Entrades amb l'etiqueta ‘arxius’

A vegades llegir no és tan fàcil

dimarts, 21/10/2014

Tots coneixem perfectament el significat que té el verb ‘llegir’: Distingir i anar dient oralment o mentalment el sons i paraules figurats per les lletres d’un text, per tal d’adquirir coneixença del contingut d’aquest (DCVB). Fins aquí tot sembla molt fàcil, llegir pot agradar més o menys, però en l’actualitat la gran majoria de la població que viu i treballa a Catalunya és capaç de fer-ho. Si en comptes de tenir davant un text actual, escrit a mà o en ordinador, tenim un text de fa cent, dos cents o tres cents anys la cosa es comença a complicar una mica.

La major part de persones que escriuen en aquest blog es dediquen a estudiar l’Edat Mitjana, per tant, solen treballar amb documentació escrita fa més de cinc-cents anys i, aquí, la cosa és complica bastant. Les complicacions vénen, no només a l’hora de ser capaç de desxifrar el text en qüestió, és a dir, de disposar d’unes bones nocions de paleografia, sinó també a l’hora d’interpretar-lo. En comptades ocasions els textos medievals presenten els moderns signes de puntuació, un codi que ens ajuda enormement en la lectura.

Pàgina de les Homilies d'Organyà, s. XII-XIII

Pàgina de les Homilies d’Organyà, s. XII-XIII

Un parell d’anys endarrere, en l’acte d’inauguració del curs 2012-2013 del màster de Cultures Medievals (podeu veure la conferència completa a la pàgina web de l’IRCVM), la doctora Rosa Lluch va exemplificar a la perfecció la dificultat que suposa puntuar i interpretar correctament els textos històrics. Per fer-ho apuntava la importància que poden significar dues comes i com, aquestes, poden canviar completament el significat de la famosíssima frase de Torres i Bages:

Catalunya serà cristiana o no serà.

Aquesta frase, atribuïda al que fou bisbe de Vic i visible a la façana del monestir de Montserrat canvia radicalment si hi afegim un parell de comes:

Catalunya serà, cristiana o no, serà.

L’oració no presenta massa complicacions interpretatives, però, afegint, o sostraient, un parell de signes de puntuació canvia radicalment el seu significat. Si això succeeix amb una frase escrita en català actual imagineu-vos la dificultat amb la que es troben els medievalistes a l’hora de treballar.

Un altre aspecte que cal tenir ben present a l’hora de tirar endavant qualsevol recerca és el canvi de significat que pateixen les paraules al llarg del temps. Els mots apareixen, desapareixen, entren en els diccionaris oficials per després sortir-ne quan ja no són utilitzats. Un exemple el trobem en la paraula ‘mainada’, aquest mot, que avui acostuma a significar el “conjunt de criatures d’una casa”, tenia durant l’Edat Mitjana un significat ben diferent ja que per ‘mainada’ s’entenien el “conjunt de guerrers súbdits d’una casa feudal”.

Martí de Riquer, en la introducció del llibre Los Trovadores: historia literaria y textos, evidenciava la importància que té pel lector que s’aproxima a aquells textos conèixer la societat feudal en la qual foren escrits. Per tal d’exemplificar-ho, utilitzava els següents versos de Guillem de Berguedà (1138-1192):

Et irai lai si·us platz, e no,

qu’en mi non a dreit ni razo

mas cum sers, si Deus mi perdo,

pus mos mas dins los vostres tinc

5e de vos servir no·m retinc.

Doncx, pus en mi non a ren mieu,

faitz ne cum pros dona del sieu…

Vostres suy ses autr’ochaizo,

per la bona fe qu’ie us covinc (…)

 

[Iré allí, si os place, o no [iré si no os place], porque en mí no hay derecho ni razón sinó como en un siervo (¡que Dios me perdone!), pues tuve mis manos dentro de las vuestras y no me abstuve de serviros. Así pues, ya que en mí no hay nada mío, haced de mí como noble dama con lo que es suyo…Soy vuestro sin ningú pretexto, por la buena fe que os prometí]

El text, per un lector del segle XXI, no vol dir gran cosa i és que els mots que hi apareixen, en paraules de Riquer: “han perdido el valor inmediato”.  Entre la nostra interpretació i allò que el poeta volia transmetre hi ha un abisme. Per tal d’evidenciar alguns dels significats perduts posarem un parell d’exemples. El primer, al vers 4, “pus mos mas dins los vostres tinc”; en aquest cas, Guillem de Bergadà fa una referència explícita al ritus de la immixtio manuum. Aquest ritual, que tenia lloc en l’acte d’homenatge, consistia en la col·locació de les mans, per part del vassall, dins les mans del seu senyor. Seguint amb aquesta metàfora feudal arribem al vers 5 on s’hi pot llegir el verb ‘servir’ que en el llenguatge de l’època no volia dir altra cosa que “complir les servituds vassallàtiques”. El mot ‘dona’ (vers 7)  ha de ser comprès en el sentit feudal del terme, és a dir senyora feudal a la qual prestar jurament de fidelitat i servir-la, és a dir rendir-li vassallatge, en aquest cas un vassallatge amorós.

Homenatge medieval.

Il·lustració medieval d’un homenatge. Archives Départementales de Perpignan.

Per evidenciar la relació amorosa, doncs, no es fa altre cosa que servir-se d’un cerimonial prou conegut per la gran majoria de trobadors que, a banda de ser uns magnífics poetes, eren senyors feudals. Guillem de Berguedà, sense anar més lluny, era vassall del comte de Cerdanya i dels Mataplana i, alhora, era senyor i disposava d’una mainada de vassalls al seu càrrec.

 

L’italià, una de les llengües romàniques que menys evolucions ha sofert, juga també males passades al lector modern, fixem-nos sinó en Dante i en un dels seus sonets més coneguts:

 

Tanto gentile e tanto onesta pare

la donna mia, quand’ella altrui saluta,

ch’ogne lingua devèn, tremando, muta,

e li occhi no l’ardiscon di guardare.

 

5Ella si va, sentendosi laudare,

benignamente d’umiltà vestuta,

e par che sia una cosa venuta

da cielo in terra a miracol mostrare.

 

Mostrasi sì piacente a chi la mira

10che dà per li occhi una dolcezza al core,

che ‘ntender no la può chi no la prova;

 

e par che de la sua labbia si mova

un spirito soave pien d’amore,

che va dicendo a l’anima: Sospira.

 

El text, après de memòria en la majoria d’escoles italianes, sembla fàcil de comprendre. La majoria de paraules es continuen utilitzant en la llengua actual, però el seu significat és radicalment diferent. Gianfranco Contini, historiador de la llengua italiana i un dels major experts de l’autor florentí, va dedicar un article, exclusivament, a la interpretació d’aquest sonet (Esercizio d’interpretazione sopra un sonetto di Dante). Per no allargar-nos massa ens fixarem, només, en el primer vers de la primera estrofa. Comencem pel ‘pare’, verb que en l’italià actual es podria traduir com ‘sembla’, la traducció doncs seria: “tant gentil i honesta sembla (…)”. Ara bé, en l’italià de Dante, ‘pare’ no vol dir pas ‘semblar’ sinó que prové del verb ‘apparire’, és a dir ‘aparèixer’ o ‘manifestar-se: “tant gentil, tant honesta, en la seva manifestació/ en la seva aparició/ en el seu passar”. Els mots gentil i honesta estan recoberts, també, d’un significat especial i és que segons Contini “gentile è nobile, termine insomma tecnico del linguaggio cortese; onesta, naturalment latinismo, è un suo sinonimo, nel senso del decoro esterno”.
Aquests petits exemples ens ajuden a comprendre el salt mental i social entre la societat medieval i la nostra. Al aproximar-nos als seus textos escrits hem de ser conscients que mai els podrem comprendre en la seva totalitat. La nostra pretensió, doncs, ha de ser aquella d’intentar comprendre i entendre el màxim possible, sabent que sempre se’ns escaparà algun significat amagat. L’Edat Mitjana, com qualsevol altra època i societat, vol les seves claus per comprendre-la en la seva totalitat. Unes claus que a l’inici poden resultar difícils d’adquirir però que a la llarga et permeten d’obrir moltes portes.

 

Ivo Elies

ARDIT Cultures Medievals

 

CLAUSTRA: protagonisme femení i espiritualitat medieval

dilluns, 9/06/2014

No es pot escriure la història de l’espiritualitat medieval sense posar en primer pla la presència de les dones, que li donaren a més significats propis. És un fet constatat per la historiografia el protagonisme femení en les noves formes i espais de religiositat que, en el context d’una renovació espiritual d’accent pauperístic i evangèlic, sorgiren arreu d’Europa a partir del 1200, i que modificaren sensiblement la topografia religiosa. Una topografia monàstica que s’enriqueix amb l’aparició de nous ordes fruit de l’ideal mendicant, de vida reglada que assumeix i integra noves realitats socials que han nascut fora dels claustres i de les inquietuds del laïcat, de noves formes de reclusió urbana que reprenen velles formes eremites, i especialment amb les noves propostes que conjugaven vida activa i contemplativa en nuclis de convivència informal, no reglada (reflectida pel fenomen de les beguines). Una feminització de la geografia sagrada de les ciutats europees que també deixà el seu senyal en el registre de la santedat, en els noms i les pràctiques de la devoció, en l’escriptura i mística femenines.

Topografiar aquests espais per als regnes de la Península Ibèrica, posar llum a moments fundacionals en què apareixen nuclis previs de religiositat no reglada que conflueixen en comunitats formals, marcar models i cronologies, trobar connexions i xarxes de mecenatge en la creació de nuclis i expansió de famílies monàstiques, aportar noms i històries de vida a una genealogia femenina, són alguns dels objectius generals que ens hem marcat des del projecte CLAUSTRA.

www.ub.edu/claustra

L’extensió cronològica del projecte, dels segles centrals de l’edat mitjana a  la primera edat moderna (segle XII-primera meitat del segle XVI) permet traçar una diacronia en la gestació i desenvolupament dels diferents espais de religiositat femenina, i tenir en compte els processos que a nivell general marcaren, especialment a partir de finals del segle XV, un tancament de les estructures eclesiàstiques i del poder que condicionaren l’espiritualitat femenina, amb l’enquadrament forçat, per exemple, de molts dels beateris hispans o la reforma dels monestirs femenins. La mirada diacrònica d’aquesta topografia en un espai concret, permet també analitzar l’aparició dels diferents nuclis de religiositat femenina en la traça urbana, amb confluència amb altres institucions, com els hospitals o altres estructures dedicades a la beneficència, o formant part dels processos d’expansió urbana fora muralles. L’enfocament pels diferents regnes peninsulars permet, finalment, marcar especificitats en la creació d’espais, predomini d’uns ordes monàstics sobre d’altres, o ritmes diversos en la història, en gran, de l’espiritualitat femenina medieval.

El projecte CLAUSTRA neix del grup de recerca TEFca (Topografia de l’Espiritualitat Femenina a Catalunya) que des de l’any 2004 inicià una primera catalogació i descripció dels espais d’espiritualitat femenina a la Catalunya medieval, posant l’accent en la necessitat de conèixer i posar al descobert la riquesa i potencialitat dels arxius monàstics, i amb el desig de situar els territoris catalans en aquesta història de l’espiritualitat femenina medieval. A partir de l’any 2008, l’ampliació del projecte cap als regnes de la Península Ibèrica a l’edat mitjana, dóna a l’atles/catàleg (topografia/descripció) un marc de treball en equip, i una plataforma col·laborativa i interdisciplinària i de difusió de la recerca.

Núria Jornet

Projecte CLAUSTRA

Biblioteca Virtual DUODA

Universitat de Barcelona

Anar a cal notari a l’Edat Mitjana

dimarts, 8/10/2013

Quan Bernat Aragó, ciutadà de Barcelona, va acudir a casa del notari Bonanat Rimentol el dia 14 de juliol de 1351 va trobar una escrivania molt ben organitzada. En primer lloc sabem que hi treballaven alguns escrivents que ajudaven el notari. Aquest era notari de la ciutat de Barcelona per autoritat reial, i aquesta autoritat el facultava també per actuar en tots els territoris i jurisdicció del rei. Les notícies existents sobre el notari ens diuen que va treballar a Barcelona entre el 1348 i el 1371, unes dates que trobem en un llibre de testaments redactat per ell mateix.

Aquestes dades, moltes d’elles extretes de la documentació que va redactar el propi notari, ens porten a pensar en el funcionament del notariat a l’Edat Mitjana, quin paper jugaven els notaris, com treballaven i quina era la seva clientela. En primer lloc hem d’entendre que el notariat és una institució creada a Roma i que va tranformar-se, sempre en decadència, durant els segles altmedievals. Caldrà esperar a la fundació de l’Estudi General de Bolonya, l’any 1088, per recuperar el Dret romà i, de retruc, la institució notarial. A partir dels notaris bolonyesos es va crear una doctrina basada en el dret de Justinià que diu que el notari dóna fe pública dels contractes jurídics. I el notari ho pot fer perquè hi ha una autoritat pública –el rei, l’emperador o el papa- que li ha conferit aquesta potestat.

La feina del notari, redactar contractes entre persones privades, queda reflectida en els llibres notarials. A l’Alta Edat Mitjana les persones que redactaven contractes jurídics ho feien en pergamins que, un cop signats , eren lliurats als clients. Del pacte escrit no en quedava cap rastre; únicament el pergamí. A partir de la renovació jurídica de Bolonya, els notaris tenien l’obligació de redactar esborranys en fulls de paper que eren cosits en forma de llibre –el protocol notarial- i després escrivien el mateix contracte en un pergamí. Aquest era lliurat a la clientela. Ara sí que tenim rastre del procés de redacció d’aquestes actes. Per això gaudim d’una quantitat molt notable de protocols notarials conservats en els nostres arxius i que constitueixen el segon conjunt documental més important després de la documentació notarial dels arxius italians.

Tenim esbossada la figura del notari i de la seva documentació. Anem a la clientela. Qui anava a cal notari, per exemple, al segle XIV?. La notícia amb la que encetàvem aquest text ens parla d’un ciutadà de Barcelona que va anar a l’escrivania de Bonanat Rimentol perquè havia arribat a un acord  amb l’apotecari Jaume Asbert sobre 50 lliures que aquest havia rebut de l’esmentat Bernat Aragó. Resulta que Asbert havia anat a Alexandria i ara tocava repartir els beneficis que donaven les 50 lliures. Tot plegat pot resultar una mica complex per al lector del segle XXI, però hem de pensar que l’expansió econòmica baixmedieval no s’hagués pogut fer si no hi haguessin hagut inversions de capital en empreses, en comerç, en viatges per la Meditèrrania… I qui donava garantia jurídica a aquestes inversions, era el notari. Els clients de les escrivanies eren, doncs, mercaders; però no eren els únics. Per a fer una compra d’un bé immoble s’acudia al notari. Ja podia ser una casa, un hort, un pati o una feixa de terra, que el notari havia de garantir la transacció per escrit i amb la seva signatura. També si es compraven animals, com ara les mules per al transport o ovelles per als ramats; o es compraven esclaus, eines, llibres o joies. Tot passava pel notari, fins i tot si hom no podia pagar immediatament s’atorgava un instrument de deute en el que es marcaven els terminis en els que s’havien de lliures les diferents quantitats que completaven la compra-venda.

El testament, Paris, B.N., Ms. Français 4367, f. 46v. Stile du droit français, s. XV.

I no cal dir que també s’atorgaven pactes matrimonials en els que s’establien les condicions econòmiques de les noces; i també es redactaven testaments en els que s’establien les darreres voluntats. Aquests contenien les disposicions de l’herència però també les deixes a esglésies, convents i santuaris, i les quantitats que pagaven pels funerals. Els testaments actuaven, doncs, d’instruments jurídics per guanyar també la salvació i com un passaport per al més enllà, tal com diu l’historiador francès Jacques Le Goff. Després de la defunció el notari acudia a les llars dels difunts per tal de fer inventari dels béns i que els marmessors –aquells que havien de fer complir la darrera voluntat del difunt- els poguessin repartir.

Comandes comercials com la que hem vist, creació de companyies mercantils, assegurances marítimes que intentaven aportar solucions a les adversitats dels negocis, lletres de canvi…, tot tipus de negocis jurídics que trobem avui en els arxius notarials i que demostren el paper jugat pels notaris en l’expansió comercial. També censals, violaris, establiments i sotsestabliments emfitèutics o capbreus, documents relacionats amb la terra i la condició dels pagesos, encara no únicament. O contractes d’aprenentatge, contractes de mercaders amb mestres per ensenyar lletra els fills, lloguers de llibres, contractes amb pintors o escultors per la realització de retaules… Tot passava pel notari. I això ens permet ara acudir a aquesta documentació i poder reconstruir la Història amb noms i cognoms, amb fets quotidians, amb maners de pensar sobre la vida, la mort i la transcendència; amb atuells de cuina, mobles, joies o llibres.

A la vista de totes aquestes dades podem pensar que anar a cal notari a l’Edat Mitjana era un fet habitual, però en cap cas hem de creure que era una cosa trivial; al contrari, els homes i dones dels segles medievals, quan anaven a cal notari sabien que hi anaven per tancar un negoci important i cabdal per les seves vides. La prova està en que en un sol llibre notarial que conté documents d’uns pocs anys hi trobem milers de referències, a vegades, dia per dia. Així succeeix amb el primer protocol notarial de Vic dels anys 1230-1233 en el que hi ha 3.308 contractes. Entre tots destaquen 815 instruments de deute o debitoris, referències de que algú  no va poder pagar al seu moment i ho va deixar a deure. Quan d’aquí a 100 anys s’accedirà a la documentació notarial generada l’any 2013 –la llei diu que ha de passar una centúria per poder consultar aquests documents- també hi haurà molts debitoris, poques hipoteques i vendes de pisos i alguna creació d’empresa. Serà el reflex del món que vivim, tal com ho són els llibres notarials medievals, espill del context en el que es van generar.

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. UB

IRCVM

De santa Eulàlia a la Mercè: una llegenda mercedària

dilluns, 23/09/2013

Diu la llegenda que, vers la segona dècada del segle XIII, un home de nom Pere Nolasc, conegut a la ciutat de Barcelona per les seves activitats en favor de la redempció de captius, va tenir una visió i va experimentar una revelació interior. Arran d’aquesta experiència extraordinària, i amb el suport del rei Jaume I i del seu capellà, el futur dominicà Ramon de Penyafort, (després que ambdós haguessin tingut la mateixa experiència visionària), fundà, el 10 d’agost de 1218, l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, durant el curs d’una cerimònia a la catedral de Barcelona, davant del bisbe i dels Consellers de la ciutat.

Sepulcre de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona, s. XIV

Avui sabem que aquesta llegenda és l’elaboració tardana, ja al segle XV i en forma de “mite dels origens”, de la història del naixement d’un ordre caritatiu a la ciutat de Barcelona durant la primera meitat del segle XIII sota el patronat de santa Eulàlia. La realitat però, s’assembla a la de molts moviments espirituals de l’edat mitjana, al darrere de la fundació, femenina o masculina, dels quals, trobem l’existència de comunitats anteriors i informals, de vegades molt petites, o fins i tot simplement el desig de portar una vida diferent compartit per una, dues o més persones, no sempre visibles a les fonts. Només posteriorment, amb la transformació d’aquestes comunitats en veritables institucions de signe divers (beguinatges, branques terceres d’un ordre, ordres caritatius o convents mendicants), aquestes figures primitives apareixen, de vegades més s’intueixen que es visibilitzen, entre les boires, sempre un tant mítiques, de la història del començament.

Segons ha mostrat Brodman, qui ha estudiat magníficament allò que ell mateix anomena la “faula” mercedària, des de la perspectiva històrica del segle XIII, la llegenda fundacional de la Mercè i la cerimònia catredalícia de 1218 cau pel seu propi pes si s’analitza la documentació referent a les primeres activitats de Pere Nolasc. Des del punt de vista cronològic, no hi ha documentació fiable anterior a 1230, quan, pel que sembla, en el marc de l’ofensiva contra les Balears, trobem “fra Pere” recaptant almoines per a l’alliberament dels captius. Des del punt de vista dels continguts, no sembla que es pugui demostrar cap contacte el 1218 entre Jaume I, un nen de deu anys aleshores, Ramon de Penyafort, que encara no havia entrat a l’ordre dominicà, i el laic Pere Nolasc. D’altra banda, quan el rei Jaume, bastant després, prestà atenció a aquest acaptador d’almoines i a la seva comunitat, ho feu sense excessiu èmfasi i amb menys generositat que la que mostrava amb altres ordres, atorgant-li només algunes terres i protecció als seus viatges de redempció. Així doncs, sembla clar que la cerimònia a la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de 1218 es mou exclussivament al terreny del mite i es correspon amb els origens volguts per a l’ordre en una etapa posterior.

Planta del convent de la Mercè (1858), Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona

Els veritables origens de la primera comunitat mercedària ens apropen de manera molt més directa a l’ambient espiritual de la ciutat a començaments del segle XIII i al nou protagonisme de laiques i laics als moviments religiosos. Un fet que, sabem, va ser acollit per l’Església a tot l’Occident com una novetat sorprenent, en general vista de forma posistiva, i només sota sospita de manera progressiva, amb la imposició final de diversos processos d’institucionalització i control. El 1230, la data del primer document fiable segons Brodman, “frater Petrus” (Pere Nolasc) rebia en un testament 100 sous per al rescat de captius i el 1231, Ramon Rovira li pagava la meitat del promès en aquell testament tot referint-se a ell com “questor et custos helemosinarum captivorum”; el 1233 li van ser cedides terres a Mallorca al seu soci fra Juan de Laes; el 1234 Pere es anomenat commendator hospitalis captivorum Barchinona i dirigeix ja en aquesta data, l’hospital que ha construït Ramon de Plegamans per a ell i els seus frares enllà de la muralla de mar. El fet que el fundador de la Mercè sigui anomenat “frare” l’any 1230, “acaptador d’almoina” l’any següent i que a la seva comunitat se li lliurin terres a Mallorca el 1233, indica que d’alguna manera formava part, ja aleshores, d’una germandat religiosa dedicada a la redempció dels captius. És gairebé segur que aquesta germandat hauria donat les seves primeres passes a l’època de la campanya de Jaume I contra Mallorca el 1229, i hauria continuat activa com a comunitat informal durant els anys següents, cobrant prou força com perquè, en reconeixement de la seva tasca redemptora, li fossin cedides terres a Barcelona, Girona i Mallorca per part de diverses persones, entre d’altres, un hospital a Barcelona que esdevindria amb el temps la casa mare. El 1235, la germandat va ser reconeguda pel papa com a comunitat de frares, a la qual va atorgar la regla de sant Agustí en una butlla que esmenta l’hospital de Barcelona com “Casa de Santa Eulàlia”. És d’aquí que l’ordre rebé el seu nom i el seu patronatge originals: els frares de la Casa de Santa Eulàlia de Barcelona de l’Almoina(Mercè) dels Captius, subratllant el prestigi del qual gaudia a la Barcelona del segle XIII la santa de la catedral. Tot i així, al llarg del seu primer segle d’existència, les denominacions més comunes per les quals serà coneguda la fundació de Pere Nolasc seran: “Ordre dels captius”, “Frares de l’almoina (o de la Mercè)” i “Ordre de Santa Maria de l’Almoina (o de la Mercè)”. És precisament aquesta darrera denominació la que ens fa conèixer la segona i definitiva patrona de l’ordre: la Verge de la Mercè.

Fins a quin punt podem suposar que Pere, i potser algun company seu, duien a terme les seves activitats a la ciutat de Barcelona abans de 1230 (1229)? Res permet d’afirmar-ho, però sí sabem que, en molts casos, les activitats caritatives dels laics immersos en l’esperit pauperístic de les ciutats de principis del segle XIII només es fan progressivament visibles pels historiadors a mesura que, d’una manera o d’una altra, prenen forma institucional, i no és impossible que el vel de l’hagiografia i el mite amagui i ensenyi, alhora que falseja, una realitat de finals de la segona dècada del segle XIII, que acaba per esmunyir-se per les esquerdes de la construcció de la “faula”. És per aquest motiu que no podem descartar plenament l’existència a la ciutat, durant els anys vint del segle, de l’activitat redemptora, o simplement caritativa, de laics implicats individualment en tasques solidàries, i entre ells, tal vegada, Pere Nolasc. Tanmateix, sabem del cert que a partir de 1230 aquests “redemptors” formaven part d’una comunitat informal i que, a partir de 1235 s’institucionalitzaren ràpidament en forma d’ordre caritatiu, tot clericalitzant-se progressivament al llarg de la segona meitat del segle XIII, la qual cosa es traduí en un profund conflicte intern a cavall dels segles XIII i XIV; també sabem que, ja al XIV, l’ordre va començar a despertar l’interès del poder, sempre amatent a penetrar els moviments que esdevenen populars.

No és casual que sigui en ple segle XIV que haguem de situar l’elaboració de la llegenda fundacional de l’ordre per part de la corona, durant els regnats de Jaume II (1291-1327) i, sobretot, de Pere III (1336-1387). La llegenda comença a dibuixar-se als documents de 1309 i 1310 en els quals el rei Jaume II diu que l’ordre “fou iniciat pels seus predecessors”, o que el seu avi, el rei Jaume I, “establí l’ordre de la mercè dels captius”. Per la seva banda, Pere III anà molt més lluny, el seu programa polític passava no només per reforçar l’ordre de la Mercè davant de l’ordre redemptor dels trinitaris, sinó per equiparar-lo en privilegis als ordres mendicants i, especialment, per situar homes de la seva confiança al capdavant de les comendes i per reclutar agents reials (capellans reials, consellers, etc…) entre les files dels mercedaris. Al cor d’aquesta estratègia política es troba, així, el discurs d’una relació privilegiada entre la dinastia catalano-aragonesa i l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, que neix de manera definitiva en situar la seva fundació reial el 1218.

Blanca Garí

Projecte CLAUSTRA

IRCVM

 

ARQUIBANC, o com posar els arxius patrimonials a l’abast dels investigadors.

dimarts, 5/03/2013

Un dels problemes que ens trobem quan volem treballar amb documentació conservada en arxius privats és el de l’accés. No sempre els propietaris volen mostrar la seva documentació, potser pensant que els investigadors trobaran informació que més val no saber. Però no ens referim únicament a aquest aspecte. Els arxius privats, com és lògic, no disposen d’una infraestructura de serveis de cara al públic investigador ni tampoc tenen instruments de descripció eficaços per poder saber què hi ha en els seus arxius. Perquè els arxius privats no són una “institució” com pugui ser qualsevol arxiu dels que coneixem (Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Nacional, arxius comarcals…) i que faciliten, perquè és la seva obligació, l’accés als documents que guarden.

Per tal d’aportar alguna solució a part d’aquests problemes fa un temps s’ha engegat un projecte de recerca emparat sota el nom d’Arquibanc. Aquesta paraula fa referència al moble que hi havia en algunes cases medievals i modernes catalanes i que acostumava a servir per seure davant de la llar de foc i també servia com a caixa per guardar robes, llibres i documents. L’arquibanc simbolitza les bases sobre les que s’assenta el patrimoni d’una casa i d’una família, és a dir, la documentació; però també simbolitza que el centre de la casa és al voltant de la llar, i en aquesta hi té un paper destacable la caixa amb les escriptures. Així patrimoni, família i documentació són tres elements que és difícil entendre’ls per separat.

cassapanca gotica italiana.jpg

Arquibanc gòtic del sud d'Itàlia

En aquest projecte hi participen alguns professors i professores del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona i hi conflueixen el  finançament del Ministerio de Ciencia e Innovación y del Pla d’intensificació de la Recerca. Amb el projecte es vol localitzar, recuperar i difondre arxius privats. De tots els arxius privats ens centrem en els arxius patrimonials ja que aporten informació fonamental i amplíssima sobre el nostre passat. Per tal de dur a terme la recerca amb aquests arxius i per facilitar-ne l’accés s’ha procedit a digitalitzar alguns documents. Aquesta tasca, però, no és el darrer objectiu ja que actualment es corre el risc de digitalitzar documentació sense un criteri clar. Només es pretén poder accedir a la documentació per tal de poder fer una recerca històrica, ja sigui pels propis membres de l’equip investigador com per part de la comunitat científica en general.

D’arxius patrimonials en trobem de conservats en arxius públics però la majoria es conserven en les mateixes cases on es van generar. Quina documentació hi trobem que sigui útil per al món medieval?. Els arxius patrimonials, com que conserven documentació des de la mateixa formació d’un patrimoni, tenen una vida que va paral·lela al desenvolupament d’aquest. D’aquesta manera trobem moltes sèries documentals s’inicien al segle XIII, que és quan hi ha la implantació i desenvolupament del notariat públic, tot i que trobem sèries que comencen en segles anteriors. Per exemple, a l’Arxiu Fontcuberta s’han localitzat sis pergamins anteriors a l’any 1000, i un centenar que pertanyen al segle XI. Veiem que és fàcil localitzar compravendes, testaments, establiments emfitèutics i capítols matrimonials ja que aquestes tipologies pertanyen a documents constitutius dels patrimonis. Aquestes sèries tenen continuïtat al llarg dels segles moderns, essent útils per veure l’evolució de la família i el patrimoni. Al costat d’aquests documents trobem els referents a l’administració del patrimoni, amb censals, comptes, llevadors de censos…, també amb una certa continuïtat.  No cal dir que hi trobem arbres genealògics, útils per conèixer la composició de la família i per veure la incorporació o desagregació de patrimonis; i hi podem trobar documentació de tipus nobiliari en el cas de famílies d’una certa rellevància.

La forma com aquests arxius es poden posar a l’abast és mitjançant la digitalització i l’accés a través d’una base de dades accessible des d’Internet. Les imatges s’estan allotjant en una base de dades que conté també la descripció dels documents, iniciativa sobre la que s’està treballant.  Però pensem que no és l’única opció existent. Per exemple no es pot deixar de banda l’edició de documents a través de publicacions com les que promou la Fundació Noguera. O també difondre l’existència d’aquest tipus d’arxius i el seu contingut a través de la publicació de monografies que utilitzin com a  base documental els arxius patrimonials. Es tracta de treure a la llum de difícil accés i d’explicar que, en els arxius patrimonials tenim una font inesgotable d’informació per a la Història Medieval, encara que no únicament per aquest període històric. I podem afirmar també que els arxius patrimonials han de ser de consulta obligada per construir la nostra Història, ampliant la informació localitzada en altres arxius i documents.

 

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica

IRCVM

Xarxa de xarxes

divendres, 8/02/2013

Les xarxes socials, tot configurant una mena de taula d’en Bernat virtual, proliferen arreu en els nostres dies, però no són, en absolut, un invent del segle XXI. La tecnologia, la gran prestidigitadora, ens ha mig convençut que la idea d’un fòrum d’intercanvi d’informació, opinions i notícies és innovadora quan, en realitat, l’èxit d’aquestes eines es deu, en bona mesura, a que faciliten i amplien l’abast d’un mecanisme bàsic per a les relacions humanes que porta funcionant un bon grapat de segles. Els éssers humans, socials per genètica, ens organitzem conscientment o inconscient en entorns col·lectius que ens permeten sobreviure, a nosaltres i a les nostres identitats i creences. Xarxes de poder, d’influència, de coneixement, de construcció de nous referents, de solidaritat o de proposta d’alternatives, recorren el teixit de la nostra història donant-li forma.

Parlar de xarxes d’espiritualitat, sembla doncs natural en un context com el medieval per al qual el fet religiós constitueix un dels principals aglutinants, difícil de separar de la resta de facetes de la vida quotidiana. Aquestes xarxes, que s’organitzen a l’entorn del parentiu, les afinitats i els afectes, però també de l’autoritat reconeguda pels altres, són el vehicle més potent per a la circulació de les idees i, de vegades, rebentaran les costures d’un sistema que no respon a les preguntes importants. Els segles XII i XIII, amb l’aparició d’allò que anomenem “economia de benefici”, plantegen dilemes seriosos en el si d’una societat que, profundament arrelada en el cristianisme, entén la riquesa material com a fugissera, superficial i pecaminosa. Se’n segueixen una crisi de valors, una resposta insuficient per part de les institucions a les noves inquietuds i una necessitat de retorn a esquemes anteriors, de caire evangèlic i apostòlic. L’explosió de l’espiritualitat laica que s’esdevé en aquestes dates, n’és l’eloqüent reflex, i les dones, mai absents del panorama espiritual però sí menys presents en moments previs, seran ara protagonistes de l’avantguarda d’un moviment que busca una reforma global.

Redes femeninas, IRCVM-Medieval Cultures (1)

Conscients d’aquest escenari, tretze dones, tot formant una xarxa que abasta dos continents i cinc disciplines diferents, ens hem posat d’acord des del nostre present històric per tal de tombar la mirada enrere i reflexionar de manera col·lectiva sobre les vides i les experiències d’aquestes altres dones i de les xarxes que protagonitzaren. El fruit d’aquesta mirada combinada és el llibre que presentem avui i que, coordinat per la Dra. Blanca Garí i publicat tant en les llengües originals de les autores (català, castellà i portuguès), com en la seva traducció a l’anglès, porta per títol respectivament “Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI)” o “Women’s Networks of Spiritual Promotion in the Peninsular Kingdoms (13th-16th Centuries)”.  S’encabeix aquest treball en el si del projecte CLAUSTRA, un atles en línia d’espais espirituals de dones que veurà la llum en els propers mesos. Lluny de restringir-se als murs dels monestirs, CLAUSTRA juga amb una concepció més ambiciosa de l’espai que inclou també l’espai personal, individual o col·lectiu, de totes aquelles dones que s’embarcaren en un camí espiritual que, molt més sovint del que pot semblar, es desenvolupà al marge de les institucions, eclesiàstiques o civils.

Women's Networks, IRCVM-Medieval Cultures (2)

 

Unes dones que, des de les seves realitats diverses i polièdriques que s’extenen al llarg de quatre segles, del XIII al XVI, i que abasten un amplíssim marc geogràfic compartiren en certa forma un mateix compromís envers el que anomenem “promoció espiritual”, això és, la voluntat de recolzar i propiciar les condicions adients per a la creació d’espais d’espiritualitat de dones. Dit d’una altra manera, des dels monestirs a les corts, passant per l’entramat urbà, prenen la iniciativa i intervenen activament en la cerca de noves respostes i de nous models de vida. Algunes d’elles foren reines, tan notòries com ara Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca o Isabel la Catòlica. D’altres foren nobles, abadesses i fins i tot santes. Però també n’hi hagué que, molt poc conegudes o fins i tot anònimes, s’implicaren intensament en una vida de compromís, recolzant-se en les estructures existents o utilitzant-les per defugir els rols que els imposaven. Unes i altres introduiren canvis que afectaren tots els nivells del món en que vivien i ho feren a través de les xarxes de les quals formaven part.

 

Aquest volum inicia alhora una nova aventura editorial de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM): una col·lecció de llibres de recerca que, en si mateixa, pretén articular una xarxa, en aquest cas, de coneixement. El nom de la col·lecció, en anglès, IRCVM-Medieval Cultures, ja parla de la voluntat d’internacionalització que hi ha al darrere però, tot defugint el tarannà un tant hegemònic que està adoptant l’anglès i aspirant a arribar a un públic més ampli, l’IRCVM fa una agosarada aposta que intenta preservar la riquesa lingüística característica d’Europa. Agosarada, perquè necessita de l’esforç i l’interès col·lectiu en una època, ella mateixa, de crisi de valors i respostes insuficients. Atrevida, perquè pensem que trobarà la manera de seguir endavant. De la validesa d’aquesta esperança dóna fe el fet que aquest primer volum hagi pogut ser traduït gràcies a la col·laboració de l’Institut Català de les Dones.

IRCVM-Medieval Cultures busca, en definitiva, afegir nous membres a la pròpia xarxa de relacions de l’IRCVM de la qual, no cal dir-ho, tots els que llegiu aquest bloc, ja formeu part.

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

IRCVM