Entrades amb l'etiqueta ‘Arqueologia’

Víkings a la Península Ibèrica

dimarts, 12/05/2015

El maig de 2013, quan vaig acabar el meu doctorat sobre dialectologia de les inscripcions rúniques més primerenques, em vaig veure en un creuament de camins. Quin seria el meu proper projecte? Havia de seguir investigant sobre lingüística històrica i runologia, o potser optar per quelcom diferent? Era el moment de dissenyar el meu projecte de post-doctorat, però també era el moment de dissenyar el futur de la meva carrera d’investigació. Si continuava centrant-me en la runologia, continuaria sent runòloga. Cert és que m’encanta la lingüística històrica. Però una part del que disfrutava mentre escrivia la meva tesi era pensar en contacte, moviment, conflicte i influència a nivell europeu abans de i durant l’Alta Edat Mitjana. I després de molt pensar, i dissenyar un parell de projectes potencials que no m’acabaven d’omplir, la inspiració va arribar mentre llegia un capítol de Neil Price a The Viking World. En aquest capítol es parlava del pas dels víkings per Espanya, Àfrica i el Mediterrani. Ja havia llegit sobre el pas dels víkings per Espanya de manera bastant general, però en aquest moment em vaig sorprendre preguntant-me si no hi havia cap possibilitat de que s’haguessin assentat alguns grups a la península, com van fer a tants altres llocs. D’aquest pensament passatger van sorgir molts més dubtes: hem recopilat ja totes les fonts històriques que mencionen el pas víking per diferents parts de la Península? Quin grau d’impacte hi van tenir? Va tenir aquest contacte algun tipus d’impacte a Escandinàvia? Ha quedat alguna empremta del seu pas esperant a que la descobrim? El projecte Viking Iberia: Fear, Resistance and Cross-Cultural Exchange va néixer a partir d’aquestes preguntes, i de seguida va apartar qualsevol altre projecte que hagués pogut concebre. El meu cor ja estava en aquest.

A aquest projecte determinaré l’impacte històric, cultural i arqueològic dels escandinaus a Espanya (i en un futur també em centraré en Portugal) durant l’època Vikinga. Aquesta va ser una època de ràpida expansió des de les seves pàtries cap a tota Europa, Terranova, el Mar Negre, etc. Va ser un procés que va començar amb petits viatges d’assetjament amb la fi d’aconseguir bens i descobrir noves terres i riqueses, per després tornar a la seva terra i guanyar fama i fortuna. Amb el temps, aquests viatges augmentaren de durada i canviaren en molts casos a viatges que culminaven en assentaments, i amb una amalgamació amb la població autòctona, com va ser el cas de la Danelaw a Anglaterra.

Les fonts medievals estan d’acord en que els víkings assetjaren les costes de Galícia, Portugal i el sud d’Espanya durant tres segles. Aquestes fonts pertanyen a les tres cultures i podem dividir-les en: fonts cristianes del nord, tan cròniques com annals, fonts àrabs de diferents tipus i mencions a algunes de les sagues nòrdiques. D’altra banda tenim les evidències arqueològiques. Fins aquest moment aquesta evidència se centra en les construccions erigides per defensar a la població dels atacants d’una banda, i en la destrucció d’edificis (normalment eclesiàstics) que poden ser datats al període dels atacs d’un altra. Aquestes construccions estan totes a la zona gallega, mentre que la única evidència de destrucció al sud la podem trobar a les muralles de Sevilla.

Irene García Losquiño i els arqueòlegs  Jan-Henrik Fallgren i Ylva Bäckström.

Irene García Losquiño i els arqueòlegs Jan-Henrik Fallgren i Ylva Bäckström.

Vaig decidir seguir el mateix ordre per al projecte que els víkings van seguir al seu pas per la península, amb la qual cosa vaig començar per Galícia (tot i que és possible que passessin primer per Euskadi). Estava treballant en un article sobre els primers assetjaments a Galícia segons les fonts històriques quan va aparèixer al diari un article que deia que s’havien trobat dues àncores a una platja gallega. De seguida em vaig posar en contacte amb Mariña Patrimonio, l’associació de patrimoni local (els membres de la qual tenen uns coneixements històrics i arqueològics impressionants) per organitzar una visita per examinar les àncores. M’acompanyarien també dos arqueòlegs suecs, especialitzats en època vikinga: Jan-Henrik Fallgren i Ylva Bäckström. Al parlar amb el president de l’associació em va quedar clar que hi havia molt més per veure i examinar que les àncores, i em va suggerir que truqués en Manuel Gago, de l’Universitat de Santiago, per conèixer altres llocs que poguessin interessar-me a la costa occidental de Galícia.

D’aquesta visita i l’exploració d’una setmana de nombrosos llocs de la regió em va quedar clar que havia vist restes arqueològiques de construccions contra els víkings per estudiar, examinar i excavar, a més de llocs que bé podrien ser de procedència vikinga. Per exemple, amb Manuel Gago vàrem visitar una localització anomenada Torre do Mouros que és un tipus de construcció única, ja que va ser feta no per aturar atacs víkings, sinó per acollir i protegir a la població en un lloc remot durant els atacs. Un altre possible construcció escandinava podria ser la que es troba a Os Moutillós, just a la mateixa platja on es trobaren les àncores. Sobre aquest lloc he escrit un article que espero poder compartir aviat amb vosaltres.

 En aquests moments em trobo organitzant una altra expedició, aquesta vegada amb intenció de realitzar una petita excavació en un parell de localitzacions gallegues molt prometedores. He rebut finançament d’una institució sueca per a aquesta fi (Sven Svensson Foundation) i tant jo com el meu equip estem molt contents de poder tirar endavant aquest projecte. L’any que ve i el següent em continuaré centrant en l’impacte arqueològic a Galícia i començaré també la part andalusa del projecte. Estic planejant una estància a Sevilla d’un semestre amb l’esperança de poder trobar vestigis arqueològics a les zones destruïdes pels víkings durant els segles d’enfrontaments. Si tot surt com espero, i continuo aconseguint finançament, la zona mediterrània serà el meu tercer objectiu.

Irene García Losquiño

Centre for Scandinavian Studies, University of Aberdeen

*The Viking World, editat per Stefan Brink i Neil Price, es pot trobar a l’editorial Routledge. 

Sentir a l’edat mitjana

dimarts, 5/05/2015

T’has preguntat mai com sentien les dones i els homes medievals l’olor d’una rosa, com percebien els colors d’un mercat, com patien el dolor físic i espiritual? Com les paraules o els gestos reflectien aquesta sensualitat? I com el rastre d’aquestes sensacions i sentiments han pogut arribar fins als nostres dies? Els sentits són els canals a través dels quals els humans interactuen amb el món i es desenvolupen i creixen com a persones. L’aproximació a aquesta realitat pot concretar-se en moltes vies, com ara una de més material o quotidiana, de manera més espiritual i mística, o també lligada al plaer i per això interpretada com a font de pecat i d’immoralitat. Totes elles, però, són vies de coneixement, perquè ens descobreixen un univers de percepcions que estimulen l’experimentació i la relació amb allò que ens envolta.

Congress_Senses_2Els sentits són una part indestriable de l’ésser humà, però moltes vegades les diferents disciplines i tendències que han treballat l’època medieval els han obviat o deixat en un segon pla. Era necessari, per tant, centrar el focus en els sentits i la sensualitat, i això és precisament el que faran els propers dies 20, 21 i 22 de maig una trentena de joves investigadors vinguts de tot Europa, en el que serà la segona edició del Congrés Internacional d’ARDIT (Associació de Recerca i Difusió Interdisciplinària en Cultures Medievals). El congrés es celebrarà a Barcelona en diferents seus del centre de la ciutat i portarà per títol «Senses and Sensuality in the Middle Ages».

Es tracta de joves investigadors de diverses universitats catalanes i espanyoles, però també vinguts del Regne Unit (St. Andrews), França (Lumière II, Grenoble-Pierre Mendès, Toulouse II), Bèlgica (Catholique de Louvain-la-Neuve), Itàlia (Univ. degli Studi di Salerno, di Lecce, di Padova) i els EE.UU. (Harvard), que intercanviaran les seves recerques, coneixements, investigacions i punts de vista al llarg dels tres dies que durarà el congrés. La seva procedència acadèmica, de disciplines com ara la filosofia, la història de l’art, la lingüística i la literatura, l’arqueologia o la història, donen a aquest congrés un caràcter marcadament interdisciplinari, que tant sovint és necessari en el món de la recerca.

Les temàtiques que es tractaran són suggerents i molt variades: es parlarà, entre d’altres, de la corporalitat i l’escriptura femenina en les beguines medievals; l’espiritualitat, l’erotisme, el coneixement i el pecat en el Nom de la Rosa; l’ètica i les barreres morals en les relacions entre homes i dones a les comunitats jueves medievals; els sons, olors, colors i sabors dels mercats i fires medievals; el pecat i la validació de la sensibilitat a través de la Passió; o la relació entre la percepció sensorial i la construcció conceptual en el Cànon d’Avicena. Per tal de potenciar el caràcter interdisciplinari del congrés, s’ha volgut unir en les mateixes sessions participants de diferents disciplines, els temes de comunicació dels quals tinguessin punts en comú.

A més de joves investigadors, el congrés també ha volgut convidar investigadors, tant consolidats com doctorats recentment, que han i estan desenvolupant investigacions relacionades directament amb els sentits i la sensualitat. En aquest sentit, comptarà amb les conferències convidades de dos investigadors amb una àmplia i reconeguda trajectòria com Josep Mª Romero Baró, que tractarà l’Itinerarium mentis in Deum de sant Bonaventura, i Mª del Mar Graña, que parlarà sobre el cel com a locus sensual i Juana de la Cruz en la genealogia visionària femenina a l’Edat Mitjana. I també comptarà amb les ponències convidades de joves investigadors com Lucía Conte, que parlarà sobre moralitat i comportament sexual a la Barcelona medieval, i Raimon Sebastian, que tractarà els sentits en la literatura tècnica medieval.

A més, des d’ARDIT volem aproximar als assistents el patrimoni medieval barceloní i crear els espais adequats per a facilitar el contacte i l’intercanvi entre ells. Per això, al llarg dels tres dies de congrés es realitzaran dues visites, una de les quals a l’exposició «Hagadàs Barcelona. L’esclat jueu del gòtic català», que serà possible gràcies a la col·laboració del MUHBA, i la segona a l’edifici medieval de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, gràcies al prof. Antoni Conejo i a la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya. A més, es realitzarà un taller de salses i olors medievals oberts a tots els assistents al congrés.

Les seus del congrés seran l’Edifici Històric de la UB, la Facultat de Geografia i Història de la mateixa universitat i la seu de l’IEC. La inscripció és gratuïta però cal formalitzar-la a través d’aquest formulari o per correu electrònic, escrivint a arditcongress2015@gmail.com. Per tal que els assistents puguin aprofitar al màxim el congrés, els estudiants de grau, llicenciatura i doctorat tenen la possibilitat de convalidar la seva assistència, en diferents modalitats.

El 2n Congrés Internacional ARDIT compta amb el suport institucional de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), el Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, la Societat Catalana de Filosofia (IEC) i la Institució Milà i Fontanals – CSIC i amb la col·laboració de l’AGAUR, la Sociedad Española de Estudios Medievales (SEEM), el Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB, el Seminari de Filosofia i Gènere i el MUHBA.

Podeu consultar el programa complet aquí i qualsevol altra informació al web del congrés.

 

Carme Muntaner i Alsina

Coordinadora del 2n Congrés Internacional ARDIT

 

* alguns fragment i idees d’aquest text s’han extret de la introducció al Call for Papers del 2n Congrés Internacional ARDIT, escrit per Araceli Rosillo.

La història com a negoci: la falsa sinagoga major de Barcelona

dimarts, 24/03/2015

Fa un parell de setmanes es va inaugurar al Museu d’Història de Barcelona un nou espai per explicar i difondre la història del Call de Barcelona. Entre altres novetats aquest espai ve acompanyat d’un minuciós estudi en el qual s’intenta reconstruir al detall l’estructura de l’antic barri jueu, parcel·la a parcel·la, amb el nom dels seus antics propietaris. Com s’ha pogut desenvolupar aquesta feina? Com ja us vàrem explicar aquí, els atacs de 1391 van provocar la fi de la comunitat jueva a Barcelona. Posteriorment, les propietats particulars dels jueus (i també les comunitàries, com les sinagogues, que pertanyien per llei al Rei) van ésser venudes relativament ràpid. Gràcies a aquest fet han quedat documents de compravenda i inventaris tals com el Censos de Robres de 1393, que detallen les propietats jueves amb les afrontacions de cada casa. És així com, amb molta investigació i paciència, s’ha pogut anar reconstruint el parcel·lari corresponent a tot el Call major.

I és gràcies a aquest estudi d’anys que s’ha pogut confirmar de manera definitiva la hipòtesi que l’antiga sinagoga major NO es situa on avui tant es promociona l’actual sinagoga (que, efectivament, avui és una sinagoga en funcions i un centre cultural), sinó precisament a l’edifici del costat, al número 9 del carrer de Sant Domènec del Call. Per què remarquem aquest fet? Perquè creiem que fins ara s’ha estat explicant erròniament a molts visitants la ubicació d’un edifici tan emblemàtic a causa de motius que no res tenen a veure amb el rigor del mètode científic històric.

Ja ens heu llegit en més d’una vegada reivindicar la nostra feina com a reconstructors del passat i creiem que en aquest cas hem de reivindicar la feina d’aquells que han localitzat de manera correcta l’emplaçament de l’edifici i denunciar els motius que es duen a terme per part dels propietaris de la falsa sinagoga major per adjudicar-li una antiguitat que no està fonamentada documentalment ni arqueològicament, venent-la com la sinagoga conservada més antiga d’Europa pel fet que creuen que l’edifici té restes romanes i que els jueus de Barcelona va ser una comunitat estable des dels seus orígens fins la fi de la comunitat.

Els interessos històrics per localitzar la sinagoga major d’una comunitat jueva com la que va tenir la ciutat de Barcelona a l’Edat Mitjana és més que una recerca necessària i els motius per emprendre-la no requereixen de cap justificació: les seves raons varien i passen per l’obvietat del que representa una troballa així per a la dita ciutat, per a la història de Catalunya en general i per a la història de la comunitat jueva medieval en particular. És amb aquest esperit que a finals del segle XX es va localitzar amb corroboració, precisió, sense dubtes ni adquisicions la que podria haver estat aquesta sinagoga major en la cruïlla del carrer de Sant Domènec del Call i el carrer Marlet. Anys més tard es refusava aquesta hipòtesi per les noves evidències documentals i la manca de resultats arqueològics.

Carrer Marlet tocant a la cruïlla amb Sant Domènec del Call, antic Carrer de l'Escola de les Dones segons els últims estudis.

Carrer Marlet tocant a la cruïlla amb Sant Domènec del Call, antic Carrer de l’Escola de les Dones segons els últims estudis.

No obstant això, la maquinària sensacionalista s’havia posat en marxa: és això que denunciem. Des d’aleshores s’ha anat venent la ubicació refusada amb interessos turístics en una ciutat ja de per sí molt turística, prescindint dels estudis posteriors: no és el mateix promocionar un call jueu amb sinagoga, que sense. El museu i sinagoga nova de Ben Adret no són, segons la documentació dels últims quinze anys, l’antiga sinagoga major del call de Barcelona, tot i que la informació que des d’allí es divulga segueix estant totalment esbiaixada. I és que després del sensacionalisme i l’impacte sentimental que comporta salvar un possible edifici hereu del que fa sis segles va ser la sinagoga major de Barcelona -i la conservada més antiga d’Europa- de ser transformat en un bar; continuant per la màquina propagandística que s’aprofita dels lligams sentimentals i simbòlics que la històrica sinagoga major estableix amb la comunitat jueva local i també per a la internacional; seguint per les al·lusions a les característiques de la construcció ideal segons els tractats legals judaics com a elements identificatius de l’edifici -quan durant l’Edat Mitjana aquests barems no es van veure realitzats, ni els jueus en les sinagogues, ni els musulmans en les mesquites-; i acabant per la donació per part d’un particular de Nova York d’un Séfer Torà de l’Edat Mitjana en motiu de la recuperació d’aquesta sinagoga; després de tot això, l’acceptació de l’error seria massa vergonyós i massa difícil assumir que primer, s’havien equivocat de casa; segon, que la que sí que era la sinagoga major de Barcelona és el restaurant on s’estan servint vins i embotits a l’edifici del costat; i tercer, que la que s’havia venut durant tants anys com la sinagoga més antiga, realment, per manca d’estudis arqueològics, potser no ho és.

    No volem ni podem exposar detalladament els punts de les recerques dels últims quinze anys, però creiem que sí podem alabar els estudis pel que representen i en quin punt de discussió han deixat aquesta dualitat de sinagogues. El problema, creiem, és que malgrat que la bona feina dels investigadors ha quedat palesa i publicada, des de moltes esferes -especialment del sector turístic- s’ha seguit difonent la versió desactualitzada, la no acadèmica. I estem segurs que molts dels visitants d’aquest enclavament haguessin agraït saber les últimes novetats del lloc. Volem expressar que això no resta pas importància a les funcions actuals com a sinagoga i com a centre de difusió cultural del judaisme (molt necessària avui dia), però sí a la difusió de la història i el patrimoni de l’antic Call de Barcelona. I és gracies a l’estudi que s’ha presentat que no només es pot conèixer la localització exacta d’aquesta sinagoga, sinó la de les altres tres del Call, a més d’ampliar els límits d’aquest pel seu vessant nord. Entre els propietaris s’ha pogut identificar aquells que van sobreviure o no a la massacre de 1391, a més de comprovar qui tenia les propietats més copioses. Tot plegat ens ajuda a fer una composició cada vegada més completa de la comunitat jueva medieval de Barcelona.

Esperem que en el futur, entre tots, puguem redreçar allò que s’ha dit i deixar que el rigor històric sigui el protagonista d’una ciutat com Barcelona.

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

Bibliografia bàsica:

RIERA I SANS, Jaume, “La sinagoga major dels jueus de Barcelona. Proposta de localització”, Butlletí del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, 9 (hivern 1997), 60-71.

RIERA I SANS, Jaume, “La sinagoga Major dels jueus de Barcelona en la tradició documental”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XX, Col·legi de Notaris de Catalunya, 2002, 7-73.

RIU-BARRERA, Eduard, “La falsa sinagoga de Barcelona”, L’Avenç, 270 (juny 2002), 78-79.

VECLUS, SL (Francesc CABALLÉ, Reinald GONZÀLEZ), Recerca documental de la finca del carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call núm.8 de Barcelona, Barcelona, Veclus SL, 2002 [enllaç]

MORA, Victòria. El Call: el barri jueu de Barcelona. Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, 2007.

CABALLÉ Francesc i CASTELLS Eloi, L’Estructura urbana del Call de Barcelona, MUHBA Documents 10, Barcelona, 2015.

L’epigrafia medieval dels comtats gironins

dilluns, 31/03/2014

Ha sortit a la llum el tercer volum de la col·lecció l’Epigrafia Medieval dels Comtats Gironins, de la mà d’Antoni Cobos i Joaquim Tremoleda, directors i autors de la col·lecció. Aquest tercer volum està dedicat al comtat de Besalú, mentre que els dos anteriors ho foren dels comtats de Peralada i d’Empúries.

L'epigrafia medievals dels comtats gironins. El comtat de Besalú

La col·lecció té com a objectiu recollir, en forma de catàleg, tota l’epigrafia produïda a la demarcació de Girona durant l’Edat Mitjana, dins d’una forquilla cronològica que abasta des dels primers testimonis epigràfics d’aquesta època, al segle X, fins als volts de l’any 1500, en què, a banda del canvi cultural que es produeix amb el pas del segle XV al XVI, també hi ha un canvi de la lletra, ja que és en aquest moment que s’abandona la lletra minúscula gòtica, l’última de les grafies medievals, i es recupera la lletra romana capital o humanística, que arribarà fins als nostres dies.

 

L’objectiu d’aquest projecte va més enllà del purament analític, ja que els autors no només volen localitzar i divulgar els textos epigràfics, sinó també preservar-los, ja que moltes peces, exposades als elements atmosfèrics, corren gran perill de degradació.

El pla de l’obra és presentar les inscripcions tot seguint la delimitació dels antics comtats. Als ja editats de Peralada, Empúries i Besalú, seguirà el comtat de Girona, que necessitarà més d’un volum, a continuació un volum dedicat a la resta de comtats de la província, i finalment, un volum dedicat a la epigrafia sobre elements mobles, lipsanoteques, escultures, etc.

 

Cada volum consta de dues parts: una part teòrica d’estudi introductori i el catàleg sensu stricto.

En la introducció, el primer element d’estudi és el suport epigràfic, que té tres components: el text escrit, l’escriptura, entesa com a forma gràfica, i el monument.

En el text escrit s’analitzen els diferents tipus de missatge, la llengua emprada, generalment el llatí, els textos formularis, els epitafis mètrics, les abreviatures, etc.

Epitafi de Berenguera, muller de Pere Gifreu, 3 d’abril de 1291. Sant Llorenç d’Espinavessa, Cabanelles.

Pel que fa a la grafia, en aquest període apareixen tres tipus de lletra, la capital romànica, que abasta des del segle X fins a mitjan segle XIII. És una lletra de formes anguloses amb tendència als nexes i a inserir lletres dins d’una altra lletra. La capital gòtica, derivació de l’anterior, que abasta des de mitjans del XII fins a mitjans del XV, en la qual els traços són més arrodonits i on les lletres són tancades per un traç final. La freqüència més elevada de peces conservades és pels volts de l’any 1350. Finalment, apareix una lletra que els autors anomenen minúscula gòtica, de mòdul molt més petit que les altres i molt rectilínia i angular. S’implanta a partir de la segona meitat del segle XV i la seva fi coincideix pràcticament amb el tombant de segle.

El tercer element del suport epigràfic és el monument, la peça física, com a tal. S’analitza el tipus de materials, generalment pedra (calcària, nummulítica, marbre i alabastre, són les més freqüents), les motllures, els sistemes de subjecció, les decoracions i l’heràldica. En alguns casos trobem inscripcions esculturades (laudes, sarcòfags amb escultures…)  on l’element figuratiu té una gran importància i mereix una anàlisi diferenciada. Per acabar aquest apartat, trobem recollida l’heràldica del comtat pertinent, amb una descripció breu i clara de cada escut i, molt sovint, amb la disposició dels colors originals.

Ossari amb l'epitafi de Ramon de Rovira, rector, 3 de setembre de 1348. Sant Pere de Les Preses.

A l’estudi que segueix aquesta introducció, els autors analitzen la part més social de les inscripcions: els llocs on es localitzen, esglésies en la seva major part, i la identificació dels personatges que s’hi esmenten, tot aportant-hi el testimoni de documents contemporanis. Val a dir que tota aquesta informació ve acompanyada d’una gran quantitat d’il·lustracions, mapes i gràfics, que permeten una lectura molt entenedora.

I entrem al catàleg pròpiament dit. Les inscripcions són presentades en forma de fitxa, ordenades numèricament. En primer lloc, les que pertanyen a la capital del comtat, Peralada, Empúries, Besalú; en segon lloc, les inscripcions que provenen dels grans monestirs de cadascun d’aquests territoris, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Esteve de Banyoles, Santa Maria de Lladó… en tercer lloc, les que són escampades pel pagus o territori, ordenades alfabèticament pel nom del municipi actual.

Cada fitxa consta de dos apartats, disposats en pàgines acarades: el text escrit en la pàgina de l’esquerra i les imatges a la dreta.

Text escrit:

– El número dins del catàleg, amb la localització i datació de la peça, seguida d’un breu descripció.

– Descripció física, tipus de suport, mides.

– Transcripció del text. En majúscules, respectant les línies de l’original i sense desenvolupar les abreviatures.

– Lectura del text, amb desenvolupament de les abreviatures.

– Traducció al català, quan el text original és en llatí.

– Notes i referència bibliogràfic d’edicions anteriors, si és el cas.

Imatges:

– Fotografia en color

– Calc digital, que permet copsar clarament el text. Quan la inscripció s’emmarca en un conjunt monumental es té en compte aquesta composició.

Estem davant d’una obra on els autors han volgut, i aconseguit, oferir un recull clar i entenedor, fins i tot per als no especialistes, amb gran profusió d’imatges. El recull, molt sistemàtic, és el fruit de trepitjar el territori, ja que totes les inscripcions han estat treballades in situ. El lector descobreix, com els propis autors, que gairebé la meitat de les inscripcions era inèdita fins ara, i que de les editades, la major part, amb honorosíssimes excepcions, són d’estudis ja molt antics com els de Montsalvatge i  Villanueva.

Inscripció funerària amb l’epitafi del prior Ramon de Biure, de Sibil·la de Biure, Ermesenda Sord i Dolça de Soler, 25 de juny de 1348. Santa Maria de Lladó.

Al llarg del catàleg i de l’estudi trobem peces extraordinàries, ja sigui per la significació històrica i cultural del personatge a qui es refereix la inscripció, ja sigui per la qualitat artística de la pròpia peça. Dins del primer grup podem citar els epitafis del comte Sunyer a Roses (any 909), els epitafis  de Tassi, de Sant Pere de Rodes, i el seu fill Hildassind, que en fou el primer abat. En aquest darrer cas, el autors recuperen una inscripció que es considerava perduda i aporten llum a una qüestió que es remuntava a Jeroni Pujades, al segle XVII. A Vilabertran, els epitafis de l’abat Rigau, a qui van voler canonitzar, i les restes d’una part del cos d’Alfons d’Aragó (mort el 1194), per citar-ne algun exemple significatiu.

La qualitat artística d’algunes peces és extraordinària: El retaule d’alabastre policromat de Santa Pau; la lauda sepulcral del cavaller Berenguer de Coll, una obra mestre de l’escultura gòtica; el conjunt escultòric de Ramon Bou a Castelló d’Empúries, entre d’altres.

Un comentari a part mereixen alguns conjunts epigràfics especialment rellevants com l’epigrafia de Sant Pere de Rodes, ja sigui en forma de text sobre un relleu de marbre del mestre de Cabestany, ja sigui en les dovelles i en el fris de la portalada del monestir. O el conjunt de Sant Esteve de Banyoles i Santa Maria de Lladó, amb les tombes dels seus abats i priors. O les sepultures de la Basílica de Castelló d’Empúries, on una poderosa burgesia s’ennobleix construint les capelles on es fa enterrar.

En definitiva, un recull sistemàtic, que, com dèiem al principi, suposa no només la divulgació sinó també la conservació d’aquests testimonis de la nostra història.

Joaquim Tremoleda

Conservador-arqueòleg del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries

Arqueologia del so: els instruments musicals del Romànic

dimarts, 4/03/2014

El concepte del so i la seva estètica, és a dir la música, ha anat canviant al llarg dels temps i de les percepcions culturals. Si ara sentíssim uns joglars tocant una dansa a la plaça (la discoteca de l’època) o un músic cantant, amb l’acompanyament d’un o dos instruments, els poemes mordaços de Guillem de Berguedà (el “concert” de l’època) ens n’estranyarien la posta en escena o la sonoritat. Quin so podien tenir aquestes escenes de la literatura o de l’escultura? Podem reconstruir el paisatge sonor de l’art romànic?

(Fig.1) Detall de capitell, catedral de Tarragona

Fixem-nos en aquest capitell amb uns joglars, per exemple (Fig. 1): es troba a la Catedral de Tarragona, és del s. XIII i és difícil de veure ja que no li toca gaire la llum i es troba molt enlaire. A la cantonada hi veiem una dona de cap-per-avall. No és que estigui distreient la concurrència fent la vertical i altre exercicis gimnàstics: en un context religiós, ens està dient que els joglars són com el món al revés: el cap toca a terra, els peus enlaire; a l’edat mitjana, els joglars són ben bé l’antítesi d’una vida com cal! L’acompanyen quatre músics. A la seva esquerra hi ha un home amb un instrument de vent. El canó és força gruixut, és més ample als extrems i el músic infla molt les galtes. Es tracta d’una caramella, un instrument de canya molt freqüent entre els joglars:

“Car, enaxí com lo juglar ha art e manera en fer lo so en la samfonia o en la caramella, enaxí cové que hom haja art e manera a dir paraules ordonades e retoricades”

(Ramon Llull, Llibre de Contemplació en Déu, V, 359, 1)

 

(Fig. 2) Secció longitudinal d'una caramella

En bufar la caramella, l’aire passa per una petita osca oberta a una canyeta i la fa vibrar, i el canó permet executar diverses notes gràcies als seus forats. Ara bé, perquè soni cal bufar contínuament sense parar. Per això es fa servir la tècnica de respiració circular: mentre s’agafa aire pel nas s’expel·leix per la boca, efecte que s’aconsegueix mantenint una gran força de galtes. Vet aquí perquè el músic les té tan inflades. Per a facilitar aquest esforç es pot afegir un receptacle d’aire, com és un tros de banya que permeti obrir molt la boca sense haver de fer pressió sobre la canyeta: és aquest regruix a la part superior. I perquè soni amb més projecció, s’hi pot posar un pavelló: un altre tros de banya, com un corn final: el regruix inferior. La Fig. 2 és un tall d’aquest instrument per a poder-lo entendre bé.

(Fig. 3) Reconstitució de caramella

Se n’han trobat en excavacions arqueològiques i s’han pogut reconstruir per tal de conèixer-ne el so (Fig. 3):

So d’una caramella reconstituïda a partir d’un exemplar del s. XI trobat a Charavines. Reconstitució: Jeff Barbe. “Entr’Ave e Eva”, Cantiga de Santa María 60, s. XIII.

Al costat del caramellaire hi ha una dona que balla bo i alçant un peu mentre toca un pandero quadrat, instrument que consisteix, simplement, un marc de fusta vestit de pell de cabra pels dos costats, cosida per manera que quedi ben tensa. El so és molt auster, i de vegades a dins s’hi posaven cordes tensades perquè ressonés millor o bé cigrons secs perquè fessin soroll en moure’l. Encara es manté en el món de la música tradicional: és el pandero del Roser; a l’època medieval es coneixia com a alduf, un nom d’origen àrab.

 

“Sènyer –dix Na Renard- en una vall hac un joglar posat son alduf qui penjava d’un arbre, e lo vent menava aquell tempe e feia-lo ferir en les branques de l’arbre. Per lo feriment que el tempe feia de si mateix en l’arbre, eixia de l’alduf una greu veu, la qual retendia tota aquella vall.”

(Ramon Llull, Llibre de les bèsties, IV)

(Fig. 4) Detall de capitell, catedral de Tarragona

 

A l’altre costat (es veu millor a la Fig. 4) una altra joglaressa té uns objectes a les mans: unes tauletes, és a dir dues petites peces o taules de fusta que es repiquen entre elles: castanyoles primitives! I el darrer personatge, què duu a la mà? Doncs un flabiol de canyes, com aquells que fins no fa gaire encara feien servir els esmolets.

 

 

 

 

 

 

 

(Fig. 5) Reconstitució de flabiol de canyes

Al jaciment francès del llac Paladru se n’han conservat dos i s’han pogut reconstituir (Fig. 5). N’hi ha que són tot un bloc, en aquest cas amb un forat per a poder-lo dur penjant, i n’hi ha que segueixen la forma de la llargària dels tubs, de manera que tenen una pota llarga que és el que sosté el nostre joglar.

 

(Fig. 6) Detall de capitell, monestir de Sant Cugat

Aquesta deuria ser una colla de joglars força habitual: fixem-nos sinó en aquests en un capitell del s. XII al claustre de Sant Cugat (Fig. 6); ja podem reconèixer els instruments que toquen i fer-nos una idea del so que deurien fer! En una cançó nadalenca de finals del s. XV encara trobem tauletes formant part de l’alegria popular:

 

“Los àngels tòchan laüts / e los pastorels tronpetas / Ysaÿas mena el ball / e Josep tocha las tauletas.”

 

(Fig. 7) Detall de capitell, claustre de l'Estany

 

També veiem molt sovint joglars acompanyant-se d’una viola, com aquest del claustre de l’Estany que acompanya de nou unes tauletes (Fig. 7). Encara que hi tingui una certa semblança, la viola medieval no sona com un violí o una viola actuals. Per començar, la manera més habitual de fer la caixa era buidant-la en un bloc de fusta (Fig. 8), de manera que, pel gruix, la projecció sonora no deuria ser gaire polida ni precisa.

(Fig.8) Luthier Olivier Feraud

 

 

 

 

 

 

 

La tapa harmònica podia ser de fusta o també de pell o pergamí gruixut, i sol haver-hi tres cordes: una fa un bordó o nota constant de referència i les altres dues, afinades en quartes, permeten seguir la melodia. De vegades s’hi veuen cinc cordes, que en realitat són les mateixes que abans però doblant les dues melòdiques, de manera que així sona més fort i, sobretot, més reverberant. L’arqueologia ha tret a la llum cordals de viola (la peça que lliga les cordes a la caixa) fets d’os que ens deixen veure aquesta evolució: primer tenien tres forats i després se’n van fer cinc, reciclant la peça en un instrument amb un so diferent (Fig. 9).

(Fig. 9) Cordals de viola

 

Però si tenim en compte, a més, que les cordes eren de budell i que aquests instruments no tenen ànima -la peça de fusta que en els violins actuals connecta la tapa harmònica amb la inferior, i que fa un so més precís-, la sonoritat d’aquestes violes és opaca però també avellutada, adequada per a acompanyar el cant. L’arc s’agafa per un mànec i no està concebut per a fer grans floritures, sinó acompanyaments. Al s. XII, el trobador Guerau de Cabrera li diu al seu joglar -que es diu Cabra perquè deuria dur les armes heràldiques del seu senyor- que no sap viular (és a dir, tocar la viola) ni fer anar l’arc, a part d’altres instruments:

 

Cabra juglar […] / mal saps viular e pietz chantar / del cap tro en la fenizon […] / Mal t’ensegnet cel que·t mostret / los detz amenar ne l’arçon; / no saps balar ne trasgitar / a guiza de joglar gascon.

(Cabra joglar, no saps tocar la viola i encara pitjor cantar del principi al final. Mal t’ensenyà el qui et mostrà com posar els dits ni l’arc; no saps ballar ni fer malabars com fan els joglars gascons.)

Viola ovalada de cinc cordes “D’eissa la razo qu’ieu suelh”, del trobador Peirol, s. XIII. Luthier: Christian Rault; intèrpret: Domitille Vigneron.

(Fig. 10) : Flautes de Viver, al Berguedà; La Fabregada, Pallars; reconstitució en os de vedell

Tret de rares excepcions com els instruments del llac Paladru de Charavines, no ens han pervingut gaires instruments medievals, ja que solen ser de fusta i amb el temps es fan malbé. Sí que podem conèixer peces soltes d’os, com aquells cordals que vèiem més amunt, o fins i tot flautes senceres. Per a fer flautes o flabiols es feia servir la canya o el saüc, que es poden foradar molt bé, però també ossos prou llargs com els de voltor o d’alguns animals domèstics (Fig. 10). Evidentment un flabiol d’os no sona tan dolçament com un instrument de boix fet amb precisió per un luthier especialitzat, però és ben útil per a alegrar la solitud d’un pastor, les festes de pagès o distreure un soldat en un castell.

 

Flauta d’os de la Fig. 10. “Ara lausatz”, Cançoner de Sant Joan de les Abadesses, s. XIII. Luthier: Alfonso García-Oliva.

La música medieval no es limita als compositors i els instruments cortesans que solem trobar als enregistraments. I és que a la cort d’Aragó, als segles XIV o XV, els Reis i els Infants eren excel·lents promotors musicals i encarregaven exquisits saltiris, llaüts, arpes, rabeus, guitarres o cornamuses:

“… Mossèn Pere d’Artés, digats a Johanni, ministrer nostre qui es ací, que farie be si se’n venia car los estruments d’argent ja són acabats e sos companyons los cornen ja. E volem que les arpes, els rabeus, els lauts e les pells al pus tost que porets.”

(Carta de l’Infant Joan, 1377)

Però els pagesos i pageses, els pastors, els guaites que s’avorrien dalt de la torre d’un castell , els traginers o els mercaders, el 99% de la població restant, també tenia els seus músics, els seus instruments, les seves danses i el seu repertori de cançons de treball, de gresca, de casament. L’escultura, la poesia o l’arqueologia ens han regalat, doncs, aquest petit tast de quin era el paisatge sonor dels nostres avantpassats als segles XI, XII o XIII.

Laura de Castellet

ARDIT Cultures Medievals

SVMMAR resulta beneficiós

dimarts, 1/10/2013

No resulta fàcil escriure un post per un Bloc com aquest sobre una revista especialitzada en el món medieval. No resulta fàcil perquè aquest Bloc compta amb aportacions imaginatives i engrescadores de temes molt diversos i sempre atractius.

Com a editora de la revista us diria que tirar endavant una publicació semestral, especialitzada en els estudis sobre l’Edat Mitjana, en format electrònic i adaptada als estàndards de qualitat científica de nivell internacional, està resultant una tasca d’allò més engrescadora i apassionant.

D’acord amb la filosofia del Màster de Cultures Medievals que s’imparteix a la UB i amb la de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), la revista entén l’estudi de la medievalitat com la SVMMA de diverses disciplines del coneixement humanístic. Dins la nostra revista hi tenen lloc articles de Filologia, Filosofia, Història, Història de l’Art, Arxivística, Paleografia, Arqueologia, Dret, Economia… en definitiva de qualsevol àmbit del coneixement que incideixi en aquests segles de la nostra Història que definitivament ja ningú pot considerar com a foscos i tenebrosos.

SVMMA – Revista de Cultures Medievals té tres grans virtuts: en primer lloc el seu format digital que facilita l’accés als textos de forma ràpida i directa, en segon lloc la seva condició de gratuïtat i en tercer lloc la seva versió íntegra en la llengua original de l’autor i en anglès. Aquesta iniciativa ha estat possible pel suport incondicional de l’IRCVM que té, com a política central de la seva activitat, la internacionalització del saber i ha apostat per la traducció a l’anglès de tots els textos que es publiquen sense cap cost pels seus autors.

Un equip d’una trentena de persones, entre membres del consell assessor, consell de direcció i consell de redacció, equip tècnic de traducció i maquetació, avaluadors i col·laboradors ocasionals, amb el suport indispensable del CRAI de la UB que ens ha facilitat la plataforma digital OJS específica per a les publicacions periòdiques en Open Acces, fan possible que la revista surti cada sis mesos, a la primavera i la tardor. La revista la podeu trobar en el fons RCUB (Revistes Científiques de la Universitat de Barcelona) i es publica amb llicència Creative Commons, per  la qual es reconeixen els drets d’autor al temps que en permet l’ús i difusió sense límit.

L’Editorial, els Articles d’autors diversos, les Ressenyes de llibres que considerem interessants, la Tribuna com a espai flexible on expressar opinions, el Dossier pels números monogràfics, la Biblioteca amb les obres i tesis doctorals dels membres de l’IRCVM i les Notícies sobre l’activitat de l’Institut configuren les diferents seccions de la revista. Amb aquesta estructura oferim la possibilitat de publicar a qualsevol medievalista al temps que utilitzem la revista com a eina de difusió de la tasca desenvolupada pels membres del nostre institut.

Tot pensat per SVMMAR i no dividir, per propiciar la difusió del coneixement, per apropar els medievalistes d’arreu, per oferir a tothom el fruit de la nostra recerca, per apostar per la cultura com la única eina que ens permetrà superar les dificultats individuals i col·lectives.

Us convidem, doncs, a entrar a la revista, a subscriure-us per facilitar-nos saber l’impacte i la difusió que estem tenint, a llegir els articles que més us agradin, a enviar-nos articles amb els resultats de la vostra recerca i a enviar-nos els comentaris que us semblin oportuns, opinions, respostes a articles publicats, suggeriments…

En definitiva, us demanem que ens ajudeu a que la nostra revista, sorgida de l’àmbit acadèmic català, creixi i arribi a ser una revista d’impacte internacional, coneguda i reconeguda i que ben aviat es pugui convertir en un referent del medievalisme.

Gràcies a tots per SVMMAR.

Marta Sancho

Editora de SVMMA-Revista de Cultures Medievals

IRCVM

Arqueologia medieval: l’empremta dels “sense veu”

dimarts, 19/02/2013

Una olla de ceràmica esmicolada, un clau reblonat, unes costelles de xai socarrimades o un dipòsit de cendres i carbons… dit així no sembla que res d’això tingui gaire importància ni transcendència, però als ulls d’un arqueòleg prenen una altra dimensió. Es tracta dels vestigis que s’han conservat d’una certa activitat humana realitzada fa més o menys anys. Per separat no són res, però junts i vinculats a altres evidències, contextualitzats dins del registre arqueològic, ens parlen de la vida dels nostres avantpassats.

Pels medievalistes, que disposem d’una quantitat significativa de textos escrits, pot semblar absolutament innecessari cercar informació en les restes arqueològiques. Què ens pot aportar de nou un clau rovellat, una olla trencada, uns ossos socarrimats o un nivell de cendres al costat de documents de compra-venda, testaments processos, cròniques o inventaris?

La clau està en la naturalesa de les fonts i de les dades que ens faciliten. Un testament ens aportarà dades sobre les pertinences d’una determinada persona però no ens permetrà veure com era la casa on vivia; ens informarà sobre el seu nom però no sabrem si havia sofert algun traumatisme o si estava ben alimentada; podrem saber les relacions que mantenia amb els seus parents però no sabrem res del ritual d’enterrament que van rebre les seves despulles.

Esquelet 1, localitzat a la campanya de 2008 al jaciment de Els Altimiris. Al fèmur dret s'observa una fractura a la qual l'individu va sobreviure.

Podria continuar posant exemples però em sembla que són suficients per il·lustrar el què vull dir. El text escrit respon sempre a la voluntat explícita d’algú que vol deixar testimoni  d’un determinat acte i, per tant, sempre cerca una resposta, una reacció o una transcendència. La intencionalitat del text escrit en obliga a ser prudents en la seva interpretació.

Les restes arqueològiques no tenen aquesta intencionalitat. Allò que trobem en les excavacions no s’ha conservat per servir la voluntat de ningú, de fet excavem les deixalles que s’han conservat, gairebé diria de forma fortuïta.  Ha quedat el què ha quedat i el discurs que bastim a partir d’aquestes dades no respon a l’interès dels que van generar aquells vestigis.  L’arqueologia de camp ens aporta  una informació geogràficament puntual –aquí va passar això- i relativament ordenada cronològicament –va passar això abans que això altre i després d’allò-. L’ordenació dins d’una cronologia absoluta dels fets detectats formen part de la interpretació històrico-arqueològica que d’ells se’n faci i requereix d’uns coneixements amplis i concrets i d’un treball analític que abasta totes les evidències del registre arqueològic.

L’arqueologia medieval aporta al coneixement històric unes dades diferents que les que ens aporten els textos, ni millors ni pitjors. Aquestes dades ens permeten plantejar una visió històrica des d’un altre enfocament que pot ser complementari del que sorgeix dels textos, la qual cosa no significa que n’estigui subordinat ja que també podem formular l’afirmació a la inversa.

L’arqueologia ens ofereix una visió més física i més espacial, més anònima i més vivencial. Les conclusions que es desprenen  de la recerca en arqueologia medieval, poden completar, contradir o confirmar allò que es desprèn dels textos,  i sovint la conjunció d’ambdues tipologies de fonts és l’única fórmula  que ens permet aprofundir en determinats aspectes del nostre passat medieval.

Planta de l'església de Santa Cecília de Els Altimiris

M’agrada l’arqueologia perquè ens parla dels “senseveu” i  dels “sensenom”, perquè ens permet tocar objectes que altres van fer i van utilitzar en la seva vida diària, perquè ens obre els ulls a un marc espacial on es possible imaginar l’activitat dels homes i dones d’un determinat moment històric, perquè aguditza els sentits (el tacte, l’olor i la vista, com a mínim); perquè requereix un esforç físic que es veu compensat amb unes realitats també físiques; perquè és un treball d’equip en el que surt el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres; perquè descobreixes el teus límits físics, mentals i emocionals; perquè t’obliga a fer ús de moltes eines i aparells;  perquè et fa suar i això et fa sentir viu, perquè suposa un esforç intel·lectual important en el moment d’encarar la seva interpretació… i per moltes coses més. Alguns no entren mai en aquest joc però altres hi quedem atrapats per sempre i es converteix en una forma de vida, de mirar i d’entendre el món que ens envolta.

 

Marta Sancho

IRCVM

8es Jornades de Cultures Medievals

dimarts, 16/10/2012

Com cada any per a aquestes dates, l’Institut de Recerca en Cultures Medievals i el Màster de Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, organitzen les Jornades de Cultures Medievals que, al seu torn, són el tret de sortida d’aquesta nova edició del màster .

En aquesta ocasió se m’ha demanat que faci la lliçó inaugural i que tracti un tema relacionat amb la meva especialitat, l’Arqueologia Medieval. Així, doncs, la meva proposta girarà entorn l’aportació de l’arqueologia en la recerca sobre les formes de vida dels nostres avantpassats medievals, amb especial atenció als objectes, els espais i el paisatge.

Convençuda com estic de la necessària interdisciplinarietat de les diferents àrees de coneixement per assolir objectius de recerca comuns, faré un recorregut per l’evolució de l’Arqueologia Medieval i la seva metodologia  amb especial incidència en els resultats finals de les recerques i amb exemples d’interpretació històrica a partir de les dades que ens aporta el registre arqueològic.

D’aquesta manera donaré pas a la taula de debat en la que plantejarem el diàleg entre fonts diverses: documentals, iconogràfiques i literàries, sense oblidar-ne d’altres. En aquesta taula hi participaran Rosa Lluch (Història), Anna M. Mussons (Filologia) i Rebecca Swanson (Història de l’Art) i debatrem sobre  les aportacions d’una i altra disciplina en la recerca històrica, cercarem punts de contacte i plantejarem possibles objectius comuns. Esteu tots convidats.

A mitjans del segle passat L. Febvre ens deia:

Hay que utilizar los textos, sin duda. Pero todos los textos. Y no solamente los documentos de archivo […] También un poema, un cuadro, un drama son para nosotros documentos, testimonios de una historia viva y humana, saturados de pensamiento y de acción en potencia […] Porque la historia se edifica, sin exclusión, con todo lo que el ingenio de los hombres puedan inventar y combinar para suplir el silencio de los textos, los estragos del olvido.

(Lucien Febvre. Combates por la historia. Barcelona: Ariel, 1992. Págs. 29-30)

Aquest és el camí que ha de seguir la recerca històrica.

Marta Sancho i Planas