Entrades amb l'etiqueta ‘Alimentació medieval’

A cada porc li ve el seu Sant Martí

dimarts, 11/11/2014

Avui, 11 de novembre, és Sant Martí. El dia en què el santoral recorda aquell soldat que va arribar a ser bisbe de Tours, del qual, segons assegurava el mestre Joan Beleth (+ 1165 ca), els reis de França acostumaven a portar-ne la capa a les seves batalles com a estendard.

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

Però en aquesta ocasió no parlarem del que és considerat el fundador del monacat occidental i dels seus fets i miracles, enderrocant temples pagans, lluitant contra l’arrianisme o tornant a la vida més d’un mort. I, sota aquest títol, tampoc farem referència als casos de corrupció que es destapen al nostre entorn, de manera cada vegada més quotidiana. En lloc d’això, ens fixarem en el que es feia al voltant d’aquesta data a moltes llars, fossin urbanes o rurals, una tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies. Parlem de la matança del porc i el que suposà el consum d’aquest animal en l’alimentació medieval. Una bèstia que des de segles ha fet les delícies de molts i ha fet fugir esperitats molts d’altres, espantats per la seva impuresa, terrenal o espiritual.

Que fer la matança del porc en aquest moment de l’any és una tradició que recula enrere en els segles es pot comprovar en les representacions simbòliques dels mesos de l’any que trobem a l’iconografia de l’època. Potser l’exemple més clàssic és el de la portalada romànica de Ripoll, en el qual el novembre dues persones (una d’elles, una dona?) donen el cop de gràcia a un porc amb un garrot i la part posterior d’una destral. O també ho veiem al Lunari e reportori del temps de Bernat de Granollacs (+ 1478 ca) (se’n conserva una edició impresa de 1513), en el qual per il·lustrar el mes de novembre, dos homes sentencien amb un garrot el que sembla un porc senglar.

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El consum de porc funcionava com un veritable signe distintiu dels cristians respecte musulmans i també jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava l’ingesta de carn d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: «No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs» (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament prohibit per l’Alcorà: «perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là» (Sura 2:173).

A la taula cristiana, en canvi, el porc era benvingut, i de quina manera. En part perquè fins a finals de la plena edat mitjana, el porc era de fàcil cria, tingut en semillibertat als boscos glandífers de tot Europa. Entre els segles XI i XIII la popularitat de la seva cria es va veure afectada a causa de les rompudes i la desforestació, que van provocar que s’anés cap a un major tancament dels porcs i una certa marginació de la seva carn. Malgrat això, continuava sent un habitual de les cases de pagès. A les darreries de l’edat mitjana, Eiximenis comentava que el so que s’acostumava a sentir a les cases de pagès no era el dels instruments i els ocells sinó de «porchs e bous e cabres».

Però no era només una qüestió de pagès: a Barcelona, el Consell va prohibir el 1301 que els porcs es passegessin lliurement pels carrers de la ciutat, mentre sabem que al convent de Santa Anna de Barcelona, al segle XIV, es criava durant l’any un porc que es sacrificava i es menjava per Nadal. I per aquells mateixos anys, en una vila catalana, un teixidor llegava a la seva dona, entre els béns que tenia a casa, «unum baconem carnis porci salsiet unum porcum vivum».

 Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

 

La matança del porc es feia cap al mes de novembre. Com hem vist, es deuria estabornir el porc amb un garrot o similar i a continuació se’l deuria dessagnar amb un tall al coll i recollint-ne la sang, com es veu a una imatge extreta del Taccuinum Sanitatis. La seva carn es menjava fresca per les festes de Nadal, mentre que el que en quedava es salava per fer-ne conserves que duraven tot l’any. Aquesta carnsalada de porc s’utilitzava tot l’any per cuinar i moltes vegades, sobretot a les llars més humils, resultava ser l’única proteïna dels àpats, com a acompanyament de les verdures: «si es talla per acompanyar carbasses o cols, s’ha de tallar prima i menuda. I si és per acompanyar un altre menjar, tallades amples» (Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, cap. XXXX). Per això quan el metge de Francesc Eiximenis reprovava un gran golafre eclesiàstic pel seu estil de vida poc “saludable” i ostentós, li recomanava tornar a la carnsalada per portar una dieta més humil:

 

 

«Cant dehits que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dich-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d’ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada, e que beguats de la aygua axí com lavors fèyets e del vinagre bé amerat.» (Com usar bé de beure e menjar, cap. XII).

 

El porc fresc, en canvi, estava reservat habitualment a taules més exquisides. Alguns receptaris de l’època el posen en un lloc destacat, com el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, on es poden trobar molts detalls sobre com cuinar-lo. Hi té un paper destacat el porcell, el porc petit des que neix fins que el desmamen o fins que és mig fet. Les indicacions del receptari comencen des de la preparació de la bèstia, un cop mort. Per cuinar-lo a l’ast, s’aconsella d’escaldar-lo per treure-li els pèls («e axí feràs bell lo porcell») (cap. XI). Per farcir-lo, es recomana posar-hi la resola (o raola, una fregida dels menuts), les mursies (possiblement un tipus d’embotit), alls perbullits (és a dir, escaldats), julivert, marduix i ceba, tot tallat ben fi, a més de panses i quatre ous per lligar tot plegat (cap. XII).

Un cop preparat, farcit i rostit a l’ast (cap. XIII) –tal i com s’acostumava a fer a l’hivern–, la carn de porcell o de porc fresc es podia acompanyar, ens diu el Llibre de totes les maneres de potatges, amb allada blanca, salpebre (un adob fet amb sal i pebre) o salsa horugua. Però, què és aquesta darrera salsa? No us fa pensar, a primer cop d’ull, en aquelles larves verdes de tantes potes que es converteixen després en papallona? Doncs no cal que, en el cas que la vulgueu preparar, feu una picada d’erugues, perquè el seu ingredient principal en realitat és la ruca (Eruca sativa), aquesta planta de sabor lleugerament picant que des de fa uns anys s’ha fet tan popular com a acompanyament de, per exemple, les amanides o la pasta o bé posada sobre la pizza.

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

 

 

Per a fer salsa horugua només necessiteu ruca, vinagre per estovar-la, espècies com pebre, gingebre, clau i canyella i una mica de mel. Cal fer per començar una pasta picant la ruca amb el vinagre i escaldar-la amb aigua bullent. Després es trempa amb una mica més de vinagre i les espècies i finalment se’n corregeix el sabor amb mel o similar. Es serveix en un plat profund (greal). Si s’utilitza específicament per acompanyar el porc a l’ast, podeu posar-hi, a més, figues i molt de safrà «per so que vengua bé grogua» (cap. CLXV).

 

 

 

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua

Si vols ffer horugua, primerament ralla-le e piqua-la ffort, e axeta-la ab bon vinagre, e ffe’n pastadura. E cogua bé e escalda-le VIIIIº veguades ab aygua bulent. E cada vegada pica-la ffortment. Si és massa dura, pots-hi metre vinagre, e pica-ho. E quant serà bé piquat, exeta-ho. E pots-ho axetar en lo morter matex. E cada veguada ne gita la aygua. E puys destrempa-la ab vinagre per sabor, e ab espícies: pebre, gingebre, clavels, canyella; e mit-hi mel ho arop, ho sucre a hom deliquat. E mit-la per gresals. E dóna-la ab porc ffresc ho ab pex sellat.

 

Podeu provar de fer-la vosaltres mateixos, és senzilla de preparar i un acompanyament excel·lent per un bon porc a l’ast!

Carme Muntaner i Alsina

IRCVM – Universitat de Barcelona

www.eblamanuscripta.cat

 

De castanyes, panellets, morts i fantasmes

dimarts, 29/10/2013

Quan anem pel carrer aquests dies, una olor ens recorda que som a la tardor: el de les castanyes torrades i els moniatos escalivats provinent de les casetes de castanyeres. Avui aquestes venedores ja no van vestides com fa anys, amb faldilles de sargil molt amples i folgades, amb davantal de cànem i llana i una caputxa blanca, molt llarga, al cap. Però tot i això ens recorden que a finals de mes, al pas d’octubre a novembre, és la castanyada.

En el calendari pagès, el pas d’octubre a novembre marca el final de la verema i l’inici de la collita de les olives. Era el moment en què s’encorralaven els animals després de la temporada estival, i es comptaven els dies per la matança del porc, que es feia als voltants de Sant Martí. El llunari del metge Bernat de Granollacs, de finals del segle XV, deia sobre el mes de novembre: «En aquest mes en la luna vella pots tresplantar qualsevol arbre que perda fulla e morgonar les serments [murgonar, colgar sarments perquè produeixin ceps nous]. E en la luna nova tresplantar ponçemers narongés. És temps dispost per curar qualsevol dolència de reuma. E si tendràs mal en les cames, és molt perillós. És molt segur lo sagnar e entrar en los banys» (segons l’edició impresa de 1513, editada a Barcelona per l’alemany Joan Rosembach i publicada en facsímil per Jordi Rubió).

D’on sorgeix, però, la tradició de menjar castanyes i els seus companys de viatge, els panellets? La castanyada era una tradició fortament arrelada a la Catalunya de finals del segle XVIII, com explicava el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre. Es menjaven castanyes, es rifaven lots de panellets als cafès i tot plegat anava regat amb vins dolços o de vi novell, que tot just s’havia acabat de posar a la bóta, després de la verema. Tot i això, és difícil fer retrocedir el costum de menjar castanyes, o almenys tenir-ne una constatació documental, a l’edat mitjana.

Els panellets, en canvi, tenen un precedent clar al segle XIV –i possiblement abans– en el massapà, que es feia amb una base d’ametlla picada i sucre a la qual s’afegien tot tipus de fruits i aromes. Avui en dia, aquest massapà, del qual es conserven receptes als receptaris medievals, s’ha convertit en els nostres panellets, “pervertint-lo” amb l’afegitó de la patata.

La castanyada es feia, abans més que ara, en memòria dels difunts de la família i tots els morts en general. Un costum que era reminiscència dels àpats funeraris de l’edat mitjana, els quals, al seu torn, feien referència als ritus pagans de record als difunts.

Però comencem pel començament, pels orígens de la celebració de Tots Sants. Ens hem de remuntar a l’antic calendari celta, que celebrava l’entrada de l’hivern, de la temporada de fred, el dia de l’anomenat Samhain, el primer de novembre –de fet, corresponia exactament a la vigília de l’1 i al dia 1 pròpiament dit–, que era alhora el primer dia de l’any. No es tractava d’una festivitat en honor a cap divinitat celta, sinó que incloïa tot l’espectre de forces no humanes. Es considerava que aquella nit i dia es produïa, més que en cap altre període de l’any, el trencament de les barreres entre allò humà i les forces sobrenaturals.

Per la seva banda, en la tradició cristiana i des del segle VII, es celebrava Tots Sants el 13 de maig. Però el segle IX, i potser per la força del Samhain a les illes britàniques, el papa Gregori IV va traslladar aquesta celebració a l’1 de novembre i, encara un parell de segles més tard, es va vincular Tots Sants a la celebració en record dels difunts. Fos com fos, als darrers segles medievals aquesta diada estava profundament vinculada al món dels morts, més que qualsevol altre dia de l’any. La gent visitava les tombes dels seus familiars i celebrava àpats als cementiris, en comunió amb els seus difunts. Al segle XIV, el dia d’Omnia Sanctorum es comprava cera i pa per a l’ofrena als morts («Ítem lo dia dels morts aguí II brandons ho ciris del cors de Jesucrist, cremaren» o «Ítem lo dia dels morts fiu pastar pa per ànima […] per IX sous de farina e dispís candeles per les offrertes» [segons els llibres de comptes de l’Almoina dels Pobres de la Seu de Barcelona]).

Dansa macabra de l'oratori dels Disciplinati, finals segle XV. Clusone (Bergamo, Itàlia)

També es relacionen amb aquesta data les danses de difunts. A banda de la vessant més popular, les danses de difunts van consistir en un gènere literari força estès per tota Europa els darrers segles de l’Edat Mitjana. Potser la seva representació més coneguda és la que féu Hans Holbein el Jove en una sèrie de gravats de principis del segle XVI. A finals del XV, l’historiador i humanista Pere Miquel Carbonell, que també va ser arxiver de l’Arxiu Reial i va ser autor, entre d’altres, les Cròniques d’Espanya i la Genealogia dels comtes-reis catalans, va escriure una Dansa de la mort, inspirada en la Danse macabre francesa. El manuscrit es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

A l’edat mitjana, doncs, la castanyada era, més que res, la festa dels morts, del retrobament amb els qui se n’havien anat d’aquest món, com a clara reminiscència d’aquell Samhain celta. En terres de tradició anglosaxona, va derivar en l’Allhallows Eve o, el que és el mateix, el conegut Halloween, molt desvirtuat actualment. El record dels difunts, transformat en una festa de disfresses de tardor. O potser, a la seva manera, les representacions de la Dansa de la mort també eren això, una mica?

 

Carme Muntaner i Alsina

ARDIT Cultures Medievals

Per carnaval… no es menja carn!

dimarts, 12/02/2013

Certament avui en dia s’ha perdut molt el costum de no menjar carn els divendres de  quaresma, un costum que, només fa quaranta anys, se seguia escrupolosament. L’Església ja havia relaxat el precepte religiós limitant als divendres l’abstinència que, d’antuvi, abastava tots els dies de quaresma, a excepció dels diumenges. Ara bé, ni tan sols quan la prohibició era més rigorosa, les persones pietoses s’estaven de consumir carn els dies de carnestoltes. Aquesta festa es caracteritzava, més aviat, per un consum exagerat de carn, especialment de porc, motivat per la proximitat de la privació quaresmal. No sempre, però, ha estat així, com ens ho mostren l’etimologia i la documentació medieval.

El nom habitual amb què es coneixia aquesta festa als Països catalans era ‘carnestoltes’. De fet, el terme ‘carnaval’ es  documenta en català per primer cop al segle XIX. Prové de l’italià carnevale, i aquest de l’antic carnelevare, compost de carne ‘carn’ i levare ‘llevar’, i, per tant, ‘carnaval’ significa ‘llevar la carn’. El nom ‘carnestoltes’, en canvi, el tenim documentat des de mitjans del segle XI. És un compost del substantiu carnes i de tollitas, participi analògic del verb tollo ‘treure’, i significa, per tant, ‘carns tretes’. Fixem-nos que l’etimologia ens indica que aquest dia les ‘carns estan tretes’, és a dir,  que el carnestoltes no era pas ‘el darrer dia que es podia menjar carn abans de la quaresma’, com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó el dia en què s’inicia l’abstinència.

En realitat, l’estructura de la paraula ‘carnestoltes’ no és idèntica a la de la paraula castellana ‘carnestolendas‘; aquesta última, que procedeix de l’expressió llatina dominica ante carnes tollendas, ‘el diumenge abans d’haver de treure les carns’ conté un gerundiu (tollendas) que remet al futur la supressió de carn, mentre que el mot català presenta un participi de passat (tollitas) i, per tant, originàriament degué fer al·lusió o a tot el període quaresmal o al dia en què s’iniciava o es proclamava l’abstinència de carn. De fet, l’antiga expressió ‘fer carnestoltes’ significa ‘abstenir-se de carn’: “les persones devotes fan carnestoltes mas la sglesia no constreny a les gents” (text del 1567 al Diccionari Aguiló).

Examinem alguns testimonis primerencs d’aquest terme per esbrinar quelcom més sobre aquesta qüestió. En un document d’empenyorament del 1061 es fixa la data de lliurament del deute quando erit prima dominica de quaragesima quod dicunt Carnestoltes. Per tant, s’anomena ‘carnestoltes’ el primer diumenge de quaresma, segurament perquè el dejuni quaresmal no començava el dimecres de cendra sinó que s’havia avançat al diumenge anterior, que, en realitat, no és el diumenge de quaresma, sinó el diumenge de quinquagèsima.

"Combat entre Carnestoltes i Quaresma" (Het Gevecht tussen Carnival en Vasten), Pieter Brueghel el Vell, 1559, Viena, Kunsthistorisches Museum.

 

Més informació ens poden fornir les anotacions que el batlle de la residència comtal de Sant Pere de Vilamajor fa de les despeses que durant els anys 1156-1157 van realitzar els hostes. El palau, situat entre Barcelona i Girona, feia funcions de casa d’estiueig dels comtes i servia alhora d’hospedatge a grans personalitats, nobles, ambaixadors, bisbes, abats … i també a cavallers, escuders, mercaders, funcionaris … que feien la ruta entre Barcelona i Girona i viceversa. El batlle registra que el diumenge de carnes toltas velas de 1157, que era el diumenge de quinquagèsima, els hostes van consumir pa, oli i peix. A partir d’aquest diumenge fins a Pasqua cap dia no se serveix carn als viatgers cristians que s’allotgen al palau de Vilamajor. Cal dir que, excepció feta dels períodes d’abstinència, al palau la base de l’alimentació és el pa i la carn.

Planteja una altra qüestió l’adjectiu velas ‘velles’, que en aquest mateix document acompanya carnes toltas, car implica l’existència d’unes ‘carnestoltes velles’ i unes ‘carnestoltes noves’. Possiblement s’ha de relacionar amb el fet que antigament es distingia entre ‘carnestoltes de quaresma’ i ‘carnestoltes de l’advent’, que eren respectivament els dies que precedien  la quaresma i  l’advent, les dues èpoques en les quals les persones havien d’abstenir-se de menjar carn com a preparació, en el primer cas, de la Pasqua i, en el segon, del Nadal. En aquest sentit, un document del 1155 especifica festum Carnestoltes Quadragesime, ‘la festa de carnestoltes de quaresma’, potser per distingir aquest carnestoltes del carnestoltes d’advent.

Sembla clar, doncs, que, si més no en aquests segles XI i XII, a terres catalanes el carnestoltes era el dia en què s’iniciava l’abstinència de carn, o per advent, o per quaresma. Res a veure amb el què representa el carnestoltes avui en dia.

Mercè Puig

Coordinadora del Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona

Codonys! Receptes medievals per a estómacs de tardor*

dilluns, 5/11/2012

Quan pensem en la tardor amb l’estómac, segurament ens vénen al cap productes com les castanyes, les carbasses o els bolets. Són tots aliments que podem comprar als nostres mercats i que també es trobaven a les taules dels homes i dones medievals. En són testimoni receptaris tan coneguts com el Llibre del Sent Soví, que ens parla d’una salsa de bolets feta amb ceba, julivert, vinagre i espècies (cap. CXXXXV, p. 480) o d’una recepta de carbassa amb carnsalada, formatge i canyella (cap. LXXXXIII, p. 441). Les castanyes, per la seva banda, eren, entre mitjans i finals de l’edat mitjana, un aliment bàsic per a les comunitats de les muntanyes, tot i que per la gent de planes i ciutats no va passar de ser un complement a la dieta. A la muntanya, on el cereal no era tan abundant, s’utilitzava farina de castanyes per preparar farinetes i pa de mala qualitat que rebia, en alguns llocs d’Itàlia, el nom de pa d’arbre.

Però la tardor és també una època en què molts fruits estan en el seu millor moment, a punt de collir: nous i avellanes o fruita fresca com les pomes i les peres que, avui com a l’edat mitjana, formaven part habitual de la dieta. Tot i això, alguns dietistes medievals no eren massa partidaris que la gent en mengés. El metge grec Galè havia dit segles enrere que ell mai havia tingut febre perquè no havia menjat mai fruita, però al segle XV Lluís Alcanyís reconeixia que no es podia desaprofitar l’abundància de què en gaudien llocs com la ciutat i regne de València. En el seu Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, de voltants de 1490, aquest metge valencià deia que «pomes, peres, préçechs, melons, albudeques, nesples madurades en l’arbre, castanyes, amel·les, avellanes e olives verdes» tenien la «proprietat de confortar lo ventrell». Algunes d’elles, com les pomes, peres, codonys, castanyes o nespres, eren a més bones de consumir al final de l’àpat, perquè tenien la virtut d’impedir que els aliments tornessin a la boca.

 

En aquesta ocasió, però, ens centrarem en un altre fruit de la tardor, que no s’acostuma a menjar cru sinó que es tracta per obtenir-ne un producte de llarga conservació: el codony i el seu resultant, el codonyat. A l’edat mitjana es considerava una fruita astringent i el mateix Lluís Alcanyís en parla com una de les fruites que, confitades amb sucre o mel, es podien menjar amb total tranquil·litat, recomanant-la especialment per acabar els àpats: «Codonyat de mel o carn de codony de sucre, se pot mengar e aprés lo past» (cap. De les fruytes).

 

El codonyat era un producte especialment comú a les taules més benestants. Els llibres de comptes de Sança Ximenis de Cabrera, una noble que vivia al carrer de Santa Anna de Barcelona, ens expliquen que a casa seva se’n preparava: l’octubre de 1440 manava comprar codonys i mel per «fer lo codoinat». També els receptaris medievals expliquen com preparar-lo, com el Llibre de totes maneres de confits, amb una recepta força semblant a l’actual (cap. VI, p. 365). Per a aquells paladars més atrevits, però, us reproduïm una recepta de finals del segle XV extreta del Llibre del Coch de Robert de Nola (foli 27r), que incorpora llet d’ametlles, brou de carn i espècies (!).

Codonyer, extret del Theatrum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, Roma

Codonyer, extret del Theatrum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, Roma

 

«Bon codonyat

Tants codonys pendràs com hauràs menester segons la quantitat que·n volràs fer; e quartonega’ls e leva’ls lo cor e aprés para-los de la escorxa. E quant seran ben mundats, renta’lls ab aygua tèbia e aprés leva’ls de aquesta aygua e met-los a bullir ab aygua freda; e com comensaran a desfer-se, levors saran cuyts e trauràs-los de la caldera e picaràs-los bé en un morter. E aprés destempraràs-los ab una poca de la lur aygua matexa e passaràs-los per estamenya.

E aprés pendràs set liures de ametles e mija sens parar, sinó renta-les ab aygua freda o tèbia, que valrà més. E picaràs-les bé en un morter e quant sien ben picades passa-les per stamenya destemprada ab aygua tèbia.

Si és die de carn, destempra-la ab lo brou de la carn e met-hi la let ab los codonys. E aprés metràs dintre en la olla de totes maneres de salses fines, ço és bon gingebre e bona canyella e çaffrà e grana paradisi e nous noscadas e flor de macís. E si és die de carn metràs-hi dos rovells de ous per cada escudella. E si és dia de peix no cal. Quant sia tornat bé espès, faràs escudelles e damunt elles met sucre e canyella»

 

Una bona manera d’iniciar-se a la cuina medieval. Bon profit!

 

* Agraïm la col·laboració de Pau Castell, que ens ha facilitat diverses dades referents al codonyat, fruit de la seva recerca dins el projecte “BCN Gastronòmica” dut a terme per la Universitat de Barcelona i el MUHBA.

Carme Muntaner i Alsina