Entrades amb l'etiqueta ‘Decameró’

Política al ‘Decameró’? 2. Honestedat, cortesia, natura

dimarts, 3/12/2013

L’onestà o l’exercici de la lliure i franca expressió en el respecte de les normes de conveniència és el principi sobre el que es basa la vida de la brigata. Onestà és una paraula clau al Decameró. Forma part del sistema de constants narratives transversals a la varietat de temes, personatges, llenguatges que caracteritza l’obra de Boccaccio. El fet que, cada cop que una novel·la s’acaba, hi hagi un comentari de la brigata i que, cada cop que està a punt de començar la seva història, el narrador la faci precedir per una reflexió moral o teòrica de valor general, ens mostra que el marc narratiu, la cornice, no és només una estructura estàtica, un pretext de bon narrador, sinó que és també el fil on es pot seguir un procés cognitiu moral i retòric basat en una norma de convivència que no baixa de la muntanya com les taules de la llei, sinó que deriva de la voluntat interna de la ‘comunitat’ i s’alimenta a través de la circulació narrativa: i no oblidem que els membres de la brigata s’expliquen els contes asseguts en cercle.

Del Decameró, no se’n desprèn un codi, una visió clara, ‘teòricament’ definida, de la moral. Això es deu en part al fet que Boccaccio mateix oscil·lava entre la consciència de pertànyer al mondo comunale, a la burgesia florentina – feta de banquers i mercaders –, i l’aspiració, una punta nostàlgica, a esdevenir membre, ni que fos literàriament, d’aquell mondo aristocratico, cavalleresco, que havia conegut a Nàpols en els anys crucials de la seva maduració com a intel·lectual. Aquesta oscil·lació s’observa també a les novel·les en la relació, sempre clarament establerta, entre els personatges de les històries i el món social que els envolta. Els personatges disposen d’un identikit sòcioeconòmic precís i es mouen en un temps i un espai identificable. De tot això, en neix un llibre, el Decameró, on el sistema de valors i de referents culturals depèn de les ‘circumstàncies narratives’. Això no vol dir que no hi hagi creences o idees definides, part d’un codi moral preexistent en què Boccaccio creia. Tanmateix, totes aquestes idees són constantment posades a la prova per les circumstàncies. Com ens passa a tots a la vida, els ‘valors’ no tenen una vida autònoma i abstracta, sinó que sempre queden exposats a les tensions de la pèrfida geometria variable de la realitat. En conseqüència, els valors no tenen una codificació jeràrquica, prefixada, com si es tractés d’una reescriptura de les taules de la llei. És el lector, amb el seu sentit de la responsabilitat, amb la seva intel·ligència, amb la seva capacitat interpretativa, hermenèutica, per dir-ho en un gros mot, el que queda encarregat de deduir o extreure dels contes els ‘valors’, les nocions de just i injust, de bo i dolent, de correcte o incorrecte.

La ficció d’una oralitat primària – la dels narradors que expliquen oralment les seves novel·les – implica que l’escoltar atentament i, per tant, el judici informat i responsable, tinguin un paper fonamental al Decameró. Fins a tal punt que l’obra de Boccaccio apareix tota orientada cap al seu lector o lectores, és a dir cap a nosaltres. És potser això que fa del Decameró una obra ‘nova’: llegint, ens comprometem a expressar un judici, a ‘mullar-nos’, a fer l’acte ‘polític’ més important: triar, ‘votar’. A la seva obra, Boccaccio, a través del seu alter-ego, l’Autore, i a través dels membres de la brigata, especialment Dioneo, també ‘es mulla’, ens diu la seva opinió: com per exemple, i de la manera més compromesa, a la Introduzione a la IV jornada. Atenció: el Decameró no és un tractat filosòfic: aquí, com a la vida, els personatges contracten, ‘negocien’, a partir de dos principis bàsics, compartits i que per Boccaccio devien representar els pilars del viure civil, en societat. Per una banda, l’onestà, és a dir el compromís d’actuar i parlar segons el rang de cadascú. Per l’altra, la cortesia, definida pel vell Boccaccio al comentari de l’Inferno del seu estimadíssim Dante com la virtut que consisteix

negli atti civili, cioè nel vivere insieme liberamente e lietamente, e fare onore a tutti secondo le possibilità

(‘en els actes cívics, és a dir en viure junts lliurement i feliçment, fent honor a tothom segons les possibilitats de cadascú’).

És una cortesia que té un to de caire humanista i que té com a pressupòsit una idea positiva, optimista del ser humà. Una idea però també innocent, com no deixa de posar de manifest, al Decameró mateix, Dioneo, el narrador més atrevit, el trickster del grup, quan, a l’última novel·la de l’obra, posa en escena la història desconcertant de Griselda i Gualtieri. La paciència de Griselda sembla recordar-nos que l’home (en aquest cas marcat sexualment, com a mascle) és capaç d’elevar-se fins al cel, com dirà Pico della Mirandola al segle XV, però també de caure en els actes més abjectes, en la més matta bestialità (‘boja bestialitat’ – encara una citació dantesca). Això, per demostrar que el caràcter estructuralment tancat de l’obra de Boccaccio es presenta acompanyat de la seva ‘apertura hermenèutica’, la seva capacitat d’interrogar-nos, d’inquietar-nos, de deixar-nos davant les nostres responsabilitats, i tot a través de la textura lleugera d’algunes de les seves novel·les.

El del matrimoni és un tema que al Decameró trobem afrontat des de perspectives diferents: final feliç d’una història d’amor turmentada, acte incomplert i generador de les més commovedores tragèdies, motor de comicitat desenfrenada a les històries d’infidelitat… Tractat des de tots els angles, el matrimoni és per a Boccaccio un tema constant. Al Decameró, com als Canterbury Tales, el matrimoni té aquesta rellevància perquè es tracta, en el fons, del problema fonamental de les societats organitzades. El matrimoni manifesta la tensió entre natura i política, entre la força dels instints, de la inclinació natural de l’èsser humà, i la necessitat de controlar i utilitzar aquella força per organitzar la convivència i, també, les relacions de poder. Al Decameró, un exemple clar d’això és la història de Ghismonda i Tancredi, la primera de la quarta jornada, de la que ja vam parlar. Encara a la quarta jornada, cas únic a tota l’obra, Boccaccio intervé per explicar una breu novel·la. És la de Filippo Baluducci i els ànecs (Decameron IV Introduzione 12-30). S’hi explica com Filippo va fracassar en el seu intent de protegir el seu fill de tota ‘temptació’ del món i, de manera especial, de conèixer cap dona. Però, com es podrà llegir a la novel·la, que reprodueixo segons la traducció de 1429 (retocada per facilitar-ne la lectura), la natura és més forta que l’enginy humà.

Gran temps ha passat que en la nostra ciutat fou un ciutadà lo qual fou anomenat Falip Maldussi [= Filippo Balducci], hom de condició asau lleugera [= poc important, de poc pes: la família Balducci apareix documentada com pertanyent a la baixa burgesia de Florència], mas ric e benanant e molt espert en les coses que lo seu e[s]tat requeria. E havia per muller una dona la qual sobiranament amava, e ella a ell, e ensemps en reposada vida vivien, e en ninguna cosa tant no s’estudiaven com en complaure la una a l’altre. E esdevenc-se […] que la bona dona passà de aquesta vida en l’altra, e de sí lexà a Felip un sol fill que d’ell havia concebut, lo qual era de etat […] de dos anys. E per la mort de la sua dona romàs tant desconsolat con mai nenguna altra persona romangués de cosa que amàs. E veient-se romanir sol de aquella companyia, la qual ell més amava, se dispongué de no voler esser pus del món, ans se volgué donar al servei de Deu, e semblant volch fer del seu petit infant. Perquè, donant totes les sues coses per amor de Deu, se n’anà sobre la muntanya d’Einayo [= Monte Asinaio o Senario, al Mugello, a prop de Florència, a l’edat mitjana cèlebre lloc d’ermitans], e aquí, en una petita cella, se mès ab lo seu fill, ab lo qual ab almoynes, oracions e dejunis se vivia. E sobiranament se guardava de no raonar, allà on el fill fos, de alguna temporal cosa, ne de lexar-li’n veure alguna per ço que ell de semblant servei no·l  retragués, ans tots temps de la glòria e de la vida eternal e de Deu e de tots sos sants lo raonava, ensenyant-li tots temps oracions. E tenint-lo en aquesta vida molts anys, e no lexant-lo exir de la cella ne mostrant-li nenguna altra cosa sinó sí mateix, lo tench gran temps. Havia, emperò, acostumat lo valent home de venir alguna vegada a Florença, e aquí, segons les sues oportunitats, dels amics de Deu era socorregut, e aprés encontinent se’n tornava a la sua cella. E esdevenc-se que estant ja l’infant de etat de divuit anys e Falip ja essent vell, lo fadrí li demanà on anava tant sovent. E Falip li ho dix. Al qual lo fadrí dix: «Pare meu, vós sou d’avui més vell e sou mal dispost a treballar. Perquè em plaurie que vós me menaseu una vegada a Florença perquè em fessets conexer les amics e devots de Deu e de vós, e jo, qui soc jove e pusch mils treballar, despuys podré per nostres necessitats anar a Florença la hora que a vós plaurà e vós romandreu ací». E lo bon hom, pensant que ja aquest seu fill era gran e era axí habituat al servei de Deu, que mal […] les coses del món lo’n porien traure, en sí mateix dix: «Aquest diu bé». Perquè, havent-hi a anar, lo se’n mena. On lo jove, aprés que fou a Florença, vaent los palaus e les cases e les esglésies e totes les altres coses de les quals és plena tota la ciutat, axí com aquell que mai pus li recordes no havia vistes, se començà fort a meravellar, e de moltes coses demanava lo pare què eren, e lo pare li’n deia, e ell, havent-ho oït, romania content de aquelles. E axí demanant lo fill e lo pare responent, per llur ventura s’encontraren ab una bergada de molt belles dones e molt ben ornades de joies e de vestidures, les quals venien de unes noces. Lo qual [fill], com les viu, demanà al pare quines coses eren aquelles. Al qual lo pare dix: «Fill meu, baxa los ulls en terra e no les guard, car açò són males coses». Dix lo fill: «Pare, e com han nom?». E lo pare, per no fer-li desitjar lo concupiscible apetit, no les volgué anomenar per nom propi de fembres, mas dix: «Elles han nom oques». De que meravellosa cosa de oir! E aquell qui mai pus tals coses no havia vistes, no curant-se  de palaus ne de bous ne cavalls ne de ases ne de diners ne d’altres coses que hagués vistes, […] sobtosament dix: «Pare meu, jo us prech que vós fassau per guisa que jo haga una de aquestes oques». «Ai de mí, fill meu, dix lo pare, calla, car elles són males coses». Al qual lo jove demanà e dix: «E són axí fetes les males coses?». «Sí», dix lo pare. Ell, lavors oint que lo·hi refermave, dix: «Jo no·m sé vós què us dieu ne per què aquestes sien males coses. Quant és a mí no·m sembla que encara n’hagi vista nenguna axí bella ne axí plaent com són aquestes, car a mi em sembla que sien pus belles que no los àngels pintats que vós me haveu moltes voltes mostrats. Perquè em plauria que ens emmenassem una d’aquestes oques ab lo nostre ase, e jo la menaré a péixer». Dix lo pare: «No ho vull, mon fill, car tu no saps on se peixen». E encontinent sentí lo bon hom que major força havia natura que no lo seu enginy. E penedís encontinent de haver-lo hi menat a Florença.

Johan Boccaci, Decameron. Traducció catalana publicada segons l’únic manuscrit conegut (1429), per Jaume Massó Torrents, New York: The Hispanic Society of America, 1910: 226-227.

Simone Ventura

IRCVM

Dues dones exemplars, Griselda i Ghismonda (part 1)

diumenge, 30/06/2013

L’èxit d’un bestseller es calcula pel nombre de les còpies venudes i de les seves traduccions. Si el paràmetre de les vendes no es pot aplicar a una obra tardomedieval, sí que es pot tenir en compte el de les traduccions. El Decameró de Boccaccio es va traduir sencer al francès ben aviat, el 1414, i poc després al català, el 1429. Ja abans se n’havien traduït novel·les soltes. Per exemple, el 1388 Bernat Metge va traduir al català l’última novel·la de l’última jornada (Dec X, 10): la història de la pacient Griselda. En poques paraules l’argument d’aquesta novel·la és la següent. Gualtieri, marquès de Salluzzo, al Monferrato, terra de la regió italiana del Piemont és un noble solter i content de ser-ho. Amant de la caça, Gualtieri no té cap mena d’intenció de casar-se. No se’n fia de les dones: creu que és molt difícil trobar-ne una que li convingui i pensa que la vida dels malcasats és terrible. Tot i això els membres de la seva cort l’inciten a escollir-se una esposa. Estan disposats a fer-li ells la feina, sobretot per garantir la continuïtat del llinatge. A contracor, Gualtieri accepta de casar-se però diu que serà ell mateix qui es triarà una dona al seu gust. I posa una condició: no tolerarà cap mostra de dissensió. Els seus homes hauran d’acceptar i honorar la dona que ell triï, sigui quina sigui. Gualtieri escull Griselda, una pobra donzella filla de Giannucole (diminutiu de Giovanni, Joanot). Griselda respon a tots els requeriments de Gualtieri: de bon veure, Griselda sobretot és virtuosa, humil, obedient. Amb una actitud que Dioneo, narrador de la novel·la, defineix de matta bestialità (follia bestial, de psicòpata), Gualtieri decideix posar a prova la constància i obediència de Griselda. Primer amb els seus mal humors i després obligant-la a acceptar l’allunyament i homicidi (que es veurà que és fictici) dels seus fills. Griselda ho tolera tot. Fins i tot tolera, al final, de tornar a casa del seu pare: Gualtieri li diu que ja no pot suportar les queixes dels cortesans, gens contents que s’hagi casat amb una dona de llinatge tan baix. Davant de l’enèsima prova, Griselda no defalleix: accepta de ser repudiada per Gualtieri i, a la vegada, accepta de fer-li de serventa per les noves noces amb la seva substituta, una núvia d’extracció més adient a la del senyor de Saluzzo. Desenllaç. Davant tot això, Gualtieri cedeix a l’evidència: Griselda és l’encarnació de la perfecta esposa. Acte seguit, Gualtieri fa entrar a la sala del banquet nupcial els seus dos fills, que no havia mort realment, abraça Griselda, la proclama la seva senyora, i… visqueren feliços.

Per molt estrafolària i improbable que ens sembli, aquesta història va ser un extraordinari èxit europeu. La història que explica Dioneo, últim narrador de cada jornada, i per tant últim narrador de l’obra, va ser el primer anell de la cadena de lectors i lectures que el Decameró ha tingut al llarg dels últims sis segles. L’origen d’aquest èxit, però, no es deu directament a l’original, al Decameró, vull dir, tal com Boccaccio el va escriure. M’explico.

Entre 1373 i 1374 Petrarca va traduir al llatí la novel·la de Griselda (a partir d’ara, Griseldis) i la va incloure a la tercera epístola de llibre XVII de les seves Seniles (‘Lletres de la vellesa’) adreçada al mateix Boccaccio. La rúbrica de la traducció petrarquesca ens dóna la clau de com s’havia d’entendre aquesta història: Fracisci Petrarce, poete laureati, de insigni obedientia et fide uxoria ad Iohannem Bocacium de Certaldo. Per a Petrarca, es tractava d’una història exemplar sobre les virtuts de l’esposa perfecta: obediència i lleialtat. En la versió de Petrarca, la història també celebra l’amor coniugalis o amor conjugal. A la vegada, Petrarca vol afegir, amb la seva Griseldis, una heroïna més, nova i contemporània, als exemples de dones il·lustres de l’antiguitat. Petrarca era un intel·lectual refinat, un humanista. Privilegiava l’antiguitat clàssica davant les novetats en vulgar. I si havia de triar entre les històries en llengua vernacle, com és el cas de les novel·les del Decameró, Petrarca escollia les fabulae ‘tràgiques’, és a dir les històries d’estil més elevat. Entre aquestes, la novel·la de Griselda li va agradar especialment. I la seva relectura es mou entre la bellesa moral i la representació clàssica d’una dona exemplar.

Hi hauria molt a dir sobre les interpretacions d’aquesta història. I encara més sobre l’amistat entre Petrarca i Boccaccio. No hi entraré. En canvi m’agradaria parlar del paper de Bernat Metge en la història de la divulgació de la novel·la de Griselda. El 1388, Metge adapta al català la Griseldis de Petrarca. A més, com ha mostrat Lluís Cabré en un article recent, Metge va traduir Petrarca tenint al seu escriptori, a més del text llatí, la versió francesa que Philippe de Mézières, aventurer, amic de Petrarca i secretari de Carles V i VI de França, havia fet de la Griseldis entre 1385 i 1387. La tradició tardomedieval de la novel·la de Griselda és un exemple de les relacions culturals entre Catalunya i França. Entre els segles XIV i XV podem parlar d’una mena de special relationship entre França i Catalunya: una relació especial fundada en la proximitat geogràfica, en l’existència d’un centre de poder com la curia papal a Avinyó, i en les relacions dinàstiques – penseu en Violant de Bar, dona de Joan I, i emparentada amb la casa reial francesa. Ajudat per la francofília de la cort catalana de l’època, Metge va tenir accés al text de Petrarca i a la novíssima traducció de Philippe de Mézières, i se’n va servir per a la seva reinterpretació catalana de la història de Boccaccio/Petrarca. El resultat és una obra nova que va tenir un gran fortuna. I va ser tan coneguda que, com va dir el mateix Metge a Lo somni, fins i tot les àvies l’explicaven a les joves en les fredes vesprades d’hivern: [la història de Valter i Griselda] tant és notòria que ja la reciten per enganar les nits les velles, com filen en ivern entorn del foch. Aquesta transició del text en quatre etapes: des de l’italià al català, passant pel llatí i el francès, va ser la via de penetració del Decameró a Europa. El cas de Metge és paradigmàtic. I és contemporani, per exemple (paral·lel, sense interseccions, és clar), a la manera com un altre autor central de la tardor de l’edat mitjana, G. Chaucer, va conèixer i reutilitzar la Griselda/Griseldis al seu Clerk’s Tale.

A continuació, teniu les presentacions de Gualtieri/Valter i de Griselda tal com apareixen al Decameró italià i a la Història de Valter i Griselda de Metge. Entre aquestes dues versions de la Griselda hi ha dues traduccions, la llatina de Petrarca i la francesa de Philippe de Mézières. En totes destaca la desconcertant figura de Griselda i la matta bestialità de Gualtieri. Més enllà de les implicacions morals i polítiques (en el fons, la Griselda també és una paràbola sobre els límits del principi d’autoritat), passem del dibuix sec, essencial de la Griselda de Boccaccio a la Griselda de Metge. Aquest, inspirat per Petrarca i de Mézières, situa la seva protagonista entre coses de la quotidianitat més corrent. El resultat no és de cru realisme. Al contrari, en surt un quadre que recorda el delicat amor per les coses, fins i tot les més menudes i humils, de la millor pintura flamenca. 

Boccaccio, Decameron X, 10, 4-9

Già è gran tempo, fu tra’ marchesi di Sanluzzo il maggior della casa un giovane chiamato Gualtieri, il quale, essendo senza moglie e senza figliuoli, in niuna altra cosa il suo tempo spendeva che in uccellare e in cacciare, né di prender moglie né d’aver figliuoli alcun pensiero avea; di che egli era da reputar molto savio. La qual cosa a’ suoi uomini non piaccendo, piú volte il pregaron che moglie prendesse, acciò che egli senza erede né essi senza signor rimanessero, offerendosi di trovargliel tale e di sí fatto padre e madre discesa, che buona speranza se ne potrebbe avere e esso contentarsene molto. A’ quali Gualtieri rispose: “Amici miei, voi mi strignete a quello che io del tutto aveva disposto di non far mai, considerando quanto grave cosa sia a poter trovare chi co’ suoi costumi ben si convenga e quanto del contrario sia grande la copia, e come dura vita sia quella di colui che a donna non bene a sé conveniente s’abbatte. E il dire che voi vi crediate a’ costumi de’ padri e delle madri le figliuole conoscere, donde argomentate di darlami tal che mi piacerà, è una sciocchezza; con ciò sia cosa che io non sappia dove i padri possiate conoscere né come i segreti delle madri di quelle: quantunque, pur conoscendogli, sieno spesse volte le figliuole a’ padri e alle madri dissimili. Ma poi che pure in queste catene vi piace d’annodarmi, e io voglio esser contento; e acciò che io non abbia da dolermi d’altrui che di me, se mal venisse fatto, io stesso ne voglio essere il trovatore, affermandovi che, cui che io mi tolga, se da voi non fia come donna onorata, voi proverete con gran vostro danno quanto grave mi sia l’aver contra mia voglia presa mogliere a’ vostri prieghi”. I valenti uomini risposon ch’eran contenti, sol che esso si recasse a prender moglie. Erano a Gualtieri buona pezza piaciuti i costumi d’una povera giovinetta che d’una villa vicina a casa sua era, e parendogli bella assai estimò che con costei dovesse potere aver vita assai consolata. E per ciò, senza piú avanti cercare, costei propose di volere sposare; e fattosi il padre chiamare, con lui, che poverissimo era, si convenne di torla per moglie.

[Giovanni Boccaccio, Il Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino: Einaudi, 1998 (“ET Classici” [1ª ed. “Nuova Universale Einaudi” 1980])] 

Metge, Història de Valter i Griselda

En Itàlia és una província ornada de molts notables castells e viles, apellada lo Marquesat de Saluça, de la qual era marquès un fort noble baró apellat Valter, jove, bell e molt graciós, no menys noble de costumes que de llinatge, e, finalment, en totes coses fort insigne, sinó que, content d’açó que fortuna li havia dat, no curava de l’esdevenidor e trobava tan gran pler en caçar que totes les altres coses que a fer havia ne menyspreava. E especialment no es curava de pendre muller, de la qual cosa los seus vassalls e sotsmeses eren fort dolents e despagats, los quals, con molt ho haguessen sofert, anaren ensems al dit Valter, e la u d’ells, lo qual era de major autoritat, e per bell parlar e per major privadesa que havia ab lo dit Valter, dix així:

– Molt noble marquès, la tua humanitat dóna a nós audàcia e gosar que, tota vegada que els fets ho requiren, ab devota confiança parlem ab tu, e que ara les voluntats que tots tenim secretes en los nostros coratges la mia veu notific a les tues orelles; no pas que jo haja algun interès singular en açò, mas per tal com tu, segons que per molts indicis e senyals has sovent provat, mostres e reputes que jo són a tu molt car denant tots los altres. Con, doncs, totes les tues coses plàcien e hagen a nós tostemps plagut, per ço que puixam jutjar que siam benaventurats con aital senyor havem, e serem molt pus benaventurats en lo esdevenidor que tots nostres veïns, suplicam-te humilment que vulles pendre muller, e que açò vulles fer espatxadament, car los jorns se’n van e volen fort lleugerament. E jatsia que tu sies en la flor de ton jovent, emperò la vellesa ensegueix aquesta flor, e la mort és proïsma a tota edat: tothom egualment ha a morir, e la hora és incerta. Plàcia’t, donques, que oges les pregàries d’aquells qui no menysprearien los teus manaments, e comana a nós l’elecció de la muller; car nós la et procurarem tal, que ella serà digna d’acostar-se a tu, e de tal llinatge que tots porem estar ab bona esperança d’ella […]

Lladoncs, lo dit Valter, mogut per les piadoses paraules e pregàries dels seus, dix:

– Vosaltres, amics, me forçats de fer cosa que jamés no fo en lo meu cor. Jo m’adelitava que visqués en llibertat, la qual fort tard és en matrimoni. Per què, jo em sotmet de bon grat a la voluntat de vosaltres. E jatsia que jo confiu de la vostra saviesa e fe, vull rellevar de vosaltres del càrrec que volets pendre per mi; car jo mateix me’n vull haver lo afany de cercar-la’m, com jo sia cert que la noblesa de l’u no ennobleix l’altre e que moltes vegades los fills són dessemblants als pares. Tot lo bé qui és en la persona no li ve d’altre sinó de Déu, al qual jo coman a mi e tots mos afers, esperant que Ell me trobarà cosa que serà expedient a repòs e salut mia. E pus vosaltres trobats plaer que jo prenga muller, promet-vos que jo compliré vostre desig en breu; però vull que em prometats que qualsevulla muller que jo prena, ab sobirana honor e reverència la tractarets, e que entre vosaltres no haja algun qui en diga mal ne es clam de la elecció per mi faedora […]

Lladoncs tots a una veu, concordablement, li prometeren fort alegrament d’atendre e complir son manament, així com aquells qui per sobres de goig a penes cuidaven veure lo dia de les núpcies: ab tan gran pler e goig l’esperaven. Lo qual dia lo dit Valter los assignà que fossen aparellats a la celebració d’aquelles […]

No molt lluny del palau del dit marquès era situada una vila petita, poblada d’alguns pageses, fort pocs e pobres, entre los quals n’hi havia un pus pobre que tots los altres apellat Janícola; e havia una filla apellada Griselda, assats bella de cos, e molt era pus bella e noble de bones costumes e de virtut de coratge; la qual s’era nodrida en sobirana pobresa, ab vianda grossera, e, ignorant tot desig carnal, jamés no havia imaginat ne girat lo enteniment en folls ne en delicats pensaments, ans reposava en lo seu pits virginal coratge d’home vell e savi; e ab inextimable caritat servia diligentment son pare, e, pasturant algunes poques d’ovelles que havia, filava casun jorn, e puis, tornant-se’n en casa, aparellava cols o espinacs  o altres viandes covinents a la sua condició, e feia lo llit a son pare, e finalment tot son temps despenia en pietat e obediència filial.

[M. de Riquer, Obras de Bernat Metge, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1959]

Com sempre us suggerim avui algun tresor amagat, en aquest cas una edició incunable del Decameró realitzada, potser, a Nàpols, cap a 1470 i conservada a la Bayersiche Staatsbibliotek de Munic

Simone Ventura

IRCVM

Zinevra di Bernabó da Genova i Bartolomea Gualandi: così fan tutte? (Decameró II, 9 i 10)

divendres, 19/04/2013

La segona jornada del Decameró és la primera que té un tema preestablert: “sota el regiment de Filomena es tracta de qui, assetjat per diverses causes, hagi arribat a bona fi, més enllà de la seva esperança”. A les novel·les d’aquesta jornada, l’acció neix de la tensió entre el previsible – el càlcul de la raó, basat en el sentit comú, la saviesa o el costum –, i l’imprevisible – les contrarietats de fortuna. La fortuna de Boccaccio no és una deessa cega i omnipotent. Hi ha poques coses, al Decameró com a la vida, que només depenen de la sort. Fortuna com a felicitat gratuïta o sobtada – l’herència d’una tieta riquíssima i oblidada que de cop i volta ens resol la vida – o com a desapiadat botxí – la pesta negra, en el cas de l’obra de Boccaccio – són figures exemplars dels nostres desitjos més elementals, dels nostres terrors més atàvics. En la majoria dels casos, la fortuna compta amb la nostra ajuda. La sempre vigilant fortuna donarà un gir inesperat i feliç als destins de Landolfo Rufolo (II 3), Andreuccio da Perugia (II, 5) o Zinevra (II, 9), cert. Però això passa només quan l’avarícia, la cobdícia o l’estupidesa dels individus han estat equilibrades per l’adequada dosi d’intel·ligència, d’argúcia, de paciència. El fet que els contes de la segona jornada acabin sempre en happy end depèn de les regles decidides al començament. Hagués pogut ser diferent i, com ja veurem en properes notes, no falten tragèdies al Decameró.

Algunes de les històries d’aquesta segona jornada són conegudíssimes. Pensi’s només en la novel·la ‘orientalista’ d’Alatiel (II, 7). Seguint les peripècies amoroses d’Alatiel, irresistible odalisca avant la lettre, viatgem d’un cap a l’altre del Mediterrani, des d’oest cap a est, al llarg de les rutes dels mercaders italians, catalans, grecs, turcs. Pensi’s també en les protagonistes de la novena i dècima novel·la de la segona jornada. La primera, Zinevra o Ginebra, dona de Bernabó da Genova, que per la niciesa i avarícia del marit i les mentides d’un seu col·lega mercader, Ambrogiuolo da Piacenza, salva la vida pels pèls i només gràcies a la seva intel·ligència. La segona, Bartolomea Gualandi, que primer es casa infeliçment amb el jutge “pansidet i tristoi” Riccardo di Chinsica, i després acaba, feliçment, com a amant i dona del corsari Paganino Mònaco o Paganin del Mare. Zinevra és descrita com una dona extraordinària: “era bella de presència i encara bastant jove, àgil i ajudada, i no hi havia res del que pertoca a les dones, com ara fer labors de seda i coses semblants, que ella no ho fes més bé que ningú [i a més] sabia cavalcar un cavall, ensinistrar un ocell, llegir i escriure i passar comptes millor que si no fos un mercader” (II 9, p. 182). També Bartolomea és, a la seva manera, una dona fora del comú: no només és jove i guapa (“una de les més belles i de les més amoroses donzelles de Pisa” – II 10, p. 194), també és, com veurem d’aquí poc, espavilada: sap molt bé el que vol.

A la novel·la de Zinevra, el seu home, Bernabò Lamellini o Lamellin, és un mercader. Com els altres mercaders italians, de Gènova, Vènecia o Piacenza, Bernabò també viatja molt. Durant un d’aquests viatges de negocis a París, Bernabò, havent sopat, es troba fent sobretaula amb un grup d’altres negociants italians. Xerren i xerren. I de què haurien pogut parlar una colla d’homes lluny de casa i de les respectives mullers si no és de dones? El debat, per dir-ho així, avança farcit de les més frívoles misogínia i hipocresia masculines. Ja se sap, diuen, tota dona és inconstant i voluble per naturalesa. Se n’ha de desconfiar, segueixen, i mentre nosaltres estem lluny de casa, segur que les nostres dones, a casa, s’ho saben muntar molt bé per no morir-se d’avorriment. Conclusió: no ens hem d’esperar a tornar a casa fidels i cornuts sinó que hem de caçar al vol les ocasions que la sort ens posi davant. Tots hi estan d’acord. Tots menys Bernabò que, no sense una punta d’arrogància, comença a presumir de l’honorabilitat de la seva dona, Zinevra. L’ocasió es fa irresistible per a Ambrogiuolo de Piacenza, el típic fanfarró, que comença a mofar-se del mercader de Gènova recordant-li que la seva dona és de carn com les altres i per tant com les altres subjecta a les lleis de la natura: tu medesimo di’ che la moglie tua è femina e ch’ella è di carne e d’ossa come son l’altre (“i digues tu mateix si la teva muller és o no una dona de carn i ossos com les altres”, II 9, p. 183). Al començament de Così fan tutte (1790), Mozart i Da Ponte, que en aquesta òpera van refer el guió de la novel·la de Boccaccio, posen en boca de Don Alfonso les mateixes paraules:

Ed io, giuro alla terra,
Non scherzo, amici miei;
Solo saper vorrei
Che razza di animali
Son queste belle,
Se han come tutti noi carne, ossa e pelle,
Se mangian come noi, se veston gonne,
Alfin, se Dee, se donne son…

A Così fan tutte Don Alfonso provoca Ferrando i Guglielmo, È la fede delle femmine | Come l’araba fenice: | Che vi sia, ciascun lo dice; | Dove sia, nessun lo sa, que arriben a fer una juguesca per demostrar que la fede (la fidelitat) de les respectives Fiordiligi i Dorabella és a prova de bombes. El motiu de l’aposta es filtra a l’òpera de Mozart i Da Ponte per mitjà de Boccaccio, on és Bernabò el qui està disposat a jugar-se la vida a canvi de mil florins d’or només per provar l’indestructible lleialtat de Zinevra. A la novel·la, Ambrogiuolo accepta l’aposta, rebaixant-ne però el premi: Ambrogiuolo no vol la sang de Bernabò, es conforma amb cinc mil dels seus florins. Tot seguit Ambrogiuolo, que no aconsegueix seduir Zinevra, fa creure a Bernabò que la seva Zinevra li ha estat infidel. Pagada l’aposta, Bernabò, foll de gelosia, decideix fer matar Zinevra. Aquesta, gràcies al seu enginy, troba la manera de salvar-se. Es disfressa d’home i es canvia el nom: Zinevra es transforma en Sicurano da Finale. Després, a bord d’una nau d’un català, segner en Cararh, arriba a la cort del soldà d’Egipte on, gràcies a la seva virtut, puja de rang fins a esdevenir un dels seus homes (sic) de confiança. És aquí, a Egipte, on té lloc el desenllaç de la novel·la. Amb sort i astúcia, Sicurano/Zinevra reuneix a la cort del Soldà Ambrogiuolo i el marit Bernabò: el primer confessa la mentida, el segon admet l’error. Ambrogiuolo és condemnat a morir. Bernabò és perdonat i tots dos, Zinevra i ell, poden tornar-se’n a Gènova plens de riqueses.

La trama de la novel·la de Bartolomea és més senzilla i funciona com a contrapunt de la novel·la de Bernabò i Zinevra. L’explica Dioneo, últim narrador de la jornada, reprenent el fil de la novel·la precedent per demostrar la ximpleria (bestialità) del mercader de Gènova i de tots aquells qui, “considerant-se més poderosos que la natura, s’enderien amb buides xerrameques per tal de poder fer el que no poden fer i s’esforcen contra natura a fer que els altres es tornin com ells, contràriament al tarannà dels altres” (sé piú che la natura possenti estimando, si credon quello con dimostrazioni favolose potere che essi non possono, e sforzansi d’altrui recare a quello che essi sono, non patendolo la natura di chi è tirato – II, 10, p. 193). El jutge Riccardo di Chinzica, vell i impotent, decideix buscar-se una muller jove i guapa. La troba en la pisana Bartolomea Gualandi. Aquesta, després d’un temps passat a casa del jutge acumulant frustració, és segrestada pel corsari Paganino Mònaco o Paganin del Mare. Riccardo vol rescatar Bartolomea però és aquesta que s’hi oposa. En un discurs que sembla una arenga final (el proposem tot seguit en original i en traducció), i que en l’argumentació recorda la Marquise cantada per Brassens (Peut-être que je serai vieille, | Répond Marquise, cependant | J’ai vingt-six ans, mon vieux Corneille, | Et je t’emmerde en attendant ), Bartolomea diu al marit que se’n torni a Pisa sol: ella s’estima més quedar-se a Mònaco, consolada pel seu pirata.

Decameron II, 10

Ben sapete che io non sono sí smimorata, che io non conosca che voi siete messer Riccardo di Chinzica mio marito; ma voi, mentre che io fui con voi, mostraste assai male di conoscer me. Per ciò che se voi eravate savio o sete, come volete esser tenuto, dovavate bene avere tanto conoscimento, che voi dovavate vedere che io era giovane e fresca e gagliarda, e per conseguente conoscere quello che alle giovani donne, oltre al vestire e al mangiare, benché elle per vergogna nol dicano, si richiede: il che come voi il faciavate, voi il sapete. E se egli v’era più a grado lo studio delle leggi che la moglie, voi non dovavate pigliarla; benché a me non parve mai che voi giudice foste, anzi mi paravate un banditor di sagre e di feste, sí ben le sapavate, e le digiune e le vigilie. E dicovi che se voi aveste tante feste fatte fare a’ lavoratori che le vostre possession lavorano, quante faciavate fare a colui che il mio piccol campicello aveva a lavorare, voi non avreste mai ricolto granel di grano. Sommi abbattuta a costui [el corsari Paganin del Mare], che ha voluto Idio sí come pietoso raguardatore della mia giovanezza, col quale io mi sto in questa camera, nella quale non si sa che cosa festa sia, dico di quelle feste che voi, piú divoto a Dio che a’ servigi delle donne, cotante celebravate; né mai dentro a quello uscio entrò né sabato né venerdí né vigilia né quattro tempora né quaresima, ch’è cosí lunga, anzi di dí e di notte ci si lavora e battecisi la lana […] E però con lui intendo di starmi e di lavorare mentre sarò giovane, e le feste e le perdonanze e’ digiuni serbarmi a far quando sarò vecchia; e voi con la buona ventura sí ve n’andate il piú tosto che voi potete, e senza me fate feste quante vi piace.

[Giovanni Boccaccio, Il Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino: Einaudi, 1998 (“ET Classici” [1a ed. “Nuova Universale Einaudi” 1980]), p. 31-34]

Decameró II, 10

“Prou sabeu que no sóc tan desmemoriada per a no reconèixer que vós sou misser Riccardo de Chinzica, el meu marit; ara, vós, durant el temps que estiguérem junts, vau demostrar que em coneixíeu ben malament, ja que si fóssiu savi, almenys tant com voleu que us hi tinguin, hauríeu hagut d’entendre i adonar-vos que jo era jove, fresca i gallarda, i per consegüent saber allò que convé a les dones joves, a part el vestir i el menjar, encara que elles per vergonya no ho diuen: i això, sabeu prou bé com ho fèieu. I si us agradava més l’estudi de les lleis que la muller, no n’havíeu de prendre; tot i que a mi mai no em vau semblar un jutge, sinó un nunci de consagracions i de festes, de tan bé com les sabíeu, fossin dejunis o vigílies. I us diré que si als llauradors que treballen a les vostres possessions els haguéssiu fet fer tantes festes com a qui havia de treballar el meu petit tros, no hauríeu recollit mai ni un gra de blat. M’he topat amb aquell [el corsari Paganin del Mare] que Déu, com a pietós observador de la meva joventut, m’ha destinat, amb qui ara estic en aquesta casa, on no se sap què són les festes, vull dir les festes que vós, més devot de Déu que dels favors de les dones, tant celebràveu; i per aquesta porta no han entrat mai ni sàbats, ni divendres, ni vigílies, ni les quatre témpores, ni quaresma, que és tan llarga, ans de dia i de nit s’hi treballa i s’hi carda la llana; i després de la nit que van sonar matines, sé prou bé com van les coses d’aleshores ençà. Per tant, amb ell em proposo d’estar-me i de treballar mentre seré jove, i deixaré les festes, els pelegrinatges i els dejunis per quan seré vella; i vós us en podeu anar en bona hora com més aviat millor, i feu sense mi tantes festes com us plagui.”

[Giovanni Boccaccio, Decameró, Traducció i notes de Fracesc Vallverdú, Barcelona: Edicions 62, 2008 (“labutxaca” [1ra ed. 1984]), p. 197-8]

[Aquí podeu fullejar el magnífic Decameró, incunable de cap a 1476, conservat a la Bayerische Staatsbibliothek de Munic… en alemany]

Simone Ventura
IRCVM

Ser Capellet: com riure’s del mort i de qui el vetlla (Decameró I, 1)

divendres, 29/03/2013

A diferència de les altres, la primera Jornada del Decameró no té un tema preestablert. Tanmateix, a mesura que s’avança en la lectura de les novel·les, hi descobrim un fil conductor. De fet, el descobriment és de Fiammetta, una de les narradores. Encarregada d’explicar la novel·la central de la Jornada, la cinquena, Fiammetta observa que a les històries que l’han precedida s’ha demostrat quanta sia la forza delle belle e pronte risposte (‘que gran és la força de les respostes ràpides i amb gràcia’). El motto, la màxima ràpida i aguda, en forma de resposta, proverbi o broma, capaç de capgirar la realitat a favor d’un mateix, és un dels trets de les històries del Decameró. A la primera Jornada, el motor de l’acció és en efecte la paraula o discurs, en les seves vàries formes. Pensem en la confessió de Ser Capellet (al secolo Ser Cepparello da Prato, anomenat Ser Ciappelletto, literalment Senyor amb la garlanda) a la primera novel·la de la jornada. Pensem en la història-paràbola dels tres anells (novel·la dins la novel·la) que Melquisedec el jueu explica a Saladí per sortir-se’n de la trampa que aquest últim li havia posat. Pensem finalment en la resposta (o motto) que fa servir Guglielmo Borsiere contra Ermino Grimaldi o Ermino Avarícia, com el rebateja Boccaccio.

La confiança de Boccaccio en el llenguatge és gran, però no desmesurada. Les paraules sempre tenen una funció precisa: burxen, alliberen, mosseguen, fan avergonyir, desvelen la veritat. Les paraules poden forçar els fets, però no serveixen mai, soles, per a subvertir les relacions de força, la jerarquia del poder. A les novel·les de la primera jornada, el llenguatge és un instrument de prevenció o de solució de conflictes. Tanmateix, Boccaccio sabia que calen determinades condicions per a fer justícia entre dues parts en litigi. A la citada la novel·la de Meliquisedec el jueu, la història del tres anells estalvia al protagonista de ser extorsionat pel totpoderós Saladí, però la premissa és que Saladí no podia obligar el jueu per la força. La Marchesana de Monferrato evita haver d’acceptar les atencions del rei Felip de França perquè el rei troba el Marquès a la Croada: no podia fer perillar una aliança preciosa en una expedició militar tan incerta. Fins i tot el monjo pescat en flagrant per l’abat mentre s’entretenia amb una pastoreta a la seva cel·la, necessita l’argúcia per protegir-se de l’acusació pública del seu superior. És la mateixa debilitat per les faldilles de l’abat que, posant monjo i abat al mateix nivell, farà que trobin un acord que els satisfaci tots dos: el silenci sobre la respectiva luxúria no només farà que ningú no surti perjudicat, sinó que tots dos podran beneficiar-se de les gràcies de la noieta. Només en igualtat de condicions, ad armi pari, la paraula és determinant. És a aquest esquema que es deixen reduir les novel·les de la primera Jornada. Tot i això la història de Ser Capellet s’escapa a aquest principi sense contradir-lo.

Pànfilo és l’encarregat de narrar la primera novel·la. Per a introduir el tema de la novel·la, Pànfilo parteix de ben lluny: sent ell el primer, li convindrà començar per Aquell que és principi i començament de totes les coses, Déu. Amb la seva novel·la, diu Pànfilo, demostrarà com la Providència pot servir-se fins i tot del pitjor dels mediadors per a la salvació de les ànimes. En poques ratlles, la història és aquesta. El mercader d’èxit Musciatto Franzesi ha de deixar França i els seus negocis perquè és cridat a Itàlia pel Papa Bonifaci VIII. Preocupat pel fet de no poder ocupar-se personalment dels seus negocis, decideix delegar-ne la cura a alguns dels seus col·laboradors. Però la situació dels seus interessos a Borgonya és delicada («I el motiu […] era que  la gent considerava els borgonyons pledejaires, de mala condició i deslleials»). Musciatto veu en Capellet, estafador, bandarra i cràpula, el candidat ideal per a la tasca d’anar a recaptar els crèdits als malfiats Borgonyons. En una telegràfica descripció del seu aspecte, que és piccolo di persona e molto assettatuzzo (I, 1, 9), el diminutiu assettatuzzo (‘polidet’) és típic de la poesia burlesca del Trecento italià: com si el so i la forma de la paraula fossin el necessari segell de la talla – física i moral – di Ciappelletto.

Ser Capellet arriba a Borgonya, on es queda a la casa de dos toscans, germans i usurers. Aprofitant el fet d’arribar a un lloc on ningú no el coneixia, comença a exercir la seva feina en sordina, de manera honesta, sense recórrer als mètodes que l’havien fet famós en altres contrades. Un dia, però, es posa greument malalt i està a punt de morir. Els germans usurers no saben com desfer-se de Ciappelletto sense prendre mal. La possible mort de Ciappelletto és per a ells una font de problemes greus (di che noi in ogni guisa stiam male se costui muore). No poden fer-lo fora de casa i abandonar-lo al seu destí. Com haurien pogut justificar davant la gent (que els odiava per la feina que feien) que primer obrissin a Capellet la porta de casa seva, fent tot el possible per curar-lo, i després de cop i volta el deixessin morir com un gos? Per altra banda, tampoc podien fer-li fer un funeral cristià en plena regla. Cap confessor no l’hauria pogut absoldre de totes les malifetes acumulades durant la seva vida. A més, reflexionen els dos germans, si la gent hagués sabut quina mena de delinqüent tenien a casa, els haurien anat a agafar per penjar-los. Llavors és el mateix Capellet que els resol el problema. Crida els dos germans i els demana que facin venir un confessor (un santo e valente frate): ell farà que surtin airosos d’aquest pas.

Comença una de les confessions més famoses de la història de la literatura. Al final, Capellet no només és absolt sinó que acaba sent venerat com un sant: «Veient el frare que no havia restat res a dir a misser Capellet, li féu l’absolució i li donà la seva benedicció, tenint-lo per un home molt sant, ja que ell creia que era veritat tot el que misser Capellet havia dit: i qui no l’hauria cregut, veient un home a punt de morir parlar així?» La confessió de Ser Ciappelletto reprèn un motiu consolidat al folklore i a la tradició literària: el de les últimes confessions dels condemnats a mort. Al moment de l’execució el condemnat es llança en una infinita llista de pecats per retardar el moment fatídic. És el que llegim, per exemple, a Le sottilissime astuzie diBertoldo de Giulio Cesare Croce (1606). El lleig i astut Bertoldo (un villano brutto e mostruoso sì, ma accorto e astuto, e di sottilissimo ingegno) és condemnat a mort pel rei, que li concedeix una última voluntat: que la condemna a mort no tingui lloc fins que no es trobi un arbre del seu gust (che non mi appicchino fin tanto che io non trovo una pianta o arbore che mi piaccia, che poi morirò contento, ‘que no em pengin fins que jo no trobi una planta o arbre que m’agradi, i així em moriré content’).

En un retrat del malvat on es barregen al·lusions clàssiques (Branca esmenta el Catilina de Sal·lusti) i els ingredients de la més irresistible comicitat, Boccaccio fa del protagonista, de Capellet, el prototip del bandarra trampós. Els vicis desfilen segons un ordenat formalisme legal: noti’s els tecnicismes strumenti ‘actes notarials’ i quistioni ‘interrogatoris (per ex. aquells de l’inquisició)’, i encara el francesisme legal saramenti ‘juraments’. Amb tot, posant la cirereta al catalogo de vicis de Capellet, Boccaccio no dubta a recórrer a una popularíssima expressió per evocar les inclinacions sexuals de Capellet: Delle femine era cosí vago come sono i cani de’ bastoni, amb la insistència al·lusiva sobre la paraula cane (‘gos’), títol deprecatiu de tots els marginats. Davant la impossibilitat de reproduir aquí la novel·la sencera, presentem el retrat de Capellet. N’és, podríem dir, la seva biografia oficial, aquella en què s’emmiralla l’autobiografia que Capellet mateix fabrica in articulo mortis, en el secret de la confessió, i que deixarem a la curiositat dels lectors.

[Aquí podeu veure la magnífica primera pàgina del manuscrit del Decameró conservat a la Bibliothèque Nationale de France a Paris, ms. Français 129 del dit Mestre de l’Échevinage, realitzat a París c. 1470: a l’esquerra l’epidemia de pesta a Florència, a la dreta el locus amœnus amb els companys explicant-se les històries]

Decamerone I, 1, 10-15

«Era questo Ciappelletto di questa vita: egli, essendo notaio, avea grandíssima vergogna quando uno de’ suoi strumenti, come che pochi ne facesse, fosse altro che falso trovato; de’ quali tanti avrebbe fatti di quanti fosse stato richesto, e quegli piú volentieri in dono che alcuno altro grandemente salariato. Testimonianze false con sommo diletto diceva, richesto e non richesto; e dandosi a quei tempi in Francia a’ saramenti grandissima fede, non curandosi fargli falsi, tante quistioni malvagiamente vincea a quante a giurare di dire il vero sopra la sua fede era chiamato. Aveva oltre modo piacere, e forte vi studiava, in commettere tra amici e parenti e qualunque altra persona mali e inimicizie e scandali, de’ quali quanto maggiori mali vedeva seguire tanto piú d’allegrezza prendea. Invitato a uno omicidio o a qualunque altra rea cosa, senza negarlo mai, volenterosamente v’andava, e più volte a fedire e a uccidere uomini con le proprie mani si ritrovò volentieri. Bestemmiatore di Dio e de’ Santi era grandissimo, e per ogni piccola cosa, sí come colui che più che alcuno altro era iracundo. A chiesa non usava giammai, e i sacramenti di quella tutti come vil cosa con abominevoli parole scherniva; e cosí in contrario le taverne e gli altri disonesti luoghi visitava volentieri e usavagli. Delle femine era cosí vago come sono i cani de’ bastoni; del contrario piú che alcuno altro tristo uomo si dilettava. Imbolato avrebbe e rubato con quella coscienza che un santo uomo offerrebbe. Gulosissimo e bevitor grande, tanto che alcuna volta sconciamente gli facea noia. Giucatore e mettitore di malvagi dadi era solenne. Perché mi distendo io in tante parole? egli era il piggiore uomo forse che mai nascesse.»

[Giovanni Boccaccio, Il Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino: Einaudi, 1998 (“ET Classici” [1a ed. “Nuova Universale Einaudi” 1980]), pp. 53-54]

Decameró I, 1, 10-15

«Aquest Capellet feia aquesta vida: essent notari, sentia una gran vergonya quan un dels seus instruments, tot i fer-ne pocs, no eren considerats falsos; però n’hauria fet tants com li haguessin demanat, i de franc més de gust que no pas d’autèntic pagat. Amb molt de plaer feia testimoniances falses, les hi demanessin o no. I malgrat que en aquell temps a França es donava una gran fe als juraments, no el preocupava de fer-los falsos, i vencia moltes causes maliciosament, sempre que era cridat a jurar de dir el ver sobre la seva fe. Tenia la dèria fora mesura, i s’hi aplicava molt, de provocar, entre amics, parents i qualsevol altra persona, mals, enemistats i escàndols, i com més mals en veia seguir tanta més alegria hi trobava. Si era invitat a un homicidi o a qualsevol altre crim, hi anava resolut, sense negar-s’hi mai, i moltes vegades arribà de bon grat a ferir i a matar homes amb les pròpies mans. Era un grandíssim blasfemador de Déu i dels sants, i per qualsevol minúcia, més que cap altre, esdevenia iracund. No anava mai a l’església, i escarnia els seus sagraments com una cosa vil i amb paraules abominables; i al contrari visitava de bon grat i sovint les tavernes i els altres llocs indecorosos. Era tan amant de les dones com els gossos de les bastonades; mentre que gaudia del contrari més que cap altre poca-pena. Hauria trampejat i robat amb la consciència que tindria un sant baró. Era golafre i gran bevedor, tant que alguna vegada li feia molt de mal; i era insigne com a jugador i tirador de daus trucats. Per què cal parlar tant? Era potser el pitjor home que hagués mai nascut.»

[Giovanni Boccaccio, Decameró, Traducció i notes de Fracesc Vallverdú, Barcelona: Edicions 62, 2008 (“labutxaca” [1ra ed. 1984]), pp. 44-45]

[A internet hi ha diverses edicions disponibles del Decameró. Podeu començar per aquesta de 1825 pel poeta italià Ugo Foscolo]

 

Simone Ventura

IRCVM

Giovanni Boccaccio (1313-1375): una idea de la literatura i de la vida

dimarts, 29/01/2013

 

Giovanni Boccaccio, d'Andrea del Castagno, fresc de la villa Carducci di Legnaia de c. 1450, ara a la Galleria degli Uffizi, Florència

A partir del 1350 i fins als últims dies de la seva vida, Giovanni Boccaccio, que havia nascut a Florència (o a Certaldo) l’estiu del 1313, va treballar en una de les obres més importants i menys llegides: les Genealogie deorum gentilium libri. Si començo per aquest recull en quinze llibres de mites clàssics i medievals és perquè no es pot deslligar l’autor genial i ‘modern’ del Decameron, de l’intel·lectual militant, apassionat de les belles arts, deixeble devot de Petrarca, enamorat de Dante i dels clàssics llatins i grecs. A la Genealogia, enmig d’una selva d’històries sobre el món clàssic, trobem dues anotacions reveladores, lligades entre si. La primera, al llibre XIV, consisteix en una aferrissada defensa de la poesia en contra de tots aquells – banquers, mercaders, homes de negocis i advocats, però també filòsofs iteòlegs poc il·luminats – que per raons diferents en denunciaven la inutilitat, el perill per a les ànimes senzilles, la vacuïtat. La segona, al llibre XV, és una nota autobiogràfica: Boccaccio recorda com, als seus inicis, va perdre miserablement el temps estudiant dret i tractant d’aprendre l’ofici de mercader. Boccaccio era el fill il·legítim de Boccaccio o Boccaccino di Chelino, un important home de negocis de la companyia financera dels Bardi, que, juntament amb els Peruzzi, van finançar les monarquies d’occident fins a mitjan segle XIV. Boccaccino no va estalviar esforços per donar una educació ‘útil’ al fill, és a dir rendible. Va tenir mala sort. A Nàpols, a la cort de Robert d’Anjou, on havia estat enviat per compte dels Bardi amb l’encàrrec de cuidar els interessos financers de la poderosa família florentina de banquers, Boccaccino va posar el fill a treballar al costat d’experts homes de negocis. Veient que, malgrat els esforços, Giovanni preferia les lletres en lloc dels càlculs de la comptabilitat reial, el pare va fer l’intent de matricular-lo, diríem avui, als cursos de dret. Es va donar la circumstància, però, que el catedràtic de dret era Cino da Pistoia, poeta, humanista de relleu i sobretot amic de Petrarca. Amb tot, els personatges del Decameron, “epopeia de mercaders”, deuen molt a l’eclèctica educació del seu autor i a l’observació atenta de la humanitat des del treball quotidià a les taules de canvi.
Bocaccio1.jpg

Història de Nastagio degli Onesti III, de Sandro Botticelli, c. 1483, Museo del Prado, Madrid

El Decameron és un recull de cent (i una) novel·les explicades en deu dies, a raó de deu per dia, per un grup de set joves donzelles i tres nois, la allegra brigata, aplegats als afores de la ciutat, a redós d’un jardí amè, durant la mortífera epidèmia de pesta que va infectar Florència el 1348. Les novel·les que els joves expliquen són favole o contes formalment elaborats, barreja de creació, reescriptura o paròdia d’istorie que contenen informacions verídiques o arrelades en la realitat històrica i que esdevenen parabole exemplars, comprensibles universalment. La “revolució dissimulada” de Boccaccio va consistir a reinventar la novel·la com a instrument poderós d’interpretació ‘realista’, total i unitària, de l’èsser humà i del món. Nastagio degli Onesti, Federigo degli Alberighi o Pietro di Vinciolo són personae, personatges de ficció, que gràcies al fet innovador de ser presentats amb nom i cognom, esdevenen persones properes, en les quals els lectors es podien reconèixer. Florència, Venècia o Nàpols, els seus barris, els mercats, les esglésies, són els escenaris ben reconeixibles on transcorre l’acció narrativa. Tot plegat fa que els lectors d’ahir i d’avui ens creguem aquestes històries, que tant poden recollir faits divers cruents com el més frívol safareig de revista del cor. I serà responsabilitat dels lectors – és Boccaccio mateix qui ho recorda a la Genealogia – criticar o riure, compadir o condemnar les aventures i els comportaments dels protagonistes de les novel·les. És així com Boccaccio es defensa de les acusacions d’immoralitat o de frivolitat: el Decameron no només va patir la censura sinó també l’insidiós judici crític de ser, en el fons, poc més que el fruit de la fantasia d’un hàbil narrador d’històries, malparlat i llicenciós. 

La fortuna de les obres de Boccaccio a l’Europa renaixentista demostra que ens equivocaríem si el consideréssim només com l’autor del Decameron. Per limitar-nos a Catalunya, abans del final del segle XV, ja s’havien traduït al català el Decameron (1429), el Corbaccio (1454) i l’Elegia di Madonna Fiammetta (abans de 1460-1464). De fet, ja a finals del segle XIV, Bernat Metge havia reescrit al català la historia de Griselda (Decameron X, 10), filtrada a través de la traducció llatina que Petrarca, mestre i gran amic de Boccaccio, n’havia fet al 1374. I potser no és superflu, més enllà de la història literària, recordar que la Fiammetta i el Decameron han nodrit la fantasia de pintors, des de Botticelli a Waterhouse, i en anys més recents, de cineastes com Pasolini. Des dels anys de la seva joventut daurada a Nàpols, i fins al final de la seva vida, ja a Certaldo, sol i embolcallat en l’abric d’hivern que Petrarca li havia deixat en herència, quan escrivia les seves obres enciclopèdiques i la seva més agra invenció misògina, el Corbaccio, Boccaccio va ser sempre un defensor de la capacitat de la literatura per consolar i divertir, sense per això oblidar mai el problema de la responsabilitat moral de l’escriptura. Per a ell la literatura, des dels fabulosi parlari degli ignoranti (els contes folklòrics, diríem avui), fins a les refinades històries plaents dels mitògrafs antics, era la més útil de les arts, és a dir de les facultats humanes.

(Aquesta nota és la nostra particular manera de conmemorar el setè centenari del naixement de Giovanni Boccaccio que se celebra enguany. Cada mes proposarem una lectura comentada de passatges trets de les seves obres. Tant de bo que aquest aniversari serveixi per a rellegir el Decameron, la Fiammetta i les altres obres de Boccaccio. Si voleu començar a anar fent boca podeu visitar aquesta web)

 

Simone Ventura