Arxiu de la categoria ‘Grups de recerca’

ARQUIBANC, o com posar els arxius patrimonials a l’abast dels investigadors.

dimarts, 5/03/2013

Un dels problemes que ens trobem quan volem treballar amb documentació conservada en arxius privats és el de l’accés. No sempre els propietaris volen mostrar la seva documentació, potser pensant que els investigadors trobaran informació que més val no saber. Però no ens referim únicament a aquest aspecte. Els arxius privats, com és lògic, no disposen d’una infraestructura de serveis de cara al públic investigador ni tampoc tenen instruments de descripció eficaços per poder saber què hi ha en els seus arxius. Perquè els arxius privats no són una “institució” com pugui ser qualsevol arxiu dels que coneixem (Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Nacional, arxius comarcals…) i que faciliten, perquè és la seva obligació, l’accés als documents que guarden.

Per tal d’aportar alguna solució a part d’aquests problemes fa un temps s’ha engegat un projecte de recerca emparat sota el nom d’Arquibanc. Aquesta paraula fa referència al moble que hi havia en algunes cases medievals i modernes catalanes i que acostumava a servir per seure davant de la llar de foc i també servia com a caixa per guardar robes, llibres i documents. L’arquibanc simbolitza les bases sobre les que s’assenta el patrimoni d’una casa i d’una família, és a dir, la documentació; però també simbolitza que el centre de la casa és al voltant de la llar, i en aquesta hi té un paper destacable la caixa amb les escriptures. Així patrimoni, família i documentació són tres elements que és difícil entendre’ls per separat.

cassapanca gotica italiana.jpg

Arquibanc gòtic del sud d'Itàlia

En aquest projecte hi participen alguns professors i professores del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona i hi conflueixen el  finançament del Ministerio de Ciencia e Innovación y del Pla d’intensificació de la Recerca. Amb el projecte es vol localitzar, recuperar i difondre arxius privats. De tots els arxius privats ens centrem en els arxius patrimonials ja que aporten informació fonamental i amplíssima sobre el nostre passat. Per tal de dur a terme la recerca amb aquests arxius i per facilitar-ne l’accés s’ha procedit a digitalitzar alguns documents. Aquesta tasca, però, no és el darrer objectiu ja que actualment es corre el risc de digitalitzar documentació sense un criteri clar. Només es pretén poder accedir a la documentació per tal de poder fer una recerca històrica, ja sigui pels propis membres de l’equip investigador com per part de la comunitat científica en general.

D’arxius patrimonials en trobem de conservats en arxius públics però la majoria es conserven en les mateixes cases on es van generar. Quina documentació hi trobem que sigui útil per al món medieval?. Els arxius patrimonials, com que conserven documentació des de la mateixa formació d’un patrimoni, tenen una vida que va paral·lela al desenvolupament d’aquest. D’aquesta manera trobem moltes sèries documentals s’inicien al segle XIII, que és quan hi ha la implantació i desenvolupament del notariat públic, tot i que trobem sèries que comencen en segles anteriors. Per exemple, a l’Arxiu Fontcuberta s’han localitzat sis pergamins anteriors a l’any 1000, i un centenar que pertanyen al segle XI. Veiem que és fàcil localitzar compravendes, testaments, establiments emfitèutics i capítols matrimonials ja que aquestes tipologies pertanyen a documents constitutius dels patrimonis. Aquestes sèries tenen continuïtat al llarg dels segles moderns, essent útils per veure l’evolució de la família i el patrimoni. Al costat d’aquests documents trobem els referents a l’administració del patrimoni, amb censals, comptes, llevadors de censos…, també amb una certa continuïtat.  No cal dir que hi trobem arbres genealògics, útils per conèixer la composició de la família i per veure la incorporació o desagregació de patrimonis; i hi podem trobar documentació de tipus nobiliari en el cas de famílies d’una certa rellevància.

La forma com aquests arxius es poden posar a l’abast és mitjançant la digitalització i l’accés a través d’una base de dades accessible des d’Internet. Les imatges s’estan allotjant en una base de dades que conté també la descripció dels documents, iniciativa sobre la que s’està treballant.  Però pensem que no és l’única opció existent. Per exemple no es pot deixar de banda l’edició de documents a través de publicacions com les que promou la Fundació Noguera. O també difondre l’existència d’aquest tipus d’arxius i el seu contingut a través de la publicació de monografies que utilitzin com a  base documental els arxius patrimonials. Es tracta de treure a la llum de difícil accés i d’explicar que, en els arxius patrimonials tenim una font inesgotable d’informació per a la Història Medieval, encara que no únicament per aquest període històric. I podem afirmar també que els arxius patrimonials han de ser de consulta obligada per construir la nostra Història, ampliant la informació localitzada en altres arxius i documents.

 

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica

IRCVM

Arqueologia medieval: l’empremta dels “sense veu”

dimarts, 19/02/2013

Una olla de ceràmica esmicolada, un clau reblonat, unes costelles de xai socarrimades o un dipòsit de cendres i carbons… dit així no sembla que res d’això tingui gaire importància ni transcendència, però als ulls d’un arqueòleg prenen una altra dimensió. Es tracta dels vestigis que s’han conservat d’una certa activitat humana realitzada fa més o menys anys. Per separat no són res, però junts i vinculats a altres evidències, contextualitzats dins del registre arqueològic, ens parlen de la vida dels nostres avantpassats.

Pels medievalistes, que disposem d’una quantitat significativa de textos escrits, pot semblar absolutament innecessari cercar informació en les restes arqueològiques. Què ens pot aportar de nou un clau rovellat, una olla trencada, uns ossos socarrimats o un nivell de cendres al costat de documents de compra-venda, testaments processos, cròniques o inventaris?

La clau està en la naturalesa de les fonts i de les dades que ens faciliten. Un testament ens aportarà dades sobre les pertinences d’una determinada persona però no ens permetrà veure com era la casa on vivia; ens informarà sobre el seu nom però no sabrem si havia sofert algun traumatisme o si estava ben alimentada; podrem saber les relacions que mantenia amb els seus parents però no sabrem res del ritual d’enterrament que van rebre les seves despulles.

Esquelet 1, localitzat a la campanya de 2008 al jaciment de Els Altimiris. Al fèmur dret s'observa una fractura a la qual l'individu va sobreviure.

Podria continuar posant exemples però em sembla que són suficients per il·lustrar el què vull dir. El text escrit respon sempre a la voluntat explícita d’algú que vol deixar testimoni  d’un determinat acte i, per tant, sempre cerca una resposta, una reacció o una transcendència. La intencionalitat del text escrit en obliga a ser prudents en la seva interpretació.

Les restes arqueològiques no tenen aquesta intencionalitat. Allò que trobem en les excavacions no s’ha conservat per servir la voluntat de ningú, de fet excavem les deixalles que s’han conservat, gairebé diria de forma fortuïta.  Ha quedat el què ha quedat i el discurs que bastim a partir d’aquestes dades no respon a l’interès dels que van generar aquells vestigis.  L’arqueologia de camp ens aporta  una informació geogràficament puntual –aquí va passar això- i relativament ordenada cronològicament –va passar això abans que això altre i després d’allò-. L’ordenació dins d’una cronologia absoluta dels fets detectats formen part de la interpretació històrico-arqueològica que d’ells se’n faci i requereix d’uns coneixements amplis i concrets i d’un treball analític que abasta totes les evidències del registre arqueològic.

L’arqueologia medieval aporta al coneixement històric unes dades diferents que les que ens aporten els textos, ni millors ni pitjors. Aquestes dades ens permeten plantejar una visió històrica des d’un altre enfocament que pot ser complementari del que sorgeix dels textos, la qual cosa no significa que n’estigui subordinat ja que també podem formular l’afirmació a la inversa.

L’arqueologia ens ofereix una visió més física i més espacial, més anònima i més vivencial. Les conclusions que es desprenen  de la recerca en arqueologia medieval, poden completar, contradir o confirmar allò que es desprèn dels textos,  i sovint la conjunció d’ambdues tipologies de fonts és l’única fórmula  que ens permet aprofundir en determinats aspectes del nostre passat medieval.

Planta de l'església de Santa Cecília de Els Altimiris

M’agrada l’arqueologia perquè ens parla dels “senseveu” i  dels “sensenom”, perquè ens permet tocar objectes que altres van fer i van utilitzar en la seva vida diària, perquè ens obre els ulls a un marc espacial on es possible imaginar l’activitat dels homes i dones d’un determinat moment històric, perquè aguditza els sentits (el tacte, l’olor i la vista, com a mínim); perquè requereix un esforç físic que es veu compensat amb unes realitats també físiques; perquè és un treball d’equip en el que surt el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres; perquè descobreixes el teus límits físics, mentals i emocionals; perquè t’obliga a fer ús de moltes eines i aparells;  perquè et fa suar i això et fa sentir viu, perquè suposa un esforç intel·lectual important en el moment d’encarar la seva interpretació… i per moltes coses més. Alguns no entren mai en aquest joc però altres hi quedem atrapats per sempre i es converteix en una forma de vida, de mirar i d’entendre el món que ens envolta.

 

Marta Sancho

IRCVM

Xarxa de xarxes

divendres, 8/02/2013

Les xarxes socials, tot configurant una mena de taula d’en Bernat virtual, proliferen arreu en els nostres dies, però no són, en absolut, un invent del segle XXI. La tecnologia, la gran prestidigitadora, ens ha mig convençut que la idea d’un fòrum d’intercanvi d’informació, opinions i notícies és innovadora quan, en realitat, l’èxit d’aquestes eines es deu, en bona mesura, a que faciliten i amplien l’abast d’un mecanisme bàsic per a les relacions humanes que porta funcionant un bon grapat de segles. Els éssers humans, socials per genètica, ens organitzem conscientment o inconscient en entorns col·lectius que ens permeten sobreviure, a nosaltres i a les nostres identitats i creences. Xarxes de poder, d’influència, de coneixement, de construcció de nous referents, de solidaritat o de proposta d’alternatives, recorren el teixit de la nostra història donant-li forma.

Parlar de xarxes d’espiritualitat, sembla doncs natural en un context com el medieval per al qual el fet religiós constitueix un dels principals aglutinants, difícil de separar de la resta de facetes de la vida quotidiana. Aquestes xarxes, que s’organitzen a l’entorn del parentiu, les afinitats i els afectes, però també de l’autoritat reconeguda pels altres, són el vehicle més potent per a la circulació de les idees i, de vegades, rebentaran les costures d’un sistema que no respon a les preguntes importants. Els segles XII i XIII, amb l’aparició d’allò que anomenem “economia de benefici”, plantegen dilemes seriosos en el si d’una societat que, profundament arrelada en el cristianisme, entén la riquesa material com a fugissera, superficial i pecaminosa. Se’n segueixen una crisi de valors, una resposta insuficient per part de les institucions a les noves inquietuds i una necessitat de retorn a esquemes anteriors, de caire evangèlic i apostòlic. L’explosió de l’espiritualitat laica que s’esdevé en aquestes dates, n’és l’eloqüent reflex, i les dones, mai absents del panorama espiritual però sí menys presents en moments previs, seran ara protagonistes de l’avantguarda d’un moviment que busca una reforma global.

Redes femeninas, IRCVM-Medieval Cultures (1)

Conscients d’aquest escenari, tretze dones, tot formant una xarxa que abasta dos continents i cinc disciplines diferents, ens hem posat d’acord des del nostre present històric per tal de tombar la mirada enrere i reflexionar de manera col·lectiva sobre les vides i les experiències d’aquestes altres dones i de les xarxes que protagonitzaren. El fruit d’aquesta mirada combinada és el llibre que presentem avui i que, coordinat per la Dra. Blanca Garí i publicat tant en les llengües originals de les autores (català, castellà i portuguès), com en la seva traducció a l’anglès, porta per títol respectivament “Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI)” o “Women’s Networks of Spiritual Promotion in the Peninsular Kingdoms (13th-16th Centuries)”.  S’encabeix aquest treball en el si del projecte CLAUSTRA, un atles en línia d’espais espirituals de dones que veurà la llum en els propers mesos. Lluny de restringir-se als murs dels monestirs, CLAUSTRA juga amb una concepció més ambiciosa de l’espai que inclou també l’espai personal, individual o col·lectiu, de totes aquelles dones que s’embarcaren en un camí espiritual que, molt més sovint del que pot semblar, es desenvolupà al marge de les institucions, eclesiàstiques o civils.

Women's Networks, IRCVM-Medieval Cultures (2)

 

Unes dones que, des de les seves realitats diverses i polièdriques que s’extenen al llarg de quatre segles, del XIII al XVI, i que abasten un amplíssim marc geogràfic compartiren en certa forma un mateix compromís envers el que anomenem “promoció espiritual”, això és, la voluntat de recolzar i propiciar les condicions adients per a la creació d’espais d’espiritualitat de dones. Dit d’una altra manera, des dels monestirs a les corts, passant per l’entramat urbà, prenen la iniciativa i intervenen activament en la cerca de noves respostes i de nous models de vida. Algunes d’elles foren reines, tan notòries com ara Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca o Isabel la Catòlica. D’altres foren nobles, abadesses i fins i tot santes. Però també n’hi hagué que, molt poc conegudes o fins i tot anònimes, s’implicaren intensament en una vida de compromís, recolzant-se en les estructures existents o utilitzant-les per defugir els rols que els imposaven. Unes i altres introduiren canvis que afectaren tots els nivells del món en que vivien i ho feren a través de les xarxes de les quals formaven part.

 

Aquest volum inicia alhora una nova aventura editorial de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM): una col·lecció de llibres de recerca que, en si mateixa, pretén articular una xarxa, en aquest cas, de coneixement. El nom de la col·lecció, en anglès, IRCVM-Medieval Cultures, ja parla de la voluntat d’internacionalització que hi ha al darrere però, tot defugint el tarannà un tant hegemònic que està adoptant l’anglès i aspirant a arribar a un públic més ampli, l’IRCVM fa una agosarada aposta que intenta preservar la riquesa lingüística característica d’Europa. Agosarada, perquè necessita de l’esforç i l’interès col·lectiu en una època, ella mateixa, de crisi de valors i respostes insuficients. Atrevida, perquè pensem que trobarà la manera de seguir endavant. De la validesa d’aquesta esperança dóna fe el fet que aquest primer volum hagi pogut ser traduït gràcies a la col·laboració de l’Institut Català de les Dones.

IRCVM-Medieval Cultures busca, en definitiva, afegir nous membres a la pròpia xarxa de relacions de l’IRCVM de la qual, no cal dir-ho, tots els que llegiu aquest bloc, ja formeu part.

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

IRCVM

El “puzzle” de la pintura mural romànica catalana: Restituir el patrimoni fragmentat i dispers al seu context

dimarts, 23/10/2012

Sant Climent de Taüll és indiscutiblement un dels monuments artístics més emblemàtics de l’art romànic català, i la seva imatge és habitual a l’hora de resumir els actius del país en el terreny del patrimoni i el turisme cultural. Avui, però, Sant Climent de Taüll no és simplement l’església que el visitant pot veure a la Vall de Boí. A inicis del segle XX, la seva descoberta i reconeixement com a monument important de l’art romànic català va comportar les més importants transformacions de l’edifici: la venda d’alguns dels seus elements mobles més destacats, l’arrencament de part de les pintures murals i el seu trasllat al Museu d’art de Barcelona per tal d’evitar-ne la seva exportació, les diferents campanyes de restauració i la realització de reproduccions. Per tant, conèixer Sant Climent de Taüll aI segle XXI de manera complerta és complicat: l’església conserva importants fragments de pintures murals, descoberts amb posterioritat a l’arrencament de 1920, així com algunes imatges, frontals i parts de retaules; al Museu Nacional d’Art de Catalunya s’hi poden veure les pintures arrencades el 1920, així com mobiliari i objectes; i encara cal anar a dos museus més per a trobar la resta d’obres conservades d’aquest conjunt. I la majoria del més d’un centenar d’esglésies amb pintures murals romàniques han viscut històries paral·leles a la de Sant Climent de Taüll, amb resultats de fragmentació i dispersió similars, que fan difícil al visitant la comprensió dels conjunts.

Sant Climent de Taüll (Foto I. Lorés)

Sant Climent de Taüll (Foto I. Lorés)

Des d’ARS PICTA, un Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya, dirigit per la professora Milagros Guardia i que està integrat en l’Institut de Recerca de Cultures Medievals (IRCVM) de la Universitat de Barcelona, s’està treballant en un projecte ambiciós que ha de permetre pal·liar aquesta realitat de la pintura mural romànica. L’enfocament és radicalment nou, perquè l’objectiu és conèixer de manera integral cada una d’aquestes esglésies, per tal de restituir en la mesura del possible l’edifici i tot el que contenia en època romànica. És així com podem “retornar” les pintures murals al seu context: l’espai de l’església, amb els murs que decoraven, l’escultura i tot allò que conformava l’atrezzo per a la litúrgia (la decoració de l’altar, amb els frontals, els teixits, els mosaics, les imatges, els objectes i els llibres). Per això cal veure com i en quines fases es va construir i decorar l’edifici, però també les modificacions que al llarg dels segles ha anat patint per adaptar l’espai a noves pràctiques litúrgiques i devocions i que van comportar la proliferació de retaules  i d’emblanquinats dels murs que sovint van tapar bona part de les pintures romàniques. En aquest sentit, es busca tota la informació sobre el procés de desmuntatge i transformació en monuments que han patit cada una d’aquestes esglésies, sobretot al segle XX. D’aquesta manera, i amb l’ajut de tota mena de documents, podem arribar a saber amb més o  menys precisió com eren cap el 1900, en quins moments van anar sortint de l’església les obres i decoracions que ara es troben disperses i on són, i en què han consistit les diferents restauracions de les pintures, dels elements mobles i de l’edifici, de les quals en depèn el seu aspecte actual, a fi i efecte de poder disposar del màxim de peces del trencaclosques.

Sant Climent de Taüll, Caïm matant Abel, 1123 (Foto I. Lorés)

Sant Climent de Taüll, Caïm matant Abel, 1123 (Foto I. Lorés)

La construcció d’un Centre documental virtual (www.arspicta.cat), d’accés obert, té com a objectiu presentar els resultats de l’estudi en cada un dels conjunts. Cada església inclourà no només informació i imatges relatives a la seva història, a l’arquitectura, a la decoració escultòrica i pictòrica, al mobiliari i objectes, sinó també les transformacions que ha patit fins avui. Finalment, la pintura mural romànica de cada església es presentarà amb una restitució virtual gràfica que permetrà visualitzar-les en el seu emplaçament original, tot integrant els diferents fragments, sovint conservats en més d’un lloc, i proposant una “visita” de l’església que avui és físicament impossible de fer.

Està previst que al llarg del 2012 s’incorporin els conjunts de les esglésies de la Vall de Boí (Sant Climent i Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí), de Santa Maria d’Àneu, de Sant Pere de Sorpe, de l’església del castell d’Orcau, de Santa Maria de Mur i de Santa Maria de Barberà.

 

Immaculada Lorés, Universitat de Lleida

per a Ars Picta

Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), Universitat de Barcelona