Entrades amb l'etiqueta ‘Arnau de Vilanova’

Consultori sentimental: símptomes i diagnòstic de la malaltia d’amor a l’Edat Mitjana

dimarts, 19/11/2013

A l’Edat Mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada:

Physician letting blood from a patient, British Library, Londres. (Extreta del Wikimedia Commons)

«Els afectats, a més, s’entristeixen amb l’absència de l’objecte desitjat, i quan la gran massa d’aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s’expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs» (Arnau de Vilanova, Tractat sobre l’amor heroic, ed. McVaugh i Giralt, 2011, p. 73).

La literatura medieval de tema amorós és plena de descripcions que coincideixen amb els efectes de la passió amorosa que exposa Arnau de Vilanova. Vegem-ne un parell d’exemples. El primer és un passatge del Curial e Güelfa (c. 1440-1450) en què Camar, una donzella mora que viu reclosa a casa amb sons pares i dos presoners cristians, s’enamora d’un dels esclaus, Curial:

«La mesquina de Camar, que encesa era del foc de Curial qui en ella com en forn de vidre cremava, se consumava tots jorns […], car ella no podia menjar ne dormir» (Curial e Güelfa, ed. Badia i Torró, 2011, III.16.17).

El segon figura al Tirant lo Blanc (1460-1464) i correspon al plany de la filla del rei de Sicília, que desitja el príncep Felip de França:

«Ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Albert Hauf, 2004, cap. 103.

Aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que «si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77). Segurament el màrtir d’amor més cèlebre de la tradició catalana és un tal Oliver, que s’havia suïcidat per amor i havia estat  identificat amb el traductor al català de La bella dama sens mercè d’Alain Chartier. La fama d’Oliver és tanta que arriba a donar nom a un personatge literari l’esperit del qual apareix a un enamorat no correspost amb la intenció de guarir-lo a l’obra L’ànima d’Oliver de Francesc Moner (c. 1490-1491). L’esperit hi posa en pràctica un dels remeis proposats per Arnau de Vilanova, que també s’intenta aplicar, sense èxit, a Lo somni de Bernat Metge: el vituperi de l’estimada i, de retruc, l’atac a tot el sexe femení. Així, se’ns diu que la dama que Bernat estima té les mamelles «blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en lo pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, 2003, p. 143).

Codex Manesse, Biblioteca de la Universitat de Heidelberg

Un altre remei recomanat pel metge Arnau de Vilanova és esbargir-se amb allò que provoqui plaer, com ara amb la conversa agradable, la música o les passejades i, per què no, amb «l’art de la sexualitat —sobretot si es practica amb joves especialment plaents» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 79). Això és precisament el que intenten els dos amics de Florio al Filocolo de Giovanni Boccaccio (1336) perquè deixi de pensar en Biancifiore. Així, li cerquen dues dones belles perquè hi tingui relacions sexuals i s’oblidi de l’estimada i, per un moment, la cura sembla fer efecte perquè: «Egli toccava loro alcuna volta la candida gola con la debole mano, e altra volta s’ingegnava di mettere le dita tra la scollatura del vestimento e le mammelle […], e la misera Biancifiore del tutto gli era della memoria uscita» [Algunes vegades ell els tocava el coll blanc amb la mà feble i altres vegades aconseguia ficar els dits entre el coll del vestit i els pits […], i havia oblidat del tot la dissortada Biancifiore] (Giovanni Boccaccio, Il Filocolo, ed. E Quaglio, 1967, p. 205; la traducció és meua). Finalment, però, la recorda abans que sigui massa tard.

Si el lector d’aquest article pateix els símptomes descrits per a la passió amorosa, no dubti a recórrer a les cures recomanades per metges medievals.

Gemma Pellissa Prades

(IRCVM-UB)

Per presumir havien de patir… i molt!

dimarts, 14/05/2013

Per conèixer els tractaments de bellesa de l’Edat Mitjana comptem amb una sèrie de textos molt variats en els quals es poden trobar tota mena de fórmules per la confecció de productes cosmètics. Tenim des d’importants compilacions mèdiques, com el Lilium medicine de Bernat de Gordó, fins als famosos Recueils de secrets de beauté, on hi trobem tot tipus de receptes per la cura del cos de fàcil elaboració i de baix cost.

Per fer-nos una idea de quins tipus de tractaments de bellesa es feien a casa nostra, comptem amb dues obres atribuïdes a Arnau de Vilanova (1238? – 1311), el De ornatu mulierum i De Decoratione, i amb una obra anònima de primera meitat del segle XV, Flos del tresor de beutat. Aquestes tres obres ofereixen un seguit de receptes per realitzar tot tipus de cosmètics com: ungüents i pólvores per la pell, depilatoris, tractaments pels cabells o dentifricis. S’hi tracten també qüestions ginecològiques i obstètriques, com la menstruació, l’avortament, l’esterilitat o, fins i tot, hi trobem diferents fórmules per aparentar virginitat.

Cosmètics pel rostre

Cada tractat dedica un elevat nombre de les seves receptes a tractaments i remeis per la pell. Els tractats recomanen començar amb un bany d’aigua calenta per suavitzar la pell i preparar-la per la depilació o l’exfoliació. Hi ha un gran interès per netejar la pell, sobretot la del rostre, eliminar-ne les impureses, taques, grans, arrugues, cicatrius o qualsevol cosa que l’enlletgeixi. Fins i tot, hi apareixen tractaments que s’han d’anar aplicant vàries nits seguides. Els principals ingredients que apareixen en aquest tipus de receptes poden ser:

a) d’origen vegetal: cogombre, ametlles, cigrons, llobins, faves, almesc, segó, gingebre o briònia.

b) d’origen mineral: bòrax, sals de roca, salnitre, argent viu, marbre blanc.

c) d’origen animal: sang de gallina, ous, fel de bou.

Aquests productes es barrejaven amb vinagre, oli de roses o de violes, ambre o bé aigua de llimona per facilitar-ne l’aplicació i per aromatitzar el preparat.

Aquests tractats també presenten receptes per crear un cosmètic per emblanquir el rostre i donar-li lluminositat. Aquestes s’acostumaven a fer amb tota mena de farines i llegums triturades, minerals blanquinosos (sals de roca, pols de marbre, bòrax) o ossos esmicolats i barrejats amb llet, mel, fel de bou o ous. L’ingredient que no falta en cap d’aquestes receptes és la cerussa, coneguda també com a blanc de plom. Aquesta era considerada l’emblanquidor per excel·lència malgrat que es tracta d’una substància altament tòxica (l’ús domèstic de la qual està prohibit actualment perquè provoca malalties com el saturnisme!).

Depilatoris

pinces medievals (1).jpg

pinces medievals

 En els tractats medievals de cosmètica tampoc hi falten receptes per a crear afaits i cremes depilatòries. Aquesta mena d’afaits es realitzaven a base de components extremadament abrasius com són la, calç viva, lleixiu, orpiment – que és un mineral compost per arsènic i sofre -, bòrax – sal blanca composta per àcid bòric, sosa i aigua; també hi afegien cendres, resina de llentiscle o cera d’abelles, encara usada avui en dia. Hi trobem també tota mena de components exòtics com la sang de gallina, de ratpenat, els excrements de llangardaix o els ous de formiga. Aquesta mena d’afaits deurien ser tan corrosius que els propis tractats ofereixen receptes d’ungüents post-depilatoris eficaços contra les pústules i cremades que produïen.

 

Tractaments pels cabells

pinta s xiv (1).jpg

pinta del segle XIV

 Aquests receptaris també fan referència a tota mena de productes pels cabells, amb instruccions de com aconseguir un cabell suau, fort, llarg, espès, arrissat, com preveure’n la caiguda, promoure’n el creixement o donar-los una olor agradable. Els tractats també presenten receptes per tenyir els cabells de diferents tons, ja sigui per camuflar les canes o simplement per canviar de color, per exemple de ros, roig o negre. El més freqüent era l’ús de substàncies de procedència vegetal: ordi, blat, cítrics, arrels de diferents arbres; també utilitzaven cendres i lleixius, excrements o espècies, com el safrà. Molts d’aquests colorants també servien per tenyir les celles i les ungles.

Dentifricis

 Tots els tractats medievals contenen remeis per embellir la boca. La majoria donen instruccions de com emblanquir les dents i tenir les genives vermelles. S’aconsella rentar-se bé les dents, tot aplicant els dentifricis cada matí, i fer gàrgares de vinagre calent amb mel. Hi ha, a més, receptes per eliminar el mal alè i per envermellir i hidratar els llavis. Els dentifricis es feien a base de bicarbonat de sodi (nitrum), pols de marbre blanc, gingebre blanc, pinyols de dàtils o d’oliva, tot barrejat amb substàncies aromatitzants com: mel, cínamom, nou moscada, encens o resina de llentiscle.

Veiem, doncs, clars paral·lelismes entre els tractaments de bellesa d’època medieval i els que encara es fan actualment: hi ha hagut un canvi pel que fa a la composició dels cosmètics, però observem que la preocupació per la cura de certes parts del cos, la pell, en especial la del rostre, la boca i els cabells, resta invariable al llarg dels temps.

 

Marta Segarrés Gisbert