Arxiu de la categoria ‘Efemèrides’

La Magna Carta: De nen malaltís a paladí poderós

dilluns, 15/06/2015

(English version follows)

El món celebra avui, 15 de juny, el 800 aniversari de la Magna Carta,

Derek Taylor examina la llarga vida d’aquest document i ens descobreix

que no sempre ha estat un far de llibertat i justícia.

El rei Joan de cacera

El rei Joan d’Anglaterra, 1167-1216. De Rege Johanne, (1300-1400), MS Cott. Claud DII, folio 116, British Library.

Allà pel 1215, a la Magna Carta li passava com a molts nadons nascuts a l’Edat Mitjana: les seves probabilitats de supervivència eren minses. Era un nen malaltís amb pares abusius. Aquells que l’havien concebuda – el rei Joan i els barons – la van abandonar en el termini de tres mesos per girar-se els uns contra dels altres. El Papa va arribar a declarar-la morta i a excomunicar a qualsevol que tractés de reviure-la.

La mateixa Magna Carta semblava mal equipada per a una vida llarga i saludable. La majoria de les seves 63 clàusules estaven esquitxades d’argot feudal –“amercement” [sanció pecuniària], “trithings” [jurisdicció administrativa], “halberget” [tipus de teixit medieval, problablement de llana]–, paraules que difícilment podrien ressonar a través dels segles. Fins i tot quan ens trobem amb alguna línia que podria fer-nos bategar el cor, els historiadors intervenen tot abocant una galleda d’aigua freda sobre el nostre entusiasme. Prenguem la més famosa de les seves clàusules, la número 39:

Cap home lliure serà capturat o empresonat o privat dels seus drets o possessions, o proscrit o exiliat, ni privat de la seva posició de cap altra manera, ni tampoc procedirem [Nós, el rei] per la força contra ell, ni enviarem a d’altres a fer-ho, excepte pel judici legítim dels seus parells o per la llei de la terra.”

El rei Joan s'enfronta als barons durant la signatura de la Magna Carta

El rei Joan concedint la Magna Carta, Ernest Normand, 1900

Són paraules colpidores, però hem de tenir en compte que aquests meravellosos privilegis s’aplicaven únicament als “homes lliures”. Al 1215, aquest era un grup petit i específic que incloïa al voltant del 25% de la població masculina i del qual les dones estaven totalment excloses. Ens trobem, doncs, al davant d’un document on els homes de classe alta miraven de protegir-se ells mateixos.

Però què passa amb, excepte pel judici legítim dels seus parells? Es tracta del judici amb jurat, cert? En realitat no. Simplement es refereix a una forma de resoldre els casos legals al segle XIII, quan no quedava clar quin tribunal en tenia la jurisdicció.

Llavors, on radica la veritable importància de la Magna Carta? Doncs bé, no era un nen totalment malaltís. Tenia un cor robust que l’ajudaria a seguir vivint.

En primer lloc, la Carta mostrava que fins i tot un rei havia d’obeir la llei. La Magna Carta no ho explicita, però moltes de les seves clàusules exemplifiquen aquest principi sagrat en acció. A més, també trobem una altra joia enterrada a la Clàusula 39. Oblidem-nos per un moment de la seva aplicació molt limitada, s’hi establia per principi un tresor legal: el càstig arbitrari és il·legítim.

Però la Magna Carta no acabava pas aquí, sinó que era, i enacara és, un ésser viu. Es va tornar a promulgar moltes vegades durant els seus primers segles de vida. Cada vegada que un rei anglès s’enfrontava a una rebel·lió, o necessitava recaptar diners en efectiu, es veia obligat a fer concessions, i aquestes s’incorporaven sovint a una Magna Carta reescrita.

Alguns dels canvis van ser de llarg abast. Al 1354, la clàusula 39 –que es limitava a uns pocs homes lliures–es va ampliar perquè digués: “cap home, qualsevol que sigui el seu patrimoni o condició” no serà castigat, “excepte per mitjà del degut procés legal”. Tot i que al segle XIV era encara impensable que les dones s’incloguessin en aquesta categoria, ens trobem aquí al camí cap a l’establiment d’una defensa universal contra la tirania.

Després, al segle XVII, la Magna Carta va donar un altre salt endavant, aquest cop gairebé per accident. Durant el ferotge xoc entre la corona i el parlament anglès, l’oposició necessitava un arma d’importància gairebé bíblica per combatre la reclamació del rei segons la qual Déu li havia concedit poders absoluts. El gran jurista Sir Edward Coke va pensar que l’havia trobada a la Magna Carta, doncs creia que el judici amb jurat i l’habeas corpus ja s’estipulaven al document original. Avui sabem que s’equivocava, però no importa pas, perquè els comentaris de Coke sobre la Magna Carta van ser una inspiració per a aquells que lluitaven per la llibertat i la justícia, no només a Anglaterra sinó a les noves colònies, que esdevindrien els Estats Units d’Amèrica.

Quan a finals del segle XVIII els nous americans van aconseguir la independència i necessitaven definir els drets dels ciutadans de la seva nació, van recórrer a la Magna Carta. La Cinquena Esmena de la Constitució americana estableix que: “… ningú no podrà ser privat de la vida, llibertat o propietat sense el degut procés legal“, gairebé una cita directa de la Magna Carta de 1354. Per haver servit d’inspiració als pares fundadors dels Estats Units, la Magna Carta ha estat citada no menys de 900 vegades als tribunals nord-americans. L’exemple més famós va ser quan el president Bill Clinton es va enfrontar a un càrrec d’assetjament sexual i el jutge va citar la Magna Carta per revocar l’afirmació de Clinton segons la qual ell no havia de ser jutjat mentre durés el seu mandat a la Casa Blanca.

magna carta comp 0962292 (1)La influència de la Magna Carta s’ha estès avui dia per tots els continents. A mesura que l’Imperi Britànic es va anar trencant en temps més recents, els nous països independents van fundar els seus sistemes jurídics en base a la llei comuna anglesa. Canadà, Austràlia i l’Índia, per exemple, tots reconeixen la inspiració de la Magna Carta en les seves constitucions. Potser els llocs més sorprenents on trobem la Magna Carta són Alemanya i Japó, dos païssos que van patir directament governs autoritaris durant la Segona Guerra Mundial, i als quals la Magna Carta s’ensenya ara a les escoles.

Però el llegat més important de la Magna Carta radica en aquestes quatre simples síl·labes: “procés degut”, les paraules utilitzades per primera vegada a la Magna Carta de 1354. Avui, no passa un segon sense que algú en algun lloc del món utilitzi aquesta frase per desafiar al seu cap quan amenaça amb acomiadar-lo, per queixar-se dels buròcrates manefles, o per oposar-se a una multa d’aparcament.

De defensora dels privilegis d’un grapat d’aristòcrates anglesos medievals, al sant i senya mundial de l’equitat i la justícia, la Magna Carta ha recorregut un camí extraordinari.

(El llibre de Derek Taylor Magna Carta in 20 Places ha estat publicat per The History Press i està disponible a www.amazon.es)

 

Derek J. Taylor

Traducció al català: Delfi I. Nieto-Isabel


As the world celebrates the 800th anniversary of Magna Carta on June 15th,

Derek Taylor examines the Great Charter’s long life and finds it’s not always been a beacon of freedom and justice.

King John hunting

King John of England, 1167-1216. Illuminated manuscript, De Rege Johanne, 1300-1400. MS Cott. Claud DII, folio 116, British Library.

Back in 1215, Magna Carta was like many a new-born in the Middle Ages: the odds were stacked against its survival. It was a sickly baby with abusive parents. Those who’d conceived it – King John and the barons – abandoned it within three months, and turned to attack each other. The Pope even declared it dead and excommunicated anyone who tried to revive it.

Magna Carta itself looked ill-equipped for a long and healthy life. Most of its 63 clauses were peppered with feudal jargon – ‘amercement’, ‘trithings’, ‘halberget’, hardly words to echo down the ages. And even when we do stumble on a few lines to make our hearts leap, historians step in and pour cold water on our enthusiasm. Take the most famous of its clauses, no. 39:

No free man shall be seized or imprisoned, or stripped of his rights or possessions, or outlawed or exiled, or deprived of his standing in any other way, nor will we [i.e. the king] proceed with force against him, or send others to do so, except by the lawful judgement of his equals or by the law of the land.’

King John faces the barons at the sealing of Magna Carta

King John faces the barons at the sealing of Magna Carta, Ernest Normand, 1900

Stirring stuff. But note, these wonderful privileges applied only to ‘free men.’ In 1215, this was a small, specific group of around 25% of the male population. Women were entirely excluded. It’s upper class men looking after themselves.

But what about ‘except by the lawful judgement of his equals’? Trial by jury, surely? Actually, no. It just refers to a way of settling legal cases in the thirteenth century when it wasn’t clear which court had jurisdiction.

So where does the true importance of Magna Carta lie? Well, it wasn’t an entirely sickly child. It had a sturdy heart that would help it live on.

First, the Charter showed that even a king must obey the law. Magna Carta doesn’t spell this out. But many of its clauses are examples of this hallowed principle at work. And too there’s another jewel, buried in Clause 39 itself. Forget for a moment its very limited application. A legal treasure was established in principle: arbitrary punishment is wrong.

But Magna Carta wasn’t finished there. It was – and still is – a living thing.

It was re-issued many times during the first centuries of its life. Whenever an English king faced revolt, or needed to raise cash, he’d be forced to make concessions. And they were often incorporated into a rewritten Magna Carta.

Some of the changes were far-reaching. In 1354, clause 39 – which had been limited to a few free men – was expanded to read: ‘no man, of whatever estate or condition he may be’ shall be punished ‘except by due process of law’. And if we accept that in the fourteenth century it was still unthinkable that women would be included, then we’re on the way to establishing a universal defence against tyranny.

Then, in the seventeenth century, Magna Carta took another leap forward – this time almost by accident. During the mighty clash between the English crown and parliament, the opposition needed a weapon of almost biblical importance to combat the king’s claim that he had absolute power given him by God. The great jurist, Sir Edward Coke thought he’d found it in Magna Carta. He believed that trial by jury and habeas corpus had been granted in the original document. We now know he was mistaken. But it didn’t matter.

Coke’s commentaries on the Great Charter became the inspiration for those fighting for freedom and justice, not only in England but in the new colonies which were to become the United States of America.

When in the late eighteenth century the new Americans had won their independence and needed to define the rights of their nation’s citizens, they turned to Magna Carta. The Fifth Amendment of the Bill of Rights states: …no person shall be deprived of life, liberty, or property without due process of law. Almost a direct quote from the 1354 Magna Carta. And because the Great Charter was the inspiration for America’s founding fathers, it’s been cited no fewer than 900 times in American courts. The most famous instance was when President Bill Clinton faced a sexual harassment charge, and the judge quoted Magna Carta to overturn Clinton’s claim that he should not face trial while in office at the White House.

magna carta comp 0962292 (1)The Great Charter’s influence today has spread to every continent. As the British Empire broke up during more recent times, the newly independent countries founded their legal systems on English common law. Canada, Australia and India, for example, all acknowledge the inspiration of Magna Carta in their constitutions.

And perhaps the most surprising places for the Great Charter to turn up is in Germany and Japan – two countries which directly suffered authoritarian governments during the Second World War, and where Magna Carta is now taught in schools.

But the Great Charter’s most potent legacy lies in these three simple syllables: ‘due process’ – the words first used in the 1354 Magna Carta. Today barely a second goes by but that someone somewhere on earth isn’t using this phrase to challenge their boss when he threatens to fire them, to complain about an over-officious bureaucrat, or to object to a parking fine.

From defender of the privileges of a handful of English medieval aristocrats, to the world’s watchword of fairness and justice, Magna Carta has trodden an extraordinary road.

(Derek Taylor’s book Magna Carta in 20 Places is published by The History Press and is available from www.amazon.es)

Derek J. Taylor

El saqueig de Roma pels vàndals de Genseric (455)

dilluns, 1/06/2015

Tal dia com avui –2 de juny– de fa 1560 anys, Roma patí un saqueig sistemàtic per part dels vàndals del rei Genseric. Certament, no era el primer cop que els bàrbars travessaven les seves muralles: el 390 a.n.e., els celtes de Brennus ja havien profanat l’espai sagrat d’una ciutat en expansió; vuit segles més tard, el 410, els arribà el torn dels visigots d’Alaric en un episodi que commocionà el món romà tot destruint el mite de l’eternitat de l’Imperi. I quan encara ressonaven arreu els laments per un esdeveniment tant terrible, el monarca d’un incipient regne germànic encapçalà una audaç expedició que entrà sense resistència a l’ancestral capital imperial. Com pogué dur a terme una acció com aquesta amb tanta facilitat? I encara, quines raons tenia per fer-ho?

Els vàndals havien creuat el Rin gelat el 406 juntament amb alans i sueus. Assolaren les Gàl·lies durant tres anys per entrar tot seguit a Hispània, on romangueren fins el 429, moment en què travessaren l’Estret de Gibraltar atrets per la proverbial riquesa de les terres africanes. Sota el lideratge de Genseric, es dirigiren cap a l’oest i conqueriren les ciutats de les antigues províncies romanes d’Àfrica Proconsular i Bizacena constituint el 439 el reialme de Cartago. Capturà la flota imperial allí ancorada i la convertí en l’instrument fonamental del seu control sobre la Mediterrània occidental; fou llavors que el port cartaginès esdevingué la base d’operacions d’una armada vàndala que efectuà constants operacions piràtiques per Hispània, Itàlia o Grècia. És en aquest context que Genseric optà per realitzar una acció a gran escala que li proporcionés glòria i botí; i l’objectiu escollit fou la joia de la corona.

Roma es trobava en un moment força delicat. Instigat per l’intrigant patrici Petroni Màxim, l’emperador Valentinià III havia assassinat el 22 de setembre del 454 amb les seves pròpies mans Aeci, magister militum i general en cap dels exèrcits romans; de fet, havia eliminat l’únic home amb autoritat i capacitat suficients per defensar el que restava de l’Imperi d’Occident. A més, poc mesos després, el 16 de març del 455, el propi emperador queia sota les espases de dos guardaespatlles del difunt general que també havien estat convençuts per Màxim. No ens ha d’estranyar pas que el patrici es proclamés emperador al dia següent de la mort de Valentinià; ni tampoc que obligués la seva vídua Licínia Eudòxia a casar-se amb ell per tal de legitimar l’accés a la porpra i esposés l’òrfena Eudòcia amb el seu fill Pal·ladi.

Aquesta conjuntura obrí les portes a la intervenció vàndala, doncs Genseric considerà que el tractat subscrit amb Valentinià havia estat invalidat per la seva mort. Com sigui que aquest tractat incloïa l’acord nupcial entre Eudòcia i Huneric, fill del rei germànic, Genseric jutjà que s’havia incorregut en un greuge que podia constituir el casus belli necessari per justificar una acció ofensiva. Fins i tot el cronista sirià Malcus apunta que Licínia Eudòxia s’adreçà al rei vàndal oferint-li la corona, com Honòria s’havia adreçat a Àtila uns anys abans propiciant la seva intervenció; encara que no sembla que necessités cap invitació. I així fou que, dos mesos després de la proclamació de Petroni, arribà a Roma el rumor que una esquadra havia salpat de Cartago rumb a Roma. El pànic s’estengué per la ciutat i molts dels seus habitants fugiren aterrits per l’imminent arribada d’una altra marea d’invasors. L’emperador no emprengué cap acció destinada a la defensa urbana, ans al contrari: mancat de tropes i sense esperances de rebre reforços, fugí ell també de l’Vrbs. Però, just quan havia traspassat les portes, la seva guàrdia l’abandonà i una multitud embogida el reconegué i el lapidà, esquarterant el seu cos i llençant-lo al Tíber en venjança per la seva covardia. En aquells moments, la flota ja havia ancorat a Òstia i les tropes vàndales i maures de Genseric es dirigiren cap a la capital.

El saqueig de Roma per part de Genseric, de Karl Pavlovič Brjullov (1836)

El saqueig de Roma per part de Genseric, de Karl Pavlovič Brjullov (1836)

Sense emperador ni soldats, els romans confiaren la seva sort al seu bisbe Lleó –anomenat Magne– perquè els protegís del perill que s’apropava. Nogensmenys, un any abans, els havia estalviat la ira d’Àtila en una ambaixada que evidenciava tant l’ascendent de la jerarquia eclesiàstica com la ineficàcia i el descrèdit de l’autoritat civil. Ara, Lleó havia de representar de nou Roma i provar de salvar-la altre cop. Segons informa Víctor de Tunnuna, el prelat romà s’entrevistà amb el monarca germànic i aconseguí d’ell que els seus soldats s’abstinguessin d’assassinar o violar els seus habitants, de torturar-los per descobrir fortunes amagades, de destruir edificis públics i privats i respectar les esglésies a canvi de saquejar la ciutat lliurement durant dues setmanes; i hom diria que Genseric respectà la paraula donada. Però Lleó degué oblidar d’incloure la captura de ciutadans en els termes de l’acord, perquè tenim notícia que desembarcaren a Àfrica l’emperadriu Licinia Eudòxia i les seves filles Placídia i Eudòcia –que es casaria finalment amb Huneric– i Gaudenci, fill d’Aeci, juntament amb milers de captius romans a qui només la caritat de Deogratias, bisbe de Cartago, rescataria de l’esclavitud a un preu elevadíssim.

Com es desenvolupà el saqueig, llavors? Genseric entrà a Roma el 2 de juny del 455 i, certament, hi restà dues setmanes, període en el qual els vàndals i els seus aliats maures organitzaren un pillatge sistemàtic de la ciutat mentre el seu sobirà s’allotjava a les residències del Palatí. Acostumats a la pirateria i organitzats en companyies, els invasors rapinyaren tot allò de valor que pogueren trobar: el tresor imperial –incloent-hi la Menorah, el canelobre sagrat de set braços dut per Titus del Temple de Salomó quatre segles enrere–, tot l’or, la plata i les joies que aplegaren i una bona quantitat d’estàtues que anaren a parar al fons del mar de camí de tornada a Àfrica; fins i tot s’arrencaren les teules de bronze daurat que adornaven el sostre del temple de Júpiter Capitolí, com ens informa Procopi de Cesarea. Tot plegat es conduí fins a la costa, on s’encabí en les naus i s’inicià un plàcid viatge de retorn. A l’arribada a Cartago, el magnífic botí obtingut enlluernà els súbdits del rei germànic alhora que l’eco de la seva gesta avergonyia Ravenna i Constantinoble als ulls del món. Genseric havia aconseguit fer-se un nom a la Mediterrània i, en pocs anys, estengué el seu regne vers Líbia, Mauritània, les Illes Balears, Còrsega i Sardenya tot controlant la Mediterrània gràcies a la seva poderosa armada. A tot això, la venjança pel saqueig de Roma restava pendent, i, en la darrera empresa conjunta dels imperis d’Orient i d’Occident, un immensa flota d’invasió –es parla de 1.000 vaixells– aparegué davant del litoral africà. Semblava que els vents bufaven a favor dels romans, però l’astúcia de Genseric i també la fortuna invertiren la situació i els vàndals reeixiren a derrotar i pràcticament destruir l’esquadra romana el 468 al Cap Bon. Eren tantes les esperances dipositades en aquesta operació i tan grans les pèrdues infligides que, el 474, l’emperador Zenó signà un tractat de pau en virtut del qual reconeixia els drets de Genseric sobre els territoris conquerits. Una victòria que se sumava al prestigi aconseguit amb l’ocupació i espoli de la ciutat d’August i que feu perdurar el seu nom en la Història.

A mode d’epíleg, caldria afegir una reflexió sobre el terme “vandalisme”, que actualment associem amb una conducta salvatge vers les persones i les propietats, en especial amb la destrucció de monuments. Aquesta accepció del terme fou emprada per primer cop per Gregori, bisbe de Blois, en un informe enviat a la Convenció Republicana el 1794: fins aleshores, no tenim constància del seu ús amb el significat que ara li atorguem. Ni les fonts tardoantigues ni les cròniques o els passionaris medievals els consideren especialment ferotges en relació a d’altres pobles germànics que també assolaren el món romà: Agustí d’Hipona opina que són menys nocius que els heretges donatistes –i recordem que els bàrbars eren arrians o pagans, en aquell moment–; Salvià de Marsella fins i tot els troba virtuts, com la solidaritat tribal, la justícia social o la castedat; per a Gregori de Tours, en fi, no hi ha gaire diferència entre els vàndals i els odiats visigots. Pel que sembla, als ulls dels contemporanis, no eren pitjors que qualsevol altre invasor, i la destrucció de monuments clàssics tampoc els era exclusiva. Quina podria ser, doncs, la raó d’aquesta mala fama atribuïda precisament a la gens Wandalorum per la historiografia occidental a partir del segle XVIII? És molt difícil de discernir. Hom podria adduir la persecució en el seu regne de l’Església catòlica, institució bàsica en la conformació d’Europa i del seu ideari col·lectiu, o el fet que els vàndals no constituïren la llavor de cap nació europea posterior, com els francs o els visigots. Però cap d’aquestes propostes justifica plenament la manca de raons concretes per imputar-los una ferocitas superior a la resta de bàrbars que devastaren l’Imperi en el segle V.

 

Illustrated History of the Roman Empire (“History of the Vandals”, per Brian Adam)

http://www.roman-empire.net/articles/article-016.html

 

De Imperatoribus Romanis (“Petronius Maximus”, per Ralph W. Mathisen)

http://www.roman-emperors.org/petmax.htm

Pere Maymó i Capdevila

GRAT (Grup de Recerques en Antiguitat Tardana)

IRCVM (Institut de Recerques en Cultures Medievals)

Universitat de Barcelona

Sant Patrici, patró d’Irlanda

dimarts, 17/03/2015

És ben sabut que sant Patrici fou l’evangelitzador d’Irlanda, però la veritat és que la seva figura està envoltada de misteri, ja que no en coneixem gaires coses segures i molts aspectes de la seva vida són fins avui dia objecte de discussió. La raó és que la nostra font principal sobre el sant és una Confessió escrita per ell mateix, on tracta de justificar i defensar la seva missió davant d’unes certes acusacions de les quals era víctima: no es tracta, doncs, d’un relat autobiogràfic ordenat i amb dades concretes, sinó més aviat d’una mena de diari espiritual. I pel que fa a les vides del sant escrites per diversos hagiògrafs medievals, la seva historicitat en molts punts és més que discutible[1] i no podem contrastar les seves dades amb seguretat.

Així, doncs, desconeixem la data del seu naixement, que podem situar grosso modo, entorn de l’any 400. També el lloc és discutit: el més probable és que fos a la zona propera a la muralla d’Adrià (potser Carlisle)[2]. O bé més al nord, a la zona sud occidental d’Escòcia, potser a l’actual Dumbarton. El que sí està clar és que la seva família era britanoromana i formava part del govern municipal. El seu pare, Calpurni, era diaca i decurió, i el seu avi, Potitus, era sacerdot, encara que en aquests primers anys Patrici sembla haver viscut com un noi de la seva edat, no particularment entregat a la religió.

Catedral catòlica de Sant Patrici a Armagh (co. de Armagh, Ulster, Irlanda del Nord). Seu arquebisbal i capital religiosa d'Irlanda. En aquest emplaçament el sant va fundar la primitiva catedral.

Catedral catòlica de Sant Patrici a Armagh (co. de Armagh, Ulster, Irlanda del Nord). Seu arquebisbal i capital religiosa d’Irlanda. En aquest emplaçament el sant va fundar la primitiva catedral.

Quan era un jovenet de setze anys, va ser víctima d’una razzia per part d’un escamot d’irlandesos o scotti, que acostumaven a fer incursions a les costes occidentals de Britània per apoderar-se bàsicament d’esclaus i ramat. Se emportaren el jove Patrici a Irlanda, on acabà com a esclau d’un druida. Amb ell va romandre durant sis anys, ocupant-se del ramat de porcs del seu amo i va ser la seva desventura que va fer sorgir en ell una gran espiritualitat. És evident que durant el seu captiveri va aprendre moltes coses dels druides i de la societat irlandesa pagana, que desprès li varen ser molt útils quan va retornar a Irlanda per a evangelitzar-la. Finalment, de manera miraculosa va aconseguir fugir de l’illa. Els anys que segueixen són obscurs, però sembla que els va dedicar a l’estudi i a l’aprofundiment a la seva religiositat. Temps desprès, quan ja estava preparat, un àngel se li aparegué en somnis i l’exhortà a tornar a Irlanda per a predicar-hi la fe cristiana. Efectivament, sabem que fou enviat pel papa Celestí I per a evangelitzar l’illa, encara que no sabem exactament ni quan ni on sant Patrici fou revestit de l’autoritat episcopal per realitzar la seva tasca.

En arribar a Irlanda feu algunes conversions, però de seguida es va trobar amb la frontal oposició de Loegaire, el rei suprem que residia a seu reial de Tara, i dels seus druides. Per això aquests, els sacerdots de la religió cèltica pagana, el reptaren a una mena de competició on ens pot sobtar l’absència de predicació. Efectivament, tal con se’ns narra, no va ser d’un diàleg entre religions, sinó un duel de poder màgic. Es tractava de veure qui feia més prodigis i més espectaculars. Com no, guanyà sant Patrici i ho va fer al propi terreny dels druides, ja que el sant demostrà un poder de la mateixa mena que el dels seus oponents pagans: domini sobre els elements i una saviesa que li venia d’una comunicació constant amb la divinitat.

L’èxit de sant Patrici se’ns descriu com rotund. Efectivament convertí els irlandesos en massa. Però com fou possible això? No tenim una resposta clara, però hi ha diversos factors que podrien ajudar-nos a entendre-ho. En primer lloc, la conversió es va fer a partir de les capes més altes de la societat: en convertir els caps tribals, segueix ràpidament la cristianització de la tribu o regne. Això comporta l’ absència de martiris, a diferència del que va passar al món romà.

Turò de Tara (co. de Meath, Leinster). El nom irlandès antic és Temair na Rí o "Lloc alt de Reis". Era el lloc més sagrat i influent de l'Irlanda cèltica. No queda gairebé res de l'antiga fortalesa reial, A la imatge es veu l'emplaçament del recinte, amb dos anells de pedres.

Turò de Tara (co. de Meath, Leinster). El nom irlandès antic és Temair na Rí o “Lloc alt de Reis”. Era el lloc més sagrat i influent de l’Irlanda cèltica. No queda gairebé res de l’antiga fortalesa reial, A la imatge es veu l’emplaçament del recinte, amb dos anells de pedres.

D’altra banda, la religió dels celtes tenia elements que podien haver fet que el cristianisme no resultés completament aliè als irlandesos. En aquest sentit, es diu que, durant una predicació sobre la Trinitat, sant Patrici va fer servir un trèvol de tres fulles (esdevingut símbol de l’església d’Irlanda) per explicar el concepte d’un sol Déu amb tres aspectes diferents, cosa que li va resultar fàcil ja que els celtes coneixien perfectament el valor de la tríade tant a la religió com a l’art figuratiu i la literatura. D’altra banda, entre els celtes no existia un panteó amb uns déus amb funcions ben delimitades com era el grecoromà, la qual cosa suggereix una possible creença en la unicitat última de la divinitat. A més, sant Patrici va respectar els costums i tradicions dels irlandesos, tret del culte als antics déus. Sigui com sigui, sant Patrici va seguir vivint i predicant fins que va morir de vell entre els anys 461 i 493 a la mateixa Irlanda que ell havia convertit. Era el dia 17 de març, que per això és el de la seva festa i alhora la festa nacional de la Irlanda cristiana, que el va honorar d’aquesta manera com el seu patró indiscutible.

 

Glòria Torres

IRCVM

[1]Com el fet d’haver expulsat les serps d’Irlanda, raó per la qual els textos hagiogràfics justifiquen el fet que no es trobin aquests animals a l’illa.

[2]Muralla construïda per l’emperador Adrià a l’any 122. S’estenia des del golf de Solway, a l’oest, fins a la desembocadura del riu Tyne, a l’est i defensava la Britània romana dels atacs del pictes del nord de l’illa. Aproximadament era a la frontera entre les actuals Anglaterra i Escòcia.

A cada porc li ve el seu Sant Martí

dimarts, 11/11/2014

Avui, 11 de novembre, és Sant Martí. El dia en què el santoral recorda aquell soldat que va arribar a ser bisbe de Tours, del qual, segons assegurava el mestre Joan Beleth (+ 1165 ca), els reis de França acostumaven a portar-ne la capa a les seves batalles com a estendard.

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

Però en aquesta ocasió no parlarem del que és considerat el fundador del monacat occidental i dels seus fets i miracles, enderrocant temples pagans, lluitant contra l’arrianisme o tornant a la vida més d’un mort. I, sota aquest títol, tampoc farem referència als casos de corrupció que es destapen al nostre entorn, de manera cada vegada més quotidiana. En lloc d’això, ens fixarem en el que es feia al voltant d’aquesta data a moltes llars, fossin urbanes o rurals, una tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies. Parlem de la matança del porc i el que suposà el consum d’aquest animal en l’alimentació medieval. Una bèstia que des de segles ha fet les delícies de molts i ha fet fugir esperitats molts d’altres, espantats per la seva impuresa, terrenal o espiritual.

Que fer la matança del porc en aquest moment de l’any és una tradició que recula enrere en els segles es pot comprovar en les representacions simbòliques dels mesos de l’any que trobem a l’iconografia de l’època. Potser l’exemple més clàssic és el de la portalada romànica de Ripoll, en el qual el novembre dues persones (una d’elles, una dona?) donen el cop de gràcia a un porc amb un garrot i la part posterior d’una destral. O també ho veiem al Lunari e reportori del temps de Bernat de Granollacs (+ 1478 ca) (se’n conserva una edició impresa de 1513), en el qual per il·lustrar el mes de novembre, dos homes sentencien amb un garrot el que sembla un porc senglar.

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El consum de porc funcionava com un veritable signe distintiu dels cristians respecte musulmans i també jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava l’ingesta de carn d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: «No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs» (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament prohibit per l’Alcorà: «perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là» (Sura 2:173).

A la taula cristiana, en canvi, el porc era benvingut, i de quina manera. En part perquè fins a finals de la plena edat mitjana, el porc era de fàcil cria, tingut en semillibertat als boscos glandífers de tot Europa. Entre els segles XI i XIII la popularitat de la seva cria es va veure afectada a causa de les rompudes i la desforestació, que van provocar que s’anés cap a un major tancament dels porcs i una certa marginació de la seva carn. Malgrat això, continuava sent un habitual de les cases de pagès. A les darreries de l’edat mitjana, Eiximenis comentava que el so que s’acostumava a sentir a les cases de pagès no era el dels instruments i els ocells sinó de «porchs e bous e cabres».

Però no era només una qüestió de pagès: a Barcelona, el Consell va prohibir el 1301 que els porcs es passegessin lliurement pels carrers de la ciutat, mentre sabem que al convent de Santa Anna de Barcelona, al segle XIV, es criava durant l’any un porc que es sacrificava i es menjava per Nadal. I per aquells mateixos anys, en una vila catalana, un teixidor llegava a la seva dona, entre els béns que tenia a casa, «unum baconem carnis porci salsiet unum porcum vivum».

 Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

 

La matança del porc es feia cap al mes de novembre. Com hem vist, es deuria estabornir el porc amb un garrot o similar i a continuació se’l deuria dessagnar amb un tall al coll i recollint-ne la sang, com es veu a una imatge extreta del Taccuinum Sanitatis. La seva carn es menjava fresca per les festes de Nadal, mentre que el que en quedava es salava per fer-ne conserves que duraven tot l’any. Aquesta carnsalada de porc s’utilitzava tot l’any per cuinar i moltes vegades, sobretot a les llars més humils, resultava ser l’única proteïna dels àpats, com a acompanyament de les verdures: «si es talla per acompanyar carbasses o cols, s’ha de tallar prima i menuda. I si és per acompanyar un altre menjar, tallades amples» (Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, cap. XXXX). Per això quan el metge de Francesc Eiximenis reprovava un gran golafre eclesiàstic pel seu estil de vida poc “saludable” i ostentós, li recomanava tornar a la carnsalada per portar una dieta més humil:

 

 

«Cant dehits que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dich-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d’ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada, e que beguats de la aygua axí com lavors fèyets e del vinagre bé amerat.» (Com usar bé de beure e menjar, cap. XII).

 

El porc fresc, en canvi, estava reservat habitualment a taules més exquisides. Alguns receptaris de l’època el posen en un lloc destacat, com el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, on es poden trobar molts detalls sobre com cuinar-lo. Hi té un paper destacat el porcell, el porc petit des que neix fins que el desmamen o fins que és mig fet. Les indicacions del receptari comencen des de la preparació de la bèstia, un cop mort. Per cuinar-lo a l’ast, s’aconsella d’escaldar-lo per treure-li els pèls («e axí feràs bell lo porcell») (cap. XI). Per farcir-lo, es recomana posar-hi la resola (o raola, una fregida dels menuts), les mursies (possiblement un tipus d’embotit), alls perbullits (és a dir, escaldats), julivert, marduix i ceba, tot tallat ben fi, a més de panses i quatre ous per lligar tot plegat (cap. XII).

Un cop preparat, farcit i rostit a l’ast (cap. XIII) –tal i com s’acostumava a fer a l’hivern–, la carn de porcell o de porc fresc es podia acompanyar, ens diu el Llibre de totes les maneres de potatges, amb allada blanca, salpebre (un adob fet amb sal i pebre) o salsa horugua. Però, què és aquesta darrera salsa? No us fa pensar, a primer cop d’ull, en aquelles larves verdes de tantes potes que es converteixen després en papallona? Doncs no cal que, en el cas que la vulgueu preparar, feu una picada d’erugues, perquè el seu ingredient principal en realitat és la ruca (Eruca sativa), aquesta planta de sabor lleugerament picant que des de fa uns anys s’ha fet tan popular com a acompanyament de, per exemple, les amanides o la pasta o bé posada sobre la pizza.

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

 

 

Per a fer salsa horugua només necessiteu ruca, vinagre per estovar-la, espècies com pebre, gingebre, clau i canyella i una mica de mel. Cal fer per començar una pasta picant la ruca amb el vinagre i escaldar-la amb aigua bullent. Després es trempa amb una mica més de vinagre i les espècies i finalment se’n corregeix el sabor amb mel o similar. Es serveix en un plat profund (greal). Si s’utilitza específicament per acompanyar el porc a l’ast, podeu posar-hi, a més, figues i molt de safrà «per so que vengua bé grogua» (cap. CLXV).

 

 

 

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua

Si vols ffer horugua, primerament ralla-le e piqua-la ffort, e axeta-la ab bon vinagre, e ffe’n pastadura. E cogua bé e escalda-le VIIIIº veguades ab aygua bulent. E cada vegada pica-la ffortment. Si és massa dura, pots-hi metre vinagre, e pica-ho. E quant serà bé piquat, exeta-ho. E pots-ho axetar en lo morter matex. E cada veguada ne gita la aygua. E puys destrempa-la ab vinagre per sabor, e ab espícies: pebre, gingebre, clavels, canyella; e mit-hi mel ho arop, ho sucre a hom deliquat. E mit-la per gresals. E dóna-la ab porc ffresc ho ab pex sellat.

 

Podeu provar de fer-la vosaltres mateixos, és senzilla de preparar i un acompanyament excel·lent per un bon porc a l’ast!

Carme Muntaner i Alsina

IRCVM – Universitat de Barcelona

www.eblamanuscripta.cat

 

La Mare de Déu de Kazan: una icona per protegir Moscòvia

dimarts, 4/11/2014

El 4 de novembre és un dia festiu a la Federació Russa: se celebra oficialment la Unitat Nacional. També s’escau en una de les festivitats més importants d’expressió de la devoció popular per les icones: és el dia de Nostra Senyora de Kazan. Però com s’entén que a l’Estat post-soviètic la Unitat Nacional coincideixi amb la veneració d’una Mare de Déu d’origen tàrtar? Avui ens proposem explicar-vos-ho.

La Catedral de Kazan, a l'extrem nord de la Plaça Roja. Credit: web del Patriarcat de Moscou.

La Catedral de Kazan, a l’extrem nord de la Plaça Roja. Credit: web del Patriarcat de Moscou.

Els visitants a la Plaça Roja de Moscou gairebé no es fixen en una petita església que s’aixeca a l’extrem nord, entre els grans magatzems GUM i l’edifici vermell del Museu Nacional d’Història. El llarguíssim mur del Kremlin, el mausoleu de Lenin i les cúpules brillants de la Catedral dita de Sant Basili (oficialment, Catedral de la Intercessió de la Mare de Déu al Turó) atrauen tota l’atenció. Però si pugéssim els graons que condueixen a la porta d’aquesta església de parets roses i cúpules daurades, que s’anomena pròpiament Catedral de la Icona de la Mare de Déu de Kazan a Moscou, ens trobaríem al mateix lloc on, el 1625, el “salvador de la pàtria” Dmitri Pozharskii va fer aixecar una església de fusta en honor de la icona apareguda miraculosament a Kazan el 8 de juliol de 1579.

En la religiositat popular russa, que han estudiat historiadors com Pierre Pascal, les icones eren l’objecte principal del culte, el seu centre: santes en elles mateixes, vehicles de la gràcia, i en la seva concepció estètica, oposades al retrat. Les icones eren considerades l’única bellesa perfecta sobre la terra, i cada comunitat i família venerava les seves, que es col·locaven no només a les esglésies, sinó també a les llars, en un prestatge a la cantonada de cada habitació. Totes eren respectades, però algunes, a més, esdevenien famoses pels seus miracles. La icona original de Nostra Senyora de Kazan era miraculosa pel seu propi origen (fou una imatge trobada allà on indicà una aparició), i se li coneixerien ràpidament miracles sobre la salut dels seus fidels. Però la història de com el seu culte va arribar a Moscou i d’allà es va estendre a tot el país és digna de ser explicada.

Una de les còpies fetes al segle XVI de la icona moscovita de Nostra Senyora de Kazan.

Una de les còpies fetes al segle XVI de la icona moscovita de Nostra Senyora de Kazan.

Després de la mort de Teodor I, darrer tsar de la dinastia Riurik, el 1598, el Tsarat de Moscòvia entrà en un període de profunda crisi política que es coneix amb el nom de Temps dels Disturbis (Smutnoe Vremya). L’eminència grisa de Teodor I, el boiar Boris Godunov, fou elegit successor per l’Assemblea de la Terra (zemskii sobor). Malauradament, una duríssima crisi agrícola s’abatia sobre el país entre 1601 i 1603; les bandes de pillatge s’estenien; les conspiracions contra el nou tsar eren constants, i els impostors (els “falsos Dmitris”, tres individus que es feren passar per Dmitri, el fill d’Ivan IV que havia mort el maig de 1591) ocuparen el tron amb el suport de la noblesa polonesa. Enmig d’enfrontaments de les faccions de boiars, els magnats de la Confederació de Polònia i Lituània atacaren les fronteres russes el 1603, posaren setge a Smolensk, i entraren a Moscou a l’octubre de 1610, on els boiars es mostraren disposats a entronitzar el príncep Ladislau (fill del rei polonès Segismund III Vasa) si es convertia a l’ortodòxia. El propi Segismund s’hi negà, ja que pretenia esdevenir ell el primer tsar catòlic – amb el somni d’engrandir la Confederació sumant-hi l’antic gran ducat de Moscou. Carles IX de Suècia, per la seva banda, ocupà Novgorod, amb la intenció d’aconseguir, com a mínim, guanys territorials a la Karèlia. Políticament, el tsarat de Moscòvia es trobava sumit en el caos.

 

L’historiador Victor Tapié afirma que, al llarg del Temps dels Disturbis, foren dues columnes les que sostingueren Rússia: el setge d’Smolensk, símbol de la resistència contra els polonesos, i el metropolita de Kazan, Hermògenes, elevat al rang de Patriarca de Moscou el 1606, que es negà a reconèixer els pretendents al tron polonesos i, segons es diu, va instigar els alçaments de la noblesa militar que conduirien, finalment, a alliberar el Kremlin a l’octubre de 1612. El líder de l’exèrcit que recuperà Moscou fou el príncep Dmitri Pozharskii, que abans d’atacar els polonesos s’havia encomanat repetidament a una icona concreta: la de la Mare de Déu de Kazan. Per això, i segons es diu, uns anys després, el mateix Pozharskii feu portar a Moscou la còpia que havia dut amb ell el 1612, en preparació de la nova guerra contra els polonesos per a l’alliberament d’Smolensk.

Els enviats de Nizhny Novgorod a casa del príncep Dmitri Pozharskii, de V.E. Savinskii (1882). En aquesta pintura la delegació de la ciutat de Nizhny Novgorod demana a Pozharskii que encapçali el segon exèrcit de voluntaris contra els invasors, i el pintor hi ha representat també la icona de la Mare de Déu de Kazan.

Els enviats de Nizhny Novgorod a casa del príncep Dmitri Pozharskii, de V.E. Savinskii (1882). En aquesta pintura la delegació de la ciutat de Nizhny Novgorod demana a Pozharskii que encapçali el segon exèrcit de voluntaris contra els invasors, i el pintor hi ha representat també la icona de la Mare de Déu de Kazan.

El Temps dels Disturbis es conclou quan, el 1613, l’aristocràcia tancà files entorn del jove boiar Mikhaïl Romanov, i una Assemblea de la Terra (zemskii sobor) excepcionalment àmplia, formada pel consell de l’Església, els boiars, i un conjunt de persones de diversa condició (incloent ciutadans, servidors militars i, de manera excepcional, camperols) l’elegí tsar. El seu fill, el tsar Alexei Mikhaïlovitx va establir el 1649 que la festa de la icona se celebrés cada 22 d’octubre segons el calendari julià, que com sabeu si ens llegiu sovint [link al post de Bon Nadal ortodox], es correspon al 4 de novembre del gregorià. Segons les cròniques, en aquella data l’any 1612 l’exèrcit de Pozharskii havia pres Kitay Gorod i es preparava per assaltar el Kremlin. Es consolidava així l’estatus de protectora de la nació russa de la icona de Kazan, la devoció a la qual es va estendre a tot el país a mesura que hi arribaven les còpies de la imatge d’aquesta Mare de Déu, moltes d’elles considerades miraculoses.

El 1913 el tsar Nikolai II va commemorar els 300 anys de regnat de la seva dinastia. Entre la grandíssima producció impresa relacionada amb la celebració, hi ha aquest cartell, on es pot veure a l'esquerra l'oferiment de la corona a Mikhaïl Romanov el 1613, i a la dreta el propi Nikolai II, envoltats per tots els autòcrates Romanov.

El 1913 el tsar Nikolai II va commemorar els 300 anys de regnat de la seva dinastia. Entre la grandíssima producció impresa relacionada amb la celebració, hi ha aquest cartell, on es pot veure a l’esquerra l’oferiment de la corona a Mikhaïl Romanov el 1613, i a la dreta el propi Nikolai II, envoltats per tots els autòcrates Romanov.

 

 

S’atribuïren també a la intercessió de la Mare de Déu de Kazan com a protectora del país tant la victòria a la batalla de Poltava el 1709 (on segons la tradició l’exèrcit rus portava la còpia miraculosa del poble de Kaplunovka) com la victòria contra Napoleó el 1812. En canvi, la desaparició de la icona original per robatori el 1904 i la seva suposada destrucció es van prendre com a causes de la derrota de Rússia a la guerra russo-japonesa de 1905. La veneració d’aquesta imatge en qualsevol de les seves còpies miraculoses va ser altíssima, i la festa d’aquesta icona (la còpia moscovita de la qual és ara a la Catedral de l’Epifania de Yelokovo, també a Moscou) va mantenir el seu estatus oficial fins el 1917, quan la celebració fou suprimida. En comptes de la commemoració de la Mare de Déu es va passar, és clar, a la commemoració de la Revolució d’Octubre, que amb la conversi al calendari gregorià quedava fixada el 7 de novembre. Però diuen que la història és cíclica i, en aquest cas, ho sembla: el 2005 Vladímir Putin va anul·lar les celebracions oficials de la Revolució, provocant una gran controvèrsia, i va instaurar el nou dia de la Unitat Nacional, fixant-lo al 4 de novembre, aprofitant el substrat de la festivitat de la icona i sol·licitant la col·laboració del Patriarca de Moscou en la consolidació d’aquest “nou” dia festiu. Al cap i a la fi, volia commemorar la mateixa expulsió de Moscou dels invasors polonesos que gairebé 400 anys abans Dmitri Pozharskii i Alexei Mikhailovitx havien atribuït a la intercessió de la icona paladina de la nació.

Cada any, la vigília de la festivitat de la icona de la Mare de Déu de Kazan el patriarca de Moscou celebra un ofici a la catedral de Yelokovo, on ara és conservada la còpia moscovita d'aquesta icona miraculosa. A la foto, una imatge presa el dia 3 de novembre de 2012. Les cues davant d'aquesta imatge, com també davant la còpia que es conserva a la Catedral de Kazan a Sant Petersburg, són ben habituals.

Cada any, la vigília de la festivitat de la icona de la Mare de Déu de Kazan el patriarca de Moscou celebra un ofici a la catedral de Yelokovo, on ara és conservada la còpia moscovita d’aquesta icona miraculosa. A la foto, una imatge presa el dia 3 de novembre de 2012. Les cues davant d’aquesta imatge, com també davant la còpia que es conserva a la Catedral de Kazan a Sant Petersburg, són ben habituals.

 

 

 

 

Núria Sallés
IUHJVV – Universitat Pompeu Fabra

Els fets del 7 d’octubre

dimarts, 7/10/2014

No pateixin que no hi ha cap error al títol. Ahir recordàvem, alguns ens ho recordaven amb vehemència, els fets del 6 d’octubre de 1934. La seqüència és coneguda. Després de la proclamació de l’Estat català dins la República federal espanyola per part del president Lluís Companys, la resposta del nou govern de Madrid, presidit per Alejandro Lerroux, va ser fulminant: declaració de l’estat de guerra i l’arrest i condemna del govern català en ple.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Cartell de la inauguració que no va ser.

Si ho recordem dins aquest bloc dedicat a l’època medieval és pel fet que de retruc dels esdeveniments del dia 6 es va haver de suspendre la inauguraciódel Museu d’Art de Catalunya prevista per a l’endemà, dia 7. Amb la Generalitat suspesa i el govern a la presó, la junta militar formada pel coronel F. Giménez Arenas, com a president de la Generalitat, i el tinent coronel J. Martínez Herrera, com a alcalde de Barcelona, van inaugurar finalment les noves col·leccions l’11 de novembre. Així els cartells fets per a l’ocasió recullen tan sols la inauguració que no va ser. Ningú no va poder sentir el text que tenia preparat el president de la Junta de Museus, Pere Coromines: “En obrir aquest Museu respon Catalunya als qui ens preguntaven què volíem fer de la llibertat nacional.”

Ens sembla interessant recordar-ho en uns moments de gran tensió. I no ens referim a tensió política sinó pressupostuària. Tot just fa una setmana que el ministre d’Economia espanyol, sr. Montoro, anunciava el finançament de l’Estat espanyol per al Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. En total 1,93 milions d’euros. Quan es parla de milions, del que sigui, sempre semblen molts diners. Una estructura com el MNAC, però, amb aquesta aportació se li fa difícil pagar fins i tot la llum. Quan es veu el que rebrà el Liceu (7,74 milions d’euros) immediatament ens adonem de les dificultats per arribar a final de mes que tindrà un museu com el MNAC, i no diguem el Macba (0,99) o el Mercat de les Flors (0,36). Què lluny estan les xifres del Museo del Prado (42,3 milions d’euros) o del Museo de Arte Contemporaneo Reina Sofía (35,7 milions d’euros).

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Foto de la inauguració el dia 11 de novembre.

Plantejades així, les xifres podria sonar a queixa. Res més lluny de la nostra voluntat. Sens dubte el Prado o el Reina Sofía es mereixen aquest finançament. Tan sols les evidenciem per recordar un fet. Totes les estructures citades a Catalunya tenen un origen o municipal o privat que amb el temps, pel seu interès, han acabat esdevenint públiques o semipúbliques. Aquest és l’origen del Museu d’Art de Catalunya (ara Nacional de Catalunya). L’any 1901 canvià el color polític de l’ajuntament de Barcelona i al cap d’un any es creava la Junta de Museus i Belles Arts amb personatges com J. Puig i Cadafalch, Josep Pijoan i Raimon Casellas. Com a primera fita s’obrí a l’antic arsenal de la Ciutadella (avui seu del Parlament de Catalunya) el Museu d’art decoratiu i arqueològic, primer nucli del futur Museu d’Art de Catalunya. Tot seguit, l’impuls primer de Pijoan i, a partir de 1918, de Joaquim Folch i Torres, la descoberta de la pintura romànica i l’obligat arrencament, a partir de 1919 per evitar l’expatriació de les restes i l’adquisició de la col·lecció de Lluís Plandiura (1932) s’anà forjant un Museu ben singular en què l’edat mitjana és potser la part més singular i una de les més espectaculars. Llegir les anècdotes de Pijoan sobre com aconseguia les peces sense diners o veure els números de l’endeutament de la Junta de Museus per tal de pagar l’arrencament de les pintures romàniques, pot fer riure, però ens parla d’un moment gairebé heroic i de la determinació de molta gent. Però, per damunt de tot, el que fa més d’un segle que ha quedat ben palès és l’absència perenne de l’Estat. I si algú no ho entén que ens expliqui, siusplau, on és la biblioteca provincial de Barcelona.

Quina imatge més eloqüent! La inauguració d’un Museu en què l’Estat no hi havia posat ni un clau realitzada per un coronel i un tinent-coronel de l’exèrcit espanyol amb el govern català a la presó. Al cap de dos anys aquell mateix exèrcit va començar a bombardejar Barcelona i les obres van haver de ser protegides a França… però aquesta és una altra història.

 

Carles Mancho

Director IRCVM

 

Bon any nou!

dimarts, 23/09/2014

Bon cap d’any a tothom!

Com, que encara no toca? Que no sabeu de què parlem? Doncs que aquesta setmana entrem a l’any 5775 -תשע”ה- , ni més ni menys, i a més cap i cua, si més no en l’escriptura occidental. I es que de vegades se’ns oblida que el nostre calendari i la nostra referència de mesurar el temps no sempre han estat tal i com els tenim al dia d’avui, i igualment, no tothom ha fet servir els mateixos patrons. Anteriorment al bloc us hem fet cinc cèntims de la situació de la comunitat jueva dins la societat cristiana i com es vivien les diferents festivitats. Aquesta vegada és el torn de Roix ha-Xanà.

El seu nom vol dir, literalment, “cap de l’any” -gairebé tal i com ho diem en català-. Heus aquí que comença el nou any hebraic i tal com veieu se celebra pels volts de l’equinocci de tardor, però exactament cau al primer dia del setè mes de Tixrei (que enguany comença a la nit del 24 setembre). Com ja sabeu, el calendari jueu és un calendari lunisolar, és a dir, es divideix en mesos lunars, motiu pel qual hi ha un ball de dates important amb el fet d’adaptar els mesos lunars al cicle anual del sol, i que, fins i tot, fa que s’afegeixi al calendari un mes extra cada certs anys. No ens hauria de fer posar les mans al cap el fet d’incorporar un tretzè mes a l’any, ja que en el calendari que tots usem al dia d’avui també afegim un dia extra a l’últim dia de febrer en els anys de traspàs. En el calendari hebreu aquest mes es diu Adar Bet –Segon Adar- que succeeix el mes d’Adar, que passa a anomanar-se Adar Alef –Primer Adar.

Xofar askenazita

Xofar askenazita

Però tornem al nostre tema, que és el Roix ha-Xanà. Actualment, hi ha diferents costums i tradicions de celebrar el dia de Cap d’Any, la majoria dels quals no són una innovació dels nostres dies ni del segle passat, sinó que arrosseguen un bagatge dels savis jueus de Babilònica durant l’Alta Edat Mitjana i fins i tot d’altres que es crearen a la Baixa Edat Mitjana en terres europees. Podem trobar, doncs, tradicions com tocar el corn o xofar, que tot i que gairebé avui en dia només es toca per donar pas a l’Any Nou, a l’antigor s‘utilitzava, per exemple, per aplegar la comunitat, però la seva relació amb l’any nou ja es deixa constància al llibre dels Salms 81,4: ”Toqueu els corns per la lluna nova i per la lluna plena anunciant la gran festa”; resar l’oració del taixlikh, una pregària dels jueus asquenazites de la qual es té constància a partir del segle XV i que consisteix a observar allò que està escrit en el llibre del profeta Miquees 7,19: ”trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats”, i que consisteix a llençar els nostres pecats de forma simbòlica al mar o en una font d’aigua; un altre costum és per suposat el de menjar poma amb mel per augurar a través dels sucres dels productes de la natura un any ben dolç; també el costum de menjar el cap d’un peix o un xai seguint l’oració de “Que ens convertim en el cap i no en la cua” de l’any, s’entén, i també se sol menjar els grans de la magrana acompanyada de l’oració “Que les nostres virtuts augmentin com una magrana”, referint-se a la dita popular que la magrana conté tants grans a dintre seu com dies conté l’any.

Ara bé, tal vegada Roix ha-Xanà és simplement una festa de traspàs com seria el Cap d’Any que nosaltres celebrem? En realitat no, és molt més, ja que en aquest dia s’inicia un període de reflexió i penediment que finalitzarà deu dies després, amb l’arribada del Iom Kipur, el dia del perdó o el dia de l’expiració dels pecats. No té, doncs, un caire tan engrescador com podrien tenir altres festes, com per exemple Purim, sinó que són dos dies en què es considera que Déu està aprop de la humanitat (siguin o no del poble escollit) mentre aquesta fa examen de consciència, perquè alhora cada ser humà se situa davant el judici de Déu. Segons està comentat en alguns passatges de la Mixnà i del Talmud, Déu jutjarà tot ser viu segons els actes que hagi fet durant el transcurs de l’any que s’ha deixat enrere i en funció d’això, s’esdevindrà el que s’esdevindrà en l’any nou que entra. Per aquest motiu també és considerat el Dia del Judici, tal com ho deixa clar el llibre de l’Educació (Séfer ha-Khinukh) escrit al segle XIII on els costums litúrgics que se solen celebrar en altres festivitats no eren vàlids per aquest dia.

Text d'un llibre d'oracions utilitzat, entre altres, per Roix ha-Xanà, reaprofitat per a la coberta d'un llibre. Itàlia, s. XIV-XV

Sobre els costums d’aquest dia, ja eren discutits en les cartes del rabí Salomó ben Adret, rabí barceloní dels segles XIII i XIV, dels més prestigiosos de la seva època, en què deia que no es podia entonar l’oració del Hallel -els sis salms recitats després de la pregaria del servei matutí de certes festivitats- perquè el dia de Roix ha-Xanà era el dia del Judici. Igualment, es considera un dia festiu per la qual cosa no es pot fer cap treball manual tal i com bé s’explica en el llibre del Levític 23,24-25:El dia primer del mes setè observeu un dia de repòs, un dia de commemoració, anunciada a toc de corn. És un dia d’aplec sagrat. No feu cap mena de treball i presenteu una ofrena que serà cremada en honor del Senyor”.

 

Així que de moment, no ens capfiquem en el Dia del Judici ni avancem matèria pel dia del Iom Kipur, que ja arribarà. El que sí que podem aprofitar és celebrar aquest dia traduït a la nostra forma de vida, és a dir, resumint: sense fer massa feina, escoltar música a tocs de trompetes, anar a la piscina si encara fa prou calor i menjar tot tipus de fruita dolça, i recordar que tot això sempre és d’agrair.

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

1391: Atac al Call

dimarts, 5/08/2014

Avui dimarts és una d’aquelles efemèrides que potser seria millor no haver de remarcar mai. El 5 d’agost de 1391 hi hagué un dels pitjors atacs al call de Barcelona, que acabarà ferint de mort la comunitat jueva de la ciutat. On es trobava, però, aquesta comunitat, i per què fou atacada?

Mapa del Call de Barcelona – Pere López

Com podeu veure a la imatge, el Call Major de Barcelona tenia la seva porta principal a la plaça Sant Jaume, a l’actual carrer de Sant Honorat, i s’encabia aproximadament entre el carrer del Bisbe, la plaça Sant Felip Neri i el carrer dels Banys Nous. El Call Menor o d’en Sanahuja, format als primers anys del segle XIV arran de l’expulsió de jueus decretada a França el 1306, li era molt proper: actualment queda entre els carrers de la Boqueria, d’Avinyó, de Rauric i de la Lleona.

La presència de jueus a Barcelona està documentada almenys des del s. IX. La mateixa comunitat assenyalarà en diverses ocasions ser descendent de la primera diàspora jueva després de la destrucció del Temple de Jerusalem, l’any 587 a.C., per part de Nabucodonosor. D’aquesta manera els jueus barcelonins intentaven desmarcar-se de l’acusació més perillosa, la de “deïcides”, ja que haurien estat ja fora d’Israel molts anys abans de la crucifixió de Jesús. Fos certa o no aquesta dada -de fet, fonts arqueològiques apunten que els jueus van arribar a les costes catalanes en període romà-, sobre ells requeien les mateixes disposicions que a la resta de jueus europeus, especialment pel que fa a ser ells mateixos “propietat reial” i anar degudament identificats com a jueus.

Que els jueus fossin propietat reial ens pot sobtar avui en dia, però la legislació de molts regnes va anar incorporant aquesta idea en època medieval. Ésser propietat reial donava compte de la seva excepcionalitat d’estatus -ja que els feia distingir clarament dels cristians, moltes vegades entenent aquesta “possessió” reial com a conseqüència del seu màxim pecat- i aportava al monarca o príncep una font d’ingressos més que notable. Aquesta qüestió, que trobem ja als Usatges de Barcelona o als Furs de Terol, és posada per escrit en nombroses ocasions i, com assenyala Jaume II en una carta a l’arquebisbe de Tarragona, és de domini públic:

 

[Barcelona, 19 de març de 1300]

A Catalunya és sabut per tothom que tots els jueus de totes les ciutats i altres llocs de Catalunya, són propietat de la nostra cambra (sunt res propie camere nostre). Per això podem, i així ho tenim per costum des de fa molts anys, Nós i els nostres predecessors, imposar-los tributs, subsidis, col·lectes i qualsevol altra petició que tinguem, a la nostra lliure voluntat.

 

Si bé la propietat reial podia significar protecció, en alguns moments convertí els jueus en l’objectiu de les ires populars i nobiliàries contra el rei: atacant els jueus s’atacava també el poder i la butxaca reials. Tampoc no era pas el primer cop que s’atacava la comunitat de Barcelona. Durant la Setmana Santa eren habituals els aldarulls contra els jueus, motiu pel qual s’acostumaven a tancar les portes dels barris jueus durant uns dies. Un altre episodi significatiu en aquest sentit va tenir lloc el 1348, després de l’esclat de la Pesta Negra, quan la població es revoltà contra els jueus i atacà el call. No van haver-hi acusacions d’enverinament de pous (com sí que va passar a altres llocs com Alemanya), però l’avalot fou igualment colpidor amb uns 20 morts i una destrossa considerable de documentació. Altres llocs, com Tàrrega, van patir pitjor destí.

Anys després, el 6 de juny de 1391, arran d’una sèrie de sermons incendiaris de l’ardiaca Fernando Martínez, vicari general de Sevilla, l’aljama de Sevilla va ser assaltada i molts dels milers de jueus que hi vivien morts o forçats a convertir-se. Encara que els exaltats seguidors del dit ardiaca hi van tenir un paper important, s’hi van sumar altres interessos polítics i econòmics: d’una banda, la Corona de Castella estava en interregne, i a alguns nobles els hi interessava afeblir les propietats reials; de l’altre, l’atac al call significava també, com deiem abans, una gran ocasió per destruir i fer desaparèixer documentació de propietats i préstecs, i així posar fi a tots els deutes que es podien tenir amb els prestamistes de la comunitat jueva. L’atac a l’aljama de Sevilla va ser una guspira que va encendre tota la península, sempre amb aquest mateix rerefons econòmic i polític, a més de l’odi als jueus: el 18 de juny es repetia l’atac a Toledo, i a inicis de juliol començaren els avalots a la Corona d’Aragó. Malgrat les ordres del rei Joan I amenaçant els revoltats i decretant l’aïllament dels calls, el 9 de juliol els avalots es van apoderar de la ciutat de València, arribant al punt de fer desaparèixer la històrica aljama de la ciutat, i el 10 de juliol van iniciar-se a Mallorca.

Els historiadors, de tant en tant, som afortunats i comptem amb fonts realment detallistes que ens transporten al passat. El Diari del consell de Barcelona n’és una, i trobem que és prou descriptiva com per què ens expliqui ella mateixa què va passar quan els avalots van arribar a la capital del Principat:

 

Dissabte, XXII juliol. Es féu ajust de ciutadans honrats i homes de mar, que durant tot el dia estigueren armats a la Casa del Consell de la ciutat, de manera que si se sentia soroll o avalot del poble contra els jueus es despertessin i l’aturessin, de manera que no es pogués fer mal als dits jueus, com havia succeït el mateix mes a la ciutat de València, on havien mort gran nombre de jueus i robat tot el Call jueu de València.

Dissabte, V agost. Fou la festa de Sant Domènec confessor. Es mogués avalot contra els jueus de Barcelona a l’hora de despertada, i tot el Call fou robat, i morts diversos jueus, i altres fets cristians.

Dilluns, VII. […] Es determinà que alguns castellans que havien portat a terme l’avalot del Call fossin empresonats i se’ls hi fes la justícia que mereixien. […] Gairebé passada l’hora de mig jorn, començà un avalot de mariners i pescadors, que anant pel carrer de la Mar vingueren amb armes i ballestes a punt, i anaren a la plaça del Blat dient “mori tothom, i visca el Rei i el poble”. S’ensenyoriren de la Cort del Veguer i en tragueren tots les dits castellans empresonats i tots els altres presos, de manera que no hi quedà ningú. I fent avalot anaren al Castell Nou on els jueus es resguardaven i allà combateren, calant foc a les portes i tirant als terrats amb les ballestes. Durà fins a l’hora del seny, i a la dita hora vingueren pagesos i sagramental de fora, que obriren la cort i l’escrivania del batlle, en prengueren els llibres que hi trobaren i els cremaren al foc de la plaça de Sant Jaume.

I el dia de dimarts següent tots els jueus que eren al dit Castell Nou i la major part es feren cristians, excepte tres-cents que moriren.

Marlet con Sant Doménec del Call

Com veiem, l’avalot va durar tres dies, començant el dia de Sant Domènec, motiu pel qual un dels carrers de l’antic barri jueu ostenta avui dia el nom de “Sant Domènec del Call”. Altre cop, a més de les grans pèrdues personals, es va procedir a destruïr tot tipus de documentació i propietats. D’altra banda, els batejos en massa van transformar la comunitat jueva en una de conversa que va a haver d’adaptar-se a una nova realitat, a un barri nou però encara amb costums vells. Tot i els intents del rei de reactivar la comunitat jueva, el fet és que el 1392 diverses propietats del call (entre elles les sinagogues) van ser venudes i poc a poc van desaparèixer els pocs habitants jueus del lloc. Pocs anys després, el 1401, es prohibia finalment la mera existència d’una comunitat jueva a Barcelona.

No acostuma a passar que les fonts ens donin dues vessants de la mateixa història. En aquest cas, tenim un testimoni jueu dels avalots de 1391, a més del cristià: el de Hasday Cresques, un dels membres més importants de la comunitat jueva de la Corona d’Aragó. Per bé que totes dues fonts coincideixen en la crueltat dels fets, a la font jueva es pot palpar el dolor d’algú que s’ha vist afectat directament pels esdeveniments:

 

Carta de Hasday Cresques a la comunitat jueva d’Avinyó sobre els avalots de 1391:

[8] »El dissabte vinent [5-8-1391], el SENYOR vessà la seva ira com foc, menyspreà el seu temple, profanà la corona de la seva Torà, la comunitat de Barcelona, rompent-la en escruix. Aquell dia hi hagué uns dos-cents cinquanta morts. La resta de la comunitat fugí cap al castell i se salvaren. L’enemic saquejà els carrers dels jueus i calà foc en alguns. Però el veguer de la ciutat no hi va tenir part, sinó que es va esforçar tant com va poder per salvar-los, i els va fornir menjar i beguda. També van deliberar de castigar els autors de les malifetes; però llavors s’alçà en avalot la pleballa, una gran multitud, contra els prohoms de la ciutat i atacaren els jueus que hi havia al castell amb arcs i ballestes; els escometeren i arremeteren contra ells allà al castell. Molts hi van patir martiri, entre ells el meu fill únic, que estava a punt de casar-se. L’he ofert en sacrifici com un anyell innocent. Tinc per just el judici de Déu i em conhorto pensant en la bona part que li ha escaigut, en la delícia que li pertoca. Molts es van matar ells mateixos; d’altres es van llançar daltabaix del castell i a mig camí torre avall ja estaven tots especejats; alguns van sortir a fora i van patir martiri en ple carrer. La resta es va convertir. Només poquíssims aconseguiren de trobar refugi a les ciutats dels eclesiàstics; un noi podria escriure’n els noms. Eren gent important, això sí. Per culpa dels nostres nombrosos pecats, no hi ha avui a Barcelona ningú que es pugui anomenar israelita.

Jo sóc l’home que ha vist el desastre sota la vara del Seu furor (Lm 3,1), Hasday ben Abraham ben Hasday ben Jafudà Cresques, que escriu aquí a Saragossa, el dia 20 del mes de marheixvan de l’any 5152 [10-10-1391]*.

 

Laia Sallés

Clara Jáuregui


* Traducció de FELIU, Eduard “Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó parlant dels avalots de 1391”, Tamid, [Societat Catalana d’Estudis Hebraics] Vol. 5 (2004-2005), p. 171-219

50 dies després

dimarts, 3/06/2014

Siguem honestos, quants de nosaltres ens hem preguntat alguna vegada d’on ve aquest festiu despenjat que tenim al juny i que només celebrem a aquesta banda de la península? Sense entrar a valorar el per què, el cas és que avui dia hi ha un cert oblit per algunes festes i tradicions religioses, com és el cas de la que celebrem dilluns que ve: Pentecosta, Quinquagèsima o Xavuot.

Un medieval tindria claríssim què s’hi celebra, i a Medievalistes en bloc, seguint la nostra missió de portar claror a l’època medieval (aquí ens heu d’imaginar abillats per la batalla), us ho explicarem amb ets i uts.

Per començar, la festivitat té, com no, origen jueu. Xavuot, que literalment vol dir “setmanes”, se celebra 50 dies després de Pesaj o, el que és el mateix, set setmanes després. Per aquest motiu també se la coneix com “festa de les setmanes”, un nom que demostra una gran inventiva, ja que deriva directament d’una cita bíblica (“Des del dia que presentareu solemnement la primera garba, l’endemà del dissabte, compteu set setmanes senceres. D’aquesta manera, fins l’endemà del setè dissabte comptareu cinquanta dies. El dia que fa cinquanta presentareu al Senyor una ofrena de la nova collita”, Lv 23, 15.16). És un dia de total i complet descans, cosa que a la Edat Mitjana ja anava bé perquè, com amb totes les festivitats properes o coincidents amb les cristianes, no estava de més quedar-se tranquil a casa. Recordem que a aquesta època els calls jueus tenien portes per tancar-se, no per caprici sinó per seguretat, ja que els atacs contra les comunitats eren freqüents i normals.

Moisès, al dia més feliç de la seva vida, segons Cecil B. DeMille

Però no ens desviem del tema, què és el que es celebra a Xavuot? Doncs ni més ni menys que l’entrega de la Llei a Moisès, que no és poca cosa! Per una comunitat que basa el seu dia a dia en aquesta Llei, no seria pas un fet banal. La festa té, a més a més, un marcat caràcter agrícola, ja que en temps antics marcava el final de la collita i era un dels dies on la gent podia anar al Temple a portar-ne les primícies. Per recordar també aquest esperit agrari, les sinagogues es decoren amb branquetes i similars. Però és l’entrega de la Llei la que ho fa realment important.

Evidentment, la festivitat que fa que dilluns sigui festiu (almenys per a una gran majoria) no és Xavuot, sinó Pentecosta, o com se la denominava més comunament a època medieval, Quinquagèsima. La importància de la Quinquagèsima al calendari medieval era perfectament comparable amb la rellevància religiosa de Nadal o de la Pasqua. De fet, les Ordinacions de Pere II el Catòlic marquen les festes més importants de l’any, en les quals el rei es pot permetre fer festa i mostrar-se agradable (sí, això últim és literal): “III festes de l’any, és assaber Pascha, Cinquaesma et Nadal”. Això sí, antigament existien dues Quinquagèsimes: la Pentecosta (“cinquanta dies” després de Pasqua) i l’últim diumenge abans de Quaresma (“cinquanta dies”… abans de Pasqua!). El que les distingia era el seu caràcter festiu o penitencial: la primera Quinquagèsima, abans de la Pasqua, servia de preparació a la Quaresma, i per tant hi primava el recolliment; la segona, conclusió del temps pasqual, era essencialment festiva.

I què se celebra en aquesta última? Doncs ni més ni menys que el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols, gràcies al qual s’inicia també la seva activitat d’estendre la paraula de Déu. És a dir, que una vegada més Déu Pare escull aquest dia per comunicar-se amb els mortals.

L'Esperit Sant descendent sobre els apòstols a la capella Scrovegni de Giotto. Padua, s.XIV

Però abans hem mencionat que la celebració, tant de la Pasqua de Resurrecció com la Granada,  era un diumenge, llavors per què és festa dilluns? Doncs per un fenomen de duplicació de festes que curiosament es dóna a tots aquells territoris que antigament formaven part del Sacre Imperi Romà Germànic, això és, Can Carlemany. Aquest fenomen també ens el trobem al judaisme, i és que degut al càlcul dels mesos lunars els jueus de la Diàspora mai podien estar segurs d’haver calculat bé quin dia era el festiu, motiu pel qual el celebraven dues vegades.

Així que ja sabeu, per si de cas, qualsevol celebració feu-la doble!

Laia Sallés  (UB -IRCVM)

Clara Jáuregui (IRCVM – Institut Món Juïc)

El Concili d’Efes (431) i la polèmica entorn de la “Theotokós”

dimarts, 20/05/2014

Detall de l'absis de Santa Maria Maggiore, Roma

A l’absis de la basílica de Santa Maria Maggiore podem veure un esplèndid mosaic polícrom del segle XIII amb una imatge un xic insòlita en les representacions de l’art cristià: Crist coronant la VergeMaria, fill i mare asseguts en un mateix tron. Aquest mosaic té una llarga i complexa història al seu darrere: les discussions entorn la legitimitat del títol de Theotokós (Mare de Déu) atribuït a Maria per la pietat popular cristiana, discussions que motivaren la celebració del concili d’Efes l’any 431.

Però no fou només la pietat mariana la que animà la controvèrsia de la que aquí parlem. Per treure’n tot l’entrellat ens n’hem d’anar anys enrera, a un altre concili, el de Constantinoble del 381. En aquest sínode, que posà fi a la complexíssima crisi arriana, se sembrà la llavor d’un llarg conflicte entre les seus episcopals de Constantinoble i Alexandria: el cànon 3 d’aquest sínode reconeixia a l’església constantinopolitana una primacia d’honor a la Cristiandat, situant-la immediatament per sota de l’església romana, argumentant que Constantinoble era la “Nova Roma”. Aquest cànon sancionava que l’autoritat d’un bisbe dins l’estructura eclesiàstica depenia del pes polític de la seva ciutat, per bé que la teoria deia que el prestigi, la influència i l’autoritat d’una església havien de recolzar-se en el seu origen apostòlic. Les seus “apostòliques” d’Antioquia i Alexandria es veien, doncs, relegades al tercer i quart lloc de la jerarquia patriarcal per consideracions polítiques. Després del concili de Constantinoble es va iniciar una etapa de contínua hostilitat entre els bisbes de Constantinoble i els d’Alexandria, atès que aquests últims reivindicaven –al·legant que la seva comunitat havia estat fundada per Marc l’Evangelista– el segon rang a la Cristiandat, un rang que, al seu entendre, Constantinoble ocupava immerescudament.

El concili d’Efes del 431 s’ha d’entendre, doncs, dins el context d’aquests conflictes per l’autoritat. Uns anys abans, l’any 428, l’emperador Teodosi II entronitzava com a bisbe de la capital de l’Imperi oriental a Nestori, un monjo d’Antioquia imbuït del pensament de la prestigiosa escola teològica d’aquesta ciutat. Com a bisbe de Constantinoble, Nestori es va creure obligat a corregir una expressió que els cristians locals utilitzaven habitualment i que ell jutjava doctrinalment inacceptable: la referència a Maria com a “Mare de Déu” (Theotokós). Nestori creia necessari distingir estrictament en Jesús allò que era propi de la seva natura humana i allò que era privatiu de la seva natura divina. Per tant, amb rigor teològic Maria podia ser anomenada “Mare del Crist” (Christotokós), és a dir, mare de la natura humana de Jesús assumida pel Verb, però en cap cas “Mare de Déu” perquè, aplicant l’estricta lògica aristotèlica, “ningú pot donar a llum a un fill que li és anterior en el temps”.

Sant Ciril d'Alexandria, representat al Monestir de Chora, Istanbul

El rigor de Nestori va generar malestar i oposició entre els seus feligresos i entre una part del seu clergat que el considerava un “estranger” antioquè. Per tal de crear-li problemes, aquests clergues sabien a qui recórrer: al bisbe alexandrí, és clar! Ciril d’Alexandria, assabentat de les tesis nestorianes, li adreçà cartes exigint-li una retractació i, a més, n’informà al bisbe de Roma, Celestí, a qui li mancà temps per alinear-se al costat de Ciril contra el seu rival de la Nova Roma.

El concili d’Efes, convocat per Teodosi II per tal de posar fi a aquesta crisi, no va ser precissament una bassa d’oli. De fet n’hi hagueren dos, de concilis, reunits paral·lelament i presidits per Ciril –sínode “antinestorià” – i per Joan d’Antioquia –sínode “pronestorià”–: no cal dir que cadascun d’aquests sínodes excomunicà als membres del partit contrari. Una anècdota molt il·lustradora sobre els procediments: en les actes del congrés cirilià, el nom de Maria només surt una única vegada… en esmentar-se que els bisbes es troben reunits a l’Església de Santa Maria!

Només la intervenció de Teodosi II, que s’alineà amb els “cirilians”, va posar fi al conflicte: Nestori fou deposat i hagué d’emprendre el camí de l’exili. Decisives en aquest sentit foren les “gestions” que Ciril va dur a terme a la cort de l’emperador. Fins a nosaltres ha arribat un valuós document que conté les instruccions que l’alexandrí va donar als seus agents de Constantinoble per tal d’obtenir el favor imperial, instruccions que passaven pel suborn de tots aquells funcionaris i homes de confiança de l’emperador… des de muntanyes d’or i tapissos exquisits fins a ous d’estruç! Entusiasmat pel resultat del concili, l’any 432, el bisbe de Roma Sixt III va decidir reconsagrar l’antiga Basílica Liberiana al culte a la Verge Maria i subvencionar una decoració musiva a la nau i a l’arc triomfal centrada entorn passatges de la vida dela Verge Maria, en clara al·lusió a la victòria aconseguida pel papat, aliat d’Alexandria.

Però la cosa no va acabar aquí, ja que no tots els cristians acceptaren la resolució d’Efes: l’any 486, en un gran sínode reunit a Selèucia-Ctesifont, l’església cristiana persa va adoptar oficialment la cristologia nestoriana. Des de Pèrsia, seguint la Ruta de la Seda, monjos nestorians van difondre aquesta versió del cristianisme per Àsia central, Mongòlia i l’extrem oriental dela Xina, a on el cristianisme nestorià va perviure fins a l’arribada de la dinastia Ming, al segle XIV (a la zona de Pequín, per exemple, hi havia fins i tot un arquebisbat). Pel sud, els missioners nestorians perses van fundar comunitats a la costa sud de l’Índia (regió de Malabar), comunitats amb les que es van topar, amb gran sorpresa, els exploradors portuguesos del segle XVI i que, de fet, perviuen fins als nostres dies (l’anomenada església síria malabar). Pel que fa al cristianisme nestorià de Mesopotàmia, la seva és una història de repressió, persecució, divisions internes i unions parcials amb l’església romana (cristians caldeus d’Iraq i d’altres zones del Pròxim Orient). Els fidels de l’anomenada “Església assíria d’Orient” –els nostres “nestorians”– són avui unes poques desenes de milers.

 

Debat entre catòlics i membres de l'Església oriental nestoriana, en una representació de c. 1290, Acre.

 

Enllaços complementaris

Concili d’Efes a Catholic.net

Concili d’Efes a The Catholic Encyclopedia

Pàgina web de l’Església assíria d’Orient

 Raúl Villegas – Carles Buenacasa

IRCVM – GRAT