Entrades amb l'etiqueta ‘Aljamiat’

Patrimoni dels jueus catalans: l’hebreu i el català

divendres, 25/01/2013

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 30v. The British Library

L’hebreu és la llengua pròpia del poble jueu. Ja des d’època bíblica els jueus s’han caracteritzat per ser un poble poliglota. Això es deu al fet d’haver compartit la seva història amb altres pobles. Així, ja en temps llunyans i segons la tradició, els antics hebreus sortiren d’Egipte i hagueren de compartir la terra d’Israel amb cananeus i filisteus. Més tard, amb la deportació a Babilònia s’immergiren en una societat aramea i és amb el retorn d’aquest exili forçat que de mica en mica l’hebreu va anar deixant lloc a l’arameu, un altre idioma que els jueus consideren seu. L’hebreu havia quedat reclòs en àmbits religiosos quan arribaren els romans a Palestina i es pot dir que la majoria de la població ja parlava arameu abans de ser expulsada i enviada a la gran diàspora.

Ja en l’Edat mitjana, Catalunya arribà a tenir una nombrosa i prestigiosa comunitat jueva que interactuava en molts àmbits laborals i socials amb la resta de la societat, el més conegut dels quals és el del préstec. No obstant això, el ventall d’activitats dels jueus amb els cristians era molt més ampli. És ara quan ens podem preguntar: si hi havia tanta interacció, quina és la influència de la llengua hebrea en la societat cristiana catalana  i quina és la catalana en la hebrea?

    La resposta a la primera pregunta és que el català té paraules manllevades de l’hebreu. A tall d’exemple podem citar: amén, mannà, messies, pasqua o dissabte. Tots aquests termes comparteixen una característica comuna: són mots provinents de la Bíblia i que han passat pel sedàs de les seves traduccions llatines. Pot resultar sorprenent el poc nombre de préstecs, però cal tenir en compte que a diferència de l’altre llengua semítica present als territoris de llengua catalana, l’àrab, que era parlada de forma habitual pels musulmans (el contacte de la qual amb el català ens ha deixat un bon nombre de manlleus), l’hebreu no era usat de forma habitual pels jueus catalans. Per tant, no és que els jueus hagin influenciat el català amb hebraismes, sinó al revés, els jueus d’aquí s’expressaven en català. Podríem dir que en un català de jueu o judeocatalà, es a dir un català farcit de termes hebreus que per als jueus no era necessari traduir: com qahal  en lloc de comunitat o aljama; bet-kenésset  per sinagoga; bet-dín en lloc de tribunal etc.

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 26r. The British Library

El català era la llengua habitual de relació social de la pròpia comunitat jueva i de relació amb els cristians. Alhora, però, coneixien l’hebreu, l’arameu, l’àrab i altres llengües romàniques. Fruit d’aquest coneixement va ser l’important paper que varen tenir en la còpia i traducció de tractats àrabs i llatins al romanç i també a l’hebreu. Igualment, molts dels manuscrits que circulen entre els mercaders, els notaris i els consellers del Consell de Cent barceloní del segle XV són còpies de clàssics llatins fetes per jueus que deixaren les seves marques en alfabet hebreu en la foliació i reclam dels quaderns.

Un fenomen que reflexa la seva poliglotia són els textos hebraicoaljamiats, és a dir, escrits en català o una altra llengua romanç, llatí o àrab utilitzant l’alefat hebreu. Tenim un gran nombre de manuscrits hebreus medievals farcits de paraules aljamiades: cartes privades, quaderns contables o pinqassim,  acords de les comunitats, tractats de medicina, etc.

L’hebreu, però, seguirà essent la llengua de culte i en ella s’escriuran la majoria de tractats, cartes i documents destinats a la pròpia comunitat i serà la llengua de relació i contacte de totes les comunitats jueves d’aquell temps.

Jordi Casals

Meritxell Blasco