Entrades amb l'etiqueta ‘amor cortès’

A vegades llegir no és tan fàcil

dimarts, 21/10/2014

Tots coneixem perfectament el significat que té el verb ‘llegir’: Distingir i anar dient oralment o mentalment el sons i paraules figurats per les lletres d’un text, per tal d’adquirir coneixença del contingut d’aquest (DCVB). Fins aquí tot sembla molt fàcil, llegir pot agradar més o menys, però en l’actualitat la gran majoria de la població que viu i treballa a Catalunya és capaç de fer-ho. Si en comptes de tenir davant un text actual, escrit a mà o en ordinador, tenim un text de fa cent, dos cents o tres cents anys la cosa es comença a complicar una mica.

La major part de persones que escriuen en aquest blog es dediquen a estudiar l’Edat Mitjana, per tant, solen treballar amb documentació escrita fa més de cinc-cents anys i, aquí, la cosa és complica bastant. Les complicacions vénen, no només a l’hora de ser capaç de desxifrar el text en qüestió, és a dir, de disposar d’unes bones nocions de paleografia, sinó també a l’hora d’interpretar-lo. En comptades ocasions els textos medievals presenten els moderns signes de puntuació, un codi que ens ajuda enormement en la lectura.

Pàgina de les Homilies d'Organyà, s. XII-XIII

Pàgina de les Homilies d’Organyà, s. XII-XIII

Un parell d’anys endarrere, en l’acte d’inauguració del curs 2012-2013 del màster de Cultures Medievals (podeu veure la conferència completa a la pàgina web de l’IRCVM), la doctora Rosa Lluch va exemplificar a la perfecció la dificultat que suposa puntuar i interpretar correctament els textos històrics. Per fer-ho apuntava la importància que poden significar dues comes i com, aquestes, poden canviar completament el significat de la famosíssima frase de Torres i Bages:

Catalunya serà cristiana o no serà.

Aquesta frase, atribuïda al que fou bisbe de Vic i visible a la façana del monestir de Montserrat canvia radicalment si hi afegim un parell de comes:

Catalunya serà, cristiana o no, serà.

L’oració no presenta massa complicacions interpretatives, però, afegint, o sostraient, un parell de signes de puntuació canvia radicalment el seu significat. Si això succeeix amb una frase escrita en català actual imagineu-vos la dificultat amb la que es troben els medievalistes a l’hora de treballar.

Un altre aspecte que cal tenir ben present a l’hora de tirar endavant qualsevol recerca és el canvi de significat que pateixen les paraules al llarg del temps. Els mots apareixen, desapareixen, entren en els diccionaris oficials per després sortir-ne quan ja no són utilitzats. Un exemple el trobem en la paraula ‘mainada’, aquest mot, que avui acostuma a significar el “conjunt de criatures d’una casa”, tenia durant l’Edat Mitjana un significat ben diferent ja que per ‘mainada’ s’entenien el “conjunt de guerrers súbdits d’una casa feudal”.

Martí de Riquer, en la introducció del llibre Los Trovadores: historia literaria y textos, evidenciava la importància que té pel lector que s’aproxima a aquells textos conèixer la societat feudal en la qual foren escrits. Per tal d’exemplificar-ho, utilitzava els següents versos de Guillem de Berguedà (1138-1192):

Et irai lai si·us platz, e no,

qu’en mi non a dreit ni razo

mas cum sers, si Deus mi perdo,

pus mos mas dins los vostres tinc

5e de vos servir no·m retinc.

Doncx, pus en mi non a ren mieu,

faitz ne cum pros dona del sieu…

Vostres suy ses autr’ochaizo,

per la bona fe qu’ie us covinc (…)

 

[Iré allí, si os place, o no [iré si no os place], porque en mí no hay derecho ni razón sinó como en un siervo (¡que Dios me perdone!), pues tuve mis manos dentro de las vuestras y no me abstuve de serviros. Así pues, ya que en mí no hay nada mío, haced de mí como noble dama con lo que es suyo…Soy vuestro sin ningú pretexto, por la buena fe que os prometí]

El text, per un lector del segle XXI, no vol dir gran cosa i és que els mots que hi apareixen, en paraules de Riquer: “han perdido el valor inmediato”.  Entre la nostra interpretació i allò que el poeta volia transmetre hi ha un abisme. Per tal d’evidenciar alguns dels significats perduts posarem un parell d’exemples. El primer, al vers 4, “pus mos mas dins los vostres tinc”; en aquest cas, Guillem de Bergadà fa una referència explícita al ritus de la immixtio manuum. Aquest ritual, que tenia lloc en l’acte d’homenatge, consistia en la col·locació de les mans, per part del vassall, dins les mans del seu senyor. Seguint amb aquesta metàfora feudal arribem al vers 5 on s’hi pot llegir el verb ‘servir’ que en el llenguatge de l’època no volia dir altra cosa que “complir les servituds vassallàtiques”. El mot ‘dona’ (vers 7)  ha de ser comprès en el sentit feudal del terme, és a dir senyora feudal a la qual prestar jurament de fidelitat i servir-la, és a dir rendir-li vassallatge, en aquest cas un vassallatge amorós.

Homenatge medieval.

Il·lustració medieval d’un homenatge. Archives Départementales de Perpignan.

Per evidenciar la relació amorosa, doncs, no es fa altre cosa que servir-se d’un cerimonial prou conegut per la gran majoria de trobadors que, a banda de ser uns magnífics poetes, eren senyors feudals. Guillem de Berguedà, sense anar més lluny, era vassall del comte de Cerdanya i dels Mataplana i, alhora, era senyor i disposava d’una mainada de vassalls al seu càrrec.

 

L’italià, una de les llengües romàniques que menys evolucions ha sofert, juga també males passades al lector modern, fixem-nos sinó en Dante i en un dels seus sonets més coneguts:

 

Tanto gentile e tanto onesta pare

la donna mia, quand’ella altrui saluta,

ch’ogne lingua devèn, tremando, muta,

e li occhi no l’ardiscon di guardare.

 

5Ella si va, sentendosi laudare,

benignamente d’umiltà vestuta,

e par che sia una cosa venuta

da cielo in terra a miracol mostrare.

 

Mostrasi sì piacente a chi la mira

10che dà per li occhi una dolcezza al core,

che ‘ntender no la può chi no la prova;

 

e par che de la sua labbia si mova

un spirito soave pien d’amore,

che va dicendo a l’anima: Sospira.

 

El text, après de memòria en la majoria d’escoles italianes, sembla fàcil de comprendre. La majoria de paraules es continuen utilitzant en la llengua actual, però el seu significat és radicalment diferent. Gianfranco Contini, historiador de la llengua italiana i un dels major experts de l’autor florentí, va dedicar un article, exclusivament, a la interpretació d’aquest sonet (Esercizio d’interpretazione sopra un sonetto di Dante). Per no allargar-nos massa ens fixarem, només, en el primer vers de la primera estrofa. Comencem pel ‘pare’, verb que en l’italià actual es podria traduir com ‘sembla’, la traducció doncs seria: “tant gentil i honesta sembla (…)”. Ara bé, en l’italià de Dante, ‘pare’ no vol dir pas ‘semblar’ sinó que prové del verb ‘apparire’, és a dir ‘aparèixer’ o ‘manifestar-se: “tant gentil, tant honesta, en la seva manifestació/ en la seva aparició/ en el seu passar”. Els mots gentil i honesta estan recoberts, també, d’un significat especial i és que segons Contini “gentile è nobile, termine insomma tecnico del linguaggio cortese; onesta, naturalment latinismo, è un suo sinonimo, nel senso del decoro esterno”.
Aquests petits exemples ens ajuden a comprendre el salt mental i social entre la societat medieval i la nostra. Al aproximar-nos als seus textos escrits hem de ser conscients que mai els podrem comprendre en la seva totalitat. La nostra pretensió, doncs, ha de ser aquella d’intentar comprendre i entendre el màxim possible, sabent que sempre se’ns escaparà algun significat amagat. L’Edat Mitjana, com qualsevol altra època i societat, vol les seves claus per comprendre-la en la seva totalitat. Unes claus que a l’inici poden resultar difícils d’adquirir però que a la llarga et permeten d’obrir moltes portes.

 

Ivo Elies

ARDIT Cultures Medievals

 

La força de l’amor més enllà de les parets dels convents medievals

dimarts, 25/03/2014

Té prou força l’amor per travessar les parets d’un monestir? Preguntin-ho al conegut filòsof i teòleg francès Pere Abelard (1079-1142), que s’enamorà bojament d’Heloïsa, una dona instruïda, a qui deixà embarassada. Posteriorment, Fulbert, l’oncle d’Heloïsa, el va fer castrar. Tanmateix, la relació entre els amants continuà fins i tot quan tots dos prengueren l’hàbit religiós. Durant aquest temps, s’escriviren unes cartes d’amor que gaudirien de molt d’èxit. En podeu llegir una aquí.

Abelard i Heloïsa. Miniatura del Roman de la Rose, Jean de Meun, s.XIV ms fr. 482/665, fol. 160v. Musée de Condé, Chantilly.

Al llarg de segle XII l’hermenèutica cristiana entorn del famós passatge bíblic del Càntic dels Càntics —que ja gaudia d’una llarga tradició interpretativa— produirà dins de la cultura monàstica cistercenca un altre tipus de textos sobre l’amor: Sant Bernat de Claravall identifica l’estimada amb l’ànima humana i Crist, amb l’enamorat i Guillem de Saint-Thierry assimilarà amor i intel·lecte, bo i interpretant el Càntic en clau d’enamorament-coneixement esponsal entre els enamorats.[1] Al llarg del segle XIII aquesta recuperació de l’amor en clau mística farà florir obres bellíssimes, com és el cas dels poemes de la beguina Hadewijch d’Ambers, escrits en llengua neerlandesa, o el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull. Veiem, doncs, que la temàtica amorosa en entorns religiosos, ja fossin reglats o no, desenvolupà textos amb una vessant mundano-literària i una altra de caire més místico-teològica.

Dels s. XII i XIII, també en coneixem epístoles de tema amorós entre monges o joves de bona família que assistien a les escoles monàstiques i els seus mestres.[2] A La lettre d’amour au Moyen Âge, Wolff situa els grans centres d’ensenyament i de conreu de les artes dictaminis (l’art d’escriure cartes) de l’època a Itàlia, principalment al voltant de Bolonya, i a França, a la vall del Loira, sobretot a l’entorn del convent de Ronceray. En català, la Requesta que féu un frare a una monja (fi s. XIV- inici s. XV) és una composició emparentada amb les epístoles d’amor en vers (els saluts) que Annicchiarico ha associat a la producció d’Antoni Vallmanya, un poeta del s. XV.

Crida l’atenció que Vallmanya compongués la major part de la seua obra en relació amb el monestir femení de Santa Maria de Valldonzella, residència reial i centre literari. De fet, dedica els poemes d’amor a una monja, la identitat de la qual s’amaga rere el senyal Retret d’amor. Auferil l’ha identificada amb Serena de Vallseca, que anys més tard esdevindria abadessa (1503). La condició de monja és el que fa que l’enamorat es planyi a la Fortuna,  ja que el vot de castedat prohibia qualsevol culminació carnal dels desitjos amorosos i, així, es lamenta perquè «tots los delits d’amor veig luny de mi» al poema encapçalat per aquest vers.

Amb tot, cal destacar les diverses connexions que es poden establir entre Santa Maria de Valldonzella i les ficcions sentimentals catalanes de la segona meitat del s. XV. En primer lloc, l’obra de Vallmanya (1454-1459), poc notòria pel que fa a la qualitat, és una font molt valuosa per detectar els models literaris que s’empren per tractar l’amor en aquell moment, com argumenta Marfany (2007).[3] D’aquesta manera, l’estudiosa explicita el deute de l’autor amb les composicions d’Ausiàs March i el seu difusor, Pere Torroella; amb el poema narratiu La glòria d’amor de Bernat Hug de Rocabertí i amb la traducció catalana de La Belle Dame sans merci d’Alain de Chartier, famosa pel retrat que ofereix de la crueltat de l’estimada envers l’enamorat no correspost, que acaba morint de desesperació. En efecte, Torroella és una figura imprescindible per entendre les relacions entre els autors de ficció sentimental de la segona meitat de segle i la transmissió del llegat marquià a les generacions posteriors.

En segon lloc, Pere Pou inicia el debat Deseiximents contra Fals Amor (1558) des del mateix monestir. Finalment, Francesc Alegre, autor de cinc obres de ficció sentimental, escriu a la Faula de Neptuno i Diana (1482-1486) la història al·legòrica d’una sacerdotessa que manté una relació amorosa i sexual amb un mercader a canvi de diners. Jaume Torró identifica la protagonista amb una monja barcelonina i, al seu torn, Pere Bescós suggereix que podria tractar-se d’una religiosa de Valldonzella, a causa de l’activitat cultural de l’indret i de les relacions de parentiu de l’autor.[4] Fet i fet, Anna i Jerònima, filles de l’escriptor, hi foren monges i la neboda d’Alegre, Àgata Vilatorta, a més de monja, va ser elegida abadessa del monestir (1516-1539).

Un parell d’anys abans de la composició de la Faula de Neptuno i Diana per Francesc Alegre, Valldonzella rebia unes disposicions arran de la reforma de l’orde del Cister que regulaven la vida de les monges en aquests termes: «no permeta ajust de homens esser fets per les canbres, maiorment de dones jovens […] E per ço, volem e ordenam que, a la porta del monestir, sia posada persona diligent, honesta e discreta, […] en manera que nengun home no puxe entrar en lo monestir sens primer obtenguda licencia de la senyora abadessa».[5] Recordem que juntament amb la virginitat, la clausura és l’altre aspecte que s’imposa en el model religiós femení medieval a llarg de l’Edat Mitjana. El desenvolupament del moviment beguinal, d’una manera oberta, qüestionarà la necessitat de la clausura per portar una vida plenament evangèlica de seguiment de Jesús, però també es produiran conflictes dintre dels claustres femenins.

La clausura de les monges romandrà l’etern “cavall de batalla” de Papes i visitadors diocesans. Des de la decretal Periculoso de Bonifaci VIII (1298) s’havia establert explícitament i rigorosa la vida de les monges en clausura perpètua a causa de la situació “perillosa i abominable” en la qual es troben:[6] la decretal, com també fa la disposició cistercenca, traspua una inquietud veritable davant la possible activitat sexual de les monges dintre del monestir i, en les visites pastorals, sovint eren acusades de conductes deshonestes a causa de la relaxació en l’aplicació de les restriccions espacials que permetien l’entrada i sortida de persones alienes al monestir, encara que els motius fossin d’índole molt diversa. En l’àmbit institucional, una activitat cultural dins la clausura que permeti el contacte amb homes de l’exterior és clarament perillosa i s’ha de controlar.

Auferil explica que l’activitat literària de Valldonzella no era exclusiva d’aquest monestir, sinó que n’hi ha altres exemples, com el monestir de Pedralbes i el monestir de Framenors de Barcelona, on se celebrà el certamen “joia de desconeixença” l’any 1457.[7] També tenim el cas del monestir de la Trinitat de clarisses de València, on entorn Sor Isabel de Villena, autora d’una Vita Christi d’interpretació singular, s’aplegaren tot un seguit d’escriptors com ara Miquel Pérez, Pere Martines o Bernat Fenollar. Mossèn Fenollar celebrava a casa seva les tertúlies literàries més importants de la València de finals del segle XV.

Com podem veure, de temàtica amorosa en contextos religiosos se’n van escriure per complaure aficions, necessitats de comunicació mundana i desitjos una mica més elevats, en els quals l’amor s’identificava amb Déu o era la via de la seva experiència. El fet que molts homes i dones de religió participessin d’aquest gust temàtic comú de maneres tan diverses i amb motivacions ben diferents ens mostra la versatilitat d’allò que entenem per amor, que fa possible l’expressió dels sentiments i els desitjos més profunds de l’ésser humà.

Gemma Pellissa Prades

Araceli Rosillo Luque

ARDIT Cultures Medievals

 


[1] Miguel Siguán Soler, La psicología del amor en los cistercienses del siglo XII, Poblet, 1992.

[2] Manuela Sanson, Lettere amorosi e galanti, Carocci, Roma, 2005.

[3] Marta Marfany, «D’Ausiàs March a Bernat Hug de Rocabertí: Antoni Vallmanya i el cànon poètic de mitjan s. XV», Llengua & Literatura, 18, 2007, p. 45-73.

[4] Jaume Torró, «“Officium poetae est fingere”: Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994, p. 221-242 i Pere Bescós, «E com res no·s puga dir que no sia estat dit…»: el comentari als Trionfi de Bernardo Ilicino com a manual literari a la fi del segle XV», Llengua & Literatura, en prensa, 23.

[5] Francina Solsona, «Una visita al monasterio de Valldoncella (Barcelona) a finales del siglo XV», Martínez Ferrando, archivero: Miscelánea de estudios dedicados a su memoria, Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos, 1968, p. 484-486.

[6] Diu de les monges que “Pericoloso et detestabili quarundam monialum statui, quae honestatis laxatis habenis et monachali modestia sexusque verecundia impudenter abiectis […] frequenter intra eadem monasteria persones suspectas admittunt” Edició de text llatí seguint Liber Sextus, 3.16 De statu regularium, c.un. Pericoloso, Friedberg, 2:1053, col·lacionat amb Vatican Borghese 7 fol. 56v. a: Elizabeth Makowski, Canon law and cloistered women. Periculoso and its commentarors, 1298-1545, Washington, 1997, 133.

[7] Antoni Vallmanya, Poesies, ed. Jaume Auferil, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

Consultori sentimental 2: Consells per afrontar sant Valentí amb èxit

dimarts, 11/02/2014

Tant si celebreu sant Valentí com si no ho feu,[1] aquests dies és inevitable sentir la pressió de l’entorn: aparadors plens de cors; ofertes romàntiques a la safata d’entrada; en el millor dels casos, la intuïció que la persona estimada espera una demostració d’amor etern (i que sigui original!); en el pitjor, la certesa que un pretendent no desitjat aprofitarà l’ocasió per confessar-te els seus sentiments. Per això, des de Medievalistes en bloc, volem oferir-vos una sèrie de consells aptes per a butxaques en crisi per afrontar aquest sant Valentí amb èxit.

Detall de Guenièvre embrasse Lancelot, Paris, Bibliothèque nationale de France, Manuscrits, Français 118, foli 219.

 

Recursos per expressar el teu amor avalats per una llarga tradició literària

La font d’inspiració per a les propostes que us presentem ha estat la literatura medieval. A continuació, plategem dues opcions recomanables, fins i tot, per als enamorats tímids i una d’adreçada exclusivament al millor cavaller del món, algú disposat a tot per la seua dama.[2]

  1. L’espillet. El primer recurs requereix una petita inversió econòmica i, tot i així, pocs altres mitjans són tan eficaços com aquest. Es tracta de reproduir l’escena famosíssima de la declaració d’amor de Tirant a la princesa Carmesina, narrada als capítols 126 i 127 de la novel·la de Joanot Martorell. Si no la teniu present, no us alarmeu. A continuació, us detallem els passos que heu de seguir. Compreu “lo més bell spill” de mà que trobeu (menut i amb tapa) i guardar-vos-el a la màniga. Presenteu-vos davant de l’afortunat/da i confesseu-li que esteu enamorat/da de la persona que apareix a la imatge de l’espillet. Deixeu que s’imagini que hi guardeu un retrat. Regaleu-li i deixeu-li temps perquè obri l’espill; quan ho faci, el seu rostre s’hi reflectirà. Així és com ho experimenta Carmesina:

«La princesa pres prestament lo espill e ab cuytats passos se n’entrà dins la cambra pensant que y trobaria alguna dona pintada, e no y véu res sinó la sua cara. Lavors ella agué plena notícia que per ella se fahia la festa e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama de amors» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Hauf, 2008, pàg. 526).

De ben segur que robareu el cor al vostre acompanyant.

  1. L’epístola d’amor. Pot semblar un recurs obvi, però quant de temps fa que no redacteu una lletra d’amor escrita a mà (i, si pot ser, en paper de carta)? A l’Edat Mitjana escriure cartes era tot un art (les ars dictaminis) i les persones que el dominaven coneixien les diferents parts en què havien d’estructurar-les i els recursos retòrics necessaris per ornamentar-les. Els autors clàssics oferien un bon model que s’imitava i s’emulava a les escoles medievals. Les Heroides d’Ovidi van ser un text de referència a l’hora d’escriure cartes de contingut amorós. Aquesta obra presenta un recull d’epístoles d’heroïnes mitològiques als seus amants i, en sis casos, s’hi inclou la resposta dels enamorats. En trobareu un exemple aquí (carta de Penèlope a Ulisses), amb la traducció actual de la versió llatina i la traducció catalana medieval. Al s. XV, Joan Roís de Corella recrea una altra història d’amor clàssica a partir de la pauta de les Heroides. Es tracta de la Lletra fingida que Aquil·les escriu a Polícena amb la resposta de l’enamorada; segurament, un exercici escolar (Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, 1999).

    Lancelot monte dans la charrette d'infamie pour sauver la reine Guenièvre, BnF, Manuscrits, Français 115 fol. 355.

  2. La carreta. Finalment, si es vol optar per una manifestació pública d’afecte, hom pot cercar una carreta com la que apareix a El cavaller de la carreta de Chrétien de Troyes, autor de novel·les artúriques. El protagonista d’aquesta obra és Lancelot, que manté una relació adúltera amb la reina Ginebra. L’argument de la història narra com el cavaller allibera l’esposa del rei Artús dels seus segrestadors. Però abans d’aconseguir-ho, supera diverses proves. La primera, pujar dalt d’una carreta arrossegada per un nan, atès que només així descobrirà informació sobre la localització de Ginebra. Avui dia, aquest gest no té cap significat, però en altres temps la carreta es reservava per als delinqüents, que eren passejats dalt d’aquest vehicle i exposats així a l’escarni públic. Lancelot accedeix a pujar-hi per voluntat pròpia, de manera que demostra que el seu amor supera les convencions socials i que està per damunt de l’honor en la seua escala de valors. Si decidiu imitar la gesta, aclariu-ne el sentit a l’amant abans que pensi que heu embogit.

 

Consells per defugir pretendents no desitjats

Aquest apartat està organitzat per nivells (de menor a major estat de desesperació), de manera que oferim tres consells, el darrer dels quals només s’hauria d’aplicar com a mesura dràstica.

  1. Primer grau d’intervenció: exemples d’amors tràgics. Tornem a Corella. Al Parlament en casa de Berenguer Mercader els personatges reunits a casa de l’amfitrió s’expliquen històries d’amor desgraciades que poden fer desistir qualsevol de deixar-se portar per la passió amorosa. Hi ha, doncs, un contingut moral que convida a renunciar a l’amor. Però, alerta! cal tenir en compte que habitualment la capacitat de raciocini d’un enamorat no es conserva intacta per culpa d’un mal funcionament del cervell, per tant, no sempre funciona.
  2. Segon grau intervenció: transvesteix-te! Utilitzar una disfressa que et caracteritzi com una persona del sexe oposat és una de les tècniques usades pels enamorats que fugen del pretendent inadequat. Aquest és el truc que utilitzen París e Viana a la novel·la homònima. En una altra obra, el Jacob Xalabín, l’amic del protagonista, anomenat Alí Baxà, es vesteix amb la roba de l’estimada de Jacob per substituir-la abans que es casi amb el pretendent rival, el senyor de Satalia. Gràcies a l’estratagema, Alí Baxà s’introdueix a l’habitació de la germana del senyor de Satalia, que el rep pensant-se que és la cunyada:  «e gità’s al costat de Alí Baxà. E quant fo al lit, Alí Baxà, […] tota la sanch li escalfà, per ço com lo foch sta molt perillós stant prop la palla, que cové que si s’acosta, que per forssa s’à a pendra. […] E la donzella, qui hoý perlar aquest, e sentí que era homa, no gosà res dir; e Alí Baxà procehia fer sos plers d’ella» (Jacob Xalabín, ed. Pacheco, 1988, p. 116-117).
  3. Intervenció de tercer grau: la gallina. Aquest recurs es troba al París e Viana. Recomanem emprar-lo amb prudència per evitar males olors. Després que la protagonista ho hagi intentat tot per desfer-se d’un admirador enutjós (la disfressa, la clausura), el pare de Viana li concerta una visita amb el pretendent. Abans, però, li envia roba i menjar a la presó subterrània on l’havia fet tancar perquè no havia obeït les ordres de casar-se amb l’home que li havia triat com a marit. Tanmateix, Viana dejuna i es fica la gallina que l’havia d’alimentar davall de les aixelles. No se la treu durant els quatre dies que queden perquè rebi la visita. Quan el pretendent hi acut, Viana fingeix que té una malaltia greu: «E sentiren lo fill del duch e lo bisbe un pudor molt gran, que Viana se havia posada en si donant-los entendre era tota guastada» (París e Viana, ed. Pellissa Prades, 2009). En efecte, la pràctica de maltractar el cos per deixar de ser desitjades és un motiu literari, de manera que les enamorades de les novel·les imiten així les vides de les santes. La variant de la gallina és una pràctica innòcua que garanteix la solitud de qui la duu a terme.

Només ens queda desitjar-vos que passeu un bon dia de sant Valentí!


[1]Si és així, recupereu aquesta entrada per sant Jordi.

[2] Per favor, si cap dels nostres lectors s’hi atreveix, ensenyeu-nos-en fotografies a través de les xarxes socials.

 

Dra. Gemma Pellissa Prades

ARDIT Cultures Medievals

 

Consultori sentimental: símptomes i diagnòstic de la malaltia d’amor a l’Edat Mitjana

dimarts, 19/11/2013

A l’Edat Mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada:

Physician letting blood from a patient, British Library, Londres. (Extreta del Wikimedia Commons)

«Els afectats, a més, s’entristeixen amb l’absència de l’objecte desitjat, i quan la gran massa d’aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s’expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs» (Arnau de Vilanova, Tractat sobre l’amor heroic, ed. McVaugh i Giralt, 2011, p. 73).

La literatura medieval de tema amorós és plena de descripcions que coincideixen amb els efectes de la passió amorosa que exposa Arnau de Vilanova. Vegem-ne un parell d’exemples. El primer és un passatge del Curial e Güelfa (c. 1440-1450) en què Camar, una donzella mora que viu reclosa a casa amb sons pares i dos presoners cristians, s’enamora d’un dels esclaus, Curial:

«La mesquina de Camar, que encesa era del foc de Curial qui en ella com en forn de vidre cremava, se consumava tots jorns […], car ella no podia menjar ne dormir» (Curial e Güelfa, ed. Badia i Torró, 2011, III.16.17).

El segon figura al Tirant lo Blanc (1460-1464) i correspon al plany de la filla del rei de Sicília, que desitja el príncep Felip de França:

«Ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Albert Hauf, 2004, cap. 103.

Aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que «si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77). Segurament el màrtir d’amor més cèlebre de la tradició catalana és un tal Oliver, que s’havia suïcidat per amor i havia estat  identificat amb el traductor al català de La bella dama sens mercè d’Alain Chartier. La fama d’Oliver és tanta que arriba a donar nom a un personatge literari l’esperit del qual apareix a un enamorat no correspost amb la intenció de guarir-lo a l’obra L’ànima d’Oliver de Francesc Moner (c. 1490-1491). L’esperit hi posa en pràctica un dels remeis proposats per Arnau de Vilanova, que també s’intenta aplicar, sense èxit, a Lo somni de Bernat Metge: el vituperi de l’estimada i, de retruc, l’atac a tot el sexe femení. Així, se’ns diu que la dama que Bernat estima té les mamelles «blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en lo pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, 2003, p. 143).

Codex Manesse, Biblioteca de la Universitat de Heidelberg

Un altre remei recomanat pel metge Arnau de Vilanova és esbargir-se amb allò que provoqui plaer, com ara amb la conversa agradable, la música o les passejades i, per què no, amb «l’art de la sexualitat —sobretot si es practica amb joves especialment plaents» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 79). Això és precisament el que intenten els dos amics de Florio al Filocolo de Giovanni Boccaccio (1336) perquè deixi de pensar en Biancifiore. Així, li cerquen dues dones belles perquè hi tingui relacions sexuals i s’oblidi de l’estimada i, per un moment, la cura sembla fer efecte perquè: «Egli toccava loro alcuna volta la candida gola con la debole mano, e altra volta s’ingegnava di mettere le dita tra la scollatura del vestimento e le mammelle […], e la misera Biancifiore del tutto gli era della memoria uscita» [Algunes vegades ell els tocava el coll blanc amb la mà feble i altres vegades aconseguia ficar els dits entre el coll del vestit i els pits […], i havia oblidat del tot la dissortada Biancifiore] (Giovanni Boccaccio, Il Filocolo, ed. E Quaglio, 1967, p. 205; la traducció és meua). Finalment, però, la recorda abans que sigui massa tard.

Si el lector d’aquest article pateix els símptomes descrits per a la passió amorosa, no dubti a recórrer a les cures recomanades per metges medievals.

Gemma Pellissa Prades

(IRCVM-UB)

L’amor a l’Edat Mitjana: diàleg literari-religiós

divendres, 18/01/2013

Sobre l’amor se n’han escrit i se n’escriuran gruixuts volums llibrescos, sàtires de més o menys fortuna, assajos, poemes i fins i tot estudis biològics que troben l’arrel del sentiment amorós en mesurades quantitats de components bioquímics del nostre cos.

La nostra exposició s’apropa a l’imaginari medieval sobre l’amor (sagrat i profà) a través de les fonts literàries i espirituals de la plena i la baixa Edat Mitjana. Quan ens acostem al pensament i a la documentació que ens ha pervingut sobre el tema, ens adonem que durant l’època medieval hi ha un transvasament de conceptes entre l’àmbit religiós i el literari. Vegem-ne un exemple:

«Jo he oferta la mia virginitat a Déu e no la hi toldré per cosa del món. E així us preg que em procurets abans la mort que marit, car marit teng, segons vos he dit, e no n’hauré altre, si a Déus plau» (ed. Badia-Torró: 2011).

 

Si llegim aquestes paraules sense conèixer-ne el context, segurament el primer que ens ve al cap és una jove que manifesta una vocació religiosa. Però el fragment transcrit correspon a la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa (s. XV). Concretament, són les paraules que formula Càmar, la noia mora enamorada del protagonista, per desentendre’s de la proposta de matrimoni del rei de Tunis. I és que la utilització de conceptes com la castedat, la clausura, la fidelitat i el martiri ajuden a crear una aureola de santedat al voltant de les protagonistes de les obres de tema sentimental amb final feliç, és a dir, en què l’amor (perquè és honest) triomfa. Comparem ara dos textos, un de literari i un altre de l’àmbit jurídico-religiós, en els quals es posa de manifest la santedat de la persona lloada (monja o laica). El primer, ha estat extret d’una novel·la d’aventures que narra les vicissituds que han de superar una parella d’enamorats per arribar a contreure matrimoni:

49 love sonnets f. 1 (King's 322), s. XV. Extret de la British Library,

«Magalona se posà ab gran deuoció a seruir los malalts; y feya molt àspera y santa vida. De manera, que tota la gent de la Isla, y del entorn, la teníen per santa, y la anomenauan la Santa Pelegrina, y aportàuantli molts grans ofertes» (Història de Pierres de Provença y de la gentil Magalona, ed. Miquel i Planas: 1908).

El segon és un extracte del testimoni de Sor Pacífica de Guelfuccio, companya de Clara des dels anys d’infantesa i monja de Sant Damià d’Assís, que trobem en el conjunt de les tretze declaracions que conformen el procés de canonització de la santa, iniciat pel papa Innocenci IV l’any 1253, tres mesos després de la mort de Clara:

«Dijo también que la bienaventurada madre era humilde, benigna y cariñosa, y tenía compasión de las enfermas; y, mientras tuvo

salud, las servía y les lavaba los pies, y les daba el agua a las manos; y alguna vez limpiaba los bacines de las enfermas», (Proc.1,12. Escritos de Santa Clara de Asís y documentos complementarios, ed. i trad. Omaechevarría: 1999).

Veiem com l’ideal de santedat representat per la compassió i el servei als altres es manté viu a traves dels segles i com les enamorades de la literatura de tema sentimental emulen les religioses i fins i tot les santes sense haver de renunciar al matrimoni.

Gemma Pellissa Prades i Araceli Rosillo Luque

Descobrim les nostres arrels

dimarts, 4/12/2012

La Universitat de Barcelona és l’única universitat de l’estat espanyol on es pot cursar un grau en Filologia Romànica. En aquesta universitat, la Filologia Romànica compta amb una llarga i prestigiosa tradició, des dels estudis pioners de Milà i Fontanals fins a l’actualitat passant pel llegat de Martí de Riquer, que donà ressò internacional  a l’escola de Barcelona. La Filologia Romànica s’ocupa, des d’una perspectiva comparatista i transversal, de l’estudi dels textos escrits en llengües neollatines i, amb una atenció preferent, de la literatura europea dels orígens.

L’heroisme dels cavallers artúrics, el sobrenatural cristià de les vides de sants, el meravellós pagà de les llegendes celtes, la visió exòtica de l’Orient que ens forneixen els relats sobre les croades i les aventures de Marco Polo, l’amor cortès dels trobadors, la seva versió tràgica al mite de Tristany i Iseut, o la seva paròdia, carnal i vitalista, en aquells deliciosos contes obscens que anomenem fabliaux, teixeixen el substrat de l’Europa contemporània. El nou món que s’expressa en aquests primers textos, fet de l’encontre dels ideals cavallerescos amb la nova mentalitat burgesa, de la cultura clerical amb el llegat clàssic, de la civilització mediterrània amb el món bàrbar, és el nostre món.

El que defineix la Filologia Romànica és la síntesi de tradició i modernitat, ja que contempla l’estudi del passat essencialment com un camí, l’únic possible, per arribar a comprendre tota la complexitat del nostre present. Això atorga, o hauria d’atorgar, a la disciplina un paper preeminent en un panorama com l’actual urgit pel repte de “construir” aquesta Europa que aspira a ser una realitat política, econòmica, però també cultural. És sabut que en el nou context de la civilització global, lluny d’imposar-se un sentiment de pertinença comú a la humanitat, les identitats no desapareixen sinó que es reconfiguren. És més, un dels reptes del segle XXI probablement sigui el de bastir una resposta adequada davant una necessitat emergent, que podríem definir com una necessitat d’identitat, la necessitat de saber qui som, de descobrir i preservar les nostres arrels culturals per ubicar-nos en el nostre temps. Aquesta necessitat, legítima, però com ens ha ensenyat la història perillosa i susceptible de no poques manipulacions polítiques, religioses, de tota mena, reclama grans dosis de judici crític i, per tant, atorga un paper de primer ordre al debat científic orientat justament a interpretar críticament el nostre passat per entendre el nostre present evitant, entre d’altres, el parany de la simplificació. Hi insistim: en aquest debat, la Filologia Romànica hi té molt a dir.

Meritxell Simó