Arxiu de la categoria ‘Notícies IRCVM’

La màgia a l’Edat Mitjana: de l’aula tradicional a l’entorn virtual massiu (i gratis!)

dimarts, 9/09/2014

Heu sentit a parlar dels MOOCs? Potser alguns de vosaltres n’heu cursat un i, segurament, les motivacions de cadascun han estat diferents: atrets pel prestigi d’un professor o d’una universitat estrangera, interessats per un tema que no havíeu trobat mai el moment d’estudiar, encuriosits per la metodologia i les possibilitats pedagògiques que proposen aquests cursos, desitjosos d’especialitzar-vos en una àrea o en una tècnica concreta… Efectivament, els MOOCs responen a la necessitat d’oferir formació sobre qualsevol disciplina de manera gratuïta a qualsevol persona amb connexió a Internet, que, a més a més, tria el moment, el lloc i el ritme d’aprenentatge.

Les sigles MOOC signifiquen ‘Massive Open Online Courses’ i difereixen d’un curs en línia tradicional precisament perquè s’adrecen a milers d’estudiants alhora, que es connecten en una plataforma i tenen accés als continguts del curs (amb molt de pes dels materials audiovisuals) i, òbviament, pel fet que no tenen un cost econòmic per a l’alumne. En aquest enllaç hi trobareu una bona comparació entre un curs en línia clàssic i un MOOC. Altres vincles amb informació útil sobre el tema: aquí i aquí. Això significa que, de la mateixa manera que un curs d’aquestes característiques té un  públic potencial immens, no és l’eina més adequada per cercar-hi atenció personalitzada. En canvi, es promou la participació activa dels estudiants, que interactuen als fòrums i en altres espais de debat habilitats amb aquesta finalitat i que en molts cursos fins i tot intervenen en el procés d’avaluació dels exercicis dels companys (peer-to-peer/P2P). Això també obliga els professors a repensar la manera com s’ensenyen els continguts, com es fonamenta l’esperit crític dels estudiants i com dissenyen els materials didàctics del curs.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Com us deveu imaginar, la feinada és considerable, però un grup de professors i investigadors d’ARDIT Cultures Medievals, de l’IRCVM i del Màster en Cultures Medievals, vam decidir apostar, amb el suport de la Universitat de Barcelona, per la creació d’un MOOC que proposés una introducció a l’Edat Mitjana des de diferents disciplines (Història, Literatura, Filosofia, Història de la Ciència i Història de l’Art) a través del fil conductor de la màgia. Aquest programa n’és el resultat i aquí hi trobareu un vídeo de presentació que hem preparat de forma provisional. Tot i que el curs, titulat Magic in the Middle Ages, s’imparteix en anglès, tenim pensat oferir els vídeos amb subtítols en anglès, català i castellà.

Si voleu saber qui eren les bruixes o com funcionava un procés inquisitorial, si us pregunteu si el rei Artús va ser un personatge històric o merament literari, o voleu familiaritzar-vos amb les propietats de les relíquies i, en particular, del Graal o voleu saber com es practicaven l’astrologia o la nigromància a l’Edat Mitjana, aquest curs està pensat per a vosaltres! Al gener se n’obrirà la matrícula en línia (gratuïta) al web de Coursera i la primera edició del MOOC estarà disponible al maig de 2015. Mentrestant, en aquest blog compartim pas a pas el procés de creació d’un MOOC dins del sistema universitari català.

Us hi esperem!

 

Gemma Pellissa Prades

Coordinadora del MOOC ‘Magic in the Middle Ages’

Comença el curs a Medievalistes en bloc

dimarts, 2/09/2014
Benvolgudes i benvolguts,
Comença un nou curs i des de Medievalistes en Bloc reprenem la nostra tasca de divulgació de l’edat mitjana amb la il·lusió intacta i algunes noves.
En primer lloc us informem que per primera vegada en la història de la Universitat de Barcelona hi haurà un doctorat integrament dedicat al món medieval, el Doctorat en Cultures Medievals o DCM pels amics, que començ a rodar durant el curs que comença. Es tanca així el triangle amb el Màster en Cultures Medievals o MCM  i l’Institut de Recerca en Cultures Medievals, IRCVM  i situa la UB, Barcelona i Catalunya en un lloc pioner en l’agrupació d’aquests estudis.
Així mateix, i atès que ben aviat el nostre bloc arribarà als dos anys de vida hem pensat de fer una petita festa per celebrar-ho. Estigueu a l’aguait perquè ben aviat us n’informarem. Un primer tast de les coses de què ens agradarà parlar directament amb vosaltres el trobareu al BCN-lab del 18 de setembre: un projecte força interessant que ens agradaria crear conjuntament amb vosaltres. Per si això no fos prou els ARDIT Cultures medievals estan preparant un MOOC  sobre Màgia i Bruixeria a l’edat mitjana. Que no sabeu què és un MOOC? No patiu, ben aviat us ho explicarem…
I bé, seguirem explicant-nos allò que estigui d’actualitat, o sigui curiós o divertit i fins i tot poc o mal conegut sobre la nostra activitat i sobre l’edat mitjana. O pensàveu que només hi havia el 1714?
Carles Mancho
Director IRCVM

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia

dimarts, 26/11/2013

La descoberta i la valoració del Pirineu romànic data d’inicis del segle XX. Les publicacions dels excursionistes i les informacions dels primers viatges per a recollir dades i obtenir fotografies van intensificar l’estudi d’un patrimoni fins llavors ben poc conegut des de Barcelona. Paral·lelament, les valls pirinenques es van anar incorporant al mercat de l’art, i els antiquaris i gestors de museus les començaren a freqüentar. En pocs anys, les esglésies que fins llavors havien conservat les decoracions, les imatges i el mobiliari acumulat al llarg dels segles, serien en bona part desposseïdes de tot allò que era susceptible de ser venut pels antiquaris. En un primer moment, només eren els béns mobles (imatges, frontals d’altar, objectes), però després s’hi van afegir les pintures que cobrien els murs dels edificis, i que van haver de ser arrencades,  portades i exposades al Museu de Barcelona, per tal d’evitar-ne la seva exportació.

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia, de M. Guardia i I. Lorés. Portada del llibre

Hi ha dos moments que sobresurten en aquests canvis ràpids a què van ser sotmeses les esglésies en el primer quart del segle XX: el primer és l’expedició organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans a la Ribagorça i la Val d’Aran, entre el 31 d’agost i el 14 de setembre de 1907, i l’arrencament de les pintures murals romàniques entre l’estiu de 1920 i el gener de 1923 és el segon. La trobada de nova documentació sobre aquests dos moments en el marc de les recerques sobre el romànic de la Vall de Boí que estem duent a terme des del grup de recerca Ars Picta, no només ens aporta noves dades, sinó que també ens permet valorar adequadament la feina feta pels autors d’aquests documents, Josep Gudiol i Cunill i Emili Gandia i Ortega, tot restituint el paper que van tenir en cada un dels dos moments. I això implica matisar el protagonisme pràcticament exclusiu que ha estat atribuït a personatges com Josep Puig i Cadafalch o Joaquim Folch i Torres.

 

Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic i estudiós, que ja havia publicat alguna de les seves obres clau, com les Nocions d’arqueologia sagrada catalana, el 1902, que podríem considerar-la la primera història de l’art medieval català, va ser cridat per l’Institut d’Estudis Catalans a participar en l’expedició que havia proposat i que va dirigir Josep Puig i Cadafalch. També hi van participar Guillem de Brocà, membre de l’Institut, Josep Goday, assistent de Puig i que va fer l’aixecament de les diferents esglésies, i el fotògraf Adolf Mas, que va realitzar un ampli reportatge. La feina que inicialment se li va encarregar a Gudiol va ser la de llegir i estudiar les inscripcions que es trobessin en els edificis que visitarien. Però ara sabem que en va fer molta més. En efecte, en les setmanes immediatament posteriors a la seva tornada, va redactar una àmplia memòria que va lliurar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’objectiu era publicar-la, però ha restat inèdita fins ara, que l’hem recuperada i editada en aquest nou llibre. L’estudi encomanat sobre les inscripcions ocupa el primer capítol, que ell va anomenar “Monuments literaris” i que es completava amb un ampli annex dedicat a les inscripcions del claustre de Roda d’Isàvena. Aquest annex no es conserva perquè és l’única part del manuscrit que va ser publicada en el primer número de l’Anuari de l’IEC, juntament amb un estudi de Brocà i el de Puig i Cadafalch dedicat amb coberta de fusta de les Valls d’Aran i de Boí. La resta del manuscrit, que constava de 57 folis escrits per una cara i il·lustrats amb fotografies enganxades al darrere, estan dedicats a l’escultura, la pintura, el mobiliari i la indumentària i els seus accessoris. Una organització que segueix de prop l’esquema de les Nocions d’arqueologia sagrada catalana.Manquen els folis 6 al 20, que estaven dedicats a l’arquitectura. A diferència de la resta del manuscrit, que va ser consultada perquè hi ha parts marcades amb llapis, aquestes pàgines van ser retirades, probablement per Puig i Cadafalch, i no les hem pogut localitzar.

Sant Quirze de Pedret : fotografia d'un detall de les pintures de l'absidiola meridional, in situ, 1921. Emili Gandia? (Fons Gandia)

 

El text de Gudiol constitueix el primer estudi sobre el romànic de la Vall d’Aran i la Ribagorça visitat en aquella expedició. A partir de les notes del quadern de camp i de les fotografies d’Adolf Mas, hi ha un procés d’assimilació de les dades adquirides i de les novetats que van poder veure. I els comentaris més frescos, més nous, són els referits a la pintura mural romànica i al Davallament d’Erill, que van descobrir tancat en un clos. De les set imatges del grup escultòric, Gudiol en va adquirir cinc per al Museu episcopal de Vic el 1911, i en la memòria d’aquell any reprodueix amb les mateixes paraules la sorpresa i l’emoció del moment.

Emili Gandia era el conservador de les col·leccions d’art medieval del Museu de Barcelona, a més a més de l’arqueòleg responsable de les excavacions d’Empúries des del seu inici. Les funcions de conservador implicaven fer de “correu” per anar a embalar i recollir les obres que s’havien adquirit, una feina delicada en aquells moments. En els primers treballs d’arrencament no hi va participar perquè el Museu va enviar Vidal i Ventosa pels arrencaments dels absis de les dues esglésies de Taüll (estiu de 1920) i va confiar malauradament, com es va poder comprovar més tard, en Amadeu Sales per als de les esglésies de La Seu d’Urgell, de la Vall de Cardós i d’Engolasters. No es va documentar allò fet en cap dels dos casos i només tenim el testimoni de les cartes adreçades per Vidal i Ventosa des de Taüll a Folch i Torres. És durant aquests moments quan es destrueix la inscripció de Taüll, a causa de les males relacions entre la gent del poble i els tècnics italians. Després d’aquestes experiències, el Museu va confiar en Gandia per a controlar els arrencaments que havien quedat pendents. Durant l’estiu de 1921 treballà amb Steffanoni en l’arrencament i descoberta de nous fragments fins aleshores desconeguts a l’església de Sant Quirze de Pedret. Finalment, des del mes de novembre fins el gener dels anys 1922 i 1923 acompanyà els tècnics Cividini i Dalmati per concloure els treballs, els més complexes, a les esglésies de la Vall de Boí: les pintures de la nau meridional de Santa Maria, les de l’absis nord de Sant Climent i les dels intradossos i mur de la nau nord de Sant Joan de Boí. En tots els casos en què va intervenir va fer dibuixos i nombroses anotacions que havien de servir per a instal·lar les pintures als nous suports que s’estaven construint al Museu de Barcelona per acollir-les.  Aquesta preciosa documentació, servada per la família Gandia que ens l’ha cedit generosament, per a aquesta publicació, ens proporciona dades molt importants i, en algun cas decisives, per a rectificar o confirmar la posició original de molts fragments pictòrics.  A partir de la documentació gràfica, degudament creuada per altres dades que proporcionen diversos arxius fins ara utilitzats només parcialment, hem pogut refer el relat d’allò que va succeir durant els anys 20 als Pirineus en relació amb les pintures murals romàniques.

Sant Quirze de Pedret : croquis de les pintures del interior de l'absidiola meridional amb indicacions i amidaments dels fragments pictòrics i obertures. Emili Gandia, 1921 (Fons Gandia)

Milagros Guardia

Immaculada Lorés

IRCVM – Ars Picta

SVMMAR resulta beneficiós

dimarts, 1/10/2013

No resulta fàcil escriure un post per un Bloc com aquest sobre una revista especialitzada en el món medieval. No resulta fàcil perquè aquest Bloc compta amb aportacions imaginatives i engrescadores de temes molt diversos i sempre atractius.

Com a editora de la revista us diria que tirar endavant una publicació semestral, especialitzada en els estudis sobre l’Edat Mitjana, en format electrònic i adaptada als estàndards de qualitat científica de nivell internacional, està resultant una tasca d’allò més engrescadora i apassionant.

D’acord amb la filosofia del Màster de Cultures Medievals que s’imparteix a la UB i amb la de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), la revista entén l’estudi de la medievalitat com la SVMMA de diverses disciplines del coneixement humanístic. Dins la nostra revista hi tenen lloc articles de Filologia, Filosofia, Història, Història de l’Art, Arxivística, Paleografia, Arqueologia, Dret, Economia… en definitiva de qualsevol àmbit del coneixement que incideixi en aquests segles de la nostra Història que definitivament ja ningú pot considerar com a foscos i tenebrosos.

SVMMA – Revista de Cultures Medievals té tres grans virtuts: en primer lloc el seu format digital que facilita l’accés als textos de forma ràpida i directa, en segon lloc la seva condició de gratuïtat i en tercer lloc la seva versió íntegra en la llengua original de l’autor i en anglès. Aquesta iniciativa ha estat possible pel suport incondicional de l’IRCVM que té, com a política central de la seva activitat, la internacionalització del saber i ha apostat per la traducció a l’anglès de tots els textos que es publiquen sense cap cost pels seus autors.

Un equip d’una trentena de persones, entre membres del consell assessor, consell de direcció i consell de redacció, equip tècnic de traducció i maquetació, avaluadors i col·laboradors ocasionals, amb el suport indispensable del CRAI de la UB que ens ha facilitat la plataforma digital OJS específica per a les publicacions periòdiques en Open Acces, fan possible que la revista surti cada sis mesos, a la primavera i la tardor. La revista la podeu trobar en el fons RCUB (Revistes Científiques de la Universitat de Barcelona) i es publica amb llicència Creative Commons, per  la qual es reconeixen els drets d’autor al temps que en permet l’ús i difusió sense límit.

L’Editorial, els Articles d’autors diversos, les Ressenyes de llibres que considerem interessants, la Tribuna com a espai flexible on expressar opinions, el Dossier pels números monogràfics, la Biblioteca amb les obres i tesis doctorals dels membres de l’IRCVM i les Notícies sobre l’activitat de l’Institut configuren les diferents seccions de la revista. Amb aquesta estructura oferim la possibilitat de publicar a qualsevol medievalista al temps que utilitzem la revista com a eina de difusió de la tasca desenvolupada pels membres del nostre institut.

Tot pensat per SVMMAR i no dividir, per propiciar la difusió del coneixement, per apropar els medievalistes d’arreu, per oferir a tothom el fruit de la nostra recerca, per apostar per la cultura com la única eina que ens permetrà superar les dificultats individuals i col·lectives.

Us convidem, doncs, a entrar a la revista, a subscriure-us per facilitar-nos saber l’impacte i la difusió que estem tenint, a llegir els articles que més us agradin, a enviar-nos articles amb els resultats de la vostra recerca i a enviar-nos els comentaris que us semblin oportuns, opinions, respostes a articles publicats, suggeriments…

En definitiva, us demanem que ens ajudeu a que la nostra revista, sorgida de l’àmbit acadèmic català, creixi i arribi a ser una revista d’impacte internacional, coneguda i reconeguda i que ben aviat es pugui convertir en un referent del medievalisme.

Gràcies a tots per SVMMAR.

Marta Sancho

Editora de SVMMA-Revista de Cultures Medievals

IRCVM

Els Abrils de l’Hospital: aprofundint en els hospitals medievals

divendres, 12/04/2013

El 17 d’abril de 1401 es va fundar oficialment l’hospital de la Santa Creu de Barcelona. L’acte consistí en la col·locació de les quatre primeres pedres del nou edifici, les quals s’havien dut des de la catedral en una solemne processó encapçalada pel rei, els consellers municipals i els canonges capitulars. Amb aquesta instantània, protagonitzada pels representants dels poders públics, es pretenia escenificar l’entesa institucional al capdavant d’una de les empreses constructives més importants de l’època i que, de retop, aplanà el camí per a la renovació de la xarxa assistencial de la capital catalana. No endebades, el 1417, l’hospital fou qualificat de « lum, noblesa, ornament, laor, glòria e amplitud » de la ciutat. Aitals mostres d’orgull cívic sovintegen en les descripcions dels hospitals urbans d‘arreu del continent: magnífic, gran, bell, insigne, devot i solemne són alguns dels adjectius poats de la documentació històrica. Ara bé, si fem un ràpid esguard al monumental edifici gòtic que va acollir la casa de la Santa Creu des del s.XV (avui dia ocupat, en part, per la Biblioteca de Catalunya) comprovarem que aquell elogi no era ni molt menys gratuït. Com tampoc ho va ser l’admiració que va despertar el recinte modernista dissenyat per Domènech i Muntaner i que d’ençà del primer quart del s.XX va prendre el relleu de l’antiquat cenre medieval, tot reconvertint-se en el flamant hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Molt més recentment, ha experimentat encara un tercer trasllat vers una moderníssima construcció.

Les inacabables vicissituds històriques d’aquesta centenària institució no són més que una petita brostada d’un univers molt més complex i variat. És per això que l’IRCVM ha donat via lliure a una nova línia de recerca sobre història dels hospitals, nascuda amb l’afany d’interconnectar estudiosos de diferents àmbits disciplinaris i adscripcions, és a dir, crear un punt de contacte perquè la gent de fora conegui de primera mà el nostre sistema científic, les seues potencialitats i infraesctures, i la riquesa del patrimoni cultural, documental, moble i immoble dels establiments hospitalaris de casa nostra. I és precisament per fomentar tot això que anualment s’organitzen Els Abrils de l’Hospital, concebuts com un espai de debat, d’exposició de recerques en curs i d’intercanvi d’informacions. I si es va triar el mes d’abril va ser, precisament, per evocar la solemne cerimònia de fundació de l’hospital de la Santa Creu.

La primera edició d’Els Abrils va tenir lloc el passat 17 d’abril de 2012, i va consistir en una taula rodona que va girar entorn d’una pregunta bàsica i ben senzilla: Per què una història dels hospitals? En canvi, per enguany s’ha organitzat el simposi internacional Fonts documentals i gràfiques per a l’estudi històric dels hospitals (ss. xiii–xviii)  a celebrar els 17-19 abril de 2013 a Barcelona i l’Hospitalet de l’Infant, i organitzat per l’IRCVM, la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la Biblioteca de Catalunya  i l’ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. L’objectiu principal és reunir a un grup d’especialistes, nacionals i internacionals que han focalitzat gran part de les seues recerques en la història dels hospitals, sobretot d’aquells que van veure la llum durant la baixa edat mitjana i l’edat moderna. En els darrers anys hem assistit a una ‘redescoberta historiogràfica’ i a un renovat interès per aquest tema, que s’ha traduït en l’aparició de nombroses publicacions, que han permès canviar radicalment el panorama ofert pels treballs pioners, i també en la celebració de diverses reunions d’alt nivell científic. Tanmateix, moltes —que no totes— d’aquestes aportacions s’han centrat en excés en àrees geogràfiques concretes o en uns hospitals determinats, de manera que es troben a faltar més anàlisis transversals, discursos supranacionals que trenquin l’artificialitat de les fronteres actuals i lectures de llarg recorregut temporal. En aquest sentit, considerem essencial revisitar les fonts documentals, que al cap i a la fi, és el primer que hauria de fer un bon historiador, i també les gràfiques (fotografies antigues, planimetries, dibuixos, miniatures, pintures). I no volem fer-ho d’una forma local, car el nostre propòsit es fomentar el diàleg científic entre investigadors de diversa procedència; estem convençuts que aquest és l’únic camí que ens ha de conduir a aprofundir realment en la qüestió, i a posar sobre la taula quines són les particularitats que ens apropen, o ens allunyen, a les realitats viscudes en altres indrets.

Antoni Conejo

IRCVM

Sant Climent de Taüll, un debat necessari

divendres, 5/04/2013

A principis del segle XX la vall de Boí era un lloc recòndit. Durant el segle XI no havia estat així, ans al contrari, era un dels punts d’avançada cristiana contra els territoris musulmans. Ara del costat d’Urgell, ara del costat de l’Aragó, els comtes d’Erill van fer d’aquesta posició la seva fortuna. A principis del segle XX, però, la Ribagorça era un lloc apartat, i ho va seguir essent fins que les hidroelèctriques no van començar a fer la seva fortuna, i per arribar-hi, carreteres.

És a aquesta vall on el 1907 arriben Josep Puig i Cadafalch, Josep Gudiol i Adolf Mas. La fotografia que de l’interior de Sant Climen de Taüll va fer Mas és prou coneguda. Per darrera del retaule gòtic, crida l’atenció la imatge del Crist en majestat que havia de esdevenir famós arreu i símbol del romànic a Catalunya.

L’any 1911 Josep Pijoan publicaria el tercer fascicle de Les pintures murals catalanes i Taüll començava a ser conegut, al costat de Boí, Esterri i Burgal. Avui, que la divulgació científica és un valor, ens pot semblar estrany que precisament aquesta publicació pogués ser el detonant d’un enorme problema: essent conegudes, les pintures van atraure l’atenció dels col·leccionistes. La història posterior és ben coneguda. Joan Vallhonrat en retornar a Santa Maria de Mur a inicis de l’estiu de l’any 1919 descobreix que les pintures han estat comprades i arrencades. De fet, l’absis major d’aquella església avui es visita al Museum of Fine Arts de Boston. No sabem què hagués passat si no s’haguessin publicats els fascicles, si els col·leccionistes no haguessin comprat les pintures o si la Junta de Museus no hagués pres la iniciativa. El fet és que seguint el criteri de Joaquim Folch i Torres, director del Museu Nacional d’Art, i en contra del criteri de Josep Puig i Cadafalch, a finals del 1919 la Junta de Museus recompra les pintures i es comença el procés d’arrencament de les decoracions murals conegudes i el seu trasllat al recent Museu situat aleshores a l’Arsenal de la Ciutadella. Són molts els detalls i els personatges que caldria explicar d’una història apassionant: com es van obtenir els diners per pagar les pintures, qui estava darrera de l’espoli, com es va organitzar el trasllat de les pintures, quin paper hi jugà Emili Gandia…

La col·lecció de pintura mural romànica del Museu Nacional d’Art va néixer així, i així també va néixer l’estudi d’aquesta pintura. Amb una publicació excel·lent, el tercer fascicle de Les pintures murals catalanes, primera i darrera a parlar de les pintures in situ. Des d’aquell moment i fins a l’actualitat: les pintures han estat arrencades i dividides, s’hi han fet excavacions, si han produït restauracions, l’església ha estat museïtzada i ho serà novament. Des del Departament de Cultura diferents serveis hi han treballat i hi treballen, el MNAC conserva i exhibeix una part important de les pintures i el mobiliari, el propietari és el bisbat d’Urgell, la Universitat rep finançament per a fer-hi recerques, per a la Vall de Boí és una de les principals atraccions turístiques i culturals. A Taüll i entorn a Taüll, doncs, s’hi han fet moltes coses. L’única cosa que no ha estat mai feta és fer seure entorn a una mateixa taula tots els agents que hi tenen a veure: els representants del municipi, el director i el personal del MNAC que estudia i conserva les pintures, els diferents tècnics del departament de cultura que planifiquen les intervencions i actuen sobre el monument, els investigadors de la universitat que proven d’entendre i reconstruir aquest monument desmembrat, els propietaris de l’església. Les preguntes que ens podríem plantejar són diverses: per què una reunió d’aquest tipus no ha estat mai feta? és possible intervenir en un monument i estudiar-lo sense la complicitat i l’intercanvi amb tots els altres que se n’ocupen? com es coordinen tots aquests actors?

Bé, doncs dimecres 10 i dijous 11, per iniciativa de l’IRCVM aquesta reunió, organitzada conjuntment amb el MNAC i la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, tindrà lloc al Museu i en ella intentarem respondre a aquestes preguntes i sentar les bases d’una coordinació i una entesa que no sempre és fàcil però sempre és necessaria.

Si ens voleu acompanyar: 

Lloc: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Palau Nacional, Parc de Montjuïc

Dia i hora: dimecres 10 d’abril de les 9:30 a les 20 i dijous 11 d’abril de les 16:45 a les 20

Inscripció gratuïta: grups@mnac.cat o al telèfon 936 220 375

 

Xarxa de xarxes

divendres, 8/02/2013

Les xarxes socials, tot configurant una mena de taula d’en Bernat virtual, proliferen arreu en els nostres dies, però no són, en absolut, un invent del segle XXI. La tecnologia, la gran prestidigitadora, ens ha mig convençut que la idea d’un fòrum d’intercanvi d’informació, opinions i notícies és innovadora quan, en realitat, l’èxit d’aquestes eines es deu, en bona mesura, a que faciliten i amplien l’abast d’un mecanisme bàsic per a les relacions humanes que porta funcionant un bon grapat de segles. Els éssers humans, socials per genètica, ens organitzem conscientment o inconscient en entorns col·lectius que ens permeten sobreviure, a nosaltres i a les nostres identitats i creences. Xarxes de poder, d’influència, de coneixement, de construcció de nous referents, de solidaritat o de proposta d’alternatives, recorren el teixit de la nostra història donant-li forma.

Parlar de xarxes d’espiritualitat, sembla doncs natural en un context com el medieval per al qual el fet religiós constitueix un dels principals aglutinants, difícil de separar de la resta de facetes de la vida quotidiana. Aquestes xarxes, que s’organitzen a l’entorn del parentiu, les afinitats i els afectes, però també de l’autoritat reconeguda pels altres, són el vehicle més potent per a la circulació de les idees i, de vegades, rebentaran les costures d’un sistema que no respon a les preguntes importants. Els segles XII i XIII, amb l’aparició d’allò que anomenem “economia de benefici”, plantegen dilemes seriosos en el si d’una societat que, profundament arrelada en el cristianisme, entén la riquesa material com a fugissera, superficial i pecaminosa. Se’n segueixen una crisi de valors, una resposta insuficient per part de les institucions a les noves inquietuds i una necessitat de retorn a esquemes anteriors, de caire evangèlic i apostòlic. L’explosió de l’espiritualitat laica que s’esdevé en aquestes dates, n’és l’eloqüent reflex, i les dones, mai absents del panorama espiritual però sí menys presents en moments previs, seran ara protagonistes de l’avantguarda d’un moviment que busca una reforma global.

Redes femeninas, IRCVM-Medieval Cultures (1)

Conscients d’aquest escenari, tretze dones, tot formant una xarxa que abasta dos continents i cinc disciplines diferents, ens hem posat d’acord des del nostre present històric per tal de tombar la mirada enrere i reflexionar de manera col·lectiva sobre les vides i les experiències d’aquestes altres dones i de les xarxes que protagonitzaren. El fruit d’aquesta mirada combinada és el llibre que presentem avui i que, coordinat per la Dra. Blanca Garí i publicat tant en les llengües originals de les autores (català, castellà i portuguès), com en la seva traducció a l’anglès, porta per títol respectivament “Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI)” o “Women’s Networks of Spiritual Promotion in the Peninsular Kingdoms (13th-16th Centuries)”.  S’encabeix aquest treball en el si del projecte CLAUSTRA, un atles en línia d’espais espirituals de dones que veurà la llum en els propers mesos. Lluny de restringir-se als murs dels monestirs, CLAUSTRA juga amb una concepció més ambiciosa de l’espai que inclou també l’espai personal, individual o col·lectiu, de totes aquelles dones que s’embarcaren en un camí espiritual que, molt més sovint del que pot semblar, es desenvolupà al marge de les institucions, eclesiàstiques o civils.

Women's Networks, IRCVM-Medieval Cultures (2)

 

Unes dones que, des de les seves realitats diverses i polièdriques que s’extenen al llarg de quatre segles, del XIII al XVI, i que abasten un amplíssim marc geogràfic compartiren en certa forma un mateix compromís envers el que anomenem “promoció espiritual”, això és, la voluntat de recolzar i propiciar les condicions adients per a la creació d’espais d’espiritualitat de dones. Dit d’una altra manera, des dels monestirs a les corts, passant per l’entramat urbà, prenen la iniciativa i intervenen activament en la cerca de noves respostes i de nous models de vida. Algunes d’elles foren reines, tan notòries com ara Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca o Isabel la Catòlica. D’altres foren nobles, abadesses i fins i tot santes. Però també n’hi hagué que, molt poc conegudes o fins i tot anònimes, s’implicaren intensament en una vida de compromís, recolzant-se en les estructures existents o utilitzant-les per defugir els rols que els imposaven. Unes i altres introduiren canvis que afectaren tots els nivells del món en que vivien i ho feren a través de les xarxes de les quals formaven part.

 

Aquest volum inicia alhora una nova aventura editorial de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM): una col·lecció de llibres de recerca que, en si mateixa, pretén articular una xarxa, en aquest cas, de coneixement. El nom de la col·lecció, en anglès, IRCVM-Medieval Cultures, ja parla de la voluntat d’internacionalització que hi ha al darrere però, tot defugint el tarannà un tant hegemònic que està adoptant l’anglès i aspirant a arribar a un públic més ampli, l’IRCVM fa una agosarada aposta que intenta preservar la riquesa lingüística característica d’Europa. Agosarada, perquè necessita de l’esforç i l’interès col·lectiu en una època, ella mateixa, de crisi de valors i respostes insuficients. Atrevida, perquè pensem que trobarà la manera de seguir endavant. De la validesa d’aquesta esperança dóna fe el fet que aquest primer volum hagi pogut ser traduït gràcies a la col·laboració de l’Institut Català de les Dones.

IRCVM-Medieval Cultures busca, en definitiva, afegir nous membres a la pròpia xarxa de relacions de l’IRCVM de la qual, no cal dir-ho, tots els que llegiu aquest bloc, ja formeu part.

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

IRCVM

8es Jornades de Cultures Medievals

dimarts, 16/10/2012

Com cada any per a aquestes dates, l’Institut de Recerca en Cultures Medievals i el Màster de Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, organitzen les Jornades de Cultures Medievals que, al seu torn, són el tret de sortida d’aquesta nova edició del màster .

En aquesta ocasió se m’ha demanat que faci la lliçó inaugural i que tracti un tema relacionat amb la meva especialitat, l’Arqueologia Medieval. Així, doncs, la meva proposta girarà entorn l’aportació de l’arqueologia en la recerca sobre les formes de vida dels nostres avantpassats medievals, amb especial atenció als objectes, els espais i el paisatge.

Convençuda com estic de la necessària interdisciplinarietat de les diferents àrees de coneixement per assolir objectius de recerca comuns, faré un recorregut per l’evolució de l’Arqueologia Medieval i la seva metodologia  amb especial incidència en els resultats finals de les recerques i amb exemples d’interpretació històrica a partir de les dades que ens aporta el registre arqueològic.

D’aquesta manera donaré pas a la taula de debat en la que plantejarem el diàleg entre fonts diverses: documentals, iconogràfiques i literàries, sense oblidar-ne d’altres. En aquesta taula hi participaran Rosa Lluch (Història), Anna M. Mussons (Filologia) i Rebecca Swanson (Història de l’Art) i debatrem sobre  les aportacions d’una i altra disciplina en la recerca històrica, cercarem punts de contacte i plantejarem possibles objectius comuns. Esteu tots convidats.

A mitjans del segle passat L. Febvre ens deia:

Hay que utilizar los textos, sin duda. Pero todos los textos. Y no solamente los documentos de archivo […] También un poema, un cuadro, un drama son para nosotros documentos, testimonios de una historia viva y humana, saturados de pensamiento y de acción en potencia […] Porque la historia se edifica, sin exclusión, con todo lo que el ingenio de los hombres puedan inventar y combinar para suplir el silencio de los textos, los estragos del olvido.

(Lucien Febvre. Combates por la historia. Barcelona: Ariel, 1992. Págs. 29-30)

Aquest és el camí que ha de seguir la recerca històrica.

Marta Sancho i Planas

 

Declaració d’intencions

dijous, 11/10/2012

Quan s’endega qualsevol projecte sempre planen dubtes. Es compliran les expectatives? Tirarà endavant? Es consolidarà? El neguit és sempre el mateix, la incertesa sobre el camí emprès.
Fa una vintena d’anys a la Universitat de Barcelona van començar a formar-se els primers grups de recerca en l’àmbit de les humanitats. Era una novetat, especialment per a àrees com la que va acabar acollint el qui això subscriu, la història de l’art. Després de decennis  acostumats a treballar de manera individual començava a ser necessari definir projectes, crear equips… altrament no haurien arribat diners per a llibres o campanyes d’estudi, becaris, etc.
L’acollida ha estat molt desigual. De fet, encara hi ha qui treballa en solitari amb un èxit notable. No és estrany, ja que en darrera instància la recerca en història o filologia encara depèn d’una manera fonamental de les reflexions individuals que els investigadors realitzem a partir de les dades. En realitat això és així per a tot l’espectre científic en què la reflexió té més pes que l’acció, ja sigui la filosofia ja la física teòrica. Podríem dir que superant la vella divisió entre ciències i lletres o, la més recent, entre experimentals i humanitats, la realitat actual ens parla de ciències de l’experimentació, del desenvolupament tecnològic, i de la reflexió. En pocs anys hem passat d’una organització de la recerca universitària caòtica, amb un projecte per a cada investigador, a una no menys caòtica organització basada en un o més projectes per a cada grup de recerca en què conviuen també les recerques individuals de cada investigador.
Tanmateix, un canvi s’ha anat produïnt: molts de nosaltres ens hem acostumat a un horitzó d’expectatives diferent. Cada cop ens és més estrany trobar algú que no comparteixi la informació o que no intercanvïi els fruits de les seves reflexions de manera tan metòdica i sistemàtica com abans, en solitari, transcrivia un document notarial o disseccionava un poema. Això ha anat enriquint el panorama de la recerca dels qui ja hi eren i dels qui hem anat arribant, i és especialment evident en els qui ens dediquem a l’Edat Mitjana. Ara, expressions com transferència del coneixement, internacionalització s’han fet habituals i ja no es pot concebre una recerca sense plantejar-se com els seus resultats seran traslladats a la societat.
Aquest era el panorama fa quatre anys quan un nombrós grup de professors de la Universitat de Barcelona va decidir fer un pas més enllà i fundar l’Institut de Recerca en Cultures Medieval (IRCVM). Feia poc temps que s’havia creat el màster de Cultures Medievals i l’experiència d’agrupar estudiants interessats en la materia i els professors especialitzats ens havia agradat. Per damunt de cap altra cosa vam constatar que prescindir en la formació dels futurs investigadors de les tradicionals compartimentacions d’història, filosofia, filologia o història de l’art no només era gratificant sinó objectivament millor. Què podia passar si ens posàvem d’acord també per a organitzar i coordinar la recerca? Amb aquesta intenció va néixer l’IRCVM, l’1 de gener de 2009.
El primer èxit, m’atreviria a dir que sense precedents des de la fundació de la Universitat de Barcelona al segle XV, va ser intern: més de seixanta professors de tretze departaments i set facultats diferents, cadascun amb el seu pare i la seva mare –com pesa això encara ara en l’estructura universitària!–, van demanar de pertànyer a l’Institut que havia de néixer.
De sobte havíem entès, després de tants anys fent recerca, que potser no calia anar a París o Berlín per tal de trobar un especialista en grec medieval perquè al despatx del costat, qui ens ho havia de dir!, en teníem un d’excepcional. Ara seguim anant a París o Berlín però ja no és una necessitat és una tria, un a més a més.
L’IRCVM, sense haver-s’ho proposat, és una de les estructures de recerca dedicades a l’Edat Mitjana més important del món. El nombre de projectes i la qualitat i quantitat de les nostres publicacions això ho confirment. Si entreu en la nostra pàgina web (www.ircvm.ub.edu) i comenceu a conèixer els qui d’ara en endavant escriuran des d’aquest bloc, veureu la diversitat i qualitat dels professors que en formen part. Alguns noms us seran potser familiars, fins i tot molt, d’altres encara gens, recordeu-los, però, perquè en poc temps començaran a deixar de ser desconeguts. No és aquest el moment d’explicar-vos tot allò que ja hem fet i els nostres projectes. Això us ho anirem presentant a poc a poc, és la nostra obligació doncs les nostres recerques es fan, gairebé sempre, amb fons públics i els primers destinataris haurien de ser sempre els nostres conciutadans.
Quan s’endega un projecte nou sempre hi ha el neguit de saber si s’està emprenent la via correcta. També nosaltres el tenim en encetar aquest bloc des d’una revista de divulgació històrica consolidada com Sàpiens. Sí que us podem avançar que des d’aquí, cada dimarts, provarem d’aproximar-vos a la realitat de l’Edat Mitjana d’una manera diferent per a nosaltres, intentant abordar els temes d’una manera accessible però des dels ulls i la veu de qui de l’Edat Mitjana se n’ocupa cada dia bé impartint classe, bé descobrint novetats, bé reinterpretant els fets d’una història, la medieval, menys llunyana del que pogués semblar.
La nostra voluntat és desmuntar els tòpics entorn a la “fosca” Edat Mitjana tot fent-vos arribar allò que es cou en la més alta recerca universitària, i establir amb tots els qui ens seguireu un diàleg que, de segur, ha d’enriquir també les reflexions dels qui escriuran des d’aquest bloc.
Amb la complicitat de Sàpiens endeguem aquest projecte i doncs una nova fase en les nostres col·laboracions amb la revista. És just, doncs, acabar amb un agraïment per l’acollida de la proposta.
Sigueu benvinguts a aquest bloc, nosaltres ens hi considerem benarribats.

Carles Mancho

Director