Entrades amb l'etiqueta ‘Ars Picta’

L’Anunciació de Cambrón, relleu de procedència no-tant-desconeguda de la Yale University Art Gallery

dimarts, 3/02/2015

Al més de setembre vaig intervenir al Congreso General de Historia de Navarra. En la meva  comunicació posava de manifest el desconeixement, per part dels investigadors, d’un treball publicat per Francesca Español l’any 1996. En aquest treball la professora Español oferia unes claus molt interessants per a interpretar algunes restes de la desapareguda església de San Nicolàs de Navarra en relació amb la portada de Santa Maria de Covet.

Una fet similar s’ha donat amb un relleu de l’Anunciació, conservat actualment a la Yale University Art Gallery (New Haven, Connecticut: N. inv. 1968.37). La peça ingressava en la col·lecció americana en 1968, i fins avui havia estat considerat de procedènica desconeguda, probablement navarresa. Bé, en realitat, potser caldria dir que els responsables de la col·lecció ignoraven l’origen de la peça, ja que Walter Cahn, en un llibre escrit amb Linda Seidel, Romanesque Sculpture in American Collections. I. New England Museums (New York, 1979, p. 74-76, n. 8), ja informava que la peça procedia del monestir de la Concepció de la Mare de Déu de Cambrón, Cinco Villas (Saragossa).

Relleu de l'Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Relleu de l’Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Per a la historiografia hispànica, en canvi, la peça de Cambrón estava desapareguda des que els propietaris del monestir havien venut el relleu a un antiquari de Saragossa. Les úniques referències conegudes eren dues imatges publicades en sengles obres de Francisco Abbad Ríos dels anys 1954 i 1957. Fins ara cap investigador espanyol havía relacionat l’Anunciació de Cambrón amb la de Yale i cap s’havia fet ressò de la correcta atribució de Cahn, de fa 35 anys!

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución
Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Lògicament, la quantitat d’articles que es publiquen cada any, la multitud de mitjans i de llengües en què es publiquen fan molt difícil estar al corrent de totes i cadascuna de les novetats. Tanmateix, crida l’atenció que essent l’obra de Cahn i Seidel del 1979 referència indispensable per als museus de Nova Anglaterra i, per damunt de tot, havent estat W. Cahn professor a Yale des de 1965, sobta que la pròpia galeria d’art d’aquesta prestigiosa institució universitària no hagi actualitzat els registres. L’omissió resulta veritablement sorprenent.

El relleu de què parlem és una peça interessant tant pel cànon exageradament allargassat de les figures com per les peculiaritats iconogràfiques que mostra. D’una banda la voluminosa flor que l’àngel ofereix a la Mare de Déu, de l’altra pel llibre obert que subjecta i, finalment, per la casulla que vesteix. Cahn només ofereix hipòtesi per al llibre, que relaciona amb la profecia d’Isaïes (Is., 7, 14) al·ludint a la miraculosa concepció de la Mare de Déu.

Des de l’inici del segle XIII el monestir de Cambrón era seu d’una comunitat cistercenca femenina procedent de Santa Maria d’Iguácel (Osca) i que va mantenir aquest emplaçament a les Cinco Villas fins 1588. Aquell any, a causa de les disposicions del Concili de Trento, es van traslladar a l’església de Santa Llúcia de Saragossa. Aleshores el monestir va passar, en diverses ocasions, de mans cistercenques a laiques fins que amb la Desmortització de Mendizábal esdevé, definitivament una explotació agrícola laica. Les dependències monàstiques esdevenen aleshores cavallerissa, magatzem i vivenda dels propietaris, entre d’altres. La manca d’atenció i el canvi de funció van anar convertint aquest magnífic cenobi en una ruïna. Vergonyosa ruïna, amb els ulls d’avui, atès que encara espera la imprescindible intervenció d’alguna autoritat capaç d’entendren la importància patrimonial i històrica. El cas és tant sagnant que fa pocs anys la premsa recullia la notícia que els propietaris posaven en venda el monestir atès que no podien mantenir-lo i recuperar-lo [“Un monasterio cisterciense de Sádaba se vende en Internet“, El Periódico de Aragón, 8 de febrer de 2004].

Veient l’estat actual d’abandonament del monestir, potser cal pensar que l’entrada de l’Anunciació redescoberta en el mercat antiquari i el trasllat als Estats Units era el millor que podia passar. Les fotografies del web del Museu mostren un estat de conservació similar al de la fotografia publicada en 1954. Pot semblar una afirmació sorprenent peròés evident que en casos similars ha estat pitjor el remei que la malaltia. Així, per exemple, la portalada de Cerezo de Rio Tirón (Burgos), que es “conserva” actualment al parc de la Isla (Burgos), va ser recuperada en 1931 a Vitòria quan estava a punt per sortir d’España de forma fraudulenta. El relleu amb l’Epifania de la mateixa església que sí que va sortir i actualment es conserva a The Cloisters (Metropolitan Museum, New York). Aquest relleu es troba en un bon estat de conservació, la portalada en canvi esllangueix vora l’Arlanzón, amb la capa escultòrica externa i la policromia pràcticament desapareguda. Malgrat les protestes d’associacions i amics del romànic ha calgut esperar al darrer mes de desembre per a què l’Ajuntament de Burgos hagi decidit el trasllat a un lloc protegit.

Comparació de l'estat de conservació d'un dels Vells de l'Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Comparació de l’estat de conservació d’un dels Vells de l’Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Espoli, abandó, ruïna, oblit… què més pot passar-li al monestir de Cambrón? Com a mínim ara sabem on va anar a parar el relleu; esperem que aquesta “redescoberta” marqui un canvi de sort del desafortunat monument.

Juan Antonio Olañeta Molina

Ars Picta-Universtitat de Barcelona

L’article de Francesca Español és Español Bertrán, Francesca., “L’escultura romànica catalana en el marc dels intercanvis hispanollenguadocians”, en Gombau de Camporrels, bisbe de Lleida. A l’alba del segle XIII, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996

Els llibres d’Abbad Ríos són: Abbad Ríos, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, pp. 66 y 77 y foto 44; Abbad Ríos, Francisco, “Cambrón”, en Catálogo Monumental de España. Zaragoza, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1957, p. 603, imagen 1579.

Trobareu més detalls de la “redescoberta” a: Olañeta Molina, Juan Antonio, “El desaparecido relieve de la Anunciación de Cambrón estaba en la Universidad de Yale” (07/01/2015).

Sant Climent de Taüll, un debat necessari

divendres, 5/04/2013

A principis del segle XX la vall de Boí era un lloc recòndit. Durant el segle XI no havia estat així, ans al contrari, era un dels punts d’avançada cristiana contra els territoris musulmans. Ara del costat d’Urgell, ara del costat de l’Aragó, els comtes d’Erill van fer d’aquesta posició la seva fortuna. A principis del segle XX, però, la Ribagorça era un lloc apartat, i ho va seguir essent fins que les hidroelèctriques no van començar a fer la seva fortuna, i per arribar-hi, carreteres.

És a aquesta vall on el 1907 arriben Josep Puig i Cadafalch, Josep Gudiol i Adolf Mas. La fotografia que de l’interior de Sant Climen de Taüll va fer Mas és prou coneguda. Per darrera del retaule gòtic, crida l’atenció la imatge del Crist en majestat que havia de esdevenir famós arreu i símbol del romànic a Catalunya.

L’any 1911 Josep Pijoan publicaria el tercer fascicle de Les pintures murals catalanes i Taüll començava a ser conegut, al costat de Boí, Esterri i Burgal. Avui, que la divulgació científica és un valor, ens pot semblar estrany que precisament aquesta publicació pogués ser el detonant d’un enorme problema: essent conegudes, les pintures van atraure l’atenció dels col·leccionistes. La història posterior és ben coneguda. Joan Vallhonrat en retornar a Santa Maria de Mur a inicis de l’estiu de l’any 1919 descobreix que les pintures han estat comprades i arrencades. De fet, l’absis major d’aquella església avui es visita al Museum of Fine Arts de Boston. No sabem què hagués passat si no s’haguessin publicats els fascicles, si els col·leccionistes no haguessin comprat les pintures o si la Junta de Museus no hagués pres la iniciativa. El fet és que seguint el criteri de Joaquim Folch i Torres, director del Museu Nacional d’Art, i en contra del criteri de Josep Puig i Cadafalch, a finals del 1919 la Junta de Museus recompra les pintures i es comença el procés d’arrencament de les decoracions murals conegudes i el seu trasllat al recent Museu situat aleshores a l’Arsenal de la Ciutadella. Són molts els detalls i els personatges que caldria explicar d’una història apassionant: com es van obtenir els diners per pagar les pintures, qui estava darrera de l’espoli, com es va organitzar el trasllat de les pintures, quin paper hi jugà Emili Gandia…

La col·lecció de pintura mural romànica del Museu Nacional d’Art va néixer així, i així també va néixer l’estudi d’aquesta pintura. Amb una publicació excel·lent, el tercer fascicle de Les pintures murals catalanes, primera i darrera a parlar de les pintures in situ. Des d’aquell moment i fins a l’actualitat: les pintures han estat arrencades i dividides, s’hi han fet excavacions, si han produït restauracions, l’església ha estat museïtzada i ho serà novament. Des del Departament de Cultura diferents serveis hi han treballat i hi treballen, el MNAC conserva i exhibeix una part important de les pintures i el mobiliari, el propietari és el bisbat d’Urgell, la Universitat rep finançament per a fer-hi recerques, per a la Vall de Boí és una de les principals atraccions turístiques i culturals. A Taüll i entorn a Taüll, doncs, s’hi han fet moltes coses. L’única cosa que no ha estat mai feta és fer seure entorn a una mateixa taula tots els agents que hi tenen a veure: els representants del municipi, el director i el personal del MNAC que estudia i conserva les pintures, els diferents tècnics del departament de cultura que planifiquen les intervencions i actuen sobre el monument, els investigadors de la universitat que proven d’entendre i reconstruir aquest monument desmembrat, els propietaris de l’església. Les preguntes que ens podríem plantejar són diverses: per què una reunió d’aquest tipus no ha estat mai feta? és possible intervenir en un monument i estudiar-lo sense la complicitat i l’intercanvi amb tots els altres que se n’ocupen? com es coordinen tots aquests actors?

Bé, doncs dimecres 10 i dijous 11, per iniciativa de l’IRCVM aquesta reunió, organitzada conjuntment amb el MNAC i la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, tindrà lloc al Museu i en ella intentarem respondre a aquestes preguntes i sentar les bases d’una coordinació i una entesa que no sempre és fàcil però sempre és necessaria.

Si ens voleu acompanyar: 

Lloc: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Palau Nacional, Parc de Montjuïc

Dia i hora: dimecres 10 d’abril de les 9:30 a les 20 i dijous 11 d’abril de les 16:45 a les 20

Inscripció gratuïta: grups@mnac.cat o al telèfon 936 220 375

 

La iconografia del sacrifici d’Isaac: la imatge feta paraula

dimarts, 27/11/2012

La interpretació de sistemes no verbals, com ara les imatges, no es pot deslliurar de certes idees preconcebudes sobre la seva natura. L’actitud cap a les imatges s’ha mantingut sempre ambigua. Hom admet que és un mitjà de transmissió d’informació molt eficaç i és ben coneguda la dita popular que sentencia que una imatge val més que mil paraules. Al costat d’aquesta percepció d’un cert protagonisme hi conviu una subordinació permanent al text. Les imatges són utilitzades com un element decoratiu tot i que poden amplificar el significat del missatge, però sempre que romanguin subjectes al domini verbal; quant més intel·lectual és el medi més subordinada resta la imatge. Les relacions entre text i imatge amaguen un prejudici molt arrelat que també es detecta a la disciplina que té com a objecte d’estudi les representacions visuals, la Història de l’Art, on es pot percebre que la paraula gaudeix d’un prestigi que li manca a la imatge. Una de les eines de la Història de l’Art per descriure i interpretar els temes representats en les imatges, la iconografia, també pateix d’aquest biaix. El mètode iconogràfic, sistematitzat per Erwin Panofsky (1892 –1968) i explotat, de vegades excessivament, per generacions d’historiadors de l’art, pot reduir-se, simplificant molt, a una recerca del text que expliqui el contingut de l’obra d’art i les seves particularitats. Aquí provarem, però, de mostrar com algunes imatges han passat de ser el simple correlat visual d’un text a ser-ne la seva inspiració, afegint-hi elements de reflexió no verbalitzats prèviament. Per tal de portar a terme aquesta tasca farem servir les representacions del sacrifici d’Isaac com a fil conductor. A més, partim de la base que no ens cal esbrinar quin és el text que inspira la imatge atès que sabem des del principi que la font és la narració bíblica del Gènesi 22.

El cristianisme va heretar del judaisme la concepció hostil envers les imatges que rau en un comandament taxatiu emanat del propi Déu: “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües d’aquí baix” (Èx. 20,4). En l’adaptació del cristianisme als mons grec i llatí, cultures proclius a la creació i al gaudi de repertoris visuals, aquesta prohibició no va impedir la producció d’imatges de contingut religiós. Contra tot pronòstic, els hebreus, per les mateixes dates que els cristians, també van concebre monuments i objectes amb representacions bíbliques. Un dels exemples jueus més paradigmàtic és el conjunt pictòric de la sinagoga de Dura Europos, Síria (c. 244-45), on es troba una de les representacions més antigues del sacrifici d’Isaac, per no dir la més antiga.

Cal remarcar que de la quantitat considerable de representacions tardoantigues amb l’escena de Gènesi 22 relacionades amb cercles cristians que s’han conservat, la majoria corresponen als àmbits vinculats a la mort. Aquesta preponderància funerària de les restes conservades pot falsejar la veritable distribució iconogràfica del tema en funció del context. Per exemple, de pintures murals amb el sacrifici d’Isaac decorant les esglésies no ens han pervingut restes materials de la mateixa època. Contem, però, amb testimonis indirectes de la seva existència, como ara sant Gregori de Nissa (c. 332 –  394) o sant Agustí (354 –  430), que ens informen de l’èxit del sacrifici d’Isaac com a tema iconogràfic, tant en grec com en llatí respectivament. Sant Gregori nissè ens explica que havia vist l’escena pintada amb freqüència a les esglésies (De Deitate Filii et Spiritus Sancti PG 46, 571C). Per la seva banda, sant Agustí li retreu al bisbe maniqueu, Fauste,  que no conegui la història de l’Antic Testament: tan famosa era que s’explicava en totes les llengües, tot linguis cantatum, i es podia contemplar en pintures per tot arreu, tot locis pictum (Contra Faustum Manichaeum 22, 73, PL 42, 446). Heus ací com la imatge se situa al mateix nivell informatiu i de testimoniatge que la paraula.

Isaac1.jpg

Sarcòfag de l’església de Saint-Vincent de Lucq de Béarn

També l’època medieval es pot considerar com un laboratori privilegiat per a investigar aquest valor semàntic de les imatges així com el biaix cognitiu que comporta la seva subordinació a la paraula. En primer lloc, podem esmentar les controvèrsies per les imatges que, en ocasions, van derivar en veritables lluites iconoclastes com la que va sacsejar Bizanci entre els segles VIII i IX. Durant aquesta crisi, tant els iconòduls com els iconoclastes van recopilar antologies de textos escrits pels grans pares de l’Església que parlessin de l’ús o de la prohibició d’imatges religioses. Aquesta tradició patrística es va esgrimir per defensar els arguments de cada facció. En segon lloc, no podem oblidar la fractura inabordable entre una minoria que sabia llegir i tota una massa analfabeta que calia adoctrinar i, segons sembla, la millor estratègia consistia en explicar la història de la salvació cristiana amb imatges. Recordem el conegut relat que apel·la a l’autoritat del papa Gregori Magne (540 –  604) per sancionar l’ús de les decoracions pictòriques a les esglésies per la seva funció didàctica, eren la Bíblia dels il·literats; la imatge esdevingué el succedani de la paraula.

Novament sant Gregori de Nissa resulta una font literària excel·lent que permet copsar l’eficàcia de les imatges per transmetre un missatge destinat a tota mena de públic, ja sigui aquest lletrat o analfabet, perquè aquestes produeixen una intensa emoció en reconèixer immediatament el dramatisme de l’acció. El bisbe capadoci deia que no podia contemplar sense llàgrimes unes pintures del sacrifici d’Isaac davant la capacitat persuasiva de les arts pictòriques (PG 46, 572 C). A més, reactualitzat, va ser un dels pares de l’Església invocats en la defensa de les imatges durant la crisi iconoclasta. En descriure l’escena pintada, diu, entre d’altres coses, que Isaac, inclinat, agenollat i amb les mans lligades a l’esquena, està davant del seu pare, Abraham, el qual empunya una espasa i és a punt de colpejar el fill. Sant Gregori de Nissa, com a home educat del seu temps, està utilitzant un recurs literari conegut, l’ècfrasi (ekphrasis), o la representació verbal d’una representació visual. En certa manera, es pot dir que en un món sense fotografies ni dispositius capaços de capturar imatges dels monuments més famosos, es va desenvolupar l’ècfrasi per fer-ne difusió i aconseguir un públic que, encara que no podia veure directament aquestes obres d’art, podia gaudir-ne estèticament i vívida amb la seva descripció. La qüestió que no té resposta és si sant Gregori hi descriu una pintura concreta i real o una d’imaginària. Però és remarcable que la descripció feta pel sant pugui servir per a caracteritzar pràcticament qualsevol imatge del sacrifici d’Isaac, ja sigui aquesta pintada o esculpida (o teatral o fotogràfica o cinematogràfica).

Isaac2.jpg

Capitell de l’església de San Pedro de la Nave (Zamora)

 

Els mateixos recursos tècnics utilitzats per les arts visuals, com ara els colors o el dibuix, han servit a alguns comentaristes bíblics per explicar aquest passatge de l’Antic Testament, validant de retruc, la importància de l’art com a eina doctrinal. Així un remot exegeta siríac, Jacob de Sarug (c. 450 – 520/1), escriu una homilia poètica plena de metàfores pictòriques quan diu que Abraham, en veure la muntanya del sacrifici, actuava com un pintor que pintés la imatge de Jesús amb colors divins. Una tradició cristiana havia identificat la muntanya del sacrifici d’Isaac amb el Gòlgota i el poeta ens explica que Abraham tenia la capacitat visionaria de connectar el sacrifici de Crist i el sacrifici del seu fill. Aquest talent és comparable al d’un pintor quan dóna forma visible a les idees. Els recursos tècnics que utilitza la pintura són una metàfora d’una tècnica d’interpretació de l’Antic Testament, l’exègesi tipològica. La tipologia, com a eina interpretativa dels textos bíblics, va servir per a integrar l’Antic Testament al cristianisme convertint-lo en la prefiguració del Nou Testament: el sacrifici d’Isaac prefigura el sacrifici de Crist. Segons el diccionari, figurar significa “representar una persona, una cosa, imitant-ne, pel dibuix, la pintura, etc., la figura externa, visible”, com fa un pintor, i prefigurar és representar per avançat. Per a Jacob de Sarug prefigurar equival també a pintar perquè visualitza i representa la figura del sacrifici de Crist anticipadament i convincent, i en això Abraham esdevé un mestre.

Isaac3.jpg

Pintura mural de Sant’Angelo in Formis (Capua)

Per acabar, la iconografia del sacrifici d’Isaac també ha servit per explicar gràficament la diferència entre l’estil romànic i el gòtic molt abans que qualsevol tractat d’història de l’art. Al Museu del Prado es conserva una obra del pintor flamenc Robert Campin (c. 1375 – 1444) que porta per títol Les esposalles de la Mare de Déu. Al quadre hi ha representat un edifici circular, amb tota una sèrie d’elements que caracteritzen el que des del segle XIX anomenem l’estil romànic. Addicionalment, aquest temple està completament decorat amb escenes extretes només de l’Antic Testament, entre les que cal destacar el Sacrifici d’Isaac. L’acumulació d’escenes veterotestamentàries en l’edifici romànic anticipen la història redemptora de Crist, però, al mateix temps, representen l’Antiga Llei a punt de ser cancel·lada; el seu sostre aixopluga l’escena secundària: el miracle de la vara florida amb el que s’assenyalava a Josep com a espòs de Maria. Per contra, la Nova Llei que s’inaugura amb l’Encarnació de Crist, se simbolitza aquí amb les esposalles de Maria i Josep, l’escena principal, i ja no transcorre en l’edifici romànic, sinó sota la portada d’una església gòtica en construcció, que simbolitza el Nou Testament. Campin, el pintor, s’anticipa quatre-cents anys als primers autors que van mirar de classificar i descriure l’estil romànic com a quelcom anterior i diferenciat del gòtic. Contemplant l’edifici romànic no sabem si s’inspirà en un temple real o va fer una elaboració arreplegant diversos elements, una mena d’ècfrasi visual. Tampoc no sabem quin nom donaven els seus contemporanis a l’estil que avui anomenem com a romànic. El que podem concloure és que va figurar l’estil amb una imatge, sense ambigüitat, sense paraules, precedint els manuals teòrics i els estudis d’història de l’art sobre el romànic. Tal vegada, amb el quadre de Campin podríem encetar un altre atles Mnemosyne que tracés una filiació iconogràfica a la manera d’Aby Warburg (1866 –1929), és a dir, sense paraules.

 

Begonya Cayuela

ARS PICTA

 

El “puzzle” de la pintura mural romànica catalana: Restituir el patrimoni fragmentat i dispers al seu context

dimarts, 23/10/2012

Sant Climent de Taüll és indiscutiblement un dels monuments artístics més emblemàtics de l’art romànic català, i la seva imatge és habitual a l’hora de resumir els actius del país en el terreny del patrimoni i el turisme cultural. Avui, però, Sant Climent de Taüll no és simplement l’església que el visitant pot veure a la Vall de Boí. A inicis del segle XX, la seva descoberta i reconeixement com a monument important de l’art romànic català va comportar les més importants transformacions de l’edifici: la venda d’alguns dels seus elements mobles més destacats, l’arrencament de part de les pintures murals i el seu trasllat al Museu d’art de Barcelona per tal d’evitar-ne la seva exportació, les diferents campanyes de restauració i la realització de reproduccions. Per tant, conèixer Sant Climent de Taüll aI segle XXI de manera complerta és complicat: l’església conserva importants fragments de pintures murals, descoberts amb posterioritat a l’arrencament de 1920, així com algunes imatges, frontals i parts de retaules; al Museu Nacional d’Art de Catalunya s’hi poden veure les pintures arrencades el 1920, així com mobiliari i objectes; i encara cal anar a dos museus més per a trobar la resta d’obres conservades d’aquest conjunt. I la majoria del més d’un centenar d’esglésies amb pintures murals romàniques han viscut històries paral·leles a la de Sant Climent de Taüll, amb resultats de fragmentació i dispersió similars, que fan difícil al visitant la comprensió dels conjunts.

Sant Climent de Taüll (Foto I. Lorés)

Sant Climent de Taüll (Foto I. Lorés)

Des d’ARS PICTA, un Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya, dirigit per la professora Milagros Guardia i que està integrat en l’Institut de Recerca de Cultures Medievals (IRCVM) de la Universitat de Barcelona, s’està treballant en un projecte ambiciós que ha de permetre pal·liar aquesta realitat de la pintura mural romànica. L’enfocament és radicalment nou, perquè l’objectiu és conèixer de manera integral cada una d’aquestes esglésies, per tal de restituir en la mesura del possible l’edifici i tot el que contenia en època romànica. És així com podem “retornar” les pintures murals al seu context: l’espai de l’església, amb els murs que decoraven, l’escultura i tot allò que conformava l’atrezzo per a la litúrgia (la decoració de l’altar, amb els frontals, els teixits, els mosaics, les imatges, els objectes i els llibres). Per això cal veure com i en quines fases es va construir i decorar l’edifici, però també les modificacions que al llarg dels segles ha anat patint per adaptar l’espai a noves pràctiques litúrgiques i devocions i que van comportar la proliferació de retaules  i d’emblanquinats dels murs que sovint van tapar bona part de les pintures romàniques. En aquest sentit, es busca tota la informació sobre el procés de desmuntatge i transformació en monuments que han patit cada una d’aquestes esglésies, sobretot al segle XX. D’aquesta manera, i amb l’ajut de tota mena de documents, podem arribar a saber amb més o  menys precisió com eren cap el 1900, en quins moments van anar sortint de l’església les obres i decoracions que ara es troben disperses i on són, i en què han consistit les diferents restauracions de les pintures, dels elements mobles i de l’edifici, de les quals en depèn el seu aspecte actual, a fi i efecte de poder disposar del màxim de peces del trencaclosques.

Sant Climent de Taüll, Caïm matant Abel, 1123 (Foto I. Lorés)

Sant Climent de Taüll, Caïm matant Abel, 1123 (Foto I. Lorés)

La construcció d’un Centre documental virtual (www.arspicta.cat), d’accés obert, té com a objectiu presentar els resultats de l’estudi en cada un dels conjunts. Cada església inclourà no només informació i imatges relatives a la seva història, a l’arquitectura, a la decoració escultòrica i pictòrica, al mobiliari i objectes, sinó també les transformacions que ha patit fins avui. Finalment, la pintura mural romànica de cada església es presentarà amb una restitució virtual gràfica que permetrà visualitzar-les en el seu emplaçament original, tot integrant els diferents fragments, sovint conservats en més d’un lloc, i proposant una “visita” de l’església que avui és físicament impossible de fer.

Està previst que al llarg del 2012 s’incorporin els conjunts de les esglésies de la Vall de Boí (Sant Climent i Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí), de Santa Maria d’Àneu, de Sant Pere de Sorpe, de l’església del castell d’Orcau, de Santa Maria de Mur i de Santa Maria de Barberà.

 

Immaculada Lorés, Universitat de Lleida

per a Ars Picta

Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), Universitat de Barcelona

Nova sorpresa medieval rera un retaule barroc: les pintures murals romàniques d’Eras Bòrdas de Les

dijous, 18/10/2012

El 3 d’octubre la Direcció Regional d’Afers Culturals (DRAC) del departament francès de Migdia Pirineus emetia un comunicat de premsa: a l’església d’Orjot del municipi d’Eras Bòrdas de Les, al Coserans, ha estat realitzada una important troballa. La notícia ens arribava a travès dels nostres col·legues Emmanuel Garland i Olivier Poisson que ens l’enviaven fa pocs dies tal com la recollia el diari francès La Dépêche el dia 5 d’octubre.

Decoració mural romànica apareguda al cilindre absidal de l'església d'Orjot, Eras Bòrdes de Lès, en enretirar el retaule del segle XVIII. Fotografia de J.-F. Peiré, Drac Midi-Pyrénées

La troballa consisteix en unes importants restes de pintura mural romànica a l’absis de l’església. Com és freqüent, les pintures restaven amagades rera un retaule del segle XVIII y en enretirar-lo han quedat a la vista una part dels murals romànics. Es tracta de les figures de cinc apòstols sota arcs. A l’eix del mur, i dividint  els grups d’apòstols, s’hi pot veure una finestra en que destaca la qualitat de la decoració ornamental de cintes en ziga-zaga.

Detall del cilindre absidal on es poden veure dues figures d'apòstol, sant Pere i un de no identificat, sota els quals els signes zodiacals del lleó i l'escorpí. Fotografia de J.-F. Peiré, Drac Midi-Pyrénées

A l’esquerra de la finestra trobem, identificades mitjançant inscripcions en llatí, les figures de Pere (S P.r.) amb les claus, un apòstol no identificat i Bartomeu (S Bartolomevs); a la dreta, les d’Andreu (S Andreas) i Jaume (S Iacobi). La perforació de l’absis durant els segles XVI i XVII per a obrir-hi unes finestres va ser la causa probable de la destrucció de la resta de figures així com de la inscripció del cinquè apòstol conservat. En total devien ocupar el mur cilíndric deu apòstols i, per tant, tal i com passa en d’altres indrets, com Sant Climent de Taüll mateix, la resta d’apòstols i d’altres figures de sants, si les hi havia, devien decorar les parets i pilars del presbiteri, ja fora de l’absis.

Per sota dels apòstols es conserven cinc figures del zodiac dins medallons semblants als que veiem a Santa Maria de Taüll. Les destruccions també han afectat aquesta part de la decoració però el conservat ho és en un magnífic estat que permet d’identificar les representacions del capricorn (signvm c………), el lleó (signvm leonis), l’escorpí (signvm …rpionis), el cranc (signvm can.ris) i la balança (signvm pesis).Destaca la qualitat de la conservació, amb uns colors esplèndids, com poques vegades es poden veure.Trobareu una bona galeria amb les imatges a la mateixa pàgina del DRAC que és la font de les imatges que veieu en aquest bloc.

Imatge del signe zodiacal del lleó en la decoració absidal de Eras Bòrdas de Les. Fotografia de J.-F. Peiré, Drac Midi-Pyrénées

L’estructura decorativa d’aquest absis és molt habitual. L’espai central figuratiu és tancat en la part alta mitjançant una cornisa decorada amb una greca amb efectes de profunditat. El mateix motiu apareix per sota de les figures, en aquest cas en forma de greca en espiral. La part inferior apareixia decorada mitjançant una reproducció de cortinatges de la que només en resten alguns framents. Malhauradament, la conca absidal propiament dita apareix en l’actualitat pintada amb un blauet intens, rera el qual s’ignora s’hi ha restes de la decoració original romànica.

Després d’aquestes troballes l’església ha estat tancada per tal de protegir la descoberta. No serà fins al 2013 quan s’emprendran les tasques de museització necessàries per a fer-les visitables. En el projecte està previst la realització de petites prospeccions per tal de veure si hi ha més restes ocultes sota els enlluïts posteriors.

Com acostuma a passar amb aquestes descobertes inesperades també la premsa d’aquí se n’ha fet ressó. En primer lloc el diari Ara en l’edició del 10 d’octubre. Quatre dies més tard ha estat el diari El País el qui ha recollit la notícia.

La importancia del conjunt, tal i com destaca la professora Milagros Guardia, membre de l’IRCVM i directora d’Ars Picta, únic grup a Catalunya que s’ocupa de l’estudi de la pintura romànica, rau en el fet que una troballa com aquesta a la cara nord dels Pirineus serveix per completar el panorama d‘una pintura mural romànica que, fins ara, només comptava en aquell territori amb l’important conjunt conservat a la catedral de Sent Líser de Coserans.

Sempre és inevitable voler establir comparacions ràpidament, i des del DRAC de Migdia-Pirineus els responsables apunten a la vinculació amb els conjunts de Taüll. No hi ha dubte que la proximitat hi és. Tant a nivell iconogràfic, com en la solució dels plecs dels medallons tancant els signes del zodiac a Orjot i animals a Santa Maria de Taüll i a San Baudelio de Berlanga, les altres úniques dues esglésies on trobem aquest motiu, gairebé idèntic. Ara bé, com ha pogut detectar, Cristina Tarradellas, investigadors d’Ars Picta que s’ocupa dels conjunts andorrans, el signvm pesis, la cara de dona o el sant Pere són molt propers a algunes de les figures de les peculiars pintures de Sant Martí de la Cortinada a Ordino (Andorra). Per tant, d’entrada, una nova baula que ens parla de les connexions, que sabem freqüents, entre diferents territoris Pirenencs.

El millor de tot per als qui ens dediquem a les pintures romàniques és que sempre sembla que ja no hi hagi d’haver cap troballa més, doncs els serveis de patrimoni i de conservació, els museus i els investigadors sembla que ja hagin aixecat totes les pedres, llevat totes les capes de calç i apartats tots els retaules, i malgrat tot les troballes no s’aturen i segueixen sorprenent-nos.

Carles Mancho