Arxiu de la categoria ‘Grups de recerca’

El saqueig de Roma pels vàndals de Genseric (455)

dilluns, 1/06/2015

Tal dia com avui –2 de juny– de fa 1560 anys, Roma patí un saqueig sistemàtic per part dels vàndals del rei Genseric. Certament, no era el primer cop que els bàrbars travessaven les seves muralles: el 390 a.n.e., els celtes de Brennus ja havien profanat l’espai sagrat d’una ciutat en expansió; vuit segles més tard, el 410, els arribà el torn dels visigots d’Alaric en un episodi que commocionà el món romà tot destruint el mite de l’eternitat de l’Imperi. I quan encara ressonaven arreu els laments per un esdeveniment tant terrible, el monarca d’un incipient regne germànic encapçalà una audaç expedició que entrà sense resistència a l’ancestral capital imperial. Com pogué dur a terme una acció com aquesta amb tanta facilitat? I encara, quines raons tenia per fer-ho?

Els vàndals havien creuat el Rin gelat el 406 juntament amb alans i sueus. Assolaren les Gàl·lies durant tres anys per entrar tot seguit a Hispània, on romangueren fins el 429, moment en què travessaren l’Estret de Gibraltar atrets per la proverbial riquesa de les terres africanes. Sota el lideratge de Genseric, es dirigiren cap a l’oest i conqueriren les ciutats de les antigues províncies romanes d’Àfrica Proconsular i Bizacena constituint el 439 el reialme de Cartago. Capturà la flota imperial allí ancorada i la convertí en l’instrument fonamental del seu control sobre la Mediterrània occidental; fou llavors que el port cartaginès esdevingué la base d’operacions d’una armada vàndala que efectuà constants operacions piràtiques per Hispània, Itàlia o Grècia. És en aquest context que Genseric optà per realitzar una acció a gran escala que li proporcionés glòria i botí; i l’objectiu escollit fou la joia de la corona.

Roma es trobava en un moment força delicat. Instigat per l’intrigant patrici Petroni Màxim, l’emperador Valentinià III havia assassinat el 22 de setembre del 454 amb les seves pròpies mans Aeci, magister militum i general en cap dels exèrcits romans; de fet, havia eliminat l’únic home amb autoritat i capacitat suficients per defensar el que restava de l’Imperi d’Occident. A més, poc mesos després, el 16 de març del 455, el propi emperador queia sota les espases de dos guardaespatlles del difunt general que també havien estat convençuts per Màxim. No ens ha d’estranyar pas que el patrici es proclamés emperador al dia següent de la mort de Valentinià; ni tampoc que obligués la seva vídua Licínia Eudòxia a casar-se amb ell per tal de legitimar l’accés a la porpra i esposés l’òrfena Eudòcia amb el seu fill Pal·ladi.

Aquesta conjuntura obrí les portes a la intervenció vàndala, doncs Genseric considerà que el tractat subscrit amb Valentinià havia estat invalidat per la seva mort. Com sigui que aquest tractat incloïa l’acord nupcial entre Eudòcia i Huneric, fill del rei germànic, Genseric jutjà que s’havia incorregut en un greuge que podia constituir el casus belli necessari per justificar una acció ofensiva. Fins i tot el cronista sirià Malcus apunta que Licínia Eudòxia s’adreçà al rei vàndal oferint-li la corona, com Honòria s’havia adreçat a Àtila uns anys abans propiciant la seva intervenció; encara que no sembla que necessités cap invitació. I així fou que, dos mesos després de la proclamació de Petroni, arribà a Roma el rumor que una esquadra havia salpat de Cartago rumb a Roma. El pànic s’estengué per la ciutat i molts dels seus habitants fugiren aterrits per l’imminent arribada d’una altra marea d’invasors. L’emperador no emprengué cap acció destinada a la defensa urbana, ans al contrari: mancat de tropes i sense esperances de rebre reforços, fugí ell també de l’Vrbs. Però, just quan havia traspassat les portes, la seva guàrdia l’abandonà i una multitud embogida el reconegué i el lapidà, esquarterant el seu cos i llençant-lo al Tíber en venjança per la seva covardia. En aquells moments, la flota ja havia ancorat a Òstia i les tropes vàndales i maures de Genseric es dirigiren cap a la capital.

El saqueig de Roma per part de Genseric, de Karl Pavlovič Brjullov (1836)

El saqueig de Roma per part de Genseric, de Karl Pavlovič Brjullov (1836)

Sense emperador ni soldats, els romans confiaren la seva sort al seu bisbe Lleó –anomenat Magne– perquè els protegís del perill que s’apropava. Nogensmenys, un any abans, els havia estalviat la ira d’Àtila en una ambaixada que evidenciava tant l’ascendent de la jerarquia eclesiàstica com la ineficàcia i el descrèdit de l’autoritat civil. Ara, Lleó havia de representar de nou Roma i provar de salvar-la altre cop. Segons informa Víctor de Tunnuna, el prelat romà s’entrevistà amb el monarca germànic i aconseguí d’ell que els seus soldats s’abstinguessin d’assassinar o violar els seus habitants, de torturar-los per descobrir fortunes amagades, de destruir edificis públics i privats i respectar les esglésies a canvi de saquejar la ciutat lliurement durant dues setmanes; i hom diria que Genseric respectà la paraula donada. Però Lleó degué oblidar d’incloure la captura de ciutadans en els termes de l’acord, perquè tenim notícia que desembarcaren a Àfrica l’emperadriu Licinia Eudòxia i les seves filles Placídia i Eudòcia –que es casaria finalment amb Huneric– i Gaudenci, fill d’Aeci, juntament amb milers de captius romans a qui només la caritat de Deogratias, bisbe de Cartago, rescataria de l’esclavitud a un preu elevadíssim.

Com es desenvolupà el saqueig, llavors? Genseric entrà a Roma el 2 de juny del 455 i, certament, hi restà dues setmanes, període en el qual els vàndals i els seus aliats maures organitzaren un pillatge sistemàtic de la ciutat mentre el seu sobirà s’allotjava a les residències del Palatí. Acostumats a la pirateria i organitzats en companyies, els invasors rapinyaren tot allò de valor que pogueren trobar: el tresor imperial –incloent-hi la Menorah, el canelobre sagrat de set braços dut per Titus del Temple de Salomó quatre segles enrere–, tot l’or, la plata i les joies que aplegaren i una bona quantitat d’estàtues que anaren a parar al fons del mar de camí de tornada a Àfrica; fins i tot s’arrencaren les teules de bronze daurat que adornaven el sostre del temple de Júpiter Capitolí, com ens informa Procopi de Cesarea. Tot plegat es conduí fins a la costa, on s’encabí en les naus i s’inicià un plàcid viatge de retorn. A l’arribada a Cartago, el magnífic botí obtingut enlluernà els súbdits del rei germànic alhora que l’eco de la seva gesta avergonyia Ravenna i Constantinoble als ulls del món. Genseric havia aconseguit fer-se un nom a la Mediterrània i, en pocs anys, estengué el seu regne vers Líbia, Mauritània, les Illes Balears, Còrsega i Sardenya tot controlant la Mediterrània gràcies a la seva poderosa armada. A tot això, la venjança pel saqueig de Roma restava pendent, i, en la darrera empresa conjunta dels imperis d’Orient i d’Occident, un immensa flota d’invasió –es parla de 1.000 vaixells– aparegué davant del litoral africà. Semblava que els vents bufaven a favor dels romans, però l’astúcia de Genseric i també la fortuna invertiren la situació i els vàndals reeixiren a derrotar i pràcticament destruir l’esquadra romana el 468 al Cap Bon. Eren tantes les esperances dipositades en aquesta operació i tan grans les pèrdues infligides que, el 474, l’emperador Zenó signà un tractat de pau en virtut del qual reconeixia els drets de Genseric sobre els territoris conquerits. Una victòria que se sumava al prestigi aconseguit amb l’ocupació i espoli de la ciutat d’August i que feu perdurar el seu nom en la Història.

A mode d’epíleg, caldria afegir una reflexió sobre el terme “vandalisme”, que actualment associem amb una conducta salvatge vers les persones i les propietats, en especial amb la destrucció de monuments. Aquesta accepció del terme fou emprada per primer cop per Gregori, bisbe de Blois, en un informe enviat a la Convenció Republicana el 1794: fins aleshores, no tenim constància del seu ús amb el significat que ara li atorguem. Ni les fonts tardoantigues ni les cròniques o els passionaris medievals els consideren especialment ferotges en relació a d’altres pobles germànics que també assolaren el món romà: Agustí d’Hipona opina que són menys nocius que els heretges donatistes –i recordem que els bàrbars eren arrians o pagans, en aquell moment–; Salvià de Marsella fins i tot els troba virtuts, com la solidaritat tribal, la justícia social o la castedat; per a Gregori de Tours, en fi, no hi ha gaire diferència entre els vàndals i els odiats visigots. Pel que sembla, als ulls dels contemporanis, no eren pitjors que qualsevol altre invasor, i la destrucció de monuments clàssics tampoc els era exclusiva. Quina podria ser, doncs, la raó d’aquesta mala fama atribuïda precisament a la gens Wandalorum per la historiografia occidental a partir del segle XVIII? És molt difícil de discernir. Hom podria adduir la persecució en el seu regne de l’Església catòlica, institució bàsica en la conformació d’Europa i del seu ideari col·lectiu, o el fet que els vàndals no constituïren la llavor de cap nació europea posterior, com els francs o els visigots. Però cap d’aquestes propostes justifica plenament la manca de raons concretes per imputar-los una ferocitas superior a la resta de bàrbars que devastaren l’Imperi en el segle V.

 

Illustrated History of the Roman Empire (“History of the Vandals”, per Brian Adam)

http://www.roman-empire.net/articles/article-016.html

 

De Imperatoribus Romanis (“Petronius Maximus”, per Ralph W. Mathisen)

http://www.roman-emperors.org/petmax.htm

Pere Maymó i Capdevila

GRAT (Grup de Recerques en Antiguitat Tardana)

IRCVM (Institut de Recerques en Cultures Medievals)

Universitat de Barcelona

L’Anunciació de Cambrón, relleu de procedència no-tant-desconeguda de la Yale University Art Gallery

dimarts, 3/02/2015

Al més de setembre vaig intervenir al Congreso General de Historia de Navarra. En la meva  comunicació posava de manifest el desconeixement, per part dels investigadors, d’un treball publicat per Francesca Español l’any 1996. En aquest treball la professora Español oferia unes claus molt interessants per a interpretar algunes restes de la desapareguda església de San Nicolàs de Navarra en relació amb la portada de Santa Maria de Covet.

Una fet similar s’ha donat amb un relleu de l’Anunciació, conservat actualment a la Yale University Art Gallery (New Haven, Connecticut: N. inv. 1968.37). La peça ingressava en la col·lecció americana en 1968, i fins avui havia estat considerat de procedènica desconeguda, probablement navarresa. Bé, en realitat, potser caldria dir que els responsables de la col·lecció ignoraven l’origen de la peça, ja que Walter Cahn, en un llibre escrit amb Linda Seidel, Romanesque Sculpture in American Collections. I. New England Museums (New York, 1979, p. 74-76, n. 8), ja informava que la peça procedia del monestir de la Concepció de la Mare de Déu de Cambrón, Cinco Villas (Saragossa).

Relleu de l'Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Relleu de l’Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Per a la historiografia hispànica, en canvi, la peça de Cambrón estava desapareguda des que els propietaris del monestir havien venut el relleu a un antiquari de Saragossa. Les úniques referències conegudes eren dues imatges publicades en sengles obres de Francisco Abbad Ríos dels anys 1954 i 1957. Fins ara cap investigador espanyol havía relacionat l’Anunciació de Cambrón amb la de Yale i cap s’havia fet ressò de la correcta atribució de Cahn, de fa 35 anys!

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución
Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Lògicament, la quantitat d’articles que es publiquen cada any, la multitud de mitjans i de llengües en què es publiquen fan molt difícil estar al corrent de totes i cadascuna de les novetats. Tanmateix, crida l’atenció que essent l’obra de Cahn i Seidel del 1979 referència indispensable per als museus de Nova Anglaterra i, per damunt de tot, havent estat W. Cahn professor a Yale des de 1965, sobta que la pròpia galeria d’art d’aquesta prestigiosa institució universitària no hagi actualitzat els registres. L’omissió resulta veritablement sorprenent.

El relleu de què parlem és una peça interessant tant pel cànon exageradament allargassat de les figures com per les peculiaritats iconogràfiques que mostra. D’una banda la voluminosa flor que l’àngel ofereix a la Mare de Déu, de l’altra pel llibre obert que subjecta i, finalment, per la casulla que vesteix. Cahn només ofereix hipòtesi per al llibre, que relaciona amb la profecia d’Isaïes (Is., 7, 14) al·ludint a la miraculosa concepció de la Mare de Déu.

Des de l’inici del segle XIII el monestir de Cambrón era seu d’una comunitat cistercenca femenina procedent de Santa Maria d’Iguácel (Osca) i que va mantenir aquest emplaçament a les Cinco Villas fins 1588. Aquell any, a causa de les disposicions del Concili de Trento, es van traslladar a l’església de Santa Llúcia de Saragossa. Aleshores el monestir va passar, en diverses ocasions, de mans cistercenques a laiques fins que amb la Desmortització de Mendizábal esdevé, definitivament una explotació agrícola laica. Les dependències monàstiques esdevenen aleshores cavallerissa, magatzem i vivenda dels propietaris, entre d’altres. La manca d’atenció i el canvi de funció van anar convertint aquest magnífic cenobi en una ruïna. Vergonyosa ruïna, amb els ulls d’avui, atès que encara espera la imprescindible intervenció d’alguna autoritat capaç d’entendren la importància patrimonial i històrica. El cas és tant sagnant que fa pocs anys la premsa recullia la notícia que els propietaris posaven en venda el monestir atès que no podien mantenir-lo i recuperar-lo [“Un monasterio cisterciense de Sádaba se vende en Internet“, El Periódico de Aragón, 8 de febrer de 2004].

Veient l’estat actual d’abandonament del monestir, potser cal pensar que l’entrada de l’Anunciació redescoberta en el mercat antiquari i el trasllat als Estats Units era el millor que podia passar. Les fotografies del web del Museu mostren un estat de conservació similar al de la fotografia publicada en 1954. Pot semblar una afirmació sorprenent peròés evident que en casos similars ha estat pitjor el remei que la malaltia. Així, per exemple, la portalada de Cerezo de Rio Tirón (Burgos), que es “conserva” actualment al parc de la Isla (Burgos), va ser recuperada en 1931 a Vitòria quan estava a punt per sortir d’España de forma fraudulenta. El relleu amb l’Epifania de la mateixa església que sí que va sortir i actualment es conserva a The Cloisters (Metropolitan Museum, New York). Aquest relleu es troba en un bon estat de conservació, la portalada en canvi esllangueix vora l’Arlanzón, amb la capa escultòrica externa i la policromia pràcticament desapareguda. Malgrat les protestes d’associacions i amics del romànic ha calgut esperar al darrer mes de desembre per a què l’Ajuntament de Burgos hagi decidit el trasllat a un lloc protegit.

Comparació de l'estat de conservació d'un dels Vells de l'Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Comparació de l’estat de conservació d’un dels Vells de l’Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Espoli, abandó, ruïna, oblit… què més pot passar-li al monestir de Cambrón? Com a mínim ara sabem on va anar a parar el relleu; esperem que aquesta “redescoberta” marqui un canvi de sort del desafortunat monument.

Juan Antonio Olañeta Molina

Ars Picta-Universtitat de Barcelona

L’article de Francesca Español és Español Bertrán, Francesca., “L’escultura romànica catalana en el marc dels intercanvis hispanollenguadocians”, en Gombau de Camporrels, bisbe de Lleida. A l’alba del segle XIII, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996

Els llibres d’Abbad Ríos són: Abbad Ríos, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, pp. 66 y 77 y foto 44; Abbad Ríos, Francisco, “Cambrón”, en Catálogo Monumental de España. Zaragoza, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1957, p. 603, imagen 1579.

Trobareu més detalls de la “redescoberta” a: Olañeta Molina, Juan Antonio, “El desaparecido relieve de la Anunciación de Cambrón estaba en la Universidad de Yale” (07/01/2015).

CLAUSTRA: protagonisme femení i espiritualitat medieval

dilluns, 9/06/2014

No es pot escriure la història de l’espiritualitat medieval sense posar en primer pla la presència de les dones, que li donaren a més significats propis. És un fet constatat per la historiografia el protagonisme femení en les noves formes i espais de religiositat que, en el context d’una renovació espiritual d’accent pauperístic i evangèlic, sorgiren arreu d’Europa a partir del 1200, i que modificaren sensiblement la topografia religiosa. Una topografia monàstica que s’enriqueix amb l’aparició de nous ordes fruit de l’ideal mendicant, de vida reglada que assumeix i integra noves realitats socials que han nascut fora dels claustres i de les inquietuds del laïcat, de noves formes de reclusió urbana que reprenen velles formes eremites, i especialment amb les noves propostes que conjugaven vida activa i contemplativa en nuclis de convivència informal, no reglada (reflectida pel fenomen de les beguines). Una feminització de la geografia sagrada de les ciutats europees que també deixà el seu senyal en el registre de la santedat, en els noms i les pràctiques de la devoció, en l’escriptura i mística femenines.

Topografiar aquests espais per als regnes de la Península Ibèrica, posar llum a moments fundacionals en què apareixen nuclis previs de religiositat no reglada que conflueixen en comunitats formals, marcar models i cronologies, trobar connexions i xarxes de mecenatge en la creació de nuclis i expansió de famílies monàstiques, aportar noms i històries de vida a una genealogia femenina, són alguns dels objectius generals que ens hem marcat des del projecte CLAUSTRA.

www.ub.edu/claustra

L’extensió cronològica del projecte, dels segles centrals de l’edat mitjana a  la primera edat moderna (segle XII-primera meitat del segle XVI) permet traçar una diacronia en la gestació i desenvolupament dels diferents espais de religiositat femenina, i tenir en compte els processos que a nivell general marcaren, especialment a partir de finals del segle XV, un tancament de les estructures eclesiàstiques i del poder que condicionaren l’espiritualitat femenina, amb l’enquadrament forçat, per exemple, de molts dels beateris hispans o la reforma dels monestirs femenins. La mirada diacrònica d’aquesta topografia en un espai concret, permet també analitzar l’aparició dels diferents nuclis de religiositat femenina en la traça urbana, amb confluència amb altres institucions, com els hospitals o altres estructures dedicades a la beneficència, o formant part dels processos d’expansió urbana fora muralles. L’enfocament pels diferents regnes peninsulars permet, finalment, marcar especificitats en la creació d’espais, predomini d’uns ordes monàstics sobre d’altres, o ritmes diversos en la història, en gran, de l’espiritualitat femenina medieval.

El projecte CLAUSTRA neix del grup de recerca TEFca (Topografia de l’Espiritualitat Femenina a Catalunya) que des de l’any 2004 inicià una primera catalogació i descripció dels espais d’espiritualitat femenina a la Catalunya medieval, posant l’accent en la necessitat de conèixer i posar al descobert la riquesa i potencialitat dels arxius monàstics, i amb el desig de situar els territoris catalans en aquesta història de l’espiritualitat femenina medieval. A partir de l’any 2008, l’ampliació del projecte cap als regnes de la Península Ibèrica a l’edat mitjana, dóna a l’atles/catàleg (topografia/descripció) un marc de treball en equip, i una plataforma col·laborativa i interdisciplinària i de difusió de la recerca.

Núria Jornet

Projecte CLAUSTRA

Biblioteca Virtual DUODA

Universitat de Barcelona

El Concili d’Efes (431) i la polèmica entorn de la “Theotokós”

dimarts, 20/05/2014

Detall de l'absis de Santa Maria Maggiore, Roma

A l’absis de la basílica de Santa Maria Maggiore podem veure un esplèndid mosaic polícrom del segle XIII amb una imatge un xic insòlita en les representacions de l’art cristià: Crist coronant la VergeMaria, fill i mare asseguts en un mateix tron. Aquest mosaic té una llarga i complexa història al seu darrere: les discussions entorn la legitimitat del títol de Theotokós (Mare de Déu) atribuït a Maria per la pietat popular cristiana, discussions que motivaren la celebració del concili d’Efes l’any 431.

Però no fou només la pietat mariana la que animà la controvèrsia de la que aquí parlem. Per treure’n tot l’entrellat ens n’hem d’anar anys enrera, a un altre concili, el de Constantinoble del 381. En aquest sínode, que posà fi a la complexíssima crisi arriana, se sembrà la llavor d’un llarg conflicte entre les seus episcopals de Constantinoble i Alexandria: el cànon 3 d’aquest sínode reconeixia a l’església constantinopolitana una primacia d’honor a la Cristiandat, situant-la immediatament per sota de l’església romana, argumentant que Constantinoble era la “Nova Roma”. Aquest cànon sancionava que l’autoritat d’un bisbe dins l’estructura eclesiàstica depenia del pes polític de la seva ciutat, per bé que la teoria deia que el prestigi, la influència i l’autoritat d’una església havien de recolzar-se en el seu origen apostòlic. Les seus “apostòliques” d’Antioquia i Alexandria es veien, doncs, relegades al tercer i quart lloc de la jerarquia patriarcal per consideracions polítiques. Després del concili de Constantinoble es va iniciar una etapa de contínua hostilitat entre els bisbes de Constantinoble i els d’Alexandria, atès que aquests últims reivindicaven –al·legant que la seva comunitat havia estat fundada per Marc l’Evangelista– el segon rang a la Cristiandat, un rang que, al seu entendre, Constantinoble ocupava immerescudament.

El concili d’Efes del 431 s’ha d’entendre, doncs, dins el context d’aquests conflictes per l’autoritat. Uns anys abans, l’any 428, l’emperador Teodosi II entronitzava com a bisbe de la capital de l’Imperi oriental a Nestori, un monjo d’Antioquia imbuït del pensament de la prestigiosa escola teològica d’aquesta ciutat. Com a bisbe de Constantinoble, Nestori es va creure obligat a corregir una expressió que els cristians locals utilitzaven habitualment i que ell jutjava doctrinalment inacceptable: la referència a Maria com a “Mare de Déu” (Theotokós). Nestori creia necessari distingir estrictament en Jesús allò que era propi de la seva natura humana i allò que era privatiu de la seva natura divina. Per tant, amb rigor teològic Maria podia ser anomenada “Mare del Crist” (Christotokós), és a dir, mare de la natura humana de Jesús assumida pel Verb, però en cap cas “Mare de Déu” perquè, aplicant l’estricta lògica aristotèlica, “ningú pot donar a llum a un fill que li és anterior en el temps”.

Sant Ciril d'Alexandria, representat al Monestir de Chora, Istanbul

El rigor de Nestori va generar malestar i oposició entre els seus feligresos i entre una part del seu clergat que el considerava un “estranger” antioquè. Per tal de crear-li problemes, aquests clergues sabien a qui recórrer: al bisbe alexandrí, és clar! Ciril d’Alexandria, assabentat de les tesis nestorianes, li adreçà cartes exigint-li una retractació i, a més, n’informà al bisbe de Roma, Celestí, a qui li mancà temps per alinear-se al costat de Ciril contra el seu rival de la Nova Roma.

El concili d’Efes, convocat per Teodosi II per tal de posar fi a aquesta crisi, no va ser precissament una bassa d’oli. De fet n’hi hagueren dos, de concilis, reunits paral·lelament i presidits per Ciril –sínode “antinestorià” – i per Joan d’Antioquia –sínode “pronestorià”–: no cal dir que cadascun d’aquests sínodes excomunicà als membres del partit contrari. Una anècdota molt il·lustradora sobre els procediments: en les actes del congrés cirilià, el nom de Maria només surt una única vegada… en esmentar-se que els bisbes es troben reunits a l’Església de Santa Maria!

Només la intervenció de Teodosi II, que s’alineà amb els “cirilians”, va posar fi al conflicte: Nestori fou deposat i hagué d’emprendre el camí de l’exili. Decisives en aquest sentit foren les “gestions” que Ciril va dur a terme a la cort de l’emperador. Fins a nosaltres ha arribat un valuós document que conté les instruccions que l’alexandrí va donar als seus agents de Constantinoble per tal d’obtenir el favor imperial, instruccions que passaven pel suborn de tots aquells funcionaris i homes de confiança de l’emperador… des de muntanyes d’or i tapissos exquisits fins a ous d’estruç! Entusiasmat pel resultat del concili, l’any 432, el bisbe de Roma Sixt III va decidir reconsagrar l’antiga Basílica Liberiana al culte a la Verge Maria i subvencionar una decoració musiva a la nau i a l’arc triomfal centrada entorn passatges de la vida dela Verge Maria, en clara al·lusió a la victòria aconseguida pel papat, aliat d’Alexandria.

Però la cosa no va acabar aquí, ja que no tots els cristians acceptaren la resolució d’Efes: l’any 486, en un gran sínode reunit a Selèucia-Ctesifont, l’església cristiana persa va adoptar oficialment la cristologia nestoriana. Des de Pèrsia, seguint la Ruta de la Seda, monjos nestorians van difondre aquesta versió del cristianisme per Àsia central, Mongòlia i l’extrem oriental dela Xina, a on el cristianisme nestorià va perviure fins a l’arribada de la dinastia Ming, al segle XIV (a la zona de Pequín, per exemple, hi havia fins i tot un arquebisbat). Pel sud, els missioners nestorians perses van fundar comunitats a la costa sud de l’Índia (regió de Malabar), comunitats amb les que es van topar, amb gran sorpresa, els exploradors portuguesos del segle XVI i que, de fet, perviuen fins als nostres dies (l’anomenada església síria malabar). Pel que fa al cristianisme nestorià de Mesopotàmia, la seva és una història de repressió, persecució, divisions internes i unions parcials amb l’església romana (cristians caldeus d’Iraq i d’altres zones del Pròxim Orient). Els fidels de l’anomenada “Església assíria d’Orient” –els nostres “nestorians”– són avui unes poques desenes de milers.

 

Debat entre catòlics i membres de l'Església oriental nestoriana, en una representació de c. 1290, Acre.

 

Enllaços complementaris

Concili d’Efes a Catholic.net

Concili d’Efes a The Catholic Encyclopedia

Pàgina web de l’Església assíria d’Orient

 Raúl Villegas – Carles Buenacasa

IRCVM – GRAT

 

Desxifrant misteris o de com llegir runes

dilluns, 28/04/2014

Fa ben poc el runòleg noruec Jonas Nordby va sortir a la premsa per haver desxifrat un misteriós codi rúnic inscrit en un pal de fusta del segle XIII en el qual estaven encriptats els noms propis Sigurd i Lavrans. Generalment les runes es llegeixen fent correspondre a cada runa el valor fonètic equivalent a la primera lletra del seu nom rúnic. Així la runa ↑ (týr) es llegiria “t”. Però en Nordby ha descobert que en aquest pal de fusta, les runes no es llegeixen fent correspondre el valor inicial, sinó el valor final del seu nom rúnic. Per tant, la runa ↑ (týr) es llegiria “r”:

Il·lustració de Jonas Nordby

A la il·lustració teniu el codi de jötunvillur sencer amb les noves equivalències de les runes, i prenent com a referència el fuþark més recent, el de les 16 runes. Aquest mètode de codificació s’ha trobat en altres inscripcions, que a partir d’ara, i gràcies a aquest descobriment, ja podrem llegir.

Quan llegim runes ens hem de desprendre de la concepció de linealitat a la qual estem acostumats quan llegim les nostres lletres. Tal i com ens recomana Nordby, per poder llegir runes, les hem de mirar des de diferents angles.[1]És el seu caràcter angulós el que les permetia gravar més fàcilment en superfícies pètries, òssies, i, fins i tot, en ferro. La forma de les runes té una similitud inquietant amb certs signes ibers, i sinó què em dieu d’aquesta inscripció trobada a Guissona?

Inscripció ibèrica, Guissona

Per llegir les runes hem de tenir en compte que van més enllà del seu valor fonètic. Nordby ens parla encara d’un altre sistema d’encriptació rúnic: a partir d’una aparent errada en el tall d’una runa en un tros d’os trobat a Sigtuna al segle XII, Nordby demostra com la paraula “ráð”, que obtenim aplicant el seu valor fonètic corresponent, és el resultat de la lectura superficial d’aquest grup de runes. Si fem girar l’os 180º graus i llegim les runes en el sentit invers, obtindrem una segona paraula que completa la lectura anterior: “þat”. “Ráð þat” vindria a ser la lectura completa, i és un imperatiu que es tradueix per “llegeix això!” Aquest “llegir” que ben bé seria “interpretar”. El verb “ráða” apareix en molts altres textos relacionats amb les runes, un d’ells molt conegut, és el Rúnatal a on es relata com Odin, després de penjar nou nits de l’arbre Yggdrasil, va veure les runes i les va agafar. Ens pregunta: “veitztu, hvé rísta skal, veiztu, hvé ráða skal?”, és a dir: “que saps entallar-les? que saps llegir-les?”[2]

A hores d’ara ja en sabem una mica més, però encara ens queda per veure un últim sistema d’encriptació, el que trobem a la Introduction to English Runes del runòleg britànic Raymond I. Page, un llibre de referència en assumptes runològics. Page ens presenta aquesta imatge, junt amb altres criptogrames rúnics[3]:

 

Foto: Aslak Liestøl/Kulturhistorisk museum, Universitetet i Oslo

I, pensareu, però si això no són runes! I teniu raó, però només en part. Aquest pal de fusta del segle XII representa, aparentment, una sèrie d’homes barbuts, però cadascun dels caps correspon a una runa. Les runes de l’antic fuþark, el de 24 runes, s’agrupaven en tres ættir o grups amb vuit runes cadascuna. Com llegim aquests caps encriptats? Cadascun d’ells té un nombre de pèls mirant cap a la dreta i uns altres cap a l’esquerra. Els pèls de l’esquerra ens diuen de quina ætt, de quina octada rúnica es tracta, en aquest cas de la segona; i els pèls de l’esquerra ens diuen la posició en que la trobarem la runa, en aquest cas: la cinquena. Així, el primer cap, prenent com a referència el fuþark de 16 runes, representa la runa “sól”.

Aquest sistema, així com l’anterior, el trobem ja a la monumental Rökstenen, una pedra de dos metres i mig d’alçada tallada al segle IX a Suècia i estudiada pel filòleg tarragoní Jose Antonio de la Nuez Claramunt.

L’investigador alemany Alfred Becker també ens parla d’aquest tipus d’encriptació en la seva lectura del Franks Casket. Al panel R veureu com les arrels dels arbres estan tallades de la mateixa manera que les barbes del pal de fusta anterior. Becker ens explica com s’integra el text rúnic amb les imatges gravades en aquest os de balena del segle IX trobat a Northúmbria. El Franks Casket es troba al British Museum, i si aneu a veure’l, no us perdeu l’exposició Vikings que hi serà fins a finals de juny.

Ara bé, no cal anar tan lluny, ara mateix a Barcelona tenim una oportunitat única, podem anar a llegir pedres rúniques a l’exposició Víkings al Museu Marítim. Fins a finals de setembre teniu l’ocasió de visitar aquesta exposició organitzada junt amb l’Statens Historiska Museet d’Estocolm, i a on trobareu rèpliques de pedres rúniques i una pedra sepulcral original de la illa de Gotland.

Pedra sepulcral de Smiss (När, Gotland, Suècia). Aquest tipus de pedres es troben exclusivament a l'illa de Gotland i mostren escenes mitològiques. Imatge cedida pel Museum Marítim de Barcelona. Foto: Martín Benet.

 

Aquest tipus de pedres es troben exclusivament a l’illa de Gotland i mostren escenes mitològiques. [4]

 

I per si en sortiu del museu amb ganes de continuar llegint runes, la pàgina d’Arild Hauge té un recull extensíssim del corpus rúnic amb imatges de moltes pedres i objectes amb gravats que podreu anar llegint, ajudant-vos de les traduccions que us proposen.

Per aquells de vosaltres que encara no n’heu tingut prou, sapigueu que l’1 de setembre d’aquest any a la ciutat sueca de Nyköping se celebra el Reading Runes, el vuitè simposi internacional sobre runes i inscripcions rúniques. Quedareu absolutament encriptats!

 

 

 

 

 

Inés García López

 Universitat de Barcelona


[1]Nordby, J. K. “Ráð þat, If You Can!” Futhark  International Journal of Runic Studies. Vol 3, 2012.

[2]Respecte al Rúnatal, podeu consultar l’estudi i la traducció al català fets pel professor Macià Riutort de la Universitat Rovira i Virgili a la Revista Salina 12, 1998, p. 29-39.

[3]Raymond I.Page, An Introduction to English Runes, Woodbridge: Boydell Press, 1999, p. 84.

[4] Imatge cedida pel Museum Marítim de Barcelona. Foto: Martín Benet.

Una mica d’història del dret, comparat, català i castellà

dimarts, 18/02/2014

Sempre expliquem als nostres estudiants de primer curs de Dret que la història del dret els hauria de servir per comprendre el seu present jurídic. La història del dret, com la història medieval, ja no és un magatzem de dades i de dates, de reis i de juristes. És conèixer el passat jurídic per comprendre el present jurídic. Però com que el dret ho impregna tot, tant a nivell individual com social –vivim jurídicament, ni que sigui sense adonar-nos-en–, aleshores disposar de certes nocions ben fonamentades d’història jurídica ens serveix per entendre on som i per què.

Catalunya i Castella comparteixen, certament, un passat jurídic coincident en molts punts: ambdues comunitats bevem d’un llegat romà comú, com també fou compartida la tradició visigoda i el seu llegat jurídic –sobretot el Liber o llibre dels judicis, del 654. Però la invasió musulmana del 711 i el feudalisme –l’atomització del poder, i la fragmentació més extrema de la societat política- van desmembrar aquell regne visigot. Des d’aleshores els nous “regnes” cristians medievals, com Castellà, Aragó, Navarra, Catalunya, etc… van anar alçant cadascun el seu propi edifici, en un context naturalment compartit.

 

Seria absurd i groller valorar com a positives o negatives algunes de les diferències que aviat es van anar perfilant entre Castella i Catalunya. En senyalarem algunes amb el pretext de la publicació, per iniciativa de l’IRCVM, del llibre La descoberta del dret romà a l’Occident medieval.
La primera gran diferència fou que a l’edat mitjana a Castella tingueren reis i a Catalunya, no. Efectivament, tots els cabdills que a l’edat mitjana van iniciar la reconquesta contra els musulmans, se sentien hereus i successors dels reis visigots; tots, també els catalans, en reclamaven l’herència política. El que va passar, però, és que el territori que amb el temps seria Catalunya va ser ocupada per Carlemany per bastir-hi la Marca Hispanica, o sigui, una frontera que protegís l’imperi carolingi de possibles incursions musulmanes. El nordest peninsular va ser organitzat en comtats, que eren circumscripcions administratives al capdavant de les quals hi havia un comte, que era un funcionari depenent primer de l’emperador i després del rei de França. Mentre que en d’altres territoris els cabdills que s’anomenaren reis feren fortuna i guanyaren terreny als musulmans, bastint els nous regnes, els nostres comtes, per molt poderosos que s’anessin convertint, no deixaven de ser comtes, vinculats jurídicament al seu superior, el rei de França. I en part, va continuar sent així després del matrimoni, el 1150, entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Peronel·la, filla del rei d’Aragó (tot i que els capítols matrimonials es van signar l’any 1137, quan ella tenia un anyet). Ramon d’Abadal va explicar molt bé com els Usatges de Barcelona (vers 1173), van qualificar el comte de Barcelona de Príncep –el principal o primer entre els comtes- per revestir-lo d’una autoritat que li era negada per la condició comtal i no reial de la nissaga. I si la primera autoritat política del país, ja Catalunya, era el Príncep, res fou més natural que qualificar Catalunya de Principat i no pas de regne (i Barcelona de ciutat comtal, com encara es repeteix contínuament en els mitjans de comunicació). Els descendents de Ramon Berenguer IV, per tant, ostentaven la doble condició de reis d’Aragó i comtes de Barcelona, i així eren coneguts i signaven els documents, afegint-hi, està clar, la resta de títols que posseïen.Mentre tot això passava als s. XII i XIII a Catalunya i Aragó, amb la formació de la Corona d’Aragó, a Castella els reis eren reis que s’enfortien com a resultat de la unió de regnes preexistents, com el de Lleó i el de Castella.

 

El segon episodi que diferencia Catalunya de Castella a l’edat mitjana va ser com van rebre, ambdues comunitats, el dret romà justinianeu als segles XII i XIII. Tot va començar quan a Bolonya, al llarg del s. XI, fou redescobert el dret romà que havia compilat l’emperador bizantí Justinià a mitjan s. VI i que des d’aleshores pràcticament havia estat desconegut a Occident. L’estudi del dret romà justinianeu per part dels juristes bolonyesos va donar lloc a l’escola de Bolonya i va tenir tant d’èxit que aviat hi anirien estudiants de tota Europa a aprendre-hi el nou dret. Aquest dret romà reelaborat pels juristes per mitjà de glosses i comentaris, juntament amb el dret de l’església, formaria el que fora qualificat de ius commune –dret comú. I aquest conglomerat anomenat dret comú seria “rebut” a tot Occident i integrat, poc a poc, en els ordenaments jurídics de cada país. Però aquesta “recepció” es produiria de manera diferent en cada regne. Per raons de situació geogràfica però també de composició social, política i econòmica, Catalunya aviat va rebre el nou dret comú. I no sense friccions ni problemes, ja al segle XIII va integrar aquell dret romà-justinianeu i canònic, al costat del dret propi de Catalunya, que al seu torn també procedia de diferents fonts. El dret comú es va convertir en l’autèntic “pal de paller” de l’ordenament jurídic de Catalunya, arribant a l’extrem que al s. XV el dret propi, al que s’hi havia afegit el dret del rei i sobre tot les constitucions que aprovaven les Corts, actuava com d’excepció al dret comú, al qual es recorria de manera natural i ordinària en la majoria dels casos. A la mateixa època a Castella la recepció havia operat de manera diferent. D’una banda, el dret romà i canònic s’havien introduït, impregnant-les, a Las Siete Partidas (v. 1256), del rei Alfonso el Sabio. Però al mateix temps, a Castella, amb l’Ordenamiento de Alcalá (1348) i amb un seguit de disposicions posteriors, es primava el dret produït pel rei i es posaven obstacles a l’aplicació directa del ius commune. En certa manera, i malgrat la transcendència de Las Partidas, a Castella acabaria triomfant un dret propi –el Fuero Real– que bevia de la tradició visigoda, que al seu torn bevia de la tradició romana occidental, mentre que a Catalunya s’imposava directament el dret comú importat de Bolonya, o sigui, la tradició romana oriental.

Aquesta doble tradició jurídica no va tenir cap repercussió important a l’edat mitjana, quan Catalunya i Castella eren dues realitats polítiques independents. Però en canvi sí que va tenir conseqüències importants al s. XIX. Quan sota l’impuls de la constitució de Cadis de 1812 es va intentar redactar un Codi Civil per a tot Espanya, es van evidenciar les dificultats tècniques –a més a més de polítiques, naturalment– de fer coincidir dues tradicions jurídiques, la catalana i la castellana, que tot i procedir ambdues del dret romà en última instància, durant l’edat mitjana havien seguit recorreguts i senders diferents. Tant, que feien impossible fer un Codi Civil bevent d’ambdues tradicions. Com és sabut, es va optar per fer un codi civil que s’inspirava en el dret castellà (1888).

 

Max Turull Rubinat

Facultat de Dret UB – IRCVM

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia

dimarts, 26/11/2013

La descoberta i la valoració del Pirineu romànic data d’inicis del segle XX. Les publicacions dels excursionistes i les informacions dels primers viatges per a recollir dades i obtenir fotografies van intensificar l’estudi d’un patrimoni fins llavors ben poc conegut des de Barcelona. Paral·lelament, les valls pirinenques es van anar incorporant al mercat de l’art, i els antiquaris i gestors de museus les començaren a freqüentar. En pocs anys, les esglésies que fins llavors havien conservat les decoracions, les imatges i el mobiliari acumulat al llarg dels segles, serien en bona part desposseïdes de tot allò que era susceptible de ser venut pels antiquaris. En un primer moment, només eren els béns mobles (imatges, frontals d’altar, objectes), però després s’hi van afegir les pintures que cobrien els murs dels edificis, i que van haver de ser arrencades,  portades i exposades al Museu de Barcelona, per tal d’evitar-ne la seva exportació.

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia, de M. Guardia i I. Lorés. Portada del llibre

Hi ha dos moments que sobresurten en aquests canvis ràpids a què van ser sotmeses les esglésies en el primer quart del segle XX: el primer és l’expedició organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans a la Ribagorça i la Val d’Aran, entre el 31 d’agost i el 14 de setembre de 1907, i l’arrencament de les pintures murals romàniques entre l’estiu de 1920 i el gener de 1923 és el segon. La trobada de nova documentació sobre aquests dos moments en el marc de les recerques sobre el romànic de la Vall de Boí que estem duent a terme des del grup de recerca Ars Picta, no només ens aporta noves dades, sinó que també ens permet valorar adequadament la feina feta pels autors d’aquests documents, Josep Gudiol i Cunill i Emili Gandia i Ortega, tot restituint el paper que van tenir en cada un dels dos moments. I això implica matisar el protagonisme pràcticament exclusiu que ha estat atribuït a personatges com Josep Puig i Cadafalch o Joaquim Folch i Torres.

 

Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic i estudiós, que ja havia publicat alguna de les seves obres clau, com les Nocions d’arqueologia sagrada catalana, el 1902, que podríem considerar-la la primera història de l’art medieval català, va ser cridat per l’Institut d’Estudis Catalans a participar en l’expedició que havia proposat i que va dirigir Josep Puig i Cadafalch. També hi van participar Guillem de Brocà, membre de l’Institut, Josep Goday, assistent de Puig i que va fer l’aixecament de les diferents esglésies, i el fotògraf Adolf Mas, que va realitzar un ampli reportatge. La feina que inicialment se li va encarregar a Gudiol va ser la de llegir i estudiar les inscripcions que es trobessin en els edificis que visitarien. Però ara sabem que en va fer molta més. En efecte, en les setmanes immediatament posteriors a la seva tornada, va redactar una àmplia memòria que va lliurar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’objectiu era publicar-la, però ha restat inèdita fins ara, que l’hem recuperada i editada en aquest nou llibre. L’estudi encomanat sobre les inscripcions ocupa el primer capítol, que ell va anomenar “Monuments literaris” i que es completava amb un ampli annex dedicat a les inscripcions del claustre de Roda d’Isàvena. Aquest annex no es conserva perquè és l’única part del manuscrit que va ser publicada en el primer número de l’Anuari de l’IEC, juntament amb un estudi de Brocà i el de Puig i Cadafalch dedicat amb coberta de fusta de les Valls d’Aran i de Boí. La resta del manuscrit, que constava de 57 folis escrits per una cara i il·lustrats amb fotografies enganxades al darrere, estan dedicats a l’escultura, la pintura, el mobiliari i la indumentària i els seus accessoris. Una organització que segueix de prop l’esquema de les Nocions d’arqueologia sagrada catalana.Manquen els folis 6 al 20, que estaven dedicats a l’arquitectura. A diferència de la resta del manuscrit, que va ser consultada perquè hi ha parts marcades amb llapis, aquestes pàgines van ser retirades, probablement per Puig i Cadafalch, i no les hem pogut localitzar.

Sant Quirze de Pedret : fotografia d'un detall de les pintures de l'absidiola meridional, in situ, 1921. Emili Gandia? (Fons Gandia)

 

El text de Gudiol constitueix el primer estudi sobre el romànic de la Vall d’Aran i la Ribagorça visitat en aquella expedició. A partir de les notes del quadern de camp i de les fotografies d’Adolf Mas, hi ha un procés d’assimilació de les dades adquirides i de les novetats que van poder veure. I els comentaris més frescos, més nous, són els referits a la pintura mural romànica i al Davallament d’Erill, que van descobrir tancat en un clos. De les set imatges del grup escultòric, Gudiol en va adquirir cinc per al Museu episcopal de Vic el 1911, i en la memòria d’aquell any reprodueix amb les mateixes paraules la sorpresa i l’emoció del moment.

Emili Gandia era el conservador de les col·leccions d’art medieval del Museu de Barcelona, a més a més de l’arqueòleg responsable de les excavacions d’Empúries des del seu inici. Les funcions de conservador implicaven fer de “correu” per anar a embalar i recollir les obres que s’havien adquirit, una feina delicada en aquells moments. En els primers treballs d’arrencament no hi va participar perquè el Museu va enviar Vidal i Ventosa pels arrencaments dels absis de les dues esglésies de Taüll (estiu de 1920) i va confiar malauradament, com es va poder comprovar més tard, en Amadeu Sales per als de les esglésies de La Seu d’Urgell, de la Vall de Cardós i d’Engolasters. No es va documentar allò fet en cap dels dos casos i només tenim el testimoni de les cartes adreçades per Vidal i Ventosa des de Taüll a Folch i Torres. És durant aquests moments quan es destrueix la inscripció de Taüll, a causa de les males relacions entre la gent del poble i els tècnics italians. Després d’aquestes experiències, el Museu va confiar en Gandia per a controlar els arrencaments que havien quedat pendents. Durant l’estiu de 1921 treballà amb Steffanoni en l’arrencament i descoberta de nous fragments fins aleshores desconeguts a l’església de Sant Quirze de Pedret. Finalment, des del mes de novembre fins el gener dels anys 1922 i 1923 acompanyà els tècnics Cividini i Dalmati per concloure els treballs, els més complexes, a les esglésies de la Vall de Boí: les pintures de la nau meridional de Santa Maria, les de l’absis nord de Sant Climent i les dels intradossos i mur de la nau nord de Sant Joan de Boí. En tots els casos en què va intervenir va fer dibuixos i nombroses anotacions que havien de servir per a instal·lar les pintures als nous suports que s’estaven construint al Museu de Barcelona per acollir-les.  Aquesta preciosa documentació, servada per la família Gandia que ens l’ha cedit generosament, per a aquesta publicació, ens proporciona dades molt importants i, en algun cas decisives, per a rectificar o confirmar la posició original de molts fragments pictòrics.  A partir de la documentació gràfica, degudament creuada per altres dades que proporcionen diversos arxius fins ara utilitzats només parcialment, hem pogut refer el relat d’allò que va succeir durant els anys 20 als Pirineus en relació amb les pintures murals romàniques.

Sant Quirze de Pedret : croquis de les pintures del interior de l'absidiola meridional amb indicacions i amidaments dels fragments pictòrics i obertures. Emili Gandia, 1921 (Fons Gandia)

Milagros Guardia

Immaculada Lorés

IRCVM – Ars Picta

SVMMAR resulta beneficiós

dimarts, 1/10/2013

No resulta fàcil escriure un post per un Bloc com aquest sobre una revista especialitzada en el món medieval. No resulta fàcil perquè aquest Bloc compta amb aportacions imaginatives i engrescadores de temes molt diversos i sempre atractius.

Com a editora de la revista us diria que tirar endavant una publicació semestral, especialitzada en els estudis sobre l’Edat Mitjana, en format electrònic i adaptada als estàndards de qualitat científica de nivell internacional, està resultant una tasca d’allò més engrescadora i apassionant.

D’acord amb la filosofia del Màster de Cultures Medievals que s’imparteix a la UB i amb la de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), la revista entén l’estudi de la medievalitat com la SVMMA de diverses disciplines del coneixement humanístic. Dins la nostra revista hi tenen lloc articles de Filologia, Filosofia, Història, Història de l’Art, Arxivística, Paleografia, Arqueologia, Dret, Economia… en definitiva de qualsevol àmbit del coneixement que incideixi en aquests segles de la nostra Història que definitivament ja ningú pot considerar com a foscos i tenebrosos.

SVMMA – Revista de Cultures Medievals té tres grans virtuts: en primer lloc el seu format digital que facilita l’accés als textos de forma ràpida i directa, en segon lloc la seva condició de gratuïtat i en tercer lloc la seva versió íntegra en la llengua original de l’autor i en anglès. Aquesta iniciativa ha estat possible pel suport incondicional de l’IRCVM que té, com a política central de la seva activitat, la internacionalització del saber i ha apostat per la traducció a l’anglès de tots els textos que es publiquen sense cap cost pels seus autors.

Un equip d’una trentena de persones, entre membres del consell assessor, consell de direcció i consell de redacció, equip tècnic de traducció i maquetació, avaluadors i col·laboradors ocasionals, amb el suport indispensable del CRAI de la UB que ens ha facilitat la plataforma digital OJS específica per a les publicacions periòdiques en Open Acces, fan possible que la revista surti cada sis mesos, a la primavera i la tardor. La revista la podeu trobar en el fons RCUB (Revistes Científiques de la Universitat de Barcelona) i es publica amb llicència Creative Commons, per  la qual es reconeixen els drets d’autor al temps que en permet l’ús i difusió sense límit.

L’Editorial, els Articles d’autors diversos, les Ressenyes de llibres que considerem interessants, la Tribuna com a espai flexible on expressar opinions, el Dossier pels números monogràfics, la Biblioteca amb les obres i tesis doctorals dels membres de l’IRCVM i les Notícies sobre l’activitat de l’Institut configuren les diferents seccions de la revista. Amb aquesta estructura oferim la possibilitat de publicar a qualsevol medievalista al temps que utilitzem la revista com a eina de difusió de la tasca desenvolupada pels membres del nostre institut.

Tot pensat per SVMMAR i no dividir, per propiciar la difusió del coneixement, per apropar els medievalistes d’arreu, per oferir a tothom el fruit de la nostra recerca, per apostar per la cultura com la única eina que ens permetrà superar les dificultats individuals i col·lectives.

Us convidem, doncs, a entrar a la revista, a subscriure-us per facilitar-nos saber l’impacte i la difusió que estem tenint, a llegir els articles que més us agradin, a enviar-nos articles amb els resultats de la vostra recerca i a enviar-nos els comentaris que us semblin oportuns, opinions, respostes a articles publicats, suggeriments…

En definitiva, us demanem que ens ajudeu a que la nostra revista, sorgida de l’àmbit acadèmic català, creixi i arribi a ser una revista d’impacte internacional, coneguda i reconeguda i que ben aviat es pugui convertir en un referent del medievalisme.

Gràcies a tots per SVMMAR.

Marta Sancho

Editora de SVMMA-Revista de Cultures Medievals

IRCVM

De santa Eulàlia a la Mercè: una llegenda mercedària

dilluns, 23/09/2013

Diu la llegenda que, vers la segona dècada del segle XIII, un home de nom Pere Nolasc, conegut a la ciutat de Barcelona per les seves activitats en favor de la redempció de captius, va tenir una visió i va experimentar una revelació interior. Arran d’aquesta experiència extraordinària, i amb el suport del rei Jaume I i del seu capellà, el futur dominicà Ramon de Penyafort, (després que ambdós haguessin tingut la mateixa experiència visionària), fundà, el 10 d’agost de 1218, l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, durant el curs d’una cerimònia a la catedral de Barcelona, davant del bisbe i dels Consellers de la ciutat.

Sepulcre de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona, s. XIV

Avui sabem que aquesta llegenda és l’elaboració tardana, ja al segle XV i en forma de “mite dels origens”, de la història del naixement d’un ordre caritatiu a la ciutat de Barcelona durant la primera meitat del segle XIII sota el patronat de santa Eulàlia. La realitat però, s’assembla a la de molts moviments espirituals de l’edat mitjana, al darrere de la fundació, femenina o masculina, dels quals, trobem l’existència de comunitats anteriors i informals, de vegades molt petites, o fins i tot simplement el desig de portar una vida diferent compartit per una, dues o més persones, no sempre visibles a les fonts. Només posteriorment, amb la transformació d’aquestes comunitats en veritables institucions de signe divers (beguinatges, branques terceres d’un ordre, ordres caritatius o convents mendicants), aquestes figures primitives apareixen, de vegades més s’intueixen que es visibilitzen, entre les boires, sempre un tant mítiques, de la història del començament.

Segons ha mostrat Brodman, qui ha estudiat magníficament allò que ell mateix anomena la “faula” mercedària, des de la perspectiva històrica del segle XIII, la llegenda fundacional de la Mercè i la cerimònia catredalícia de 1218 cau pel seu propi pes si s’analitza la documentació referent a les primeres activitats de Pere Nolasc. Des del punt de vista cronològic, no hi ha documentació fiable anterior a 1230, quan, pel que sembla, en el marc de l’ofensiva contra les Balears, trobem “fra Pere” recaptant almoines per a l’alliberament dels captius. Des del punt de vista dels continguts, no sembla que es pugui demostrar cap contacte el 1218 entre Jaume I, un nen de deu anys aleshores, Ramon de Penyafort, que encara no havia entrat a l’ordre dominicà, i el laic Pere Nolasc. D’altra banda, quan el rei Jaume, bastant després, prestà atenció a aquest acaptador d’almoines i a la seva comunitat, ho feu sense excessiu èmfasi i amb menys generositat que la que mostrava amb altres ordres, atorgant-li només algunes terres i protecció als seus viatges de redempció. Així doncs, sembla clar que la cerimònia a la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de 1218 es mou exclussivament al terreny del mite i es correspon amb els origens volguts per a l’ordre en una etapa posterior.

Planta del convent de la Mercè (1858), Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona

Els veritables origens de la primera comunitat mercedària ens apropen de manera molt més directa a l’ambient espiritual de la ciutat a començaments del segle XIII i al nou protagonisme de laiques i laics als moviments religiosos. Un fet que, sabem, va ser acollit per l’Església a tot l’Occident com una novetat sorprenent, en general vista de forma posistiva, i només sota sospita de manera progressiva, amb la imposició final de diversos processos d’institucionalització i control. El 1230, la data del primer document fiable segons Brodman, “frater Petrus” (Pere Nolasc) rebia en un testament 100 sous per al rescat de captius i el 1231, Ramon Rovira li pagava la meitat del promès en aquell testament tot referint-se a ell com “questor et custos helemosinarum captivorum”; el 1233 li van ser cedides terres a Mallorca al seu soci fra Juan de Laes; el 1234 Pere es anomenat commendator hospitalis captivorum Barchinona i dirigeix ja en aquesta data, l’hospital que ha construït Ramon de Plegamans per a ell i els seus frares enllà de la muralla de mar. El fet que el fundador de la Mercè sigui anomenat “frare” l’any 1230, “acaptador d’almoina” l’any següent i que a la seva comunitat se li lliurin terres a Mallorca el 1233, indica que d’alguna manera formava part, ja aleshores, d’una germandat religiosa dedicada a la redempció dels captius. És gairebé segur que aquesta germandat hauria donat les seves primeres passes a l’època de la campanya de Jaume I contra Mallorca el 1229, i hauria continuat activa com a comunitat informal durant els anys següents, cobrant prou força com perquè, en reconeixement de la seva tasca redemptora, li fossin cedides terres a Barcelona, Girona i Mallorca per part de diverses persones, entre d’altres, un hospital a Barcelona que esdevindria amb el temps la casa mare. El 1235, la germandat va ser reconeguda pel papa com a comunitat de frares, a la qual va atorgar la regla de sant Agustí en una butlla que esmenta l’hospital de Barcelona com “Casa de Santa Eulàlia”. És d’aquí que l’ordre rebé el seu nom i el seu patronatge originals: els frares de la Casa de Santa Eulàlia de Barcelona de l’Almoina(Mercè) dels Captius, subratllant el prestigi del qual gaudia a la Barcelona del segle XIII la santa de la catedral. Tot i així, al llarg del seu primer segle d’existència, les denominacions més comunes per les quals serà coneguda la fundació de Pere Nolasc seran: “Ordre dels captius”, “Frares de l’almoina (o de la Mercè)” i “Ordre de Santa Maria de l’Almoina (o de la Mercè)”. És precisament aquesta darrera denominació la que ens fa conèixer la segona i definitiva patrona de l’ordre: la Verge de la Mercè.

Fins a quin punt podem suposar que Pere, i potser algun company seu, duien a terme les seves activitats a la ciutat de Barcelona abans de 1230 (1229)? Res permet d’afirmar-ho, però sí sabem que, en molts casos, les activitats caritatives dels laics immersos en l’esperit pauperístic de les ciutats de principis del segle XIII només es fan progressivament visibles pels historiadors a mesura que, d’una manera o d’una altra, prenen forma institucional, i no és impossible que el vel de l’hagiografia i el mite amagui i ensenyi, alhora que falseja, una realitat de finals de la segona dècada del segle XIII, que acaba per esmunyir-se per les esquerdes de la construcció de la “faula”. És per aquest motiu que no podem descartar plenament l’existència a la ciutat, durant els anys vint del segle, de l’activitat redemptora, o simplement caritativa, de laics implicats individualment en tasques solidàries, i entre ells, tal vegada, Pere Nolasc. Tanmateix, sabem del cert que a partir de 1230 aquests “redemptors” formaven part d’una comunitat informal i que, a partir de 1235 s’institucionalitzaren ràpidament en forma d’ordre caritatiu, tot clericalitzant-se progressivament al llarg de la segona meitat del segle XIII, la qual cosa es traduí en un profund conflicte intern a cavall dels segles XIII i XIV; també sabem que, ja al XIV, l’ordre va començar a despertar l’interès del poder, sempre amatent a penetrar els moviments que esdevenen populars.

No és casual que sigui en ple segle XIV que haguem de situar l’elaboració de la llegenda fundacional de l’ordre per part de la corona, durant els regnats de Jaume II (1291-1327) i, sobretot, de Pere III (1336-1387). La llegenda comença a dibuixar-se als documents de 1309 i 1310 en els quals el rei Jaume II diu que l’ordre “fou iniciat pels seus predecessors”, o que el seu avi, el rei Jaume I, “establí l’ordre de la mercè dels captius”. Per la seva banda, Pere III anà molt més lluny, el seu programa polític passava no només per reforçar l’ordre de la Mercè davant de l’ordre redemptor dels trinitaris, sinó per equiparar-lo en privilegis als ordres mendicants i, especialment, per situar homes de la seva confiança al capdavant de les comendes i per reclutar agents reials (capellans reials, consellers, etc…) entre les files dels mercedaris. Al cor d’aquesta estratègia política es troba, així, el discurs d’una relació privilegiada entre la dinastia catalano-aragonesa i l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, que neix de manera definitiva en situar la seva fundació reial el 1218.

Blanca Garí

Projecte CLAUSTRA

IRCVM

 

San Climent de Taüll, de la construcció a la deconstrucció

dimarts, 9/04/2013

Decoració mural de l'absis central i el presbiteri de Sant Climent de Taüll conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Febrer de 2013. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

Decoració mural de l'absis central i el presbiteri de Sant Climent de Taüll conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Febrer de 2013. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

Esquema de les pintures de l'absis central de Sant Climent de Taüll. Dibuix de Daniel Labé per a ArsPicta. ©Arxiu ArsPicta

Esquema de les pintures de l'absis central de Sant Climent de Taüll. Dibuix de Daniel Labé per a ArsPicta. ©Arxiu ArsPicta

L’església pirinenca de Sant Climent de Taüll, situada a l’Alta Ribagorça, és coneguda fonamentalment per les pintures conservades al Museu Nacional d’Art de Catatlunya (MNAC), que van ser arrencades dels seus murs l’estiu de 1920, i en particular per la imatge del Crist en Majestat, popularment, i erròniament, conegut com el “pantocràtor de Taüll”. Per sota d’aquest, a l’hemicicle absidal, un col·legi apostòlic es desenvolupa a banda i banda de sant Joan i la Verge. La posició de Maria que, com a imatge de l’Església i de l’Eucaristia porta una copa a la mà amb la sang de Crist, recorda precisament les representacions de la Crucifixió on apareix als peus de la creu juntament amb sant Joan.

Els qui han visitat l’església fins fa pocs dies recordaran la sòbria arquitectura basilical de tres naus amb els corresponents absis, el central ocupat per una reproducció a escala pintada per Ramon Millet i instal·lada el 1961 en una de les restauracions de l’edifici. Precisament, durant aquella mateixa campanya es van poder recuperar altres restes pictòriques, i encara en van aparèixer més durant les restauracions de l’any 2000. Noves pintures que van restar a l’església i que completaven i feien comprensible el programa iconogràfic del conjunt. Efectivament, des d’aleshores sabem que l’arc presbiteral, el més pròxim a l’absis i que aixoplugava l’altar d’obra, també pintat i ara destruït, era decorat amb la mà de Déu (MNAC) que acceptava el sacrifici d’Abel i rebutjava el de Caín (in situ). La mort d’Abel a mans del seu germà (in situ) i el penediment de Caín (MNAC) completaven el cicle. L’arc presbiteral més extern, al seu torn, era presidit pel magnífic Agnus Dei amb set ulls de la visió apocalíptica (MNAC), sostingut per una parella d’àngels (en part al MNAC i en part in situ), i a banda i banda s’hi representava la paràbola del pobre Llàtzer i Epuló, el mal ric(en part al MNAC i en part in situ). El col·legi apostòlic continuava amb altres figures, molt malmeses, també recuperades l’any 1960, entre les quals destaca, a l’entrada del presbiteri, Sant Pere (in situ), al costat esquerre o també anomenat de l’evangeli. L’arc triomfal, la façana del presbiteri cap a la nau central, era coronat per una escena de cacera (en part al MNAC i en part in situ) i, a la part inferior, s’hi va representar el sant titular, Climent, i sant Corneli, papa i màrtir (in situ), amb les relíquies dels quals s’havia consagrat l’altar de l’església l’any 1123. Aquest fet cabdal per a qualsevol església, la data de consagració, era rememorada a Taüll en una inscripció, pintada uns anys més tard, en el pilar més pròxim a l’absis. Segons el text, el responsable de la consagració que va anar a Taüll (s’hi utilitza el terme venit) va ser el bisbe Ramon de Roda, que ho havia estat per pocs anys de Barbastre, i que en el moment en què es realitza la inscripció començava a ser venerat com a sant. Eren els anys 30 del segle XII, moment en el qual Taüll pertanyia a la diòcesi de Roda-Barbastre. Una transcripció de la inscripció feta durant el segle XVIII, un calc de l’any 1907 i unes fotografies de l’any 1920 ens permeten restituir el text perquè la inscripció va ser malauradament destruïda pels veïns del poble durant les tasques d’arrencament de les pintures i es va haver de refer al Museu, utilitzant uns bocins recuperats, on s’exhibeix com si fos l’original.

A hores d’ara, és difícil tenir una visió de conjunt de les pintures, repartides entre l’església i el Museu, com hem vist, de manera molt fragmentada (podeu veure la reconstrucció dels fragments que acompanya aquest dibuix al centre documental d’ArsPicta). Afegim-hi que les pintures de l’absis nord, decorat possiblement en el moment en què es va pintar la inscripció i, lògicament, per un equip diferent de muralistes, també es troben repartides entre el Museu i l’església.

Estat de l'absis central i presbiteri de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça). Febrer de 2011. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

Estat de l'absis central i presbiteri de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí, Alta Ribagorça). Febrer de 2011. Fotografia Imma Lorés. ©Arxiu ArsPicta

L’edifici ens havia arribat amb ben poques modificacions quan va ser “descobert” pels estudiosos a començaments del segle XX, contràriament a d’altres esglésies de la Vall que havien patit radicals reformes. Durant la llarga història de Sant Climent de Taüll, s’havien tapiat les portes del costat meridional i s’havia enrunat un pòrtic que precedia l’entrada als peus de l’edifici i que, incomprensiblement, mai no s’ha provat de refer. El seu interior havia estat modificat per a adequar-lo a les noves necessitats litúrgiques, tot afegint un cor als peus, que va ser eliminat en la restauració dels anys 70 del segle XX, i els retaules dels tres altars dels absis i d’alguna capella lateral. Els successius emblanquinats dels murs i dels suports havien “respectat”, però, la inscripció abans esmentada que sempre va restar visible i que commemorava la consagració de l’església, com també les pintures del quart d’esfera de l’absis, el “Crist de Taüll”, que servia de fons als pinacles del retaule realitzat a inicis del segle XVI. Aquesta permanència i coexistència visual de la magnífica imatge de Crist amb el nou mobiliari litúrgic és el que explica que cridés immediatament l’atenció dels protagonistes de la descoberta del nostre romànic, del qual n’ha esdevingut el seu emblema.

Milagros Guardia

Ars Picta

IRCVM