Entrades amb l'etiqueta ‘Alfons el Magnànim’

El pal·li dels reis de la catedral de Tortosa. Les llums del Renaixement enfosqueixen l’origen d’una obra medieval.

dimarts, 15/10/2013

El 12 de gener de 1920 el Capítol de la Seu de Tortosa, a través de la nunciatura de Madrid, va demanar permís per vendre un frontal brodat de l’edat mitjana, permís que va ser concedit per la Santa Seu gairebé una dècada més tard, el 13 de juliol de 1929. El 12 d’agost del mateix any el bisbe Fèlix Bilbao n’autoritzava la venda per 50.000 pessetes, amb la condició que aquesta quantitat fos esmerçada a la catedral dertosense.

L’expedient –que es conserva a l’Arxiu Històric Diocesà– no inclou cap fotografia del brodat, però l’anomena «frontal de reyes» i, en conseqüència, l’obra es pot identificar sense cap mena de dubte amb un antipendi que té com a tema principal l’Epifania i que va ser publicat dues vegades a la dècada de 1910. En primer lloc, l’any 1916, a les pàgines de Vell i Nou, en el marc d’un article de Romà Jori titulat «Les adoracions» (p. 8-9), s’hi publica una fotografia de l’arxiu Mas; seguidament Fèlix Duran i Cañameras el va reproduir al número del 1918 del Boletín de la Sociedad de Atracción de Forasteros, en un text sobre la ciutat de Tortosa. Potser aquestes publicacions van cridar l’atenció dels compradors, fins ara indeterminats.

En aquest sentit, cal que ens plantegem la possibilitat que el marxant Lionel Harris, propietari de la «Spanish Art Gallery» de Londres, participés d’alguna manera en la transacció. Ho diem perquè Harris va ser el responsable de l’adquisició d’uns magnífics tapissos cinccentistes procedents de Tortosa que avui es conserven al Metropolitan Museum de Nova York, peces que van sortir de la ciutat catalana de l’Ebre cap al 1930, aproximadament al mateix moment que el brodat medieval. A més, alhora que el frontal apareixia publicat a la premsa el 1916, el marxant anglès estava fent un viatge pels «principals centres d’antiguitats» de Catalunya i València. Malauradament no es poden consultar les actes capitulars tortosines posteriors al 1920, que potser inclouen alguna referència sobre aquest assumpte; però des del 1918 els documents –que d’altra banda no són en absolut exhaustius– reflecteixen els problemes econòmics del Capítol i l’existència de persones interessades a comprar objectes artístics de l’Església.

Sigui com sigui, en el context tortosí l’interès pel frontal dels reis era antic. Les dues primeres històries de la ciutat que es van arribar a publicar, el 1627 (Historia de la Antigua Hibera, de Francesc Matorell) i el 1867 (Anales o Historia de Tortosa, de Daniel Fernández), en fan referència. I seguint una tradició que podem rastrejar com a mínim fins a l’inici del sis-cents la vinculaven a un promotor de prestigi, el bisbe i cardenal Ot de Montcada, que va comandar la diòcesi durant 58 anys, entre el 1415 i el 1473. De fet, aquests textos demostren la rellevància artística del frontal, en destacar-lo entre els altres objectes llegats a la Seu per aquest important eclesiàstic.

El que succeeix és que –en realitat– aquesta identificació és errònia. La relació entre obra i promotor, encara que proposada des d’antic, no se sustenta en cap document contemporani a la peça, sinó en el fet que «en cuatro diferentes partes se ve en este frontal el escudo de los Moncadas», com va escriure Duran i Cañameras. Efectivament, els escuts del frontal llueixen en el seu camper el que semblen vuit besants, l’heràldica tradicional d’aquest poderós llinatge. Però en la seva monumental Sigil·lografia catalana Ferran de Sagarra ens indica que el cardenal Montcada –d’acord amb la tendència a diferenciar les diverses branques familiars que hi va haver al segle XV– havia adoptat un escut de sis besants i, per tant, no podia haver encarregat una peça que en mostra vuit. En canvi, un altre membre del Capítol –bé que més humil– posseïa un escut de característiques similars al clàssic d’aquesta noble nissaga. Es tracta del sotscabiscol Ramon de Vilafranca, les armes del qual consistien en «VIII pesses de torteus» o «fogaces blanques», com diuen els documents tortosins. Aquests senyals, segons indica Martí de Riquer, es poden confondre fàcilment amb els besants, ja que tenen la mateixa forma i només en varia el color. Així ho van fer els canonges tortosins del final del segle XVI.

A part de la qüestió heràldica, altres factors porten a pensar que l’obra alienada el 1929 s’ha de relacionar amb aquest client. Sense vincular la troballa documental a l’obra coneguda per les fotografies, l’any 1999 Josep Eixarch va publicar el contracte d’un pal·li establert entre el sotscabiscol Vilafranca i Jaume Figueres, brodador «de casa de la senyora reina», concretament Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. Aquests pactes notarials concorden plenament amb l’obra coneguda per fotografies: en la primera història el brodador havia de fer la ciutat de Jerusalem «d’on exiran los tres reys de orient, e tres rocins ab un vaylet que·lls tingue per les regnes, e tres camells, los quals menaven per atzembles, e una stela gran»; en la segona història una barraca gran i bella, «e dins la barracha haje a ésser la ymage de la Verge Maria ab lo Fillet en la falda, e a la una part sant Josep, al costat dret de la Verge Maria, e hun pesebre que y haje haver dues bèsties, ço és a saber, lo bou e l’ase»; i en la tercera història «hajen a ésser tres pastors, cascú en sa continença, ab aquell bestiar que necessari serà davant ells, e un àngell qui·ls anuncia la Nativitat, e ab lo bestiar un ca». En el brodat, tot i que no el va acabar Figueres, hi ha representats tots aquests elements fins al més mínim detall, inclòs el «ca» que vetlla pel bestiar dels pastors. A més, l’inventari del 1453 certifica l’existència d’un pal·li «istoriat ab la Maria e los tres reys ab los pastors, ab senyal de mossèn Vilafrancha».

Com hem dit, la confusió que portà a relacionar-lo amb el bisbe Montcada es degué produir al llarg del cinc-cents, perquè la descripció de les peces de la sotstresoreria redactada el 1561, en parlar d’un «pali davant altar de la història de la adoració dels reys», considera que la peça és molt rica, diu que està tota brodada i informa que fa servei a l’altar major, però no n’identifica el donant. En canvi, el següent inventari conegut fins al moment, escrit l’any 1602, ja atribueix el pal·li a la promoció d’Ot de Montcada.

Malauradament, d’aquesta peça esplèndida no se’n coneix ni la destinació ni el propietari.

 

Jacobo Vidal Franquet

IRCVM