Entrades amb l'etiqueta ‘Biblioteca de Catalunya’

Els fets del 7 d’octubre

dimarts, 7/10/2014

No pateixin que no hi ha cap error al títol. Ahir recordàvem, alguns ens ho recordaven amb vehemència, els fets del 6 d’octubre de 1934. La seqüència és coneguda. Després de la proclamació de l’Estat català dins la República federal espanyola per part del president Lluís Companys, la resposta del nou govern de Madrid, presidit per Alejandro Lerroux, va ser fulminant: declaració de l’estat de guerra i l’arrest i condemna del govern català en ple.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Si ho recordem dins aquest bloc dedicat a l’època medieval és pel fet que de retruc dels esdeveniments del dia 6 es va haver de suspendre la inauguraciódel Museu d’Art de Catalunya prevista per a l’endemà, dia 7. Amb la Generalitat suspesa i el govern a la presó, la junta militar formada pel coronel F. Giménez Arenas, com a president de la Generalitat, i el tinent coronel J. Martínez Herrera, com a alcalde de Barcelona, van inaugurar finalment les noves col·leccions l’11 de novembre. Així els cartells fets per a l’ocasió recullen tan sols la inauguració que no va ser. Ningú no va poder sentir el text que tenia preparat el president de la Junta de Museus, Pere Coromines: “En obrir aquest Museu respon Catalunya als qui ens preguntaven què volíem fer de la llibertat nacional.”

Ens sembla interessant recordar-ho en uns moments de gran tensió. I no ens referim a tensió política sinó pressupostuària. Tot just fa una setmana que el ministre d’Economia espanyol, sr. Montoro, anunciava el finançament de l’Estat espanyol per al Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. En total 1,93 milions d’euros. Quan es parla de milions, del que sigui, sempre semblen molts diners. Una estructura com el MNAC, però, amb aquesta aportació se li fa difícil pagar fins i tot la llum. Quan es veu el que rebrà el Liceu (7,74 milions d’euros) immediatament ens adonem de les dificultats per arribar a final de mes que tindrà un museu com el MNAC, i no diguem el Macba (0,99) o el Mercat de les Flors (0,36). Què lluny estan les xifres del Museo del Prado (42,3 milions d’euros) o del Museo de Arte Contemporaneo Reina Sofía (35,7 milions d’euros).

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Plantejades així, les xifres podria sonar a queixa. Res més lluny de la nostra voluntat. Sens dubte el Prado o el Reina Sofía es mereixen aquest finançament. Tan sols les evidenciem per recordar un fet. Totes les estructures citades a Catalunya tenen un origen o municipal o privat que amb el temps, pel seu interès, han acabat esdevenint públiques o semipúbliques. Aquest és l’origen del Museu d’Art de Catalunya (ara Nacional de Catalunya). L’any 1901 canvià el color polític de l’ajuntament de Barcelona i al cap d’un any es creava la Junta de Museus i Belles Arts amb personatges com J. Puig i Cadafalch, Josep Pijoan i Raimon Casellas. Com a primera fita s’obrí a l’antic arsenal de la Ciutadella (avui seu del Parlament de Catalunya) el Museu d’art decoratiu i arqueològic, primer nucli del futur Museu d’Art de Catalunya. Tot seguit, l’impuls primer de Pijoan i, a partir de 1918, de Joaquim Folch i Torres, la descoberta de la pintura romànica i l’obligat arrencament, a partir de 1919 per evitar l’expatriació de les restes i l’adquisició de la col·lecció de Lluís Plandiura (1932) s’anà forjant un Museu ben singular en què l’edat mitjana és potser la part més singular i una de les més espectaculars. Llegir les anècdotes de Pijoan sobre com aconseguia les peces sense diners o veure els números de l’endeutament de la Junta de Museus per tal de pagar l’arrencament de les pintures romàniques, pot fer riure, però ens parla d’un moment gairebé heroic i de la determinació de molta gent. Però, per damunt de tot, el que fa més d’un segle que ha quedat ben palès és l’absència perenne de l’Estat. I si algú no ho entén que ens expliqui, siusplau, on és la biblioteca provincial de Barcelona.

Quina imatge més eloqüent! La inauguració d’un Museu en què l’Estat no hi havia posat ni un clau realitzada per un coronel i un tinent-coronel de l’exèrcit espanyol amb el govern català a la presó. Al cap de dos anys aquell mateix exèrcit va començar a bombardejar Barcelona i les obres van haver de ser protegides a França… però aquesta és una altra història.

 

Carles Mancho

Director IRCVM

 

Els Abrils de l’Hospital: aprofundint en els hospitals medievals

divendres, 12/04/2013

El 17 d’abril de 1401 es va fundar oficialment l’hospital de la Santa Creu de Barcelona. L’acte consistí en la col·locació de les quatre primeres pedres del nou edifici, les quals s’havien dut des de la catedral en una solemne processó encapçalada pel rei, els consellers municipals i els canonges capitulars. Amb aquesta instantània, protagonitzada pels representants dels poders públics, es pretenia escenificar l’entesa institucional al capdavant d’una de les empreses constructives més importants de l’època i que, de retop, aplanà el camí per a la renovació de la xarxa assistencial de la capital catalana. No endebades, el 1417, l’hospital fou qualificat de « lum, noblesa, ornament, laor, glòria e amplitud » de la ciutat. Aitals mostres d’orgull cívic sovintegen en les descripcions dels hospitals urbans d‘arreu del continent: magnífic, gran, bell, insigne, devot i solemne són alguns dels adjectius poats de la documentació històrica. Ara bé, si fem un ràpid esguard al monumental edifici gòtic que va acollir la casa de la Santa Creu des del s.XV (avui dia ocupat, en part, per la Biblioteca de Catalunya) comprovarem que aquell elogi no era ni molt menys gratuït. Com tampoc ho va ser l’admiració que va despertar el recinte modernista dissenyat per Domènech i Muntaner i que d’ençà del primer quart del s.XX va prendre el relleu de l’antiquat cenre medieval, tot reconvertint-se en el flamant hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Molt més recentment, ha experimentat encara un tercer trasllat vers una moderníssima construcció.

Les inacabables vicissituds històriques d’aquesta centenària institució no són més que una petita brostada d’un univers molt més complex i variat. És per això que l’IRCVM ha donat via lliure a una nova línia de recerca sobre història dels hospitals, nascuda amb l’afany d’interconnectar estudiosos de diferents àmbits disciplinaris i adscripcions, és a dir, crear un punt de contacte perquè la gent de fora conegui de primera mà el nostre sistema científic, les seues potencialitats i infraesctures, i la riquesa del patrimoni cultural, documental, moble i immoble dels establiments hospitalaris de casa nostra. I és precisament per fomentar tot això que anualment s’organitzen Els Abrils de l’Hospital, concebuts com un espai de debat, d’exposició de recerques en curs i d’intercanvi d’informacions. I si es va triar el mes d’abril va ser, precisament, per evocar la solemne cerimònia de fundació de l’hospital de la Santa Creu.

La primera edició d’Els Abrils va tenir lloc el passat 17 d’abril de 2012, i va consistir en una taula rodona que va girar entorn d’una pregunta bàsica i ben senzilla: Per què una història dels hospitals? En canvi, per enguany s’ha organitzat el simposi internacional Fonts documentals i gràfiques per a l’estudi històric dels hospitals (ss. xiii–xviii)  a celebrar els 17-19 abril de 2013 a Barcelona i l’Hospitalet de l’Infant, i organitzat per l’IRCVM, la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la Biblioteca de Catalunya  i l’ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. L’objectiu principal és reunir a un grup d’especialistes, nacionals i internacionals que han focalitzat gran part de les seues recerques en la història dels hospitals, sobretot d’aquells que van veure la llum durant la baixa edat mitjana i l’edat moderna. En els darrers anys hem assistit a una ‘redescoberta historiogràfica’ i a un renovat interès per aquest tema, que s’ha traduït en l’aparició de nombroses publicacions, que han permès canviar radicalment el panorama ofert pels treballs pioners, i també en la celebració de diverses reunions d’alt nivell científic. Tanmateix, moltes —que no totes— d’aquestes aportacions s’han centrat en excés en àrees geogràfiques concretes o en uns hospitals determinats, de manera que es troben a faltar més anàlisis transversals, discursos supranacionals que trenquin l’artificialitat de les fronteres actuals i lectures de llarg recorregut temporal. En aquest sentit, considerem essencial revisitar les fonts documentals, que al cap i a la fi, és el primer que hauria de fer un bon historiador, i també les gràfiques (fotografies antigues, planimetries, dibuixos, miniatures, pintures). I no volem fer-ho d’una forma local, car el nostre propòsit es fomentar el diàleg científic entre investigadors de diversa procedència; estem convençuts que aquest és l’únic camí que ens ha de conduir a aprofundir realment en la qüestió, i a posar sobre la taula quines són les particularitats que ens apropen, o ens allunyen, a les realitats viscudes en altres indrets.

Antoni Conejo

IRCVM

Tecnologia medieval

dimarts, 20/11/2012

Tot i que no ho sembli, els que ens dediquem a les Humanitats ens hem anat adaptat, a poc a poc,  a les noves tecnologies. Independentment de la visió que els altres tenen de nosaltres, no podem exercir les nostres investigacions només endinsant-nos als llibres, i en els últims anys han vist la llum innumerables aplicacions per facilitar-nos la recerca.

Un gran nombre d’aquestes són digitalitzacions posades a l’abast de tothom  que faciliten la consulta de les fonts (pot semblar quelcom fàcil, fins que es coneixen els horaris d’alguns arxius o biblioteques!). En aquest sentit trobem les fantàstiques digitalitzacions de la Biblioteca de Catalunya, centrades tant en l’Edat Mitjana com en altres èpoques. O,  tal com vèiem en un dels anteriors posts, digitalitzacions d’obres concretes com el Llibre de Coch, que fan possible que tothom pugui preparar un sopar medieval un dissabte a la nit.

Ara bé, la gran quantitat d’informació que tenim per processar demana una mica d’organització, i és per aquest motiu que les Bases de Dades, molt necessàries, van en augment. Només per mencionar-ne unes de ben properes, tenim per exemple Sciència.cat, especialitzada en obres científiques catalanes del segle XIII al XVI, o CODOLCAT, centrada en paraules i termes llatins i romànics de la zona de parla catalana entre els segles IX i XII. N’hi ha una infinitat, tant a la resta de la Península com a l’estranger, en una aposta clara, cada vegada més, per les noves tecnologies.

Per solucionar el dia a dia, però, encara existeixen altres eines molt més específiques. Per exemple, a l’hora d’haver de datar un document podem trobar-nos que ens parla de reis dels quals no coneixem les dates o una Encarnació que ens fa dubtar: la resposta la trobarem a la següent aplicació, on trobem tots els sistemes de datacions possibles. I més encara, al món medieval la Bíblia hi és molt present i ens l’hauríem de saber de memòria. Com que no tothom té la mateixa capacitat memorística, podem recórrer a la següent pàgina, on trobem més d’una versió i idioma del famós llibre.

Les empreses comencen a ser conscients d’aquest mercat i és per aquest motiu que sorgeixen grans projectes com els de Google, que a més d’obrir infinitat de llibres fa un pas més enllà i obre també grans museus del món. D’altres empreses més petites comencen nous camins humanistes en aquest món complicat de la emprenedoria.

En qualsevol cas, queda demostrat que no per estudiar el passat ens hi volem quedar, i que volem que aquestes noves eines s’incrementin i, tal vegada, ens ajudin a posar en valor allò que investiguem.

Clara Jáuregui