest dia.

Text d'un llibre d'oracions utilitzat, entre altres, per Roix ha-Xanà, reaprofitat per a la coberta d'un llibre. Itàlia, s. XIV-XV

Sobre els costums d’aquest dia, ja eren discutits en les cartes del rabí Salomó ben Adret, rabí barceloní dels segles XIII i XIV, dels més prestigiosos de la seva època, en què deia que no es podia entonar l’oració del Hallel -els sis salms recitats després de la pregaria del servei matutí de certes festivitats- perquè el dia de Roix ha-Xanà era el dia del Judici. Igualment, es considera un dia festiu per la qual cosa no es pot fer cap treball manual tal i com bé s’explica en el llibre del Levític 23,24-25:El dia primer del mes setè observeu un dia de repòs, un dia de commemoració, anunciada a toc de corn. És un dia d’aplec sagrat. No feu cap mena de treball i presenteu una ofrena que serà cremada en honor del Senyor”.

 

Així que de moment, no ens capfiquem en el Dia del Judici ni avancem matèria pel dia del Iom Kipur, que ja arribarà. El que sí que podem aprofitar és celebrar aquest dia traduït a la nostra forma de vida, és a dir, resumint: sense fer massa feina, escoltar música a tocs de trompetes, anar a la piscina si encara fa prou calor i menjar tot tipus de fruita dolça, i recordar que tot això sempre és d’agrair.

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

La nativitat del profeta de l’islam i el preu del sucre.

dimarts, 22/01/2013

Entre el 24 i el 29 de gener d’enguany (2013) els musulmans celebraran la festa (eid) d’ al-mawlid al-nabi, amb la que  tradicionalment es commemora el naixement del profeta Muhammad. En diuen també mawlid, múlid, mulud o milad, en àrab col·loquial. Aquestes dates corresponen, en el calendari islàmic, als dies 12 i 17 del mes de ‘rabi al-awwal’, el tercer de l’any, de 1434. El primer és la data de la festa segons els sunnites i el segon la dels creients xiïtes. Però la data precisa del naixement de Muhammad és desconeguda.

Segons l’Alcorà (Sura 105), pocs mesos abans del naixement del Profeta, la divinitat hauria destruït l’exèrcit d’elefants del rei d’Etiòpia, que s’apropava a la ciutat de La Meca… una premonició miraculosa?  Les tradicions posteriors tampoc no revelen cap altre detall del natalici, ni esments de la seva celebració… un costum introduït posteriorment, i no pas ben vist per tots els musulmans.

Tanmateix, les pràctiques dels fidels van anar fent de l’evocació del naixement de Muhammad una raó de festa. Les primeres referències joioses i rituals del natalici remunten al segle VIII, quan al-Khayzuran, la mare del califa abbàssida Harun al-Raxid,  va transformar la casa pairal del Profeta en un lloc d’oració.  El naixement de Muhammad fou també rememorat pels califes fatimites a El Caire, en festes oficials en les que no participava el veïnat. El commemoraven també els sunnites de Síria, sota el govern de Nur al-Din (1118-1174). A poc a poc les celebracions guanyaven més bon to:  devocional, cerimonial i polític.

I, com no podria haver estat d’altra manera, els historiadors van tenir quelcom a veure en donar publicitat a la remembrança.  L’andalusí Ibn Jubayr (1145-1217), de visita a Aràbia entre  els anys 1183 i 1185, descriu com, amb motiu d’al-Mawlid, la casa del Profeta romania oberta tots els dilluns, suposada fèria del natalici, del mes de ‘rabi al-awwal’. Els fidels hi anaven a recitar oracions i pregàries i a besar les parets de l’edifici per apropiar-se’n la mercè (o baraka). Els germans al-Azafi de Ceuta explicaven, a primers del segle XIII, que els nens no anaven a escola aquell dia, de caràcter festiu per a tothom.

Avui les festes són molt reeixides i populars entre molts musulmans, sunnites i xiïtes, de totes les branques i escoles. Un dels països on se celebra amb més entusiasme és al Sudan, on s’associa al natalici dels sants locals, i on es festeja amb molts cants i molta percussió, en evocació del Profeta i els seus seguidors. L’increment del consum de sucre, per a preparar els dolços de la festa, sovint fa pujar el preu del producte al mercat!

 Mercè Viladrich