Entrades amb l'etiqueta ‘bisbe Oliba’

Un monjo anomenat Garsies i el monestir de Cuixà en època de l’abat Oliba

dimarts, 11/12/2012

El monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, és un dels conjunts medievals més importants dels comtats de la Marca Hispànica. L’església del 975, el claustre  de mitjans del segle XII en part in situ, en part a Nova York, on dóna nom a la secció medieval del Metropolitan Museum of Art: The Cloisters, un dels dos campanars que dialoguen al poema Canigó de Jacint Verdaguer, la cripta del Pessebre i l’ampliació de l’església iniciativa del bisbe Oliba al segle XI…

Precisament és d’aquest edifici majestuós del segle X que Oliba va fer engrandir i embellir que volem parlar. Avui és difícil fer-se’n idea donades les importants destruccions sofertes al llarg del temps. L’atzar que sovint presideix la història ens ha conservat, però, una excel·lent descripció. El text és un sermó, obra d’un monjo que va viure al monestir de Sant Miquel de Cuixà a mitjans del segle XI i que, aliè a estèrils polèmiques electorals es deia, ves per on, Garsies.

homilia_garsias_02.jpg

Passatge del document en què apareix esmentat Garsies

Més enllà del nom, una de les formes medievals, del freqüent Garcia, poques coses sabem d’aquest monjo. El coneixem perquè, per encàrrec de l’abat, va escriure un text destinat a commemorar l’aniversari de la consagració de l’església de Sant Miquel, el 28 de setembre del 975, motiu pel qual el text es coneix com a “Sermó del monjo Garsies”. Ens trobem entre l’any 1043 i l’any 1046 en què va morir Oliba.

homilia_garsias.jpg

Inici del document en una edició facsímil

Del text no en conservem l’original sinó la còpia que se’n va fer al segle XVII per a Pèire de Marca. Conservat a la col·lecció Baluze de la Biblioteca Nacional de França, el text va ser inclòs en l’annex de l’obra Marca Hispanica sive limes hispanicus. Es tracta d’una ècfrasis, és a dir una descripció laudatòria de caràcter literari. L’objecte d’atenció és l’església de Cuixà i el sermó de Garsies fa referència a qüestions ben diverses, totes elles referides al conjunt monàstic; esdevé així una de les millors descripcions d’una església altmedieval occidental i, el que és més important, proporciona dades i informacions precises sobre el que no s’ha conservat a Cuixà. És doncs un document molt interessant per als historiadors de l’art romànic.

Després d’una introducció, en forma de carta, en la que manifesta el seu respecte envers Oliba, amb ‘v’, comença a explicar la història de l’església de Cuixà. Aquí es fa referència a les personalitats que van promoure la seva construcció, com l’abat Pons, “oblidat” en l’acta de consagració del 975, l’abat Garí o el comte Sunifred de Cerdanya. Segueix amb els problemes de capacitat que tenia la petita església precedent de Sant Miquel, recurs gairebé retòric que justificar el motiu pel qual es va bastir la nova. Aquest relat ens proporciona informació molt valuosa sobre les esglésies que hi havia al monestir en iniciar-se les obres del nou temple i que no coneixem. El text continua amb una descripció inaudita de l’arquitectura, on fins i tot ens dóna les mides reals; i conclou amb la disposició de les relíquies a l’altar, i especialment la més preuada de la Vera Creu, en el lloc més profund.

Després de la presentació, Garsies descriu les obres promogudes per Oliba a l’abadia, possiblement a causa d’un incendi previ, dins la primera meitat del segle XI. Dedica una part important del text al baldaquí que es va aixecar a l’altar major i en resulta un dels fragments més interessants. Tot i que l’obra no s’ha conservat, les mides de la taula de l’altar indiquen que es tractava d’un moble de gran envergadura, amb quatre columnes i els respectius capitells que suportaven una coberta que contenia les imatges dels evangelistes i de l’Anyell, realitzades en fusta policromada. A través del text ha estat possible identificar alguna de les peces encara conservades a l’abadia. Sabem que Oliba també va impulsar un baldaquí a Ripoll fet amb metalls preciosos del qual, però, no en sabem gaire cosa més.

sant_miquel_cuixa_sud.jpg

Sant Miquel de Cuixà vista des del sud, amb el campanar i les absidioles fruit de l'ampliació de l'abat i bisbe Oliba

És molt important també la referència a les obres d’ampliació de l’església. D’una banda, la capçalera, amb l’afegit de tres petites absidioles i un circuit de circulació que envolta l’absis principal. Tot això s’ha conservat i, més o menys restaurat, es pot visitar. El resultat és una capçalera ben especial i insòlita.

IMG_8989.JPG

Cripta del Pessebre en l'estat actual

De l’altra banda, la interessant estructura de dues esglésies de planta central, disposades en dos nivells als peus de l’església principal: la cripta del Pessebre, avui en perfecte estat de conservació, i l’església de la Trinitat, de la que en resten tan sols les parts baixes dels murs. El resultat devia ser veritablement solemne i espectacular, doncs encara avui sobta la gran alçada de l’estructura amb l’escala frontal que permetia salvar el fort pendent del terreny. Els apassionats de les estructures se sorprendran de la complexa disposició de murs i contraforts que, sota terra, sostenen aquest complex vertical.

Garsies va disposar de diferents fonts d’informació  per a la redacció del Sermó. En part, la pròpia documentació del monestir, però cal suposar que, també en part, el que li degueren explicar alguns dels monjos del cenobi que havien estat més aprop d’Oliba i que coneixien de primera mà les obres de l’abat. És per això que Garsies va poder escriure, tant sobre el baldaquí com sobre la cripta del Pessebre i la capella de la Trinitat, en els termes simbòlics amb què van ser concebuts. El llenguatge, sovint, és difícil d’entendre, però en resulta un text extraordinàriament valuós per a la iconografia de l’arquitectura d’aquest monument cabdal no només per a l’art romànic català sinó europeu.

Imma Lorés i Carles Mancho