Entrades amb l'etiqueta ‘bruixeria’

L’heretge, la bruixa i l’inquisidor

dilluns, 3/02/2014

Altres diuen que reverencien els genitals del sacerdot que presideix la cerimònia […] Quant a la iniciació dels nous membres, els detalls són tan desagradables com ben coneguts. Un nen, cobert de massa de farina per enganyar als incauts, és col·locat al davant del novici. Aquest l’apunyala amb cops invisibles […] Després –és horrible!- beuen àvids la sang del nen i competeixen els uns amb els altres mentre es reparteixen els seus membres. […] És prou conegut el que passa durant les seves festes. El dia de la festa es reuneixen amb tots els seus fills, germanes, mares, gent de tots els sexes i edats. Quan el grup s’ha excitat per la festa i s’ha encès la luxúria impura entre els assistents ja embriacs, se li llencen trossos de carn a un gos lligat a una làmpada. El gos salta endavant, enllà del llarg de la seva cadena. El llum, que podria haver estat un testimoni traïdor, s’apaga. Llavors, en la foscor, tan favorable per a la conducta desvergonyida, estreten els llaços d’una passió sense nom, a l’atzar. I així, tots són igualment incestuosos […] Precisament la clandestinitat d’aquesta maligna religió prova que totes aquestes coses, o pràcticament totes, són autèntiques.

Avui us proposem un exercici d’imaginació històrica. La vivaç descripció que precedeix aquestes línies recorda clarament algunes de les escenes descrites en els judicis per bruixeria d’arreu d’Europa. Al mateix temps, el text conté molts dels tòpics que es repetiran un cop i un altre durant els segles medievals en les acusacions que les elits eclesiàstiques i civils faran recaure sobre homes i dones detinguts per les autoritats com a sospitosos d’heretgia.

“Heretge” i “bruixa” són segurament dos dels apel·latius relacionats amb el món medieval que, a priori, necessiten de menys explicació. Tanmateix, paradoxalment, cap dels dos sorgeix de les persones a les quals fa referència. En altres paraules, les persones acusades d’heretgia o bruixeria no es consideraren a si mateixes heretges ni bruixes. Ambdós apel·latius serien utilitzats pels perseguidors d’aquells suposats col·lectius malignes, que els definirien per oposició a l’ortodòxia, tot procedint a la seva persecució i eliminació de la societat.

 

L’heretge sempre és l’altre

Pel que fa als heretges, el més curiós del cas, és que no poden existir sense que hi hagi definida una ortodòxia. Dit d’una altra manera, el Codi de Dret Canònic estableix que heretges són aquells qui “neguen de manera pertinaç, després d’haver rebut el baptisme, una veritat que ha de creure’s amb fe divina i catòlica, o que en dubten de manera pertinaç” (Canon 751, Llibre III). Per tant, aquells que tenen el poder per decidir quina és “la veritat”, són els que tenen la paella pel mànec. No és fins que el cristianisme esdevé la religió oficial de l’Imperi Romà (amb l’Edicte de Tessalònica, al 380 de la nostra era) que l’Església es vincula a un aparell capaç de condemnar i castigar, moment en el qual l’heretgia es torna crim i, com a tal, comença a ser perseguida. Entre la decapitació de Priscil·lià i els seus companys, el 385, i la mort de Gaietà Ripoll a la forca, el 1834, desenes de milers de persones foren empresonades, vexades i executades com a heretges.

Tanmateix, el fet que fos la jerarquia eclesiàstica qui decidia sobre qüestions de dogma no va impedir que, des dels inicis del cristianisme i durant tota l’edat mitjana, certs individus i col·lectius s’allunyessin de les opinions i procediments prescrits pels poders establerts i, fins i tot, se sentissin amb el dret i l’obligació de fer-ho. Ara bé, des de les “heretgies” intel·lectuals fins a les “heretgies” de caire més social, tots ells es consideraven cristians justos i rectes i veien l’heretgia en aquells que no compartien les seves creences, fins i tot si es tractava del mateix Papa.

La diferència, és clar, rau en el marge d’acció d’uns i altres. Càtars, valdesos, beguins del Llenguadoc, pseudo-apòstols, dulcinistes o fratticelli (només per citar alguns moviments baixmedievals) es veien a si mateixos com la veritable Església, mentre que Roma i la cúria papal, que s’havien apartat del camí de l’Evangeli, eren la font de tot pecat. D’altra banda, el poder pontifici veia en aquesta dissidència espiritual una amenaça a la unitat de la Cristiandat, una amenaça que calia redreçar o bé sufocar i eliminar. I va desenvolupar els mitjans per fer-ho.

Els inquisidors, nomenats pel Papa amb jurisdicció extraordinària, podien actuar en virtut del seu ofici (ex officio) contra els sospitosos. Aquests sospitosos, que podien ser-ho en base a simples rumors, tenien l’obligació de jurar i declarar contra sí mateixos sota pena d’excomunió. El procés es duia a terme en secret (sense defensors i amb acusadors desconeguts) i s’acceptaven testimonis inusuals: nens, convictes, còmplices i altres acusats d’heretgia. Les sentències emeses per aquests tribunals, inapelables, anaven des de les peregrinacions i la imposició de creus grogues que havien de dur-se permanentment sobre la roba, fins l’empresonament o el lliurament a les autoritats civils (el braç secular) per tal que aquestes executessin l’heretge, pressumpte, diríem avui, a la foguera. De la condemna més lleu a la més definitiva, totes elles marcaven per sempre als desafortunats que les patien i a les seves famílies, creant així un nou col·lectiu destinat, per definició, a la més estricta exclusió social.

 

Valdesos adorant un boc i altres animals (Johannes Tinctoris, Invectives contre la secte de vauderie, c.1470. Paris, Bibliothèque Nationale, fr.691, fol.I)

El crim de bruixeria

Després de segles de lluita inquisitorial, a principis del segle XV, s’estendria arreu d’Europa la creença en una nova secta herètica formada per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana, jurant fidelitat al Diable prenent-lo per senyor, i que eren capaços de provocar la malaltia o la mort d’animals i persones a través de maleficis i metzines. A diferència de les anteriors heretgies condemnades per la jerarquia eclesiàstica des dels temps de Priscil·lià, aquesta nova secta no representava només un desafiament polític o espiritual, sinó una veritable amenaça contra la població; una població que assenyalaria als seus suposats membres com la causa de les desgràcies quotidianes.

La por al malefici i l’emmetzinament formava part de la mentalitat europea des d’època antiga. Una por que havia quedat plasmada en nombroses lleis civils destinades a condemnar aquelles persones, especialment dones, capaces de provocar la desgràcia per mitjans malèfics. Tanmateix, la idea que aquelles persones formaven part d’una secta herètica encapçalada pel mateix Diable constituïa ara una novetat inquietant, que obriria la porta al fenomen conegut com “la cacera de bruixes”.

A partir d’aquell moment, les autoritats civils i eclesiàstiques utilitzarien tot l’utillatge acumulat durant els segles de lluita anti-herètica per definir, perseguir i condemnar les persones sospitoses d’aquell nou crim contra Déu i la societat. En aquest sentit, les imatges dels aquelarres diabòlics concorden de manera sorprenent amb les acusacions llençades amb anterioritat contra càtars, valdesos, templers o jueus: reunions nocturnes, rituals origiàstics, assassinat d’infants, apostasia i pacte diabòlic. La pràctica judicial utilitzada per combatre la bruixeria es basaria també en els mètodes inquisitorials, si bé serien els tribunals laics (principals encarregats de la persecució) els que portarien fins a l’extrem la falta de rigor legal i la indefensió de les acusades, fet que es traduirïa en milers de condemnes a mort durant els segles XV-XVII.

 

La por al complot maligne

El patró mental que portaria a la persecució d’heretges i bruixes durant els segles medievals i moderns té unes arrels molt més antigues, i s’ha anat repetint en el món occidental fins a dia d’avui. De fet, el fragment que encapçala aquest article fou redactat al segle II per Marc Minuci Fèlix, i en ell es referia ni més ni menys que a una nova secta que inquietava enormement als seus contemporanis: els cristians. Si la Història ens demostra alguna cosa és que aquesta acostuma a repetir-se malgrat el pas dels segles. La creença en l’existència de grups de persones desviades de l’ortodòxia i que atempten contra la societat resulta un fet de vibrant actualitat en els nostres dies i que ens acosta més del que voldríem a les maneres de fer i de pensar dels nostres predecessors: els inquisidors.

Pau Castell

Delfi-I. Nieto

IRCVM