Arxiu de la categoria ‘Curiositats i tòpics’

On començava el nou any

dimarts, 1/01/2013

Tots els qui ens llegiu ja sabreu que avui és el 1r de gener de l’any 2013. Possiblement aquesta nit heu celebrat el traspàs d’un any a l’altre. No pensàvem, doncs, descobrir-vos res de nou. En el segle XXI és ben difícil no saber la data de cada dia, el mes o l’any. Per bé que tots nosaltres en els propers dies ens confondrem en un moment o altre i escriurem 2012 per comptes de 2013, això serà degut més a l’habitud de tot un any que a la ignorància de l’any en què estem. Això, però no ha estat sempre així.

En la nostra vivència quotidiana ens pot semblar normal que arreu del món hi hagi establert un calendari estàndard, l’era cristiana, o que cadascú de nosaltres sàpiga amb una precisió gairebé absoluta la pròpia edat i la data de naixement. En realitat, però, no fa gaire la gent no celebrava els anniversaris sinó el sant. El mateix Josep Pla se’n sorprèn al Quadern gris, d’aquest canvi de costum a casa seva. A molts llocs del món, de fet, la gent no sap amb certesa l’any en què va néixer. Sovint és difícil, per exemple, determinar l’edat dels atletes africans.
Avui, doncs, és any nou i ens és molt fàcil de saber quan ha començat i quan acabarà, d’aquí a 364 dies, 52 setmanes o 12 mesos. Però no sempre ha estat tan fàcil, a l’Edat mitjana no ho era gens. Avui us explicarem alguns dels diversos inicis d’any possibles, i en el decurs del 2013 intentarem explicar d’altres particularitats en la manera de calcular el pas del temps.

En primer lloc cal recordar que l’era cristiana és justament això, la base per al calendari dels cristians. Per als jueus avui és 19 de Tevet de l’any 5773. Aquest nou any, Rosh Hashanà, va començar, segons l’era cristiana, el 18 de setembre del 2012. Per als musulmans en canvi és 19 de Safar del 1434. Aquest nou any, Ras al-Am, va començar, segons l’era cristiana, el 4 de novembre del 2012. A Roma els anys es comptaven des de la fundació de la ciutat, en llatí ab urbe condita. Fins al segle VII de l’era cristiana, això va seguir essent així. A principis d’aquell segle, però, el papa Bonifaci IV (608-615) va establir l’inici de l’era cristiana seguint els càlculs del monjo Dionís l’Exigu. Segons aquest monjo, Crist havia nascut el 25 de desembre del 754 ab urbe condita. Aquell va esdevenir l’any 1 després de Crist. La base d’aquest calendari era el calendari dit Julià, establert per Juli Cèsar, un calendari solar de 12 mesos, que començava l’1 de gener del 709 a.u.c (46 a. C). La principal modificació d’aquest calendari va arribar al segle XVI amb el papa Gregori XIII (1502-1585) qui amb la butlla Inter Gravissimas, del 24 de febrer del 1582, adaptava el calendari als nous càlculs astronòmics. Aquest és el calendari que encara avui utilitzem. Com a curiositat direm que no va ser acceptat fins el 1922 per la URSS, el 1923 per Grècia i el 1926 per Turquia.

Per a les religions el calendari és essencial atès que regula la vida litúrgica de la comunitat. En definitiva és un clara manera de control social i polític, això explica que la definició d’un calendari únic per a tot el planeta hagi estat difícil. Potser no sabeu que des del 1988 l’ISO 8601 regula el calendari estandard mundial.

Per a la religió cristiana la necessitat de calcular i controlar el temps depèn de la necessitat de calcular la celebració de la Pasqua que és una festivitat que es regula pel cicle lunar dins un calendari solar. De tot plegat en parlarem en una altra nota. Avui cridarem l’atenció sobre un altre fet i és que, el càlcul de Dionís l’Exigu situava el naixement de Crist el 25 de desembre mentre el final de l’any julià se situava el 31 del mateix més. Si hi pensem, això voldria dir que Crist va néixer una setmana abans de l’any 1 després de Crist!

Això va fer que en algunes cancelleries europees es poses de moda datar els document seguint la Nativitat de Crist. Així les disposicions oficials o administratives que seguien aquest estil de datació especificaven que es tractava de l’Anno a Nativitate Domini o, menys freqüentment, de l’Anno Domini.

De fet, aquesta era la manera més utilitzada a Roma. Als documents catalans trobem aquesta forma de datar a partir de mitjan del segle XIV, per bé que hi ha casos anteriors al bisbat de Vic. Un bon exemple seria el decret de les Corts de Perpinyà del 16 de desembre de 1350. Aquest estil de datació va mantenir-se fins el segle XVIII. Com que, per aclarir-nos, els historiadors acostumem a unificar les datacions a la manera actual, hem d’anar amb compte per què un document seguint l’estil de la Nativitat ens podria fer confondre d’un any si fos dels dies que van del 25 al 31 de desembre. Per exemple, si seguint aquest sistema l’any nou hagués començat el passat dia de Nadal, ahir hauria estat, escrit a la manera medieval, el II de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura esdevindria el 31 de desembre del 2013 quan en realitat l’any correcte seria el 2012.

Més complicat encara era el cas de l’altre estil freqüent als documents medievals, la datació seguint l’any de l’Encarnació de Crist. En aquest cas, el canvi d’any es produïa el 25 de març i als documents s’indicava mitjançant Anno Domini, Anno ab Incarnatione Domini, Anno Incarnationis o Anno Dominice Incarnationis. El fet més complicat és que hi havia dues maneres de calcular aquest any de l’Encarnació, la florentina i la pisana.

Lògicament la manera florentina era la utilitzada a Florència i la Toscana, on va sobreviure fins al segle XVIII. Atès que va ser el mètode triat per la Cancelleria carolíngia també ho va ser als comtats catalans. El 1180 el concili de Tarragona va establir, amb autorització reial, aquest estil de calendari per a tot Catalunya i d’aquí va passar a Mallorca, el regne de València i la resta de territoris conquerits pels reis d’Aragó. Precisament el decret de les Corts de Perpinyà que van establir l’any de la Nativitat és el que va posar fi a aquest estil en els documents de Catalunya i Aragó, però a València encara es va mantenir vuit anys més.

En l’estil Florentí l’any començava el 25 de març següent al del canvi d’any segons el calendari julià. És a dir que fins el 25 de març pròxim no entraríem en el 2013 ab Incarnatione Domini. De fet, seguint aquest lògica Crist s’hauria Encarnat en la Mare de Déu 3 mesos després d’haver nascut!

Testament d'Ermessenda on es pot observar la datació segons els reis carolingis


L’estil Pisà, usat també a Pistoia i Siena entre d’altres, era molt més lògic però, qui sap si justament per això, molt menys utilitzat. En aquest cas l’any començava 6 mesos i 7 dies abans del canvi d’any julià. El 25 de desembre passat doncs, hauria estat el VIII de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura ens donaria 25 de desembre del 2013, tot un any de diferència. Imagineu-vos quin embolic! Avui quan reservem un bitllet d’avió, tan és que siguem a Nova York, Tòquio o Barcelona, la data és la mateixa. Al segle XII segons si estàvem a Pisa o Florència hauríem pogut confondre’ns ni més ni menys que 2 anys. Per sort no hi havia avions.

La documentació carolíngia i, per extensió, la dels comtats catalans, podia a més, incorporar una datació segons els anys del regnat del monarca vigent. D’això en parlarem un altre dia, però imagineu-vos que haguéssim d’escriure en la butlleta d’inscripció al gimnàs que molts de nosaltres omplirem demà que és el 2 de gener XXXVIII regnante Iohannes Karolus rex!

Bon any a tothom i totdon!

Carles Mancho

Botifarres, companyons, e latadas e ronyons bé fan cantar la paella. Les nadales medievals

dimarts, 25/12/2012

Avui, dia de Nadal, no podríem fer altre cosa que seguir amb el fil iniciat en les darreres notes d’aquest bloc. La missa del Gall i el cant de la Sibil·la, el bou i la mula i la tradició pessebrista formen part d’aquestes festes, de la mateixa manera que els àpats abundants, fer cagar el tió, les nadales i la Rifa. En aquesta nota, però, només ens ocuparem d’un d’aquests aspectes: les nadales.

Escena del naixement. Frontal de Cardet, Museu Nacional d'Art de Catalunya, s.XIII

La majoria de països de tradició cristiana tenen per aquests dies rics repertoris musicals que com argument principal tracten la temàtica nadalenca. Els villancicos dels castellans, els carols anglesos, els canti de Natale dels italians o les Weihnachtslied alemanyes són alguns dels exemples d’aquesta arrelada tradició.

Aquestes cançons, a banda de fer-nos retrocedir a la més tendre infància i recordar-nos que per als cristians el Messies és nat, proporcionen notícies molt interessants sobre el nostre passat. L’Editorial Barcino publicà fa més de mig segle el llibre Cançons nadalenques del segle XV. Aquest repertori, a cura de Josep Romeu Figueres, ha servit com a base per veure la manera com els nostres avantpassats celebraven aquestes festes.

Les nadales medievals ens transmeten, a través de les lletres, l’alegria d’aquest dia de festa que posava punt i final al rigorós Advent i donava pas a uns dies intensos d’aplegament familiar. En una d’elles es recomana que durant aquests dies “Vistam belles robes, façam noves trobes, e ab novells sons ballem tot lo dia”. Cal recordar que Nadal era, juntament amb Pasqua, Quinquagèsima i les Festes majors de cada indret, una de les quatre festes principals del calendari medieval.

La música i el ball formaven part, doncs, d’aquests dies de celebració. En aquestes dates l’eufòria és tal que no només cantaven pastors i infants, fins i tot el sempre seriós arcàngel sant Miquel, encarregat de jutjar els mèrits i les males accions dels difunts, ens consta com a cantaire:  “Los àngels ab gran amor, canten vuy ab gran dolsor, sant Miquel té la tenor, canatu prosses e cansons”.

Anunciació de l'àngel als pastors, Panteó dels reis, Basílica de Sant Isidor (León)

Els bons menjars, com avui dia, eren un dels trets distintius d’aquesta celebració. Nadal posava punt i final a les menges de penitència, centrades principalment en el peix. Fixem-nos, sinó, en el rebuig a aquest aliment entre la població, en aquest fragment: “Ay donas, nostres veynas, no volem peix ni sardinas, ayam grosas galines que sien ben farcides, o capons, o tudons, o cunils o perdigons”.

La taula s’omplia de viandes que en algunes llars es consumien un cop l’any, i la carn era el plat principal i la més preuada era, sens dubte, la d’aviram. Els esments a capons, gallines i altres peces de volateria són constants en moltes de les nadales recopilades: “Mas galinas e capons, voletnés ne manjaria, de perdius i todons si trobas qui me’n daria”. Però també el xai: “De vuy més farà un convit; comprat n’à un cabrit, e set capets de moltó” o les botifarres eren aliments ben apreciats: “botifarres, companyons, e latadas e ronyons bé fan cantar la paella”.

Escena de Cuina, The Luttrell Psalter, British Library

Segons la dita “tot el que comença bé acostuma a acabar bé”, i és que en un bon àpat de Nadal si una cosa no hi pot, ni podia, faltar són els dolços. La població medieval consumia productes especialment elaborats per aquests dies tan assenyalats.  Els torrons i les neules, “donar-li ets dels terronets, e les neules qui·n avia”, s’acompanyaven de vins especiats com el piment o la clarea, i tot plegat era considerat excepcional per a culminar els tiberis, tal i com es pot intuir a partir de la lletra d’alguna d’aquestes peces:“Gran maravella, verament: que les neul·las e·ll piment me han fet jugar la gonella”.

Fet i fet, la base del Nadal s’ha mantingut força invariable al llarg del temps, bons àpats i bona companyia eren, i continuen essent, els pilars d’aquesta festa tant nostrada. Des d’aquest blog voldríem aprofitar l’avinentesa per desitjar un bon Nadal i unes bones festes a tots els nostres lectors.

 

Ivo Elies Oliveras

 

Els orígens medievals del Cant de la Sibil·la la Nit de Nadal

dimarts, 18/12/2012

Moment del cant de la Sibil·la a la Catedral de la Seu d'Urgell, interpretat per Laura de Castellet

Als primers segles del cristianisme la missa de la Nit de Nadal començava a les 12 (matines) i durava fins que cantava el gall; d’aquí que en diem la missa del Gall. A l’edat mitjana, durant aquesta llarguíssima celebració en un llatí que ja era estrany als fidels, es van anar introduint escenificacions sacres, com les profecies d’una sèrie de personatges de l’Antiguitat pagana (Nabucodonosor, Ezequiel, la sibil·la Eritrea…) que, cantant i disfressats, proclamaven l’adveniment de Crist. Els versos profètics sibil·lins, recollits per sant Agustí, deien: iudicii signum, tellus sudore madescet (“aquests són els senyals del Judici: la terra suarà”). Aquest vers es va assimilar a les profecies apocalíptiques que anunciaven la segona vinguda de Crist pel Judici Final, en el marc d’un cataclisme terrenal. De tota aquesta performance teatral litúrgica, això és el que ha perdurat com a Cant de la Sibil·la o Iudici signum, en forma de profecia apocalíptica cantada a l’inici de la Missa del Gall.

La primera versió musical coneguda és del monestir de Ripoll i data de l’any 975, en plena popularitat de l’Apocalipsi i dels seus comentaris, com els de Beat de Liébana. Al llarg de l’edat mitjana van anar apareixent noves versions en llatí, occità i català (Llemotges, Montpeller, Girona, Vic, Barcelona…) i també posteriorment es van estendre a França, Navarra, Castella (amb versions en castellà) Nàpols, Sicília o Sardenya. El Cant va ser progressivament representat per dones, clergues amb veu de falset i disfressats -espectacle que degué atreure força fidels a l’església- o infants cantors de les escolanies monacals, sempre amb una estètica que recordava l’exotisme de la Sibil·la i el text amenaçador: indumentària oriental, plomes, una espasa… Ja durant el Renaixement es van composar elaborats acompanyaments corals i instrumentals.

En arribar al segle XVI, amb el Concili de Trento es prohibeixen les celebracions de caràcter popular dins l’Església, i es va començar a eliminar tot aquest teatre previ a la celebració de la Nit de Nadal, i per tant també el Cant de la Sibil·la. La prohibició era vigent, però la insistència a recordar-la indica que degué ser difícil de fer-la efectiva. La tradició del Cant, però, es va mantenir viva ininterrompudament en dos indrets aïllats dels territoris de llengua catalana com són Mallorca i l’Alguer, on encara avui dia, cada nit de Nadal, es canta la Sibil·la a totes les parròquies i on és un viu símbol d’identitat col·lectiva.

 

Manuscrit de la Seu d'Urgell de 1538

Ja fa anys que a Catalunya s’ha anat recuperant com a tradició cultural, religiosa i històrica i són moltes les esglésies i catedrals dels Països Catalans on es canta just en començar la missa del Gall, sovint en versions històriques pròpies: Santa Maria del Mar, Vic, Girona, la Bonanova (on canta la mallorquina Maria del Mar Bonet), la Catedral de Barcelona (des de 2010). L’any passat va afegir-se a aquesta llista la Seu d’Urgell on es canta la versió de l’Ordinari d’aquesta catedral que és de l’any 1538.

El Cant de la Sibil·la, ininterrompudament viu al llarg de deu segles, va ser reconegut com a Patrimoni immaterial de la Humanitat l’any 2010. Una melodia, un text i un sentiment que encara commoguin i interpel·lin l’oient i que es mantinguin vius durant més de mil anys en el seu context original no es mereixien menys.

 

Laura de Castellet, Sibil·la.

Pagans, heretges i monstres: la visió dels musulmans a l’Edat Mitjana

divendres, 30/11/2012
tandem_Laia_Glory.jpg

Segona sessió dels Seminaris en tàndem

“Des dels confins de Jerusalem i la ciutat de Constantinoble n’ha sorgit un relat horrible que ha arribat a les nostres orelles: una raça del regne dels perses, una raça maleïda, una raça profundament allunyada de Déu, una generació que no ha dirigit el seu cor ni confiat el seu esperit a Déu, ha envaït les terres d’aquells cristians i les ha despoblat amb l’espasa, el saqueig i l’incendi. S’ha emportat una part dels captius al seu propi país, i els altres han sigut cruelment torturats; a més, ha destruït completament les esglésies de Déu, o se les ha apropiat per als ritus de la seva pròpia religió. … Quan volen torturar algú fins a una mort vil, li perforen el melic i, estirant-ne els intestins, el lliguen a una estaca; llavors fan moure la víctima amb assots al seu voltant… A altres, lligats a una estaca,  els llancen fletxes… Parlar-ne és pitjor que quedar-se en silenci. El regne dels grecs ha quedat desmembrat. Preneu el camí del Sant Sepulcre, arrenqueu aquella terra de la raça maleïda.”
Segur que no és la primera referència a l’Islam de l’Edat Mitjana, però és una de les que tingué més impacte: es tracta de l’inici del discurs que Urbà II féu a Clermont  l’any 1095 tal com el transmet Robert el Monjo molt pocs anys després, discurs que donà peu a la proclamació de la Primera Croada. Uns quants segles abans el cristianisme s’havia trobat amb una realitat amenaçadora que no entenia i que es féu forta a al-Andalus i a l’extrem de l’Imperi Bizantí (“els sarraïns conqueriran el món sencer”, s’exclamava el patriarca Sofroni després de la conquesta de Jerusalem per part del califa ‘Umar, el 638). La recerca d’explicacions per aquest càstig diví (peccatis exigentibus) en el text bíblic portà a pensar en una fi dels temps propera. Les teories mil·lenaristes, amb el temps, deixaren pas a la conformació d’una imatge de l’Islam brutalment distorsionada i prou sòlida com per perviure fins i tot quan els contactes –polítics, comercials, socials– entre ambdues cultures la desmentien.
Un Islam politeista (“pleignent lur deus Tervagan e Mahum e Apollin”, diu la Chanson de Roland), poblat de monstres (els que acompanyen a Baligant criden, renillen i lladren com gossos: “Cil d’Ociant i braient e henissent, Arguille si cume chen i glatissent”) i adorador d’ídols coberts de pedres precioses que acaben destruint per inútils (“E Tervagan tolent sun escarbuncle, e Mahumet enz en un fosset butent, e porc e chen le mordent e defulent”)  marcà profundament l’aproximació d’Occident als musulmans. L’arquetip amenaçant de l’Islam, encara que no va impedir el coneixement racional de la fe musulmana (ja Guillem d’Orange, personatge èpic, corregeix el gegant Corsolt i li diu que “Mahomez fu profètes à Deu omnipotent”, no pas un déu), va prevaldre llargament en el temps, sense poder ser esborrat per les aproximacions més realistes.
……………
A la literatura catalana, la imatge del  musulmà és la història d’una seducció, seducció que s’inicia amb la conquesta de València per part de Jaume I l’any 1238 i que es revifa al segle XV amb la caiguda de Constantinoble.
Les quatre grans cròniques catalanes (Llibre dels Feits, Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot i Crònica de Ramon Muntaner) són les primeres en iniciar aquest festeig, i presenten amb major o menor grau una determinada imatge del musulmà, bastant neutre, així com una descripció més o menys detallada de la conquesta de territori andalusí. Dels textos esmentats destaca el Llibre dels Feits o Crònica  de Jaume I, el text que relata la conquesta valenciana més extens i amb més luxe de detalls. No s’evidencia en cap lloc una dicotomia maniquea entre vencedors i vençuts, sinó que permet endevinar-hi, quan no ho palesa de forma explícita, que les relacions que s’estableixen entre les dues comunitats foren sempre subjectes a la regulació que en feien els acords de capitulació signats.
Al llarg del segle XIV el perill associat a la convivència dels cristians amb els musulmans en terra fronterera  neix en l’imaginari col·lectiu i esdevé tema literari. Es tracta de regular, controlar i fixar les característiques, el funcionament i les regles de joc d’una nova societat formada per comunitats religioses diferents, i en aquesta regulació les obres de  Francesc Eiximenis hi juguen un paper de cabdal importància. Apareix, ara sí, severs judicis a l’Islam, al profeta Muhammad i a la vida llicenciosa dels musulmans. Aquest tractament hostil s’aguditzarà amb motiu de la Caiguda de Constantinoble, pèrdua que tingué un important ressò literari, amb l’organització de debats poètics, vots cavallerescos i la seva recuperació literària que trobem en obres com el Tirant lo Blanch  o Curial e Güelfa.

Laia Sallés i Glòria Sabaté

ARDIT Cultures Medievals

Sant Martí

dilluns, 12/11/2012

Les relíquies dels sants són encara avui el focus d’atenció que mou masses de fidels i curiosos arreu del món. Fins i tot pensat-hi des de la perspectiva del turisme només cal fixar-se en la catedral de Santiago de Compostel·la i el camí de sant Jaume o l’atracció que suscita encara ara la ciutat de Roma al respecte, per entendre l’abast d’un fenomen que té el seu origen en l’Edat mitjana.

El que sabem dels sants i les seves relíquies és, en realitat, ben poc. Normalment són poques les narracions contemporànies dels fets i això comporta que els relats apareguin carregats de fantasia i què sigui difícil discernir si a l’hora de confegir-los hi va pesar més la fe, qüestions polítiques o qüestions econòmiques. A creients i fidels pot sobtar-los que posem economia, política i fe en un mateix sac, com a elements comparables, però és que durant l’Edat mitjana les relíquies eren tot això i molt més, i aquests factors podien estar tan entremesclats que arriba a ser difícil destriar-los.

Sant Martí és un d’aquells sants en què s’hi barregen moltes d’aquestes coses. Fa tot just dos dies que se n’ha celebrat la festa, estem i no estem en l’estiuet de sant Martí, als catalans quan surt el sol després que hagi plogut ens fa veure el seu arc i se’ns pot dir el nom del porc recordant-nos que trobarem el nostre sant Martí. No és estranya tota aquesta insistència, doncs sant Martí, arribat amb els francs carolingis va ser un dels sants medievals més populars del nostre territori

De Martí de Tours molts sabeu que repartia capes i fins i tot el color del cavall. La biografia, però, és més sucosa perquè es perllonga amb fets insòlits més enllà de la seva mort. Lògicament no se sap la data de naixement i només hi ha dues dates que els historiadors consideren fiables: el 370-371, moment en què va ser elegit bisbe de Tours, i el 8 de novembre del 397, en que va morir, essent enterrat dos dies més tard. El primer a explicar la vida del sant és Sulpici Sever a la Vida de sant Martí (s. V), el segon és Gregori de Tours (s.VI) a la Història dels Francs (et vol. II). Per a llegir i trobar totes les anècdotes i miracles que li són atribuïts ja en època medieval és molt útil la Llegenda daurada de Jaume de Varazze (s. XIII).

Pel que sembla va néixer a l’actual Szombathely (Hongria) en època de l’emperador Constantí. De fet el seu pare era un oficial de l’exèrcit de l’emperador i això va fer que la família es traslladés amb el pare a la nova destinació, Pavia. Aquí, el jove Martí s’enrola a l’exèrcit i això el va permetre, entre d’altres coses, rodar per l’antiga Gàl·lia i Itàlia. En paral·lel també començava la seva aproximació a la religió de moda en època de Constantí, el cristianisme, i sembla que amb divuit anys el soldat Martí va ser batejat. Un dels primers gestos, i un dels més famosos, va ser la divisió de la seva capa amb un pobre a les portes d’Amiens quan era un jove soldat. Gairebé no hi ha cicle d’imatges amb sant Martí en què no aparegui. Aquesta capa, convertida en important relíquia dels reis francs sembla que hauria donat nom als “custodis de la capa” o capellans que els acompanyaven a les batalles. Al MNAC es pot veure una versió de l’anècdota a l’antependi de Gia; al Museu Episcopal de Vic a l’antependi de Puigbò. Ai las, però, en l’un el cavall és blanc i en l’altre és negre!

Quan rondava la quarantena d’anys va demanar la baixa a l’exèrcit per traslladar-se a Poitiers (França) per seguir els ensenyaments del bisbe d’aquella ciutat Hilari. Aquí comença la vida d’eremita i la seva missió per convertir al cristianisme els pagesos. L’època era complicada doncs l’emperador, aleshores Constanci, era partidari de l’arrianisme i els catòlics ho tenien més difícil. De fet, a casa mateix, sant Martí no va fer gaire miracles, doncs només va aconseguir convertir la mare, mentre son pare es mantenia en el paganisme.

Totes aquestes dificultats polítiques són aparentment les que l’obliguen a desplaçar-se constament: Worms, Poitiers, Milà, Szombathely, novament Milà, l’illa de Gallinara (Ligúria), Roma… fins que cap al 360 torna a Poitiers. Ben aprop d’aquesta ciutat sant Martí hi funda el monestir de Ligugé, un dels més antics d’Europa. I aquí comencen també els miracles i la notorietat, fins al punt que pocs anys més tard els ciutadans de la veïna Tours l’escollien com a bisbe.

Devia tenir alguna dèria tèxtil. Ja que un dels miracles que se li recorden tenen a veure, no amb la famosa capa, sinó amb una túnica. Martí hauria donat a un pobre la túnica amb que havia d’oficiar missa d’amagat del seu ardiaca. En dir-li a aquest que calia vestir un pobre i que trobés una túnica, l’ardiaca de mala gana va comprar una túnica de les més pobres, de mala qualitat i curta. Vestit amb aquesta pènula Martí hauria començat a dir missa fins que en arribar al prefaci i aixecar les mans les mànigues haurien crescut miraculosament. La imatge de l’antependi de Gia mostraria una versió del fet, una versió curiosa perquè són els dos assistents els qui veuen com els creixen les mànigues desmesuradament.

La cosa, però, no s’acaba aquí, i la seva mort encara va proporcionar algunes sorpreses. Com ja he dit, el 8 de novembre del 397, amb més de vuitanta anys, moria a Candes, prop de Poitiers. El dolor, com passa sovint, no va resistir l’herència. Atès que havia mort a Poitiers, la gent de la ciutat volgué retenir-ne el cos, els de Tours, en canvi, sostenien que essent el bisbe de la seva de ciutat se l’havien d’endur. Fet està que durant la nit, mentre els de Poitiers dormien, els de Tours van entrar a la capella on s’exposava el cos i el van treure per la finestra, el van carregar en una barca i el van traslladar, riu avall, a la catedral de Tours. Aquí es pot veure la versió del robatori del cos de Sant Martí, tal i com es veu als vitralls de Notre-Dame de Chartres. Avui diríem que les reliquies eren el motor de l’economia. tenir-ne d’importants o no tenir-ne era una gran diferència. Així, doncs, les relíquies també es robaven, s’amagaven o es falsificaven. D’exemples n’hi ha a centenars, coneguts ja en l’època. Potser en parlarem en una altra nota.

Tornant al nostre difunt Martí, els funerals i l’enterrament se celebraren a Tours, no sense una altra sorpresa. El dia 11 de novembre amb la catedral plena com un ou i sant Martí de cos present, apareix per a oficiar la missa sant Ambròs (374-397), bisbe de Milà. Segons la llegenda, Ambròs estava en aquell moment celebrant la missa dominical a Milà, sobtadament va adormir-se, dempeus davant l’altar, i pel do de la ubiquitat va oficiar el funeral de Martí. I aquí és on els límits de la fe xoquen amb es de la història, ja que Ambròs de Milà, en realitat, havia mort el 4 d’abril del 397. Així, doncs, o era més ubicu del que ens pensem o algú va voler exagerar la solemnitat del funeral de sant Martí.

Tanmateix, tal i com explico sempre als estudiants, als historiadors de l’art d’aquestes èpoques ens interessa ben poc, o relativament poc, si els fets són reals o no, el que ens interessa és descobrir com aquests fets, sovint extraordinàriament fantasiosos, han donat lloc a les obres d’art que avui podem admirar. I no es pot negar que tant l’altar d’or de Wolvinius (s. IX) o els mosaics de l’absis de la basílica de Sant Ambròs (s. XIII) tot i la imaginària ubiquitat són una meravella.

Carles Mancho