Entrades amb l'etiqueta ‘eines recerca’

L’Anunciació de Cambrón, relleu de procedència no-tant-desconeguda de la Yale University Art Gallery

dimarts, 3/02/2015

Al més de setembre vaig intervenir al Congreso General de Historia de Navarra. En la meva  comunicació posava de manifest el desconeixement, per part dels investigadors, d’un treball publicat per Francesca Español l’any 1996. En aquest treball la professora Español oferia unes claus molt interessants per a interpretar algunes restes de la desapareguda església de San Nicolàs de Navarra en relació amb la portada de Santa Maria de Covet.

Una fet similar s’ha donat amb un relleu de l’Anunciació, conservat actualment a la Yale University Art Gallery (New Haven, Connecticut: N. inv. 1968.37). La peça ingressava en la col·lecció americana en 1968, i fins avui havia estat considerat de procedènica desconeguda, probablement navarresa. Bé, en realitat, potser caldria dir que els responsables de la col·lecció ignoraven l’origen de la peça, ja que Walter Cahn, en un llibre escrit amb Linda Seidel, Romanesque Sculpture in American Collections. I. New England Museums (New York, 1979, p. 74-76, n. 8), ja informava que la peça procedia del monestir de la Concepció de la Mare de Déu de Cambrón, Cinco Villas (Saragossa).

Relleu de l'Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Relleu de l’Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Per a la historiografia hispànica, en canvi, la peça de Cambrón estava desapareguda des que els propietaris del monestir havien venut el relleu a un antiquari de Saragossa. Les úniques referències conegudes eren dues imatges publicades en sengles obres de Francisco Abbad Ríos dels anys 1954 i 1957. Fins ara cap investigador espanyol havía relacionat l’Anunciació de Cambrón amb la de Yale i cap s’havia fet ressò de la correcta atribució de Cahn, de fa 35 anys!

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución
Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Lògicament, la quantitat d’articles que es publiquen cada any, la multitud de mitjans i de llengües en què es publiquen fan molt difícil estar al corrent de totes i cadascuna de les novetats. Tanmateix, crida l’atenció que essent l’obra de Cahn i Seidel del 1979 referència indispensable per als museus de Nova Anglaterra i, per damunt de tot, havent estat W. Cahn professor a Yale des de 1965, sobta que la pròpia galeria d’art d’aquesta prestigiosa institució universitària no hagi actualitzat els registres. L’omissió resulta veritablement sorprenent.

El relleu de què parlem és una peça interessant tant pel cànon exageradament allargassat de les figures com per les peculiaritats iconogràfiques que mostra. D’una banda la voluminosa flor que l’àngel ofereix a la Mare de Déu, de l’altra pel llibre obert que subjecta i, finalment, per la casulla que vesteix. Cahn només ofereix hipòtesi per al llibre, que relaciona amb la profecia d’Isaïes (Is., 7, 14) al·ludint a la miraculosa concepció de la Mare de Déu.

Des de l’inici del segle XIII el monestir de Cambrón era seu d’una comunitat cistercenca femenina procedent de Santa Maria d’Iguácel (Osca) i que va mantenir aquest emplaçament a les Cinco Villas fins 1588. Aquell any, a causa de les disposicions del Concili de Trento, es van traslladar a l’església de Santa Llúcia de Saragossa. Aleshores el monestir va passar, en diverses ocasions, de mans cistercenques a laiques fins que amb la Desmortització de Mendizábal esdevé, definitivament una explotació agrícola laica. Les dependències monàstiques esdevenen aleshores cavallerissa, magatzem i vivenda dels propietaris, entre d’altres. La manca d’atenció i el canvi de funció van anar convertint aquest magnífic cenobi en una ruïna. Vergonyosa ruïna, amb els ulls d’avui, atès que encara espera la imprescindible intervenció d’alguna autoritat capaç d’entendren la importància patrimonial i històrica. El cas és tant sagnant que fa pocs anys la premsa recullia la notícia que els propietaris posaven en venda el monestir atès que no podien mantenir-lo i recuperar-lo [“Un monasterio cisterciense de Sádaba se vende en Internet“, El Periódico de Aragón, 8 de febrer de 2004].

Veient l’estat actual d’abandonament del monestir, potser cal pensar que l’entrada de l’Anunciació redescoberta en el mercat antiquari i el trasllat als Estats Units era el millor que podia passar. Les fotografies del web del Museu mostren un estat de conservació similar al de la fotografia publicada en 1954. Pot semblar una afirmació sorprenent peròés evident que en casos similars ha estat pitjor el remei que la malaltia. Així, per exemple, la portalada de Cerezo de Rio Tirón (Burgos), que es “conserva” actualment al parc de la Isla (Burgos), va ser recuperada en 1931 a Vitòria quan estava a punt per sortir d’España de forma fraudulenta. El relleu amb l’Epifania de la mateixa església que sí que va sortir i actualment es conserva a The Cloisters (Metropolitan Museum, New York). Aquest relleu es troba en un bon estat de conservació, la portalada en canvi esllangueix vora l’Arlanzón, amb la capa escultòrica externa i la policromia pràcticament desapareguda. Malgrat les protestes d’associacions i amics del romànic ha calgut esperar al darrer mes de desembre per a què l’Ajuntament de Burgos hagi decidit el trasllat a un lloc protegit.

Comparació de l'estat de conservació d'un dels Vells de l'Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Comparació de l’estat de conservació d’un dels Vells de l’Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Espoli, abandó, ruïna, oblit… què més pot passar-li al monestir de Cambrón? Com a mínim ara sabem on va anar a parar el relleu; esperem que aquesta “redescoberta” marqui un canvi de sort del desafortunat monument.

Juan Antonio Olañeta Molina

Ars Picta-Universtitat de Barcelona

L’article de Francesca Español és Español Bertrán, Francesca., “L’escultura romànica catalana en el marc dels intercanvis hispanollenguadocians”, en Gombau de Camporrels, bisbe de Lleida. A l’alba del segle XIII, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996

Els llibres d’Abbad Ríos són: Abbad Ríos, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, pp. 66 y 77 y foto 44; Abbad Ríos, Francisco, “Cambrón”, en Catálogo Monumental de España. Zaragoza, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1957, p. 603, imagen 1579.

Trobareu més detalls de la “redescoberta” a: Olañeta Molina, Juan Antonio, “El desaparecido relieve de la Anunciación de Cambrón estaba en la Universidad de Yale” (07/01/2015).

A vegades llegir no és tan fàcil

dimarts, 21/10/2014

Tots coneixem perfectament el significat que té el verb ‘llegir’: Distingir i anar dient oralment o mentalment el sons i paraules figurats per les lletres d’un text, per tal d’adquirir coneixença del contingut d’aquest (DCVB). Fins aquí tot sembla molt fàcil, llegir pot agradar més o menys, però en l’actualitat la gran majoria de la població que viu i treballa a Catalunya és capaç de fer-ho. Si en comptes de tenir davant un text actual, escrit a mà o en ordinador, tenim un text de fa cent, dos cents o tres cents anys la cosa es comença a complicar una mica.

La major part de persones que escriuen en aquest blog es dediquen a estudiar l’Edat Mitjana, per tant, solen treballar amb documentació escrita fa més de cinc-cents anys i, aquí, la cosa és complica bastant. Les complicacions vénen, no només a l’hora de ser capaç de desxifrar el text en qüestió, és a dir, de disposar d’unes bones nocions de paleografia, sinó també a l’hora d’interpretar-lo. En comptades ocasions els textos medievals presenten els moderns signes de puntuació, un codi que ens ajuda enormement en la lectura.

Pàgina de les Homilies d'Organyà, s. XII-XIII

Pàgina de les Homilies d’Organyà, s. XII-XIII

Un parell d’anys endarrere, en l’acte d’inauguració del curs 2012-2013 del màster de Cultures Medievals (podeu veure la conferència completa a la pàgina web de l’IRCVM), la doctora Rosa Lluch va exemplificar a la perfecció la dificultat que suposa puntuar i interpretar correctament els textos històrics. Per fer-ho apuntava la importància que poden significar dues comes i com, aquestes, poden canviar completament el significat de la famosíssima frase de Torres i Bages:

Catalunya serà cristiana o no serà.

Aquesta frase, atribuïda al que fou bisbe de Vic i visible a la façana del monestir de Montserrat canvia radicalment si hi afegim un parell de comes:

Catalunya serà, cristiana o no, serà.

L’oració no presenta massa complicacions interpretatives, però, afegint, o sostraient, un parell de signes de puntuació canvia radicalment el seu significat. Si això succeeix amb una frase escrita en català actual imagineu-vos la dificultat amb la que es troben els medievalistes a l’hora de treballar.

Un altre aspecte que cal tenir ben present a l’hora de tirar endavant qualsevol recerca és el canvi de significat que pateixen les paraules al llarg del temps. Els mots apareixen, desapareixen, entren en els diccionaris oficials per després sortir-ne quan ja no són utilitzats. Un exemple el trobem en la paraula ‘mainada’, aquest mot, que avui acostuma a significar el “conjunt de criatures d’una casa”, tenia durant l’Edat Mitjana un significat ben diferent ja que per ‘mainada’ s’entenien el “conjunt de guerrers súbdits d’una casa feudal”.

Martí de Riquer, en la introducció del llibre Los Trovadores: historia literaria y textos, evidenciava la importància que té pel lector que s’aproxima a aquells textos conèixer la societat feudal en la qual foren escrits. Per tal d’exemplificar-ho, utilitzava els següents versos de Guillem de Berguedà (1138-1192):

Et irai lai si·us platz, e no,

qu’en mi non a dreit ni razo

mas cum sers, si Deus mi perdo,

pus mos mas dins los vostres tinc

5e de vos servir no·m retinc.

Doncx, pus en mi non a ren mieu,

faitz ne cum pros dona del sieu…

Vostres suy ses autr’ochaizo,

per la bona fe qu’ie us covinc (…)

 

[Iré allí, si os place, o no [iré si no os place], porque en mí no hay derecho ni razón sinó como en un siervo (¡que Dios me perdone!), pues tuve mis manos dentro de las vuestras y no me abstuve de serviros. Así pues, ya que en mí no hay nada mío, haced de mí como noble dama con lo que es suyo…Soy vuestro sin ningú pretexto, por la buena fe que os prometí]

El text, per un lector del segle XXI, no vol dir gran cosa i és que els mots que hi apareixen, en paraules de Riquer: “han perdido el valor inmediato”.  Entre la nostra interpretació i allò que el poeta volia transmetre hi ha un abisme. Per tal d’evidenciar alguns dels significats perduts posarem un parell d’exemples. El primer, al vers 4, “pus mos mas dins los vostres tinc”; en aquest cas, Guillem de Bergadà fa una referència explícita al ritus de la immixtio manuum. Aquest ritual, que tenia lloc en l’acte d’homenatge, consistia en la col·locació de les mans, per part del vassall, dins les mans del seu senyor. Seguint amb aquesta metàfora feudal arribem al vers 5 on s’hi pot llegir el verb ‘servir’ que en el llenguatge de l’època no volia dir altra cosa que “complir les servituds vassallàtiques”. El mot ‘dona’ (vers 7)  ha de ser comprès en el sentit feudal del terme, és a dir senyora feudal a la qual prestar jurament de fidelitat i servir-la, és a dir rendir-li vassallatge, en aquest cas un vassallatge amorós.

Homenatge medieval.

Il·lustració medieval d’un homenatge. Archives Départementales de Perpignan.

Per evidenciar la relació amorosa, doncs, no es fa altre cosa que servir-se d’un cerimonial prou conegut per la gran majoria de trobadors que, a banda de ser uns magnífics poetes, eren senyors feudals. Guillem de Berguedà, sense anar més lluny, era vassall del comte de Cerdanya i dels Mataplana i, alhora, era senyor i disposava d’una mainada de vassalls al seu càrrec.

 

L’italià, una de les llengües romàniques que menys evolucions ha sofert, juga també males passades al lector modern, fixem-nos sinó en Dante i en un dels seus sonets més coneguts:

 

Tanto gentile e tanto onesta pare

la donna mia, quand’ella altrui saluta,

ch’ogne lingua devèn, tremando, muta,

e li occhi no l’ardiscon di guardare.

 

5Ella si va, sentendosi laudare,

benignamente d’umiltà vestuta,

e par che sia una cosa venuta

da cielo in terra a miracol mostrare.

 

Mostrasi sì piacente a chi la mira

10che dà per li occhi una dolcezza al core,

che ‘ntender no la può chi no la prova;

 

e par che de la sua labbia si mova

un spirito soave pien d’amore,

che va dicendo a l’anima: Sospira.

 

El text, après de memòria en la majoria d’escoles italianes, sembla fàcil de comprendre. La majoria de paraules es continuen utilitzant en la llengua actual, però el seu significat és radicalment diferent. Gianfranco Contini, historiador de la llengua italiana i un dels major experts de l’autor florentí, va dedicar un article, exclusivament, a la interpretació d’aquest sonet (Esercizio d’interpretazione sopra un sonetto di Dante). Per no allargar-nos massa ens fixarem, només, en el primer vers de la primera estrofa. Comencem pel ‘pare’, verb que en l’italià actual es podria traduir com ‘sembla’, la traducció doncs seria: “tant gentil i honesta sembla (…)”. Ara bé, en l’italià de Dante, ‘pare’ no vol dir pas ‘semblar’ sinó que prové del verb ‘apparire’, és a dir ‘aparèixer’ o ‘manifestar-se: “tant gentil, tant honesta, en la seva manifestació/ en la seva aparició/ en el seu passar”. Els mots gentil i honesta estan recoberts, també, d’un significat especial i és que segons Contini “gentile è nobile, termine insomma tecnico del linguaggio cortese; onesta, naturalment latinismo, è un suo sinonimo, nel senso del decoro esterno”.
Aquests petits exemples ens ajuden a comprendre el salt mental i social entre la societat medieval i la nostra. Al aproximar-nos als seus textos escrits hem de ser conscients que mai els podrem comprendre en la seva totalitat. La nostra pretensió, doncs, ha de ser aquella d’intentar comprendre i entendre el màxim possible, sabent que sempre se’ns escaparà algun significat amagat. L’Edat Mitjana, com qualsevol altra època i societat, vol les seves claus per comprendre-la en la seva totalitat. Unes claus que a l’inici poden resultar difícils d’adquirir però que a la llarga et permeten d’obrir moltes portes.

 

Ivo Elies

ARDIT Cultures Medievals

 

La màgia a l’Edat Mitjana: de l’aula tradicional a l’entorn virtual massiu (i gratis!)

dimarts, 9/09/2014

Heu sentit a parlar dels MOOCs? Potser alguns de vosaltres n’heu cursat un i, segurament, les motivacions de cadascun han estat diferents: atrets pel prestigi d’un professor o d’una universitat estrangera, interessats per un tema que no havíeu trobat mai el moment d’estudiar, encuriosits per la metodologia i les possibilitats pedagògiques que proposen aquests cursos, desitjosos d’especialitzar-vos en una àrea o en una tècnica concreta… Efectivament, els MOOCs responen a la necessitat d’oferir formació sobre qualsevol disciplina de manera gratuïta a qualsevol persona amb connexió a Internet, que, a més a més, tria el moment, el lloc i el ritme d’aprenentatge.

Les sigles MOOC signifiquen ‘Massive Open Online Courses’ i difereixen d’un curs en línia tradicional precisament perquè s’adrecen a milers d’estudiants alhora, que es connecten en una plataforma i tenen accés als continguts del curs (amb molt de pes dels materials audiovisuals) i, òbviament, pel fet que no tenen un cost econòmic per a l’alumne. En aquest enllaç hi trobareu una bona comparació entre un curs en línia clàssic i un MOOC. Altres vincles amb informació útil sobre el tema: aquí i aquí. Això significa que, de la mateixa manera que un curs d’aquestes característiques té un  públic potencial immens, no és l’eina més adequada per cercar-hi atenció personalitzada. En canvi, es promou la participació activa dels estudiants, que interactuen als fòrums i en altres espais de debat habilitats amb aquesta finalitat i que en molts cursos fins i tot intervenen en el procés d’avaluació dels exercicis dels companys (peer-to-peer/P2P). Això també obliga els professors a repensar la manera com s’ensenyen els continguts, com es fonamenta l’esperit crític dels estudiants i com dissenyen els materials didàctics del curs.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Com us deveu imaginar, la feinada és considerable, però un grup de professors i investigadors d’ARDIT Cultures Medievals, de l’IRCVM i del Màster en Cultures Medievals, vam decidir apostar, amb el suport de la Universitat de Barcelona, per la creació d’un MOOC que proposés una introducció a l’Edat Mitjana des de diferents disciplines (Història, Literatura, Filosofia, Història de la Ciència i Història de l’Art) a través del fil conductor de la màgia. Aquest programa n’és el resultat i aquí hi trobareu un vídeo de presentació que hem preparat de forma provisional. Tot i que el curs, titulat Magic in the Middle Ages, s’imparteix en anglès, tenim pensat oferir els vídeos amb subtítols en anglès, català i castellà.

Si voleu saber qui eren les bruixes o com funcionava un procés inquisitorial, si us pregunteu si el rei Artús va ser un personatge històric o merament literari, o voleu familiaritzar-vos amb les propietats de les relíquies i, en particular, del Graal o voleu saber com es practicaven l’astrologia o la nigromància a l’Edat Mitjana, aquest curs està pensat per a vosaltres! Al gener se n’obrirà la matrícula en línia (gratuïta) al web de Coursera i la primera edició del MOOC estarà disponible al maig de 2015. Mentrestant, en aquest blog compartim pas a pas el procés de creació d’un MOOC dins del sistema universitari català.

Us hi esperem!

 

Gemma Pellissa Prades

Coordinadora del MOOC ‘Magic in the Middle Ages’

L’epigrafia medieval dels comtats gironins

dilluns, 31/03/2014

Ha sortit a la llum el tercer volum de la col·lecció l’Epigrafia Medieval dels Comtats Gironins, de la mà d’Antoni Cobos i Joaquim Tremoleda, directors i autors de la col·lecció. Aquest tercer volum està dedicat al comtat de Besalú, mentre que els dos anteriors ho foren dels comtats de Peralada i d’Empúries.

L'epigrafia medievals dels comtats gironins. El comtat de Besalú

La col·lecció té com a objectiu recollir, en forma de catàleg, tota l’epigrafia produïda a la demarcació de Girona durant l’Edat Mitjana, dins d’una forquilla cronològica que abasta des dels primers testimonis epigràfics d’aquesta època, al segle X, fins als volts de l’any 1500, en què, a banda del canvi cultural que es produeix amb el pas del segle XV al XVI, també hi ha un canvi de la lletra, ja que és en aquest moment que s’abandona la lletra minúscula gòtica, l’última de les grafies medievals, i es recupera la lletra romana capital o humanística, que arribarà fins als nostres dies.

 

L’objectiu d’aquest projecte va més enllà del purament analític, ja que els autors no només volen localitzar i divulgar els textos epigràfics, sinó també preservar-los, ja que moltes peces, exposades als elements atmosfèrics, corren gran perill de degradació.

El pla de l’obra és presentar les inscripcions tot seguint la delimitació dels antics comtats. Als ja editats de Peralada, Empúries i Besalú, seguirà el comtat de Girona, que necessitarà més d’un volum, a continuació un volum dedicat a la resta de comtats de la província, i finalment, un volum dedicat a la epigrafia sobre elements mobles, lipsanoteques, escultures, etc.

 

Cada volum consta de dues parts: una part teòrica d’estudi introductori i el catàleg sensu stricto.

En la introducció, el primer element d’estudi és el suport epigràfic, que té tres components: el text escrit, l’escriptura, entesa com a forma gràfica, i el monument.

En el text escrit s’analitzen els diferents tipus de missatge, la llengua emprada, generalment el llatí, els textos formularis, els epitafis mètrics, les abreviatures, etc.

Epitafi de Berenguera, muller de Pere Gifreu, 3 d’abril de 1291. Sant Llorenç d’Espinavessa, Cabanelles.

Pel que fa a la grafia, en aquest període apareixen tres tipus de lletra, la capital romànica, que abasta des del segle X fins a mitjan segle XIII. És una lletra de formes anguloses amb tendència als nexes i a inserir lletres dins d’una altra lletra. La capital gòtica, derivació de l’anterior, que abasta des de mitjans del XII fins a mitjans del XV, en la qual els traços són més arrodonits i on les lletres són tancades per un traç final. La freqüència més elevada de peces conservades és pels volts de l’any 1350. Finalment, apareix una lletra que els autors anomenen minúscula gòtica, de mòdul molt més petit que les altres i molt rectilínia i angular. S’implanta a partir de la segona meitat del segle XV i la seva fi coincideix pràcticament amb el tombant de segle.

El tercer element del suport epigràfic és el monument, la peça física, com a tal. S’analitza el tipus de materials, generalment pedra (calcària, nummulítica, marbre i alabastre, són les més freqüents), les motllures, els sistemes de subjecció, les decoracions i l’heràldica. En alguns casos trobem inscripcions esculturades (laudes, sarcòfags amb escultures…)  on l’element figuratiu té una gran importància i mereix una anàlisi diferenciada. Per acabar aquest apartat, trobem recollida l’heràldica del comtat pertinent, amb una descripció breu i clara de cada escut i, molt sovint, amb la disposició dels colors originals.

Ossari amb l'epitafi de Ramon de Rovira, rector, 3 de setembre de 1348. Sant Pere de Les Preses.

A l’estudi que segueix aquesta introducció, els autors analitzen la part més social de les inscripcions: els llocs on es localitzen, esglésies en la seva major part, i la identificació dels personatges que s’hi esmenten, tot aportant-hi el testimoni de documents contemporanis. Val a dir que tota aquesta informació ve acompanyada d’una gran quantitat d’il·lustracions, mapes i gràfics, que permeten una lectura molt entenedora.

I entrem al catàleg pròpiament dit. Les inscripcions són presentades en forma de fitxa, ordenades numèricament. En primer lloc, les que pertanyen a la capital del comtat, Peralada, Empúries, Besalú; en segon lloc, les inscripcions que provenen dels grans monestirs de cadascun d’aquests territoris, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Esteve de Banyoles, Santa Maria de Lladó… en tercer lloc, les que són escampades pel pagus o territori, ordenades alfabèticament pel nom del municipi actual.

Cada fitxa consta de dos apartats, disposats en pàgines acarades: el text escrit en la pàgina de l’esquerra i les imatges a la dreta.

Text escrit:

– El número dins del catàleg, amb la localització i datació de la peça, seguida d’un breu descripció.

– Descripció física, tipus de suport, mides.

– Transcripció del text. En majúscules, respectant les línies de l’original i sense desenvolupar les abreviatures.

– Lectura del text, amb desenvolupament de les abreviatures.

– Traducció al català, quan el text original és en llatí.

– Notes i referència bibliogràfic d’edicions anteriors, si és el cas.

Imatges:

– Fotografia en color

– Calc digital, que permet copsar clarament el text. Quan la inscripció s’emmarca en un conjunt monumental es té en compte aquesta composició.

Estem davant d’una obra on els autors han volgut, i aconseguit, oferir un recull clar i entenedor, fins i tot per als no especialistes, amb gran profusió d’imatges. El recull, molt sistemàtic, és el fruit de trepitjar el territori, ja que totes les inscripcions han estat treballades in situ. El lector descobreix, com els propis autors, que gairebé la meitat de les inscripcions era inèdita fins ara, i que de les editades, la major part, amb honorosíssimes excepcions, són d’estudis ja molt antics com els de Montsalvatge i  Villanueva.

Inscripció funerària amb l’epitafi del prior Ramon de Biure, de Sibil·la de Biure, Ermesenda Sord i Dolça de Soler, 25 de juny de 1348. Santa Maria de Lladó.

Al llarg del catàleg i de l’estudi trobem peces extraordinàries, ja sigui per la significació històrica i cultural del personatge a qui es refereix la inscripció, ja sigui per la qualitat artística de la pròpia peça. Dins del primer grup podem citar els epitafis del comte Sunyer a Roses (any 909), els epitafis  de Tassi, de Sant Pere de Rodes, i el seu fill Hildassind, que en fou el primer abat. En aquest darrer cas, el autors recuperen una inscripció que es considerava perduda i aporten llum a una qüestió que es remuntava a Jeroni Pujades, al segle XVII. A Vilabertran, els epitafis de l’abat Rigau, a qui van voler canonitzar, i les restes d’una part del cos d’Alfons d’Aragó (mort el 1194), per citar-ne algun exemple significatiu.

La qualitat artística d’algunes peces és extraordinària: El retaule d’alabastre policromat de Santa Pau; la lauda sepulcral del cavaller Berenguer de Coll, una obra mestre de l’escultura gòtica; el conjunt escultòric de Ramon Bou a Castelló d’Empúries, entre d’altres.

Un comentari a part mereixen alguns conjunts epigràfics especialment rellevants com l’epigrafia de Sant Pere de Rodes, ja sigui en forma de text sobre un relleu de marbre del mestre de Cabestany, ja sigui en les dovelles i en el fris de la portalada del monestir. O el conjunt de Sant Esteve de Banyoles i Santa Maria de Lladó, amb les tombes dels seus abats i priors. O les sepultures de la Basílica de Castelló d’Empúries, on una poderosa burgesia s’ennobleix construint les capelles on es fa enterrar.

En definitiva, un recull sistemàtic, que, com dèiem al principi, suposa no només la divulgació sinó també la conservació d’aquests testimonis de la nostra història.

Joaquim Tremoleda

Conservador-arqueòleg del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries

SVMMAR resulta beneficiós

dimarts, 1/10/2013

No resulta fàcil escriure un post per un Bloc com aquest sobre una revista especialitzada en el món medieval. No resulta fàcil perquè aquest Bloc compta amb aportacions imaginatives i engrescadores de temes molt diversos i sempre atractius.

Com a editora de la revista us diria que tirar endavant una publicació semestral, especialitzada en els estudis sobre l’Edat Mitjana, en format electrònic i adaptada als estàndards de qualitat científica de nivell internacional, està resultant una tasca d’allò més engrescadora i apassionant.

D’acord amb la filosofia del Màster de Cultures Medievals que s’imparteix a la UB i amb la de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), la revista entén l’estudi de la medievalitat com la SVMMA de diverses disciplines del coneixement humanístic. Dins la nostra revista hi tenen lloc articles de Filologia, Filosofia, Història, Història de l’Art, Arxivística, Paleografia, Arqueologia, Dret, Economia… en definitiva de qualsevol àmbit del coneixement que incideixi en aquests segles de la nostra Història que definitivament ja ningú pot considerar com a foscos i tenebrosos.

SVMMA – Revista de Cultures Medievals té tres grans virtuts: en primer lloc el seu format digital que facilita l’accés als textos de forma ràpida i directa, en segon lloc la seva condició de gratuïtat i en tercer lloc la seva versió íntegra en la llengua original de l’autor i en anglès. Aquesta iniciativa ha estat possible pel suport incondicional de l’IRCVM que té, com a política central de la seva activitat, la internacionalització del saber i ha apostat per la traducció a l’anglès de tots els textos que es publiquen sense cap cost pels seus autors.

Un equip d’una trentena de persones, entre membres del consell assessor, consell de direcció i consell de redacció, equip tècnic de traducció i maquetació, avaluadors i col·laboradors ocasionals, amb el suport indispensable del CRAI de la UB que ens ha facilitat la plataforma digital OJS específica per a les publicacions periòdiques en Open Acces, fan possible que la revista surti cada sis mesos, a la primavera i la tardor. La revista la podeu trobar en el fons RCUB (Revistes Científiques de la Universitat de Barcelona) i es publica amb llicència Creative Commons, per  la qual es reconeixen els drets d’autor al temps que en permet l’ús i difusió sense límit.

L’Editorial, els Articles d’autors diversos, les Ressenyes de llibres que considerem interessants, la Tribuna com a espai flexible on expressar opinions, el Dossier pels números monogràfics, la Biblioteca amb les obres i tesis doctorals dels membres de l’IRCVM i les Notícies sobre l’activitat de l’Institut configuren les diferents seccions de la revista. Amb aquesta estructura oferim la possibilitat de publicar a qualsevol medievalista al temps que utilitzem la revista com a eina de difusió de la tasca desenvolupada pels membres del nostre institut.

Tot pensat per SVMMAR i no dividir, per propiciar la difusió del coneixement, per apropar els medievalistes d’arreu, per oferir a tothom el fruit de la nostra recerca, per apostar per la cultura com la única eina que ens permetrà superar les dificultats individuals i col·lectives.

Us convidem, doncs, a entrar a la revista, a subscriure-us per facilitar-nos saber l’impacte i la difusió que estem tenint, a llegir els articles que més us agradin, a enviar-nos articles amb els resultats de la vostra recerca i a enviar-nos els comentaris que us semblin oportuns, opinions, respostes a articles publicats, suggeriments…

En definitiva, us demanem que ens ajudeu a que la nostra revista, sorgida de l’àmbit acadèmic català, creixi i arribi a ser una revista d’impacte internacional, coneguda i reconeguda i que ben aviat es pugui convertir en un referent del medievalisme.

Gràcies a tots per SVMMAR.

Marta Sancho

Editora de SVMMA-Revista de Cultures Medievals

IRCVM

ARQUIBANC, o com posar els arxius patrimonials a l’abast dels investigadors.

dimarts, 5/03/2013

Un dels problemes que ens trobem quan volem treballar amb documentació conservada en arxius privats és el de l’accés. No sempre els propietaris volen mostrar la seva documentació, potser pensant que els investigadors trobaran informació que més val no saber. Però no ens referim únicament a aquest aspecte. Els arxius privats, com és lògic, no disposen d’una infraestructura de serveis de cara al públic investigador ni tampoc tenen instruments de descripció eficaços per poder saber què hi ha en els seus arxius. Perquè els arxius privats no són una “institució” com pugui ser qualsevol arxiu dels que coneixem (Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Nacional, arxius comarcals…) i que faciliten, perquè és la seva obligació, l’accés als documents que guarden.

Per tal d’aportar alguna solució a part d’aquests problemes fa un temps s’ha engegat un projecte de recerca emparat sota el nom d’Arquibanc. Aquesta paraula fa referència al moble que hi havia en algunes cases medievals i modernes catalanes i que acostumava a servir per seure davant de la llar de foc i també servia com a caixa per guardar robes, llibres i documents. L’arquibanc simbolitza les bases sobre les que s’assenta el patrimoni d’una casa i d’una família, és a dir, la documentació; però també simbolitza que el centre de la casa és al voltant de la llar, i en aquesta hi té un paper destacable la caixa amb les escriptures. Així patrimoni, família i documentació són tres elements que és difícil entendre’ls per separat.

cassapanca gotica italiana.jpg

Arquibanc gòtic del sud d'Itàlia

En aquest projecte hi participen alguns professors i professores del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona i hi conflueixen el  finançament del Ministerio de Ciencia e Innovación y del Pla d’intensificació de la Recerca. Amb el projecte es vol localitzar, recuperar i difondre arxius privats. De tots els arxius privats ens centrem en els arxius patrimonials ja que aporten informació fonamental i amplíssima sobre el nostre passat. Per tal de dur a terme la recerca amb aquests arxius i per facilitar-ne l’accés s’ha procedit a digitalitzar alguns documents. Aquesta tasca, però, no és el darrer objectiu ja que actualment es corre el risc de digitalitzar documentació sense un criteri clar. Només es pretén poder accedir a la documentació per tal de poder fer una recerca històrica, ja sigui pels propis membres de l’equip investigador com per part de la comunitat científica en general.

D’arxius patrimonials en trobem de conservats en arxius públics però la majoria es conserven en les mateixes cases on es van generar. Quina documentació hi trobem que sigui útil per al món medieval?. Els arxius patrimonials, com que conserven documentació des de la mateixa formació d’un patrimoni, tenen una vida que va paral·lela al desenvolupament d’aquest. D’aquesta manera trobem moltes sèries documentals s’inicien al segle XIII, que és quan hi ha la implantació i desenvolupament del notariat públic, tot i que trobem sèries que comencen en segles anteriors. Per exemple, a l’Arxiu Fontcuberta s’han localitzat sis pergamins anteriors a l’any 1000, i un centenar que pertanyen al segle XI. Veiem que és fàcil localitzar compravendes, testaments, establiments emfitèutics i capítols matrimonials ja que aquestes tipologies pertanyen a documents constitutius dels patrimonis. Aquestes sèries tenen continuïtat al llarg dels segles moderns, essent útils per veure l’evolució de la família i el patrimoni. Al costat d’aquests documents trobem els referents a l’administració del patrimoni, amb censals, comptes, llevadors de censos…, també amb una certa continuïtat.  No cal dir que hi trobem arbres genealògics, útils per conèixer la composició de la família i per veure la incorporació o desagregació de patrimonis; i hi podem trobar documentació de tipus nobiliari en el cas de famílies d’una certa rellevància.

La forma com aquests arxius es poden posar a l’abast és mitjançant la digitalització i l’accés a través d’una base de dades accessible des d’Internet. Les imatges s’estan allotjant en una base de dades que conté també la descripció dels documents, iniciativa sobre la que s’està treballant.  Però pensem que no és l’única opció existent. Per exemple no es pot deixar de banda l’edició de documents a través de publicacions com les que promou la Fundació Noguera. O també difondre l’existència d’aquest tipus d’arxius i el seu contingut a través de la publicació de monografies que utilitzin com a  base documental els arxius patrimonials. Es tracta de treure a la llum de difícil accés i d’explicar que, en els arxius patrimonials tenim una font inesgotable d’informació per a la Història Medieval, encara que no únicament per aquest període històric. I podem afirmar també que els arxius patrimonials han de ser de consulta obligada per construir la nostra Història, ampliant la informació localitzada en altres arxius i documents.

 

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica

IRCVM

Arqueologia medieval: l’empremta dels “sense veu”

dimarts, 19/02/2013

Una olla de ceràmica esmicolada, un clau reblonat, unes costelles de xai socarrimades o un dipòsit de cendres i carbons… dit així no sembla que res d’això tingui gaire importància ni transcendència, però als ulls d’un arqueòleg prenen una altra dimensió. Es tracta dels vestigis que s’han conservat d’una certa activitat humana realitzada fa més o menys anys. Per separat no són res, però junts i vinculats a altres evidències, contextualitzats dins del registre arqueològic, ens parlen de la vida dels nostres avantpassats.

Pels medievalistes, que disposem d’una quantitat significativa de textos escrits, pot semblar absolutament innecessari cercar informació en les restes arqueològiques. Què ens pot aportar de nou un clau rovellat, una olla trencada, uns ossos socarrimats o un nivell de cendres al costat de documents de compra-venda, testaments processos, cròniques o inventaris?

La clau està en la naturalesa de les fonts i de les dades que ens faciliten. Un testament ens aportarà dades sobre les pertinences d’una determinada persona però no ens permetrà veure com era la casa on vivia; ens informarà sobre el seu nom però no sabrem si havia sofert algun traumatisme o si estava ben alimentada; podrem saber les relacions que mantenia amb els seus parents però no sabrem res del ritual d’enterrament que van rebre les seves despulles.

Esquelet 1, localitzat a la campanya de 2008 al jaciment de Els Altimiris. Al fèmur dret s'observa una fractura a la qual l'individu va sobreviure.

Podria continuar posant exemples però em sembla que són suficients per il·lustrar el què vull dir. El text escrit respon sempre a la voluntat explícita d’algú que vol deixar testimoni  d’un determinat acte i, per tant, sempre cerca una resposta, una reacció o una transcendència. La intencionalitat del text escrit en obliga a ser prudents en la seva interpretació.

Les restes arqueològiques no tenen aquesta intencionalitat. Allò que trobem en les excavacions no s’ha conservat per servir la voluntat de ningú, de fet excavem les deixalles que s’han conservat, gairebé diria de forma fortuïta.  Ha quedat el què ha quedat i el discurs que bastim a partir d’aquestes dades no respon a l’interès dels que van generar aquells vestigis.  L’arqueologia de camp ens aporta  una informació geogràficament puntual –aquí va passar això- i relativament ordenada cronològicament –va passar això abans que això altre i després d’allò-. L’ordenació dins d’una cronologia absoluta dels fets detectats formen part de la interpretació històrico-arqueològica que d’ells se’n faci i requereix d’uns coneixements amplis i concrets i d’un treball analític que abasta totes les evidències del registre arqueològic.

L’arqueologia medieval aporta al coneixement històric unes dades diferents que les que ens aporten els textos, ni millors ni pitjors. Aquestes dades ens permeten plantejar una visió històrica des d’un altre enfocament que pot ser complementari del que sorgeix dels textos, la qual cosa no significa que n’estigui subordinat ja que també podem formular l’afirmació a la inversa.

L’arqueologia ens ofereix una visió més física i més espacial, més anònima i més vivencial. Les conclusions que es desprenen  de la recerca en arqueologia medieval, poden completar, contradir o confirmar allò que es desprèn dels textos,  i sovint la conjunció d’ambdues tipologies de fonts és l’única fórmula  que ens permet aprofundir en determinats aspectes del nostre passat medieval.

Planta de l'església de Santa Cecília de Els Altimiris

M’agrada l’arqueologia perquè ens parla dels “senseveu” i  dels “sensenom”, perquè ens permet tocar objectes que altres van fer i van utilitzar en la seva vida diària, perquè ens obre els ulls a un marc espacial on es possible imaginar l’activitat dels homes i dones d’un determinat moment històric, perquè aguditza els sentits (el tacte, l’olor i la vista, com a mínim); perquè requereix un esforç físic que es veu compensat amb unes realitats també físiques; perquè és un treball d’equip en el que surt el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres; perquè descobreixes el teus límits físics, mentals i emocionals; perquè t’obliga a fer ús de moltes eines i aparells;  perquè et fa suar i això et fa sentir viu, perquè suposa un esforç intel·lectual important en el moment d’encarar la seva interpretació… i per moltes coses més. Alguns no entren mai en aquest joc però altres hi quedem atrapats per sempre i es converteix en una forma de vida, de mirar i d’entendre el món que ens envolta.

 

Marta Sancho

IRCVM

Xarxa de xarxes

divendres, 8/02/2013

Les xarxes socials, tot configurant una mena de taula d’en Bernat virtual, proliferen arreu en els nostres dies, però no són, en absolut, un invent del segle XXI. La tecnologia, la gran prestidigitadora, ens ha mig convençut que la idea d’un fòrum d’intercanvi d’informació, opinions i notícies és innovadora quan, en realitat, l’èxit d’aquestes eines es deu, en bona mesura, a que faciliten i amplien l’abast d’un mecanisme bàsic per a les relacions humanes que porta funcionant un bon grapat de segles. Els éssers humans, socials per genètica, ens organitzem conscientment o inconscient en entorns col·lectius que ens permeten sobreviure, a nosaltres i a les nostres identitats i creences. Xarxes de poder, d’influència, de coneixement, de construcció de nous referents, de solidaritat o de proposta d’alternatives, recorren el teixit de la nostra història donant-li forma.

Parlar de xarxes d’espiritualitat, sembla doncs natural en un context com el medieval per al qual el fet religiós constitueix un dels principals aglutinants, difícil de separar de la resta de facetes de la vida quotidiana. Aquestes xarxes, que s’organitzen a l’entorn del parentiu, les afinitats i els afectes, però també de l’autoritat reconeguda pels altres, són el vehicle més potent per a la circulació de les idees i, de vegades, rebentaran les costures d’un sistema que no respon a les preguntes importants. Els segles XII i XIII, amb l’aparició d’allò que anomenem “economia de benefici”, plantegen dilemes seriosos en el si d’una societat que, profundament arrelada en el cristianisme, entén la riquesa material com a fugissera, superficial i pecaminosa. Se’n segueixen una crisi de valors, una resposta insuficient per part de les institucions a les noves inquietuds i una necessitat de retorn a esquemes anteriors, de caire evangèlic i apostòlic. L’explosió de l’espiritualitat laica que s’esdevé en aquestes dates, n’és l’eloqüent reflex, i les dones, mai absents del panorama espiritual però sí menys presents en moments previs, seran ara protagonistes de l’avantguarda d’un moviment que busca una reforma global.

Redes femeninas, IRCVM-Medieval Cultures (1)

Conscients d’aquest escenari, tretze dones, tot formant una xarxa que abasta dos continents i cinc disciplines diferents, ens hem posat d’acord des del nostre present històric per tal de tombar la mirada enrere i reflexionar de manera col·lectiva sobre les vides i les experiències d’aquestes altres dones i de les xarxes que protagonitzaren. El fruit d’aquesta mirada combinada és el llibre que presentem avui i que, coordinat per la Dra. Blanca Garí i publicat tant en les llengües originals de les autores (català, castellà i portuguès), com en la seva traducció a l’anglès, porta per títol respectivament “Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI)” o “Women’s Networks of Spiritual Promotion in the Peninsular Kingdoms (13th-16th Centuries)”.  S’encabeix aquest treball en el si del projecte CLAUSTRA, un atles en línia d’espais espirituals de dones que veurà la llum en els propers mesos. Lluny de restringir-se als murs dels monestirs, CLAUSTRA juga amb una concepció més ambiciosa de l’espai que inclou també l’espai personal, individual o col·lectiu, de totes aquelles dones que s’embarcaren en un camí espiritual que, molt més sovint del que pot semblar, es desenvolupà al marge de les institucions, eclesiàstiques o civils.

Women's Networks, IRCVM-Medieval Cultures (2)

 

Unes dones que, des de les seves realitats diverses i polièdriques que s’extenen al llarg de quatre segles, del XIII al XVI, i que abasten un amplíssim marc geogràfic compartiren en certa forma un mateix compromís envers el que anomenem “promoció espiritual”, això és, la voluntat de recolzar i propiciar les condicions adients per a la creació d’espais d’espiritualitat de dones. Dit d’una altra manera, des dels monestirs a les corts, passant per l’entramat urbà, prenen la iniciativa i intervenen activament en la cerca de noves respostes i de nous models de vida. Algunes d’elles foren reines, tan notòries com ara Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca o Isabel la Catòlica. D’altres foren nobles, abadesses i fins i tot santes. Però també n’hi hagué que, molt poc conegudes o fins i tot anònimes, s’implicaren intensament en una vida de compromís, recolzant-se en les estructures existents o utilitzant-les per defugir els rols que els imposaven. Unes i altres introduiren canvis que afectaren tots els nivells del món en que vivien i ho feren a través de les xarxes de les quals formaven part.

 

Aquest volum inicia alhora una nova aventura editorial de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM): una col·lecció de llibres de recerca que, en si mateixa, pretén articular una xarxa, en aquest cas, de coneixement. El nom de la col·lecció, en anglès, IRCVM-Medieval Cultures, ja parla de la voluntat d’internacionalització que hi ha al darrere però, tot defugint el tarannà un tant hegemònic que està adoptant l’anglès i aspirant a arribar a un públic més ampli, l’IRCVM fa una agosarada aposta que intenta preservar la riquesa lingüística característica d’Europa. Agosarada, perquè necessita de l’esforç i l’interès col·lectiu en una època, ella mateixa, de crisi de valors i respostes insuficients. Atrevida, perquè pensem que trobarà la manera de seguir endavant. De la validesa d’aquesta esperança dóna fe el fet que aquest primer volum hagi pogut ser traduït gràcies a la col·laboració de l’Institut Català de les Dones.

IRCVM-Medieval Cultures busca, en definitiva, afegir nous membres a la pròpia xarxa de relacions de l’IRCVM de la qual, no cal dir-ho, tots els que llegiu aquest bloc, ja formeu part.

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

IRCVM

On començava el nou any

dimarts, 1/01/2013

Tots els qui ens llegiu ja sabreu que avui és el 1r de gener de l’any 2013. Possiblement aquesta nit heu celebrat el traspàs d’un any a l’altre. No pensàvem, doncs, descobrir-vos res de nou. En el segle XXI és ben difícil no saber la data de cada dia, el mes o l’any. Per bé que tots nosaltres en els propers dies ens confondrem en un moment o altre i escriurem 2012 per comptes de 2013, això serà degut més a l’habitud de tot un any que a la ignorància de l’any en què estem. Això, però no ha estat sempre així.

En la nostra vivència quotidiana ens pot semblar normal que arreu del món hi hagi establert un calendari estàndard, l’era cristiana, o que cadascú de nosaltres sàpiga amb una precisió gairebé absoluta la pròpia edat i la data de naixement. En realitat, però, no fa gaire la gent no celebrava els anniversaris sinó el sant. El mateix Josep Pla se’n sorprèn al Quadern gris, d’aquest canvi de costum a casa seva. A molts llocs del món, de fet, la gent no sap amb certesa l’any en què va néixer. Sovint és difícil, per exemple, determinar l’edat dels atletes africans.
Avui, doncs, és any nou i ens és molt fàcil de saber quan ha començat i quan acabarà, d’aquí a 364 dies, 52 setmanes o 12 mesos. Però no sempre ha estat tan fàcil, a l’Edat mitjana no ho era gens. Avui us explicarem alguns dels diversos inicis d’any possibles, i en el decurs del 2013 intentarem explicar d’altres particularitats en la manera de calcular el pas del temps.

En primer lloc cal recordar que l’era cristiana és justament això, la base per al calendari dels cristians. Per als jueus avui és 19 de Tevet de l’any 5773. Aquest nou any, Rosh Hashanà, va començar, segons l’era cristiana, el 18 de setembre del 2012. Per als musulmans en canvi és 19 de Safar del 1434. Aquest nou any, Ras al-Am, va començar, segons l’era cristiana, el 4 de novembre del 2012. A Roma els anys es comptaven des de la fundació de la ciutat, en llatí ab urbe condita. Fins al segle VII de l’era cristiana, això va seguir essent així. A principis d’aquell segle, però, el papa Bonifaci IV (608-615) va establir l’inici de l’era cristiana seguint els càlculs del monjo Dionís l’Exigu. Segons aquest monjo, Crist havia nascut el 25 de desembre del 754 ab urbe condita. Aquell va esdevenir l’any 1 després de Crist. La base d’aquest calendari era el calendari dit Julià, establert per Juli Cèsar, un calendari solar de 12 mesos, que començava l’1 de gener del 709 a.u.c (46 a. C). La principal modificació d’aquest calendari va arribar al segle XVI amb el papa Gregori XIII (1502-1585) qui amb la butlla Inter Gravissimas, del 24 de febrer del 1582, adaptava el calendari als nous càlculs astronòmics. Aquest és el calendari que encara avui utilitzem. Com a curiositat direm que no va ser acceptat fins el 1922 per la URSS, el 1923 per Grècia i el 1926 per Turquia.

Per a les religions el calendari és essencial atès que regula la vida litúrgica de la comunitat. En definitiva és un clara manera de control social i polític, això explica que la definició d’un calendari únic per a tot el planeta hagi estat difícil. Potser no sabeu que des del 1988 l’ISO 8601 regula el calendari estandard mundial.

Per a la religió cristiana la necessitat de calcular i controlar el temps depèn de la necessitat de calcular la celebració de la Pasqua que és una festivitat que es regula pel cicle lunar dins un calendari solar. De tot plegat en parlarem en una altra nota. Avui cridarem l’atenció sobre un altre fet i és que, el càlcul de Dionís l’Exigu situava el naixement de Crist el 25 de desembre mentre el final de l’any julià se situava el 31 del mateix més. Si hi pensem, això voldria dir que Crist va néixer una setmana abans de l’any 1 després de Crist!

Això va fer que en algunes cancelleries europees es poses de moda datar els document seguint la Nativitat de Crist. Així les disposicions oficials o administratives que seguien aquest estil de datació especificaven que es tractava de l’Anno a Nativitate Domini o, menys freqüentment, de l’Anno Domini.

De fet, aquesta era la manera més utilitzada a Roma. Als documents catalans trobem aquesta forma de datar a partir de mitjan del segle XIV, per bé que hi ha casos anteriors al bisbat de Vic. Un bon exemple seria el decret de les Corts de Perpinyà del 16 de desembre de 1350. Aquest estil de datació va mantenir-se fins el segle XVIII. Com que, per aclarir-nos, els historiadors acostumem a unificar les datacions a la manera actual, hem d’anar amb compte per què un document seguint l’estil de la Nativitat ens podria fer confondre d’un any si fos dels dies que van del 25 al 31 de desembre. Per exemple, si seguint aquest sistema l’any nou hagués començat el passat dia de Nadal, ahir hauria estat, escrit a la manera medieval, el II de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura esdevindria el 31 de desembre del 2013 quan en realitat l’any correcte seria el 2012.

Més complicat encara era el cas de l’altre estil freqüent als documents medievals, la datació seguint l’any de l’Encarnació de Crist. En aquest cas, el canvi d’any es produïa el 25 de març i als documents s’indicava mitjançant Anno Domini, Anno ab Incarnatione Domini, Anno Incarnationis o Anno Dominice Incarnationis. El fet més complicat és que hi havia dues maneres de calcular aquest any de l’Encarnació, la florentina i la pisana.

Lògicament la manera florentina era la utilitzada a Florència i la Toscana, on va sobreviure fins al segle XVIII. Atès que va ser el mètode triat per la Cancelleria carolíngia també ho va ser als comtats catalans. El 1180 el concili de Tarragona va establir, amb autorització reial, aquest estil de calendari per a tot Catalunya i d’aquí va passar a Mallorca, el regne de València i la resta de territoris conquerits pels reis d’Aragó. Precisament el decret de les Corts de Perpinyà que van establir l’any de la Nativitat és el que va posar fi a aquest estil en els documents de Catalunya i Aragó, però a València encara es va mantenir vuit anys més.

En l’estil Florentí l’any començava el 25 de març següent al del canvi d’any segons el calendari julià. És a dir que fins el 25 de març pròxim no entraríem en el 2013 ab Incarnatione Domini. De fet, seguint aquest lògica Crist s’hauria Encarnat en la Mare de Déu 3 mesos després d’haver nascut!

Testament d'Ermessenda on es pot observar la datació segons els reis carolingis


L’estil Pisà, usat també a Pistoia i Siena entre d’altres, era molt més lògic però, qui sap si justament per això, molt menys utilitzat. En aquest cas l’any començava 6 mesos i 7 dies abans del canvi d’any julià. El 25 de desembre passat doncs, hauria estat el VIII de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura ens donaria 25 de desembre del 2013, tot un any de diferència. Imagineu-vos quin embolic! Avui quan reservem un bitllet d’avió, tan és que siguem a Nova York, Tòquio o Barcelona, la data és la mateixa. Al segle XII segons si estàvem a Pisa o Florència hauríem pogut confondre’ns ni més ni menys que 2 anys. Per sort no hi havia avions.

La documentació carolíngia i, per extensió, la dels comtats catalans, podia a més, incorporar una datació segons els anys del regnat del monarca vigent. D’això en parlarem un altre dia, però imagineu-vos que haguéssim d’escriure en la butlleta d’inscripció al gimnàs que molts de nosaltres omplirem demà que és el 2 de gener XXXVIII regnante Iohannes Karolus rex!

Bon any a tothom i totdon!

Carles Mancho

Tecnologia medieval

dimarts, 20/11/2012

Tot i que no ho sembli, els que ens dediquem a les Humanitats ens hem anat adaptat, a poc a poc,  a les noves tecnologies. Independentment de la visió que els altres tenen de nosaltres, no podem exercir les nostres investigacions només endinsant-nos als llibres, i en els últims anys han vist la llum innumerables aplicacions per facilitar-nos la recerca.

Un gran nombre d’aquestes són digitalitzacions posades a l’abast de tothom  que faciliten la consulta de les fonts (pot semblar quelcom fàcil, fins que es coneixen els horaris d’alguns arxius o biblioteques!). En aquest sentit trobem les fantàstiques digitalitzacions de la Biblioteca de Catalunya, centrades tant en l’Edat Mitjana com en altres èpoques. O,  tal com vèiem en un dels anteriors posts, digitalitzacions d’obres concretes com el Llibre de Coch, que fan possible que tothom pugui preparar un sopar medieval un dissabte a la nit.

Ara bé, la gran quantitat d’informació que tenim per processar demana una mica d’organització, i és per aquest motiu que les Bases de Dades, molt necessàries, van en augment. Només per mencionar-ne unes de ben properes, tenim per exemple Sciència.cat, especialitzada en obres científiques catalanes del segle XIII al XVI, o CODOLCAT, centrada en paraules i termes llatins i romànics de la zona de parla catalana entre els segles IX i XII. N’hi ha una infinitat, tant a la resta de la Península com a l’estranger, en una aposta clara, cada vegada més, per les noves tecnologies.

Per solucionar el dia a dia, però, encara existeixen altres eines molt més específiques. Per exemple, a l’hora d’haver de datar un document podem trobar-nos que ens parla de reis dels quals no coneixem les dates o una Encarnació que ens fa dubtar: la resposta la trobarem a la següent aplicació, on trobem tots els sistemes de datacions possibles. I més encara, al món medieval la Bíblia hi és molt present i ens l’hauríem de saber de memòria. Com que no tothom té la mateixa capacitat memorística, podem recórrer a la següent pàgina, on trobem més d’una versió i idioma del famós llibre.

Les empreses comencen a ser conscients d’aquest mercat i és per aquest motiu que sorgeixen grans projectes com els de Google, que a més d’obrir infinitat de llibres fa un pas més enllà i obre també grans museus del món. D’altres empreses més petites comencen nous camins humanistes en aquest món complicat de la emprenedoria.

En qualsevol cas, queda demostrat que no per estudiar el passat ens hi volem quedar, i que volem que aquestes noves eines s’incrementin i, tal vegada, ens ajudin a posar en valor allò que investiguem.

Clara Jáuregui