Arxiu de la categoria ‘Estudiants’

Lo seny de l’oir. Educar en veu alta és patrimoni medieval

dimarts, 12/03/2013

Actuar en veu alta no és el mateix que fer-ho en silenci. Pot semblar una obvietat, a priori, però si reflexionem amb una mica de profunditat, veurem que la comunicació no és necessàriament sempre en veu alta. ¿Com ens comuniquem, doncs? ¿Com ensenyem? ¿Com aprenem? L’educació al segle XXI és cada cop més en silenci. Les noves tecnologies ens permeten accedir a la informació de manera instantània, precisa, ràpida però sobretot individual i independent. El lloc on s’emmagatzema la informació en la societat actual tendeix a situar-se a l’ordinador, al núvol. En definitiva, una extensió del text escrit. ¿Resulta, doncs, que estem perdent  la capacitat d’escoltar? ¿Resulta que l’individu no serà més una font de coneixement i saviesa, sinó que serà únicament l’eina per interpretar-la?

arts liberals.jpg

Les arts liberals estiren del carro de la Santa Teologia (Biblioteca de Salzburg, ms. III, 36).

A tot això, ens remuntem uns quants segles enrere. Al segle XIV, el gran erudit Francesc Eiximenis escrigué un tractat que duia per títol: Tractat del seny de l’oir. En aquest tractat, Eiximenis feia un vertader elogi de la paraula, afirmant que aprèn molt millor la persona que ha escoltat tal cosa d’un altre, en veu alta, que no pas el qui ho ha llegit. Aquest principi s’aplicà en general durant tota l’època medieval per tots els processos educatius, ja foren institucionals o bé quotidians. No és casualitat que la paraula que utilitzaven els medievals per referir-se a estudiar fos, precisament, oir. Els estudiants de l’Estudi General (universitat) no “estudiaven” teologia, ni dret, ni medicina. Els estudiants “oïen” la lliçó. El llenguatge comú, doncs, era ben diferent. No és difícil imaginar una conversa entre dos escolars universitaris, tal com ens relata Eiximenis, en que un pregunta què hi fa tanta gent allà. L’altre li respon: “oir dret”.

L’ensenyament a l’època medieval es basava en el principi de les set arts liberals, una interpretació del món del coneixement i de la ciència que ja havia estipulat Marcià Capella a la seva obra Satyricon. Constituïen les set arts que havien d’aprendre els homes lliures (no pas els esclaus), generalment representades en forma de personalitzacions femenines. Les set arts liberals, alhora, estaven dividides en dos grups: el trívium i el quadrivium. El primer era el grup d’arts bàsiques, que treballaven el llenguatge, l’expressió, la comprensió, la lectura, l’escriptura, la lògica etc. El segon grup era d’un nivell superior (però no necessàriament més important). El trívium el formaven la gramàtica, la retòrica i la dialèctica. El quadrivium el formaven l’astronomia, la matemàtica, la música i l’aritmètica. Tant en l’etapa del trivium com en l’etapa del quadrivium l’estudiant aprenia les lliçons oralment. El mestre guiava les classes a través de llibres clàssics de gramàtica i de moral, amb les glosses pertinents de la seva pròpia autoria o de la d’altres mestres. La base eren els llibres, és cert, però el mestre els llegia en veu alta i els comentava al moment.

Un d’aquests grans mestres de l’escolàstica europea, Hug de Sant Víctor escrigué a inicis del segle XII un passatge dins l’obra Didascalion destinat a les diferents lectures possibles d’un text. Segons Hug de Sant Víctor, existien tres maneres diferents de llegir: la del monjo, la del mestre i la de l’escolar que escoltava el mestre. El monjo llegia per a ell mateix, en la interioritat i en un relatiu silenci, només trencat per la recitació en veu baixa. La lectura del mestre i la de l’escolar, en canvi, semblen molt més vives i directes. Hem d’imaginar-nos, doncs, que la lectura directa tenia una funció més contemplativa i espiritual. La lectura passiva, en canvi, era un intercanvi de valoracions, una vertadera educació. L’estudiant, quan escolta la lliçó del mestre, percep el text escrit i percep el que el propi mestre li vol transmetre. L’un s’alimenta de l’altre. Tampoc és casualitat que ens resulti tant fàcil assimilar la comparació entre l’aprenentatge i l’alimentació. Durant l’Alta Edat Mitjana, ben bé fins el segle XI, és freqüent trobar a la documentació els noms nutritor (nodridor) i nutritus (nodrit) per referir-se al mestre i a l’estudiant, respectivament. Aprendre és, en certa manera, alimentar-se. L’esforç és, per tant, mutu i personal i depèn exclusivament de l’experiència del mestre.

borrar10.jpg

Lectura individual en un scriptorium monàstic (Biblioteca Monasterio de El Escorial. Libro de los juegos v. 1).

Aquests fets ens apropen al concepte de lectura passiva. A l’època medieval es llegia, ja fos per mitjà del lector directe o bé per mitjà de l’audició d’una lectura en veu alta. L’accés al coneixement a l’època medieval hauria estat gairebé impossible sense els intermediaris, que llegien per als altres i traspassaven el text a la memòria dels oients. El mateix Eiximenis també escrigué un tractat al respecte, sobre el paper d’un dels personatges més essencials de la societat urbana baixmedieval: els predicadors. L’Art de predicació versava sobre les virtuts de predicar, molt valorades a l’edat mitjana i motiu de serioses disputes religioses. Eiximenis defensava en aquest tractat la tasca educativa fonamental dels predicadors, que basaven els seus discursos en textos clàssics, faules de tradició antiquíssima i textos propis. La memòria era fonamental, tant per als que predicaven un discurs i l’havien de recordar, com per als que l’escoltaven i els havia de servir com un vertader aprenentatge. D’igual manera, doncs, a les escoles els escolars depenien majoritàriament de la seva memòria. Eiximenis també dedicà algunes paraules i consells a diversos mètodes i tècniques per fomentar la memòria dels predicadors i els seus discursos.

borrar12.jpg

Lliço universitària, els estudiants escolten la lliçó (Universitat de Bolonya, segle XV).

 Està clar que oir era una tasca assenyada a l’època medieval. Escoltar era aprendre, sense cap tipus de dubte. I ensenyar demanava i requeria la veu activa, la veu alta i sonora per tal de penetrar molt més profundament en la memòria. Però, ¿a qui devien escoltar els estudiants i els homes i dones? ¿A qui era convenient escoltar? També ens ho deixa clar Eiximenis al seu Tractat del seny de l’oir. De més convenient a menys, era convenient escoltar els predicadors, el pare i la mare, el mestre, l’amic, l’ancià i a tot ben parlant. Destaca, de nou, el predicador. Sobre el pare i la mare, cal imaginar-los com la vertadera institució educativa. I és que la moral ocupava sens dubte un paper de primer ordre en l’educació de l’infant i de l’escolar. El trivium, les arts de pensar, parlar i entendre, s’ensenyaven amb constants referències a la moralitat. En aquest aspecte, els pares complien també el seu paper. Tanmateix, és molt remarcable que sigui convenient també escoltar a tot ben parlant. Qui parla bé, doncs, ens demostra  d’alguna manera que ha estat instruït i cultivat en la retòrica i en la gramàtica.

Quan pensem en l’educació a la que nosaltres estem acostumats, doncs, hem de pensar que potser ho devem tot a la paraula. Ensenyar i aprendre en veu alta poden convertir-se en actes poc comuns en la societat del segle XXI. ¿Haurem de conservar l’educació oral, com a part del nostre patrimoni medieval?

Oriol Murall

ARDIT

La Pia Almoina de Barcelona a la baixa edat mitjana

divendres, 22/02/2013

Sovint, en l’estudi del món medieval, sorprèn la quantitat d’aspectes que encara ningú s’ha dedicat a treballar, malgrat ser potencialment interessants i que hi hagi les fonts disponibles (i inexplorades) suficients per tractar-lo. Un d’aquests temes, sens dubte, és una de les institucions barcelonines menys estudiada en relació al volum de documentació que se n’ha conservat: la Pia Almoina de Barcelona o, com se l’anomenava fins a principis del segle XV, l’Almoina dels pobres de la Seu de Barcelona. No és que no hi hagi estudis fets al respecte, ni molt menys. Aquesta Almoina, una de les moltes que es va fundar a redós de les catedrals de la Corona d’Aragó, és la més estudiada en comparació amb les seves homòlogues. Josep Baucells, pel que fa al seus orígens i a la catalogació de les fonts, i Tomàs López Pizcueta, pel que fa al seu patrimoni, en són els principals referents. Encara hi ha, però, molt per fer amb els amplíssims fons que es conserven a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.

Una de les funcions de l’Almoina és ben coneguda: la d’alimentar els més necessitats (cada dia o en dates senyalades). Però n’hi ha una altra que concentrava una part important dels recursos econòmics de la institució i que encara no ha estat prou ben estudiada: la de mantenir beneficis i celebrar misses. Es tractava, en definitiva, de complir amb una de les virtuts cristianes: la Caritat, és a dir estimar Déu per ell mateix i per sobre totes les coses (amb beneficis i misses) i al proïsme per amor de Déu (alimentant pobres). Barcelonins i gent de tot arreu complien amb aquesta pràctica, llegant a través dels seus testaments part dels seus béns al Capítol de la Catedral, encomanant als canonges i beneficiats de la Seu unes responsabilitats específiques en aquests àmbits de la caritat. Poc més de 100 anys després de la primera fundació, que havia estat el 1161, el Capítol i el bisbe van veure útil unir l’administració de les almoines fundades en una sola Almoina.

Això passava el 1275 i en pocs decennis la popularitat d’aquesta iniciativa va convertir l’Almoina dels pobres en una de les principals institucions assistencials de la ciutat, administrant un importantíssim patrimoni que era en primer lloc urbà però també rural, dispers per tota la diòcesi de Barcelona i més enllà. Amb els rèdits d’aquests béns, havia de donar un àpat diari als pobres que generacions d’ànimes caritatives havien manat alimentar (a principis del segle XV es parla de 288 pobres!), així com sufragar les celebracions, altars i beneficis que aquestes mateixes ànimes havien ordenat.

Amb l’arribada de l’edat moderna, la institució capitular començà a entrar en decadència. Al segle XVII una mala adaptació als canvis de l’època (que tampoc ha estat mai ben estudiada) hauria provocat la seva davallada definitiva, i en època de les desamortitzacions, la seva existència i la seva funció assistencial era només un llunyà record. El passat dijous, 21 de febrer, als Seminaris en Tàndem vam parlar d’aquesta important institució en els darrers segles de l’edat mitjana, en el seu moment de màxima esplendor. De les seves raons de ser, dels serveis que aportava a la societat barcelonina, assistencials i espirituals, i de l’administració del seu patrimoni.

Carme Muntaner – Pol Serrahima

“Un nou any, un nou cercle”: o el decurs temporal a través de les “rotae” d’Isidor de Sevilla

dimarts, 15/01/2013

Amb un efecte de moviment continu tot just acabem de tancar un vell any i encetem un de nou, estrenem els bons auguris dels nostres amics i coneguts, i aquells que encara llegeixen les línies de l’horòscop l’inicien amb promeses farcides d’abundàncies i feina (sobretot feina!). Aquesta cerimoniosa rotació anual poblada d’auguris i mites per alguns, i poc diferent del dia anterior per a d’altres, ja preocupava els primers autors de la cristiandat, destacant entre tots ells Isidor de Sevilla (c. 560-636), considerat un dels precursors de l’astronomia i l’astrologia de l’Edat Mitjana occidental. De fet, tot fent referència a l’horòscop, per a Isidor els signes del zodíac eren un útil instrument per a determinar el pas de les estacions, els dies i els anys; ús, tot val a dir, molt més funcional i que va més enllà de la lectura soteriològica excessivament simplista de la qual modernament es revesteix la seva interpretació.

Per al bisbe sevillà l’any era «la revolució circular del Sol en el decurs de dotze mesos (…)» El capítol VI de la seva obra De Natura Rerum (615-620), després d’una detallada i amplíssima explicació dels diferents tipus d’anys (civil, natural, lunar…), conclou de la manera següent: «L’any és el desenvolupament del cicle del Sol i dels mesos. Les estacions mostren els seus canvis alterns. El mes ve definit pel creixement i decreixement de la lluna. El dia i la nit es renoven per la retornada alterna de la llum i les tenebres. L’hora és l’ombra dels moments i els instants». Aquesta bonica definició del pas del temps s’insereix en una obra científica ben inusual per la seva època. Dedicada al rei Sisebut (c. 612-621) l’autor pretén explicar la composició i formació del món juntament amb els seus fenòmens naturals, a partir del saber heretat de l’antiguitat. La seva intenció era pal·liar les diferents supersticions que afavorien l’aparició i difusió d’actituds extremistes que generaven pertorbacions socials i religioses al si del regne visigot. Facilitava, a més, un tractat de cosmologia per a la millor comprensió de les Escriptures per part dels clergues, ja que l’explicació científica dels eclipsis solars i lunars, entre d’altres, s’acompanyava d’una profusa interpretació moral i religiosa.

St. Gall Ms 238 p.325 De NaturaRerum.jpg

De Natura Rerum, St. Gall Ms 238 p.325

El De Natura Rerum d’Isidor també és conegut amb el nom de «Liber Rotarum», denominació que ve determinada pels diagrames circulars que acompanyen alguns dels seus capítols. Aquests diagrames organitzaven els complexos conceptes per tal que poguessin ser copsats mitjançant un sol cop de ull, disposant els continguts d’una manera esquemàtica de subtil senzillesa.

Isidor fixa així els elements principals per a la definició i el càlcul del pas del temps, esdevenint aquest (el càlcul o el còmput del temps) una disciplina dins d’un saber més global integrat dins les 7 arts liberals. L’autor, però, no desenvolupa pròpiament un mètode de còmput, de fet mai va utilitzar el terme «computus», sinó que aglutina i exposa els diferents factors que hi intervenen, desenvolupats posteriorment per d’altres autors, sobretot en època carolíngia. I és que el càlcul del temps esdevé un factor clau per a l’Església, ja que a partir d’aquest s’establia la data mòbil de la principal festivitat cristiana, la Pasqua, la qual es fixava a partir d’un complicat sistema de taules que combinava el calendari lunar jueu amb el solar romà posteriorment adaptat pel món cristià. En aquest complicat sistema les «rotae» isidorianes jugaran un rol definitiu simplificant i esquematitzant els procediments matemàtics aplicats.

La influència posterior d’Isidor de Sevilla va ser tal que podríem afirmar sense problemes, que la il·luminació de manuscrits d’astronomia i astrologia de l’Alta Edat Mitjana va estar dominada per una figura geomètrica en particular: el cercle. La rotació continua que aquesta figura representa ens recorda que l’any estrenat ens portarà, o no, els auguris desitjats, però de ben segur que continuarà les seves perseverants passes a través d’un temps que, tot citant Isidor, s’alternarà, creixerà i decreixerà a través de mesos, dies, moments i instants, tornant novament a girar d’una manera incessant.

Rebecca Swanson

ARDIT- ARS PICTA

Botifarres, companyons, e latadas e ronyons bé fan cantar la paella. Les nadales medievals

dimarts, 25/12/2012

Avui, dia de Nadal, no podríem fer altre cosa que seguir amb el fil iniciat en les darreres notes d’aquest bloc. La missa del Gall i el cant de la Sibil·la, el bou i la mula i la tradició pessebrista formen part d’aquestes festes, de la mateixa manera que els àpats abundants, fer cagar el tió, les nadales i la Rifa. En aquesta nota, però, només ens ocuparem d’un d’aquests aspectes: les nadales.

Escena del naixement. Frontal de Cardet, Museu Nacional d'Art de Catalunya, s.XIII

La majoria de països de tradició cristiana tenen per aquests dies rics repertoris musicals que com argument principal tracten la temàtica nadalenca. Els villancicos dels castellans, els carols anglesos, els canti de Natale dels italians o les Weihnachtslied alemanyes són alguns dels exemples d’aquesta arrelada tradició.

Aquestes cançons, a banda de fer-nos retrocedir a la més tendre infància i recordar-nos que per als cristians el Messies és nat, proporcionen notícies molt interessants sobre el nostre passat. L’Editorial Barcino publicà fa més de mig segle el llibre Cançons nadalenques del segle XV. Aquest repertori, a cura de Josep Romeu Figueres, ha servit com a base per veure la manera com els nostres avantpassats celebraven aquestes festes.

Les nadales medievals ens transmeten, a través de les lletres, l’alegria d’aquest dia de festa que posava punt i final al rigorós Advent i donava pas a uns dies intensos d’aplegament familiar. En una d’elles es recomana que durant aquests dies “Vistam belles robes, façam noves trobes, e ab novells sons ballem tot lo dia”. Cal recordar que Nadal era, juntament amb Pasqua, Quinquagèsima i les Festes majors de cada indret, una de les quatre festes principals del calendari medieval.

La música i el ball formaven part, doncs, d’aquests dies de celebració. En aquestes dates l’eufòria és tal que no només cantaven pastors i infants, fins i tot el sempre seriós arcàngel sant Miquel, encarregat de jutjar els mèrits i les males accions dels difunts, ens consta com a cantaire:  “Los àngels ab gran amor, canten vuy ab gran dolsor, sant Miquel té la tenor, canatu prosses e cansons”.

Anunciació de l'àngel als pastors, Panteó dels reis, Basílica de Sant Isidor (León)

Els bons menjars, com avui dia, eren un dels trets distintius d’aquesta celebració. Nadal posava punt i final a les menges de penitència, centrades principalment en el peix. Fixem-nos, sinó, en el rebuig a aquest aliment entre la població, en aquest fragment: “Ay donas, nostres veynas, no volem peix ni sardinas, ayam grosas galines que sien ben farcides, o capons, o tudons, o cunils o perdigons”.

La taula s’omplia de viandes que en algunes llars es consumien un cop l’any, i la carn era el plat principal i la més preuada era, sens dubte, la d’aviram. Els esments a capons, gallines i altres peces de volateria són constants en moltes de les nadales recopilades: “Mas galinas e capons, voletnés ne manjaria, de perdius i todons si trobas qui me’n daria”. Però també el xai: “De vuy més farà un convit; comprat n’à un cabrit, e set capets de moltó” o les botifarres eren aliments ben apreciats: “botifarres, companyons, e latadas e ronyons bé fan cantar la paella”.

Escena de Cuina, The Luttrell Psalter, British Library

Segons la dita “tot el que comença bé acostuma a acabar bé”, i és que en un bon àpat de Nadal si una cosa no hi pot, ni podia, faltar són els dolços. La població medieval consumia productes especialment elaborats per aquests dies tan assenyalats.  Els torrons i les neules, “donar-li ets dels terronets, e les neules qui·n avia”, s’acompanyaven de vins especiats com el piment o la clarea, i tot plegat era considerat excepcional per a culminar els tiberis, tal i com es pot intuir a partir de la lletra d’alguna d’aquestes peces:“Gran maravella, verament: que les neul·las e·ll piment me han fet jugar la gonella”.

Fet i fet, la base del Nadal s’ha mantingut força invariable al llarg del temps, bons àpats i bona companyia eren, i continuen essent, els pilars d’aquesta festa tant nostrada. Des d’aquest blog voldríem aprofitar l’avinentesa per desitjar un bon Nadal i unes bones festes a tots els nostres lectors.

 

Ivo Elies Oliveras

 

Pagans, heretges i monstres: la visió dels musulmans a l’Edat Mitjana

divendres, 30/11/2012
tandem_Laia_Glory.jpg

Segona sessió dels Seminaris en tàndem

“Des dels confins de Jerusalem i la ciutat de Constantinoble n’ha sorgit un relat horrible que ha arribat a les nostres orelles: una raça del regne dels perses, una raça maleïda, una raça profundament allunyada de Déu, una generació que no ha dirigit el seu cor ni confiat el seu esperit a Déu, ha envaït les terres d’aquells cristians i les ha despoblat amb l’espasa, el saqueig i l’incendi. S’ha emportat una part dels captius al seu propi país, i els altres han sigut cruelment torturats; a més, ha destruït completament les esglésies de Déu, o se les ha apropiat per als ritus de la seva pròpia religió. … Quan volen torturar algú fins a una mort vil, li perforen el melic i, estirant-ne els intestins, el lliguen a una estaca; llavors fan moure la víctima amb assots al seu voltant… A altres, lligats a una estaca,  els llancen fletxes… Parlar-ne és pitjor que quedar-se en silenci. El regne dels grecs ha quedat desmembrat. Preneu el camí del Sant Sepulcre, arrenqueu aquella terra de la raça maleïda.”
Segur que no és la primera referència a l’Islam de l’Edat Mitjana, però és una de les que tingué més impacte: es tracta de l’inici del discurs que Urbà II féu a Clermont  l’any 1095 tal com el transmet Robert el Monjo molt pocs anys després, discurs que donà peu a la proclamació de la Primera Croada. Uns quants segles abans el cristianisme s’havia trobat amb una realitat amenaçadora que no entenia i que es féu forta a al-Andalus i a l’extrem de l’Imperi Bizantí (“els sarraïns conqueriran el món sencer”, s’exclamava el patriarca Sofroni després de la conquesta de Jerusalem per part del califa ‘Umar, el 638). La recerca d’explicacions per aquest càstig diví (peccatis exigentibus) en el text bíblic portà a pensar en una fi dels temps propera. Les teories mil·lenaristes, amb el temps, deixaren pas a la conformació d’una imatge de l’Islam brutalment distorsionada i prou sòlida com per perviure fins i tot quan els contactes –polítics, comercials, socials– entre ambdues cultures la desmentien.
Un Islam politeista (“pleignent lur deus Tervagan e Mahum e Apollin”, diu la Chanson de Roland), poblat de monstres (els que acompanyen a Baligant criden, renillen i lladren com gossos: “Cil d’Ociant i braient e henissent, Arguille si cume chen i glatissent”) i adorador d’ídols coberts de pedres precioses que acaben destruint per inútils (“E Tervagan tolent sun escarbuncle, e Mahumet enz en un fosset butent, e porc e chen le mordent e defulent”)  marcà profundament l’aproximació d’Occident als musulmans. L’arquetip amenaçant de l’Islam, encara que no va impedir el coneixement racional de la fe musulmana (ja Guillem d’Orange, personatge èpic, corregeix el gegant Corsolt i li diu que “Mahomez fu profètes à Deu omnipotent”, no pas un déu), va prevaldre llargament en el temps, sense poder ser esborrat per les aproximacions més realistes.
……………
A la literatura catalana, la imatge del  musulmà és la història d’una seducció, seducció que s’inicia amb la conquesta de València per part de Jaume I l’any 1238 i que es revifa al segle XV amb la caiguda de Constantinoble.
Les quatre grans cròniques catalanes (Llibre dels Feits, Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot i Crònica de Ramon Muntaner) són les primeres en iniciar aquest festeig, i presenten amb major o menor grau una determinada imatge del musulmà, bastant neutre, així com una descripció més o menys detallada de la conquesta de territori andalusí. Dels textos esmentats destaca el Llibre dels Feits o Crònica  de Jaume I, el text que relata la conquesta valenciana més extens i amb més luxe de detalls. No s’evidencia en cap lloc una dicotomia maniquea entre vencedors i vençuts, sinó que permet endevinar-hi, quan no ho palesa de forma explícita, que les relacions que s’estableixen entre les dues comunitats foren sempre subjectes a la regulació que en feien els acords de capitulació signats.
Al llarg del segle XIV el perill associat a la convivència dels cristians amb els musulmans en terra fronterera  neix en l’imaginari col·lectiu i esdevé tema literari. Es tracta de regular, controlar i fixar les característiques, el funcionament i les regles de joc d’una nova societat formada per comunitats religioses diferents, i en aquesta regulació les obres de  Francesc Eiximenis hi juguen un paper de cabdal importància. Apareix, ara sí, severs judicis a l’Islam, al profeta Muhammad i a la vida llicenciosa dels musulmans. Aquest tractament hostil s’aguditzarà amb motiu de la Caiguda de Constantinoble, pèrdua que tingué un important ressò literari, amb l’organització de debats poètics, vots cavallerescos i la seva recuperació literària que trobem en obres com el Tirant lo Blanch  o Curial e Güelfa.

Laia Sallés i Glòria Sabaté

ARDIT Cultures Medievals

La iconografia del sacrifici d’Isaac: la imatge feta paraula

dimarts, 27/11/2012

La interpretació de sistemes no verbals, com ara les imatges, no es pot deslliurar de certes idees preconcebudes sobre la seva natura. L’actitud cap a les imatges s’ha mantingut sempre ambigua. Hom admet que és un mitjà de transmissió d’informació molt eficaç i és ben coneguda la dita popular que sentencia que una imatge val més que mil paraules. Al costat d’aquesta percepció d’un cert protagonisme hi conviu una subordinació permanent al text. Les imatges són utilitzades com un element decoratiu tot i que poden amplificar el significat del missatge, però sempre que romanguin subjectes al domini verbal; quant més intel·lectual és el medi més subordinada resta la imatge. Les relacions entre text i imatge amaguen un prejudici molt arrelat que també es detecta a la disciplina que té com a objecte d’estudi les representacions visuals, la Història de l’Art, on es pot percebre que la paraula gaudeix d’un prestigi que li manca a la imatge. Una de les eines de la Història de l’Art per descriure i interpretar els temes representats en les imatges, la iconografia, també pateix d’aquest biaix. El mètode iconogràfic, sistematitzat per Erwin Panofsky (1892 –1968) i explotat, de vegades excessivament, per generacions d’historiadors de l’art, pot reduir-se, simplificant molt, a una recerca del text que expliqui el contingut de l’obra d’art i les seves particularitats. Aquí provarem, però, de mostrar com algunes imatges han passat de ser el simple correlat visual d’un text a ser-ne la seva inspiració, afegint-hi elements de reflexió no verbalitzats prèviament. Per tal de portar a terme aquesta tasca farem servir les representacions del sacrifici d’Isaac com a fil conductor. A més, partim de la base que no ens cal esbrinar quin és el text que inspira la imatge atès que sabem des del principi que la font és la narració bíblica del Gènesi 22.

El cristianisme va heretar del judaisme la concepció hostil envers les imatges que rau en un comandament taxatiu emanat del propi Déu: “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües d’aquí baix” (Èx. 20,4). En l’adaptació del cristianisme als mons grec i llatí, cultures proclius a la creació i al gaudi de repertoris visuals, aquesta prohibició no va impedir la producció d’imatges de contingut religiós. Contra tot pronòstic, els hebreus, per les mateixes dates que els cristians, també van concebre monuments i objectes amb representacions bíbliques. Un dels exemples jueus més paradigmàtic és el conjunt pictòric de la sinagoga de Dura Europos, Síria (c. 244-45), on es troba una de les representacions més antigues del sacrifici d’Isaac, per no dir la més antiga.

Cal remarcar que de la quantitat considerable de representacions tardoantigues amb l’escena de Gènesi 22 relacionades amb cercles cristians que s’han conservat, la majoria corresponen als àmbits vinculats a la mort. Aquesta preponderància funerària de les restes conservades pot falsejar la veritable distribució iconogràfica del tema en funció del context. Per exemple, de pintures murals amb el sacrifici d’Isaac decorant les esglésies no ens han pervingut restes materials de la mateixa època. Contem, però, amb testimonis indirectes de la seva existència, como ara sant Gregori de Nissa (c. 332 –  394) o sant Agustí (354 –  430), que ens informen de l’èxit del sacrifici d’Isaac com a tema iconogràfic, tant en grec com en llatí respectivament. Sant Gregori nissè ens explica que havia vist l’escena pintada amb freqüència a les esglésies (De Deitate Filii et Spiritus Sancti PG 46, 571C). Per la seva banda, sant Agustí li retreu al bisbe maniqueu, Fauste,  que no conegui la història de l’Antic Testament: tan famosa era que s’explicava en totes les llengües, tot linguis cantatum, i es podia contemplar en pintures per tot arreu, tot locis pictum (Contra Faustum Manichaeum 22, 73, PL 42, 446). Heus ací com la imatge se situa al mateix nivell informatiu i de testimoniatge que la paraula.

Isaac1.jpg

Sarcòfag de l’església de Saint-Vincent de Lucq de Béarn

També l’època medieval es pot considerar com un laboratori privilegiat per a investigar aquest valor semàntic de les imatges així com el biaix cognitiu que comporta la seva subordinació a la paraula. En primer lloc, podem esmentar les controvèrsies per les imatges que, en ocasions, van derivar en veritables lluites iconoclastes com la que va sacsejar Bizanci entre els segles VIII i IX. Durant aquesta crisi, tant els iconòduls com els iconoclastes van recopilar antologies de textos escrits pels grans pares de l’Església que parlessin de l’ús o de la prohibició d’imatges religioses. Aquesta tradició patrística es va esgrimir per defensar els arguments de cada facció. En segon lloc, no podem oblidar la fractura inabordable entre una minoria que sabia llegir i tota una massa analfabeta que calia adoctrinar i, segons sembla, la millor estratègia consistia en explicar la història de la salvació cristiana amb imatges. Recordem el conegut relat que apel·la a l’autoritat del papa Gregori Magne (540 –  604) per sancionar l’ús de les decoracions pictòriques a les esglésies per la seva funció didàctica, eren la Bíblia dels il·literats; la imatge esdevingué el succedani de la paraula.

Novament sant Gregori de Nissa resulta una font literària excel·lent que permet copsar l’eficàcia de les imatges per transmetre un missatge destinat a tota mena de públic, ja sigui aquest lletrat o analfabet, perquè aquestes produeixen una intensa emoció en reconèixer immediatament el dramatisme de l’acció. El bisbe capadoci deia que no podia contemplar sense llàgrimes unes pintures del sacrifici d’Isaac davant la capacitat persuasiva de les arts pictòriques (PG 46, 572 C). A més, reactualitzat, va ser un dels pares de l’Església invocats en la defensa de les imatges durant la crisi iconoclasta. En descriure l’escena pintada, diu, entre d’altres coses, que Isaac, inclinat, agenollat i amb les mans lligades a l’esquena, està davant del seu pare, Abraham, el qual empunya una espasa i és a punt de colpejar el fill. Sant Gregori de Nissa, com a home educat del seu temps, està utilitzant un recurs literari conegut, l’ècfrasi (ekphrasis), o la representació verbal d’una representació visual. En certa manera, es pot dir que en un món sense fotografies ni dispositius capaços de capturar imatges dels monuments més famosos, es va desenvolupar l’ècfrasi per fer-ne difusió i aconseguir un públic que, encara que no podia veure directament aquestes obres d’art, podia gaudir-ne estèticament i vívida amb la seva descripció. La qüestió que no té resposta és si sant Gregori hi descriu una pintura concreta i real o una d’imaginària. Però és remarcable que la descripció feta pel sant pugui servir per a caracteritzar pràcticament qualsevol imatge del sacrifici d’Isaac, ja sigui aquesta pintada o esculpida (o teatral o fotogràfica o cinematogràfica).

Isaac2.jpg

Capitell de l’església de San Pedro de la Nave (Zamora)

 

Els mateixos recursos tècnics utilitzats per les arts visuals, com ara els colors o el dibuix, han servit a alguns comentaristes bíblics per explicar aquest passatge de l’Antic Testament, validant de retruc, la importància de l’art com a eina doctrinal. Així un remot exegeta siríac, Jacob de Sarug (c. 450 – 520/1), escriu una homilia poètica plena de metàfores pictòriques quan diu que Abraham, en veure la muntanya del sacrifici, actuava com un pintor que pintés la imatge de Jesús amb colors divins. Una tradició cristiana havia identificat la muntanya del sacrifici d’Isaac amb el Gòlgota i el poeta ens explica que Abraham tenia la capacitat visionaria de connectar el sacrifici de Crist i el sacrifici del seu fill. Aquest talent és comparable al d’un pintor quan dóna forma visible a les idees. Els recursos tècnics que utilitza la pintura són una metàfora d’una tècnica d’interpretació de l’Antic Testament, l’exègesi tipològica. La tipologia, com a eina interpretativa dels textos bíblics, va servir per a integrar l’Antic Testament al cristianisme convertint-lo en la prefiguració del Nou Testament: el sacrifici d’Isaac prefigura el sacrifici de Crist. Segons el diccionari, figurar significa “representar una persona, una cosa, imitant-ne, pel dibuix, la pintura, etc., la figura externa, visible”, com fa un pintor, i prefigurar és representar per avançat. Per a Jacob de Sarug prefigurar equival també a pintar perquè visualitza i representa la figura del sacrifici de Crist anticipadament i convincent, i en això Abraham esdevé un mestre.

Isaac3.jpg

Pintura mural de Sant’Angelo in Formis (Capua)

Per acabar, la iconografia del sacrifici d’Isaac també ha servit per explicar gràficament la diferència entre l’estil romànic i el gòtic molt abans que qualsevol tractat d’història de l’art. Al Museu del Prado es conserva una obra del pintor flamenc Robert Campin (c. 1375 – 1444) que porta per títol Les esposalles de la Mare de Déu. Al quadre hi ha representat un edifici circular, amb tota una sèrie d’elements que caracteritzen el que des del segle XIX anomenem l’estil romànic. Addicionalment, aquest temple està completament decorat amb escenes extretes només de l’Antic Testament, entre les que cal destacar el Sacrifici d’Isaac. L’acumulació d’escenes veterotestamentàries en l’edifici romànic anticipen la història redemptora de Crist, però, al mateix temps, representen l’Antiga Llei a punt de ser cancel·lada; el seu sostre aixopluga l’escena secundària: el miracle de la vara florida amb el que s’assenyalava a Josep com a espòs de Maria. Per contra, la Nova Llei que s’inaugura amb l’Encarnació de Crist, se simbolitza aquí amb les esposalles de Maria i Josep, l’escena principal, i ja no transcorre en l’edifici romànic, sinó sota la portada d’una església gòtica en construcció, que simbolitza el Nou Testament. Campin, el pintor, s’anticipa quatre-cents anys als primers autors que van mirar de classificar i descriure l’estil romànic com a quelcom anterior i diferenciat del gòtic. Contemplant l’edifici romànic no sabem si s’inspirà en un temple real o va fer una elaboració arreplegant diversos elements, una mena d’ècfrasi visual. Tampoc no sabem quin nom donaven els seus contemporanis a l’estil que avui anomenem com a romànic. El que podem concloure és que va figurar l’estil amb una imatge, sense ambigüitat, sense paraules, precedint els manuals teòrics i els estudis d’història de l’art sobre el romànic. Tal vegada, amb el quadre de Campin podríem encetar un altre atles Mnemosyne que tracés una filiació iconogràfica a la manera d’Aby Warburg (1866 –1929), és a dir, sense paraules.

 

Begonya Cayuela

ARS PICTA

 

Codonys! Receptes medievals per a estómacs de tardor*

dilluns, 5/11/2012

Quan pensem en la tardor amb l’estómac, segurament ens vénen al cap productes com les castanyes, les carbasses o els bolets. Són tots aliments que podem comprar als nostres mercats i que també es trobaven a les taules dels homes i dones medievals. En són testimoni receptaris tan coneguts com el Llibre del Sent Soví, que ens parla d’una salsa de bolets feta amb ceba, julivert, vinagre i espècies (cap. CXXXXV, p. 480) o d’una recepta de carbassa amb carnsalada, formatge i canyella (cap. LXXXXIII, p. 441). Les castanyes, per la seva banda, eren, entre mitjans i finals de l’edat mitjana, un aliment bàsic per a les comunitats de les muntanyes, tot i que per la gent de planes i ciutats no va passar de ser un complement a la dieta. A la muntanya, on el cereal no era tan abundant, s’utilitzava farina de castanyes per preparar farinetes i pa de mala qualitat que rebia, en alguns llocs d’Itàlia, el nom de pa d’arbre.

Però la tardor és també una època en què molts fruits estan en el seu millor moment, a punt de collir: nous i avellanes o fruita fresca com les pomes i les peres que, avui com a l’edat mitjana, formaven part habitual de la dieta. Tot i això, alguns dietistes medievals no eren massa partidaris que la gent en mengés. El metge grec Galè havia dit segles enrere que ell mai havia tingut febre perquè no havia menjat mai fruita, però al segle XV Lluís Alcanyís reconeixia que no es podia desaprofitar l’abundància de què en gaudien llocs com la ciutat i regne de València. En el seu Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, de voltants de 1490, aquest metge valencià deia que «pomes, peres, préçechs, melons, albudeques, nesples madurades en l’arbre, castanyes, amel·les, avellanes e olives verdes» tenien la «proprietat de confortar lo ventrell». Algunes d’elles, com les pomes, peres, codonys, castanyes o nespres, eren a més bones de consumir al final de l’àpat, perquè tenien la virtut d’impedir que els aliments tornessin a la boca.

 

En aquesta ocasió, però, ens centrarem en un altre fruit de la tardor, que no s’acostuma a menjar cru sinó que es tracta per obtenir-ne un producte de llarga conservació: el codony i el seu resultant, el codonyat. A l’edat mitjana es considerava una fruita astringent i el mateix Lluís Alcanyís en parla com una de les fruites que, confitades amb sucre o mel, es podien menjar amb total tranquil·litat, recomanant-la especialment per acabar els àpats: «Codonyat de mel o carn de codony de sucre, se pot mengar e aprés lo past» (cap. De les fruytes).

 

El codonyat era un producte especialment comú a les taules més benestants. Els llibres de comptes de Sança Ximenis de Cabrera, una noble que vivia al carrer de Santa Anna de Barcelona, ens expliquen que a casa seva se’n preparava: l’octubre de 1440 manava comprar codonys i mel per «fer lo codoinat». També els receptaris medievals expliquen com preparar-lo, com el Llibre de totes maneres de confits, amb una recepta força semblant a l’actual (cap. VI, p. 365). Per a aquells paladars més atrevits, però, us reproduïm una recepta de finals del segle XV extreta del Llibre del Coch de Robert de Nola (foli 27r), que incorpora llet d’ametlles, brou de carn i espècies (!).

Codonyer, extret del Theatrum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, Roma

Codonyer, extret del Theatrum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, Roma

 

«Bon codonyat

Tants codonys pendràs com hauràs menester segons la quantitat que·n volràs fer; e quartonega’ls e leva’ls lo cor e aprés para-los de la escorxa. E quant seran ben mundats, renta’lls ab aygua tèbia e aprés leva’ls de aquesta aygua e met-los a bullir ab aygua freda; e com comensaran a desfer-se, levors saran cuyts e trauràs-los de la caldera e picaràs-los bé en un morter. E aprés destempraràs-los ab una poca de la lur aygua matexa e passaràs-los per estamenya.

E aprés pendràs set liures de ametles e mija sens parar, sinó renta-les ab aygua freda o tèbia, que valrà més. E picaràs-les bé en un morter e quant sien ben picades passa-les per stamenya destemprada ab aygua tèbia.

Si és die de carn, destempra-la ab lo brou de la carn e met-hi la let ab los codonys. E aprés metràs dintre en la olla de totes maneres de salses fines, ço és bon gingebre e bona canyella e çaffrà e grana paradisi e nous noscadas e flor de macís. E si és die de carn metràs-hi dos rovells de ous per cada escudella. E si és dia de peix no cal. Quant sia tornat bé espès, faràs escudelles e damunt elles met sucre e canyella»

 

Una bona manera d’iniciar-se a la cuina medieval. Bon profit!

 

* Agraïm la col·laboració de Pau Castell, que ens ha facilitat diverses dades referents al codonyat, fruit de la seva recerca dins el projecte “BCN Gastronòmica” dut a terme per la Universitat de Barcelona i el MUHBA.

Carme Muntaner i Alsina

 

Seminaris en tàndem: xerrades a la carta per a medievalistes

dimarts, 30/10/2012

           L’Associació de Recerca i Difusió InTerdisciplinària en Cultures Medievals (ARDIT) va nàixer el curs passat amb la voluntat d’aplegar estudiants de tercer cicle que portin a terme investigacions sobre l’Edat Mitjana, sense fer diferències entre disciplines. Així, de moment en formem part historiadors, filòlegs, historiadors de l’art, filòsofs i arxivers vinculats a l’IRCVM o al Màster de Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona.

           Durant el curs acadèmic que ara comença, a més d’una sèrie de sessions formatives per als socis d’ARDIT, hi ha previstes diverses activitats obertes al públic: el primer congrés internacional de l’associació (Els espais del coneixement), una segona edició de les Jornades ARDIT de Networking en Recerca Interdisciplinària i els Seminaris en Tàndem, als quals dedicarem l’entrada d’avui.

           Els Seminaris en Tàndem donen l’oportunitat als joves doctorands d’exposar el seu projecte de recerca i de rebre comentaris i suggeriments per part dels assistents (companys, professors, altres investigadors, estudiants…) per millorar i ampliar la perspectiva de treball. En efecte, generar diàleg és l’objectiu principal dels seminaris que, com el seu nom indica, compten amb la participació de com a mínim dos ponents a cada sessió i un moderador.tandem_Laia_Glory.jpg

           Tot i que hi ha un tema que és el fil conductor de les dues exposicions, s’intenta que els ponents pertanyin a àmbits diferents o utilitzin metodologies diverses, de manera que ofereixin enfocaments complementaris d’un mateix tema. Tot seguit, es deixen trenta minuts de debat perquè el públic pugui participar-hi de forma activa. De fet, aproximadament un mes abans de cada sessió, els assistents trobaran un formulari al web d’ARDIT perquè plantegin les preguntes que voldrien que es resolguessin a la sessió. La primera, a càrrec de Delfi Nieto (Llicenciada en Física i en Història) i Georgina Rabassó (Llicenciada en Filosofia), portà el títol de Visions medievals de l’univers i se celebrà el 27 de setembre. La propera, a càrrec de Laia Sallés i Glòria Sabaté, tractarà La imatge del musulmà com a enemic a l’Edat Mitjana: de la crida a la croada d’Urbà II al Curial e Güelfa i tindrà lloc el dia 29 de novembre a les 17.30.

Hi esteu convidats!

Gemma Pellissa Prades, coordinadora dels Seminaris en Tàndem d’ARDIT