Arxiu de la categoria ‘Indrets’

La història com a negoci: la falsa sinagoga major de Barcelona

dimarts, 24/03/2015

Fa un parell de setmanes es va inaugurar al Museu d’Història de Barcelona un nou espai per explicar i difondre la història del Call de Barcelona. Entre altres novetats aquest espai ve acompanyat d’un minuciós estudi en el qual s’intenta reconstruir al detall l’estructura de l’antic barri jueu, parcel·la a parcel·la, amb el nom dels seus antics propietaris. Com s’ha pogut desenvolupar aquesta feina? Com ja us vàrem explicar aquí, els atacs de 1391 van provocar la fi de la comunitat jueva a Barcelona. Posteriorment, les propietats particulars dels jueus (i també les comunitàries, com les sinagogues, que pertanyien per llei al Rei) van ésser venudes relativament ràpid. Gràcies a aquest fet han quedat documents de compravenda i inventaris tals com el Censos de Robres de 1393, que detallen les propietats jueves amb les afrontacions de cada casa. És així com, amb molta investigació i paciència, s’ha pogut anar reconstruint el parcel·lari corresponent a tot el Call major.

I és gràcies a aquest estudi d’anys que s’ha pogut confirmar de manera definitiva la hipòtesi que l’antiga sinagoga major NO es situa on avui tant es promociona l’actual sinagoga (que, efectivament, avui és una sinagoga en funcions i un centre cultural), sinó precisament a l’edifici del costat, al número 9 del carrer de Sant Domènec del Call. Per què remarquem aquest fet? Perquè creiem que fins ara s’ha estat explicant erròniament a molts visitants la ubicació d’un edifici tan emblemàtic a causa de motius que no res tenen a veure amb el rigor del mètode científic històric.

Ja ens heu llegit en més d’una vegada reivindicar la nostra feina com a reconstructors del passat i creiem que en aquest cas hem de reivindicar la feina d’aquells que han localitzat de manera correcta l’emplaçament de l’edifici i denunciar els motius que es duen a terme per part dels propietaris de la falsa sinagoga major per adjudicar-li una antiguitat que no està fonamentada documentalment ni arqueològicament, venent-la com la sinagoga conservada més antiga d’Europa pel fet que creuen que l’edifici té restes romanes i que els jueus de Barcelona va ser una comunitat estable des dels seus orígens fins la fi de la comunitat.

Els interessos històrics per localitzar la sinagoga major d’una comunitat jueva com la que va tenir la ciutat de Barcelona a l’Edat Mitjana és més que una recerca necessària i els motius per emprendre-la no requereixen de cap justificació: les seves raons varien i passen per l’obvietat del que representa una troballa així per a la dita ciutat, per a la història de Catalunya en general i per a la història de la comunitat jueva medieval en particular. És amb aquest esperit que a finals del segle XX es va localitzar amb corroboració, precisió, sense dubtes ni adquisicions la que podria haver estat aquesta sinagoga major en la cruïlla del carrer de Sant Domènec del Call i el carrer Marlet. Anys més tard es refusava aquesta hipòtesi per les noves evidències documentals i la manca de resultats arqueològics.

Carrer Marlet tocant a la cruïlla amb Sant Domènec del Call, antic Carrer de l'Escola de les Dones segons els últims estudis.

Carrer Marlet tocant a la cruïlla amb Sant Domènec del Call, antic Carrer de l’Escola de les Dones segons els últims estudis.

No obstant això, la maquinària sensacionalista s’havia posat en marxa: és això que denunciem. Des d’aleshores s’ha anat venent la ubicació refusada amb interessos turístics en una ciutat ja de per sí molt turística, prescindint dels estudis posteriors: no és el mateix promocionar un call jueu amb sinagoga, que sense. El museu i sinagoga nova de Ben Adret no són, segons la documentació dels últims quinze anys, l’antiga sinagoga major del call de Barcelona, tot i que la informació que des d’allí es divulga segueix estant totalment esbiaixada. I és que després del sensacionalisme i l’impacte sentimental que comporta salvar un possible edifici hereu del que fa sis segles va ser la sinagoga major de Barcelona -i la conservada més antiga d’Europa- de ser transformat en un bar; continuant per la màquina propagandística que s’aprofita dels lligams sentimentals i simbòlics que la històrica sinagoga major estableix amb la comunitat jueva local i també per a la internacional; seguint per les al·lusions a les característiques de la construcció ideal segons els tractats legals judaics com a elements identificatius de l’edifici -quan durant l’Edat Mitjana aquests barems no es van veure realitzats, ni els jueus en les sinagogues, ni els musulmans en les mesquites-; i acabant per la donació per part d’un particular de Nova York d’un Séfer Torà de l’Edat Mitjana en motiu de la recuperació d’aquesta sinagoga; després de tot això, l’acceptació de l’error seria massa vergonyós i massa difícil assumir que primer, s’havien equivocat de casa; segon, que la que sí que era la sinagoga major de Barcelona és el restaurant on s’estan servint vins i embotits a l’edifici del costat; i tercer, que la que s’havia venut durant tants anys com la sinagoga més antiga, realment, per manca d’estudis arqueològics, potser no ho és.

    No volem ni podem exposar detalladament els punts de les recerques dels últims quinze anys, però creiem que sí podem alabar els estudis pel que representen i en quin punt de discussió han deixat aquesta dualitat de sinagogues. El problema, creiem, és que malgrat que la bona feina dels investigadors ha quedat palesa i publicada, des de moltes esferes -especialment del sector turístic- s’ha seguit difonent la versió desactualitzada, la no acadèmica. I estem segurs que molts dels visitants d’aquest enclavament haguessin agraït saber les últimes novetats del lloc. Volem expressar que això no resta pas importància a les funcions actuals com a sinagoga i com a centre de difusió cultural del judaisme (molt necessària avui dia), però sí a la difusió de la història i el patrimoni de l’antic Call de Barcelona. I és gracies a l’estudi que s’ha presentat que no només es pot conèixer la localització exacta d’aquesta sinagoga, sinó la de les altres tres del Call, a més d’ampliar els límits d’aquest pel seu vessant nord. Entre els propietaris s’ha pogut identificar aquells que van sobreviure o no a la massacre de 1391, a més de comprovar qui tenia les propietats més copioses. Tot plegat ens ajuda a fer una composició cada vegada més completa de la comunitat jueva medieval de Barcelona.

Esperem que en el futur, entre tots, puguem redreçar allò que s’ha dit i deixar que el rigor històric sigui el protagonista d’una ciutat com Barcelona.

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

Bibliografia bàsica:

RIERA I SANS, Jaume, “La sinagoga major dels jueus de Barcelona. Proposta de localització”, Butlletí del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, 9 (hivern 1997), 60-71.

RIERA I SANS, Jaume, “La sinagoga Major dels jueus de Barcelona en la tradició documental”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XX, Col·legi de Notaris de Catalunya, 2002, 7-73.

RIU-BARRERA, Eduard, “La falsa sinagoga de Barcelona”, L’Avenç, 270 (juny 2002), 78-79.

VECLUS, SL (Francesc CABALLÉ, Reinald GONZÀLEZ), Recerca documental de la finca del carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call núm.8 de Barcelona, Barcelona, Veclus SL, 2002 [enllaç]

MORA, Victòria. El Call: el barri jueu de Barcelona. Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, 2007.

CABALLÉ Francesc i CASTELLS Eloi, L’Estructura urbana del Call de Barcelona, MUHBA Documents 10, Barcelona, 2015.

L’Anunciació de Cambrón, relleu de procedència no-tant-desconeguda de la Yale University Art Gallery

dimarts, 3/02/2015

Al més de setembre vaig intervenir al Congreso General de Historia de Navarra. En la meva  comunicació posava de manifest el desconeixement, per part dels investigadors, d’un treball publicat per Francesca Español l’any 1996. En aquest treball la professora Español oferia unes claus molt interessants per a interpretar algunes restes de la desapareguda església de San Nicolàs de Navarra en relació amb la portada de Santa Maria de Covet.

Una fet similar s’ha donat amb un relleu de l’Anunciació, conservat actualment a la Yale University Art Gallery (New Haven, Connecticut: N. inv. 1968.37). La peça ingressava en la col·lecció americana en 1968, i fins avui havia estat considerat de procedènica desconeguda, probablement navarresa. Bé, en realitat, potser caldria dir que els responsables de la col·lecció ignoraven l’origen de la peça, ja que Walter Cahn, en un llibre escrit amb Linda Seidel, Romanesque Sculpture in American Collections. I. New England Museums (New York, 1979, p. 74-76, n. 8), ja informava que la peça procedia del monestir de la Concepció de la Mare de Déu de Cambrón, Cinco Villas (Saragossa).

Relleu de l'Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Relleu de l’Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Per a la historiografia hispànica, en canvi, la peça de Cambrón estava desapareguda des que els propietaris del monestir havien venut el relleu a un antiquari de Saragossa. Les úniques referències conegudes eren dues imatges publicades en sengles obres de Francisco Abbad Ríos dels anys 1954 i 1957. Fins ara cap investigador espanyol havía relacionat l’Anunciació de Cambrón amb la de Yale i cap s’havia fet ressò de la correcta atribució de Cahn, de fa 35 anys!

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución
Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Lògicament, la quantitat d’articles que es publiquen cada any, la multitud de mitjans i de llengües en què es publiquen fan molt difícil estar al corrent de totes i cadascuna de les novetats. Tanmateix, crida l’atenció que essent l’obra de Cahn i Seidel del 1979 referència indispensable per als museus de Nova Anglaterra i, per damunt de tot, havent estat W. Cahn professor a Yale des de 1965, sobta que la pròpia galeria d’art d’aquesta prestigiosa institució universitària no hagi actualitzat els registres. L’omissió resulta veritablement sorprenent.

El relleu de què parlem és una peça interessant tant pel cànon exageradament allargassat de les figures com per les peculiaritats iconogràfiques que mostra. D’una banda la voluminosa flor que l’àngel ofereix a la Mare de Déu, de l’altra pel llibre obert que subjecta i, finalment, per la casulla que vesteix. Cahn només ofereix hipòtesi per al llibre, que relaciona amb la profecia d’Isaïes (Is., 7, 14) al·ludint a la miraculosa concepció de la Mare de Déu.

Des de l’inici del segle XIII el monestir de Cambrón era seu d’una comunitat cistercenca femenina procedent de Santa Maria d’Iguácel (Osca) i que va mantenir aquest emplaçament a les Cinco Villas fins 1588. Aquell any, a causa de les disposicions del Concili de Trento, es van traslladar a l’església de Santa Llúcia de Saragossa. Aleshores el monestir va passar, en diverses ocasions, de mans cistercenques a laiques fins que amb la Desmortització de Mendizábal esdevé, definitivament una explotació agrícola laica. Les dependències monàstiques esdevenen aleshores cavallerissa, magatzem i vivenda dels propietaris, entre d’altres. La manca d’atenció i el canvi de funció van anar convertint aquest magnífic cenobi en una ruïna. Vergonyosa ruïna, amb els ulls d’avui, atès que encara espera la imprescindible intervenció d’alguna autoritat capaç d’entendren la importància patrimonial i històrica. El cas és tant sagnant que fa pocs anys la premsa recullia la notícia que els propietaris posaven en venda el monestir atès que no podien mantenir-lo i recuperar-lo [“Un monasterio cisterciense de Sádaba se vende en Internet“, El Periódico de Aragón, 8 de febrer de 2004].

Veient l’estat actual d’abandonament del monestir, potser cal pensar que l’entrada de l’Anunciació redescoberta en el mercat antiquari i el trasllat als Estats Units era el millor que podia passar. Les fotografies del web del Museu mostren un estat de conservació similar al de la fotografia publicada en 1954. Pot semblar una afirmació sorprenent peròés evident que en casos similars ha estat pitjor el remei que la malaltia. Així, per exemple, la portalada de Cerezo de Rio Tirón (Burgos), que es “conserva” actualment al parc de la Isla (Burgos), va ser recuperada en 1931 a Vitòria quan estava a punt per sortir d’España de forma fraudulenta. El relleu amb l’Epifania de la mateixa església que sí que va sortir i actualment es conserva a The Cloisters (Metropolitan Museum, New York). Aquest relleu es troba en un bon estat de conservació, la portalada en canvi esllangueix vora l’Arlanzón, amb la capa escultòrica externa i la policromia pràcticament desapareguda. Malgrat les protestes d’associacions i amics del romànic ha calgut esperar al darrer mes de desembre per a què l’Ajuntament de Burgos hagi decidit el trasllat a un lloc protegit.

Comparació de l'estat de conservació d'un dels Vells de l'Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Comparació de l’estat de conservació d’un dels Vells de l’Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Espoli, abandó, ruïna, oblit… què més pot passar-li al monestir de Cambrón? Com a mínim ara sabem on va anar a parar el relleu; esperem que aquesta “redescoberta” marqui un canvi de sort del desafortunat monument.

Juan Antonio Olañeta Molina

Ars Picta-Universtitat de Barcelona

L’article de Francesca Español és Español Bertrán, Francesca., “L’escultura romànica catalana en el marc dels intercanvis hispanollenguadocians”, en Gombau de Camporrels, bisbe de Lleida. A l’alba del segle XIII, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996

Els llibres d’Abbad Ríos són: Abbad Ríos, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, pp. 66 y 77 y foto 44; Abbad Ríos, Francisco, “Cambrón”, en Catálogo Monumental de España. Zaragoza, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1957, p. 603, imagen 1579.

Trobareu més detalls de la “redescoberta” a: Olañeta Molina, Juan Antonio, “El desaparecido relieve de la Anunciación de Cambrón estaba en la Universidad de Yale” (07/01/2015).

Obrir-se al romànic a la Vall de Boí

dimecres, 29/10/2014

Estic segura que no vindré a descobrir la sopa d’all a ningú si us dic que a la Vall de Boí hi ha molt de romànic. Tant si hi hem anat com si no, tots tenim al cap imatges de muntanyes, campanars i pantocràtors que, poc a poc, s’han anat convertint en icones d’un moment concret de la nostra terra. No és pas una novetat reivindicar aquest passat, però sí ho és la manera com des de la pròpia Vall de Boí s’ha anat impulsat el seu patrimoni de forma clara i unitària.

Em preguntareu – i amb tota la raó – a què ve ara parlar de la Vall de Boí. El motiu no és altre que el blogtrip en el que he tingut oportunitat de participar el passat cap de setmana gràcies a la iniciativa de la Vall de Boí i Cafès de Patrimoni. I ara em direu “ah, però llavors segur que està venuda!” i, altre cop, sou ben lliures de pensar-ho. Però prometo d’explicar-vos amb total sinceritat allò que he tingut el privilegi de veure.

Cartell animant a compartir a Santa Eulàlia d'Erill la Vall.

Cartell animant a compartir a Santa Eulàlia d’Erill la Vall.

Per començar: el patrimoni romànic. No és pas sorprenent que allò que cridi més l’atenció a una medievalista sigui qualsevol cosa vinculada amb la seva època. Així que la visita a les diferents esglésies (Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Joan de Boí, Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll i Sant Quirc de Durro) estava destinada a ser un absolut èxit. Però més enllà de si són boniques o no, que ho són, el que més interessava d’aquesta visita era veure com s’impulsava el patrimoni tan particular d’aquest indret i com s’hi han incorporat les noves tecnologies. I davant d’un públic tan exigent aquest últim punt s’ha mirat i remirat. En aquest sentit, la Vall de Boí ha optat per obrir-se al món i no quedar-se tancada ni enfocar-se a un públic concret, com si fos un tresor amagat. Tant l’accessibilitat, com la comunicació i difusió del patrimoni són prioritaris i això queda patent des del primer moment en què s’entra a Santa Eulàlia d’Erill la Vall i et trobes un cartell incitant-te a fer fotos i compartir-les a les xarxes socials.

Reproducció de les pintures originals a Sant Joan de Boí.

Reproducció de les pintures originals a Sant Joan de Boí.

Certament la visita ha estat plena de debats interessants pel que fa a la difusió del patrimoni, el paper del món acadèmic o els diferents projectes que s’han tirat endavant a la Vall. Potser un dels més recurrents fou sens dubte el paper que les còpies i reproduccions juguen en aquestes esglésies llarg temps abandonades i que ara lluiten per recuperar el temps perdut. Aquest és el cas de Sant Joan de Boí, que al seu interior ens mostra reproduccions de les pintures originals conservades al MNAC, oferint al visitant la paleta original de colors medievals i que, òbviament, desperta opinions contradictòries pel que fa a l’ús de la còpia com ens didàctic.

Potser l’element que ajunta tots dos debats, aquesta incorporació de les noves tecnologies i el paper de les reproduccions, és el famós mapping de Sant Climent de Taüll. Després de la retirada de la còpia dels frescos dels anys 60, ara es poden contemplar les pintures conservades, més una recreació projectada de l’absis central conservat al MNAC per tal de poder imaginar com devien haver estat en origen. Tot i que no agrada tothom, la proposta no deixa indiferent a ningú. Polèmica perquè en veure la reconstrucció s’engega de nou el debat sobre la retorn de les restes originals conservades al MNAC; sempre interessant escoltar l’intercanvi d’opinions entre els que defensen la posició del museu i els qui no, davant la constatació del mur cruelment blanc de l’església al final de la projecció. Potser el debat còpia-original no s’acabarà mai, però sens dubte ara el visitant entén millor in situ, encara que només sigui per un instant, com degué ser l’església tal i com havia estat pensada a l’Edat Mitjana. Les emocions juguen un paper molt important en aquest tema, i més enllà del debat acadèmic, puc dir que veure ple de color aquell absis és una de les millors experiències que he tingut oportunitat de viure. Esperem que un dia es puguin reproduir la resta de pintures que hi ha al MNAC.

Far a Sant Quirc de Durro.

Faro a Sant Quirc de Durro.

Finalment, un altre punt a favor d’aquesta Vall, a banda la concentració de patrimoni, és el lloc incomparable on es troba. No es pot entendre aquesta arquitectura sense posar-la en relació amb el paisatge que l’envolta, i això és una cosa que afortunadament entenen a la Vall de Boí i potencien.  I es que l’indret, que des de Barcelona ara ens sembla tan llunyà i de difícil accés, en altres temps va ser via de pas i intercanvi cultural precisament pels mateixos motius. L’orografia es manté tot i que n’haguem canviat els usos i que l’especulació urbanística també s’hi hagi deixat sentir. Des del Parc Nacional d’Aigüestortes (que varem tenir també la fortuna de visitar) però, volen estendre exactament el contrari: que tot estigui com sempre ha estat, intentant no destorbar el curs natural de les coses. Dins d’aquesta filosofia s’hi pot encabir també la conservació del romànic, que porta anys intentant tornar al seu estat original, amb noves tecnologies o sense. A cap altre indret s’entén millor aquesta voluntat de congelar el temps que a Sant Quirc de Durro, l’ermita que s’alça a 1500 metres i que comparteix vistes amb el “faro” de les tradicionals falles. Allà, les tradicions paganes ens recorden que cap cristianització és prou forta com per oblidar el substrat que constitueix al cap i a la fi el caràcter identitari d’aquells que viuen a la Vall. Podrem tornar algun dia als orígens dels que tant parlen?

Clara Jáuregui

 

Chronica Ledensis: els medievalistes també es diverteixen

dilluns, 14/07/2014

Aquest any, una delegació predoctoral d’investigadors de l’IRCVM (concretament, delegació dels encarregats de gestionar aquest blog) ha fet les maletes i s’ha personat a l’International Medieval Congress of Leeds (o IMC), edició 2014 a Nativitate Domini. Què és aquest tal IMC? Tal com ho anuncien a la web, és el congrés de medievalistes més gran d’Europa, motiu suficient per sortir corrent en direcció contrària si no sou uns hooligans de l’Edat Mitjana com nosaltres. Així doncs, us estalviarem passar-vos 4 dies enmig de conferències en anglès, però no us deixarem saltar llegir la nostra particular Chronica Ledensis, subtítol “Jo de gran vull ser Irina Metzler” / “Jo de gran vull ser Alan Murray”.

I com que tothom té les seves aficions estranyes (n’hi ha que en diuen frikis), allà vam anar nosaltres el dia 5 de juliol. Quan Leeds s’omplia de bicicletes, una multitud silenciosa de medievalistes ocupava a poc a poc també la ciutat. Essent el nostre primer any vam voler disfrutar de l’experiència IMC completa i ens hi vam estar els quatre dies sencers del congrés. Ara imagineu gairebé 2000 persones -què dic persones, medievalistes!- juntes per poder parlar de la seva feina i de la seva passió. Creieu que es limitaran a escoltar conferències? No! Se’ls ha d’entretenir per què no es descontrolin i reinstaurin el feudalisme en un despiste, així que la organització de l’IMC, molt sàviament, procura “divertimentos” tals com fires de llibres, fira d’artesania, cervesa (també artesana, eh?) i fins i tot un Ball.

Que si tenim alguna prova d’haver-hi anat a treballar i no de vacances? Bé, sí, tenim una gravació de les nostres pròpies comunicacions, però és informació més que classificada i que aviat destruirem (però ens feia falta per demostrar a les nostres famílies que “anar a un congrés de medievalistes” no era una mala excusa per marxar de casa). També tenim el justificant mèdic de les contractures a l’esquena produïdes pel programa del congrés (no us deveu pas imaginar que un programa amb uns 2000 papers té la forma d’un tríptic, oi?), que tenia una retirada al Codex Gigas sobretot pel que fa al pes. Navegar enmig de totes les sessions per descobrir on ens interessava anar (i com arribar-hi!) es va convertir en la nostra litúrgia particular de cada vespre. Un esforç molt ben recompensat si la sessió a la qual acabàvem anant era d’alt nivell, com va ser majoritàriament. Chapeau especialment per als investigadors joves que han anat a Leeds a presentar el seu doctorat o postdoctorat amb il·lusió i encara més preparació i rigor, per haver-nos fet entusiasmar amb la seva investigació (i, de retruc, re-entusiasmar-nos amb la nostra).

Programa del congrés, creador de mals d'esquena.

Programa del congrés, creador de mals d’esquena.

De sessions (formades per tres conferències cadascuna) n’hi havia per a tots els gustos. Si una cosa caracteritza als medievalistes és que som tremendament multidisciplinars, així que la varietat dels temes que es tocaven al congrés tendia a l’infinit. Per exemple, dues de les sesions amb molt d’èxit: Religion and Medicine: religious views of illness i Neglected sources for the History of the Divine Office. Però clar, creieu que els medievalistes són éssers seriosos i avorrits? Altre cop, no! (dóna cop de puny a a la taula) I vet aquí una petita mostra de les sessions amb noms més curiosos: Senses and Stenches, Does size really matter? o Apocalypse Now (guaita, quina gent més eixerida que hi surt aquí!). Ara seriosament, la varietat dels temes, inmensa, copçava totes les temàtiques i també les problemàtiques que es poden trobar avui dia al món acadèmic, amb taules rodones centrades en la conciliació familiar o la difusió de les humanitats.

Fira de llibres al Parkinson Building de la Universitat de Leeds. @IMC_Leeds

Fira de llibres al Parkinson Building de la Universitat de Leeds. @IMC_Leeds

Aquí a sobre teniu una fotografia de la Bookfair o fira de llibres de l’IMC, el paradís del medievalista (sobretot si és amb finançament). Si aneu al Twitter del congrés, trobareu imatges sobre el gran esdeveniment del dijous, “Making Leeds Medieval”, que ens neguem a publicar aquí per massa poc serioses (i, sobretot, perquè ens fa una mica de ràbia haver-nos-ho perdut).

Bé, ens ho vam perdre però per un bon motiu! I es que ja sabeu que tot feina i gens de diversió no és gens sa. Així que l’últim dia vam aprofitar que organitzaven diverses excursions per apuntar-nos a una. Imagineu-vos, un bus ple de medievalistes ressacosos del Ball del dia abans de camí a unes abadies en runes, el paradís clarament! La nostra visita comptava amb la privilegiada guia dels dos arqueòlegs encarregats d’excavar Rievaulx Abbey i Byland Abbey, una oportunitat que no es presenta cada dia.

Byland Abbey, Yorkshire.

Byland Abbey, Yorkshire.

 

En resum: si sou investigadors medievalistes (no hi fa res si tot just heu començat, com nosaltres, si no esteu en l’àmbit acadèmic o si sou un catedràtic amb mil publicacions), no dubteu a anar, algun estiu, a donar una ullada al que es cou a l’IMC de Leeds! No només l’ambient és molt agradable, sinó que de cop us posareu al dia de quins són els altres investigadors que treballen en el mateix camp que vosaltres i què s’ha publicat darrerament. Si, a més, us agrada fer networking, és el vostre lloc. Per a caràcters més afins amb l’etiqueta “rata de biblioteca”, no patiu, la biblioteca d’humanitats de la Universitat de Leeds fa plorar d’emoció a qualsevol medievalista amb sensibilitat, i els seus recursos digitals us poden tenir un parell de nits entretinguts (us ho diem per experiència pròpia).

Laia Sallés

Clara Jáuregui

L’epigrafia medieval dels comtats gironins

dilluns, 31/03/2014

Ha sortit a la llum el tercer volum de la col·lecció l’Epigrafia Medieval dels Comtats Gironins, de la mà d’Antoni Cobos i Joaquim Tremoleda, directors i autors de la col·lecció. Aquest tercer volum està dedicat al comtat de Besalú, mentre que els dos anteriors ho foren dels comtats de Peralada i d’Empúries.

L'epigrafia medievals dels comtats gironins. El comtat de Besalú

La col·lecció té com a objectiu recollir, en forma de catàleg, tota l’epigrafia produïda a la demarcació de Girona durant l’Edat Mitjana, dins d’una forquilla cronològica que abasta des dels primers testimonis epigràfics d’aquesta època, al segle X, fins als volts de l’any 1500, en què, a banda del canvi cultural que es produeix amb el pas del segle XV al XVI, també hi ha un canvi de la lletra, ja que és en aquest moment que s’abandona la lletra minúscula gòtica, l’última de les grafies medievals, i es recupera la lletra romana capital o humanística, que arribarà fins als nostres dies.

 

L’objectiu d’aquest projecte va més enllà del purament analític, ja que els autors no només volen localitzar i divulgar els textos epigràfics, sinó també preservar-los, ja que moltes peces, exposades als elements atmosfèrics, corren gran perill de degradació.

El pla de l’obra és presentar les inscripcions tot seguint la delimitació dels antics comtats. Als ja editats de Peralada, Empúries i Besalú, seguirà el comtat de Girona, que necessitarà més d’un volum, a continuació un volum dedicat a la resta de comtats de la província, i finalment, un volum dedicat a la epigrafia sobre elements mobles, lipsanoteques, escultures, etc.

 

Cada volum consta de dues parts: una part teòrica d’estudi introductori i el catàleg sensu stricto.

En la introducció, el primer element d’estudi és el suport epigràfic, que té tres components: el text escrit, l’escriptura, entesa com a forma gràfica, i el monument.

En el text escrit s’analitzen els diferents tipus de missatge, la llengua emprada, generalment el llatí, els textos formularis, els epitafis mètrics, les abreviatures, etc.

Epitafi de Berenguera, muller de Pere Gifreu, 3 d’abril de 1291. Sant Llorenç d’Espinavessa, Cabanelles.

Pel que fa a la grafia, en aquest període apareixen tres tipus de lletra, la capital romànica, que abasta des del segle X fins a mitjan segle XIII. És una lletra de formes anguloses amb tendència als nexes i a inserir lletres dins d’una altra lletra. La capital gòtica, derivació de l’anterior, que abasta des de mitjans del XII fins a mitjans del XV, en la qual els traços són més arrodonits i on les lletres són tancades per un traç final. La freqüència més elevada de peces conservades és pels volts de l’any 1350. Finalment, apareix una lletra que els autors anomenen minúscula gòtica, de mòdul molt més petit que les altres i molt rectilínia i angular. S’implanta a partir de la segona meitat del segle XV i la seva fi coincideix pràcticament amb el tombant de segle.

El tercer element del suport epigràfic és el monument, la peça física, com a tal. S’analitza el tipus de materials, generalment pedra (calcària, nummulítica, marbre i alabastre, són les més freqüents), les motllures, els sistemes de subjecció, les decoracions i l’heràldica. En alguns casos trobem inscripcions esculturades (laudes, sarcòfags amb escultures…)  on l’element figuratiu té una gran importància i mereix una anàlisi diferenciada. Per acabar aquest apartat, trobem recollida l’heràldica del comtat pertinent, amb una descripció breu i clara de cada escut i, molt sovint, amb la disposició dels colors originals.

Ossari amb l'epitafi de Ramon de Rovira, rector, 3 de setembre de 1348. Sant Pere de Les Preses.

A l’estudi que segueix aquesta introducció, els autors analitzen la part més social de les inscripcions: els llocs on es localitzen, esglésies en la seva major part, i la identificació dels personatges que s’hi esmenten, tot aportant-hi el testimoni de documents contemporanis. Val a dir que tota aquesta informació ve acompanyada d’una gran quantitat d’il·lustracions, mapes i gràfics, que permeten una lectura molt entenedora.

I entrem al catàleg pròpiament dit. Les inscripcions són presentades en forma de fitxa, ordenades numèricament. En primer lloc, les que pertanyen a la capital del comtat, Peralada, Empúries, Besalú; en segon lloc, les inscripcions que provenen dels grans monestirs de cadascun d’aquests territoris, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Esteve de Banyoles, Santa Maria de Lladó… en tercer lloc, les que són escampades pel pagus o territori, ordenades alfabèticament pel nom del municipi actual.

Cada fitxa consta de dos apartats, disposats en pàgines acarades: el text escrit en la pàgina de l’esquerra i les imatges a la dreta.

Text escrit:

– El número dins del catàleg, amb la localització i datació de la peça, seguida d’un breu descripció.

– Descripció física, tipus de suport, mides.

– Transcripció del text. En majúscules, respectant les línies de l’original i sense desenvolupar les abreviatures.

– Lectura del text, amb desenvolupament de les abreviatures.

– Traducció al català, quan el text original és en llatí.

– Notes i referència bibliogràfic d’edicions anteriors, si és el cas.

Imatges:

– Fotografia en color

– Calc digital, que permet copsar clarament el text. Quan la inscripció s’emmarca en un conjunt monumental es té en compte aquesta composició.

Estem davant d’una obra on els autors han volgut, i aconseguit, oferir un recull clar i entenedor, fins i tot per als no especialistes, amb gran profusió d’imatges. El recull, molt sistemàtic, és el fruit de trepitjar el territori, ja que totes les inscripcions han estat treballades in situ. El lector descobreix, com els propis autors, que gairebé la meitat de les inscripcions era inèdita fins ara, i que de les editades, la major part, amb honorosíssimes excepcions, són d’estudis ja molt antics com els de Montsalvatge i  Villanueva.

Inscripció funerària amb l’epitafi del prior Ramon de Biure, de Sibil·la de Biure, Ermesenda Sord i Dolça de Soler, 25 de juny de 1348. Santa Maria de Lladó.

Al llarg del catàleg i de l’estudi trobem peces extraordinàries, ja sigui per la significació històrica i cultural del personatge a qui es refereix la inscripció, ja sigui per la qualitat artística de la pròpia peça. Dins del primer grup podem citar els epitafis del comte Sunyer a Roses (any 909), els epitafis  de Tassi, de Sant Pere de Rodes, i el seu fill Hildassind, que en fou el primer abat. En aquest darrer cas, el autors recuperen una inscripció que es considerava perduda i aporten llum a una qüestió que es remuntava a Jeroni Pujades, al segle XVII. A Vilabertran, els epitafis de l’abat Rigau, a qui van voler canonitzar, i les restes d’una part del cos d’Alfons d’Aragó (mort el 1194), per citar-ne algun exemple significatiu.

La qualitat artística d’algunes peces és extraordinària: El retaule d’alabastre policromat de Santa Pau; la lauda sepulcral del cavaller Berenguer de Coll, una obra mestre de l’escultura gòtica; el conjunt escultòric de Ramon Bou a Castelló d’Empúries, entre d’altres.

Un comentari a part mereixen alguns conjunts epigràfics especialment rellevants com l’epigrafia de Sant Pere de Rodes, ja sigui en forma de text sobre un relleu de marbre del mestre de Cabestany, ja sigui en les dovelles i en el fris de la portalada del monestir. O el conjunt de Sant Esteve de Banyoles i Santa Maria de Lladó, amb les tombes dels seus abats i priors. O les sepultures de la Basílica de Castelló d’Empúries, on una poderosa burgesia s’ennobleix construint les capelles on es fa enterrar.

En definitiva, un recull sistemàtic, que, com dèiem al principi, suposa no només la divulgació sinó també la conservació d’aquests testimonis de la nostra història.

Joaquim Tremoleda

Conservador-arqueòleg del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries

Creixeu i multipliqueu-vos… com els conills: la successió de Fibonacci

dimarts, 4/06/2013

Qvidam posuit unum par cuniculorum in quodam loco, qui erat undique pariete circundatus, ut sciret, quot ex eo paria germinarentur in uno anno: cum natura eorum sit per singulum mensem aliud par germinare; et in secundo mense ab eorum natiuitate germinant.

Així comença un dels problemes que planteja Lleonard de Pisa, dit Fibonacci, al Llibre de Càlcul (Liber abbaci): “Un tal va posar un parell de conills en un lloc, circumdat per parets, per capir quants parells de conills produirien en un any: llur natura és de fer-ne un parell cada més; i al segon més de llur naixement ja es reprodueixen.”

La solució d’aquest problema és la coneguda com a successió de Fibonacci: 0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89…

Leonardo_da_Pisa.jpg

Escultura de Lleonard de Pisa obra de Giovanni Paganucci (1863). Camposanto de Pisa

D’aquest important matemàtic ben poc se sap més enllà del que explica en les seves obres que és ben poc (Grimm, Richard, 1973. “The autobiography of Leonardo Pisano”, The Fibonacci Quarterly, 11, 1, p. 99–104). Nascut a Pisa possiblement cap al 1175 on va morir-hi cap a 1253. El fet que son pare, Guillem Bonacci, fos agent de duanes a Bugia (Algèria) el va posar en contacte amb el tractat d’algebra d’al-Kuarizmi, famós matemàtic que desenvolupà la seva feina a Bagdad a mitjan segle IX i que és el primer a usar de manera sistemàtica la numeració posicional d’origen hindú en lloc del sistema additiu (etrusco-romà) o alfabètic (grec) així com l’introductor del zero. Totes aquestes novetats (per a l’occident cristià) les materialitza Fibonacci en el Liber Abbaci (Llibre de càlcul) amb una primera edició de 1202 i una segona revisada de 1228. En 1220 també va publicar una Practica geometriæ, i en 1225 el Liber quadratorum (Llibre dels quadrats) dedicat a Federic II de Suàbia que n’havia estat el patrocinador.

Les novetats aportades per Fibonacci van revolucionar els sistemes de càlcul a occident, sobretot per la simplificació i versatilitat que suposa el sistema posicional a que avui encara estem acostumats. Us imagineu fer una suma de fraccions amb un sistema com el romà?

Quines coses, oi? A la “fosca” edat mitjana comença el desenvolupament mediterrani de les matemàtiques tal i com les coneixem, amb un nou sistema de numeració, amb la invenció del zero (xifr en àrab, d’on, efectivament ve el mot xifra), sumant fraccions…

Sens dubte el que ha fet famós Fibonacci és la successió a que dóna nom. En primer lloc, si m’és permès, possiblement per la seva bellesa, o harmonia, com preferiu; en segon lloc, per la seva omnipresència en la natura (i potser per això ens sembla bella) des de les conquilles fins a les plomes dels paons passant per la conformació dels bròquils, el nombre de pètals a les flors o la distribució de les llavors del gira-sol; en tercer lloc, per ser una de les expressions numèriques més pròxima al número auri (Φ) (i potser per això ens sembla harmoniós). Efectivament, a mesura que la sèrie creix, si dividim una xifra per la que la precedeix obtindrem un número pròxim a Φ≈1,618.

Per tot plegat la sèrie de Fibonacci ha tingut un gran èxit més enllà de les matemàtiques o la biologia, esdevenint un element important en algunes obres d’art. Un cas curiós pot ser el de la “Sonata per a dos pianos i percussió” de Béla Bartók en que trobem algun passatge en què els intervals reprodueixen la successió de Fibonacci. Però sens dubte l’artista que més ha aprofitat aquesta sèrie és un dels màxims exponents de l’anomenada Arte povera, Mario Merz (Milà 1925-2003). Aquest artista comença l’any 1970 a utilitzar la successió de Fibonacci com a element central d’un seguit d’obres en què mitjançant la reproducció amb neons dels números que conformen la sèrie presenta, de manera conceptual, el procés de creixement en el món orgànic. La sèrie l’acompanyarà fins a les darreres obres, gairebé de manera obsessiva.

I ves per on a Barcelona tenim una d’aquestes instal·lacions de Mario Merz. Possiblement és una de les obres d’art urbanes més desconegudes i discretes de les que van ser instal·lades l’any 1992 amb motiu de les olimpiades. S’anomena “Crescendo apare”, mesura 160m i es troba al final del moll del passeig de Joan de Borbó, a la Barceloneta. L’haureu de buscar mirant a terra perquè es tracta de la sèrie realitzada amb neons vermells (normalment apagats) encaixada a terra i protegida per un vidre blindat. Cada número està a una distància proporcional del precedent segons la seqüència. Lògicament, l’obra ja ha estat objecte d’atenció al bloc dels companys de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona. Aquesta és la magnífica fotografia que hi reprodueixen.

Sens dubte és un homenatge a les matemàtiques i a un dels matemàtics més importants de la història, no obstant ser d’època medieval.

Però han passat els anys i la manutenció ja no és la que caldria. Tot just diumenge vaig ser-hi per fer les fotografies que acompanyen aquesta nota i la cosa és desoladora. L’estat d’alguns dels vidres de protecció deu haver patit allò que se’n diu la “pressió del turisme” que pateix Barcelona. Sens dubte cal un manteniment. Però alerta, caldria que l’operari sabés matemàtiques o algú li expliqués què està reparant ja que en alguna operació de substitució mireu que va passar. 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55,  68… 68? Nooooooo! 89!

IMG_3796.jpg

Algunes imatges de l'obra "Crescendo apare" de Mario Merz i el seu lamentable estat actual

(Si voleu aprofundir en l’aportació de l’edat mitjana a les matemàtiques, però no només, recentment ha aparegut un llibre prou interessant: Dorce Polo, Carlos, 2013. Historia de la Matemática. Desde Mesopotamia hasta el Renacimiento, Barcelona, Publicacions Universitat de Barcelona). Si voleu veure altres conseqüències de la successió de Fibonacci en l’art i l’arquitectura també us pot ser interessant aquesta pàgina de recursos.

 

Carles Mancho

IRCVM

San Climent de Taüll, de la construcció a la deconstrucció

dimarts, 9/04/2013

Decoració mural de l'absis central i el presbiteri de Sant Climent de Taüll conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Febrer de 2013. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

Decoració mural de l'absis central i el presbiteri de Sant Climent de Taüll conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Febrer de 2013. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

Esquema de les pintures de l'absis central de Sant Climent de Taüll. Dibuix de Daniel Labé per a ArsPicta. ©Arxiu ArsPicta

Esquema de les pintures de l'absis central de Sant Climent de Taüll. Dibuix de Daniel Labé per a ArsPicta. ©Arxiu ArsPicta

L’església pirinenca de Sant Climent de Taüll, situada a l’Alta Ribagorça, és coneguda fonamentalment per les pintures conservades al Museu Nacional d’Art de Catatlunya (MNAC), que van ser arrencades dels seus murs l’estiu de 1920, i en particular per la imatge del Crist en Majestat, popularment, i erròniament, conegut com el “pantocràtor de Taüll”. Per sota d’aquest, a l’hemicicle absidal, un col·legi apostòlic es desenvolupa a banda i banda de sant Joan i la Verge. La posició de Maria que, com a imatge de l’Església i de l’Eucaristia porta una copa a la mà amb la sang de Crist, recorda precisament les representacions de la Crucifixió on apareix als peus de la creu juntament amb sant Joan.

Els qui han visitat l’església fins fa pocs dies recordaran la sòbria arquitectura basilical de tres naus amb els corresponents absis, el central ocupat per una reproducció a escala pintada per Ramon Millet i instal·lada el 1961 en una de les restauracions de l’edifici. Precisament, durant aquella mateixa campanya es van poder recuperar altres restes pictòriques, i encara en van aparèixer més durant les restauracions de l’any 2000. Noves pintures que van restar a l’església i que completaven i feien comprensible el programa iconogràfic del conjunt. Efectivament, des d’aleshores sabem que l’arc presbiteral, el més pròxim a l’absis i que aixoplugava l’altar d’obra, també pintat i ara destruït, era decorat amb la mà de Déu (MNAC) que acceptava el sacrifici d’Abel i rebutjava el de Caín (in situ). La mort d’Abel a mans del seu germà (in situ) i el penediment de Caín (MNAC) completaven el cicle. L’arc presbiteral més extern, al seu torn, era presidit pel magnífic Agnus Dei amb set ulls de la visió apocalíptica (MNAC), sostingut per una parella d’àngels (en part al MNAC i en part in situ), i a banda i banda s’hi representava la paràbola del pobre Llàtzer i Epuló, el mal ric(en part al MNAC i en part in situ). El col·legi apostòlic continuava amb altres figures, molt malmeses, també recuperades l’any 1960, entre les quals destaca, a l’entrada del presbiteri, Sant Pere (in situ), al costat esquerre o també anomenat de l’evangeli. L’arc triomfal, la façana del presbiteri cap a la nau central, era coronat per una escena de cacera (en part al MNAC i en part in situ) i, a la part inferior, s’hi va representar el sant titular, Climent, i sant Corneli, papa i màrtir (in situ), amb les relíquies dels quals s’havia consagrat l’altar de l’església l’any 1123. Aquest fet cabdal per a qualsevol església, la data de consagració, era rememorada a Taüll en una inscripció, pintada uns anys més tard, en el pilar més pròxim a l’absis. Segons el text, el responsable de la consagració que va anar a Taüll (s’hi utilitza el terme venit) va ser el bisbe Ramon de Roda, que ho havia estat per pocs anys de Barbastre, i que en el moment en què es realitza la inscripció començava a ser venerat com a sant. Eren els anys 30 del segle XII, moment en el qual Taüll pertanyia a la diòcesi de Roda-Barbastre. Una transcripció de la inscripció feta durant el segle XVIII, un calc de l’any 1907 i unes fotografies de l’any 1920 ens permeten restituir el text perquè la inscripció va ser malauradament destruïda pels veïns del poble durant les tasques d’arrencament de les pintures i es va haver de refer al Museu, utilitzant uns bocins recuperats, on s’exhibeix com si fos l’original.

A hores d’ara, és difícil tenir una visió de conjunt de les pintures, repartides entre l’església i el Museu, com hem vist, de manera molt fragmentada (podeu veure la reconstrucció dels fragments que acompanya aquest dibuix al centre documental d’ArsPicta). Afegim-hi que les pintures de l’absis nord, decorat possiblement en el moment en què es va pintar la inscripció i, lògicament, per un equip diferent de muralistes, també es troben repartides entre el Museu i l’església.

Estat de l'absis central i presbiteri de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça). Febrer de 2011. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

Estat de l'absis central i presbiteri de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça). Febrer de 2011. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

L’edifici ens havia arribat amb ben poques modificacions quan va ser “descobert” pels estudiosos a començaments del segle XX, contràriament a d’altres esglésies de la Vall que havien patit radicals reformes. Durant la llarga història de Sant Climent de Taüll, s’havien tapiat les portes del costat meridional i s’havia enrunat un pòrtic que precedia l’entrada als peus de l’edifici i que, incomprensiblement, mai no s’ha provat de refer. El seu interior havia estat modificat per a adequar-lo a les noves necessitats litúrgiques, tot afegint un cor als peus, que va ser eliminat en la restauració dels anys 70 del segle XX, i els retaules dels tres altars dels absis i d’alguna capella lateral. Els successius emblanquinats dels murs i dels suports havien “respectat”, però, la inscripció abans esmentada que sempre va restar visible i que commemorava la consagració de l’església, com també les pintures del quart d’esfera de l’absis, el “Crist de Taüll”, que servia de fons als pinacles del retaule realitzat a inicis del segle XVI. Aquesta permanència i coexistència visual de la magnífica imatge de Crist amb el nou mobiliari litúrgic és el que explica que cridés immediatament l’atenció dels protagonistes de la descoberta del nostre romànic, del qual n’ha esdevingut el seu emblema.

Milagros Guardia

Ars Picta

IRCVM

La “nova” catedral de Tarragona

dimarts, 8/01/2013

En la part més alta de Tarragona s’alça impetuosa la catedral de Santa Maria, retallant el cel i dibuixant un perfil ben visible des de la llunyania, sigui per mar, sigui per terra. Però aquesta atalaiada situació no és casual, perquè els romans ja hi havien erigit en aquell mateix lloc una monumental plaça de culte, presidida al bell mig per un temple dedicat a August, del qual recentment se n’ha pogut concretar la ubicació precisa, gràcies als vestigis arqueològics trobats sota la nau central de la catedral.

La catedral encimbellada a la ciutat(Tarragona digital, 25/8/2011)

D’ençà de la caiguda de l’Imperi romà, l’antiga Tàrraco va entrar en una espiral negativa que li féu perdre força davant d’altres ciutats emergents com Toledo i Barcelona; i la cosa s’agreujà encara més arran de l’ocupació islàmica (714), si bé sembla poc probable que quedés deserta, tal com s’ha exagerat en més d’una ocasió. Per això, quan al començament del segle XII els cristians van tornar a exercir el seu control sobre Tarragona, es van assentar les bases per redreçar el camí i recuperar el prestigi perdut. És en aquest context que hem d’entendre la construcció de la catedral, mitjançant la qual es volia simbolitzar de manera notòria el poder eclesiàstic restablert. Es va iniciar a les darreries de la centúria, amb un projecte condicionat per les subestructures romanes, tal com avui dia encara es pot apreciar en el seu monumental claustre. Pel que fa al temple pròpiament dit, traça en planta una creu llatina, amb tres naus cobertes per sòlides voltes de creueria, separades entre si per potents pilars resolts amb semicolumnes aparellades i columnetes angulars, i rematades per esplèndids capitells que combinen frondoses formes vegetals i geomètriques amb algunes escenes narratives de gran delicadesa. El transsepte és ampli i està coronat al creuer per un airós cimbori de perfil octogonal, mentre que la capçalera es compon de quatre absis disposats de manera esglaonada, d’acord amb una solució que recorda, amb matisos, la practicada a la Seu Vella de Lleida.

El 1996 es va posar en marxa el Pla Director de la catedral, redactat pels arquitectes Joan Figuerola i Joan C. Gavaldà, amb la col·laboració de Jordi Romera i Joan Alonso. En paraules dels autors, el principal propòsit d’aquest document era recollir el màxim d’informació possible per tal de tenir una visió global de tot el conjunt catedralici, des dels seus diferents vessants històric, artístic i constructiu, i així poder diagnosticar en cada cas la millor proposta d’actuació per garantir una correcta conservació a mig i llarg termini.

Interior de la catedral durant las restauració (font: agencia Efe)

Després de 10 anys de treballs ininterromputs, el 2007 es va fer una petita exposició i es va publicar un llibre que recollia de manera succinta l’abast d’aquesta primera dècada restauradora que havia afectat, sobretot, el cimbori, el campanar, les cobertes i les façanes superiors, a banda d’algunes intervencions d’urgència en diverses capelles.  Però ha estat en la quarta i darrera fase, duta a terme entre 2010 i 2012, que s’ha pogut redescobrir l’esplendor pretèrit de la catedral fins al punt de presentar-se com un edifici gairebé nou i desconegut als ulls de molts tarragonins. En aquest cas s’han restaurat les naus interiors, la capçalera, el creuer i algunes capelles, sota la direcció dels arquitectes del Pla Director. Les empreses Urcotex i Àgora han estat les encarregades de l’execució material de l’obra, finançada pel Ministerio de Cultura espanyol, inaugurada oficialment el proppassat 13 de setembre de 2012.

En el segle XVIII els paraments de la catedral presentaven un aspecte poc adient, ennegrits per la brutícia acumulada i pel fum d’espelmes i ciris que havien cremat durant una colla de centúries. Per això, el 1774 es decidí pintar-la tota de dalt a baix amb una capa de color gris que evocava un fals carreuat mitjançant un encintat de fines línies blanques, que va servir per ‘rentar-li’ la cara i per conferir-li una aparença nova i homogènia, però alhora falsa i allunyada de l’esperit original del temple.

Amb motiu de la recent restauració s’ha eliminat amb cura aquesta capa monòcroma, molt alterada per antigues humitats i brutícia, fet que ha permès recuperar part de la decoració pictòrica medieval que s’hi amagava dessota. La major part dels murs i voltes s’havien pintat amb un subtil ‘carreuat de pìnzell’, és a dir, amb una juxtaposició de línies negres, blanques i vermelles que imitaven carreus de pedra; fins i tot, en algunes zones com ara la conca absidal s’ha conservat la marca de la llinyola que els artesans feien servir de pauta a l’hora de traçar les rectes. Aquesta pràctica fou habitual en una curulla d’esglésies i catedrals medievals, però el que sobresurt a Tarragona és la quantitat de superfície ornamentada amb aquest procediment i que afortunadament s’ha pogut preservar, fet que la converteix, almenys per aquest aspecte, en un cas excepcional al Principat i, gairebé ens atreviríem a dir, de gran part del continent.

Volta amb decoració pictòrica a la capella del Crist de la Salut (La Vanguardia, 7 de gener)

També és molt interessant el costum d’entapissar les parets amb pseudo-teles pintades, com les que veiem en la capella de sant Oleguer, del segle XIV, o les més tardanes del presbiteri, a base de motius florals que pengen d’una cornisa en trompe l’oeil, i de la capella de santa Elisabet, amb losanges i esvàstiques. En aquesta última també s’hi han trobat interessats vestigis, encara que molt fragmentaris, d’un cicle de mitjan segle XIV que incloïa almenys una monumental crucifixió. En altres parts s’han fet visibles evidències molt sumàries de sants, com és el cas de les columnes de la nau de l’Epístola i en un pilar d’accés a la capella de Santa Maria dels Sastres.

Pel que fa a la capella dels Sastres, al nostre parer, és la ‘joia de la corona’ per la riquesa de la seua arquitectura i decoració. Alguns autors l’han descrit de manera encertada com una ‘constel·lació d’escultures exemptes i relleus’, definició a la qual caldria afegir que també excel·leix per la seua intensa policromia amenitzada per uns vitralls, que si bé han estat molt alterats i restaurats conserven algunes peces originals de notable valor artístic. Aquest espai de culte es va construir durant els arquebisbats de Sancho López de Ayerbe i Pere Clasquerí, aproximadament entre 1348 i 1380. El 1983 ja va ser objecte d’una primera intervenció durant la qual es van descobrir unes falses vidrieres pintades amb tres figures de sants, atribuïdes al Mestre de Santa Coloma de Queralt, actiu en les comarques tarragonines a mitjan segle XIV. Alhora també era prou conegut el mural amb la Mare de Déu de l’Humiltat i l’arquebisbe Pere de Clasquerí agenollat, així com les dues efígies de sant Pau i santa Tecla. Amb motiu de la recent restauració s’ha pogut recuperar bona part dels colors que embellien la resta d’elements estructurals, escultures exemptes, mènsules i capitells.

De la mateixa manera, resulten sorprenents les tres capelles obertes en el braç sud del transsepte una al costat de l’altra i dedicades respectivament al Sant Crist de la Salut, al Roser i a sant Tomàs. Aquest triple conjunt es va erigir entorn al 1500 per iniciativa del canonge Anton Barceló i constitueix el millor exponent de tardogòtic a tota la catedral. Fins ara, la ja esmentada capa de pintura grisa havia ocultat la interessant decoració polícroma de les seues voltes de creueria, que imitaven un cel blau enriquit amb unes estrelles daurades de paper enganxades directament sobre la pedra.

En definitiva, la recent restauració no ha consistit en un ‘simple’ procés de neteja, sinó que ens ha ofert l’oportunitat de gaudir d’una imatge completament inèdita d’un dels monuments més significatius de la geografia catalana, que ningú no hauria de deixar de visitar. Però malgrat que s’ha fet molta feina, encara queda un llarg camí per recórrer abans el complex catedralici no hagi recuperat la seua millor cara. Capelles com la de les Onze Mil Verges o les dels Cardona, així com l’extraordinari claustre, exigeixen una nova injecció econòmica que en garanteixin una bona conservació.

Antoni Conejo

Magna Ars

Castells de la fi del món… quan el món s’acabava a la Segarra

divendres, 14/12/2012

“En aquella època els atacs eren assidus i es produïen sense interrupció lluites i combats que tenien com objectiu les fortaleses i els castells que s’aixequen a les marques. I per aquesta causa restà l’esmenta’t lloc durant més de tres cents anys erm, sense que fos útil a ningú tret de servir com a pastura pels onagres i els cérvols, i a d’altres animals de peülla”(Cartulari de Sant Cugat del Vallès)

Amb aquestes paraules els monjos del monestir de sant Cugat del Vallès descrivien els espais existents entre els comtats catalans i el món islàmic, coneguts amb el nom de marques. La seva situació extrema els convertia en zones insegures i perilloses, però també en terra d’oportunitats. Gràcies a l’aprisio, promoguda pels comtes catalans, nous pobladors foren atrets per aquelles vastes regions, les ocuparen i les conrearen. N’és un bon exemple el cas de Guinedilda. L’any 1026 la comtessa Ermessenda atorgà a Guinedilda i els seus fills el domini de les terres de Cervera, a la Marca del comtat d’Osona, on els nous pobladors ja havien construït un primitiu castell (donatores sumus vobis, sicuti et damus, terram nostram heremam adiacentem marchiae comitatus Ausonensis, cum ipso puio et castellare quod ibidem est, dictum Cervaria).

Castell de les Sitges (Florejacs)

Mitjançant aquestes polítiques d’aprisió, les terres de marca s’ompliren ràpidament de castells i torres de guaita, de nous pobladors i d’activitats que acabaren configurant i dibuixant nous paisatges. Amb l’avanç de la frontera vers ponent, els antics castells fronterers, estructures defensives altament fortificades per protegir-se dels atacs i per això mancades de comoditats, van anar perdent sentit. Els nobles que els habitaven van optar, al llarg dels segles XIV– XV, per emprendre grans obres de remodelació amb la finalitat de fer-los més habitables.

Un bon exemple d’aquests nous castells residència el trobem, precisament, a la Segarra, concretament als municipis dels Plans de Sió i Torrefeta i Florejacs . En aquest indret s’hi alcen els castells de Les Pallargues, L’Aranyó, Moncortés, Concabella, Florejacs i el Castell de les Sitges. Les antigues torres de guaita emmurallades van deixar pas, aquí, a nous edificis molt més confortables. En alguns casos l’antiga torre de l’homenatge va acabar plenament integrada al nou edifici, com en el cas del castell de les Sitges. En d’altres, el nou escenari de poder es va dotar d’una gran balconada gòtica com la que es pot veure al castell de les Pallargues.

La construcció d’aquestes noves residències va propiciar-ne la continuat d’ús al llarg dels segles. D’aquesta manera els edificis s’anaren adaptant als nous temps, amb noves remodelacions i innovacions tecnològiques que els han conservat com a espais habitats, en alguns casos, fins avui dia. El fet que es trobin en mans privades no és cap problema per a què alguns d’ells siguin fàcilment visitables.

Façana principal del castell de les Pallargues

 

Aquestes, de fet, són algunes de les meravelles que es poden visitar a la comarca de la Segarra. Tractant-se, però, d’un patrimoni medieval poc conegut i difós, ens preocupa que una recent iniciativa desaprofiti la oportunitat per a fer-ne una bona i documentada difusió. Afortunadament, el territori segarrenc compta amb revistes especialitzades que haurien de garantir un bon coneixement de les novetats en la història i el patrimoni de la comarca, és el cas de Miscel·lània Cerverina i d’Urtx, que ofereixen amb rigor articles interessants sobre el seu passat medieval. Tanmateix, els estudis recollits dins aquestes revistes no sempre arriben al ciutadà curiós d’història.

Una de les modalitats que podria garantir una divulgació d’alta qualitat que es fes ressó d’estudis com els citats, seria treballar de manera professional les iniciatives turístiques que aprofiten el patrimoni conservat en territoris encara poc explotats com la Segarra. I utilitzem la paraula professional referida a les necessàries competències històriques de qui ha de guiar pel territori visitants atrets, com els aprisionadors medievals, per les oportunitats d’aquestes noves marques. El nostre país té molts historiadors, historiadors de l’art o arqueòlegs de bona formació que sovint però no troben feina perquè per explicar la història d’un lloc o la importància d’un monument, igual que per opinar sobre el Barça, tothom serveix. Doncs, lamentem, des d’aquest bloc, informar que no és així: que la història i la seva transmissió no consisteix a repetir dades memoritzades i anècdotes més o menys misterioses, que la història de l’art no consisteix a descriure amb gràcia un monument, que l’arqueologia no consisteix a portar amb estil un barret i un fuet per salvar-se al darrer moment.

Si volem fer gaudir del patrimoni i de la seva història és necessari que siguem capaços de transmetre la recerca que s’hi fa i que disposem de persones competents per a parlar-ne. Com la feina que fa i ha fet el  Centre d’interpretació dels Castells del Sió a Concabella. Altrament, farem un pèssim favor al territori i al seu coneixement. Estem segurs que les noves rutes impulsades en aquesta comarca sabran trobar l’equilibri just entre diversió i formació, entre anècdota i història, que sabran, en definitiva, aprofitar aquesta fantàstica oportunitat de que s’han dotat i que ha de garantir la popularització d’una comarca tant bella i desconeguda com la Segarra.

Avui dia la Segarra ja no és la terra inhòspita i allunyada que se situava a l’extrem de la Marca del comtat d’Osona, ans al contrari, és una terra propera i fascinant. Un territori sense presses, per citar les paraules de Maria Josep Jové del Consell Comarcal de la Segarra. Un espai on gaudir tranquil·lament del patrimoni i els paisatges que l’home ha anat creant al llarg els segles.

 

Paisatge de la Segarra des del Castell de Concabella (Concabella)

* Des de Medievalistes en bloc voldríem agrair al Consell Comarcal de la Segarra, així com a Camins de Sikarra i la resta d’empreses i particulars implicats, per haver-nos convidat a la “I trobada de Bloggers i periodistes especialitzats en turisme”. Moltes gràcies pel tracte rebut i per descobrir-nos un territori amb tant de passat com futur.

 

Ivo Elies Oliveras

Un monjo anomenat Garsies i el monestir de Cuixà en època de l’abat Oliba

dimarts, 11/12/2012

El monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, és un dels conjunts medievals més importants dels comtats de la Marca Hispànica. L’església del 975, el claustre  de mitjans del segle XII en part in situ, en part a Nova York, on dóna nom a la secció medieval del Metropolitan Museum of Art: The Cloisters, un dels dos campanars que dialoguen al poema Canigó de Jacint Verdaguer, la cripta del Pessebre i l’ampliació de l’església iniciativa del bisbe Oliba al segle XI…

Precisament és d’aquest edifici majestuós del segle X que Oliba va fer engrandir i embellir que volem parlar. Avui és difícil fer-se’n idea donades les importants destruccions sofertes al llarg del temps. L’atzar que sovint presideix la història ens ha conservat, però, una excel·lent descripció. El text és un sermó, obra d’un monjo que va viure al monestir de Sant Miquel de Cuixà a mitjans del segle XI i que, aliè a estèrils polèmiques electorals es deia, ves per on, Garsies.

homilia_garsias_02.jpg

Passatge del document en què apareix esmentat Garsies

Més enllà del nom, una de les formes medievals, del freqüent Garcia, poques coses sabem d’aquest monjo. El coneixem perquè, per encàrrec de l’abat, va escriure un text destinat a commemorar l’aniversari de la consagració de l’església de Sant Miquel, el 28 de setembre del 975, motiu pel qual el text es coneix com a “Sermó del monjo Garsies”. Ens trobem entre l’any 1043 i l’any 1046 en què va morir Oliba.

homilia_garsias.jpg

Inici del document en una edició facsímil

Del text no en conservem l’original sinó la còpia que se’n va fer al segle XVII per a Pèire de Marca. Conservat a la col·lecció Baluze de la Biblioteca Nacional de França, el text va ser inclòs en l’annex de l’obra Marca Hispanica sive limes hispanicus. Es tracta d’una ècfrasis, és a dir una descripció laudatòria de caràcter literari. L’objecte d’atenció és l’església de Cuixà i el sermó de Garsies fa referència a qüestions ben diverses, totes elles referides al conjunt monàstic; esdevé així una de les millors descripcions d’una església altmedieval occidental i, el que és més important, proporciona dades i informacions precises sobre el que no s’ha conservat a Cuixà. És doncs un document molt interessant per als historiadors de l’art romànic.

Després d’una introducció, en forma de carta, en la que manifesta el seu respecte envers Oliba, amb ‘v’, comença a explicar la història de l’església de Cuixà. Aquí es fa referència a les personalitats que van promoure la seva construcció, com l’abat Pons, “oblidat” en l’acta de consagració del 975, l’abat Garí o el comte Sunifred de Cerdanya. Segueix amb els problemes de capacitat que tenia la petita església precedent de Sant Miquel, recurs gairebé retòric que justificar el motiu pel qual es va bastir la nova. Aquest relat ens proporciona informació molt valuosa sobre les esglésies que hi havia al monestir en iniciar-se les obres del nou temple i que no coneixem. El text continua amb una descripció inaudita de l’arquitectura, on fins i tot ens dóna les mides reals; i conclou amb la disposició de les relíquies a l’altar, i especialment la més preuada de la Vera Creu, en el lloc més profund.

Després de la presentació, Garsies descriu les obres promogudes per Oliba a l’abadia, possiblement a causa d’un incendi previ, dins la primera meitat del segle XI. Dedica una part important del text al baldaquí que es va aixecar a l’altar major i en resulta un dels fragments més interessants. Tot i que l’obra no s’ha conservat, les mides de la taula de l’altar indiquen que es tractava d’un moble de gran envergadura, amb quatre columnes i els respectius capitells que suportaven una coberta que contenia les imatges dels evangelistes i de l’Anyell, realitzades en fusta policromada. A través del text ha estat possible identificar alguna de les peces encara conservades a l’abadia. Sabem que Oliba també va impulsar un baldaquí a Ripoll fet amb metalls preciosos del qual, però, no en sabem gaire cosa més.

sant_miquel_cuixa_sud.jpg

Sant Miquel de Cuixà vista des del sud, amb el campanar i les absidioles fruit de l'ampliació de l'abat i bisbe Oliba

És molt important també la referència a les obres d’ampliació de l’església. D’una banda, la capçalera, amb l’afegit de tres petites absidioles i un circuit de circulació que envolta l’absis principal. Tot això s’ha conservat i, més o menys restaurat, es pot visitar. El resultat és una capçalera ben especial i insòlita.

IMG_8989.JPG

Cripta del Pessebre en l'estat actual

De l’altra banda, la interessant estructura de dues esglésies de planta central, disposades en dos nivells als peus de l’església principal: la cripta del Pessebre, avui en perfecte estat de conservació, i l’església de la Trinitat, de la que en resten tan sols les parts baixes dels murs. El resultat devia ser veritablement solemne i espectacular, doncs encara avui sobta la gran alçada de l’estructura amb l’escala frontal que permetia salvar el fort pendent del terreny. Els apassionats de les estructures se sorprendran de la complexa disposició de murs i contraforts que, sota terra, sostenen aquest complex vertical.

Garsies va disposar de diferents fonts d’informació  per a la redacció del Sermó. En part, la pròpia documentació del monestir, però cal suposar que, també en part, el que li degueren explicar alguns dels monjos del cenobi que havien estat més aprop d’Oliba i que coneixien de primera mà les obres de l’abat. És per això que Garsies va poder escriure, tant sobre el baldaquí com sobre la cripta del Pessebre i la capella de la Trinitat, en els termes simbòlics amb què van ser concebuts. El llenguatge, sovint, és difícil d’entendre, però en resulta un text extraordinàriament valuós per a la iconografia de l’arquitectura d’aquest monument cabdal no només per a l’art romànic català sinó europeu.

Imma Lorés i Carles Mancho