Entrades amb l'etiqueta ‘Bernat Metge’

Consultori sentimental: símptomes i diagnòstic de la malaltia d’amor a l’Edat Mitjana

dimarts, 19/11/2013

A l’Edat Mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada:

Physician letting blood from a patient, British Library, Londres. (Extreta del Wikimedia Commons)

«Els afectats, a més, s’entristeixen amb l’absència de l’objecte desitjat, i quan la gran massa d’aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s’expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs» (Arnau de Vilanova, Tractat sobre l’amor heroic, ed. McVaugh i Giralt, 2011, p. 73).

La literatura medieval de tema amorós és plena de descripcions que coincideixen amb els efectes de la passió amorosa que exposa Arnau de Vilanova. Vegem-ne un parell d’exemples. El primer és un passatge del Curial e Güelfa (c. 1440-1450) en què Camar, una donzella mora que viu reclosa a casa amb sons pares i dos presoners cristians, s’enamora d’un dels esclaus, Curial:

«La mesquina de Camar, que encesa era del foc de Curial qui en ella com en forn de vidre cremava, se consumava tots jorns […], car ella no podia menjar ne dormir» (Curial e Güelfa, ed. Badia i Torró, 2011, III.16.17).

El segon figura al Tirant lo Blanc (1460-1464) i correspon al plany de la filla del rei de Sicília, que desitja el príncep Felip de França:

«Ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Albert Hauf, 2004, cap. 103.

Aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que «si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77). Segurament el màrtir d’amor més cèlebre de la tradició catalana és un tal Oliver, que s’havia suïcidat per amor i havia estat  identificat amb el traductor al català de La bella dama sens mercè d’Alain Chartier. La fama d’Oliver és tanta que arriba a donar nom a un personatge literari l’esperit del qual apareix a un enamorat no correspost amb la intenció de guarir-lo a l’obra L’ànima d’Oliver de Francesc Moner (c. 1490-1491). L’esperit hi posa en pràctica un dels remeis proposats per Arnau de Vilanova, que també s’intenta aplicar, sense èxit, a Lo somni de Bernat Metge: el vituperi de l’estimada i, de retruc, l’atac a tot el sexe femení. Així, se’ns diu que la dama que Bernat estima té les mamelles «blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en lo pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, 2003, p. 143).

Codex Manesse, Biblioteca de la Universitat de Heidelberg

Un altre remei recomanat pel metge Arnau de Vilanova és esbargir-se amb allò que provoqui plaer, com ara amb la conversa agradable, la música o les passejades i, per què no, amb «l’art de la sexualitat —sobretot si es practica amb joves especialment plaents» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 79). Això és precisament el que intenten els dos amics de Florio al Filocolo de Giovanni Boccaccio (1336) perquè deixi de pensar en Biancifiore. Així, li cerquen dues dones belles perquè hi tingui relacions sexuals i s’oblidi de l’estimada i, per un moment, la cura sembla fer efecte perquè: «Egli toccava loro alcuna volta la candida gola con la debole mano, e altra volta s’ingegnava di mettere le dita tra la scollatura del vestimento e le mammelle […], e la misera Biancifiore del tutto gli era della memoria uscita» [Algunes vegades ell els tocava el coll blanc amb la mà feble i altres vegades aconseguia ficar els dits entre el coll del vestit i els pits […], i havia oblidat del tot la dissortada Biancifiore] (Giovanni Boccaccio, Il Filocolo, ed. E Quaglio, 1967, p. 205; la traducció és meua). Finalment, però, la recorda abans que sigui massa tard.

Si el lector d’aquest article pateix els símptomes descrits per a la passió amorosa, no dubti a recórrer a les cures recomanades per metges medievals.

Gemma Pellissa Prades

(IRCVM-UB)

Dues dones exemplars i la literatura catalana: Griselda i Ghismonda (i part 2)

dilluns, 2/09/2013

Amb la seva Griseldis, traducció al llatí de l’última novel·la del Decameró, Petrarca va fundar una tradició. Com ja recordava al darrer post, l’epístola que conté aquesta traducció (la tercera de l’últim llibre del recull d’epístoles de la vellesa o Seniles) és la base de la fortuna europea de Boccaccio. I això malgrat les intencions de Petrarca. En un congrés recent, Giancarlo Alfano, curador amb Amedeo Quondam i Maurizio Fiorilla d’una nova edició del Decameró*, defineix la traducció llatina de la Griselda com una operació de sabotatge. Sabotatge en part reeixit, diria. Abans de res, els primers lectors de la novel·la de la pacient Griselda la van llegir en el llatí de Petrarca i no en l’italià (o florentí) de Boccaccio. No només això. La mateixa interpretació de la història va ser filtrada per Petrarca. Més enllà del que realment volia dir Boccaccio – o Dioneo a través seu –, la lectura que es va fer de la fabula de Griselda durant els primers cinquanta anys després de la mort de l’autor, va ser la d’un exemplum moral o religiós. Així la va entendre Philippe de Mézières, que va incloure la seva versió de la història dins d’un Traité sobre el matrimoni. Així la varen rebre Chaucer i Metge, que al mateix temps van saber reinterpretar-ne l’esperit gràcies al seu geni.

El 1439, Leonardo Bruni, el gran humanista, va traduir al llatí la primera història de la quarta jornada, la novel·la de Ghismonda i Tancredi. En paraules tretes del pròleg a la seva versió de la novel·la, Bruni declara “traduir aquesta [novel·la del Decameró] induït sobretot per una raó decisiva: perquè havia sabut que l’il·lustríssim Francesc Petrarca havia traduït una altra novel·la d’aquell mateix llibre, és a dir el conte del Marquès de Monferrato.” Bruni aporta un argument d’autoritat a la seva traducció d’una de les novel·les del Decameró: com Petrarca havia traduït la Griselda al llatí, així ell traduirà la Ghismonda a la llengua de la romanitat.

També en el cas d’aquesta versió de Bruni, el llatí va ser un pont entre l’italià i les llengües vernaculars. Per aquesta via la novel·la de Ghismonda i Tancredi va tenir una gran fortuna literària. Se’n van fer moltes traduccions: al francès, a l’anglès, a l’alemany. No varen faltar, és clar, adaptacions, reescriptures, transposicions. En primer lloc, des de la prosa narrativa al teatre, i en particular al drama tràgic barroc. A Itàlia trobem, per exemple, La Gismonda de Girolamo Razzi, els Tancredi de Federico Asinari, Pomponio Torelli i Ridolfo Capeggi, o encara, únic drama que porta el nom de l’amant de Ghismonda, Il Guiscardo de Silvestro Bianchi. Arreu d’Europa trobem drames tan nombrosos com (quasi) desconeguts. A Alemanya, per exemple, al segle XVI, Hans Sachs va publicar la seva Ein klägliche Tragedi dess Fürsten Concreti (i. e. Tancredi). A Anglaterra, entre altres versions, trobem, al 1783, el drama The Father’s Revenge de Frederik Howard. Finalment, com va mostrar Vittore Branca, hi ha un nombre considerable d’interpretacions pictòriques inspirades a la novel·la, com passa molt sovint amb el Decameró.

La novel·la de Ghismonda obre la quarta jornada. Sota el regiment de Filostrato, s’hi narren històries d’amors infeliços, amb final tràgic. I ‘tràgic’, faci’s atenció, no significa aquí només una història que s’acaba malament. És també un terme tècnic de la retòrica dels segles XIII i XIV. Tràgic significa d’estil alt i fa referència a una manera de composició que contempla la cuidada – i per tant limitada – tria d’arguments, de formes i material lingüístic. En això l’estil tràgic s’oposa al còmic, el més baix i també el més obert. El Decameró – com la Comedía de Dante – és una obra còmica perquè la matèria de les novel·les cobreix tot l’espectre del què és humà: de la llàgrima pietosa a la riallada esperpèntica. És important aquest detall perquè el gust dels primers lectors del Decameró es va formar a partir de la sensibilitat de Petrarca, el qual, al seu torn, com es veu en la carta senil esmentada en relació a la Griseldis, circumscrivia el seu interès a les històries tràgiques: pia et gravia. I no serà casualitat si novel·les tràgiques com la de Ghismonda i Tancredi s’han deixat adaptar tan fàcilment als dictàmens del drama modern.

L’argument de la història. Ghismoda, filla de Tancredi, príncep de Salern, és un exemple de bellesa física, moral i intel·lectual. Tancredi, pare de Ghismonda, adora la filla fins a l’extrem. És un amor, el seu, molt possessiu, dels que maten. Literalment. Tancredi no es vol despendre de la filla de cap de les maneres. Quan, ben a contracor, l’acaba casant amb un fill del duc de Càpua, gràcies al fet desgraciat que Ghismonda es queda vídua molt aviat, el pare és felicíssim de poder-la acollir un altre cop a casa seva. Tancredi no fa mostra de voler buscar-li un nou marit, ni ella, Ghismonda, gosa demanar-li, per vergonya, de tornar-se a casar. Solució: Ghismonda es busca un amant secret. Amb astúcia (malizia, diu Boccaccio), Ghismonda troba la manera de començar una apassionada relació amb un jove valletto de la cort del pare. Es diu Guiscardo, i és jove, ben plantat, virtuós. També és pobre. Segons les convencions de l’època (només de l’època?), una dóna d’alta condició no podia lligar-se a un home d’estatus més baix. Tot i això, Ghismonda aconsegueix acollir Guiscardo als seus apartaments, gràcies a l’existència d’una cova oblidada. En paraules de Ghismonda, són Amor i Fortuna que l’ajuden. D’entrada, tot va bé. Els amants es troben chez Ghismonda repetidament (durant anys, segons una més tardana reescriptura francesa de la novel·la), fins al dia en que, per una circumstància tan improbable com desafortunada, Tancredi els descobreix. I al text italià és l’envejosa Fortuna – sí, encara la Fortuna, dramatis persona sempre present als contes Boccaccio –, és a dir envejosa del plaer i la felicitat dels amants, la responsable de la desgràcia que es produeix: “Mas la fortuna, envejosa de axí gran delit e alegria, en poch temps los tornà en tristícia e en amargós plant” (versió antiga de 1429). Tancredi, foll de ràbia, gelosia i vergonya, fa empresonar Guiscardo. Després va a parlar amb Ghismonda. L’acusa d’haver traït la seva confiança, d’haver-ne compromès l’honor, d’haver-lo condemnat a la vergonya i a la tristesa. Als ulls del pare, Ghismonda no només ha comès un greu pecat sinó que, a més, s’ha rebaixat triant, entre tots els homes de la seva cort, el més desgraciat, Guiscardo.

En aquest punt, es produeix un cop de teatre, apreciadíssims pels lectors dels segles XV i XVI (i també després). En lloc de posar-se a plorar com una doneta (Boccaccio insisteix molt sobre les llàgrimes, el comportament pueril, en el fons covard, de Tancredi), Ghismonda respon a les acusacions i a les lamentacions del pare contraatacant amb un discurs potent: arenga defensiva i acte subversiu a la vegada. No és un cas únic al Decameró: són moltes les dones que, amb atreviment i intel·ligència, saben respondre als homes. Pensem, per exemple, en el discurs que, en tot un altre to i altres circumstàncies, fa al seu marit Bartolomea Gualandi a l’última novel·la de la segona jornada: segrestada pel pirata Paganin del Mare o Paganin Monaco, Bartolomea viu, com a segrestada, la vida amorosa plena i feliç que a casa del marit, a causa de la seva impotència i d’una interpretació estricta de l’observança religiosa, no podia tenir. Però en el cas de Ghismonda estem a un altre nivell. A part les diferències d’ordre narratiu, Ghismonda destaca pel seu valor, la seva oratòria, per la força dels seus arguments: i seran aquests trets els que més atrauran els humanistes i  també l’anònim autor del Curial e Güelfa. La declamació de Ghismonda, que mostra una força fora del comú, no deixarà insensible el pare: “Conobbe il prenze la grandezza dell’animo della sua figliuola” (Dec. IV 1 46), que esdevé, en la traducció catalana: “Lavors conech lo princep lo gran esforç, lo guosar de la sua filla” (Decameró 1429). Malgrat tot, malgrat, vull dir, el seu discurs, la grandesa d’ànim, la validesa dels seus arguments, Ghismonda no salvarà Guiscardo de la mort. Tancredi el fa executar i, a més, per a punir la filla, li fa portar el cor de l’amant servit en una copa d’or. Ghismonda, desesperada i valenta, coherent fins al final, com una heroïna clàssica, se suïcida. Tancredi, penedit, fa enterrar els dos amants al mateix sepulcre.

Boccaccio sembla reconèixer una substancial igualtat intel·lectual entre home i dona. La diferència, decisiva, veritable, està en les arrels del poder. Entre altres coses la història de Ghismonda ens recorda que el poder no es fonamenta en l’art de la paraula. Ghismonda pretenia que el pare entengués el seu acte a la llum de la hipocresia del seu temps. I també volia que Tancredi veiés que les seves aspiracions eren legítimes. Però la legitimitat d’un acte està vinculada al grau de reconeixement de la potestat de la persona. I per a tot un seguit d’actes, com decidir amb qui viure o compartir llit, les dones no tenien potestat. En aquest sentit, la història vira del sentimental al polític. La pregunta és: què significa ser noble, tenir sang blava o ser una persona virtuosa? Era un tema central en la cultura italiana entre els segles XIII i XIV: des dels poetes del Stil novo a Boccaccio, i més enllà, com demostra l’interès que, a partir de Bruni, vàries generacions de lectors tindran per la tragèdia de Ghismonda.

És el cas de l’anònim autor del Curial e Güelfa. L’autor d’aquesta novel·la (en el sentit modern de la paraula), potser escrita en cercles propers a la refinada cort napolitana del Magnànim, és també un dels més originals intèrprets de la història de Ghismonda i Tancredi. Sobretot si el comparem amb l’anònim traductor del Decameró de 1429, l’autor del Curial comprèn molt millor la Ghismonda: la seva naturalesa provocadora, potencialment subversiva.

Simone Ventura

 

[Degut a les seves dimensions, els dos passatges que millor il·lustren tot el que hem dit fins ara no podran reproduir-se al post d’aquest més. Per facilitar la tasca al lector n’indiquem els extrems bibliogràfics:

I com sempre us proposem alguna descoberta, aquí teniu l’exemplar de 1594 imprès a Venècia i que avui es conserva a la biblioteca de la Universitat de València.

Dues dones exemplars, Griselda i Ghismonda (part 1)

diumenge, 30/06/2013

L’èxit d’un bestseller es calcula pel nombre de les còpies venudes i de les seves traduccions. Si el paràmetre de les vendes no es pot aplicar a una obra tardomedieval, sí que es pot tenir en compte el de les traduccions. El Decameró de Boccaccio es va traduir sencer al francès ben aviat, el 1414, i poc després al català, el 1429. Ja abans se n’havien traduït novel·les soltes. Per exemple, el 1388 Bernat Metge va traduir al català l’última novel·la de l’última jornada (Dec X, 10): la història de la pacient Griselda. En poques paraules l’argument d’aquesta novel·la és la següent. Gualtieri, marquès de Salluzzo, al Monferrato, terra de la regió italiana del Piemont és un noble solter i content de ser-ho. Amant de la caça, Gualtieri no té cap mena d’intenció de casar-se. No se’n fia de les dones: creu que és molt difícil trobar-ne una que li convingui i pensa que la vida dels malcasats és terrible. Tot i això els membres de la seva cort l’inciten a escollir-se una esposa. Estan disposats a fer-li ells la feina, sobretot per garantir la continuïtat del llinatge. A contracor, Gualtieri accepta de casar-se però diu que serà ell mateix qui es triarà una dona al seu gust. I posa una condició: no tolerarà cap mostra de dissensió. Els seus homes hauran d’acceptar i honorar la dona que ell triï, sigui quina sigui. Gualtieri escull Griselda, una pobra donzella filla de Giannucole (diminutiu de Giovanni, Joanot). Griselda respon a tots els requeriments de Gualtieri: de bon veure, Griselda sobretot és virtuosa, humil, obedient. Amb una actitud que Dioneo, narrador de la novel·la, defineix de matta bestialità (follia bestial, de psicòpata), Gualtieri decideix posar a prova la constància i obediència de Griselda. Primer amb els seus mal humors i després obligant-la a acceptar l’allunyament i homicidi (que es veurà que és fictici) dels seus fills. Griselda ho tolera tot. Fins i tot tolera, al final, de tornar a casa del seu pare: Gualtieri li diu que ja no pot suportar les queixes dels cortesans, gens contents que s’hagi casat amb una dona de llinatge tan baix. Davant de l’enèsima prova, Griselda no defalleix: accepta de ser repudiada per Gualtieri i, a la vegada, accepta de fer-li de serventa per les noves noces amb la seva substituta, una núvia d’extracció més adient a la del senyor de Saluzzo. Desenllaç. Davant tot això, Gualtieri cedeix a l’evidència: Griselda és l’encarnació de la perfecta esposa. Acte seguit, Gualtieri fa entrar a la sala del banquet nupcial els seus dos fills, que no havia mort realment, abraça Griselda, la proclama la seva senyora, i… visqueren feliços.

Per molt estrafolària i improbable que ens sembli, aquesta història va ser un extraordinari èxit europeu. La història que explica Dioneo, últim narrador de cada jornada, i per tant últim narrador de l’obra, va ser el primer anell de la cadena de lectors i lectures que el Decameró ha tingut al llarg dels últims sis segles. L’origen d’aquest èxit, però, no es deu directament a l’original, al Decameró, vull dir, tal com Boccaccio el va escriure. M’explico.

Entre 1373 i 1374 Petrarca va traduir al llatí la novel·la de Griselda (a partir d’ara, Griseldis) i la va incloure a la tercera epístola de llibre XVII de les seves Seniles (‘Lletres de la vellesa’) adreçada al mateix Boccaccio. La rúbrica de la traducció petrarquesca ens dóna la clau de com s’havia d’entendre aquesta història: Fracisci Petrarce, poete laureati, de insigni obedientia et fide uxoria ad Iohannem Bocacium de Certaldo. Per a Petrarca, es tractava d’una història exemplar sobre les virtuts de l’esposa perfecta: obediència i lleialtat. En la versió de Petrarca, la història també celebra l’amor coniugalis o amor conjugal. A la vegada, Petrarca vol afegir, amb la seva Griseldis, una heroïna més, nova i contemporània, als exemples de dones il·lustres de l’antiguitat. Petrarca era un intel·lectual refinat, un humanista. Privilegiava l’antiguitat clàssica davant les novetats en vulgar. I si havia de triar entre les històries en llengua vernacle, com és el cas de les novel·les del Decameró, Petrarca escollia les fabulae ‘tràgiques’, és a dir les històries d’estil més elevat. Entre aquestes, la novel·la de Griselda li va agradar especialment. I la seva relectura es mou entre la bellesa moral i la representació clàssica d’una dona exemplar.

Hi hauria molt a dir sobre les interpretacions d’aquesta història. I encara més sobre l’amistat entre Petrarca i Boccaccio. No hi entraré. En canvi m’agradaria parlar del paper de Bernat Metge en la història de la divulgació de la novel·la de Griselda. El 1388, Metge adapta al català la Griseldis de Petrarca. A més, com ha mostrat Lluís Cabré en un article recent, Metge va traduir Petrarca tenint al seu escriptori, a més del text llatí, la versió francesa que Philippe de Mézières, aventurer, amic de Petrarca i secretari de Carles V i VI de França, havia fet de la Griseldis entre 1385 i 1387. La tradició tardomedieval de la novel·la de Griselda és un exemple de les relacions culturals entre Catalunya i França. Entre els segles XIV i XV podem parlar d’una mena de special relationship entre França i Catalunya: una relació especial fundada en la proximitat geogràfica, en l’existència d’un centre de poder com la curia papal a Avinyó, i en les relacions dinàstiques – penseu en Violant de Bar, dona de Joan I, i emparentada amb la casa reial francesa. Ajudat per la francofília de la cort catalana de l’època, Metge va tenir accés al text de Petrarca i a la novíssima traducció de Philippe de Mézières, i se’n va servir per a la seva reinterpretació catalana de la història de Boccaccio/Petrarca. El resultat és una obra nova que va tenir un gran fortuna. I va ser tan coneguda que, com va dir el mateix Metge a Lo somni, fins i tot les àvies l’explicaven a les joves en les fredes vesprades d’hivern: [la història de Valter i Griselda] tant és notòria que ja la reciten per enganar les nits les velles, com filen en ivern entorn del foch. Aquesta transició del text en quatre etapes: des de l’italià al català, passant pel llatí i el francès, va ser la via de penetració del Decameró a Europa. El cas de Metge és paradigmàtic. I és contemporani, per exemple (paral·lel, sense interseccions, és clar), a la manera com un altre autor central de la tardor de l’edat mitjana, G. Chaucer, va conèixer i reutilitzar la Griselda/Griseldis al seu Clerk’s Tale.

A continuació, teniu les presentacions de Gualtieri/Valter i de Griselda tal com apareixen al Decameró italià i a la Història de Valter i Griselda de Metge. Entre aquestes dues versions de la Griselda hi ha dues traduccions, la llatina de Petrarca i la francesa de Philippe de Mézières. En totes destaca la desconcertant figura de Griselda i la matta bestialità de Gualtieri. Més enllà de les implicacions morals i polítiques (en el fons, la Griselda també és una paràbola sobre els límits del principi d’autoritat), passem del dibuix sec, essencial de la Griselda de Boccaccio a la Griselda de Metge. Aquest, inspirat per Petrarca i de Mézières, situa la seva protagonista entre coses de la quotidianitat més corrent. El resultat no és de cru realisme. Al contrari, en surt un quadre que recorda el delicat amor per les coses, fins i tot les més menudes i humils, de la millor pintura flamenca. 

Boccaccio, Decameron X, 10, 4-9

Già è gran tempo, fu tra’ marchesi di Sanluzzo il maggior della casa un giovane chiamato Gualtieri, il quale, essendo senza moglie e senza figliuoli, in niuna altra cosa il suo tempo spendeva che in uccellare e in cacciare, né di prender moglie né d’aver figliuoli alcun pensiero avea; di che egli era da reputar molto savio. La qual cosa a’ suoi uomini non piaccendo, piú volte il pregaron che moglie prendesse, acciò che egli senza erede né essi senza signor rimanessero, offerendosi di trovargliel tale e di sí fatto padre e madre discesa, che buona speranza se ne potrebbe avere e esso contentarsene molto. A’ quali Gualtieri rispose: “Amici miei, voi mi strignete a quello che io del tutto aveva disposto di non far mai, considerando quanto grave cosa sia a poter trovare chi co’ suoi costumi ben si convenga e quanto del contrario sia grande la copia, e come dura vita sia quella di colui che a donna non bene a sé conveniente s’abbatte. E il dire che voi vi crediate a’ costumi de’ padri e delle madri le figliuole conoscere, donde argomentate di darlami tal che mi piacerà, è una sciocchezza; con ciò sia cosa che io non sappia dove i padri possiate conoscere né come i segreti delle madri di quelle: quantunque, pur conoscendogli, sieno spesse volte le figliuole a’ padri e alle madri dissimili. Ma poi che pure in queste catene vi piace d’annodarmi, e io voglio esser contento; e acciò che io non abbia da dolermi d’altrui che di me, se mal venisse fatto, io stesso ne voglio essere il trovatore, affermandovi che, cui che io mi tolga, se da voi non fia come donna onorata, voi proverete con gran vostro danno quanto grave mi sia l’aver contra mia voglia presa mogliere a’ vostri prieghi”. I valenti uomini risposon ch’eran contenti, sol che esso si recasse a prender moglie. Erano a Gualtieri buona pezza piaciuti i costumi d’una povera giovinetta che d’una villa vicina a casa sua era, e parendogli bella assai estimò che con costei dovesse potere aver vita assai consolata. E per ciò, senza piú avanti cercare, costei propose di volere sposare; e fattosi il padre chiamare, con lui, che poverissimo era, si convenne di torla per moglie.

[Giovanni Boccaccio, Il Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino: Einaudi, 1998 (“ET Classici” [1ª ed. “Nuova Universale Einaudi” 1980])] 

Metge, Història de Valter i Griselda

En Itàlia és una província ornada de molts notables castells e viles, apellada lo Marquesat de Saluça, de la qual era marquès un fort noble baró apellat Valter, jove, bell e molt graciós, no menys noble de costumes que de llinatge, e, finalment, en totes coses fort insigne, sinó que, content d’açó que fortuna li havia dat, no curava de l’esdevenidor e trobava tan gran pler en caçar que totes les altres coses que a fer havia ne menyspreava. E especialment no es curava de pendre muller, de la qual cosa los seus vassalls e sotsmeses eren fort dolents e despagats, los quals, con molt ho haguessen sofert, anaren ensems al dit Valter, e la u d’ells, lo qual era de major autoritat, e per bell parlar e per major privadesa que havia ab lo dit Valter, dix així:

– Molt noble marquès, la tua humanitat dóna a nós audàcia e gosar que, tota vegada que els fets ho requiren, ab devota confiança parlem ab tu, e que ara les voluntats que tots tenim secretes en los nostros coratges la mia veu notific a les tues orelles; no pas que jo haja algun interès singular en açò, mas per tal com tu, segons que per molts indicis e senyals has sovent provat, mostres e reputes que jo són a tu molt car denant tots los altres. Con, doncs, totes les tues coses plàcien e hagen a nós tostemps plagut, per ço que puixam jutjar que siam benaventurats con aital senyor havem, e serem molt pus benaventurats en lo esdevenidor que tots nostres veïns, suplicam-te humilment que vulles pendre muller, e que açò vulles fer espatxadament, car los jorns se’n van e volen fort lleugerament. E jatsia que tu sies en la flor de ton jovent, emperò la vellesa ensegueix aquesta flor, e la mort és proïsma a tota edat: tothom egualment ha a morir, e la hora és incerta. Plàcia’t, donques, que oges les pregàries d’aquells qui no menysprearien los teus manaments, e comana a nós l’elecció de la muller; car nós la et procurarem tal, que ella serà digna d’acostar-se a tu, e de tal llinatge que tots porem estar ab bona esperança d’ella […]

Lladoncs, lo dit Valter, mogut per les piadoses paraules e pregàries dels seus, dix:

– Vosaltres, amics, me forçats de fer cosa que jamés no fo en lo meu cor. Jo m’adelitava que visqués en llibertat, la qual fort tard és en matrimoni. Per què, jo em sotmet de bon grat a la voluntat de vosaltres. E jatsia que jo confiu de la vostra saviesa e fe, vull rellevar de vosaltres del càrrec que volets pendre per mi; car jo mateix me’n vull haver lo afany de cercar-la’m, com jo sia cert que la noblesa de l’u no ennobleix l’altre e que moltes vegades los fills són dessemblants als pares. Tot lo bé qui és en la persona no li ve d’altre sinó de Déu, al qual jo coman a mi e tots mos afers, esperant que Ell me trobarà cosa que serà expedient a repòs e salut mia. E pus vosaltres trobats plaer que jo prenga muller, promet-vos que jo compliré vostre desig en breu; però vull que em prometats que qualsevulla muller que jo prena, ab sobirana honor e reverència la tractarets, e que entre vosaltres no haja algun qui en diga mal ne es clam de la elecció per mi faedora […]

Lladoncs tots a una veu, concordablement, li prometeren fort alegrament d’atendre e complir son manament, així com aquells qui per sobres de goig a penes cuidaven veure lo dia de les núpcies: ab tan gran pler e goig l’esperaven. Lo qual dia lo dit Valter los assignà que fossen aparellats a la celebració d’aquelles […]

No molt lluny del palau del dit marquès era situada una vila petita, poblada d’alguns pageses, fort pocs e pobres, entre los quals n’hi havia un pus pobre que tots los altres apellat Janícola; e havia una filla apellada Griselda, assats bella de cos, e molt era pus bella e noble de bones costumes e de virtut de coratge; la qual s’era nodrida en sobirana pobresa, ab vianda grossera, e, ignorant tot desig carnal, jamés no havia imaginat ne girat lo enteniment en folls ne en delicats pensaments, ans reposava en lo seu pits virginal coratge d’home vell e savi; e ab inextimable caritat servia diligentment son pare, e, pasturant algunes poques d’ovelles que havia, filava casun jorn, e puis, tornant-se’n en casa, aparellava cols o espinacs  o altres viandes covinents a la sua condició, e feia lo llit a son pare, e finalment tot son temps despenia en pietat e obediència filial.

[M. de Riquer, Obras de Bernat Metge, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1959]

Com sempre us suggerim avui algun tresor amagat, en aquest cas una edició incunable del Decameró realitzada, potser, a Nàpols, cap a 1470 i conservada a la Bayersiche Staatsbibliotek de Munic

Simone Ventura

IRCVM

En el centenari de la mort de Bernat Metge

dimarts, 30/04/2013

La commemoració del sisè centenari de la mort de Metge compta amb un llibre que fa època: el volum miscel·lani Fourteenth Century Classicism: Petrarch and Metge, editat per Lluís Cabré, Alejandro Coroleu i Jill Kraye, amb peu d’impremta de Londres, The Warburg Institute, i Torí, Nino Aragno. Es tracta d’un recull d’estudis sobre la recepció de Petrarca i el perfil intel·lectual de Metge, que situa aquest escriptor barceloní entre els valors adquirits de la gran cultura europea del seu segle. Lo somni ja comptava amb una traducció anglesa, una d’italiana, una de francesa i diverses de castellanes. La traducció alemanya veurà aviat al llum i també tenim una versió anglesa del Llibre de Fortuna i Prudència, l’altre títol rellevant de Metge, que és una obra moral i satírica en vers.

El Llibre de Fortuna i Prudència va ser escrit el 1381 abans que Metge descobrís el valor cultural i literari de les noves propostes dels escrits llatins de Petrarca, com ara les seves cartes Familiars i Senils i els seus diàlegs filosòfics, com ara el De remediis ustriusque fortunae o el Secretum curarum mearum. Aquestes obres formen part del rerefons cultural de Lo somni, del 1399, el diàleg en prosa que ha valgut a Metge prestigi d’un clàssic. Segons que s’ha pogut establir, Metge no únicament és un pioner en la recepció de Petrarca a la Europa del segle XIV (la seva primera declaració de petrarquisme és la Història de Valter i Griselda, del 1388), sinó que també és un dels pocs escriptors del segle XIV que sap aprofitar els suggeriments literaris d’un diàleg ciceronià com el Secretum, en el qual Francesco Petrarca, esdevingut personatge de ficció, debat en primera persona amb una aparició de sant Agustí sobre qüestions religioses i morals en un to alhora íntim i especulatiu.

El rei Martí I va llegir Lo somni i un repàs dels inventaris de biblioteques del segle XV amb obres de Metge revela possessors cultes, relacionats amb l’elit cortesana. Metge va ser reconegut com a autoritat. Joanot Martorell absorbia com una esponja tots els materials clàssics en versió romànica que tenia a l’abast per tal de dotar el seu Tirant de dignitat literària. De Metge manlleva l’inici del llibre IV de Lo somni al capítol 298 de la novel·la i, al 309, reprèn el catàleg petrarquesc de dones il·lustres que posa en boca del rei Escariano. Ferran Valentí, el traductor dels Paradoxa de Ciceró, en el pròleg justificatiu que va escriure per a la seva obra entorn de 1450, veu en Bernat Metge i en Ramon Llull els dos grans puntals de les lletres catalanes: Metge representa tot un programa literari en tant que traductor de Ciceró i imitador de Boccaccio.

L’associació de Bernat Metge amb el classicisme, l’humanisme i el renaixement comença l’any 1889, quan Antoni Rubió i Lluch  va pronunciar el seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, sobre El Renacimiento clásico en la literatura catalana, i Josep Miquel Guàrdia va fer accessible text de Lo somni, acompanyat d’una traducció al francès. També són fonamentals les cent pagines de la monografia de Rubió i Lluch sobre el regnat de Joan I publicades als Estudis Universitaris Catalans dels anys 1917-1918: “Joan I l’humanista i el primer període de l’humanisme català”. Josep Maria de Casacuberta l’any 1923 va posar en marxa la col·lecció “Els Nostres Clàssics”, de l’Editorial Barcino, precisament amb una edició anotada i divulgativa de Lo somni. Humanisme i classicisme són nocions amb un fort potencial ideològic a les primeres dècades del segle XX, des del Glossari d’Eugeni d’Ors a la propaganda cultural de Joan Estelrich dels anys vint i trenta. L’associació de l’autor de Lo somni amb aquestes propostes culturals explica que la col·lecció de clàssics grecs i llatins en versió catalana que es va posar en marxa el 1924, gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, adoptés el nom de Fundació Bernat Metge.

L’any 1950 Martí de Riquer va posar en circulació el primer dels seus grans llibres sobre Metge: les Obres completes i selecció de lletres reials. Per primer cop s’accedia al conjunt de l’obra del secretari de Joan I, la qual cosa permetia de donar una visió global de la figura del personatge, autor d’obres en vers i en prosa i redactor de cartes llatines, aragoneses i catalanes. L’aportació més sonada per al coneixement de la biografia de Metge, és el “Procés contra els consellers, domèstics i curials de Joan I, entre ells Bernat Metge”, dels anys 1957-1958, editat per Marina Mitjà. Les actes del procés posen sobre la taula un extens desplegament d’abusos, traïcions, estafes i transgressions de tota mena allevats a la “camarilla” que envoltava Joan I. S’obria camí la imatge d’un Bernat Metge aprofitat, murri i sospitosament deshonest, que necessitava justificar a través de l’excel·lència de la literatura la seva galdosa actuació com a home de confiança d’un Joan I malgastador i políticament irresponsable.

El gran encert del llibre fonamental que Martí de Riquer dedica a Metge el 1959, publicat per la Universitat de Barcelona, és la fusió entre les dades procedents de la documentació d’arxiu i l’estudi literari i estilístic del conjunt de la producció de Metge. Riquer reconstrueix la biografia intel·lectual de Metge i valora literàriament els materials de construcció de les seves obres en vers i en prosa. Entre els estudis mes recents sobre Bernat Metge destaquen les aportacions de Lola Badia (1988) i les noves edicions crítiques de la sèries “Els Nostres Clàssics”, la de Lo somni, a cura de Stefano Maria Cingolani (2006) i la  del Llibre de Fortuna i Prudència, a cura de Lluís Cabré (2010). Els estudis sobre la circulació de llibres francesos a la cort catalana a partir del casament de Joan I amb Violant de Bar el 1380 han revelat una connexió directa amb la biblioteca reial francesa, de la qual s’importaven novetats literàries que tradicionalment s’havien considerats procedents directament d’Itàlia. És el cas de la Història de Valter i Griselda: Metge es va inspirar en la traducció francesa que Philippe de Mezières havia fet el darrer conte del Decameró, posat en llatí per Petrarca.

 

Giovanni Boccaccio (1313-1375): una idea de la literatura i de la vida

dimarts, 29/01/2013

 

Giovanni Boccaccio, d'Andrea del Castagno, fresc de la villa Carducci di Legnaia de c. 1450, ara a la Galleria degli Uffizi, Florència

A partir del 1350 i fins als últims dies de la seva vida, Giovanni Boccaccio, que havia nascut a Florència (o a Certaldo) l’estiu del 1313, va treballar en una de les obres més importants i menys llegides: les Genealogie deorum gentilium libri. Si començo per aquest recull en quinze llibres de mites clàssics i medievals és perquè no es pot deslligar l’autor genial i ‘modern’ del Decameron, de l’intel·lectual militant, apassionat de les belles arts, deixeble devot de Petrarca, enamorat de Dante i dels clàssics llatins i grecs. A la Genealogia, enmig d’una selva d’històries sobre el món clàssic, trobem dues anotacions reveladores, lligades entre si. La primera, al llibre XIV, consisteix en una aferrissada defensa de la poesia en contra de tots aquells – banquers, mercaders, homes de negocis i advocats, però també filòsofs iteòlegs poc il·luminats – que per raons diferents en denunciaven la inutilitat, el perill per a les ànimes senzilles, la vacuïtat. La segona, al llibre XV, és una nota autobiogràfica: Boccaccio recorda com, als seus inicis, va perdre miserablement el temps estudiant dret i tractant d’aprendre l’ofici de mercader. Boccaccio era el fill il·legítim de Boccaccio o Boccaccino di Chelino, un important home de negocis de la companyia financera dels Bardi, que, juntament amb els Peruzzi, van finançar les monarquies d’occident fins a mitjan segle XIV. Boccaccino no va estalviar esforços per donar una educació ‘útil’ al fill, és a dir rendible. Va tenir mala sort. A Nàpols, a la cort de Robert d’Anjou, on havia estat enviat per compte dels Bardi amb l’encàrrec de cuidar els interessos financers de la poderosa família florentina de banquers, Boccaccino va posar el fill a treballar al costat d’experts homes de negocis. Veient que, malgrat els esforços, Giovanni preferia les lletres en lloc dels càlculs de la comptabilitat reial, el pare va fer l’intent de matricular-lo, diríem avui, als cursos de dret. Es va donar la circumstància, però, que el catedràtic de dret era Cino da Pistoia, poeta, humanista de relleu i sobretot amic de Petrarca. Amb tot, els personatges del Decameron, “epopeia de mercaders”, deuen molt a l’eclèctica educació del seu autor i a l’observació atenta de la humanitat des del treball quotidià a les taules de canvi.
Bocaccio1.jpg

Història de Nastagio degli Onesti III, de Sandro Botticelli, c. 1483, Museo del Prado, Madrid

El Decameron és un recull de cent (i una) novel·les explicades en deu dies, a raó de deu per dia, per un grup de set joves donzelles i tres nois, la allegra brigata, aplegats als afores de la ciutat, a redós d’un jardí amè, durant la mortífera epidèmia de pesta que va infectar Florència el 1348. Les novel·les que els joves expliquen són favole o contes formalment elaborats, barreja de creació, reescriptura o paròdia d’istorie que contenen informacions verídiques o arrelades en la realitat històrica i que esdevenen parabole exemplars, comprensibles universalment. La “revolució dissimulada” de Boccaccio va consistir a reinventar la novel·la com a instrument poderós d’interpretació ‘realista’, total i unitària, de l’èsser humà i del món. Nastagio degli Onesti, Federigo degli Alberighi o Pietro di Vinciolo són personae, personatges de ficció, que gràcies al fet innovador de ser presentats amb nom i cognom, esdevenen persones properes, en les quals els lectors es podien reconèixer. Florència, Venècia o Nàpols, els seus barris, els mercats, les esglésies, són els escenaris ben reconeixibles on transcorre l’acció narrativa. Tot plegat fa que els lectors d’ahir i d’avui ens creguem aquestes històries, que tant poden recollir faits divers cruents com el més frívol safareig de revista del cor. I serà responsabilitat dels lectors – és Boccaccio mateix qui ho recorda a la Genealogia – criticar o riure, compadir o condemnar les aventures i els comportaments dels protagonistes de les novel·les. És així com Boccaccio es defensa de les acusacions d’immoralitat o de frivolitat: el Decameron no només va patir la censura sinó també l’insidiós judici crític de ser, en el fons, poc més que el fruit de la fantasia d’un hàbil narrador d’històries, malparlat i llicenciós. 

La fortuna de les obres de Boccaccio a l’Europa renaixentista demostra que ens equivocaríem si el consideréssim només com l’autor del Decameron. Per limitar-nos a Catalunya, abans del final del segle XV, ja s’havien traduït al català el Decameron (1429), el Corbaccio (1454) i l’Elegia di Madonna Fiammetta (abans de 1460-1464). De fet, ja a finals del segle XIV, Bernat Metge havia reescrit al català la historia de Griselda (Decameron X, 10), filtrada a través de la traducció llatina que Petrarca, mestre i gran amic de Boccaccio, n’havia fet al 1374. I potser no és superflu, més enllà de la història literària, recordar que la Fiammetta i el Decameron han nodrit la fantasia de pintors, des de Botticelli a Waterhouse, i en anys més recents, de cineastes com Pasolini. Des dels anys de la seva joventut daurada a Nàpols, i fins al final de la seva vida, ja a Certaldo, sol i embolcallat en l’abric d’hivern que Petrarca li havia deixat en herència, quan escrivia les seves obres enciclopèdiques i la seva més agra invenció misògina, el Corbaccio, Boccaccio va ser sempre un defensor de la capacitat de la literatura per consolar i divertir, sense per això oblidar mai el problema de la responsabilitat moral de l’escriptura. Per a ell la literatura, des dels fabulosi parlari degli ignoranti (els contes folklòrics, diríem avui), fins a les refinades històries plaents dels mitògrafs antics, era la més útil de les arts, és a dir de les facultats humanes.

(Aquesta nota és la nostra particular manera de conmemorar el setè centenari del naixement de Giovanni Boccaccio que se celebra enguany. Cada mes proposarem una lectura comentada de passatges trets de les seves obres. Tant de bo que aquest aniversari serveixi per a rellegir el Decameron, la Fiammetta i les altres obres de Boccaccio. Si voleu començar a anar fent boca podeu visitar aquesta web)

 

Simone Ventura