Arxiu de la categoria ‘Notícies ARDIT’

Sentir a l’edat mitjana

dimarts, 5/05/2015

T’has preguntat mai com sentien les dones i els homes medievals l’olor d’una rosa, com percebien els colors d’un mercat, com patien el dolor físic i espiritual? Com les paraules o els gestos reflectien aquesta sensualitat? I com el rastre d’aquestes sensacions i sentiments han pogut arribar fins als nostres dies? Els sentits són els canals a través dels quals els humans interactuen amb el món i es desenvolupen i creixen com a persones. L’aproximació a aquesta realitat pot concretar-se en moltes vies, com ara una de més material o quotidiana, de manera més espiritual i mística, o també lligada al plaer i per això interpretada com a font de pecat i d’immoralitat. Totes elles, però, són vies de coneixement, perquè ens descobreixen un univers de percepcions que estimulen l’experimentació i la relació amb allò que ens envolta.

Congress_Senses_2Els sentits són una part indestriable de l’ésser humà, però moltes vegades les diferents disciplines i tendències que han treballat l’època medieval els han obviat o deixat en un segon pla. Era necessari, per tant, centrar el focus en els sentits i la sensualitat, i això és precisament el que faran els propers dies 20, 21 i 22 de maig una trentena de joves investigadors vinguts de tot Europa, en el que serà la segona edició del Congrés Internacional d’ARDIT (Associació de Recerca i Difusió Interdisciplinària en Cultures Medievals). El congrés es celebrarà a Barcelona en diferents seus del centre de la ciutat i portarà per títol «Senses and Sensuality in the Middle Ages».

Es tracta de joves investigadors de diverses universitats catalanes i espanyoles, però també vinguts del Regne Unit (St. Andrews), França (Lumière II, Grenoble-Pierre Mendès, Toulouse II), Bèlgica (Catholique de Louvain-la-Neuve), Itàlia (Univ. degli Studi di Salerno, di Lecce, di Padova) i els EE.UU. (Harvard), que intercanviaran les seves recerques, coneixements, investigacions i punts de vista al llarg dels tres dies que durarà el congrés. La seva procedència acadèmica, de disciplines com ara la filosofia, la història de l’art, la lingüística i la literatura, l’arqueologia o la història, donen a aquest congrés un caràcter marcadament interdisciplinari, que tant sovint és necessari en el món de la recerca.

Les temàtiques que es tractaran són suggerents i molt variades: es parlarà, entre d’altres, de la corporalitat i l’escriptura femenina en les beguines medievals; l’espiritualitat, l’erotisme, el coneixement i el pecat en el Nom de la Rosa; l’ètica i les barreres morals en les relacions entre homes i dones a les comunitats jueves medievals; els sons, olors, colors i sabors dels mercats i fires medievals; el pecat i la validació de la sensibilitat a través de la Passió; o la relació entre la percepció sensorial i la construcció conceptual en el Cànon d’Avicena. Per tal de potenciar el caràcter interdisciplinari del congrés, s’ha volgut unir en les mateixes sessions participants de diferents disciplines, els temes de comunicació dels quals tinguessin punts en comú.

A més de joves investigadors, el congrés també ha volgut convidar investigadors, tant consolidats com doctorats recentment, que han i estan desenvolupant investigacions relacionades directament amb els sentits i la sensualitat. En aquest sentit, comptarà amb les conferències convidades de dos investigadors amb una àmplia i reconeguda trajectòria com Josep Mª Romero Baró, que tractarà l’Itinerarium mentis in Deum de sant Bonaventura, i Mª del Mar Graña, que parlarà sobre el cel com a locus sensual i Juana de la Cruz en la genealogia visionària femenina a l’Edat Mitjana. I també comptarà amb les ponències convidades de joves investigadors com Lucía Conte, que parlarà sobre moralitat i comportament sexual a la Barcelona medieval, i Raimon Sebastian, que tractarà els sentits en la literatura tècnica medieval.

A més, des d’ARDIT volem aproximar als assistents el patrimoni medieval barceloní i crear els espais adequats per a facilitar el contacte i l’intercanvi entre ells. Per això, al llarg dels tres dies de congrés es realitzaran dues visites, una de les quals a l’exposició «Hagadàs Barcelona. L’esclat jueu del gòtic català», que serà possible gràcies a la col·laboració del MUHBA, i la segona a l’edifici medieval de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, gràcies al prof. Antoni Conejo i a la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya. A més, es realitzarà un taller de salses i olors medievals oberts a tots els assistents al congrés.

Les seus del congrés seran l’Edifici Històric de la UB, la Facultat de Geografia i Història de la mateixa universitat i la seu de l’IEC. La inscripció és gratuïta però cal formalitzar-la a través d’aquest formulari o per correu electrònic, escrivint a arditcongress2015@gmail.com. Per tal que els assistents puguin aprofitar al màxim el congrés, els estudiants de grau, llicenciatura i doctorat tenen la possibilitat de convalidar la seva assistència, en diferents modalitats.

El 2n Congrés Internacional ARDIT compta amb el suport institucional de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), el Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, la Societat Catalana de Filosofia (IEC) i la Institució Milà i Fontanals – CSIC i amb la col·laboració de l’AGAUR, la Sociedad Española de Estudios Medievales (SEEM), el Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB, el Seminari de Filosofia i Gènere i el MUHBA.

Podeu consultar el programa complet aquí i qualsevol altra informació al web del congrés.

 

Carme Muntaner i Alsina

Coordinadora del 2n Congrés Internacional ARDIT

 

* alguns fragment i idees d’aquest text s’han extret de la introducció al Call for Papers del 2n Congrés Internacional ARDIT, escrit per Araceli Rosillo.

Quan els medievalistes conspiren: III Jornades de Networking

dimarts, 25/11/2014

La xarxa és un concepte molt integrat a la vida quotidiana del segle XXI. Cada cop més treballem en xarxa, pensem en xarxa, escrivim en xarxa, viatgem en xarxa. En definitiva, vivim essent part d’un gran nombre de connexions i relacions. A l’Associació Ardit Cultures Medievals no volíem ser menys, i per això van tenir lloc el divendres passat (21 de novembre de 2014) les III Jornades ARDIT de Networking en Recerca Interdisciplinària. Una jornada per reivindicar i fomentar la xarxa i el treball en comú. Durant tot el dia, diferents estudiants del màster en cultures medievals, alguns socis i sòcies i també amics i amigues van intervenir per explicar als companys i assistents el procés de les seves recerques, l’estat en què es troben i les intencions de treball futur o bé els interessos. Tot en matèria del medievalisme predoctoral.

 

Si hi ha una paraula que podria aglutinar el conjunt d’intervencions, aquesta és la multidisciplinarietat. Vam gaudir de projectes i idees a mig camí entre l’arquitectura i l’arqueologia, projectes entre la filosofia i la filologia, projectes sobre el llenguatge de la pau i la guerra, recerques purament metodològiques, aproximacions històriques des de la pedagogia medieval… Però potser el més important de les Jornades van ser les reflexions i debats que van sorgir arrel de les molt diverses intervencions. I és que amb l’objectiu de crear xarxa i generar propostes noves de treball i punts en comú, enguany es va ampliar notablement respecte els anys anteriors el temps proposat de debat i intervencions. Va ser en aquests espais oberts de debat on van sorgir tots els punts en comú, les possibilitats clares de treball conjunt i les idees que, sens dubte, seguidament marcaran les pautes de les activitats d’Ardit. Al llarg de tota la jornada es van fer evidents diversos punts d’interès comú. La metodologia històrica, per exemple, fou un tema recurrent en les recerques de molts dels assistents. Es va observar que hi havia un interès comú per la utilitat de les eines que anomenem SIG (Sistemes d’Informació Geogràfica) i tanmateix per la catalogació i sistematització de recursos propis de la història i l’anàlisi documental com és l’elaboració de regests. Es va plantejar, també, la utilitat de les bases de dades i el seu ús en la recerca d’època medieval, concloent que era necessari un major aprenentatge. De ben segur que alguna de les properes activitats que Ardit organitzarà seguiran aquest camí.

 

Tots vam acabar la jornada amb la sensació que neixerien nous contactes, col·laboracions i projectes en comú entre nosaltres. La idea a partir d’ara, doncs, és que les III Jornades ARDIT de Networking no van acabar al vespre del divendres passat, sinó que han d’allargar-se i produir contacte, recerca i interdisciplinarietat. En definitiva, s’ha de mantenir la xarxa. Us mantindrem informats!

 

Oriol Murall

ARDIT Cultures Medievals

La màgia a l’Edat Mitjana: de l’aula tradicional a l’entorn virtual massiu (i gratis!)

dimarts, 9/09/2014

Heu sentit a parlar dels MOOCs? Potser alguns de vosaltres n’heu cursat un i, segurament, les motivacions de cadascun han estat diferents: atrets pel prestigi d’un professor o d’una universitat estrangera, interessats per un tema que no havíeu trobat mai el moment d’estudiar, encuriosits per la metodologia i les possibilitats pedagògiques que proposen aquests cursos, desitjosos d’especialitzar-vos en una àrea o en una tècnica concreta… Efectivament, els MOOCs responen a la necessitat d’oferir formació sobre qualsevol disciplina de manera gratuïta a qualsevol persona amb connexió a Internet, que, a més a més, tria el moment, el lloc i el ritme d’aprenentatge.

Les sigles MOOC signifiquen ‘Massive Open Online Courses’ i difereixen d’un curs en línia tradicional precisament perquè s’adrecen a milers d’estudiants alhora, que es connecten en una plataforma i tenen accés als continguts del curs (amb molt de pes dels materials audiovisuals) i, òbviament, pel fet que no tenen un cost econòmic per a l’alumne. En aquest enllaç hi trobareu una bona comparació entre un curs en línia clàssic i un MOOC. Altres vincles amb informació útil sobre el tema: aquí i aquí. Això significa que, de la mateixa manera que un curs d’aquestes característiques té un  públic potencial immens, no és l’eina més adequada per cercar-hi atenció personalitzada. En canvi, es promou la participació activa dels estudiants, que interactuen als fòrums i en altres espais de debat habilitats amb aquesta finalitat i que en molts cursos fins i tot intervenen en el procés d’avaluació dels exercicis dels companys (peer-to-peer/P2P). Això també obliga els professors a repensar la manera com s’ensenyen els continguts, com es fonamenta l’esperit crític dels estudiants i com dissenyen els materials didàctics del curs.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Laura de Castellet il·lustra un dels vídeos del mòdul 5 del curs, dedicat a la literatura artúrica.

Com us deveu imaginar, la feinada és considerable, però un grup de professors i investigadors d’ARDIT Cultures Medievals, de l’IRCVM i del Màster en Cultures Medievals, vam decidir apostar, amb el suport de la Universitat de Barcelona, per la creació d’un MOOC que proposés una introducció a l’Edat Mitjana des de diferents disciplines (Història, Literatura, Filosofia, Història de la Ciència i Història de l’Art) a través del fil conductor de la màgia. Aquest programa n’és el resultat i aquí hi trobareu un vídeo de presentació que hem preparat de forma provisional. Tot i que el curs, titulat Magic in the Middle Ages, s’imparteix en anglès, tenim pensat oferir els vídeos amb subtítols en anglès, català i castellà.

Si voleu saber qui eren les bruixes o com funcionava un procés inquisitorial, si us pregunteu si el rei Artús va ser un personatge històric o merament literari, o voleu familiaritzar-vos amb les propietats de les relíquies i, en particular, del Graal o voleu saber com es practicaven l’astrologia o la nigromància a l’Edat Mitjana, aquest curs està pensat per a vosaltres! Al gener se n’obrirà la matrícula en línia (gratuïta) al web de Coursera i la primera edició del MOOC estarà disponible al maig de 2015. Mentrestant, en aquest blog compartim pas a pas el procés de creació d’un MOOC dins del sistema universitari català.

Us hi esperem!

 

Gemma Pellissa Prades

Coordinadora del MOOC ‘Magic in the Middle Ages’

Llegir a l’edat mitjana

dimarts, 8/04/2014

Imatge d'Eadwine, l'escriba. Cambridge, Trinity College, R. 17. 1 Christ Church Canterbury, c. 1160

Hi ha certament moltes maneres de llegir, a mesura que els temps canvien, també ho fan els mitjans de transmissió del coneixement, les pràctiques de creació i recepció, etc. Per a depassar aquest mur de set, vuit o nou segles que ens separa de la cultura medieval, haurem d’intentar allunyar-nos tant com puguem de la concepció post-romàntica i post-freudiana del text, i abraçar d’aquesta manera una sèrie de concepcions generals que disten bastament de les nostres. Si, a més, parlem del llibre medieval, l’esforç és considerable.

Es pot abordar el fenomen històric del llibre medieval des de molts diferents angles. Aquí intentarem fer-ho des de tres perspectives molt divergents, que tanmateix es cenyeixen al llibre com segells per intentar comprendre’l i acotar-lo. El llibre però, està fet per a obrir-se i no per a estar segellat. Especialment el còdex medieval, que precisament fou un gran canvi tecnològic íntimament lligat a una experiència d’obertura que no només requeria un vincle físic, sinó que comprenia tota una idea de revelació.

Òbviament aquesta concepció no s’entendria sense la divinització de l’escriptura que a Occident comportà l’adopció i desenvolupament de la mitologia cristiana. Fou en el si d’aquesta on s’engendrà una tensió entre l’obert i el tancat que responia directament a l’idea de revelació dels misteris ocults; una relació que podem trobar en nombroses obres medievals, ja siguin pictòriques o literàries.

Tant és així, que tot allò creat també va ésser assimilat des de ben aviat al llibre –el notori fenomen de la “la llegibilitat del món” estudiat per Curtius o Blumenberg- i com a volum, va passar a poder-se obrir i tancar. Així, mentre en cultures més antigues, el firmament es replegava com un rotlle –per exemple, a l’Apocalipsi- en obres tardomedievals com la cèlebre Commedia de Dante, l’univers s’obre fins a desbordar-se. L’univers desenquadernat representa una obertura extrema, una expansió total que il·lustra perfectament la creació de totes les coses, el principi dels temps –imatge premonitòria del Big Bang- i es contraposa de manera especular a la metàfora de replegament últim del firmament a l’Apocalipsi. Tanmateix, en tots aquests casos estem davant d’un concepte de llibre que, en aquest cas, no és només metàfora de la creació, sinó una idea d’universalitat i de totalitat potencial que plasmà a la perfecció Borges en la seva biblioteca babèlica –un avantprojecte de Google, sense cap mena de dubtes.

L'anomenat papir d'Hèrcules, procedent d'Oxirrinc (P. Oxy., XXII, 2331)

El canvi de la cultura del pergamí a la del còdex que s’intueix dels dos exemples anteriors implicarà indubtablement una revolució tecnològica monumental. Es passa d’un suport que prioritza la lectura oral a un que dóna peu a la silenciosa, que implica al mateix temps una millora de l’estudi i la visibilitat dels textos. De fet, el llibre es prestava més a les il·lustracions que el rotulus. La superfície del pergamí estava millor adaptada als pigments opacs que la del papir, cosa que explica perquè la majoria de les imatges dels fragments del pergamins de papir de l’Antiguitat són dibuixos de traç simple i no il·lustracions elaborades -a excepció d’alguns casos excepcionals com el combat d’Hèrcules del papir d’Oxyrhynque. A més, la sensació de continuïtat del rotlle provoca que les imatges s’enllacin al text de manera continua i uniforme. La pàgina -la doble pàgina en realitat, no s’ha d’oblidar que la pantalla que es presentava als ulls del lector en l’obertura dels llibres era un díptic- donà en canvi molta independència a la imatge respecte al text, i així mateix permeté el diàleg entre iguals, una dialèctica que es resolgué en molts casos de forma visual mitjançant diferents estructures de simetria com podria ser el tradicional esquema de vicis i virtuts.

En aquest caleidoscopi desvelat pàgina a pàgina, cada full prengué una importància cabdal en l’organització del coneixement dintre del llibre. Així, els fulls es transformaren en un camp visual d’organització en el qual l’ordinatio  la compilatio prengueren una rellevància fortíssima com a elements nuclears de la miseenpage que permetien una lectura més analítica del text: ajudaven a identificar els temes, els conceptes, a fer arranjaments, correspondències, en definitiva, a estudiar el text. Això influencià de manera evident la presentació física o visual del les pàgines. La ordinatio i el disseny de la pàgina en sí es va anar definint cada vegada més amb la integració de marcs, taules, diagrames, índexs, rúbriques, etc.

En el segle XII, per exemple, l’aparatus principial per al lector acadèmic era la glossa. Per tant, els progressos es van focalitzar en la presentació d’aquesta. Entre els canvis, es pot evidenciar el pas de dos columnes a una per a, d’aquesta manera, deixar la possibilitat d’incloure comentaris en els dos costats. La connexió entre la glossa i el text va ser feta, entre altres coses, per a la inclusió de lemmata (normalment subratllats en roig), que podrien ser el que avui en dia entenem com hiperenllaços.

Exemple de glosses al text bíblic, comentant i il·lustrant l'episodi de Jonàs a Nínive

En aquest sentit però, és molt important destacar el rol que van tenir les pràctiques de lectura d’aquell temps -i especialment el fenomen de la mnemotècnia- en tot aquest procés. L’Ordinatio, com el seu nom indica, estableix una estructura, dispositiu bàsic per a la memorització dels textos, procés que no només intervenia en la recepció, sinó, com els últims estudis en la matèria estan predicant, en la mateixa creació. Mitjançant una sèrie d’elements purament visuals –diagrames, taules, esquemes, cel·les, arbors, arquitectures visuals, etc.- els textos s’ordenaven, distribuïen els continguts, ajudaven a la creació de relats al·legòrics, a la generació de fils metafòrics, etc. Es tractava d’estructures retòriques, esquemes dels quals la pàgina n’ha deixat constància de forma física o no, que determinaven la distribució del material i al mateix temps ajudaven a crear-lo.

D’aquesta manera, cap al segle XII la lectura esdevingué un fenomen visual i silenciós. La pàgina es transformà en un text òpticament organitzat per a pensaments lògics i analítics. No es ja una partitura amb dimensió temporal, sinó un espai visual que farà néixer la lectura escolàstica i científica que durarà fins al segle XXI: una pantalla o un quadre on l’autor hi aboca els seus pensaments (com Dante deia a l’ “Incipit” de la Vita Nova) i els lectors intentem desxifrar-los per impossible que sigui.

Sergi Sancho Fibla

Universitat Pompeu Fabra

 

La força de l’amor més enllà de les parets dels convents medievals

dimarts, 25/03/2014

Té prou força l’amor per travessar les parets d’un monestir? Preguntin-ho al conegut filòsof i teòleg francès Pere Abelard (1079-1142), que s’enamorà bojament d’Heloïsa, una dona instruïda, a qui deixà embarassada. Posteriorment, Fulbert, l’oncle d’Heloïsa, el va fer castrar. Tanmateix, la relació entre els amants continuà fins i tot quan tots dos prengueren l’hàbit religiós. Durant aquest temps, s’escriviren unes cartes d’amor que gaudirien de molt d’èxit. En podeu llegir una aquí.

Abelard i Heloïsa. Miniatura del Roman de la Rose, Jean de Meun, s.XIV ms fr. 482/665, fol. 160v. Musée de Condé, Chantilly.

Al llarg de segle XII l’hermenèutica cristiana entorn del famós passatge bíblic del Càntic dels Càntics —que ja gaudia d’una llarga tradició interpretativa— produirà dins de la cultura monàstica cistercenca un altre tipus de textos sobre l’amor: Sant Bernat de Claravall identifica l’estimada amb l’ànima humana i Crist, amb l’enamorat i Guillem de Saint-Thierry assimilarà amor i intel·lecte, bo i interpretant el Càntic en clau d’enamorament-coneixement esponsal entre els enamorats.[1] Al llarg del segle XIII aquesta recuperació de l’amor en clau mística farà florir obres bellíssimes, com és el cas dels poemes de la beguina Hadewijch d’Ambers, escrits en llengua neerlandesa, o el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull. Veiem, doncs, que la temàtica amorosa en entorns religiosos, ja fossin reglats o no, desenvolupà textos amb una vessant mundano-literària i una altra de caire més místico-teològica.

Dels s. XII i XIII, també en coneixem epístoles de tema amorós entre monges o joves de bona família que assistien a les escoles monàstiques i els seus mestres.[2] A La lettre d’amour au Moyen Âge, Wolff situa els grans centres d’ensenyament i de conreu de les artes dictaminis (l’art d’escriure cartes) de l’època a Itàlia, principalment al voltant de Bolonya, i a França, a la vall del Loira, sobretot a l’entorn del convent de Ronceray. En català, la Requesta que féu un frare a una monja (fi s. XIV- inici s. XV) és una composició emparentada amb les epístoles d’amor en vers (els saluts) que Annicchiarico ha associat a la producció d’Antoni Vallmanya, un poeta del s. XV.

Crida l’atenció que Vallmanya compongués la major part de la seua obra en relació amb el monestir femení de Santa Maria de Valldonzella, residència reial i centre literari. De fet, dedica els poemes d’amor a una monja, la identitat de la qual s’amaga rere el senyal Retret d’amor. Auferil l’ha identificada amb Serena de Vallseca, que anys més tard esdevindria abadessa (1503). La condició de monja és el que fa que l’enamorat es planyi a la Fortuna,  ja que el vot de castedat prohibia qualsevol culminació carnal dels desitjos amorosos i, així, es lamenta perquè «tots los delits d’amor veig luny de mi» al poema encapçalat per aquest vers.

Amb tot, cal destacar les diverses connexions que es poden establir entre Santa Maria de Valldonzella i les ficcions sentimentals catalanes de la segona meitat del s. XV. En primer lloc, l’obra de Vallmanya (1454-1459), poc notòria pel que fa a la qualitat, és una font molt valuosa per detectar els models literaris que s’empren per tractar l’amor en aquell moment, com argumenta Marfany (2007).[3] D’aquesta manera, l’estudiosa explicita el deute de l’autor amb les composicions d’Ausiàs March i el seu difusor, Pere Torroella; amb el poema narratiu La glòria d’amor de Bernat Hug de Rocabertí i amb la traducció catalana de La Belle Dame sans merci d’Alain de Chartier, famosa pel retrat que ofereix de la crueltat de l’estimada envers l’enamorat no correspost, que acaba morint de desesperació. En efecte, Torroella és una figura imprescindible per entendre les relacions entre els autors de ficció sentimental de la segona meitat de segle i la transmissió del llegat marquià a les generacions posteriors.

En segon lloc, Pere Pou inicia el debat Deseiximents contra Fals Amor (1558) des del mateix monestir. Finalment, Francesc Alegre, autor de cinc obres de ficció sentimental, escriu a la Faula de Neptuno i Diana (1482-1486) la història al·legòrica d’una sacerdotessa que manté una relació amorosa i sexual amb un mercader a canvi de diners. Jaume Torró identifica la protagonista amb una monja barcelonina i, al seu torn, Pere Bescós suggereix que podria tractar-se d’una religiosa de Valldonzella, a causa de l’activitat cultural de l’indret i de les relacions de parentiu de l’autor.[4] Fet i fet, Anna i Jerònima, filles de l’escriptor, hi foren monges i la neboda d’Alegre, Àgata Vilatorta, a més de monja, va ser elegida abadessa del monestir (1516-1539).

Un parell d’anys abans de la composició de la Faula de Neptuno i Diana per Francesc Alegre, Valldonzella rebia unes disposicions arran de la reforma de l’orde del Cister que regulaven la vida de les monges en aquests termes: «no permeta ajust de homens esser fets per les canbres, maiorment de dones jovens […] E per ço, volem e ordenam que, a la porta del monestir, sia posada persona diligent, honesta e discreta, […] en manera que nengun home no puxe entrar en lo monestir sens primer obtenguda licencia de la senyora abadessa».[5] Recordem que juntament amb la virginitat, la clausura és l’altre aspecte que s’imposa en el model religiós femení medieval a llarg de l’Edat Mitjana. El desenvolupament del moviment beguinal, d’una manera oberta, qüestionarà la necessitat de la clausura per portar una vida plenament evangèlica de seguiment de Jesús, però també es produiran conflictes dintre dels claustres femenins.

La clausura de les monges romandrà l’etern “cavall de batalla” de Papes i visitadors diocesans. Des de la decretal Periculoso de Bonifaci VIII (1298) s’havia establert explícitament i rigorosa la vida de les monges en clausura perpètua a causa de la situació “perillosa i abominable” en la qual es troben:[6] la decretal, com també fa la disposició cistercenca, traspua una inquietud veritable davant la possible activitat sexual de les monges dintre del monestir i, en les visites pastorals, sovint eren acusades de conductes deshonestes a causa de la relaxació en l’aplicació de les restriccions espacials que permetien l’entrada i sortida de persones alienes al monestir, encara que els motius fossin d’índole molt diversa. En l’àmbit institucional, una activitat cultural dins la clausura que permeti el contacte amb homes de l’exterior és clarament perillosa i s’ha de controlar.

Auferil explica que l’activitat literària de Valldonzella no era exclusiva d’aquest monestir, sinó que n’hi ha altres exemples, com el monestir de Pedralbes i el monestir de Framenors de Barcelona, on se celebrà el certamen “joia de desconeixença” l’any 1457.[7] També tenim el cas del monestir de la Trinitat de clarisses de València, on entorn Sor Isabel de Villena, autora d’una Vita Christi d’interpretació singular, s’aplegaren tot un seguit d’escriptors com ara Miquel Pérez, Pere Martines o Bernat Fenollar. Mossèn Fenollar celebrava a casa seva les tertúlies literàries més importants de la València de finals del segle XV.

Com podem veure, de temàtica amorosa en contextos religiosos se’n van escriure per complaure aficions, necessitats de comunicació mundana i desitjos una mica més elevats, en els quals l’amor s’identificava amb Déu o era la via de la seva experiència. El fet que molts homes i dones de religió participessin d’aquest gust temàtic comú de maneres tan diverses i amb motivacions ben diferents ens mostra la versatilitat d’allò que entenem per amor, que fa possible l’expressió dels sentiments i els desitjos més profunds de l’ésser humà.

Gemma Pellissa Prades

Araceli Rosillo Luque

ARDIT Cultures Medievals

 


[1] Miguel Siguán Soler, La psicología del amor en los cistercienses del siglo XII, Poblet, 1992.

[2] Manuela Sanson, Lettere amorosi e galanti, Carocci, Roma, 2005.

[3] Marta Marfany, «D’Ausiàs March a Bernat Hug de Rocabertí: Antoni Vallmanya i el cànon poètic de mitjan s. XV», Llengua & Literatura, 18, 2007, p. 45-73.

[4] Jaume Torró, «“Officium poetae est fingere”: Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994, p. 221-242 i Pere Bescós, «E com res no·s puga dir que no sia estat dit…»: el comentari als Trionfi de Bernardo Ilicino com a manual literari a la fi del segle XV», Llengua & Literatura, en prensa, 23.

[5] Francina Solsona, «Una visita al monasterio de Valldoncella (Barcelona) a finales del siglo XV», Martínez Ferrando, archivero: Miscelánea de estudios dedicados a su memoria, Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos, 1968, p. 484-486.

[6] Diu de les monges que “Pericoloso et detestabili quarundam monialum statui, quae honestatis laxatis habenis et monachali modestia sexusque verecundia impudenter abiectis […] frequenter intra eadem monasteria persones suspectas admittunt” Edició de text llatí seguint Liber Sextus, 3.16 De statu regularium, c.un. Pericoloso, Friedberg, 2:1053, col·lacionat amb Vatican Borghese 7 fol. 56v. a: Elizabeth Makowski, Canon law and cloistered women. Periculoso and its commentarors, 1298-1545, Washington, 1997, 133.

[7] Antoni Vallmanya, Poesies, ed. Jaume Auferil, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

Arqueologia del so: els instruments musicals del Romànic

dimarts, 4/03/2014

El concepte del so i la seva estètica, és a dir la música, ha anat canviant al llarg dels temps i de les percepcions culturals. Si ara sentíssim uns joglars tocant una dansa a la plaça (la discoteca de l’època) o un músic cantant, amb l’acompanyament d’un o dos instruments, els poemes mordaços de Guillem de Berguedà (el “concert” de l’època) ens n’estranyarien la posta en escena o la sonoritat. Quin so podien tenir aquestes escenes de la literatura o de l’escultura? Podem reconstruir el paisatge sonor de l’art romànic?

(Fig.1) Detall de capitell, catedral de Tarragona

Fixem-nos en aquest capitell amb uns joglars, per exemple (Fig. 1): es troba a la Catedral de Tarragona, és del s. XIII i és difícil de veure ja que no li toca gaire la llum i es troba molt enlaire. A la cantonada hi veiem una dona de cap-per-avall. No és que estigui distreient la concurrència fent la vertical i altre exercicis gimnàstics: en un context religiós, ens està dient que els joglars són com el món al revés: el cap toca a terra, els peus enlaire; a l’edat mitjana, els joglars són ben bé l’antítesi d’una vida com cal! L’acompanyen quatre músics. A la seva esquerra hi ha un home amb un instrument de vent. El canó és força gruixut, és més ample als extrems i el músic infla molt les galtes. Es tracta d’una caramella, un instrument de canya molt freqüent entre els joglars:

“Car, enaxí com lo juglar ha art e manera en fer lo so en la samfonia o en la caramella, enaxí cové que hom haja art e manera a dir paraules ordonades e retoricades”

(Ramon Llull, Llibre de Contemplació en Déu, V, 359, 1)

 

(Fig. 2) Secció longitudinal d'una caramella

En bufar la caramella, l’aire passa per una petita osca oberta a una canyeta i la fa vibrar, i el canó permet executar diverses notes gràcies als seus forats. Ara bé, perquè soni cal bufar contínuament sense parar. Per això es fa servir la tècnica de respiració circular: mentre s’agafa aire pel nas s’expel·leix per la boca, efecte que s’aconsegueix mantenint una gran força de galtes. Vet aquí perquè el músic les té tan inflades. Per a facilitar aquest esforç es pot afegir un receptacle d’aire, com és un tros de banya que permeti obrir molt la boca sense haver de fer pressió sobre la canyeta: és aquest regruix a la part superior. I perquè soni amb més projecció, s’hi pot posar un pavelló: un altre tros de banya, com un corn final: el regruix inferior. La Fig. 2 és un tall d’aquest instrument per a poder-lo entendre bé.

(Fig. 3) Reconstitució de caramella

Se n’han trobat en excavacions arqueològiques i s’han pogut reconstruir per tal de conèixer-ne el so (Fig. 3):

So d’una caramella reconstituïda a partir d’un exemplar del s. XI trobat a Charavines. Reconstitució: Jeff Barbe. “Entr’Ave e Eva”, Cantiga de Santa María 60, s. XIII.

Al costat del caramellaire hi ha una dona que balla bo i alçant un peu mentre toca un pandero quadrat, instrument que consisteix, simplement, un marc de fusta vestit de pell de cabra pels dos costats, cosida per manera que quedi ben tensa. El so és molt auster, i de vegades a dins s’hi posaven cordes tensades perquè ressonés millor o bé cigrons secs perquè fessin soroll en moure’l. Encara es manté en el món de la música tradicional: és el pandero del Roser; a l’època medieval es coneixia com a alduf, un nom d’origen àrab.

 

“Sènyer –dix Na Renard- en una vall hac un joglar posat son alduf qui penjava d’un arbre, e lo vent menava aquell tempe e feia-lo ferir en les branques de l’arbre. Per lo feriment que el tempe feia de si mateix en l’arbre, eixia de l’alduf una greu veu, la qual retendia tota aquella vall.”

(Ramon Llull, Llibre de les bèsties, IV)

(Fig. 4) Detall de capitell, catedral de Tarragona

 

A l’altre costat (es veu millor a la Fig. 4) una altra joglaressa té uns objectes a les mans: unes tauletes, és a dir dues petites peces o taules de fusta que es repiquen entre elles: castanyoles primitives! I el darrer personatge, què duu a la mà? Doncs un flabiol de canyes, com aquells que fins no fa gaire encara feien servir els esmolets.

 

 

 

 

 

 

 

(Fig. 5) Reconstitució de flabiol de canyes

Al jaciment francès del llac Paladru se n’han conservat dos i s’han pogut reconstituir (Fig. 5). N’hi ha que són tot un bloc, en aquest cas amb un forat per a poder-lo dur penjant, i n’hi ha que segueixen la forma de la llargària dels tubs, de manera que tenen una pota llarga que és el que sosté el nostre joglar.

 

(Fig. 6) Detall de capitell, monestir de Sant Cugat

Aquesta deuria ser una colla de joglars força habitual: fixem-nos sinó en aquests en un capitell del s. XII al claustre de Sant Cugat (Fig. 6); ja podem reconèixer els instruments que toquen i fer-nos una idea del so que deurien fer! En una cançó nadalenca de finals del s. XV encara trobem tauletes formant part de l’alegria popular:

 

“Los àngels tòchan laüts / e los pastorels tronpetas / Ysaÿas mena el ball / e Josep tocha las tauletas.”

 

(Fig. 7) Detall de capitell, claustre de l'Estany

 

També veiem molt sovint joglars acompanyant-se d’una viola, com aquest del claustre de l’Estany que acompanya de nou unes tauletes (Fig. 7). Encara que hi tingui una certa semblança, la viola medieval no sona com un violí o una viola actuals. Per començar, la manera més habitual de fer la caixa era buidant-la en un bloc de fusta (Fig. 8), de manera que, pel gruix, la projecció sonora no deuria ser gaire polida ni precisa.

(Fig.8) Luthier Olivier Feraud

 

 

 

 

 

 

 

La tapa harmònica podia ser de fusta o també de pell o pergamí gruixut, i sol haver-hi tres cordes: una fa un bordó o nota constant de referència i les altres dues, afinades en quartes, permeten seguir la melodia. De vegades s’hi veuen cinc cordes, que en realitat són les mateixes que abans però doblant les dues melòdiques, de manera que així sona més fort i, sobretot, més reverberant. L’arqueologia ha tret a la llum cordals de viola (la peça que lliga les cordes a la caixa) fets d’os que ens deixen veure aquesta evolució: primer tenien tres forats i després se’n van fer cinc, reciclant la peça en un instrument amb un so diferent (Fig. 9).

(Fig. 9) Cordals de viola

 

Però si tenim en compte, a més, que les cordes eren de budell i que aquests instruments no tenen ànima -la peça de fusta que en els violins actuals connecta la tapa harmònica amb la inferior, i que fa un so més precís-, la sonoritat d’aquestes violes és opaca però també avellutada, adequada per a acompanyar el cant. L’arc s’agafa per un mànec i no està concebut per a fer grans floritures, sinó acompanyaments. Al s. XII, el trobador Guerau de Cabrera li diu al seu joglar -que es diu Cabra perquè deuria dur les armes heràldiques del seu senyor- que no sap viular (és a dir, tocar la viola) ni fer anar l’arc, a part d’altres instruments:

 

Cabra juglar […] / mal saps viular e pietz chantar / del cap tro en la fenizon […] / Mal t’ensegnet cel que·t mostret / los detz amenar ne l’arçon; / no saps balar ne trasgitar / a guiza de joglar gascon.

(Cabra joglar, no saps tocar la viola i encara pitjor cantar del principi al final. Mal t’ensenyà el qui et mostrà com posar els dits ni l’arc; no saps ballar ni fer malabars com fan els joglars gascons.)

Viola ovalada de cinc cordes “D’eissa la razo qu’ieu suelh”, del trobador Peirol, s. XIII. Luthier: Christian Rault; intèrpret: Domitille Vigneron.

(Fig. 10) : Flautes de Viver, al Berguedà; La Fabregada, Pallars; reconstitució en os de vedell

Tret de rares excepcions com els instruments del llac Paladru de Charavines, no ens han pervingut gaires instruments medievals, ja que solen ser de fusta i amb el temps es fan malbé. Sí que podem conèixer peces soltes d’os, com aquells cordals que vèiem més amunt, o fins i tot flautes senceres. Per a fer flautes o flabiols es feia servir la canya o el saüc, que es poden foradar molt bé, però també ossos prou llargs com els de voltor o d’alguns animals domèstics (Fig. 10). Evidentment un flabiol d’os no sona tan dolçament com un instrument de boix fet amb precisió per un luthier especialitzat, però és ben útil per a alegrar la solitud d’un pastor, les festes de pagès o distreure un soldat en un castell.

 

Flauta d’os de la Fig. 10. “Ara lausatz”, Cançoner de Sant Joan de les Abadesses, s. XIII. Luthier: Alfonso García-Oliva.

La música medieval no es limita als compositors i els instruments cortesans que solem trobar als enregistraments. I és que a la cort d’Aragó, als segles XIV o XV, els Reis i els Infants eren excel·lents promotors musicals i encarregaven exquisits saltiris, llaüts, arpes, rabeus, guitarres o cornamuses:

“… Mossèn Pere d’Artés, digats a Johanni, ministrer nostre qui es ací, que farie be si se’n venia car los estruments d’argent ja són acabats e sos companyons los cornen ja. E volem que les arpes, els rabeus, els lauts e les pells al pus tost que porets.”

(Carta de l’Infant Joan, 1377)

Però els pagesos i pageses, els pastors, els guaites que s’avorrien dalt de la torre d’un castell , els traginers o els mercaders, el 99% de la població restant, també tenia els seus músics, els seus instruments, les seves danses i el seu repertori de cançons de treball, de gresca, de casament. L’escultura, la poesia o l’arqueologia ens han regalat, doncs, aquest petit tast de quin era el paisatge sonor dels nostres avantpassats als segles XI, XII o XIII.

Laura de Castellet

ARDIT Cultures Medievals

Torres i campanars. Skyline de poder feudal

dimarts, 19/03/2013

El castell és, sens dubte, una de les construccions més característiques de l’Edat Mitjana. De ben segur que a tots ens vénen al cap castells que coneixem, llegendes relacionades amb alguna d’aquestes construccions, com la de la Torre de la Minyona a Cardona, o bé excursions per la muntanya que acaben dalt d’un cim, on en moltes ocasions, s’hi alcen les restes d’un antic castell. Com molt bé digué Teresa Vinyoles en una de les seves ponències: “El castell respon a les necessitats físiques, socials, econòmiques i mentals de la societat feudal, s’insereix en el paisatge medieval, és la cèl·lula bàsica d’estructuració del territori, esdevé el símbol del seu temps”.

Hi ha territoris on hi trobem una gran concentració de castells, justament en aquelles zones on durant l’Alta Edat Mitjana s’hi establiren les Marques dels comtats. Amb aquest nom s’anomenen aquells territoris coixí creats amb l’objectiu de protegir els centres neuràlgics d’un comtat. La Marca del comtat de Barcelona, estructurada a ponent del Llobregat, es crea amb la finalitat d’esdevenir un espai que en cas de perill permeti frenar l’avenç de l’enemic a la capital comtal. Al vescomtat d’Osona aquesta funció la van complir el comtat de Manresa i el vescomtat de Cardona, a tocar de la frontera. Cal recordar, també, que els comtats catalans tenen el seu origen en la Marca Hispànica, un espai coixí estructurat per tal de protegir l’Imperi Carolingi dels continus atacs musulmans. En totes aquestes zones un seguit de castells, torres i guàrdies creen una espessa xarxa de punts elevats amb la finalitat de poder-se transmetre avisos codificats, visuals o sonors, per tal de fer operativa aquesta funció de defensa, a més d’allotjar hosts militars d’infanteria i cavalleria que confegirien la base dels exèrcits de frontera.

Ardèvol.jpg

Torre d'Ardèvol (Pinós)

Com hem pogut veure, doncs, els castells tenen una clara finalitat defensiva i protectora, però també tenen una segona variable que cal posar sobre la taula. Els castells són centres de dinamització i articulació del territori i, aquesta raó de ser es pot veure molt clarament amb la creació del model de castell termenat. Dins cada una de les marques el territori es divideix en un seguit de termes castrals, és a dir en un conjunt de castells que tenen adscrit un terme que han d’administrar, articular i dinamitzar. Generalment aquests territoris ja estan habitats, i els castells, o en dominis oligàrquics menors les torres, s’instauren allà on una població ja existent pot esdevenir la base recaptatòria d’un cos militar feudal, els milites dels castells.

Aquest model s’implantarà arreu i gaudirà d’un important i reeixit desenvolupament. El castell constitueix un símbol del període medieval, però adoptant una altra simbologia associada: els castells esdevenen en aquests primers segles un símbol de poder. Un símbol que recorda a la població de cadascun d’aquests termes qui mana i a qui es deu obediència. La mal anomenada “terra de ningú”, en realitat poblada arreu, passa a tenir amo. A cada turó, pujol i serrat s’alça una sòlida construcció de poder militar, fiscal i administratiu: vet aquí l’skyline del poder feudal.

A la població medieval no li agradava haver d’anar al castell; de fet a ningú li agrada haver d’anar a Hisenda o al Jutjat, i és que en el món feudal anar al castell era sinònim o bé de pagaments o bé de problemes amb la justícia. Els censos que la pagesia pagava es portaven als castells i allà s’emmagatzemaven en sitges i cellers. També hem de pensar que el senyor del castell era l’encarregat, normalment, d’exercir els drets de justícia sobre el territori. A la part més profunda de la torre és on s’hi situava la presó o tàvega. La documentació ens ha deixat nombrosos exemples, com és el cas de les queixes dels pagesos del terme del Castell de Rosanes que acusen al seu castlà de llançar, literalment, un pagès a la presó: “I després prengué un home seu, dit Pere de Roca, i sense corda ni escala el féu llençar en una tàvega, a causa d’això no gaire temps després morí” (Et postea cepit unum suum hominem, scilicet Petrum de Roca, et absque funiculo et absque scala fecit eum  porsternere in tavecam, qua de causa non longo tempore obiit. Doc. 1104)

Heus aquí el castell, i sobretot la torre, en tant que espai que sobresurt més de la construcció, com a símbol del poder feudal. Fixem-nos en la seva situació: normalment es construeixen en punts elevats. Segons la descripció que se’n fa als Usatges de Barcelona un castell no deixa de ser una casa alta: “Castell los antics dixeren oppido en loc molt alt situat, quaix que vulla dir tant, com a casa alta, la qual ab molts murs departida, és tenguda per castell”. Des d’aquest punt es domina visualment el territori i, per tant, pot ser controlat amb una certa facilitat. Però tan important és veure-hi com ser vist des d’arreu; només d’aquesta manera esdevens un element quotidià per a la població.

Però hi ha una segona característica fonamental en aquesta simbologia: el material constructiu. El castell, de la mateixa manera que les esglésies i monestirs, es construeixen íntegrament en pedra. Hem de pensar que no serà fins les darreries de l’Edat Mitjana que la majoria de cases de pagès es construiran amb aquest material. Fins aquell moment la majoria de masos i masies eren construccions de tàpia, pedra seca i altres materials més o menys precaris.

La torre esdevé un model d’èxit, un model que s’exporta i es reinventa en d’altres espais i edificacions, fins i tot religioses. Dins els límits de cada un d’aquests termes castrals s’hi alcen, normalment, un conjunt de torres que han de permetre fer-se presents arreu del terme castral. Aquesta xarxa de fortificacions secundària estructura un entramat intern i està formada per torres molt variables, sovint herència de construccions anteriors amb funcions de comunicació. En ocasions es tracta d’una torre aïllada en el territori i situada en un punt estratègic, però en d’altres casos aquesta construcció va unida a un mas d’una certa importància, ja sigui per l’estatus que atorga la torre o bé per la importància de l’hàbitat preexistent, com és el cas de les torres de la Vall de Coma, al Cardener.

Com hem dit, la majoria de cases de pagès són construïdes amb uns materials pobres i força precaris, però hi ha un tipus de mas en el qual això no passa: els anomenats masos torre, que es caracteritzen per tenir, entre les altres dependències pròpies dels masos, una torre annexada. Normalment de la seva direcció se n’encarreguen membres procedents de l’elit camperola, i és que no ens hem d’imaginar pas que tots els pagesos tenen el mateix status social. Bé doncs, aquests pagesos més avantatjats s’han de fer càrrec de la construcció de la torre del seu mas. Fixem-nos en el cas de Moja (Alt Penedès), on l’abat de Sant Cugat atorga a Bernat Arnau i la seva muller Sicarda la batllia de Moja perquè hi construeixin una torre i defensin totes les coses de la batllia. Una torre que malgrat el pas dels segles encara s’erigeix al mig del poble.

SSG.jpg

Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet del Penedès)

Si aquesta xarxa de torres i castells es va anar implantant sobretot al llarg del segle X, a l’XI n’apareix una segona versió: el campanar de torre a les esglésies. I és que a imitació del poder feudal civil i la seva imatge inserida en el paisatge, el poder feudal religiós posa la seva marca amb una torre de funció sonora en lloc de militar, però igualment de control de la població. En efecte, al llarg del s. X comencen a popularitzar-se les campanes a les esglésies; nascudes amb la funció de marcar les hores litúrgiques en monestirs, la campana comença a marcar el pas del temps a l’entorn rural, i els territoris parroquials, paral·lelament als castrals, s’aniran confegint en funció d’aquest avís: el pagès va a missa allà on sent la campana. Així com la torre del senyor recorda qui té el poder, la torre del campanar, de vegades molt ostentosa, recorda que el paisatge és dominat per la veu de Déu.

Les torres i els campanars són l’origen de molts dels pobles, viles i ciutats de casa nostra. Els nostres avantpassats s’aplegaren al voltant d’aquests indrets, estructurant unes noves formes d’hàbitat que, en la majoria d’ocasions, han arribat fins als nostres dies. Com es pot veure clarament en el cas de Cardona, els límits actuals de la majoria de municipis catalans s’ajusten força als antics límits castrals, coincidència? No ho creiem pas, més aviat hauríem de pensar en l’èxit d’un model que malgrat implantar-se mil anys enrere segueix, d’alguna manera, ben vigent.

De tot això en parlarem extensament el proper dimecres 20 de març en la cinquena sessió del cicle de Seminaris en Tàndem que organitza  l’associació ARDIT Cultures Medievals. (Universitat de Barcelona, Sala de Professors de Filologia, Edifici Josep Carner 5è pis)

Laura de Castellet

Ivo Elies Oliveras

ARDIT

La Pia Almoina de Barcelona a la baixa edat mitjana

divendres, 22/02/2013

Sovint, en l’estudi del món medieval, sorprèn la quantitat d’aspectes que encara ningú s’ha dedicat a treballar, malgrat ser potencialment interessants i que hi hagi les fonts disponibles (i inexplorades) suficients per tractar-lo. Un d’aquests temes, sens dubte, és una de les institucions barcelonines menys estudiada en relació al volum de documentació que se n’ha conservat: la Pia Almoina de Barcelona o, com se l’anomenava fins a principis del segle XV, l’Almoina dels pobres de la Seu de Barcelona. No és que no hi hagi estudis fets al respecte, ni molt menys. Aquesta Almoina, una de les moltes que es va fundar a redós de les catedrals de la Corona d’Aragó, és la més estudiada en comparació amb les seves homòlogues. Josep Baucells, pel que fa al seus orígens i a la catalogació de les fonts, i Tomàs López Pizcueta, pel que fa al seu patrimoni, en són els principals referents. Encara hi ha, però, molt per fer amb els amplíssims fons que es conserven a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.

Una de les funcions de l’Almoina és ben coneguda: la d’alimentar els més necessitats (cada dia o en dates senyalades). Però n’hi ha una altra que concentrava una part important dels recursos econòmics de la institució i que encara no ha estat prou ben estudiada: la de mantenir beneficis i celebrar misses. Es tractava, en definitiva, de complir amb una de les virtuts cristianes: la Caritat, és a dir estimar Déu per ell mateix i per sobre totes les coses (amb beneficis i misses) i al proïsme per amor de Déu (alimentant pobres). Barcelonins i gent de tot arreu complien amb aquesta pràctica, llegant a través dels seus testaments part dels seus béns al Capítol de la Catedral, encomanant als canonges i beneficiats de la Seu unes responsabilitats específiques en aquests àmbits de la caritat. Poc més de 100 anys després de la primera fundació, que havia estat el 1161, el Capítol i el bisbe van veure útil unir l’administració de les almoines fundades en una sola Almoina.

Això passava el 1275 i en pocs decennis la popularitat d’aquesta iniciativa va convertir l’Almoina dels pobres en una de les principals institucions assistencials de la ciutat, administrant un importantíssim patrimoni que era en primer lloc urbà però també rural, dispers per tota la diòcesi de Barcelona i més enllà. Amb els rèdits d’aquests béns, havia de donar un àpat diari als pobres que generacions d’ànimes caritatives havien manat alimentar (a principis del segle XV es parla de 288 pobres!), així com sufragar les celebracions, altars i beneficis que aquestes mateixes ànimes havien ordenat.

Amb l’arribada de l’edat moderna, la institució capitular començà a entrar en decadència. Al segle XVII una mala adaptació als canvis de l’època (que tampoc ha estat mai ben estudiada) hauria provocat la seva davallada definitiva, i en època de les desamortitzacions, la seva existència i la seva funció assistencial era només un llunyà record. El passat dijous, 21 de febrer, als Seminaris en Tàndem vam parlar d’aquesta important institució en els darrers segles de l’edat mitjana, en el seu moment de màxima esplendor. De les seves raons de ser, dels serveis que aportava a la societat barcelonina, assistencials i espirituals, i de l’administració del seu patrimoni.

Carme Muntaner – Pol Serrahima

L’amor a l’Edat Mitjana: diàleg literari-religiós

divendres, 18/01/2013

Sobre l’amor se n’han escrit i se n’escriuran gruixuts volums llibrescos, sàtires de més o menys fortuna, assajos, poemes i fins i tot estudis biològics que troben l’arrel del sentiment amorós en mesurades quantitats de components bioquímics del nostre cos.

La nostra exposició s’apropa a l’imaginari medieval sobre l’amor (sagrat i profà) a través de les fonts literàries i espirituals de la plena i la baixa Edat Mitjana. Quan ens acostem al pensament i a la documentació que ens ha pervingut sobre el tema, ens adonem que durant l’època medieval hi ha un transvasament de conceptes entre l’àmbit religiós i el literari. Vegem-ne un exemple:

«Jo he oferta la mia virginitat a Déu e no la hi toldré per cosa del món. E així us preg que em procurets abans la mort que marit, car marit teng, segons vos he dit, e no n’hauré altre, si a Déus plau» (ed. Badia-Torró: 2011).

 

Si llegim aquestes paraules sense conèixer-ne el context, segurament el primer que ens ve al cap és una jove que manifesta una vocació religiosa. Però el fragment transcrit correspon a la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa (s. XV). Concretament, són les paraules que formula Càmar, la noia mora enamorada del protagonista, per desentendre’s de la proposta de matrimoni del rei de Tunis. I és que la utilització de conceptes com la castedat, la clausura, la fidelitat i el martiri ajuden a crear una aureola de santedat al voltant de les protagonistes de les obres de tema sentimental amb final feliç, és a dir, en què l’amor (perquè és honest) triomfa. Comparem ara dos textos, un de literari i un altre de l’àmbit jurídico-religiós, en els quals es posa de manifest la santedat de la persona lloada (monja o laica). El primer, ha estat extret d’una novel·la d’aventures que narra les vicissituds que han de superar una parella d’enamorats per arribar a contreure matrimoni:

49 love sonnets f. 1 (King's 322), s. XV. Extret de la British Library,

«Magalona se posà ab gran deuoció a seruir los malalts; y feya molt àspera y santa vida. De manera, que tota la gent de la Isla, y del entorn, la teníen per santa, y la anomenauan la Santa Pelegrina, y aportàuantli molts grans ofertes» (Història de Pierres de Provença y de la gentil Magalona, ed. Miquel i Planas: 1908).

El segon és un extracte del testimoni de Sor Pacífica de Guelfuccio, companya de Clara des dels anys d’infantesa i monja de Sant Damià d’Assís, que trobem en el conjunt de les tretze declaracions que conformen el procés de canonització de la santa, iniciat pel papa Innocenci IV l’any 1253, tres mesos després de la mort de Clara:

«Dijo también que la bienaventurada madre era humilde, benigna y cariñosa, y tenía compasión de las enfermas; y, mientras tuvo

salud, las servía y les lavaba los pies, y les daba el agua a las manos; y alguna vez limpiaba los bacines de las enfermas», (Proc.1,12. Escritos de Santa Clara de Asís y documentos complementarios, ed. i trad. Omaechevarría: 1999).

Veiem com l’ideal de santedat representat per la compassió i el servei als altres es manté viu a traves dels segles i com les enamorades de la literatura de tema sentimental emulen les religioses i fins i tot les santes sense haver de renunciar al matrimoni.

Gemma Pellissa Prades i Araceli Rosillo Luque

Pagans, heretges i monstres: la visió dels musulmans a l’Edat Mitjana

divendres, 30/11/2012
tandem_Laia_Glory.jpg

Segona sessió dels Seminaris en tàndem

“Des dels confins de Jerusalem i la ciutat de Constantinoble n’ha sorgit un relat horrible que ha arribat a les nostres orelles: una raça del regne dels perses, una raça maleïda, una raça profundament allunyada de Déu, una generació que no ha dirigit el seu cor ni confiat el seu esperit a Déu, ha envaït les terres d’aquells cristians i les ha despoblat amb l’espasa, el saqueig i l’incendi. S’ha emportat una part dels captius al seu propi país, i els altres han sigut cruelment torturats; a més, ha destruït completament les esglésies de Déu, o se les ha apropiat per als ritus de la seva pròpia religió. … Quan volen torturar algú fins a una mort vil, li perforen el melic i, estirant-ne els intestins, el lliguen a una estaca; llavors fan moure la víctima amb assots al seu voltant… A altres, lligats a una estaca,  els llancen fletxes… Parlar-ne és pitjor que quedar-se en silenci. El regne dels grecs ha quedat desmembrat. Preneu el camí del Sant Sepulcre, arrenqueu aquella terra de la raça maleïda.”
Segur que no és la primera referència a l’Islam de l’Edat Mitjana, però és una de les que tingué més impacte: es tracta de l’inici del discurs que Urbà II féu a Clermont  l’any 1095 tal com el transmet Robert el Monjo molt pocs anys després, discurs que donà peu a la proclamació de la Primera Croada. Uns quants segles abans el cristianisme s’havia trobat amb una realitat amenaçadora que no entenia i que es féu forta a al-Andalus i a l’extrem de l’Imperi Bizantí (“els sarraïns conqueriran el món sencer”, s’exclamava el patriarca Sofroni després de la conquesta de Jerusalem per part del califa ‘Umar, el 638). La recerca d’explicacions per aquest càstig diví (peccatis exigentibus) en el text bíblic portà a pensar en una fi dels temps propera. Les teories mil·lenaristes, amb el temps, deixaren pas a la conformació d’una imatge de l’Islam brutalment distorsionada i prou sòlida com per perviure fins i tot quan els contactes –polítics, comercials, socials– entre ambdues cultures la desmentien.
Un Islam politeista (“pleignent lur deus Tervagan e Mahum e Apollin”, diu la Chanson de Roland), poblat de monstres (els que acompanyen a Baligant criden, renillen i lladren com gossos: “Cil d’Ociant i braient e henissent, Arguille si cume chen i glatissent”) i adorador d’ídols coberts de pedres precioses que acaben destruint per inútils (“E Tervagan tolent sun escarbuncle, e Mahumet enz en un fosset butent, e porc e chen le mordent e defulent”)  marcà profundament l’aproximació d’Occident als musulmans. L’arquetip amenaçant de l’Islam, encara que no va impedir el coneixement racional de la fe musulmana (ja Guillem d’Orange, personatge èpic, corregeix el gegant Corsolt i li diu que “Mahomez fu profètes à Deu omnipotent”, no pas un déu), va prevaldre llargament en el temps, sense poder ser esborrat per les aproximacions més realistes.
……………
A la literatura catalana, la imatge del  musulmà és la història d’una seducció, seducció que s’inicia amb la conquesta de València per part de Jaume I l’any 1238 i que es revifa al segle XV amb la caiguda de Constantinoble.
Les quatre grans cròniques catalanes (Llibre dels Feits, Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot i Crònica de Ramon Muntaner) són les primeres en iniciar aquest festeig, i presenten amb major o menor grau una determinada imatge del musulmà, bastant neutre, així com una descripció més o menys detallada de la conquesta de territori andalusí. Dels textos esmentats destaca el Llibre dels Feits o Crònica  de Jaume I, el text que relata la conquesta valenciana més extens i amb més luxe de detalls. No s’evidencia en cap lloc una dicotomia maniquea entre vencedors i vençuts, sinó que permet endevinar-hi, quan no ho palesa de forma explícita, que les relacions que s’estableixen entre les dues comunitats foren sempre subjectes a la regulació que en feien els acords de capitulació signats.
Al llarg del segle XIV el perill associat a la convivència dels cristians amb els musulmans en terra fronterera  neix en l’imaginari col·lectiu i esdevé tema literari. Es tracta de regular, controlar i fixar les característiques, el funcionament i les regles de joc d’una nova societat formada per comunitats religioses diferents, i en aquesta regulació les obres de  Francesc Eiximenis hi juguen un paper de cabdal importància. Apareix, ara sí, severs judicis a l’Islam, al profeta Muhammad i a la vida llicenciosa dels musulmans. Aquest tractament hostil s’aguditzarà amb motiu de la Caiguda de Constantinoble, pèrdua que tingué un important ressò literari, amb l’organització de debats poètics, vots cavallerescos i la seva recuperació literària que trobem en obres com el Tirant lo Blanch  o Curial e Güelfa.

Laia Sallés i Glòria Sabaté

ARDIT Cultures Medievals