Arxiu de la categoria ‘Estudiants’

Sentir a l’edat mitjana

dimarts, 5/05/2015

T’has preguntat mai com sentien les dones i els homes medievals l’olor d’una rosa, com percebien els colors d’un mercat, com patien el dolor físic i espiritual? Com les paraules o els gestos reflectien aquesta sensualitat? I com el rastre d’aquestes sensacions i sentiments han pogut arribar fins als nostres dies? Els sentits són els canals a través dels quals els humans interactuen amb el món i es desenvolupen i creixen com a persones. L’aproximació a aquesta realitat pot concretar-se en moltes vies, com ara una de més material o quotidiana, de manera més espiritual i mística, o també lligada al plaer i per això interpretada com a font de pecat i d’immoralitat. Totes elles, però, són vies de coneixement, perquè ens descobreixen un univers de percepcions que estimulen l’experimentació i la relació amb allò que ens envolta.

Congress_Senses_2Els sentits són una part indestriable de l’ésser humà, però moltes vegades les diferents disciplines i tendències que han treballat l’època medieval els han obviat o deixat en un segon pla. Era necessari, per tant, centrar el focus en els sentits i la sensualitat, i això és precisament el que faran els propers dies 20, 21 i 22 de maig una trentena de joves investigadors vinguts de tot Europa, en el que serà la segona edició del Congrés Internacional d’ARDIT (Associació de Recerca i Difusió Interdisciplinària en Cultures Medievals). El congrés es celebrarà a Barcelona en diferents seus del centre de la ciutat i portarà per títol «Senses and Sensuality in the Middle Ages».

Es tracta de joves investigadors de diverses universitats catalanes i espanyoles, però també vinguts del Regne Unit (St. Andrews), França (Lumière II, Grenoble-Pierre Mendès, Toulouse II), Bèlgica (Catholique de Louvain-la-Neuve), Itàlia (Univ. degli Studi di Salerno, di Lecce, di Padova) i els EE.UU. (Harvard), que intercanviaran les seves recerques, coneixements, investigacions i punts de vista al llarg dels tres dies que durarà el congrés. La seva procedència acadèmica, de disciplines com ara la filosofia, la història de l’art, la lingüística i la literatura, l’arqueologia o la història, donen a aquest congrés un caràcter marcadament interdisciplinari, que tant sovint és necessari en el món de la recerca.

Les temàtiques que es tractaran són suggerents i molt variades: es parlarà, entre d’altres, de la corporalitat i l’escriptura femenina en les beguines medievals; l’espiritualitat, l’erotisme, el coneixement i el pecat en el Nom de la Rosa; l’ètica i les barreres morals en les relacions entre homes i dones a les comunitats jueves medievals; els sons, olors, colors i sabors dels mercats i fires medievals; el pecat i la validació de la sensibilitat a través de la Passió; o la relació entre la percepció sensorial i la construcció conceptual en el Cànon d’Avicena. Per tal de potenciar el caràcter interdisciplinari del congrés, s’ha volgut unir en les mateixes sessions participants de diferents disciplines, els temes de comunicació dels quals tinguessin punts en comú.

A més de joves investigadors, el congrés també ha volgut convidar investigadors, tant consolidats com doctorats recentment, que han i estan desenvolupant investigacions relacionades directament amb els sentits i la sensualitat. En aquest sentit, comptarà amb les conferències convidades de dos investigadors amb una àmplia i reconeguda trajectòria com Josep Mª Romero Baró, que tractarà l’Itinerarium mentis in Deum de sant Bonaventura, i Mª del Mar Graña, que parlarà sobre el cel com a locus sensual i Juana de la Cruz en la genealogia visionària femenina a l’Edat Mitjana. I també comptarà amb les ponències convidades de joves investigadors com Lucía Conte, que parlarà sobre moralitat i comportament sexual a la Barcelona medieval, i Raimon Sebastian, que tractarà els sentits en la literatura tècnica medieval.

A més, des d’ARDIT volem aproximar als assistents el patrimoni medieval barceloní i crear els espais adequats per a facilitar el contacte i l’intercanvi entre ells. Per això, al llarg dels tres dies de congrés es realitzaran dues visites, una de les quals a l’exposició «Hagadàs Barcelona. L’esclat jueu del gòtic català», que serà possible gràcies a la col·laboració del MUHBA, i la segona a l’edifici medieval de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, gràcies al prof. Antoni Conejo i a la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya. A més, es realitzarà un taller de salses i olors medievals oberts a tots els assistents al congrés.

Les seus del congrés seran l’Edifici Històric de la UB, la Facultat de Geografia i Història de la mateixa universitat i la seu de l’IEC. La inscripció és gratuïta però cal formalitzar-la a través d’aquest formulari o per correu electrònic, escrivint a arditcongress2015@gmail.com. Per tal que els assistents puguin aprofitar al màxim el congrés, els estudiants de grau, llicenciatura i doctorat tenen la possibilitat de convalidar la seva assistència, en diferents modalitats.

El 2n Congrés Internacional ARDIT compta amb el suport institucional de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), el Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, la Societat Catalana de Filosofia (IEC) i la Institució Milà i Fontanals – CSIC i amb la col·laboració de l’AGAUR, la Sociedad Española de Estudios Medievales (SEEM), el Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB, el Seminari de Filosofia i Gènere i el MUHBA.

Podeu consultar el programa complet aquí i qualsevol altra informació al web del congrés.

 

Carme Muntaner i Alsina

Coordinadora del 2n Congrés Internacional ARDIT

 

* alguns fragment i idees d’aquest text s’han extret de la introducció al Call for Papers del 2n Congrés Internacional ARDIT, escrit per Araceli Rosillo.

L’Anunciació de Cambrón, relleu de procedència no-tant-desconeguda de la Yale University Art Gallery

dimarts, 3/02/2015

Al més de setembre vaig intervenir al Congreso General de Historia de Navarra. En la meva  comunicació posava de manifest el desconeixement, per part dels investigadors, d’un treball publicat per Francesca Español l’any 1996. En aquest treball la professora Español oferia unes claus molt interessants per a interpretar algunes restes de la desapareguda església de San Nicolàs de Navarra en relació amb la portada de Santa Maria de Covet.

Una fet similar s’ha donat amb un relleu de l’Anunciació, conservat actualment a la Yale University Art Gallery (New Haven, Connecticut: N. inv. 1968.37). La peça ingressava en la col·lecció americana en 1968, i fins avui havia estat considerat de procedènica desconeguda, probablement navarresa. Bé, en realitat, potser caldria dir que els responsables de la col·lecció ignoraven l’origen de la peça, ja que Walter Cahn, en un llibre escrit amb Linda Seidel, Romanesque Sculpture in American Collections. I. New England Museums (New York, 1979, p. 74-76, n. 8), ja informava que la peça procedia del monestir de la Concepció de la Mare de Déu de Cambrón, Cinco Villas (Saragossa).

Relleu de l'Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Relleu de l’Anunciació de Cambrón (Yale University Art Gallery, New Haven, EE.UU.)

Per a la historiografia hispànica, en canvi, la peça de Cambrón estava desapareguda des que els propietaris del monestir havien venut el relleu a un antiquari de Saragossa. Les úniques referències conegudes eren dues imatges publicades en sengles obres de Francisco Abbad Ríos dels anys 1954 i 1957. Fins ara cap investigador espanyol havía relacionat l’Anunciació de Cambrón amb la de Yale i cap s’havia fet ressò de la correcta atribució de Cahn, de fa 35 anys!

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Relleu de Cambrón. Foto publicada a ABBAD RÍOS, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución
Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, foto 44.

Lògicament, la quantitat d’articles que es publiquen cada any, la multitud de mitjans i de llengües en què es publiquen fan molt difícil estar al corrent de totes i cadascuna de les novetats. Tanmateix, crida l’atenció que essent l’obra de Cahn i Seidel del 1979 referència indispensable per als museus de Nova Anglaterra i, per damunt de tot, havent estat W. Cahn professor a Yale des de 1965, sobta que la pròpia galeria d’art d’aquesta prestigiosa institució universitària no hagi actualitzat els registres. L’omissió resulta veritablement sorprenent.

El relleu de què parlem és una peça interessant tant pel cànon exageradament allargassat de les figures com per les peculiaritats iconogràfiques que mostra. D’una banda la voluminosa flor que l’àngel ofereix a la Mare de Déu, de l’altra pel llibre obert que subjecta i, finalment, per la casulla que vesteix. Cahn només ofereix hipòtesi per al llibre, que relaciona amb la profecia d’Isaïes (Is., 7, 14) al·ludint a la miraculosa concepció de la Mare de Déu.

Des de l’inici del segle XIII el monestir de Cambrón era seu d’una comunitat cistercenca femenina procedent de Santa Maria d’Iguácel (Osca) i que va mantenir aquest emplaçament a les Cinco Villas fins 1588. Aquell any, a causa de les disposicions del Concili de Trento, es van traslladar a l’església de Santa Llúcia de Saragossa. Aleshores el monestir va passar, en diverses ocasions, de mans cistercenques a laiques fins que amb la Desmortització de Mendizábal esdevé, definitivament una explotació agrícola laica. Les dependències monàstiques esdevenen aleshores cavallerissa, magatzem i vivenda dels propietaris, entre d’altres. La manca d’atenció i el canvi de funció van anar convertint aquest magnífic cenobi en una ruïna. Vergonyosa ruïna, amb els ulls d’avui, atès que encara espera la imprescindible intervenció d’alguna autoritat capaç d’entendren la importància patrimonial i històrica. El cas és tant sagnant que fa pocs anys la premsa recullia la notícia que els propietaris posaven en venda el monestir atès que no podien mantenir-lo i recuperar-lo [“Un monasterio cisterciense de Sádaba se vende en Internet“, El Periódico de Aragón, 8 de febrer de 2004].

Veient l’estat actual d’abandonament del monestir, potser cal pensar que l’entrada de l’Anunciació redescoberta en el mercat antiquari i el trasllat als Estats Units era el millor que podia passar. Les fotografies del web del Museu mostren un estat de conservació similar al de la fotografia publicada en 1954. Pot semblar una afirmació sorprenent peròés evident que en casos similars ha estat pitjor el remei que la malaltia. Així, per exemple, la portalada de Cerezo de Rio Tirón (Burgos), que es “conserva” actualment al parc de la Isla (Burgos), va ser recuperada en 1931 a Vitòria quan estava a punt per sortir d’España de forma fraudulenta. El relleu amb l’Epifania de la mateixa església que sí que va sortir i actualment es conserva a The Cloisters (Metropolitan Museum, New York). Aquest relleu es troba en un bon estat de conservació, la portalada en canvi esllangueix vora l’Arlanzón, amb la capa escultòrica externa i la policromia pràcticament desapareguda. Malgrat les protestes d’associacions i amics del romànic ha calgut esperar al darrer mes de desembre per a què l’Ajuntament de Burgos hagi decidit el trasllat a un lloc protegit.

Comparació de l'estat de conservació d'un dels Vells de l'Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Comparació de l’estat de conservació d’un dels Vells de l’Apocalipsi de les arquivoltes de la portalada de Cerezo de Río Tirón (Burgos). Fotos: Juan Antonio Olañeta Molina (1995 y 2014)

Espoli, abandó, ruïna, oblit… què més pot passar-li al monestir de Cambrón? Com a mínim ara sabem on va anar a parar el relleu; esperem que aquesta “redescoberta” marqui un canvi de sort del desafortunat monument.

Juan Antonio Olañeta Molina

Ars Picta-Universtitat de Barcelona

L’article de Francesca Español és Español Bertrán, Francesca., “L’escultura romànica catalana en el marc dels intercanvis hispanollenguadocians”, en Gombau de Camporrels, bisbe de Lleida. A l’alba del segle XIII, Lleida, Amics de la Seu Vella, 1996

Els llibres d’Abbad Ríos són: Abbad Ríos, Francisco, El románico de las Cinco Villas, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1954, pp. 66 y 77 y foto 44; Abbad Ríos, Francisco, “Cambrón”, en Catálogo Monumental de España. Zaragoza, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1957, p. 603, imagen 1579.

Trobareu més detalls de la “redescoberta” a: Olañeta Molina, Juan Antonio, “El desaparecido relieve de la Anunciación de Cambrón estaba en la Universidad de Yale” (07/01/2015).

Quan els medievalistes conspiren: III Jornades de Networking

dimarts, 25/11/2014

La xarxa és un concepte molt integrat a la vida quotidiana del segle XXI. Cada cop més treballem en xarxa, pensem en xarxa, escrivim en xarxa, viatgem en xarxa. En definitiva, vivim essent part d’un gran nombre de connexions i relacions. A l’Associació Ardit Cultures Medievals no volíem ser menys, i per això van tenir lloc el divendres passat (21 de novembre de 2014) les III Jornades ARDIT de Networking en Recerca Interdisciplinària. Una jornada per reivindicar i fomentar la xarxa i el treball en comú. Durant tot el dia, diferents estudiants del màster en cultures medievals, alguns socis i sòcies i també amics i amigues van intervenir per explicar als companys i assistents el procés de les seves recerques, l’estat en què es troben i les intencions de treball futur o bé els interessos. Tot en matèria del medievalisme predoctoral.

 

Si hi ha una paraula que podria aglutinar el conjunt d’intervencions, aquesta és la multidisciplinarietat. Vam gaudir de projectes i idees a mig camí entre l’arquitectura i l’arqueologia, projectes entre la filosofia i la filologia, projectes sobre el llenguatge de la pau i la guerra, recerques purament metodològiques, aproximacions històriques des de la pedagogia medieval… Però potser el més important de les Jornades van ser les reflexions i debats que van sorgir arrel de les molt diverses intervencions. I és que amb l’objectiu de crear xarxa i generar propostes noves de treball i punts en comú, enguany es va ampliar notablement respecte els anys anteriors el temps proposat de debat i intervencions. Va ser en aquests espais oberts de debat on van sorgir tots els punts en comú, les possibilitats clares de treball conjunt i les idees que, sens dubte, seguidament marcaran les pautes de les activitats d’Ardit. Al llarg de tota la jornada es van fer evidents diversos punts d’interès comú. La metodologia històrica, per exemple, fou un tema recurrent en les recerques de molts dels assistents. Es va observar que hi havia un interès comú per la utilitat de les eines que anomenem SIG (Sistemes d’Informació Geogràfica) i tanmateix per la catalogació i sistematització de recursos propis de la història i l’anàlisi documental com és l’elaboració de regests. Es va plantejar, també, la utilitat de les bases de dades i el seu ús en la recerca d’època medieval, concloent que era necessari un major aprenentatge. De ben segur que alguna de les properes activitats que Ardit organitzarà seguiran aquest camí.

 

Tots vam acabar la jornada amb la sensació que neixerien nous contactes, col·laboracions i projectes en comú entre nosaltres. La idea a partir d’ara, doncs, és que les III Jornades ARDIT de Networking no van acabar al vespre del divendres passat, sinó que han d’allargar-se i produir contacte, recerca i interdisciplinarietat. En definitiva, s’ha de mantenir la xarxa. Us mantindrem informats!

 

Oriol Murall

ARDIT Cultures Medievals

La vida universitària a l’Edat Mitjana: bon inici de curs!

dimarts, 16/09/2014

Ahir era 15 de setembre, el dia que tradicionalment ha donat inici al curs escolar, almenys a Primària i a Secundària. És hora de folrar llibres, preparar les maletes, les llibretes, les bates per als més petits… Per això, com que sempre ens aprofitem del calendari per trobar una excusa per als nostres posts, hem pensat fer una mirada ràpida als estudiants medievals: com vivien els alumnes dels estudis generals i de les primeres universitats, entre el segle XII i el XV? Malgrat que ens sembla una qüestió excel·lent per una entrada d’aquest blog, avui no ens pararem a exposar el desenvolupament dels estudis generals i de les primeres universitats a partir del segle XII, ni el renaixement cultural que els va fer possibles, sinó que girarem els ulls cap als estudiants, per fer-ne una semblança a través d’algunes de les fonts que ens en parlen.

 

Enric de Germània impartint una lliçó als estudiants de Bolonya, a finals del segle XIV

Enric de Germània impartint una lliçó als estudiants de Bolonya, a finals del segle XIV

 

Una d’elles són les cartes que els estudiants –desplaçats des de molt lluny a París, Orleans, Bolonya… – enviaven a les seves famílies o als seus benefactors. Cartes que alimenten certa suspicàcia envers els joves que les escrivien. El tema estrella són sempre els diners; com deia un pare en una carta de resposta “La primera cançó d’un estudiant és sempre una petició de diners, i no es veurà mai una carta on no en demani”. Vegeu, per exemple, aquest model de carta (a punt per a qui el volgués copiar) escrit a Oxford al voltant de 1220:

B. al seu venerable senyor A., salut. Aquesta lletra és per informar-vos que estic estudiant a Oxford amb la més gran diligència, però la qüestió dels diners dificulta molt el meu progrés, ja que fa dos mesos que vaig gastar l’últim que em vau enviar. La ciutat és cara i exigeix molt; he de pagar-me l’allotjament, comprar aliments i gastar en moltes altres coses que ara no puc especificar. Per això suplico a la vostra paternitat que, instigat per la misericòrdia divina, em socorreu, per tal de poder completar el que he començat amb bon peu. Sapigueu que sense Ceres i Bacus, Apol·lo es refredarà.

 

L’última frase és una paràfrasi d’una altra al·legoria clàssica: “Sine Cerere et Baccho, friget Venus”: sense Ceres (pa) i Bacus (vi), Venus (l’amor) es refreda. El nostre estudiant, fent gala que almenys les dites llatines sí que les ha estudiat, ho canvia: sense pa i vi, l’estudi, el coneixement, es refredaran. Per si de cas el pare fos garrepa, altres cartes fan l’elenc de lamentacions dels estudiants: la vida a la ciutat és cara, i encara ho serà més si es pot al·legar un hivern dur, un setge, tempestes que han arrasat els conreus, massificació d’estudiants… o que l’últim enviament de diners no ha arribat, perquè el missatger ha sigut atracat, o ha fugit amb els diners, etc. A tot això, els models de cartes que els pares podien respondre són majoritàriament amables, i segurament anaven acompanyats de diners per a l’estudiant. En alguns casos, però s’han conservat cartes de pares enutjats –“He descobert que vius dissolutament i mandrosament, preferint la disbauxa al control i el joc a la feina, dedicat a tocar la guitarra mentre els altres estudien…”– davant de carreres massa llargues –“Aquest és el vint-i-vuitè any que fa que et dediques a l’estudi…”– o davant de les queixes sobre la duresa de l’estudi –“Si no vols estudiar, et faré tornar a casa … i no et pensis que estaràs ociós, sinó que aprendràs a treballar amb les mans”.

 

El cronista i canonge Jacques de Vitry, a la seva Historia occidentalis, parla així dels estudiants a París entorn de l’any 1200:

Un dels col·legis medievals de la Universitat d’Oxford

Gairebé cap dels estudiants a París, estrangers o nadius, tenia temps per a res que no fos estudiar: alguns estudiaven només per saber, és a dir, per curiositat; altres per tal de ser coneguts, és a dir, per vanitat; i altres per diners, és a dir, per cobdícia i simonia. Però molt pocs estudiaven per tal d’edificar o ser edificats. Discutien i es barallaven no només per qüestions de sectarisme o disputes acadèmiques, sinó que també les diferències entre països causaven hostilitats, odis i enveges entre ells, i es cridaven sense cap vergonya tota mena d’insults els uns als altres. Deien que els anglesos eren bevedors i tenien cua; els fills de França, orgullosos, efeminats i adornats com dones; els germànics, furiosos i obscens en el plaer; els normands, ximples i vanitosos, els de Poitiers, traïdors i amics de la Fortuna. Consideraven els de Borgonya vulgars i estúpids; i condemnaven els bretons per lleugers i frívols, acusant-los a vegades de la mort d’Artur. … Com a resultat de tants insults, es passava de les paraules a les garrotades.

I no parlaré dels estudiants de lògica, davant dels ulls dels quals brunzien les mosques d’Egipte, és a dir, les subtilitats sofístiques, “de manera que és impossible entendre el seu parlar ridícul on”, com diu Isaïes, “no hi ha saviesa”. Els doctors en teologia, des de la càtedra de Moisès, s’inflaven de coneixement, però no de caritat. Predicant el que no practicaven … multiplicant les prebendes i ambicionant dignitats … tants d’ells volien ser mestres que molts no aconseguien estudiants si no era amb súpliques i diners.

 

Però, a més de deixar-nos entreveure uns estudiants i uns pares d’estudiants que no s’allunyen tant de nosaltres –com vèiem a les cartes–, i alhora saber que des de la catedral de Liège Jacques de Vitry s’escandalitzava de com els estudiants i els professors es perdien en disquisicions inútils, també les fonts històriques ens recorden el valor de l’estudi, i el respecte degut als estudiants. Acabem, per tant, amb un fragment del privilegi que va emetre Frederic I Barbarroja a favor dels estudiants, l’any 1158, conegut com Authentica Habita o Privilegium scholasticum:

authentica habita Cambridge

Authentica Habita de Frederic I, 1158. Cambridge, Mass. Harvard Law Library 63, f. 98v.

Després d’una curosa valoració per part de bisbes, abats, ducs, comtes, jutges i altres nobles del nostre sacre palau, Nós, per la nostra magnanimitat, hem emès aquest privilegi per a tots els estudiants que viatgen per amor a l’estudi, i especialment per als mestres de les lleis santes i divines, perquè puguin anar als llocs on desenvolupen els seus estudis amb seguretat, tant ells com els seus missatgers, i puguin estar-s’hi sense perill. Perquè creiem que és convenient que, amb bon comportament, tots ells gaudeixin de la nostra lloança i protecció; i amb un amor especial els defensarem de qualsevol dany, per tal com ells il·luminen el món amb la seva ciència i eduquen els súbdits a viure en obediència a Déu i a Nós, els seus ministres.

Perquè qui no tindria compassió dels qui s’exilien per amor al coneixement, que abandonen la riquesa per la pobresa, que exposen les seves vides a tots els perills i a vegades pateixen danys corporals infligits pels homes més vils. Per això, Nós declarem aquesta llei general i perpètua, per la qual en el futur ningú podrà ser tan temerari com per infligir cap dany als estudiants, o ocasionar-los cap pèrdua … I que sàpiguen els violadors d’aquesta constitució, així com els governants de cada ciutat, que se’ls exigirà la restitució quadruplicada de la pèrdua, i que, essent marcats per aquesta infàmia, perdran la seva autoritat per sempre.

… Nós ordenem que aquesta llei s’inclogui entre les constitucions imperials sota el títol ne filius pro patre, etc.

Donada a Roncaglia, l’any de Nostre Senyor de 1158, al mes de novembre.

 

Laia Sallés Vilaseca (IRCVM-UB)

Chronica Ledensis: els medievalistes també es diverteixen

dilluns, 14/07/2014

Aquest any, una delegació predoctoral d’investigadors de l’IRCVM (concretament, delegació dels encarregats de gestionar aquest blog) ha fet les maletes i s’ha personat a l’International Medieval Congress of Leeds (o IMC), edició 2014 a Nativitate Domini. Què és aquest tal IMC? Tal com ho anuncien a la web, és el congrés de medievalistes més gran d’Europa, motiu suficient per sortir corrent en direcció contrària si no sou uns hooligans de l’Edat Mitjana com nosaltres. Així doncs, us estalviarem passar-vos 4 dies enmig de conferències en anglès, però no us deixarem saltar llegir la nostra particular Chronica Ledensis, subtítol “Jo de gran vull ser Irina Metzler” / “Jo de gran vull ser Alan Murray”.

I com que tothom té les seves aficions estranyes (n’hi ha que en diuen frikis), allà vam anar nosaltres el dia 5 de juliol. Quan Leeds s’omplia de bicicletes, una multitud silenciosa de medievalistes ocupava a poc a poc també la ciutat. Essent el nostre primer any vam voler disfrutar de l’experiència IMC completa i ens hi vam estar els quatre dies sencers del congrés. Ara imagineu gairebé 2000 persones -què dic persones, medievalistes!- juntes per poder parlar de la seva feina i de la seva passió. Creieu que es limitaran a escoltar conferències? No! Se’ls ha d’entretenir per què no es descontrolin i reinstaurin el feudalisme en un despiste, així que la organització de l’IMC, molt sàviament, procura “divertimentos” tals com fires de llibres, fira d’artesania, cervesa (també artesana, eh?) i fins i tot un Ball.

Que si tenim alguna prova d’haver-hi anat a treballar i no de vacances? Bé, sí, tenim una gravació de les nostres pròpies comunicacions, però és informació més que classificada i que aviat destruirem (però ens feia falta per demostrar a les nostres famílies que “anar a un congrés de medievalistes” no era una mala excusa per marxar de casa). També tenim el justificant mèdic de les contractures a l’esquena produïdes pel programa del congrés (no us deveu pas imaginar que un programa amb uns 2000 papers té la forma d’un tríptic, oi?), que tenia una retirada al Codex Gigas sobretot pel que fa al pes. Navegar enmig de totes les sessions per descobrir on ens interessava anar (i com arribar-hi!) es va convertir en la nostra litúrgia particular de cada vespre. Un esforç molt ben recompensat si la sessió a la qual acabàvem anant era d’alt nivell, com va ser majoritàriament. Chapeau especialment per als investigadors joves que han anat a Leeds a presentar el seu doctorat o postdoctorat amb il·lusió i encara més preparació i rigor, per haver-nos fet entusiasmar amb la seva investigació (i, de retruc, re-entusiasmar-nos amb la nostra).

Programa del congrés, creador de mals d'esquena.

Programa del congrés, creador de mals d’esquena.

De sessions (formades per tres conferències cadascuna) n’hi havia per a tots els gustos. Si una cosa caracteritza als medievalistes és que som tremendament multidisciplinars, així que la varietat dels temes que es tocaven al congrés tendia a l’infinit. Per exemple, dues de les sesions amb molt d’èxit: Religion and Medicine: religious views of illness i Neglected sources for the History of the Divine Office. Però clar, creieu que els medievalistes són éssers seriosos i avorrits? Altre cop, no! (dóna cop de puny a a la taula) I vet aquí una petita mostra de les sessions amb noms més curiosos: Senses and Stenches, Does size really matter? o Apocalypse Now (guaita, quina gent més eixerida que hi surt aquí!). Ara seriosament, la varietat dels temes, inmensa, copçava totes les temàtiques i també les problemàtiques que es poden trobar avui dia al món acadèmic, amb taules rodones centrades en la conciliació familiar o la difusió de les humanitats.

Fira de llibres al Parkinson Building de la Universitat de Leeds. @IMC_Leeds

Fira de llibres al Parkinson Building de la Universitat de Leeds. @IMC_Leeds

Aquí a sobre teniu una fotografia de la Bookfair o fira de llibres de l’IMC, el paradís del medievalista (sobretot si és amb finançament). Si aneu al Twitter del congrés, trobareu imatges sobre el gran esdeveniment del dijous, “Making Leeds Medieval”, que ens neguem a publicar aquí per massa poc serioses (i, sobretot, perquè ens fa una mica de ràbia haver-nos-ho perdut).

Bé, ens ho vam perdre però per un bon motiu! I es que ja sabeu que tot feina i gens de diversió no és gens sa. Així que l’últim dia vam aprofitar que organitzaven diverses excursions per apuntar-nos a una. Imagineu-vos, un bus ple de medievalistes ressacosos del Ball del dia abans de camí a unes abadies en runes, el paradís clarament! La nostra visita comptava amb la privilegiada guia dels dos arqueòlegs encarregats d’excavar Rievaulx Abbey i Byland Abbey, una oportunitat que no es presenta cada dia.

Byland Abbey, Yorkshire.

Byland Abbey, Yorkshire.

 

En resum: si sou investigadors medievalistes (no hi fa res si tot just heu començat, com nosaltres, si no esteu en l’àmbit acadèmic o si sou un catedràtic amb mil publicacions), no dubteu a anar, algun estiu, a donar una ullada al que es cou a l’IMC de Leeds! No només l’ambient és molt agradable, sinó que de cop us posareu al dia de quins són els altres investigadors que treballen en el mateix camp que vosaltres i què s’ha publicat darrerament. Si, a més, us agrada fer networking, és el vostre lloc. Per a caràcters més afins amb l’etiqueta “rata de biblioteca”, no patiu, la biblioteca d’humanitats de la Universitat de Leeds fa plorar d’emoció a qualsevol medievalista amb sensibilitat, i els seus recursos digitals us poden tenir un parell de nits entretinguts (us ho diem per experiència pròpia).

Laia Sallés

Clara Jáuregui

Llegir a l’edat mitjana

dimarts, 8/04/2014

Imatge d'Eadwine, l'escriba. Cambridge, Trinity College, R. 17. 1 Christ Church Canterbury, c. 1160

Hi ha certament moltes maneres de llegir, a mesura que els temps canvien, també ho fan els mitjans de transmissió del coneixement, les pràctiques de creació i recepció, etc. Per a depassar aquest mur de set, vuit o nou segles que ens separa de la cultura medieval, haurem d’intentar allunyar-nos tant com puguem de la concepció post-romàntica i post-freudiana del text, i abraçar d’aquesta manera una sèrie de concepcions generals que disten bastament de les nostres. Si, a més, parlem del llibre medieval, l’esforç és considerable.

Es pot abordar el fenomen històric del llibre medieval des de molts diferents angles. Aquí intentarem fer-ho des de tres perspectives molt divergents, que tanmateix es cenyeixen al llibre com segells per intentar comprendre’l i acotar-lo. El llibre però, està fet per a obrir-se i no per a estar segellat. Especialment el còdex medieval, que precisament fou un gran canvi tecnològic íntimament lligat a una experiència d’obertura que no només requeria un vincle físic, sinó que comprenia tota una idea de revelació.

Òbviament aquesta concepció no s’entendria sense la divinització de l’escriptura que a Occident comportà l’adopció i desenvolupament de la mitologia cristiana. Fou en el si d’aquesta on s’engendrà una tensió entre l’obert i el tancat que responia directament a l’idea de revelació dels misteris ocults; una relació que podem trobar en nombroses obres medievals, ja siguin pictòriques o literàries.

Tant és així, que tot allò creat també va ésser assimilat des de ben aviat al llibre –el notori fenomen de la “la llegibilitat del món” estudiat per Curtius o Blumenberg- i com a volum, va passar a poder-se obrir i tancar. Així, mentre en cultures més antigues, el firmament es replegava com un rotlle –per exemple, a l’Apocalipsi- en obres tardomedievals com la cèlebre Commedia de Dante, l’univers s’obre fins a desbordar-se. L’univers desenquadernat representa una obertura extrema, una expansió total que il·lustra perfectament la creació de totes les coses, el principi dels temps –imatge premonitòria del Big Bang- i es contraposa de manera especular a la metàfora de replegament últim del firmament a l’Apocalipsi. Tanmateix, en tots aquests casos estem davant d’un concepte de llibre que, en aquest cas, no és només metàfora de la creació, sinó una idea d’universalitat i de totalitat potencial que plasmà a la perfecció Borges en la seva biblioteca babèlica –un avantprojecte de Google, sense cap mena de dubtes.

L'anomenat papir d'Hèrcules, procedent d'Oxirrinc (P. Oxy., XXII, 2331)

El canvi de la cultura del pergamí a la del còdex que s’intueix dels dos exemples anteriors implicarà indubtablement una revolució tecnològica monumental. Es passa d’un suport que prioritza la lectura oral a un que dóna peu a la silenciosa, que implica al mateix temps una millora de l’estudi i la visibilitat dels textos. De fet, el llibre es prestava més a les il·lustracions que el rotulus. La superfície del pergamí estava millor adaptada als pigments opacs que la del papir, cosa que explica perquè la majoria de les imatges dels fragments del pergamins de papir de l’Antiguitat són dibuixos de traç simple i no il·lustracions elaborades -a excepció d’alguns casos excepcionals com el combat d’Hèrcules del papir d’Oxyrhynque. A més, la sensació de continuïtat del rotlle provoca que les imatges s’enllacin al text de manera continua i uniforme. La pàgina -la doble pàgina en realitat, no s’ha d’oblidar que la pantalla que es presentava als ulls del lector en l’obertura dels llibres era un díptic- donà en canvi molta independència a la imatge respecte al text, i així mateix permeté el diàleg entre iguals, una dialèctica que es resolgué en molts casos de forma visual mitjançant diferents estructures de simetria com podria ser el tradicional esquema de vicis i virtuts.

En aquest caleidoscopi desvelat pàgina a pàgina, cada full prengué una importància cabdal en l’organització del coneixement dintre del llibre. Així, els fulls es transformaren en un camp visual d’organització en el qual l’ordinatio  la compilatio prengueren una rellevància fortíssima com a elements nuclears de la miseenpage que permetien una lectura més analítica del text: ajudaven a identificar els temes, els conceptes, a fer arranjaments, correspondències, en definitiva, a estudiar el text. Això influencià de manera evident la presentació física o visual del les pàgines. La ordinatio i el disseny de la pàgina en sí es va anar definint cada vegada més amb la integració de marcs, taules, diagrames, índexs, rúbriques, etc.

En el segle XII, per exemple, l’aparatus principial per al lector acadèmic era la glossa. Per tant, els progressos es van focalitzar en la presentació d’aquesta. Entre els canvis, es pot evidenciar el pas de dos columnes a una per a, d’aquesta manera, deixar la possibilitat d’incloure comentaris en els dos costats. La connexió entre la glossa i el text va ser feta, entre altres coses, per a la inclusió de lemmata (normalment subratllats en roig), que podrien ser el que avui en dia entenem com hiperenllaços.

Exemple de glosses al text bíblic, comentant i il·lustrant l'episodi de Jonàs a Nínive

En aquest sentit però, és molt important destacar el rol que van tenir les pràctiques de lectura d’aquell temps -i especialment el fenomen de la mnemotècnia- en tot aquest procés. L’Ordinatio, com el seu nom indica, estableix una estructura, dispositiu bàsic per a la memorització dels textos, procés que no només intervenia en la recepció, sinó, com els últims estudis en la matèria estan predicant, en la mateixa creació. Mitjançant una sèrie d’elements purament visuals –diagrames, taules, esquemes, cel·les, arbors, arquitectures visuals, etc.- els textos s’ordenaven, distribuïen els continguts, ajudaven a la creació de relats al·legòrics, a la generació de fils metafòrics, etc. Es tractava d’estructures retòriques, esquemes dels quals la pàgina n’ha deixat constància de forma física o no, que determinaven la distribució del material i al mateix temps ajudaven a crear-lo.

D’aquesta manera, cap al segle XII la lectura esdevingué un fenomen visual i silenciós. La pàgina es transformà en un text òpticament organitzat per a pensaments lògics i analítics. No es ja una partitura amb dimensió temporal, sinó un espai visual que farà néixer la lectura escolàstica i científica que durarà fins al segle XXI: una pantalla o un quadre on l’autor hi aboca els seus pensaments (com Dante deia a l’ “Incipit” de la Vita Nova) i els lectors intentem desxifrar-los per impossible que sigui.

Sergi Sancho Fibla

Universitat Pompeu Fabra

 

La força de l’amor més enllà de les parets dels convents medievals

dimarts, 25/03/2014

Té prou força l’amor per travessar les parets d’un monestir? Preguntin-ho al conegut filòsof i teòleg francès Pere Abelard (1079-1142), que s’enamorà bojament d’Heloïsa, una dona instruïda, a qui deixà embarassada. Posteriorment, Fulbert, l’oncle d’Heloïsa, el va fer castrar. Tanmateix, la relació entre els amants continuà fins i tot quan tots dos prengueren l’hàbit religiós. Durant aquest temps, s’escriviren unes cartes d’amor que gaudirien de molt d’èxit. En podeu llegir una aquí.

Abelard i Heloïsa. Miniatura del Roman de la Rose, Jean de Meun, s.XIV ms fr. 482/665, fol. 160v. Musée de Condé, Chantilly.

Al llarg de segle XII l’hermenèutica cristiana entorn del famós passatge bíblic del Càntic dels Càntics —que ja gaudia d’una llarga tradició interpretativa— produirà dins de la cultura monàstica cistercenca un altre tipus de textos sobre l’amor: Sant Bernat de Claravall identifica l’estimada amb l’ànima humana i Crist, amb l’enamorat i Guillem de Saint-Thierry assimilarà amor i intel·lecte, bo i interpretant el Càntic en clau d’enamorament-coneixement esponsal entre els enamorats.[1] Al llarg del segle XIII aquesta recuperació de l’amor en clau mística farà florir obres bellíssimes, com és el cas dels poemes de la beguina Hadewijch d’Ambers, escrits en llengua neerlandesa, o el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull. Veiem, doncs, que la temàtica amorosa en entorns religiosos, ja fossin reglats o no, desenvolupà textos amb una vessant mundano-literària i una altra de caire més místico-teològica.

Dels s. XII i XIII, també en coneixem epístoles de tema amorós entre monges o joves de bona família que assistien a les escoles monàstiques i els seus mestres.[2] A La lettre d’amour au Moyen Âge, Wolff situa els grans centres d’ensenyament i de conreu de les artes dictaminis (l’art d’escriure cartes) de l’època a Itàlia, principalment al voltant de Bolonya, i a França, a la vall del Loira, sobretot a l’entorn del convent de Ronceray. En català, la Requesta que féu un frare a una monja (fi s. XIV- inici s. XV) és una composició emparentada amb les epístoles d’amor en vers (els saluts) que Annicchiarico ha associat a la producció d’Antoni Vallmanya, un poeta del s. XV.

Crida l’atenció que Vallmanya compongués la major part de la seua obra en relació amb el monestir femení de Santa Maria de Valldonzella, residència reial i centre literari. De fet, dedica els poemes d’amor a una monja, la identitat de la qual s’amaga rere el senyal Retret d’amor. Auferil l’ha identificada amb Serena de Vallseca, que anys més tard esdevindria abadessa (1503). La condició de monja és el que fa que l’enamorat es planyi a la Fortuna,  ja que el vot de castedat prohibia qualsevol culminació carnal dels desitjos amorosos i, així, es lamenta perquè «tots los delits d’amor veig luny de mi» al poema encapçalat per aquest vers.

Amb tot, cal destacar les diverses connexions que es poden establir entre Santa Maria de Valldonzella i les ficcions sentimentals catalanes de la segona meitat del s. XV. En primer lloc, l’obra de Vallmanya (1454-1459), poc notòria pel que fa a la qualitat, és una font molt valuosa per detectar els models literaris que s’empren per tractar l’amor en aquell moment, com argumenta Marfany (2007).[3] D’aquesta manera, l’estudiosa explicita el deute de l’autor amb les composicions d’Ausiàs March i el seu difusor, Pere Torroella; amb el poema narratiu La glòria d’amor de Bernat Hug de Rocabertí i amb la traducció catalana de La Belle Dame sans merci d’Alain de Chartier, famosa pel retrat que ofereix de la crueltat de l’estimada envers l’enamorat no correspost, que acaba morint de desesperació. En efecte, Torroella és una figura imprescindible per entendre les relacions entre els autors de ficció sentimental de la segona meitat de segle i la transmissió del llegat marquià a les generacions posteriors.

En segon lloc, Pere Pou inicia el debat Deseiximents contra Fals Amor (1558) des del mateix monestir. Finalment, Francesc Alegre, autor de cinc obres de ficció sentimental, escriu a la Faula de Neptuno i Diana (1482-1486) la història al·legòrica d’una sacerdotessa que manté una relació amorosa i sexual amb un mercader a canvi de diners. Jaume Torró identifica la protagonista amb una monja barcelonina i, al seu torn, Pere Bescós suggereix que podria tractar-se d’una religiosa de Valldonzella, a causa de l’activitat cultural de l’indret i de les relacions de parentiu de l’autor.[4] Fet i fet, Anna i Jerònima, filles de l’escriptor, hi foren monges i la neboda d’Alegre, Àgata Vilatorta, a més de monja, va ser elegida abadessa del monestir (1516-1539).

Un parell d’anys abans de la composició de la Faula de Neptuno i Diana per Francesc Alegre, Valldonzella rebia unes disposicions arran de la reforma de l’orde del Cister que regulaven la vida de les monges en aquests termes: «no permeta ajust de homens esser fets per les canbres, maiorment de dones jovens […] E per ço, volem e ordenam que, a la porta del monestir, sia posada persona diligent, honesta e discreta, […] en manera que nengun home no puxe entrar en lo monestir sens primer obtenguda licencia de la senyora abadessa».[5] Recordem que juntament amb la virginitat, la clausura és l’altre aspecte que s’imposa en el model religiós femení medieval a llarg de l’Edat Mitjana. El desenvolupament del moviment beguinal, d’una manera oberta, qüestionarà la necessitat de la clausura per portar una vida plenament evangèlica de seguiment de Jesús, però també es produiran conflictes dintre dels claustres femenins.

La clausura de les monges romandrà l’etern “cavall de batalla” de Papes i visitadors diocesans. Des de la decretal Periculoso de Bonifaci VIII (1298) s’havia establert explícitament i rigorosa la vida de les monges en clausura perpètua a causa de la situació “perillosa i abominable” en la qual es troben:[6] la decretal, com també fa la disposició cistercenca, traspua una inquietud veritable davant la possible activitat sexual de les monges dintre del monestir i, en les visites pastorals, sovint eren acusades de conductes deshonestes a causa de la relaxació en l’aplicació de les restriccions espacials que permetien l’entrada i sortida de persones alienes al monestir, encara que els motius fossin d’índole molt diversa. En l’àmbit institucional, una activitat cultural dins la clausura que permeti el contacte amb homes de l’exterior és clarament perillosa i s’ha de controlar.

Auferil explica que l’activitat literària de Valldonzella no era exclusiva d’aquest monestir, sinó que n’hi ha altres exemples, com el monestir de Pedralbes i el monestir de Framenors de Barcelona, on se celebrà el certamen “joia de desconeixença” l’any 1457.[7] També tenim el cas del monestir de la Trinitat de clarisses de València, on entorn Sor Isabel de Villena, autora d’una Vita Christi d’interpretació singular, s’aplegaren tot un seguit d’escriptors com ara Miquel Pérez, Pere Martines o Bernat Fenollar. Mossèn Fenollar celebrava a casa seva les tertúlies literàries més importants de la València de finals del segle XV.

Com podem veure, de temàtica amorosa en contextos religiosos se’n van escriure per complaure aficions, necessitats de comunicació mundana i desitjos una mica més elevats, en els quals l’amor s’identificava amb Déu o era la via de la seva experiència. El fet que molts homes i dones de religió participessin d’aquest gust temàtic comú de maneres tan diverses i amb motivacions ben diferents ens mostra la versatilitat d’allò que entenem per amor, que fa possible l’expressió dels sentiments i els desitjos més profunds de l’ésser humà.

Gemma Pellissa Prades

Araceli Rosillo Luque

ARDIT Cultures Medievals

 


[1] Miguel Siguán Soler, La psicología del amor en los cistercienses del siglo XII, Poblet, 1992.

[2] Manuela Sanson, Lettere amorosi e galanti, Carocci, Roma, 2005.

[3] Marta Marfany, «D’Ausiàs March a Bernat Hug de Rocabertí: Antoni Vallmanya i el cànon poètic de mitjan s. XV», Llengua & Literatura, 18, 2007, p. 45-73.

[4] Jaume Torró, «“Officium poetae est fingere”: Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994, p. 221-242 i Pere Bescós, «E com res no·s puga dir que no sia estat dit…»: el comentari als Trionfi de Bernardo Ilicino com a manual literari a la fi del segle XV», Llengua & Literatura, en prensa, 23.

[5] Francina Solsona, «Una visita al monasterio de Valldoncella (Barcelona) a finales del siglo XV», Martínez Ferrando, archivero: Miscelánea de estudios dedicados a su memoria, Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos, 1968, p. 484-486.

[6] Diu de les monges que “Pericoloso et detestabili quarundam monialum statui, quae honestatis laxatis habenis et monachali modestia sexusque verecundia impudenter abiectis […] frequenter intra eadem monasteria persones suspectas admittunt” Edició de text llatí seguint Liber Sextus, 3.16 De statu regularium, c.un. Pericoloso, Friedberg, 2:1053, col·lacionat amb Vatican Borghese 7 fol. 56v. a: Elizabeth Makowski, Canon law and cloistered women. Periculoso and its commentarors, 1298-1545, Washington, 1997, 133.

[7] Antoni Vallmanya, Poesies, ed. Jaume Auferil, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

Arqueologia del so: els instruments musicals del Romànic

dimarts, 4/03/2014

El concepte del so i la seva estètica, és a dir la música, ha anat canviant al llarg dels temps i de les percepcions culturals. Si ara sentíssim uns joglars tocant una dansa a la plaça (la discoteca de l’època) o un músic cantant, amb l’acompanyament d’un o dos instruments, els poemes mordaços de Guillem de Berguedà (el “concert” de l’època) ens n’estranyarien la posta en escena o la sonoritat. Quin so podien tenir aquestes escenes de la literatura o de l’escultura? Podem reconstruir el paisatge sonor de l’art romànic?

(Fig.1) Detall de capitell, catedral de Tarragona

Fixem-nos en aquest capitell amb uns joglars, per exemple (Fig. 1): es troba a la Catedral de Tarragona, és del s. XIII i és difícil de veure ja que no li toca gaire la llum i es troba molt enlaire. A la cantonada hi veiem una dona de cap-per-avall. No és que estigui distreient la concurrència fent la vertical i altre exercicis gimnàstics: en un context religiós, ens està dient que els joglars són com el món al revés: el cap toca a terra, els peus enlaire; a l’edat mitjana, els joglars són ben bé l’antítesi d’una vida com cal! L’acompanyen quatre músics. A la seva esquerra hi ha un home amb un instrument de vent. El canó és força gruixut, és més ample als extrems i el músic infla molt les galtes. Es tracta d’una caramella, un instrument de canya molt freqüent entre els joglars:

“Car, enaxí com lo juglar ha art e manera en fer lo so en la samfonia o en la caramella, enaxí cové que hom haja art e manera a dir paraules ordonades e retoricades”

(Ramon Llull, Llibre de Contemplació en Déu, V, 359, 1)

 

(Fig. 2) Secció longitudinal d'una caramella

En bufar la caramella, l’aire passa per una petita osca oberta a una canyeta i la fa vibrar, i el canó permet executar diverses notes gràcies als seus forats. Ara bé, perquè soni cal bufar contínuament sense parar. Per això es fa servir la tècnica de respiració circular: mentre s’agafa aire pel nas s’expel·leix per la boca, efecte que s’aconsegueix mantenint una gran força de galtes. Vet aquí perquè el músic les té tan inflades. Per a facilitar aquest esforç es pot afegir un receptacle d’aire, com és un tros de banya que permeti obrir molt la boca sense haver de fer pressió sobre la canyeta: és aquest regruix a la part superior. I perquè soni amb més projecció, s’hi pot posar un pavelló: un altre tros de banya, com un corn final: el regruix inferior. La Fig. 2 és un tall d’aquest instrument per a poder-lo entendre bé.

(Fig. 3) Reconstitució de caramella

Se n’han trobat en excavacions arqueològiques i s’han pogut reconstruir per tal de conèixer-ne el so (Fig. 3):

So d’una caramella reconstituïda a partir d’un exemplar del s. XI trobat a Charavines. Reconstitució: Jeff Barbe. “Entr’Ave e Eva”, Cantiga de Santa María 60, s. XIII.

Al costat del caramellaire hi ha una dona que balla bo i alçant un peu mentre toca un pandero quadrat, instrument que consisteix, simplement, un marc de fusta vestit de pell de cabra pels dos costats, cosida per manera que quedi ben tensa. El so és molt auster, i de vegades a dins s’hi posaven cordes tensades perquè ressonés millor o bé cigrons secs perquè fessin soroll en moure’l. Encara es manté en el món de la música tradicional: és el pandero del Roser; a l’època medieval es coneixia com a alduf, un nom d’origen àrab.

 

“Sènyer –dix Na Renard- en una vall hac un joglar posat son alduf qui penjava d’un arbre, e lo vent menava aquell tempe e feia-lo ferir en les branques de l’arbre. Per lo feriment que el tempe feia de si mateix en l’arbre, eixia de l’alduf una greu veu, la qual retendia tota aquella vall.”

(Ramon Llull, Llibre de les bèsties, IV)

(Fig. 4) Detall de capitell, catedral de Tarragona

 

A l’altre costat (es veu millor a la Fig. 4) una altra joglaressa té uns objectes a les mans: unes tauletes, és a dir dues petites peces o taules de fusta que es repiquen entre elles: castanyoles primitives! I el darrer personatge, què duu a la mà? Doncs un flabiol de canyes, com aquells que fins no fa gaire encara feien servir els esmolets.

 

 

 

 

 

 

 

(Fig. 5) Reconstitució de flabiol de canyes

Al jaciment francès del llac Paladru se n’han conservat dos i s’han pogut reconstituir (Fig. 5). N’hi ha que són tot un bloc, en aquest cas amb un forat per a poder-lo dur penjant, i n’hi ha que segueixen la forma de la llargària dels tubs, de manera que tenen una pota llarga que és el que sosté el nostre joglar.

 

(Fig. 6) Detall de capitell, monestir de Sant Cugat

Aquesta deuria ser una colla de joglars força habitual: fixem-nos sinó en aquests en un capitell del s. XII al claustre de Sant Cugat (Fig. 6); ja podem reconèixer els instruments que toquen i fer-nos una idea del so que deurien fer! En una cançó nadalenca de finals del s. XV encara trobem tauletes formant part de l’alegria popular:

 

“Los àngels tòchan laüts / e los pastorels tronpetas / Ysaÿas mena el ball / e Josep tocha las tauletas.”

 

(Fig. 7) Detall de capitell, claustre de l'Estany

 

També veiem molt sovint joglars acompanyant-se d’una viola, com aquest del claustre de l’Estany que acompanya de nou unes tauletes (Fig. 7). Encara que hi tingui una certa semblança, la viola medieval no sona com un violí o una viola actuals. Per començar, la manera més habitual de fer la caixa era buidant-la en un bloc de fusta (Fig. 8), de manera que, pel gruix, la projecció sonora no deuria ser gaire polida ni precisa.

(Fig.8) Luthier Olivier Feraud

 

 

 

 

 

 

 

La tapa harmònica podia ser de fusta o també de pell o pergamí gruixut, i sol haver-hi tres cordes: una fa un bordó o nota constant de referència i les altres dues, afinades en quartes, permeten seguir la melodia. De vegades s’hi veuen cinc cordes, que en realitat són les mateixes que abans però doblant les dues melòdiques, de manera que així sona més fort i, sobretot, més reverberant. L’arqueologia ha tret a la llum cordals de viola (la peça que lliga les cordes a la caixa) fets d’os que ens deixen veure aquesta evolució: primer tenien tres forats i després se’n van fer cinc, reciclant la peça en un instrument amb un so diferent (Fig. 9).

(Fig. 9) Cordals de viola

 

Però si tenim en compte, a més, que les cordes eren de budell i que aquests instruments no tenen ànima -la peça de fusta que en els violins actuals connecta la tapa harmònica amb la inferior, i que fa un so més precís-, la sonoritat d’aquestes violes és opaca però també avellutada, adequada per a acompanyar el cant. L’arc s’agafa per un mànec i no està concebut per a fer grans floritures, sinó acompanyaments. Al s. XII, el trobador Guerau de Cabrera li diu al seu joglar -que es diu Cabra perquè deuria dur les armes heràldiques del seu senyor- que no sap viular (és a dir, tocar la viola) ni fer anar l’arc, a part d’altres instruments:

 

Cabra juglar […] / mal saps viular e pietz chantar / del cap tro en la fenizon […] / Mal t’ensegnet cel que·t mostret / los detz amenar ne l’arçon; / no saps balar ne trasgitar / a guiza de joglar gascon.

(Cabra joglar, no saps tocar la viola i encara pitjor cantar del principi al final. Mal t’ensenyà el qui et mostrà com posar els dits ni l’arc; no saps ballar ni fer malabars com fan els joglars gascons.)

Viola ovalada de cinc cordes “D’eissa la razo qu’ieu suelh”, del trobador Peirol, s. XIII. Luthier: Christian Rault; intèrpret: Domitille Vigneron.

(Fig. 10) : Flautes de Viver, al Berguedà; La Fabregada, Pallars; reconstitució en os de vedell

Tret de rares excepcions com els instruments del llac Paladru de Charavines, no ens han pervingut gaires instruments medievals, ja que solen ser de fusta i amb el temps es fan malbé. Sí que podem conèixer peces soltes d’os, com aquells cordals que vèiem més amunt, o fins i tot flautes senceres. Per a fer flautes o flabiols es feia servir la canya o el saüc, que es poden foradar molt bé, però també ossos prou llargs com els de voltor o d’alguns animals domèstics (Fig. 10). Evidentment un flabiol d’os no sona tan dolçament com un instrument de boix fet amb precisió per un luthier especialitzat, però és ben útil per a alegrar la solitud d’un pastor, les festes de pagès o distreure un soldat en un castell.

 

Flauta d’os de la Fig. 10. “Ara lausatz”, Cançoner de Sant Joan de les Abadesses, s. XIII. Luthier: Alfonso García-Oliva.

La música medieval no es limita als compositors i els instruments cortesans que solem trobar als enregistraments. I és que a la cort d’Aragó, als segles XIV o XV, els Reis i els Infants eren excel·lents promotors musicals i encarregaven exquisits saltiris, llaüts, arpes, rabeus, guitarres o cornamuses:

“… Mossèn Pere d’Artés, digats a Johanni, ministrer nostre qui es ací, que farie be si se’n venia car los estruments d’argent ja són acabats e sos companyons los cornen ja. E volem que les arpes, els rabeus, els lauts e les pells al pus tost que porets.”

(Carta de l’Infant Joan, 1377)

Però els pagesos i pageses, els pastors, els guaites que s’avorrien dalt de la torre d’un castell , els traginers o els mercaders, el 99% de la població restant, també tenia els seus músics, els seus instruments, les seves danses i el seu repertori de cançons de treball, de gresca, de casament. L’escultura, la poesia o l’arqueologia ens han regalat, doncs, aquest petit tast de quin era el paisatge sonor dels nostres avantpassats als segles XI, XII o XIII.

Laura de Castellet

ARDIT Cultures Medievals

L’heretge, la bruixa i l’inquisidor

dilluns, 3/02/2014

Altres diuen que reverencien els genitals del sacerdot que presideix la cerimònia […] Quant a la iniciació dels nous membres, els detalls són tan desagradables com ben coneguts. Un nen, cobert de massa de farina per enganyar als incauts, és col·locat al davant del novici. Aquest l’apunyala amb cops invisibles […] Després –és horrible!- beuen àvids la sang del nen i competeixen els uns amb els altres mentre es reparteixen els seus membres. […] És prou conegut el que passa durant les seves festes. El dia de la festa es reuneixen amb tots els seus fills, germanes, mares, gent de tots els sexes i edats. Quan el grup s’ha excitat per la festa i s’ha encès la luxúria impura entre els assistents ja embriacs, se li llencen trossos de carn a un gos lligat a una làmpada. El gos salta endavant, enllà del llarg de la seva cadena. El llum, que podria haver estat un testimoni traïdor, s’apaga. Llavors, en la foscor, tan favorable per a la conducta desvergonyida, estreten els llaços d’una passió sense nom, a l’atzar. I així, tots són igualment incestuosos […] Precisament la clandestinitat d’aquesta maligna religió prova que totes aquestes coses, o pràcticament totes, són autèntiques.

Avui us proposem un exercici d’imaginació històrica. La vivaç descripció que precedeix aquestes línies recorda clarament algunes de les escenes descrites en els judicis per bruixeria d’arreu d’Europa. Al mateix temps, el text conté molts dels tòpics que es repetiran un cop i un altre durant els segles medievals en les acusacions que les elits eclesiàstiques i civils faran recaure sobre homes i dones detinguts per les autoritats com a sospitosos d’heretgia.

“Heretge” i “bruixa” són segurament dos dels apel·latius relacionats amb el món medieval que, a priori, necessiten de menys explicació. Tanmateix, paradoxalment, cap dels dos sorgeix de les persones a les quals fa referència. En altres paraules, les persones acusades d’heretgia o bruixeria no es consideraren a si mateixes heretges ni bruixes. Ambdós apel·latius serien utilitzats pels perseguidors d’aquells suposats col·lectius malignes, que els definirien per oposició a l’ortodòxia, tot procedint a la seva persecució i eliminació de la societat.

 

L’heretge sempre és l’altre

Pel que fa als heretges, el més curiós del cas, és que no poden existir sense que hi hagi definida una ortodòxia. Dit d’una altra manera, el Codi de Dret Canònic estableix que heretges són aquells qui “neguen de manera pertinaç, després d’haver rebut el baptisme, una veritat que ha de creure’s amb fe divina i catòlica, o que en dubten de manera pertinaç” (Canon 751, Llibre III). Per tant, aquells que tenen el poder per decidir quina és “la veritat”, són els que tenen la paella pel mànec. No és fins que el cristianisme esdevé la religió oficial de l’Imperi Romà (amb l’Edicte de Tessalònica, al 380 de la nostra era) que l’Església es vincula a un aparell capaç de condemnar i castigar, moment en el qual l’heretgia es torna crim i, com a tal, comença a ser perseguida. Entre la decapitació de Priscil·lià i els seus companys, el 385, i la mort de Gaietà Ripoll a la forca, el 1834, desenes de milers de persones foren empresonades, vexades i executades com a heretges.

Tanmateix, el fet que fos la jerarquia eclesiàstica qui decidia sobre qüestions de dogma no va impedir que, des dels inicis del cristianisme i durant tota l’edat mitjana, certs individus i col·lectius s’allunyessin de les opinions i procediments prescrits pels poders establerts i, fins i tot, se sentissin amb el dret i l’obligació de fer-ho. Ara bé, des de les “heretgies” intel·lectuals fins a les “heretgies” de caire més social, tots ells es consideraven cristians justos i rectes i veien l’heretgia en aquells que no compartien les seves creences, fins i tot si es tractava del mateix Papa.

La diferència, és clar, rau en el marge d’acció d’uns i altres. Càtars, valdesos, beguins del Llenguadoc, pseudo-apòstols, dulcinistes o fratticelli (només per citar alguns moviments baixmedievals) es veien a si mateixos com la veritable Església, mentre que Roma i la cúria papal, que s’havien apartat del camí de l’Evangeli, eren la font de tot pecat. D’altra banda, el poder pontifici veia en aquesta dissidència espiritual una amenaça a la unitat de la Cristiandat, una amenaça que calia redreçar o bé sufocar i eliminar. I va desenvolupar els mitjans per fer-ho.

Els inquisidors, nomenats pel Papa amb jurisdicció extraordinària, podien actuar en virtut del seu ofici (ex officio) contra els sospitosos. Aquests sospitosos, que podien ser-ho en base a simples rumors, tenien l’obligació de jurar i declarar contra sí mateixos sota pena d’excomunió. El procés es duia a terme en secret (sense defensors i amb acusadors desconeguts) i s’acceptaven testimonis inusuals: nens, convictes, còmplices i altres acusats d’heretgia. Les sentències emeses per aquests tribunals, inapelables, anaven des de les peregrinacions i la imposició de creus grogues que havien de dur-se permanentment sobre la roba, fins l’empresonament o el lliurament a les autoritats civils (el braç secular) per tal que aquestes executessin l’heretge, pressumpte, diríem avui, a la foguera. De la condemna més lleu a la més definitiva, totes elles marcaven per sempre als desafortunats que les patien i a les seves famílies, creant així un nou col·lectiu destinat, per definició, a la més estricta exclusió social.

 

Valdesos adorant un boc i altres animals (Johannes Tinctoris, Invectives contre la secte de vauderie, c.1470. Paris, Bibliothèque Nationale, fr.691, fol.I)

El crim de bruixeria

Després de segles de lluita inquisitorial, a principis del segle XV, s’estendria arreu d’Europa la creença en una nova secta herètica formada per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana, jurant fidelitat al Diable prenent-lo per senyor, i que eren capaços de provocar la malaltia o la mort d’animals i persones a través de maleficis i metzines. A diferència de les anteriors heretgies condemnades per la jerarquia eclesiàstica des dels temps de Priscil·lià, aquesta nova secta no representava només un desafiament polític o espiritual, sinó una veritable amenaça contra la població; una població que assenyalaria als seus suposats membres com la causa de les desgràcies quotidianes.

La por al malefici i l’emmetzinament formava part de la mentalitat europea des d’època antiga. Una por que havia quedat plasmada en nombroses lleis civils destinades a condemnar aquelles persones, especialment dones, capaces de provocar la desgràcia per mitjans malèfics. Tanmateix, la idea que aquelles persones formaven part d’una secta herètica encapçalada pel mateix Diable constituïa ara una novetat inquietant, que obriria la porta al fenomen conegut com “la cacera de bruixes”.

A partir d’aquell moment, les autoritats civils i eclesiàstiques utilitzarien tot l’utillatge acumulat durant els segles de lluita anti-herètica per definir, perseguir i condemnar les persones sospitoses d’aquell nou crim contra Déu i la societat. En aquest sentit, les imatges dels aquelarres diabòlics concorden de manera sorprenent amb les acusacions llençades amb anterioritat contra càtars, valdesos, templers o jueus: reunions nocturnes, rituals origiàstics, assassinat d’infants, apostasia i pacte diabòlic. La pràctica judicial utilitzada per combatre la bruixeria es basaria també en els mètodes inquisitorials, si bé serien els tribunals laics (principals encarregats de la persecució) els que portarien fins a l’extrem la falta de rigor legal i la indefensió de les acusades, fet que es traduirïa en milers de condemnes a mort durant els segles XV-XVII.

 

La por al complot maligne

El patró mental que portaria a la persecució d’heretges i bruixes durant els segles medievals i moderns té unes arrels molt més antigues, i s’ha anat repetint en el món occidental fins a dia d’avui. De fet, el fragment que encapçala aquest article fou redactat al segle II per Marc Minuci Fèlix, i en ell es referia ni més ni menys que a una nova secta que inquietava enormement als seus contemporanis: els cristians. Si la Història ens demostra alguna cosa és que aquesta acostuma a repetir-se malgrat el pas dels segles. La creença en l’existència de grups de persones desviades de l’ortodòxia i que atempten contra la societat resulta un fet de vibrant actualitat en els nostres dies i que ens acosta més del que voldríem a les maneres de fer i de pensar dels nostres predecessors: els inquisidors.

Pau Castell

Delfi-I. Nieto

IRCVM

Deixem-nos de tantes càbales i parlem de la Càbala

dilluns, 22/07/2013

La idea d’aquest post va sorgir quan a l’aparador d’una tenda de figures de sants, cartes del tarot, espelmes de diferents colors i condicions, medalles, rosaris, collarets i estrelles de David -vaja, en podríem dir una tenda d’articles màgics-, els meus ulls es van fixar en un dels llibres exposats entre dues espelmes: la Cábala.

Potser no tothom té la tendència a confondre el terme càbala i Càbala, però per tal de deixar-ho clar no hi sobrarà pas una breu explicació. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, de les diferents accepcions de la paraula càbala en podem treure que és també “un conjunt d’intrigues, càlculs i suposicions fetes per endevinar alguna cosa”. Bé, ja ho hem entès, ara seguim el consell que ens dóna el títol d’aquest post i deixem-nos, doncs, de tantes cabòries de parlar d’un tema que embolica que fa fort.

Com hem vist en la definició, parlar d’una càbala equival a parlar d’intrigues endevinatòries, alguna cosa així com ocultisme. Però segons el mateix diccionari, la Càbala en el judaisme no és res més que la “interpretació teosòfica de certs elements de la tradició religiosa jueva, sorgida entre els rabins jueus medievals”. Càbala, en hebreu qabbalà, és un mot que sorgeix de l’arrel q.b.l. i que segons la forma en què es mostra la nostra paraula, dóna derivats a significats com estar oposat, o ser acceptat. Podrem definir-la doncs com la doctrina acceptada o com la tradició oral rebuda a través d’una llarga cadena de mestre a deixeble.

Fins aquí ja portem un seguit de definicions que no fan res més que afegir termes i nous sentits: intrigues endevinatòries, ocultisme, interpretació teosòfica, tradició acceptada… però tot això com es lliga? Bé, per si la confusió no és prou elevada, potser que busquem alguna notícia a través dels cercadors d’internet, tal vegada ens serviria per aclarir què és realment la Càbala. Doncs no! És gràcies a aquesta última opció de cerca i a l’anècdota de l’aparador de la tenda que s’ha posat al títol del post d’avui: “deixem-nos de tantes càbales”. Ara ho veureu. Què diu el Google si escrivim “cabala”? A part de la Viquipèdia i d’algunes altres pàgines decents amb cara i ulls, podem observar, per exemple, alguns dels primers resultats que apareixen com la pàgina de “Pétalos de luz”, de “Tarot Cábala”, de “Cábala negra”, “Madonna”, de “la Cábala nos mejora la vida”, etcètera, etcètera… La meitat de les cerques són d’endevinació, cursets, sectes … vaja, una colla de supersticiosos. “Cabalá para principiantes”: una forma de fer una drecera que no ens durà enlloc, tot i les bones intencions (se suposa). No és envà que els rabins medievals permetien estudiar-la a partir dels 40 anys d’edat. Molta gent que ja ha arribat a aquesta edat en el nostre món occidental i interessats d’aprendre i de saber què és la Càbala, però que alhora són aliens al judaisme i que es troben en un estat intel·lectual i de raonament prou satisfactoris, creuen que poden arribar a estudiar la globalitat de la Càbala, perquè clar, ja han arribat a l’edat permesa. Però no ens enganyem! Manca el bagatge! Si els rabins van fixar aquesta edat no va ser que el nostre cervell canvia de xip justament en el dia del citat aniversari, sinó que va ser fixada tenint en compte les altres llargues etapes formatives de l’estudiant jueu. Des de ben petit amb l’aprenentatge de l’alefbet, la lectura i memorització de la Torà i el Tanakh, els Midraixim, la Mixnà, el Talmud… i una vegada esdevenies expert en tot això (siguem francs, només hi arribaven una minoria dels membres de la comunitat i que també arribaven a ser rabins), al voltant dels quaranta anys ja podies iniciar-te en el món de la Càbala. Intencionadament he subratllat la paraula “rabins” a la definició que dóna l’IEC, perquè no era cosa de tots, sinó d’un petit cercle d’erudits.

En efecte, en aquesta “googleig” hem vist que bona part de la gent que s’interessa pel tema s’ha desviat del sentit més ampli de la Càbala i s’han quedat només amb la part que té relació amb l’ocultisme, que de fet és un dels termes emprats en la definició de -càbala- en el diccionari del IEC. Així que ja va essent hora que deixem tanta definició i presumptes mestres cabalístics online a una banda, i definim ben breument en què consisteix la Càbala.

Gershom Sholem (1897-1982)

Per tal de no convertir-me en un altre “fals predicador” susceptible d’aparèixer en un bloc que parli dels “pseudocabalistes” d’avui que justament acabo d’emfatitzar, exposaré les principals idees que han suggerit investigadors de confiança (entre d’altres Gerschom Scholem i Moshe Idel) per tal que hi penseu a la propera vegada que veieu aparadors o anuncis cabalístics i com un joc del diari, trobar les diferències entre les càbales i la Càbala.

És a les obres d’aquests investigadors on primer s’hauria d’acudir per començar a fer-se una idea i a saber què és la Càbala (i vull distingir aquí entre les idees de “saber” i la d’“aprendre a ser cabalista en una setmana”, que això també és important). La Càbala és el terme que engloba tant la mística jueva com els ensenyaments esotèrics i teosòfics del judaisme que parteix ja de la fi de l’època del segon Temple de Jerusalem (època en què el jueus estaven estretament relacionats primer amb els grecs i després amb els cristians), però que agafaren cos a partir del segle XII i s’anaren desenvolupament bàsicament a Provença, la Península Ibèrica (important va ser el cercle cabalístic de Girona amb Mosé ben Nakhman -Nakhmànides-) i després de l’Edat Mitjana tingué altres focus com Safed, d’on apareixé el gran cabalista Isaac Lúria.

S’accepta que la Càbala és mística no des del punt de vista que la intenció final és la comunió amb Déu i l’aniquilació de l’individu, sinó pel fet que busca la comprensió de Déu i de la creació, impossible d’entendre’ls pel raonament però sí per mitjà de la contemplació i de la il·luminació a través de la Torà (és a dir, de la revelació), així que intuïció i tradició es donen la mà (és la Càbala especulativa). És l’intent de transformar la Llei escrita, la Torà, en les lleis internes que regulen l’univers. El judaisme es convertirà, doncs, en un sistema de símbols místics, que reflectiran els misteris de Déu i de l’univers, sistema que els cabalistes provaran d’entendre per mitjà de diferents mecanismes. Quant a la Càbala com a teosofia busca atènyer el coneixement de la divinitat i desvetllar els misteris de l’oculta vida de Déu, la relació entre la vida divina i entre la vida humana i de la creació. En canvi, la part més oculta i màgica (la Càbala pràctica), i que pel que sembla és només la part de la Càbala que ha cridat més l’atenció a tots els grups que hem dit més amunt, és la part esotèrica de la Llei oral (quan va ser escrita va rebre el nom de Mixnà), que també té un lloc en la Càbala, però lluny dels diferents grups sectaris d’avui en dia.

Jordi Casals

ARDIT Cultures Medievals