Arxiu de la categoria ‘Fonts medievals’

La Magna Carta: De nen malaltís a paladí poderós

dilluns, 15/06/2015

(English version follows)

El món celebra avui, 15 de juny, el 800 aniversari de la Magna Carta,

Derek Taylor examina la llarga vida d’aquest document i ens descobreix

que no sempre ha estat un far de llibertat i justícia.

El rei Joan de cacera

El rei Joan d’Anglaterra, 1167-1216. De Rege Johanne, (1300-1400), MS Cott. Claud DII, folio 116, British Library.

Allà pel 1215, a la Magna Carta li passava com a molts nadons nascuts a l’Edat Mitjana: les seves probabilitats de supervivència eren minses. Era un nen malaltís amb pares abusius. Aquells que l’havien concebuda – el rei Joan i els barons – la van abandonar en el termini de tres mesos per girar-se els uns contra dels altres. El Papa va arribar a declarar-la morta i a excomunicar a qualsevol que tractés de reviure-la.

La mateixa Magna Carta semblava mal equipada per a una vida llarga i saludable. La majoria de les seves 63 clàusules estaven esquitxades d’argot feudal –“amercement” [sanció pecuniària], “trithings” [jurisdicció administrativa], “halberget” [tipus de teixit medieval, problablement de llana]–, paraules que difícilment podrien ressonar a través dels segles. Fins i tot quan ens trobem amb alguna línia que podria fer-nos bategar el cor, els historiadors intervenen tot abocant una galleda d’aigua freda sobre el nostre entusiasme. Prenguem la més famosa de les seves clàusules, la número 39:

Cap home lliure serà capturat o empresonat o privat dels seus drets o possessions, o proscrit o exiliat, ni privat de la seva posició de cap altra manera, ni tampoc procedirem [Nós, el rei] per la força contra ell, ni enviarem a d’altres a fer-ho, excepte pel judici legítim dels seus parells o per la llei de la terra.”

El rei Joan s'enfronta als barons durant la signatura de la Magna Carta

El rei Joan concedint la Magna Carta, Ernest Normand, 1900

Són paraules colpidores, però hem de tenir en compte que aquests meravellosos privilegis s’aplicaven únicament als “homes lliures”. Al 1215, aquest era un grup petit i específic que incloïa al voltant del 25% de la població masculina i del qual les dones estaven totalment excloses. Ens trobem, doncs, al davant d’un document on els homes de classe alta miraven de protegir-se ells mateixos.

Però què passa amb, excepte pel judici legítim dels seus parells? Es tracta del judici amb jurat, cert? En realitat no. Simplement es refereix a una forma de resoldre els casos legals al segle XIII, quan no quedava clar quin tribunal en tenia la jurisdicció.

Llavors, on radica la veritable importància de la Magna Carta? Doncs bé, no era un nen totalment malaltís. Tenia un cor robust que l’ajudaria a seguir vivint.

En primer lloc, la Carta mostrava que fins i tot un rei havia d’obeir la llei. La Magna Carta no ho explicita, però moltes de les seves clàusules exemplifiquen aquest principi sagrat en acció. A més, també trobem una altra joia enterrada a la Clàusula 39. Oblidem-nos per un moment de la seva aplicació molt limitada, s’hi establia per principi un tresor legal: el càstig arbitrari és il·legítim.

Però la Magna Carta no acabava pas aquí, sinó que era, i enacara és, un ésser viu. Es va tornar a promulgar moltes vegades durant els seus primers segles de vida. Cada vegada que un rei anglès s’enfrontava a una rebel·lió, o necessitava recaptar diners en efectiu, es veia obligat a fer concessions, i aquestes s’incorporaven sovint a una Magna Carta reescrita.

Alguns dels canvis van ser de llarg abast. Al 1354, la clàusula 39 –que es limitava a uns pocs homes lliures–es va ampliar perquè digués: “cap home, qualsevol que sigui el seu patrimoni o condició” no serà castigat, “excepte per mitjà del degut procés legal”. Tot i que al segle XIV era encara impensable que les dones s’incloguessin en aquesta categoria, ens trobem aquí al camí cap a l’establiment d’una defensa universal contra la tirania.

Després, al segle XVII, la Magna Carta va donar un altre salt endavant, aquest cop gairebé per accident. Durant el ferotge xoc entre la corona i el parlament anglès, l’oposició necessitava un arma d’importància gairebé bíblica per combatre la reclamació del rei segons la qual Déu li havia concedit poders absoluts. El gran jurista Sir Edward Coke va pensar que l’havia trobada a la Magna Carta, doncs creia que el judici amb jurat i l’habeas corpus ja s’estipulaven al document original. Avui sabem que s’equivocava, però no importa pas, perquè els comentaris de Coke sobre la Magna Carta van ser una inspiració per a aquells que lluitaven per la llibertat i la justícia, no només a Anglaterra sinó a les noves colònies, que esdevindrien els Estats Units d’Amèrica.

Quan a finals del segle XVIII els nous americans van aconseguir la independència i necessitaven definir els drets dels ciutadans de la seva nació, van recórrer a la Magna Carta. La Cinquena Esmena de la Constitució americana estableix que: “… ningú no podrà ser privat de la vida, llibertat o propietat sense el degut procés legal“, gairebé una cita directa de la Magna Carta de 1354. Per haver servit d’inspiració als pares fundadors dels Estats Units, la Magna Carta ha estat citada no menys de 900 vegades als tribunals nord-americans. L’exemple més famós va ser quan el president Bill Clinton es va enfrontar a un càrrec d’assetjament sexual i el jutge va citar la Magna Carta per revocar l’afirmació de Clinton segons la qual ell no havia de ser jutjat mentre durés el seu mandat a la Casa Blanca.

magna carta comp 0962292 (1)La influència de la Magna Carta s’ha estès avui dia per tots els continents. A mesura que l’Imperi Britànic es va anar trencant en temps més recents, els nous països independents van fundar els seus sistemes jurídics en base a la llei comuna anglesa. Canadà, Austràlia i l’Índia, per exemple, tots reconeixen la inspiració de la Magna Carta en les seves constitucions. Potser els llocs més sorprenents on trobem la Magna Carta són Alemanya i Japó, dos païssos que van patir directament governs autoritaris durant la Segona Guerra Mundial, i als quals la Magna Carta s’ensenya ara a les escoles.

Però el llegat més important de la Magna Carta radica en aquestes quatre simples síl·labes: “procés degut”, les paraules utilitzades per primera vegada a la Magna Carta de 1354. Avui, no passa un segon sense que algú en algun lloc del món utilitzi aquesta frase per desafiar al seu cap quan amenaça amb acomiadar-lo, per queixar-se dels buròcrates manefles, o per oposar-se a una multa d’aparcament.

De defensora dels privilegis d’un grapat d’aristòcrates anglesos medievals, al sant i senya mundial de l’equitat i la justícia, la Magna Carta ha recorregut un camí extraordinari.

(El llibre de Derek Taylor Magna Carta in 20 Places ha estat publicat per The History Press i està disponible a www.amazon.es)

 

Derek J. Taylor

Traducció al català: Delfi I. Nieto-Isabel


As the world celebrates the 800th anniversary of Magna Carta on June 15th,

Derek Taylor examines the Great Charter’s long life and finds it’s not always been a beacon of freedom and justice.

King John hunting

King John of England, 1167-1216. Illuminated manuscript, De Rege Johanne, 1300-1400. MS Cott. Claud DII, folio 116, British Library.

Back in 1215, Magna Carta was like many a new-born in the Middle Ages: the odds were stacked against its survival. It was a sickly baby with abusive parents. Those who’d conceived it – King John and the barons – abandoned it within three months, and turned to attack each other. The Pope even declared it dead and excommunicated anyone who tried to revive it.

Magna Carta itself looked ill-equipped for a long and healthy life. Most of its 63 clauses were peppered with feudal jargon – ‘amercement’, ‘trithings’, ‘halberget’, hardly words to echo down the ages. And even when we do stumble on a few lines to make our hearts leap, historians step in and pour cold water on our enthusiasm. Take the most famous of its clauses, no. 39:

No free man shall be seized or imprisoned, or stripped of his rights or possessions, or outlawed or exiled, or deprived of his standing in any other way, nor will we [i.e. the king] proceed with force against him, or send others to do so, except by the lawful judgement of his equals or by the law of the land.’

King John faces the barons at the sealing of Magna Carta

King John faces the barons at the sealing of Magna Carta, Ernest Normand, 1900

Stirring stuff. But note, these wonderful privileges applied only to ‘free men.’ In 1215, this was a small, specific group of around 25% of the male population. Women were entirely excluded. It’s upper class men looking after themselves.

But what about ‘except by the lawful judgement of his equals’? Trial by jury, surely? Actually, no. It just refers to a way of settling legal cases in the thirteenth century when it wasn’t clear which court had jurisdiction.

So where does the true importance of Magna Carta lie? Well, it wasn’t an entirely sickly child. It had a sturdy heart that would help it live on.

First, the Charter showed that even a king must obey the law. Magna Carta doesn’t spell this out. But many of its clauses are examples of this hallowed principle at work. And too there’s another jewel, buried in Clause 39 itself. Forget for a moment its very limited application. A legal treasure was established in principle: arbitrary punishment is wrong.

But Magna Carta wasn’t finished there. It was – and still is – a living thing.

It was re-issued many times during the first centuries of its life. Whenever an English king faced revolt, or needed to raise cash, he’d be forced to make concessions. And they were often incorporated into a rewritten Magna Carta.

Some of the changes were far-reaching. In 1354, clause 39 – which had been limited to a few free men – was expanded to read: ‘no man, of whatever estate or condition he may be’ shall be punished ‘except by due process of law’. And if we accept that in the fourteenth century it was still unthinkable that women would be included, then we’re on the way to establishing a universal defence against tyranny.

Then, in the seventeenth century, Magna Carta took another leap forward – this time almost by accident. During the mighty clash between the English crown and parliament, the opposition needed a weapon of almost biblical importance to combat the king’s claim that he had absolute power given him by God. The great jurist, Sir Edward Coke thought he’d found it in Magna Carta. He believed that trial by jury and habeas corpus had been granted in the original document. We now know he was mistaken. But it didn’t matter.

Coke’s commentaries on the Great Charter became the inspiration for those fighting for freedom and justice, not only in England but in the new colonies which were to become the United States of America.

When in the late eighteenth century the new Americans had won their independence and needed to define the rights of their nation’s citizens, they turned to Magna Carta. The Fifth Amendment of the Bill of Rights states: …no person shall be deprived of life, liberty, or property without due process of law. Almost a direct quote from the 1354 Magna Carta. And because the Great Charter was the inspiration for America’s founding fathers, it’s been cited no fewer than 900 times in American courts. The most famous instance was when President Bill Clinton faced a sexual harassment charge, and the judge quoted Magna Carta to overturn Clinton’s claim that he should not face trial while in office at the White House.

magna carta comp 0962292 (1)The Great Charter’s influence today has spread to every continent. As the British Empire broke up during more recent times, the newly independent countries founded their legal systems on English common law. Canada, Australia and India, for example, all acknowledge the inspiration of Magna Carta in their constitutions.

And perhaps the most surprising places for the Great Charter to turn up is in Germany and Japan – two countries which directly suffered authoritarian governments during the Second World War, and where Magna Carta is now taught in schools.

But the Great Charter’s most potent legacy lies in these three simple syllables: ‘due process’ – the words first used in the 1354 Magna Carta. Today barely a second goes by but that someone somewhere on earth isn’t using this phrase to challenge their boss when he threatens to fire them, to complain about an over-officious bureaucrat, or to object to a parking fine.

From defender of the privileges of a handful of English medieval aristocrats, to the world’s watchword of fairness and justice, Magna Carta has trodden an extraordinary road.

(Derek Taylor’s book Magna Carta in 20 Places is published by The History Press and is available from www.amazon.es)

Derek J. Taylor

Víkings a la Península Ibèrica

dimarts, 12/05/2015

El maig de 2013, quan vaig acabar el meu doctorat sobre dialectologia de les inscripcions rúniques més primerenques, em vaig veure en un creuament de camins. Quin seria el meu proper projecte? Havia de seguir investigant sobre lingüística històrica i runologia, o potser optar per quelcom diferent? Era el moment de dissenyar el meu projecte de post-doctorat, però també era el moment de dissenyar el futur de la meva carrera d’investigació. Si continuava centrant-me en la runologia, continuaria sent runòloga. Cert és que m’encanta la lingüística històrica. Però una part del que disfrutava mentre escrivia la meva tesi era pensar en contacte, moviment, conflicte i influència a nivell europeu abans de i durant l’Alta Edat Mitjana. I després de molt pensar, i dissenyar un parell de projectes potencials que no m’acabaven d’omplir, la inspiració va arribar mentre llegia un capítol de Neil Price a The Viking World. En aquest capítol es parlava del pas dels víkings per Espanya, Àfrica i el Mediterrani. Ja havia llegit sobre el pas dels víkings per Espanya de manera bastant general, però en aquest moment em vaig sorprendre preguntant-me si no hi havia cap possibilitat de que s’haguessin assentat alguns grups a la península, com van fer a tants altres llocs. D’aquest pensament passatger van sorgir molts més dubtes: hem recopilat ja totes les fonts històriques que mencionen el pas víking per diferents parts de la Península? Quin grau d’impacte hi van tenir? Va tenir aquest contacte algun tipus d’impacte a Escandinàvia? Ha quedat alguna empremta del seu pas esperant a que la descobrim? El projecte Viking Iberia: Fear, Resistance and Cross-Cultural Exchange va néixer a partir d’aquestes preguntes, i de seguida va apartar qualsevol altre projecte que hagués pogut concebre. El meu cor ja estava en aquest.

A aquest projecte determinaré l’impacte històric, cultural i arqueològic dels escandinaus a Espanya (i en un futur també em centraré en Portugal) durant l’època Vikinga. Aquesta va ser una època de ràpida expansió des de les seves pàtries cap a tota Europa, Terranova, el Mar Negre, etc. Va ser un procés que va començar amb petits viatges d’assetjament amb la fi d’aconseguir bens i descobrir noves terres i riqueses, per després tornar a la seva terra i guanyar fama i fortuna. Amb el temps, aquests viatges augmentaren de durada i canviaren en molts casos a viatges que culminaven en assentaments, i amb una amalgamació amb la població autòctona, com va ser el cas de la Danelaw a Anglaterra.

Les fonts medievals estan d’acord en que els víkings assetjaren les costes de Galícia, Portugal i el sud d’Espanya durant tres segles. Aquestes fonts pertanyen a les tres cultures i podem dividir-les en: fonts cristianes del nord, tan cròniques com annals, fonts àrabs de diferents tipus i mencions a algunes de les sagues nòrdiques. D’altra banda tenim les evidències arqueològiques. Fins aquest moment aquesta evidència se centra en les construccions erigides per defensar a la població dels atacants d’una banda, i en la destrucció d’edificis (normalment eclesiàstics) que poden ser datats al període dels atacs d’un altra. Aquestes construccions estan totes a la zona gallega, mentre que la única evidència de destrucció al sud la podem trobar a les muralles de Sevilla.

Irene García Losquiño i els arqueòlegs  Jan-Henrik Fallgren i Ylva Bäckström.

Irene García Losquiño i els arqueòlegs Jan-Henrik Fallgren i Ylva Bäckström.

Vaig decidir seguir el mateix ordre per al projecte que els víkings van seguir al seu pas per la península, amb la qual cosa vaig començar per Galícia (tot i que és possible que passessin primer per Euskadi). Estava treballant en un article sobre els primers assetjaments a Galícia segons les fonts històriques quan va aparèixer al diari un article que deia que s’havien trobat dues àncores a una platja gallega. De seguida em vaig posar en contacte amb Mariña Patrimonio, l’associació de patrimoni local (els membres de la qual tenen uns coneixements històrics i arqueològics impressionants) per organitzar una visita per examinar les àncores. M’acompanyarien també dos arqueòlegs suecs, especialitzats en època vikinga: Jan-Henrik Fallgren i Ylva Bäckström. Al parlar amb el president de l’associació em va quedar clar que hi havia molt més per veure i examinar que les àncores, i em va suggerir que truqués en Manuel Gago, de l’Universitat de Santiago, per conèixer altres llocs que poguessin interessar-me a la costa occidental de Galícia.

D’aquesta visita i l’exploració d’una setmana de nombrosos llocs de la regió em va quedar clar que havia vist restes arqueològiques de construccions contra els víkings per estudiar, examinar i excavar, a més de llocs que bé podrien ser de procedència vikinga. Per exemple, amb Manuel Gago vàrem visitar una localització anomenada Torre do Mouros que és un tipus de construcció única, ja que va ser feta no per aturar atacs víkings, sinó per acollir i protegir a la població en un lloc remot durant els atacs. Un altre possible construcció escandinava podria ser la que es troba a Os Moutillós, just a la mateixa platja on es trobaren les àncores. Sobre aquest lloc he escrit un article que espero poder compartir aviat amb vosaltres.

 En aquests moments em trobo organitzant una altra expedició, aquesta vegada amb intenció de realitzar una petita excavació en un parell de localitzacions gallegues molt prometedores. He rebut finançament d’una institució sueca per a aquesta fi (Sven Svensson Foundation) i tant jo com el meu equip estem molt contents de poder tirar endavant aquest projecte. L’any que ve i el següent em continuaré centrant en l’impacte arqueològic a Galícia i començaré també la part andalusa del projecte. Estic planejant una estància a Sevilla d’un semestre amb l’esperança de poder trobar vestigis arqueològics a les zones destruïdes pels víkings durant els segles d’enfrontaments. Si tot surt com espero, i continuo aconseguint finançament, la zona mediterrània serà el meu tercer objectiu.

Irene García Losquiño

Centre for Scandinavian Studies, University of Aberdeen

*The Viking World, editat per Stefan Brink i Neil Price, es pot trobar a l’editorial Routledge. 

La història com a negoci: la falsa sinagoga major de Barcelona

dimarts, 24/03/2015

Fa un parell de setmanes es va inaugurar al Museu d’Història de Barcelona un nou espai per explicar i difondre la història del Call de Barcelona. Entre altres novetats aquest espai ve acompanyat d’un minuciós estudi en el qual s’intenta reconstruir al detall l’estructura de l’antic barri jueu, parcel·la a parcel·la, amb el nom dels seus antics propietaris. Com s’ha pogut desenvolupar aquesta feina? Com ja us vàrem explicar aquí, els atacs de 1391 van provocar la fi de la comunitat jueva a Barcelona. Posteriorment, les propietats particulars dels jueus (i també les comunitàries, com les sinagogues, que pertanyien per llei al Rei) van ésser venudes relativament ràpid. Gràcies a aquest fet han quedat documents de compravenda i inventaris tals com el Censos de Robres de 1393, que detallen les propietats jueves amb les afrontacions de cada casa. És així com, amb molta investigació i paciència, s’ha pogut anar reconstruint el parcel·lari corresponent a tot el Call major.

I és gràcies a aquest estudi d’anys que s’ha pogut confirmar de manera definitiva la hipòtesi que l’antiga sinagoga major NO es situa on avui tant es promociona l’actual sinagoga (que, efectivament, avui és una sinagoga en funcions i un centre cultural), sinó precisament a l’edifici del costat, al número 9 del carrer de Sant Domènec del Call. Per què remarquem aquest fet? Perquè creiem que fins ara s’ha estat explicant erròniament a molts visitants la ubicació d’un edifici tan emblemàtic a causa de motius que no res tenen a veure amb el rigor del mètode científic històric.

Ja ens heu llegit en més d’una vegada reivindicar la nostra feina com a reconstructors del passat i creiem que en aquest cas hem de reivindicar la feina d’aquells que han localitzat de manera correcta l’emplaçament de l’edifici i denunciar els motius que es duen a terme per part dels propietaris de la falsa sinagoga major per adjudicar-li una antiguitat que no està fonamentada documentalment ni arqueològicament, venent-la com la sinagoga conservada més antiga d’Europa pel fet que creuen que l’edifici té restes romanes i que els jueus de Barcelona va ser una comunitat estable des dels seus orígens fins la fi de la comunitat.

Els interessos històrics per localitzar la sinagoga major d’una comunitat jueva com la que va tenir la ciutat de Barcelona a l’Edat Mitjana és més que una recerca necessària i els motius per emprendre-la no requereixen de cap justificació: les seves raons varien i passen per l’obvietat del que representa una troballa així per a la dita ciutat, per a la història de Catalunya en general i per a la història de la comunitat jueva medieval en particular. És amb aquest esperit que a finals del segle XX es va localitzar amb corroboració, precisió, sense dubtes ni adquisicions la que podria haver estat aquesta sinagoga major en la cruïlla del carrer de Sant Domènec del Call i el carrer Marlet. Anys més tard es refusava aquesta hipòtesi per les noves evidències documentals i la manca de resultats arqueològics.

Carrer Marlet tocant a la cruïlla amb Sant Domènec del Call, antic Carrer de l'Escola de les Dones segons els últims estudis.

Carrer Marlet tocant a la cruïlla amb Sant Domènec del Call, antic Carrer de l’Escola de les Dones segons els últims estudis.

No obstant això, la maquinària sensacionalista s’havia posat en marxa: és això que denunciem. Des d’aleshores s’ha anat venent la ubicació refusada amb interessos turístics en una ciutat ja de per sí molt turística, prescindint dels estudis posteriors: no és el mateix promocionar un call jueu amb sinagoga, que sense. El museu i sinagoga nova de Ben Adret no són, segons la documentació dels últims quinze anys, l’antiga sinagoga major del call de Barcelona, tot i que la informació que des d’allí es divulga segueix estant totalment esbiaixada. I és que després del sensacionalisme i l’impacte sentimental que comporta salvar un possible edifici hereu del que fa sis segles va ser la sinagoga major de Barcelona -i la conservada més antiga d’Europa- de ser transformat en un bar; continuant per la màquina propagandística que s’aprofita dels lligams sentimentals i simbòlics que la històrica sinagoga major estableix amb la comunitat jueva local i també per a la internacional; seguint per les al·lusions a les característiques de la construcció ideal segons els tractats legals judaics com a elements identificatius de l’edifici -quan durant l’Edat Mitjana aquests barems no es van veure realitzats, ni els jueus en les sinagogues, ni els musulmans en les mesquites-; i acabant per la donació per part d’un particular de Nova York d’un Séfer Torà de l’Edat Mitjana en motiu de la recuperació d’aquesta sinagoga; després de tot això, l’acceptació de l’error seria massa vergonyós i massa difícil assumir que primer, s’havien equivocat de casa; segon, que la que sí que era la sinagoga major de Barcelona és el restaurant on s’estan servint vins i embotits a l’edifici del costat; i tercer, que la que s’havia venut durant tants anys com la sinagoga més antiga, realment, per manca d’estudis arqueològics, potser no ho és.

    No volem ni podem exposar detalladament els punts de les recerques dels últims quinze anys, però creiem que sí podem alabar els estudis pel que representen i en quin punt de discussió han deixat aquesta dualitat de sinagogues. El problema, creiem, és que malgrat que la bona feina dels investigadors ha quedat palesa i publicada, des de moltes esferes -especialment del sector turístic- s’ha seguit difonent la versió desactualitzada, la no acadèmica. I estem segurs que molts dels visitants d’aquest enclavament haguessin agraït saber les últimes novetats del lloc. Volem expressar que això no resta pas importància a les funcions actuals com a sinagoga i com a centre de difusió cultural del judaisme (molt necessària avui dia), però sí a la difusió de la història i el patrimoni de l’antic Call de Barcelona. I és gracies a l’estudi que s’ha presentat que no només es pot conèixer la localització exacta d’aquesta sinagoga, sinó la de les altres tres del Call, a més d’ampliar els límits d’aquest pel seu vessant nord. Entre els propietaris s’ha pogut identificar aquells que van sobreviure o no a la massacre de 1391, a més de comprovar qui tenia les propietats més copioses. Tot plegat ens ajuda a fer una composició cada vegada més completa de la comunitat jueva medieval de Barcelona.

Esperem que en el futur, entre tots, puguem redreçar allò que s’ha dit i deixar que el rigor històric sigui el protagonista d’una ciutat com Barcelona.

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

Bibliografia bàsica:

RIERA I SANS, Jaume, “La sinagoga major dels jueus de Barcelona. Proposta de localització”, Butlletí del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, 9 (hivern 1997), 60-71.

RIERA I SANS, Jaume, “La sinagoga Major dels jueus de Barcelona en la tradició documental”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XX, Col·legi de Notaris de Catalunya, 2002, 7-73.

RIU-BARRERA, Eduard, “La falsa sinagoga de Barcelona”, L’Avenç, 270 (juny 2002), 78-79.

VECLUS, SL (Francesc CABALLÉ, Reinald GONZÀLEZ), Recerca documental de la finca del carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call núm.8 de Barcelona, Barcelona, Veclus SL, 2002 [enllaç]

MORA, Victòria. El Call: el barri jueu de Barcelona. Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, 2007.

CABALLÉ Francesc i CASTELLS Eloi, L’Estructura urbana del Call de Barcelona, MUHBA Documents 10, Barcelona, 2015.

L’Anunciació de Cambrón, relleu de procedència no-tant-desconeguda de la Yale University Art Gallery

dimarts, 3/02/2015

Al més de setembre vaig intervenir al Congreso General de Historia de Navarra. En la meva  comunicació posava de manifest el desconeixement, per part dels investigadors, d’un treball publicat per Francesca Español l’any 1996. En aquest treball la professora Español oferia unes claus molt interessants per a interpretar algunes restes de la desapareguda església de San Nicolàs de Navarra en relació amb la portada de Santa Maria de Covet.

Una fet similar s’ha donat amb un relleu de l’Anunciació, conservat actualment a la Yale University Art Gallery (New Haven, Connecticut: N. inv. 1968.37). La peça ingressava en la col·lecció americana en 1968, i fins avui havia estat considerat de procedènica desconeguda, probablement navarresa. Bé, en realitat, potser caldria dir que els responsables de la col·lecció ignoraven l’origen de la peça, ja que Walter Cahn, en un llibre escrit amb Linda Seidel, Romanesque Sculpture in American Collections. I. New England Museums (New York, 1979, p. 74-76, n. 8), ja informava que la peça procedia del monestir de la Concepció de la Mare de Déu de Cambrón, Cinco Villas (Saragossa).

Relleu de l'Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Relleu de l’Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Per a la historiografia hispànica, en canvi, la peça de Cambrón estava desapareguda des que els propietaris del monestir havien venut el relleu a un antiquari de Saragossa. Les úniques referències conegudes eren dues imatges publicades en sengles obres de Francisco Abbad Ríos dels anys 1954 i 1957. Fins ara cap investigador espanyol havía relacionat l’Anunciació de Cambrón amb la de Yale i cap s’havia fet ressò de la correcta atribució de Cahn, de fa 35 anys!

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución
Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Lògicament, la quantitat d’articles que es publiquen cada any, la multitud de mitjans i de llengües en què es publiquen fan molt difícil estar al corrent de totes i cadascuna de les novetats. Tanmateix, crida l’atenció que essent l’obra de Cahn i Seidel del 1979 referència indispensable per als museus de Nova Anglaterra i, per damunt de tot, havent estat W. Cahn professor a Yale des de 1965, sobta que la pròpia galeria d’art d’aquesta prestigiosa institució universitària no hagi actualitzat els registres. L’omissió resulta veritablement sorprenent.

El relleu de què parlem és una peça interessant tant pel cànon exageradament allargassat de les figures com per les peculiaritats iconogràfiques que mostra. D’una banda la voluminosa flor que l’àngel ofereix a la Mare de Déu, de l’altra pel llibre obert que subjecta i, finalment, per la casulla que vesteix. Cahn només ofereix hipòtesi per al llibre, que relaciona amb la profecia d’Isaïes (Is., 7, 14) al·ludint a la miraculosa concepció de la Mare de Déu.

Des de l’inici del segle XIII el monestir de Cambrón era seu d’una comunitat cistercenca femenina procedent de Santa Maria d’Iguácel (Osca) i que va mantenir aquest emplaçament a les Cinco Villas fins 1588. Aquell any, a causa de les disposicions del Concili de Trento, es van traslladar a l’església de Santa Llúcia de Saragossa. Aleshores el monestir va passar, en diverses ocasions, de mans cistercenques a laiques fins que amb la Desmortització de Mendizábal esdevé, definitivament una explotació agrícola laica. Les dependències monàstiques esdevenen aleshores cavallerissa, magatzem i vivenda dels propietaris, entre d’altres. La manca d’atenció i el canvi de funció van anar convertint aquest magnífic cenobi en una ruïna. Vergonyosa ruïna, amb els ulls d’avui, atès que encara espera la imprescindible intervenció d’alguna autoritat capaç d’entendren la importància patrimonial i històrica. El cas és tant sagnant que fa pocs anys la premsa recullia la notícia que els propietaris posaven en venda el monestir atès que no podien mantenir-lo i recuperar-lo [“Un monasterio cisterciense de Sádaba se vende en Internet“, El Periódico de Aragón, 8 de febrer de 2004].

Veient l’estat actual d’abandonament del monestir, potser cal pensar que l’entrada de l’Anunciació redescoberta en el mercat antiquari i el trasllat als Estats Units era el millor que podia passar. Les fotografies del web del Museu mostren un estat de conservació similar al de la fotografia publicada en 1954. Pot semblar una afirmació sorprenent peròés evident que en casos similars ha estat pitjor el remei que la malaltia. Així, per exemple, la portalada de Cerezo de Rio Tirón (Burgos), que es “conserva” actualment al parc de la Isla (Burgos), va ser recuperada en 1931 a Vitòria quan estava a punt per sortir d’España de forma fraudulenta. El relleu amb l’Epifania de la mateixa església que sí que va sortir i actualment es conserva a The Cloisters (Metropolitan Museum, New York). Aquest relleu es troba en un bon estat de conservació, la portalada en canvi esllangueix vora l’Arlanzón, amb la capa escultòrica externa i la policromia pràcticament desapareguda. Malgrat les protestes d’associacions i amics del romànic ha calgut esperar al darrer mes de desembre per a què l’Ajuntament de Burgos hagi decidit el trasllat a un lloc protegit.

Comparació de l'estat de conservació d'un dels Vells de l'Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Comparació de l’estat de conservació d’un dels Vells de l’Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Espoli, abandó, ruïna, oblit… què més pot passar-li al monestir de Cambrón? Com a mínim ara sabem on va anar a parar el relleu; esperem que aquesta “redescoberta” marqui un canvi de sort del desafortunat monument.

Juan Antonio Olañeta Molina

Ars Picta-Universtitat de Barcelona

L’article de Francesca Español és Español Bertrán, Francesca., “L’escultura romànica catalana en el marc dels intercanvis hispanollenguadocians”, en Gombau de Camporrels, bisbe de Lleida. A l’alba del segle XIII, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996

Els llibres d’Abbad Ríos són: Abbad Ríos, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, pp. 66 y 77 y foto 44; Abbad Ríos, Francisco, “Cambrón”, en Catálogo Monumental de España. Zaragoza, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1957, p. 603, imagen 1579.

Trobareu més detalls de la “redescoberta” a: Olañeta Molina, Juan Antonio, “El desaparecido relieve de la Anunciación de Cambrón estaba en la Universidad de Yale” (07/01/2015).

A cada porc li ve el seu Sant Martí

dimarts, 11/11/2014

Avui, 11 de novembre, és Sant Martí. El dia en què el santoral recorda aquell soldat que va arribar a ser bisbe de Tours, del qual, segons assegurava el mestre Joan Beleth (+ 1165 ca), els reis de França acostumaven a portar-ne la capa a les seves batalles com a estendard.

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

Però en aquesta ocasió no parlarem del que és considerat el fundador del monacat occidental i dels seus fets i miracles, enderrocant temples pagans, lluitant contra l’arrianisme o tornant a la vida més d’un mort. I, sota aquest títol, tampoc farem referència als casos de corrupció que es destapen al nostre entorn, de manera cada vegada més quotidiana. En lloc d’això, ens fixarem en el que es feia al voltant d’aquesta data a moltes llars, fossin urbanes o rurals, una tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies. Parlem de la matança del porc i el que suposà el consum d’aquest animal en l’alimentació medieval. Una bèstia que des de segles ha fet les delícies de molts i ha fet fugir esperitats molts d’altres, espantats per la seva impuresa, terrenal o espiritual.

Que fer la matança del porc en aquest moment de l’any és una tradició que recula enrere en els segles es pot comprovar en les representacions simbòliques dels mesos de l’any que trobem a l’iconografia de l’època. Potser l’exemple més clàssic és el de la portalada romànica de Ripoll, en el qual el novembre dues persones (una d’elles, una dona?) donen el cop de gràcia a un porc amb un garrot i la part posterior d’una destral. O també ho veiem al Lunari e reportori del temps de Bernat de Granollacs (+ 1478 ca) (se’n conserva una edició impresa de 1513), en el qual per il·lustrar el mes de novembre, dos homes sentencien amb un garrot el que sembla un porc senglar.

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El consum de porc funcionava com un veritable signe distintiu dels cristians respecte musulmans i també jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava l’ingesta de carn d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: «No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs» (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament prohibit per l’Alcorà: «perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là» (Sura 2:173).

A la taula cristiana, en canvi, el porc era benvingut, i de quina manera. En part perquè fins a finals de la plena edat mitjana, el porc era de fàcil cria, tingut en semillibertat als boscos glandífers de tot Europa. Entre els segles XI i XIII la popularitat de la seva cria es va veure afectada a causa de les rompudes i la desforestació, que van provocar que s’anés cap a un major tancament dels porcs i una certa marginació de la seva carn. Malgrat això, continuava sent un habitual de les cases de pagès. A les darreries de l’edat mitjana, Eiximenis comentava que el so que s’acostumava a sentir a les cases de pagès no era el dels instruments i els ocells sinó de «porchs e bous e cabres».

Però no era només una qüestió de pagès: a Barcelona, el Consell va prohibir el 1301 que els porcs es passegessin lliurement pels carrers de la ciutat, mentre sabem que al convent de Santa Anna de Barcelona, al segle XIV, es criava durant l’any un porc que es sacrificava i es menjava per Nadal. I per aquells mateixos anys, en una vila catalana, un teixidor llegava a la seva dona, entre els béns que tenia a casa, «unum baconem carnis porci salsiet unum porcum vivum».

 Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

 

La matança del porc es feia cap al mes de novembre. Com hem vist, es deuria estabornir el porc amb un garrot o similar i a continuació se’l deuria dessagnar amb un tall al coll i recollint-ne la sang, com es veu a una imatge extreta del Taccuinum Sanitatis. La seva carn es menjava fresca per les festes de Nadal, mentre que el que en quedava es salava per fer-ne conserves que duraven tot l’any. Aquesta carnsalada de porc s’utilitzava tot l’any per cuinar i moltes vegades, sobretot a les llars més humils, resultava ser l’única proteïna dels àpats, com a acompanyament de les verdures: «si es talla per acompanyar carbasses o cols, s’ha de tallar prima i menuda. I si és per acompanyar un altre menjar, tallades amples» (Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, cap. XXXX). Per això quan el metge de Francesc Eiximenis reprovava un gran golafre eclesiàstic pel seu estil de vida poc “saludable” i ostentós, li recomanava tornar a la carnsalada per portar una dieta més humil:

 

 

«Cant dehits que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dich-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d’ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada, e que beguats de la aygua axí com lavors fèyets e del vinagre bé amerat.» (Com usar bé de beure e menjar, cap. XII).

 

El porc fresc, en canvi, estava reservat habitualment a taules més exquisides. Alguns receptaris de l’època el posen en un lloc destacat, com el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, on es poden trobar molts detalls sobre com cuinar-lo. Hi té un paper destacat el porcell, el porc petit des que neix fins que el desmamen o fins que és mig fet. Les indicacions del receptari comencen des de la preparació de la bèstia, un cop mort. Per cuinar-lo a l’ast, s’aconsella d’escaldar-lo per treure-li els pèls («e axí feràs bell lo porcell») (cap. XI). Per farcir-lo, es recomana posar-hi la resola (o raola, una fregida dels menuts), les mursies (possiblement un tipus d’embotit), alls perbullits (és a dir, escaldats), julivert, marduix i ceba, tot tallat ben fi, a més de panses i quatre ous per lligar tot plegat (cap. XII).

Un cop preparat, farcit i rostit a l’ast (cap. XIII) –tal i com s’acostumava a fer a l’hivern–, la carn de porcell o de porc fresc es podia acompanyar, ens diu el Llibre de totes les maneres de potatges, amb allada blanca, salpebre (un adob fet amb sal i pebre) o salsa horugua. Però, què és aquesta darrera salsa? No us fa pensar, a primer cop d’ull, en aquelles larves verdes de tantes potes que es converteixen després en papallona? Doncs no cal que, en el cas que la vulgueu preparar, feu una picada d’erugues, perquè el seu ingredient principal en realitat és la ruca (Eruca sativa), aquesta planta de sabor lleugerament picant que des de fa uns anys s’ha fet tan popular com a acompanyament de, per exemple, les amanides o la pasta o bé posada sobre la pizza.

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

 

 

Per a fer salsa horugua només necessiteu ruca, vinagre per estovar-la, espècies com pebre, gingebre, clau i canyella i una mica de mel. Cal fer per començar una pasta picant la ruca amb el vinagre i escaldar-la amb aigua bullent. Després es trempa amb una mica més de vinagre i les espècies i finalment se’n corregeix el sabor amb mel o similar. Es serveix en un plat profund (greal). Si s’utilitza específicament per acompanyar el porc a l’ast, podeu posar-hi, a més, figues i molt de safrà «per so que vengua bé grogua» (cap. CLXV).

 

 

 

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua

Si vols ffer horugua, primerament ralla-le e piqua-la ffort, e axeta-la ab bon vinagre, e ffe’n pastadura. E cogua bé e escalda-le VIIIIº veguades ab aygua bulent. E cada vegada pica-la ffortment. Si és massa dura, pots-hi metre vinagre, e pica-ho. E quant serà bé piquat, exeta-ho. E pots-ho axetar en lo morter matex. E cada veguada ne gita la aygua. E puys destrempa-la ab vinagre per sabor, e ab espícies: pebre, gingebre, clavels, canyella; e mit-hi mel ho arop, ho sucre a hom deliquat. E mit-la per gresals. E dóna-la ab porc ffresc ho ab pex sellat.

 

Podeu provar de fer-la vosaltres mateixos, és senzilla de preparar i un acompanyament excel·lent per un bon porc a l’ast!

Carme Muntaner i Alsina

IRCVM – Universitat de Barcelona

www.eblamanuscripta.cat

 

A vegades llegir no és tan fàcil

dimarts, 21/10/2014

Tots coneixem perfectament el significat que té el verb ‘llegir’: Distingir i anar dient oralment o mentalment el sons i paraules figurats per les lletres d’un text, per tal d’adquirir coneixença del contingut d’aquest (DCVB). Fins aquí tot sembla molt fàcil, llegir pot agradar més o menys, però en l’actualitat la gran majoria de la població que viu i treballa a Catalunya és capaç de fer-ho. Si en comptes de tenir davant un text actual, escrit a mà o en ordinador, tenim un text de fa cent, dos cents o tres cents anys la cosa es comença a complicar una mica.

La major part de persones que escriuen en aquest blog es dediquen a estudiar l’Edat Mitjana, per tant, solen treballar amb documentació escrita fa més de cinc-cents anys i, aquí, la cosa és complica bastant. Les complicacions vénen, no només a l’hora de ser capaç de desxifrar el text en qüestió, és a dir, de disposar d’unes bones nocions de paleografia, sinó també a l’hora d’interpretar-lo. En comptades ocasions els textos medievals presenten els moderns signes de puntuació, un codi que ens ajuda enormement en la lectura.

Pàgina de les Homilies d'Organyà, s. XII-XIII

Pàgina de les Homilies d’Organyà, s. XII-XIII

Un parell d’anys endarrere, en l’acte d’inauguració del curs 2012-2013 del màster de Cultures Medievals (podeu veure la conferència completa a la pàgina web de l’IRCVM), la doctora Rosa Lluch va exemplificar a la perfecció la dificultat que suposa puntuar i interpretar correctament els textos històrics. Per fer-ho apuntava la importància que poden significar dues comes i com, aquestes, poden canviar completament el significat de la famosíssima frase de Torres i Bages:

Catalunya serà cristiana o no serà.

Aquesta frase, atribuïda al que fou bisbe de Vic i visible a la façana del monestir de Montserrat canvia radicalment si hi afegim un parell de comes:

Catalunya serà, cristiana o no, serà.

L’oració no presenta massa complicacions interpretatives, però, afegint, o sostraient, un parell de signes de puntuació canvia radicalment el seu significat. Si això succeeix amb una frase escrita en català actual imagineu-vos la dificultat amb la que es troben els medievalistes a l’hora de treballar.

Un altre aspecte que cal tenir ben present a l’hora de tirar endavant qualsevol recerca és el canvi de significat que pateixen les paraules al llarg del temps. Els mots apareixen, desapareixen, entren en els diccionaris oficials per després sortir-ne quan ja no són utilitzats. Un exemple el trobem en la paraula ‘mainada’, aquest mot, que avui acostuma a significar el “conjunt de criatures d’una casa”, tenia durant l’Edat Mitjana un significat ben diferent ja que per ‘mainada’ s’entenien el “conjunt de guerrers súbdits d’una casa feudal”.

Martí de Riquer, en la introducció del llibre Los Trovadores: historia literaria y textos, evidenciava la importància que té pel lector que s’aproxima a aquells textos conèixer la societat feudal en la qual foren escrits. Per tal d’exemplificar-ho, utilitzava els següents versos de Guillem de Berguedà (1138-1192):

Et irai lai si·us platz, e no,

qu’en mi non a dreit ni razo

mas cum sers, si Deus mi perdo,

pus mos mas dins los vostres tinc

5e de vos servir no·m retinc.

Doncx, pus en mi non a ren mieu,

faitz ne cum pros dona del sieu…

Vostres suy ses autr’ochaizo,

per la bona fe qu’ie us covinc (…)

 

[Iré allí, si os place, o no [iré si no os place], porque en mí no hay derecho ni razón sinó como en un siervo (¡que Dios me perdone!), pues tuve mis manos dentro de las vuestras y no me abstuve de serviros. Así pues, ya que en mí no hay nada mío, haced de mí como noble dama con lo que es suyo…Soy vuestro sin ningú pretexto, por la buena fe que os prometí]

El text, per un lector del segle XXI, no vol dir gran cosa i és que els mots que hi apareixen, en paraules de Riquer: “han perdido el valor inmediato”.  Entre la nostra interpretació i allò que el poeta volia transmetre hi ha un abisme. Per tal d’evidenciar alguns dels significats perduts posarem un parell d’exemples. El primer, al vers 4, “pus mos mas dins los vostres tinc”; en aquest cas, Guillem de Bergadà fa una referència explícita al ritus de la immixtio manuum. Aquest ritual, que tenia lloc en l’acte d’homenatge, consistia en la col·locació de les mans, per part del vassall, dins les mans del seu senyor. Seguint amb aquesta metàfora feudal arribem al vers 5 on s’hi pot llegir el verb ‘servir’ que en el llenguatge de l’època no volia dir altra cosa que “complir les servituds vassallàtiques”. El mot ‘dona’ (vers 7)  ha de ser comprès en el sentit feudal del terme, és a dir senyora feudal a la qual prestar jurament de fidelitat i servir-la, és a dir rendir-li vassallatge, en aquest cas un vassallatge amorós.

Homenatge medieval.

Il·lustració medieval d’un homenatge. Archives Départementales de Perpignan.

Per evidenciar la relació amorosa, doncs, no es fa altre cosa que servir-se d’un cerimonial prou conegut per la gran majoria de trobadors que, a banda de ser uns magnífics poetes, eren senyors feudals. Guillem de Berguedà, sense anar més lluny, era vassall del comte de Cerdanya i dels Mataplana i, alhora, era senyor i disposava d’una mainada de vassalls al seu càrrec.

 

L’italià, una de les llengües romàniques que menys evolucions ha sofert, juga també males passades al lector modern, fixem-nos sinó en Dante i en un dels seus sonets més coneguts:

 

Tanto gentile e tanto onesta pare

la donna mia, quand’ella altrui saluta,

ch’ogne lingua devèn, tremando, muta,

e li occhi no l’ardiscon di guardare.

 

5Ella si va, sentendosi laudare,

benignamente d’umiltà vestuta,

e par che sia una cosa venuta

da cielo in terra a miracol mostrare.

 

Mostrasi sì piacente a chi la mira

10che dà per li occhi una dolcezza al core,

che ‘ntender no la può chi no la prova;

 

e par che de la sua labbia si mova

un spirito soave pien d’amore,

che va dicendo a l’anima: Sospira.

 

El text, après de memòria en la majoria d’escoles italianes, sembla fàcil de comprendre. La majoria de paraules es continuen utilitzant en la llengua actual, però el seu significat és radicalment diferent. Gianfranco Contini, historiador de la llengua italiana i un dels major experts de l’autor florentí, va dedicar un article, exclusivament, a la interpretació d’aquest sonet (Esercizio d’interpretazione sopra un sonetto di Dante). Per no allargar-nos massa ens fixarem, només, en el primer vers de la primera estrofa. Comencem pel ‘pare’, verb que en l’italià actual es podria traduir com ‘sembla’, la traducció doncs seria: “tant gentil i honesta sembla (…)”. Ara bé, en l’italià de Dante, ‘pare’ no vol dir pas ‘semblar’ sinó que prové del verb ‘apparire’, és a dir ‘aparèixer’ o ‘manifestar-se: “tant gentil, tant honesta, en la seva manifestació/ en la seva aparició/ en el seu passar”. Els mots gentil i honesta estan recoberts, també, d’un significat especial i és que segons Contini “gentile è nobile, termine insomma tecnico del linguaggio cortese; onesta, naturalment latinismo, è un suo sinonimo, nel senso del decoro esterno”.
Aquests petits exemples ens ajuden a comprendre el salt mental i social entre la societat medieval i la nostra. Al aproximar-nos als seus textos escrits hem de ser conscients que mai els podrem comprendre en la seva totalitat. La nostra pretensió, doncs, ha de ser aquella d’intentar comprendre i entendre el màxim possible, sabent que sempre se’ns escaparà algun significat amagat. L’Edat Mitjana, com qualsevol altra època i societat, vol les seves claus per comprendre-la en la seva totalitat. Unes claus que a l’inici poden resultar difícils d’adquirir però que a la llarga et permeten d’obrir moltes portes.

 

Ivo Elies

ARDIT Cultures Medievals

 

La vida universitària a l’Edat Mitjana: bon inici de curs!

dimarts, 16/09/2014

Ahir era 15 de setembre, el dia que tradicionalment ha donat inici al curs escolar, almenys a Primària i a Secundària. És hora de folrar llibres, preparar les maletes, les llibretes, les bates per als més petits… Per això, com que sempre ens aprofitem del calendari per trobar una excusa per als nostres posts, hem pensat fer una mirada ràpida als estudiants medievals: com vivien els alumnes dels estudis generals i de les primeres universitats, entre el segle XII i el XV? Malgrat que ens sembla una qüestió excel·lent per una entrada d’aquest blog, avui no ens pararem a exposar el desenvolupament dels estudis generals i de les primeres universitats a partir del segle XII, ni el renaixement cultural que els va fer possibles, sinó que girarem els ulls cap als estudiants, per fer-ne una semblança a través d’algunes de les fonts que ens en parlen.

 

Enric de Germània impartint una lliçó als estudiants de Bolonya, a finals del segle XIV

Enric de Germània impartint una lliçó als estudiants de Bolonya, a finals del segle XIV

 

Una d’elles són les cartes que els estudiants –desplaçats des de molt lluny a París, Orleans, Bolonya… – enviaven a les seves famílies o als seus benefactors. Cartes que alimenten certa suspicàcia envers els joves que les escrivien. El tema estrella són sempre els diners; com deia un pare en una carta de resposta “La primera cançó d’un estudiant és sempre una petició de diners, i no es veurà mai una carta on no en demani”. Vegeu, per exemple, aquest model de carta (a punt per a qui el volgués copiar) escrit a Oxford al voltant de 1220:

B. al seu venerable senyor A., salut. Aquesta lletra és per informar-vos que estic estudiant a Oxford amb la més gran diligència, però la qüestió dels diners dificulta molt el meu progrés, ja que fa dos mesos que vaig gastar l’últim que em vau enviar. La ciutat és cara i exigeix molt; he de pagar-me l’allotjament, comprar aliments i gastar en moltes altres coses que ara no puc especificar. Per això suplico a la vostra paternitat que, instigat per la misericòrdia divina, em socorreu, per tal de poder completar el que he començat amb bon peu. Sapigueu que sense Ceres i Bacus, Apol·lo es refredarà.

 

L’última frase és una paràfrasi d’una altra al·legoria clàssica: “Sine Cerere et Baccho, friget Venus”: sense Ceres (pa) i Bacus (vi), Venus (l’amor) es refreda. El nostre estudiant, fent gala que almenys les dites llatines sí que les ha estudiat, ho canvia: sense pa i vi, l’estudi, el coneixement, es refredaran. Per si de cas el pare fos garrepa, altres cartes fan l’elenc de lamentacions dels estudiants: la vida a la ciutat és cara, i encara ho serà més si es pot al·legar un hivern dur, un setge, tempestes que han arrasat els conreus, massificació d’estudiants… o que l’últim enviament de diners no ha arribat, perquè el missatger ha sigut atracat, o ha fugit amb els diners, etc. A tot això, els models de cartes que els pares podien respondre són majoritàriament amables, i segurament anaven acompanyats de diners per a l’estudiant. En alguns casos, però s’han conservat cartes de pares enutjats –“He descobert que vius dissolutament i mandrosament, preferint la disbauxa al control i el joc a la feina, dedicat a tocar la guitarra mentre els altres estudien…”– davant de carreres massa llargues –“Aquest és el vint-i-vuitè any que fa que et dediques a l’estudi…”– o davant de les queixes sobre la duresa de l’estudi –“Si no vols estudiar, et faré tornar a casa … i no et pensis que estaràs ociós, sinó que aprendràs a treballar amb les mans”.

 

El cronista i canonge Jacques de Vitry, a la seva Historia occidentalis, parla així dels estudiants a París entorn de l’any 1200:

Un dels col·legis medievals de la Universitat d’Oxford

Gairebé cap dels estudiants a París, estrangers o nadius, tenia temps per a res que no fos estudiar: alguns estudiaven només per saber, és a dir, per curiositat; altres per tal de ser coneguts, és a dir, per vanitat; i altres per diners, és a dir, per cobdícia i simonia. Però molt pocs estudiaven per tal d’edificar o ser edificats. Discutien i es barallaven no només per qüestions de sectarisme o disputes acadèmiques, sinó que també les diferències entre països causaven hostilitats, odis i enveges entre ells, i es cridaven sense cap vergonya tota mena d’insults els uns als altres. Deien que els anglesos eren bevedors i tenien cua; els fills de França, orgullosos, efeminats i adornats com dones; els germànics, furiosos i obscens en el plaer; els normands, ximples i vanitosos, els de Poitiers, traïdors i amics de la Fortuna. Consideraven els de Borgonya vulgars i estúpids; i condemnaven els bretons per lleugers i frívols, acusant-los a vegades de la mort d’Artur. … Com a resultat de tants insults, es passava de les paraules a les garrotades.

I no parlaré dels estudiants de lògica, davant dels ulls dels quals brunzien les mosques d’Egipte, és a dir, les subtilitats sofístiques, “de manera que és impossible entendre el seu parlar ridícul on”, com diu Isaïes, “no hi ha saviesa”. Els doctors en teologia, des de la càtedra de Moisès, s’inflaven de coneixement, però no de caritat. Predicant el que no practicaven … multiplicant les prebendes i ambicionant dignitats … tants d’ells volien ser mestres que molts no aconseguien estudiants si no era amb súpliques i diners.

 

Però, a més de deixar-nos entreveure uns estudiants i uns pares d’estudiants que no s’allunyen tant de nosaltres –com vèiem a les cartes–, i alhora saber que des de la catedral de Liège Jacques de Vitry s’escandalitzava de com els estudiants i els professors es perdien en disquisicions inútils, també les fonts històriques ens recorden el valor de l’estudi, i el respecte degut als estudiants. Acabem, per tant, amb un fragment del privilegi que va emetre Frederic I Barbarroja a favor dels estudiants, l’any 1158, conegut com Authentica Habita o Privilegium scholasticum:

authentica habita Cambridge

Authentica Habita de Frederic I, 1158. Cambridge, Mass. Harvard Law Library 63, f. 98v.

Després d’una curosa valoració per part de bisbes, abats, ducs, comtes, jutges i altres nobles del nostre sacre palau, Nós, per la nostra magnanimitat, hem emès aquest privilegi per a tots els estudiants que viatgen per amor a l’estudi, i especialment per als mestres de les lleis santes i divines, perquè puguin anar als llocs on desenvolupen els seus estudis amb seguretat, tant ells com els seus missatgers, i puguin estar-s’hi sense perill. Perquè creiem que és convenient que, amb bon comportament, tots ells gaudeixin de la nostra lloança i protecció; i amb un amor especial els defensarem de qualsevol dany, per tal com ells il·luminen el món amb la seva ciència i eduquen els súbdits a viure en obediència a Déu i a Nós, els seus ministres.

Perquè qui no tindria compassió dels qui s’exilien per amor al coneixement, que abandonen la riquesa per la pobresa, que exposen les seves vides a tots els perills i a vegades pateixen danys corporals infligits pels homes més vils. Per això, Nós declarem aquesta llei general i perpètua, per la qual en el futur ningú podrà ser tan temerari com per infligir cap dany als estudiants, o ocasionar-los cap pèrdua … I que sàpiguen els violadors d’aquesta constitució, així com els governants de cada ciutat, que se’ls exigirà la restitució quadruplicada de la pèrdua, i que, essent marcats per aquesta infàmia, perdran la seva autoritat per sempre.

… Nós ordenem que aquesta llei s’inclogui entre les constitucions imperials sota el títol ne filius pro patre, etc.

Donada a Roncaglia, l’any de Nostre Senyor de 1158, al mes de novembre.

 

Laia Sallés Vilaseca (IRCVM-UB)

1391: Atac al Call

dimarts, 5/08/2014

Avui dimarts és una d’aquelles efemèrides que potser seria millor no haver de remarcar mai. El 5 d’agost de 1391 hi hagué un dels pitjors atacs al call de Barcelona, que acabarà ferint de mort la comunitat jueva de la ciutat. On es trobava, però, aquesta comunitat, i per què fou atacada?

Mapa del Call de Barcelona – Pere López

Com podeu veure a la imatge, el Call Major de Barcelona tenia la seva porta principal a la plaça Sant Jaume, a l’actual carrer de Sant Honorat, i s’encabia aproximadament entre el carrer del Bisbe, la plaça Sant Felip Neri i el carrer dels Banys Nous. El Call Menor o d’en Sanahuja, format als primers anys del segle XIV arran de l’expulsió de jueus decretada a França el 1306, li era molt proper: actualment queda entre els carrers de la Boqueria, d’Avinyó, de Rauric i de la Lleona.

La presència de jueus a Barcelona està documentada almenys des del s. IX. La mateixa comunitat assenyalarà en diverses ocasions ser descendent de la primera diàspora jueva després de la destrucció del Temple de Jerusalem, l’any 587 a.C., per part de Nabucodonosor. D’aquesta manera els jueus barcelonins intentaven desmarcar-se de l’acusació més perillosa, la de “deïcides”, ja que haurien estat ja fora d’Israel molts anys abans de la crucifixió de Jesús. Fos certa o no aquesta dada -de fet, fonts arqueològiques apunten que els jueus van arribar a les costes catalanes en període romà-, sobre ells requeien les mateixes disposicions que a la resta de jueus europeus, especialment pel que fa a ser ells mateixos “propietat reial” i anar degudament identificats com a jueus.

Que els jueus fossin propietat reial ens pot sobtar avui en dia, però la legislació de molts regnes va anar incorporant aquesta idea en època medieval. Ésser propietat reial donava compte de la seva excepcionalitat d’estatus -ja que els feia distingir clarament dels cristians, moltes vegades entenent aquesta “possessió” reial com a conseqüència del seu màxim pecat- i aportava al monarca o príncep una font d’ingressos més que notable. Aquesta qüestió, que trobem ja als Usatges de Barcelona o als Furs de Terol, és posada per escrit en nombroses ocasions i, com assenyala Jaume II en una carta a l’arquebisbe de Tarragona, és de domini públic:

 

[Barcelona, 19 de març de 1300]

A Catalunya és sabut per tothom que tots els jueus de totes les ciutats i altres llocs de Catalunya, són propietat de la nostra cambra (sunt res propie camere nostre). Per això podem, i així ho tenim per costum des de fa molts anys, Nós i els nostres predecessors, imposar-los tributs, subsidis, col·lectes i qualsevol altra petició que tinguem, a la nostra lliure voluntat.

 

Si bé la propietat reial podia significar protecció, en alguns moments convertí els jueus en l’objectiu de les ires populars i nobiliàries contra el rei: atacant els jueus s’atacava també el poder i la butxaca reials. Tampoc no era pas el primer cop que s’atacava la comunitat de Barcelona. Durant la Setmana Santa eren habituals els aldarulls contra els jueus, motiu pel qual s’acostumaven a tancar les portes dels barris jueus durant uns dies. Un altre episodi significatiu en aquest sentit va tenir lloc el 1348, després de l’esclat de la Pesta Negra, quan la població es revoltà contra els jueus i atacà el call. No van haver-hi acusacions d’enverinament de pous (com sí que va passar a altres llocs com Alemanya), però l’avalot fou igualment colpidor amb uns 20 morts i una destrossa considerable de documentació. Altres llocs, com Tàrrega, van patir pitjor destí.

Anys després, el 6 de juny de 1391, arran d’una sèrie de sermons incendiaris de l’ardiaca Fernando Martínez, vicari general de Sevilla, l’aljama de Sevilla va ser assaltada i molts dels milers de jueus que hi vivien morts o forçats a convertir-se. Encara que els exaltats seguidors del dit ardiaca hi van tenir un paper important, s’hi van sumar altres interessos polítics i econòmics: d’una banda, la Corona de Castella estava en interregne, i a alguns nobles els hi interessava afeblir les propietats reials; de l’altre, l’atac al call significava també, com deiem abans, una gran ocasió per destruir i fer desaparèixer documentació de propietats i préstecs, i així posar fi a tots els deutes que es podien tenir amb els prestamistes de la comunitat jueva. L’atac a l’aljama de Sevilla va ser una guspira que va encendre tota la península, sempre amb aquest mateix rerefons econòmic i polític, a més de l’odi als jueus: el 18 de juny es repetia l’atac a Toledo, i a inicis de juliol començaren els avalots a la Corona d’Aragó. Malgrat les ordres del rei Joan I amenaçant els revoltats i decretant l’aïllament dels calls, el 9 de juliol els avalots es van apoderar de la ciutat de València, arribant al punt de fer desaparèixer la històrica aljama de la ciutat, i el 10 de juliol van iniciar-se a Mallorca.

Els historiadors, de tant en tant, som afortunats i comptem amb fonts realment detallistes que ens transporten al passat. El Diari del consell de Barcelona n’és una, i trobem que és prou descriptiva com per què ens expliqui ella mateixa què va passar quan els avalots van arribar a la capital del Principat:

 

Dissabte, XXII juliol. Es féu ajust de ciutadans honrats i homes de mar, que durant tot el dia estigueren armats a la Casa del Consell de la ciutat, de manera que si se sentia soroll o avalot del poble contra els jueus es despertessin i l’aturessin, de manera que no es pogués fer mal als dits jueus, com havia succeït el mateix mes a la ciutat de València, on havien mort gran nombre de jueus i robat tot el Call jueu de València.

Dissabte, V agost. Fou la festa de Sant Domènec confessor. Es mogués avalot contra els jueus de Barcelona a l’hora de despertada, i tot el Call fou robat, i morts diversos jueus, i altres fets cristians.

Dilluns, VII. […] Es determinà que alguns castellans que havien portat a terme l’avalot del Call fossin empresonats i se’ls hi fes la justícia que mereixien. […] Gairebé passada l’hora de mig jorn, començà un avalot de mariners i pescadors, que anant pel carrer de la Mar vingueren amb armes i ballestes a punt, i anaren a la plaça del Blat dient “mori tothom, i visca el Rei i el poble”. S’ensenyoriren de la Cort del Veguer i en tragueren tots les dits castellans empresonats i tots els altres presos, de manera que no hi quedà ningú. I fent avalot anaren al Castell Nou on els jueus es resguardaven i allà combateren, calant foc a les portes i tirant als terrats amb les ballestes. Durà fins a l’hora del seny, i a la dita hora vingueren pagesos i sagramental de fora, que obriren la cort i l’escrivania del batlle, en prengueren els llibres que hi trobaren i els cremaren al foc de la plaça de Sant Jaume.

I el dia de dimarts següent tots els jueus que eren al dit Castell Nou i la major part es feren cristians, excepte tres-cents que moriren.

Marlet con Sant Doménec del Call

Com veiem, l’avalot va durar tres dies, començant el dia de Sant Domènec, motiu pel qual un dels carrers de l’antic barri jueu ostenta avui dia el nom de “Sant Domènec del Call”. Altre cop, a més de les grans pèrdues personals, es va procedir a destruïr tot tipus de documentació i propietats. D’altra banda, els batejos en massa van transformar la comunitat jueva en una de conversa que va a haver d’adaptar-se a una nova realitat, a un barri nou però encara amb costums vells. Tot i els intents del rei de reactivar la comunitat jueva, el fet és que el 1392 diverses propietats del call (entre elles les sinagogues) van ser venudes i poc a poc van desaparèixer els pocs habitants jueus del lloc. Pocs anys després, el 1401, es prohibia finalment la mera existència d’una comunitat jueva a Barcelona.

No acostuma a passar que les fonts ens donin dues vessants de la mateixa història. En aquest cas, tenim un testimoni jueu dels avalots de 1391, a més del cristià: el de Hasday Cresques, un dels membres més importants de la comunitat jueva de la Corona d’Aragó. Per bé que totes dues fonts coincideixen en la crueltat dels fets, a la font jueva es pot palpar el dolor d’algú que s’ha vist afectat directament pels esdeveniments:

 

Carta de Hasday Cresques a la comunitat jueva d’Avinyó sobre els avalots de 1391:

[8] »El dissabte vinent [5-8-1391], el SENYOR vessà la seva ira com foc, menyspreà el seu temple, profanà la corona de la seva Torà, la comunitat de Barcelona, rompent-la en escruix. Aquell dia hi hagué uns dos-cents cinquanta morts. La resta de la comunitat fugí cap al castell i se salvaren. L’enemic saquejà els carrers dels jueus i calà foc en alguns. Però el veguer de la ciutat no hi va tenir part, sinó que es va esforçar tant com va poder per salvar-los, i els va fornir menjar i beguda. També van deliberar de castigar els autors de les malifetes; però llavors s’alçà en avalot la pleballa, una gran multitud, contra els prohoms de la ciutat i atacaren els jueus que hi havia al castell amb arcs i ballestes; els escometeren i arremeteren contra ells allà al castell. Molts hi van patir martiri, entre ells el meu fill únic, que estava a punt de casar-se. L’he ofert en sacrifici com un anyell innocent. Tinc per just el judici de Déu i em conhorto pensant en la bona part que li ha escaigut, en la delícia que li pertoca. Molts es van matar ells mateixos; d’altres es van llançar daltabaix del castell i a mig camí torre avall ja estaven tots especejats; alguns van sortir a fora i van patir martiri en ple carrer. La resta es va convertir. Només poquíssims aconseguiren de trobar refugi a les ciutats dels eclesiàstics; un noi podria escriure’n els noms. Eren gent important, això sí. Per culpa dels nostres nombrosos pecats, no hi ha avui a Barcelona ningú que es pugui anomenar israelita.

Jo sóc l’home que ha vist el desastre sota la vara del Seu furor (Lm 3,1), Hasday ben Abraham ben Hasday ben Jafudà Cresques, que escriu aquí a Saragossa, el dia 20 del mes de marheixvan de l’any 5152 [10-10-1391]*.

 

Laia Sallés

Clara Jáuregui


* Traducció de FELIU, Eduard “Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó parlant dels avalots de 1391”, Tamid, [Societat Catalana d’Estudis Hebraics] Vol. 5 (2004-2005), p. 171-219

Desxifrant misteris o de com llegir runes

dilluns, 28/04/2014

Fa ben poc el runòleg noruec Jonas Nordby va sortir a la premsa per haver desxifrat un misteriós codi rúnic inscrit en un pal de fusta del segle XIII en el qual estaven encriptats els noms propis Sigurd i Lavrans. Generalment les runes es llegeixen fent correspondre a cada runa el valor fonètic equivalent a la primera lletra del seu nom rúnic. Així la runa ↑ (týr) es llegiria “t”. Però en Nordby ha descobert que en aquest pal de fusta, les runes no es llegeixen fent correspondre el valor inicial, sinó el valor final del seu nom rúnic. Per tant, la runa ↑ (týr) es llegiria “r”:

Il·lustració de Jonas Nordby

A la il·lustració teniu el codi de jötunvillur sencer amb les noves equivalències de les runes, i prenent com a referència el fuþark més recent, el de les 16 runes. Aquest mètode de codificació s’ha trobat en altres inscripcions, que a partir d’ara, i gràcies a aquest descobriment, ja podrem llegir.

Quan llegim runes ens hem de desprendre de la concepció de linealitat a la qual estem acostumats quan llegim les nostres lletres. Tal i com ens recomana Nordby, per poder llegir runes, les hem de mirar des de diferents angles.[1]És el seu caràcter angulós el que les permetia gravar més fàcilment en superfícies pètries, òssies, i, fins i tot, en ferro. La forma de les runes té una similitud inquietant amb certs signes ibers, i sinó què em dieu d’aquesta inscripció trobada a Guissona?

Inscripció ibèrica, Guissona

Per llegir les runes hem de tenir en compte que van més enllà del seu valor fonètic. Nordby ens parla encara d’un altre sistema d’encriptació rúnic: a partir d’una aparent errada en el tall d’una runa en un tros d’os trobat a Sigtuna al segle XII, Nordby demostra com la paraula “ráð”, que obtenim aplicant el seu valor fonètic corresponent, és el resultat de la lectura superficial d’aquest grup de runes. Si fem girar l’os 180º graus i llegim les runes en el sentit invers, obtindrem una segona paraula que completa la lectura anterior: “þat”. “Ráð þat” vindria a ser la lectura completa, i és un imperatiu que es tradueix per “llegeix això!” Aquest “llegir” que ben bé seria “interpretar”. El verb “ráða” apareix en molts altres textos relacionats amb les runes, un d’ells molt conegut, és el Rúnatal a on es relata com Odin, després de penjar nou nits de l’arbre Yggdrasil, va veure les runes i les va agafar. Ens pregunta: “veitztu, hvé rísta skal, veiztu, hvé ráða skal?”, és a dir: “que saps entallar-les? que saps llegir-les?”[2]

A hores d’ara ja en sabem una mica més, però encara ens queda per veure un últim sistema d’encriptació, el que trobem a la Introduction to English Runes del runòleg britànic Raymond I. Page, un llibre de referència en assumptes runològics. Page ens presenta aquesta imatge, junt amb altres criptogrames rúnics[3]:

 

Foto: Aslak Liestøl/Kulturhistorisk museum, Universitetet i Oslo

I, pensareu, però si això no són runes! I teniu raó, però només en part. Aquest pal de fusta del segle XII representa, aparentment, una sèrie d’homes barbuts, però cadascun dels caps correspon a una runa. Les runes de l’antic fuþark, el de 24 runes, s’agrupaven en tres ættir o grups amb vuit runes cadascuna. Com llegim aquests caps encriptats? Cadascun d’ells té un nombre de pèls mirant cap a la dreta i uns altres cap a l’esquerra. Els pèls de l’esquerra ens diuen de quina ætt, de quina octada rúnica es tracta, en aquest cas de la segona; i els pèls de l’esquerra ens diuen la posició en que la trobarem la runa, en aquest cas: la cinquena. Així, el primer cap, prenent com a referència el fuþark de 16 runes, representa la runa “sól”.

Aquest sistema, així com l’anterior, el trobem ja a la monumental Rökstenen, una pedra de dos metres i mig d’alçada tallada al segle IX a Suècia i estudiada pel filòleg tarragoní Jose Antonio de la Nuez Claramunt.

L’investigador alemany Alfred Becker també ens parla d’aquest tipus d’encriptació en la seva lectura del Franks Casket. Al panel R veureu com les arrels dels arbres estan tallades de la mateixa manera que les barbes del pal de fusta anterior. Becker ens explica com s’integra el text rúnic amb les imatges gravades en aquest os de balena del segle IX trobat a Northúmbria. El Franks Casket es troba al British Museum, i si aneu a veure’l, no us perdeu l’exposició Vikings que hi serà fins a finals de juny.

Ara bé, no cal anar tan lluny, ara mateix a Barcelona tenim una oportunitat única, podem anar a llegir pedres rúniques a l’exposició Víkings al Museu Marítim. Fins a finals de setembre teniu l’ocasió de visitar aquesta exposició organitzada junt amb l’Statens Historiska Museet d’Estocolm, i a on trobareu rèpliques de pedres rúniques i una pedra sepulcral original de la illa de Gotland.

Pedra sepulcral de Smiss (När, Gotland, Suècia). Aquest tipus de pedres es troben exclusivament a l'illa de Gotland i mostren escenes mitològiques. Imatge cedida pel Museum Marítim de Barcelona. Foto: Martín Benet.

 

Aquest tipus de pedres es troben exclusivament a l’illa de Gotland i mostren escenes mitològiques. [4]

 

I per si en sortiu del museu amb ganes de continuar llegint runes, la pàgina d’Arild Hauge té un recull extensíssim del corpus rúnic amb imatges de moltes pedres i objectes amb gravats que podreu anar llegint, ajudant-vos de les traduccions que us proposen.

Per aquells de vosaltres que encara no n’heu tingut prou, sapigueu que l’1 de setembre d’aquest any a la ciutat sueca de Nyköping se celebra el Reading Runes, el vuitè simposi internacional sobre runes i inscripcions rúniques. Quedareu absolutament encriptats!

 

 

 

 

 

Inés García López

 Universitat de Barcelona


[1]Nordby, J. K. “Ráð þat, If You Can!” Futhark  International Journal of Runic Studies. Vol 3, 2012.

[2]Respecte al Rúnatal, podeu consultar l’estudi i la traducció al català fets pel professor Macià Riutort de la Universitat Rovira i Virgili a la Revista Salina 12, 1998, p. 29-39.

[3]Raymond I.Page, An Introduction to English Runes, Woodbridge: Boydell Press, 1999, p. 84.

[4] Imatge cedida pel Museum Marítim de Barcelona. Foto: Martín Benet.

Llegir a l’edat mitjana

dimarts, 8/04/2014

Imatge d'Eadwine, l'escriba. Cambridge, Trinity College, R. 17. 1 Christ Church Canterbury, c. 1160

Hi ha certament moltes maneres de llegir, a mesura que els temps canvien, també ho fan els mitjans de transmissió del coneixement, les pràctiques de creació i recepció, etc. Per a depassar aquest mur de set, vuit o nou segles que ens separa de la cultura medieval, haurem d’intentar allunyar-nos tant com puguem de la concepció post-romàntica i post-freudiana del text, i abraçar d’aquesta manera una sèrie de concepcions generals que disten bastament de les nostres. Si, a més, parlem del llibre medieval, l’esforç és considerable.

Es pot abordar el fenomen històric del llibre medieval des de molts diferents angles. Aquí intentarem fer-ho des de tres perspectives molt divergents, que tanmateix es cenyeixen al llibre com segells per intentar comprendre’l i acotar-lo. El llibre però, està fet per a obrir-se i no per a estar segellat. Especialment el còdex medieval, que precisament fou un gran canvi tecnològic íntimament lligat a una experiència d’obertura que no només requeria un vincle físic, sinó que comprenia tota una idea de revelació.

Òbviament aquesta concepció no s’entendria sense la divinització de l’escriptura que a Occident comportà l’adopció i desenvolupament de la mitologia cristiana. Fou en el si d’aquesta on s’engendrà una tensió entre l’obert i el tancat que responia directament a l’idea de revelació dels misteris ocults; una relació que podem trobar en nombroses obres medievals, ja siguin pictòriques o literàries.

Tant és així, que tot allò creat també va ésser assimilat des de ben aviat al llibre –el notori fenomen de la “la llegibilitat del món” estudiat per Curtius o Blumenberg- i com a volum, va passar a poder-se obrir i tancar. Així, mentre en cultures més antigues, el firmament es replegava com un rotlle –per exemple, a l’Apocalipsi- en obres tardomedievals com la cèlebre Commedia de Dante, l’univers s’obre fins a desbordar-se. L’univers desenquadernat representa una obertura extrema, una expansió total que il·lustra perfectament la creació de totes les coses, el principi dels temps –imatge premonitòria del Big Bang- i es contraposa de manera especular a la metàfora de replegament últim del firmament a l’Apocalipsi. Tanmateix, en tots aquests casos estem davant d’un concepte de llibre que, en aquest cas, no és només metàfora de la creació, sinó una idea d’universalitat i de totalitat potencial que plasmà a la perfecció Borges en la seva biblioteca babèlica –un avantprojecte de Google, sense cap mena de dubtes.

L'anomenat papir d'Hèrcules, procedent d'Oxirrinc (P. Oxy., XXII, 2331)

El canvi de la cultura del pergamí a la del còdex que s’intueix dels dos exemples anteriors implicarà indubtablement una revolució tecnològica monumental. Es passa d’un suport que prioritza la lectura oral a un que dóna peu a la silenciosa, que implica al mateix temps una millora de l’estudi i la visibilitat dels textos. De fet, el llibre es prestava més a les il·lustracions que el rotulus. La superfície del pergamí estava millor adaptada als pigments opacs que la del papir, cosa que explica perquè la majoria de les imatges dels fragments del pergamins de papir de l’Antiguitat són dibuixos de traç simple i no il·lustracions elaborades -a excepció d’alguns casos excepcionals com el combat d’Hèrcules del papir d’Oxyrhynque. A més, la sensació de continuïtat del rotlle provoca que les imatges s’enllacin al text de manera continua i uniforme. La pàgina -la doble pàgina en realitat, no s’ha d’oblidar que la pantalla que es presentava als ulls del lector en l’obertura dels llibres era un díptic- donà en canvi molta independència a la imatge respecte al text, i així mateix permeté el diàleg entre iguals, una dialèctica que es resolgué en molts casos de forma visual mitjançant diferents estructures de simetria com podria ser el tradicional esquema de vicis i virtuts.

En aquest caleidoscopi desvelat pàgina a pàgina, cada full prengué una importància cabdal en l’organització del coneixement dintre del llibre. Així, els fulls es transformaren en un camp visual d’organització en el qual l’ordinatio  la compilatio prengueren una rellevància fortíssima com a elements nuclears de la miseenpage que permetien una lectura més analítica del text: ajudaven a identificar els temes, els conceptes, a fer arranjaments, correspondències, en definitiva, a estudiar el text. Això influencià de manera evident la presentació física o visual del les pàgines. La ordinatio i el disseny de la pàgina en sí es va anar definint cada vegada més amb la integració de marcs, taules, diagrames, índexs, rúbriques, etc.

En el segle XII, per exemple, l’aparatus principial per al lector acadèmic era la glossa. Per tant, els progressos es van focalitzar en la presentació d’aquesta. Entre els canvis, es pot evidenciar el pas de dos columnes a una per a, d’aquesta manera, deixar la possibilitat d’incloure comentaris en els dos costats. La connexió entre la glossa i el text va ser feta, entre altres coses, per a la inclusió de lemmata (normalment subratllats en roig), que podrien ser el que avui en dia entenem com hiperenllaços.

Exemple de glosses al text bíblic, comentant i il·lustrant l'episodi de Jonàs a Nínive

En aquest sentit però, és molt important destacar el rol que van tenir les pràctiques de lectura d’aquell temps -i especialment el fenomen de la mnemotècnia- en tot aquest procés. L’Ordinatio, com el seu nom indica, estableix una estructura, dispositiu bàsic per a la memorització dels textos, procés que no només intervenia en la recepció, sinó, com els últims estudis en la matèria estan predicant, en la mateixa creació. Mitjançant una sèrie d’elements purament visuals –diagrames, taules, esquemes, cel·les, arbors, arquitectures visuals, etc.- els textos s’ordenaven, distribuïen els continguts, ajudaven a la creació de relats al·legòrics, a la generació de fils metafòrics, etc. Es tractava d’estructures retòriques, esquemes dels quals la pàgina n’ha deixat constància de forma física o no, que determinaven la distribució del material i al mateix temps ajudaven a crear-lo.

D’aquesta manera, cap al segle XII la lectura esdevingué un fenomen visual i silenciós. La pàgina es transformà en un text òpticament organitzat per a pensaments lògics i analítics. No es ja una partitura amb dimensió temporal, sinó un espai visual que farà néixer la lectura escolàstica i científica que durarà fins al segle XXI: una pantalla o un quadre on l’autor hi aboca els seus pensaments (com Dante deia a l’ “Incipit” de la Vita Nova) i els lectors intentem desxifrar-los per impossible que sigui.

Sergi Sancho Fibla

Universitat Pompeu Fabra