Entrades amb l'etiqueta ‘Cançoner de Ripoll’

Operació bikini a l’Edat Mitjana

dimarts, 25/06/2013

Després de Sant Joan ja podem dir, sense por d’equivocar-nos, que l’estiu ha arribat. Abans de la seva arribada la publicitat i certa premsa escrita especialitzada ens recorden que en aquesta estació hem d’estar més que radiants a l’hora de lluir els banyadors, bikinis, pareos i tovalloles de la temporada. El costum, que recordem-ho és una eficaç eina a l’hora d’establir patrons col·lectius, dicta que cal estar ben bronzejat i haver passat unes quantes hores pel gimnàs o haver començat una dieta extravagant i, normalment, poc saludable. És el que popularment es coneix com l’operació bikini.

En aquest post farem un repàs accelerat sobre algunes de les idees que es tenien a l’Edat Mitjana sobre algunes qüestions relacionades amb la bellesa, les dietes i els menjars. Per aquest viatge ens basarem en alguns exemples força il·lustratius que ens permetran veure uns seguit d’arquetips i concepcions culturals ben diferents dels que tenim actualment.

Christine de Pizan, Varies Obres, fol.4r. The British Libray

Durant els mesos d’estiu el color de la pell és, per molta gent, un tema primordial. Encara que no t’agradi la platja, ni torrar-te al sol com una sargantana, cal que estiguem ben bronzejats, morens, o literalment cremats, com alguns dels nostres conciutadans europeus que ens acostumen a visitar els mesos de més calor. A l’Edat Mitjana tenir la pell més morena implicava una cosa ben diferent: treballar a l’aire lliure de sol a sol. La noblesa i burgesia, per contra, feia gala de la blancor de la seva pell, ja que això demostrava a la resta el privilegi de no haver de treballar en aquelles feines més feixugues i era, a la vegada, un signe de la bellesa femenina.

En el poema <Laudes Amice> (Lloances a l’amiga) que forma del grup de poesia goliardesca continguda en els Carmina Rivipullensia (segle XII), dels qual ja hem fet referència en d’altres posts, s’hi pot llegir una acurada descripció d’una dona. L’autor, en el primer dels versos, descriu l’amiga de la manera següent: Sidus clarum/ puellarum/ flos et decus omnium;/ rosa ueris/ que videris/ clarior quam lilium. (Clara estrella/ flor novella/ i adorn del femení empiri;/ vernal rosa,/ més desclosa/sembles que no pas el lliri).

En el mateix poema les referències a la blancor de la pell, com la comparativa que ha fet amb el lliri, són constants. La donzella descrita té, també, les cames i els pits ben blancs: Et tuarum/papillarum/ forma satis paruula/ non tumescit, sed albescit/ niue magnis candida. (Dels teus pits/ ben petits/ l’aparença força lleu/ no engradeix, / ni llueix/ molt més que la blanca neu).

The British Library, Cocharelli, Cuttings from a Latin prose treatise on the Seven Vices, fol.14r

Avancem una mica en el temps, i situem-nos al segle XIV. Francesc d’Eximenis dedica el volum Terç de Lo Crestià a parlar sobre tot allò relacionat amb la taula, dins aquest apartat, que porta l’eloqüent títol de <Com usar bé de beure e menjar>, hi trobem un capítol on el franciscà hi va copiar integrament la carta que un golafre ecclesiastich  envià al seu metge per demanar-li consell. El religiós exposa amb tot detall les seves menges, begudes i vestidures, organitzades per estacions; d’aquesta manera sabem que a l’estiu meng pols tenres en diverses maneres, ço és en ast ab aygua-ros e en olla ab salsa de agraç e en pa, cabrits i vedella de llet a l’hivern, en canvi, acostuma a consumir gallines grosses, capots gorts, moltons de past, perdius, colomins e guatles acabant els amb unes bones neules, que han de ser recobertes de sucre i ben molsudes: Vull, emperò, que les neules sien cuytes ab çucre e sien polpudes e espessetes.

Però, pel que sembla, la seva elaborada i luxosa dieta va passar factura al nostre golafre, i en una de les darreres frases de la carta ho comenta clarament, ell mateix explica que cant vaig per la ciutat e·m veen les dones, que no m’escarnesquen veent lo ventre que tinch gros. Podem pensar que en un segle tant complicat com el XIV, que marca l’inici d’un llarg període de crisis econòmiques, demogràfiques i socials, les escasses dietes de la majoria de la majoria de la població no els permetin arribar a tenir la grossa panxa que tenia el nostre golafre. Això propiciava dos fets, en primer lloc que fos relativament senzill identificar amb un cop d’ull tots aquells el poder adquisitiu dels quals els permetia seguir dietes abundants i, en segon lloc, que fos fàcil – utilitzant la mateixa expressió que la carta- escarnir-los quan anessin pel carrer.

Però tal com s’ha apuntat més amunt a l’Edat Mitjana es tenien uns models preconcebuts del que és la bellesa ben diferents dels actuals. Si retrocedim uns segles endarrere i passem del segle XIV al segle IX trobem, en la Vita Karoli d’Eginhard, una interessant descripció física de Carlemany. El biògraf explica que Carlemany era de cuerpo grande y robusto, (…) de elevada estatura aunque sin salirse de lo corriente, (…)tenía el cráneo redondeado, los ojos muy grandes y vivos, y la nariz un poco más larga de lo normal. Eginhard, però,  no escatima cap detall i una mica més endavant comenta que Aunque su cuello parecía grueso y corto y su vientre saliente, esto quedaba disimulado, ya que los demás miembros eran proporcionados, una manera elegant de explicar que Carlemany tenia panxa i amb prou feines coll. Les seves dietes abundants fins i tot li havien provocat gota : gozaba de buena salud aunque, durante los cuatro años que antecedieron a su muerte, tuvo numerosos accesos de fiebre y, al final, incluso cojeaba de un pie. I és que, tal i com comenta el germànic Eginhard, en forces ocasions se’l havia aconsellat, tal i com encara fem avui dia, que deixés els copiosos guisats per bullits, cosa que a l’Emperador li era impossible de fer.

Així les coses podríem pensar, a través de la l’explícita descripció d’Eginhard que el biògraf és verídic, per a què sinó, ens descriu un Carlemany d’una manera tant fidedigne i el presenta amb clars problemes de sobrepès?. Al segle IX la idea dominant de com havia de ser un noble físicament s’acostava força a la manera com Eginhard ens descriu el rei dels francs. Alt, gros, corpulent, de bon menjar i bon beure. A través del seu físic la noblesa mostrava i ensenyava el seu potencial econòmic i social. Per aquest motiu Eginhard ens descriu un Carlemany d’acord amb els cànons de bellesa de la noblesa del moment, no perquè el vulgui descriure de manera més verídica possible.

El Bosco, Taula dels set pecats capitals, Museo del Prado.

L’estiu és, per la majoria de nosaltres, una estació de vacances, d’oci i repòs fins fa ben poc però, i encara avui dia per molta gent, ens trobaríem amb una realitat ben diferent.  La majoria de població medieval vivia i treballava al camp i és durant els mesos d’estiu on es concentraven les feines més feixugues de tot l’any. Des del mes de juny calia començar a segar els camps d’ordi, blat i altres cereals, quan acabava la sega que s’allargava durant forces setmanes, calia batre tot aquest cereal a les eres per tal que no es fes malbé. Un cop s’havia enllestit tota aquesta feinada en començava una altre, la verema. A finals d’agost principis de setembre havia d’estar tot apunt per poder veremar, les eines arreglades i preparades, normalment apilades a l’entrada del mas i les bótes netes i reparades. Un segon col·lectiu al qual a l’estiu se’ls girava feina era el dels bellatores, hem de pensar que les campanyes militars s’iniciaven a la primavera i s’acabaven a la tardor, per aquest motiu els mesos d’estiu eren força moguts tan pels que participaven directament, gran noblesa, cavallers, escuders, com per la població que en patia les seves conseqüències.

Avui dia al llegir algunes de les línies dels passatges que hem presentat ens pot semblar força absurd que el prototip d’home alt-medieval fos gros, corpulent i més aviat panxut. I l’ideal de bellesa femenina passés per tenir una pell com més blanca millor. I és cert, és ben absurd. De fet ho és tant com que avui dia per entrar dins els nostres cànons de bellesa haguem de passar hores en gimnasos i platges, fent les dietes més extravagants només per poder-nos acostar a aquest ideal de bellesa del segle XXI, un ideal de bellesa tant ridícul i poc saludable com el dels nostres avantpassats. No ens deixem entabanar pels tòpics publicitaris propis de l’estació, siguem lliures de jaure, si es pot, a la platja o a la muntanya, sense escoltar la cançó de moda i bevent allò que ens vingui més de gust.  En el cas que algun impertinent et preguntin per la teva pal·lidesa, sempre els pots contestar: -Jo tinc una bellesa medieval!. 

Ivo Elies Oliveras

ARDIT Cultures Medievals

ELS GOLIARDS, LA PRIMAVERA I L’AMOR

divendres, 22/03/2013

Des de sempre, el reviure de la natura a la primavera, s’ha reflectit en els éssers humans. La fertilitat de la natura anima la fertilitat humana i el reviure de l’Eros, adormits durant el fred hivernal. Una de les expressions més belles del contrast entre el boirós gel de l’hivern i la tebiesa lluminosa de la primavera que convida al goig i la sensualitat, es troba a l’Edat Mitjana i, concretament, a la poesia composada en llengua llatina, que anomenem goliardesca. Però, qui eren exactament els goliards?

Des del segle IV conservem testimonis de l’existència de clergues que es guanyaven la vida amb negocis foscos i deshonestos i que freqüentaven les tavernes. I des de llavors no falten fonts que testimonien l’existència d’aquesta mena de clergues que viuen al marge de tota comunitat i control eclesiàstic portant una mala vida impròpia d’homes d’església: vida errant i poc escrupolosa, beguda, joc i luxúria. En aquest sentit s’expressa, per citar una font molt coneguda, la Regla de Sant Benet, al segle VI, que distingeix els monjos autèntics, que viuen en comunitat sota l’autoritat de l’abat, d’aquells altres que van errants pels camins, fent-se passar per captius acabats d’alliberar, o per pelegrins, per tal d’obtenir uns dies d’hospitalitat gratuïta als monestirs o almoines de persones piadoses i incautes. Però les mateixes fonts observen que aquestos clerici vagantes (‘clergues vagabunds’), com que tenen instrucció, componen cançons de caràcter obscè i difamatori.

Al segle XII es produeix a Europa un renaixement econòmic i cultural, que porta aparellat el desenvolupament de la vida urbana i, a finals d’aquesta centúria, apareixen les universitats. Llavors els clergues vagabunds es mouen en aquest nou ambient sota l’aspecte d’estudiants pobres. Així, l’any 1227 el concili provisional de Trèveris donà a aquests clergues la seva denominació més famosa: vagos scholares aut goliardos (‘estudiants vagabunds i goliards’). I altres concilis posteriors testimonien també aquest nom, anatematitzant els: clerici ribaudi, maxime qui dicuntur de familia Goliae, qui goliardi nuncupatur (‘clergues canalles, sobre tot els qui són anomenat de la família de Golies, anomenats goliards’).

La moda dels goliards, que abundaven a tota Europa (sobre tot França, Alemanya i Itàlia) i que han estat comparats als bohemis del segle XIX, va durar encara tot el segle XIII, però desprès va anar decaient. Parlem ara de l’origen del curiós nom d’aquests personatges. Els goliards mateixos deien que el creador de la seva secta era un tal Golies, del qual havien pres el nom. Alguns medievals varen identificar aquest personatge amb el bíblic Goliat, però la realitat és que es tracta d’una llatinització del nom francès golart / goliart (que, al seu torn, prové del llatí gula, que ha donat el francès geule, ‘gola’). Coneguda la afició dels goliards pels plaers del menjar i la beguda, sembla que un derivat de geule com és goliart, que podríem traduir molt bé per ‘golafre’, en dona una definició prou exacta alhora que divertida.

Tanmateix, a més de beure, menjar i donar-se als plaers, no hem d’oblidar que es tractava de clergues amb una instrucció, encara que fos desigual. I aquesta cultura va produir els seus fruits en forma de l’activitat poètica d’alguns dels seus membres, que produí peces d’una qualitat literària indiscutible. La majoria de poemes que conservem són anònims, però alguns no ho són. Efectivament, igual que passava amb els bohemis o els hippies, no totes les obres que respiren l’esperit goliard i estan fetes segons les seves idees, són obra d’un autèntic goliard. Alguns autors ben incardinats dins l’establishment, varen composar poemes a l’estil goliàrdic. Aquest és el cas de personatges tant coneguts con Gautier de Châtillon (1135-1201), que va ser secretari de dos arquebisbes o Walter Map († 1208/1210), que va posseir diversos càrrecs eclesiàstics sota Enric II Plantagenet. En canvi, altres, encara que sapiguem els seus noms i que van viure a l’empara dels poderosos, sembla que varen assumir en certa mesura el tipus de vida goliardesc, tals com l’anomenat Arxipoeta de Colònia (segle XII), que va servir a l’arquebisbe de Colònia i conseller de Frederic Barba-roja, o Hug d’Orleans (segle XII), que va viure com un paràsit a les corts d’autoritats religioses i laiques.

Com a testimonis de l’obra dels goliards, tenim col·leccions com el  Cançoner de Cambridge, del segle XI, que conté poemes la majoria dels quals foren composats per a ser cantats. A casa nostra tenim el Cançoner de Ripoll, obra d’un monjo anònim que al segle XII escriví unes composicions de caràcter amorós a les fulles que quedaven lliures dins un manuscrit d’altre tema, segurament amb la intenció d’amagar-les. No sabem si aquest monjo copiava l’obra d’un altre o ell mateix n’és l’autor.

Però la compilació més famosa de poesia goliardesca és sens dubte la coneguda com Carmina Burana (Cançons de Beuern), ja que es troba a un manuscrit que va pertànyer al monestir de Benedikteuern, conservat avui a Munich. Sembla que les composicions varen ser escrites durant la segona meitat del segle XII. Des del punt de vista formal, hi ha alguns poemes composats en metres clàssics, basats en la quantitat sil·làbica, mentre que d’altres estan composats en altres tipus de metres més moderns, basats en el ritme accentual i la rima. Pel que fa als temes, és clar que conservem cançons i poemes de caire burlesc, lloes a la vida de la taverna, on regnen el joc i el vi, o cançons amatòries de caràcter groller i obscè. Però al costat d’aquesta mena de peces en trobem d’altres que tracten temes ben diferents, com cants de croades, peces d’un sentiment autènticament religiós o, fins i tot, motius ben arrelats a la poesia clàssica. També trobem poemes on el to difamatori s’ha convertit en una crítica ferotge dels costums corruptes dels poderosos, tant laics com eclesiàstics. Mentre que d’altres, escrits normalment per autors medievals coneguts, són de caràcter autènticament religiós. I, pel que fa als plaers de la carn, trobem també un altre grup, format per poemes lírics que canten l’amor i l’arribada de la primavera amb una finor i una delicadesa extraordinàries. De vegades l’amor és un tema exclusiu, però als poemes que tracten l’arribada de l’estació càlida i la fi del rigor hivernal el motiu de la invitació a l’amor apareix també íntimament lligat.

Els poemes sobre la primavera i l’amor es basteixen sobre una sèrie de tòpics: amb la fi del fred i la força del sol, es produeix el desglaç i la natura comença a renàixer: verdegen els camps, esquitxats pels colors de les flors noves. L’aire, ja tebi, bufa carregat de perfums i del cant dels ocells. El paisatge és descrit amb els trets del locus amoenus. Però és millor en aquest punt deixar que siguin els propis poetes els qui ens parlin:

 Ecce gratum/ et optatum / ver reducit gaudia, / purpuratum / floret pratum,/ Sol serenat omnia, / iam iam cedant tristia! / Estas redit / nunc recedit / hyemis sevitia. / Iam liquescit / et decrescit / grando, nix et cetera, / bruma fugit / et iam sugit / Ver estatis ubera

(‘Heus ací que l’encisadora i desitjada primavera porta novament la joia, la prada floreix de porpra, el sol tot ho il·lumina. Que s’allunyi ja la tristor! Torna el temps estival i ara cedeix la cruesa de l’ hivern. Tot seguit es fon i decreix la calamarsa, la neu i tota la resta, la boira fuig i ja s’alimenta la Primavera dels pits de l’Estiu’).

Veris leta facies / mundo propinatur, / hiemalis acies / victa iam fugatur, / in vestitu vario / Flora principatur, / nemorum dulcisono / que cantu celebratur… / Cytharizat cantico / dulcis Philomena, / flore rident vario / prata iam serena, / salit cetus avium, silve per amena, / chorus promit virginum  / iam gaudia milena

(‘L’alegre rostre de la primavera s’ofereix al món, vençut, fuig l’exèrcit hivernal; vestida de colors, regna Flora, celebrada pels dolços cants del bosc… Canta i toca la cítara la dolça Filomena, amb flors variades riuen ja les tranquil·les prades, fan saltirons els ocells pel bosc encisador, el cor de les donzelles promet mil delícies’).

El Cançoner de Ripoll proporciona aquest bell exemple:

Redit estas cunctis grata / viret herba iam per prata; / nemus frondibus ornatur; / sic per frondes renovatur. / Bruma vilis, nebulosa, / erat nobis tediosa. / Cum Aprilis redit gratus, / floribus circumstipatus, / phlilomena cantilena / replet nemoris amena, / et puelle per plateas  / intricatas dant choreas. / Omnis ergo adolescens / in amore sit fervescens; / querat cum quo delectetur / et, ut amet, sic ametur

 (‘Torna el temps càlid, agradable a tots, ja verdeja l’herba als prats; el bosc es guarneix amb frondes i així les frondes el renoven. La broma vil i nebulosa ens provocava enuig. Quan l’agradós abril retorna, envoltat per munts de flors, els cants dels rossinyols omplen els recons amens del bosc, i les noies per les places ballen complicades danses. Bullin doncs d’amor els joves; busquin amb qui delectar-se i, tal com estimin, siguin així estimats’).

Davant l’espectacle de la natura en flor, també han de despertar per força els sentits dels humans:

Omnia sol temperat / purus et subtilis, / nova mundo reserat / facies Aprilis, / ad amorem properat / animus erilis, / et iocundis imperat / deus puerilis

(‘Tot ho entebeeix el sol, pur i subtil, el rostre d’abril dóna pas a un món nou, cap a l’amor s’apressa l’esperit noble i sobre les delícies regna el déu nen’).

En aquest mateix sentit s’expressa el Cançoner de Ripoll:

Aprilis tempore, quo nemus frondibus / et pratum roseis ornatur floribus, / iuventus tenera fervet amoribus./ Fervet amoribus iuventus tenera, / pie cum concinit omnis avicula, / et cantat dulciter silvestris merula

(‘A l’abril, quan el bosc s’embelleix amb frondes i el prat amb roses, el tendre jovent crema d’amor. Crema d’amor el tendre jovent, quan totes les aus canten alhora amorosament, i trina amb dolçor la merla silvestre’).

I així s’exclama el poeta contra aquells qui no senten aquesta crida de la natura:

Illi mens est misera, / qui nec vivit, / nec lascivit / sub Estatis dextera. /… Simus iussu Cypridis / gloriantes / et letantes / pares esse Paridis

(‘És miserable l’esperit d’aquell que no viu i es delecta sota el poder de l’Estiu… Per ordre de Cipris, gloriem-nos i alegrem-nos de ser semblants a Paris’).

 

Glòria Torres

IRCVM