Arxiu de la categoria ‘Curiositats i tòpics’

Operació bikini a l’Edat Mitjana

dimarts, 25/06/2013

Després de Sant Joan ja podem dir, sense por d’equivocar-nos, que l’estiu ha arribat. Abans de la seva arribada la publicitat i certa premsa escrita especialitzada ens recorden que en aquesta estació hem d’estar més que radiants a l’hora de lluir els banyadors, bikinis, pareos i tovalloles de la temporada. El costum, que recordem-ho és una eficaç eina a l’hora d’establir patrons col·lectius, dicta que cal estar ben bronzejat i haver passat unes quantes hores pel gimnàs o haver començat una dieta extravagant i, normalment, poc saludable. És el que popularment es coneix com l’operació bikini.

En aquest post farem un repàs accelerat sobre algunes de les idees que es tenien a l’Edat Mitjana sobre algunes qüestions relacionades amb la bellesa, les dietes i els menjars. Per aquest viatge ens basarem en alguns exemples força il·lustratius que ens permetran veure uns seguit d’arquetips i concepcions culturals ben diferents dels que tenim actualment.

Christine de Pizan, Varies Obres, fol.4r. The British Libray

Durant els mesos d’estiu el color de la pell és, per molta gent, un tema primordial. Encara que no t’agradi la platja, ni torrar-te al sol com una sargantana, cal que estiguem ben bronzejats, morens, o literalment cremats, com alguns dels nostres conciutadans europeus que ens acostumen a visitar els mesos de més calor. A l’Edat Mitjana tenir la pell més morena implicava una cosa ben diferent: treballar a l’aire lliure de sol a sol. La noblesa i burgesia, per contra, feia gala de la blancor de la seva pell, ja que això demostrava a la resta el privilegi de no haver de treballar en aquelles feines més feixugues i era, a la vegada, un signe de la bellesa femenina.

En el poema <Laudes Amice> (Lloances a l’amiga) que forma del grup de poesia goliardesca continguda en els Carmina Rivipullensia (segle XII), dels qual ja hem fet referència en d’altres posts, s’hi pot llegir una acurada descripció d’una dona. L’autor, en el primer dels versos, descriu l’amiga de la manera següent: Sidus clarum/ puellarum/ flos et decus omnium;/ rosa ueris/ que videris/ clarior quam lilium. (Clara estrella/ flor novella/ i adorn del femení empiri;/ vernal rosa,/ més desclosa/sembles que no pas el lliri).

En el mateix poema les referències a la blancor de la pell, com la comparativa que ha fet amb el lliri, són constants. La donzella descrita té, també, les cames i els pits ben blancs: Et tuarum/papillarum/ forma satis paruula/ non tumescit, sed albescit/ niue magnis candida. (Dels teus pits/ ben petits/ l’aparença força lleu/ no engradeix, / ni llueix/ molt més que la blanca neu).

The British Library, Cocharelli, Cuttings from a Latin prose treatise on the Seven Vices, fol.14r

Avancem una mica en el temps, i situem-nos al segle XIV. Francesc d’Eximenis dedica el volum Terç de Lo Crestià a parlar sobre tot allò relacionat amb la taula, dins aquest apartat, que porta l’eloqüent títol de <Com usar bé de beure e menjar>, hi trobem un capítol on el franciscà hi va copiar integrament la carta que un golafre ecclesiastich  envià al seu metge per demanar-li consell. El religiós exposa amb tot detall les seves menges, begudes i vestidures, organitzades per estacions; d’aquesta manera sabem que a l’estiu meng pols tenres en diverses maneres, ço és en ast ab aygua-ros e en olla ab salsa de agraç e en pa, cabrits i vedella de llet a l’hivern, en canvi, acostuma a consumir gallines grosses, capots gorts, moltons de past, perdius, colomins e guatles acabant els amb unes bones neules, que han de ser recobertes de sucre i ben molsudes: Vull, emperò, que les neules sien cuytes ab çucre e sien polpudes e espessetes.

Però, pel que sembla, la seva elaborada i luxosa dieta va passar factura al nostre golafre, i en una de les darreres frases de la carta ho comenta clarament, ell mateix explica que cant vaig per la ciutat e·m veen les dones, que no m’escarnesquen veent lo ventre que tinch gros. Podem pensar que en un segle tant complicat com el XIV, que marca l’inici d’un llarg període de crisis econòmiques, demogràfiques i socials, les escasses dietes de la majoria de la majoria de la població no els permetin arribar a tenir la grossa panxa que tenia el nostre golafre. Això propiciava dos fets, en primer lloc que fos relativament senzill identificar amb un cop d’ull tots aquells el poder adquisitiu dels quals els permetia seguir dietes abundants i, en segon lloc, que fos fàcil – utilitzant la mateixa expressió que la carta- escarnir-los quan anessin pel carrer.

Però tal com s’ha apuntat més amunt a l’Edat Mitjana es tenien uns models preconcebuts del que és la bellesa ben diferents dels actuals. Si retrocedim uns segles endarrere i passem del segle XIV al segle IX trobem, en la Vita Karoli d’Eginhard, una interessant descripció física de Carlemany. El biògraf explica que Carlemany era de cuerpo grande y robusto, (…) de elevada estatura aunque sin salirse de lo corriente, (…)tenía el cráneo redondeado, los ojos muy grandes y vivos, y la nariz un poco más larga de lo normal. Eginhard, però,  no escatima cap detall i una mica més endavant comenta que Aunque su cuello parecía grueso y corto y su vientre saliente, esto quedaba disimulado, ya que los demás miembros eran proporcionados, una manera elegant de explicar que Carlemany tenia panxa i amb prou feines coll. Les seves dietes abundants fins i tot li havien provocat gota : gozaba de buena salud aunque, durante los cuatro años que antecedieron a su muerte, tuvo numerosos accesos de fiebre y, al final, incluso cojeaba de un pie. I és que, tal i com comenta el germànic Eginhard, en forces ocasions se’l havia aconsellat, tal i com encara fem avui dia, que deixés els copiosos guisats per bullits, cosa que a l’Emperador li era impossible de fer.

Així les coses podríem pensar, a través de la l’explícita descripció d’Eginhard que el biògraf és verídic, per a què sinó, ens descriu un Carlemany d’una manera tant fidedigne i el presenta amb clars problemes de sobrepès?. Al segle IX la idea dominant de com havia de ser un noble físicament s’acostava força a la manera com Eginhard ens descriu el rei dels francs. Alt, gros, corpulent, de bon menjar i bon beure. A través del seu físic la noblesa mostrava i ensenyava el seu potencial econòmic i social. Per aquest motiu Eginhard ens descriu un Carlemany d’acord amb els cànons de bellesa de la noblesa del moment, no perquè el vulgui descriure de manera més verídica possible.

El Bosco, Taula dels set pecats capitals, Museo del Prado.

L’estiu és, per la majoria de nosaltres, una estació de vacances, d’oci i repòs fins fa ben poc però, i encara avui dia per molta gent, ens trobaríem amb una realitat ben diferent.  La majoria de població medieval vivia i treballava al camp i és durant els mesos d’estiu on es concentraven les feines més feixugues de tot l’any. Des del mes de juny calia començar a segar els camps d’ordi, blat i altres cereals, quan acabava la sega que s’allargava durant forces setmanes, calia batre tot aquest cereal a les eres per tal que no es fes malbé. Un cop s’havia enllestit tota aquesta feinada en començava una altre, la verema. A finals d’agost principis de setembre havia d’estar tot apunt per poder veremar, les eines arreglades i preparades, normalment apilades a l’entrada del mas i les bótes netes i reparades. Un segon col·lectiu al qual a l’estiu se’ls girava feina era el dels bellatores, hem de pensar que les campanyes militars s’iniciaven a la primavera i s’acabaven a la tardor, per aquest motiu els mesos d’estiu eren força moguts tan pels que participaven directament, gran noblesa, cavallers, escuders, com per la població que en patia les seves conseqüències.

Avui dia al llegir algunes de les línies dels passatges que hem presentat ens pot semblar força absurd que el prototip d’home alt-medieval fos gros, corpulent i més aviat panxut. I l’ideal de bellesa femenina passés per tenir una pell com més blanca millor. I és cert, és ben absurd. De fet ho és tant com que avui dia per entrar dins els nostres cànons de bellesa haguem de passar hores en gimnasos i platges, fent les dietes més extravagants només per poder-nos acostar a aquest ideal de bellesa del segle XXI, un ideal de bellesa tant ridícul i poc saludable com el dels nostres avantpassats. No ens deixem entabanar pels tòpics publicitaris propis de l’estació, siguem lliures de jaure, si es pot, a la platja o a la muntanya, sense escoltar la cançó de moda i bevent allò que ens vingui més de gust.  En el cas que algun impertinent et preguntin per la teva pal·lidesa, sempre els pots contestar: -Jo tinc una bellesa medieval!. 

Ivo Elies Oliveras

ARDIT Cultures Medievals

La MIA: unes sigles amb més de 600 anys d’història

dimarts, 18/06/2013

Aquests darrers dies l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha estat en el punt de mira de l’actualitat informativa arran de la coneguda i greu situació econòmica que està patint des de fa un temps (veieu per exemple la notícia a l’Ara). Tanmateix, és possible que el lector hagi tingut dificultats per entendre fil per randa totes les notícies publicades, sobretot a l’hora d’identificar els actors que protagonitzen aquesta polèmica. I és que paraules com Fundació i MIA poden semblar buides de significat per algú que no estigui familiaritzat amb el complex univers que envolta aquella centenària institució. El nostre propòsit no és posicionar-nos a favor o en contra d’uns i altres, ni tan sols emetre el nostre parer, simplement volem aportar el nostre granet de sorra per tal de contextualitzar una mica millor la realitat, i per fer-ho no tenim cap altre remei que fer un viatge al passat, en concret vers la baixa edat mitjana.

Claustre gòtic de l'Hospital de la Santa Creu

Segons resen molts documents de l’època, al començament del s. XV els hospitals de Barcelona es trobaven en precari, ja fos a causa de l’envelliment i obsolescència de les seues infraestructures, per una mala gestió dels seus administradors o senzillament fruit de les crisis que llavors també afligien amb força la vida urbana. El problema devia venir de lluny i potser fou això el que va moure les autoritats municipals en la dècada de 1370 a impulsar una reforma de l’anomenat Hospital de la Ciutat, també conegut com el d’en Desvilar. Emperò, aviat es pogué comprovar que amb iniciatives puntuals com aquesta no n’hi havia prou i tot just 30 anys després es va endegar un procés molt més ambiciós que comportaria la progressiva centralització de la xarxa assistencial de la ciutat. La primera evidència d’aquest procés es remunta a l’1 de febrer de 1401, quan en la sessió plenària del Consell de Cent es va alertar que la mala salut financera dels hospitals urbans revertia en una ineficaç atenció dels malalts i pobres que hi eren acollits, i que el millor seria reunir-los a tots en un de sol. Amb aquesta fi es nomenà una comissió de seguiment, al temps que es mirava d’implicar a altres personalitats i institucions influents de la societat barcelonina. La iniciativa no va quedar en paper mullat, i a penes un mes després, el 15 de març, els consellers i el bisbe Joan Armengol juntament amb els canonges capitulars, rubricaven solemnement el vistiplau a la fusió de 4 dels hospitals llavors en funcionament a la Ciutat Comtal, de tal manera que els seus béns mobles i immobles passarien a dependre, a partir de llavors, d’un nou centre sota l’advocació de la santa Creu. El perquè la la actuació conjunta de l’Ajuntament i l’Església és lògica, atès que dos dels hospitals afectats eren de gestió municipal (Desvilar i Marcús), mentre que els altres dos depenien de l’administració capitular (Colom i d’en Vilar). Finalment, com és de tots sabuts, el 17 d’abril del citat 1401 es col·locaven les quatre primeres pedres de l’hospital de la Santa Creu —anys a venir també conegut com a hospital general de la Santa Creu—. Avui dia encara podem gaudir de la seua extraordinària arquitectura gòtica, tot i les reformes modernes i les agressives restauracions a què va ser sotmès a mitjan s. XX.

Emperò l’entesa a dues bandes entre les autoritats municipals i eclesiàstiques en el procés de fundació del nou centre no acabà aquí, sinó que s’asseguraren un protagonisme paritari en el seu govern. Així, s’acordà nomenar quatre administradors: dos en representació de l’ajuntament i dos en nom del capítol. Tots quatre integraven la coneguda MIA, la Molt Il·lustre Administració, que fou beneïda en una butlla pontifical emesa per Benet XIII el setembre de 1401. Els integrants de la MIA podien restar en el càrrec un màxim de dos anys, per bé que anualment a l’endemà de la festivitat de la Santa Creu calia renovar-ne dos, un canonge i un ciutadà. Així, es garantia que sempre hi hagués dos administradors ‘veterans’ i amb suficient experiència per introduir als nouvinguts; passat un temps ‘lluny del poder’, podien repetir. Els primers en ocupar aquesta cadira foren els canonges Antoni de Fornells i Jaume de Todonyà, i els consellers Simó de Marimon i Guillem Colom. No dubtem que aquesta dualitat institucional devia generar desavinences i problemes interns, però en aquella època es veia com una opció eficaç, fins al punt que es va exportar en termes molt semblants a altres ‘hospitals generals’ de la corona nats poc després del de Barcelona; és el cas dels de Saragossa, Lleida i Mallorca.

Els primers anys de funcionamentde la casa de la Santa Creu van ser decisius, entre altres coses perquè es van aconseguir diversos privilegis i exempcions de caràcter perpetu, que en alguns casos continuen vigents. D’aquests, volem recordar el concedit pel rei Martí l’Humà el 22 de setembre de 1405, mitjançant el qual tots els béns mobles i immobles de les persones que morissin a l’hospital sense descendència passaven automàticament a la seua propietat. Aquesta disposició va ser una de les bases que permeteren que a poc a poc el flamant centre esdevingués un dels principals posseïdors de finques i habitatges de la ciutat. Alhora, a tot això s’havien d’afegir les cases i donacions econòmiques procedents de deixes testamentàries, i que encara avui dia es continuen rebent.

De la gestió de tot plegat s’encarregava la MIA. La consulta dels rics fons documentals de l’arxiu hospitalari —repartits entre la Fundació Privada de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i la Biblioteca de Catalunya— ens permeten resseguir i conèixer amb noms i cognoms la majoria dels administradors que han ocupat aquest càrrec. I així fins avui. En efecte la MIA ha continuat desenvolupant les seues tasques de manera invariable des de la seua creació fins a l’actualitat. Per exemple, va jugar un paper cabdal en la posada en marxa del magnífic projecte de l’hospital modernista dissenyat per Lluís Domènech i Muntaner, i que des de 1930 va substituir definitivament el vell edifici medieval. El lliurament oficial de les claus del nou recinte va estar presidida per l’alcalde de Barcelona Darius Rumeu (baró de Viver), amb la presència del secretari municipal Claudi Planas, el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat Agustí Duran i Sanpere, els arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquín Vilaseca, i com no, de la MIA, que llavors estava integrada pels canonges Mariano Vilaseca i Felipe Ramon, i els ciutadans Agustí Mariné i Gabriel August. Quant a l’alt valor patrimonial i artístic del complex arquitectònic de Domènech Muntaner va quedar prou palès quan, el 1997, juntament amb el Palau de la Música Catalana, fou declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Pavelló modernista de l'Hospital de Sant Pau

Ara bé, en la història recent de la MIA hi ha un fet de vital importància. El 27 de juliol de 1990, l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, el president de la Generalitat Jordi Pujol i l’arquebisbe Ricard M. Carles van rubricar un pacte institucional pel qual la Generalitat de Catalunya també podria comptar amb dos representants dins de la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i de la MIA, amb els mateixos drets i deures que els altres quatre membres. Paral·lelament, també es va acordar promoure la construcció d’un nou centre hospitalari que donés resposta a les necessitats mèdiques actuals, inaugurat l’any 2009, i delegar la gestió sanitària en una nova fundació privada, la carta fundacional de la qual es va signar el 14 de maig de 1991. Des de llavors, la MIA ha continuat gestionant totes les rendes que genera el lloguer del seu extens patrimoni immoble i avui presideix les tres fundacions en què es divideix l’hospital de Sant Pau (patrimonial, sanitària i d’investigació), prenent les seues decisions per unanimitat, de tal manera que el veto de només un dels seus sis patrons talla l’aplicació de qualsevol proposta.

Antoni Conejo i da Pena

IRCVM

Camina que caminaràs: el jueu errant i altres mites

divendres, 7/06/2013

Als jueus se’ls han atribuït molts tòpics al llarg de l’Edat Mitjana: garrepes, emmetzinadors de pous i viatgers, entre d’altres (alguns de negatius, altres de més neutres).  Avui, però, ens centrarem en el tòpic del jueu viatger, que té facilitat per anar d’un lloc a l’altre. Dels altres ja ens n’ocuparem un altre dia, si cal.

Com a investigadors ens cridava molt l’atenció la gran mobilitat dels jueus, perquè ens podia resoldre molts dels dubtes que ens havíem plantejat, des de fer-nos entendre millor el món del comerç fins al món del peregrinatge, o fins i tot poder copsar com viatjava el coneixement. També teníem dubtes més prosaics i menys intel·lectuals (sí, els investigadors també ens divertim amb la nostra feina): viatjarien aquests jueus amb un ganivet a la cuixa per defensar-se? Haurien de contractar guardaespatlles per protegir-se als camins? Viatjarien de nit tot camuflant-se entre les ombres per evitar el perill? Què menjarien? Doncs bé, ja us avancem que no, que tot això no ho hem trobat. Ja ens hagués agradat, ja, una descripció dels jueus vestits amb capa negra i esmunyint-se com el personatge del Zorro a través dels boscos de Catalunya. Però tot i que la documentació ens dóna molta informació, no ens ha pogut aclarir tots els dubtes.

Mapa de Cresques Abraham (s.XIV)

Llavors, què en sabem i com ho sabem? Gràcies a fonts com ara llibres de viatges, epístoles, responsa o documentació notarial, hem pogut fer una primera visió de com viatjaven aquests jueus. Perquè sí, la mobilitat no és pas un mite i els jueus medievals tenien molts motius per viatjar.

D’una banda trobem el cas del peregrinatge a Terra Santa. Ens han arribat testimonis de primera mà, com el de l’arxiconegut Benjamí de Tudela o Meixul·lam de Volterra, que ens expliquen amb ets i uts tots els detalls del seu camí cap al Pròxim Orient. El fet de descriure totes les ciutats per les quals passen també ens dóna la seva particular visió del món. Perquè clar, no s’estan d’opinar quin menjar és millor o quin costum és més estrany comparat amb el seu propi. I, clar, sempre el seu serà el millor. Aquests personatges (bé, deixem-ho clar, són persones reals) eren acollits a totes les aljames o calls que trobaven al seu camí, donant-nos també informació sobre les diferents branques del judaisme que es podien trobar en aquell moment. Amb ells ens queda clar que els viatges són perillosos, que les caravanes pel desert són la manera més segura de viatjar i que el turisme religiós és la millor activitat que pots dur a terme a l’arribar a un nou indret. Sobre aquest últim punt, els nostres viatgers que arriben als diferents punts de la geografia del Pròxim Orient ja apuntaven la bona disposició i l’orgull de la comunitat local a fer de guies turístics per arreu.

Un altre motiu per viatjar és el comerç. De fet, és un altre gran tòpic atribuït als jueus, el de ser grans comerciants. I no és pas mentida, a les epístoles que s’enviaven els mercaders es pot veure l’activitat frenètica que duien: “compra’m tant de pebre, tant de seda i t’envio tants diners per si veus alguna cosa més…”. Visitar noves ciutats era també una manera de buscar negocis nous i ampliar els ja existents. Tot sembla suggerir que qualsevol viatge es podia aprofitar per fer estudis de mercat, fins i tot els religiosos. Us podríem dir d’uns quants peregrins que desembarcaren a la ciutat d’Alexandria i romangueren algunes dies estudiant possibilitats comercials per la zona nord d’Egipte abans no prengueren camí cap a Terra Santa.

Ja hem vist que tenim nombrosos exemples de jueus movent-se pel Pròxim Orient, però què trobem a casa nostra? Òbviament aquesta mobilitat també existeix, també està molt vinculada amb el comerç i per aquest motiu es regula amb privilegis en la cancelleria reial com ara salconduits, exempcions de peatges, salvaguardes, etc. És mirant aquestes regulacions que ens podem fer una idea de com i per què viatjaven per terres catalanes. Dels casos que hem pogut trobar en tenim des dels que porten mercaderies d’una banda a una altre, fins als que van a una ciutat propera per consultar temes relacionats amb la seva professió: des d’estudiants rabínics que van a completar la seva formació amb un bon mestre d’una altra localitat, passant per metges que es traslladaran a altres centres que giren al voltant d’un metge de gran reputació, fins als mateixos rabins que es traslladen als grans centres d’estudi, com ara Barcelona.

Així doncs, què és el que facilita o incita a aquesta mobilitat? Tot i que encara queda molt per investigar, és probable que l’acolliment entre comunitats, la confiança en gent d’altres indrets (però al cap i a la fi amb les mateixes arrels) i la voluntat d’ampliar horitzons mitjançat el comerç juguin un paper decisiu. No ens ha sorprès trobar cartes de diferents comerciants o rabins dirigides a diferents comunitats jueves sol·licitant l’acceptació del col·lectiu per a una estada temporal, sufragada per aquests últims i amb l’entrega de documents firmats pel dirigent de la comunitat perquè s’hi pugui moure lliurement. Fins a quin punt, doncs, intervenen la reputació d’una localitat i la fama del viatger per aquestes relacions de confiança? Us ho comunicarem en un proper post (si ens deixen) perquè és una de les moltes preguntes que ja anem esbrinant.

 

 

I és que sobre la investigació que estem duent a terme, hem de dir que la interdisciplinarietat en aquest tipus d’estudis és vital, així com el treballar en equip o a dues bandes. Això ens ha fet venir al cap el que ja es deia als viatgers dels temps bíblics: “No vagis de viatge amb un temerari si no vols que et compliqui la vida; perquè farà el que li donarà la gana i, per la seva bogeria, et perdràs tu i tot”. (Sir 8:15)

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

Creixeu i multipliqueu-vos… com els conills: la successió de Fibonacci

dimarts, 4/06/2013

Qvidam posuit unum par cuniculorum in quodam loco, qui erat undique pariete circundatus, ut sciret, quot ex eo paria germinarentur in uno anno: cum natura eorum sit per singulum mensem aliud par germinare; et in secundo mense ab eorum natiuitate germinant.

Així comença un dels problemes que planteja Lleonard de Pisa, dit Fibonacci, al Llibre de Càlcul (Liber abbaci): “Un tal va posar un parell de conills en un lloc, circumdat per parets, per capir quants parells de conills produirien en un any: llur natura és de fer-ne un parell cada més; i al segon més de llur naixement ja es reprodueixen.”

La solució d’aquest problema és la coneguda com a successió de Fibonacci: 0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89…

Leonardo_da_Pisa.jpg

Escultura de Lleonard de Pisa obra de Giovanni Paganucci (1863). Camposanto de Pisa

D’aquest important matemàtic ben poc se sap més enllà del que explica en les seves obres que és ben poc (Grimm, Richard, 1973. “The autobiography of Leonardo Pisano”, The Fibonacci Quarterly, 11, 1, p. 99–104). Nascut a Pisa possiblement cap al 1175 on va morir-hi cap a 1253. El fet que son pare, Guillem Bonacci, fos agent de duanes a Bugia (Algèria) el va posar en contacte amb el tractat d’algebra d’al-Kuarizmi, famós matemàtic que desenvolupà la seva feina a Bagdad a mitjan segle IX i que és el primer a usar de manera sistemàtica la numeració posicional d’origen hindú en lloc del sistema additiu (etrusco-romà) o alfabètic (grec) així com l’introductor del zero. Totes aquestes novetats (per a l’occident cristià) les materialitza Fibonacci en el Liber Abbaci (Llibre de càlcul) amb una primera edició de 1202 i una segona revisada de 1228. En 1220 també va publicar una Practica geometriæ, i en 1225 el Liber quadratorum (Llibre dels quadrats) dedicat a Federic II de Suàbia que n’havia estat el patrocinador.

Les novetats aportades per Fibonacci van revolucionar els sistemes de càlcul a occident, sobretot per la simplificació i versatilitat que suposa el sistema posicional a que avui encara estem acostumats. Us imagineu fer una suma de fraccions amb un sistema com el romà?

Quines coses, oi? A la “fosca” edat mitjana comença el desenvolupament mediterrani de les matemàtiques tal i com les coneixem, amb un nou sistema de numeració, amb la invenció del zero (xifr en àrab, d’on, efectivament ve el mot xifra), sumant fraccions…

Sens dubte el que ha fet famós Fibonacci és la successió a que dóna nom. En primer lloc, si m’és permès, possiblement per la seva bellesa, o harmonia, com preferiu; en segon lloc, per la seva omnipresència en la natura (i potser per això ens sembla bella) des de les conquilles fins a les plomes dels paons passant per la conformació dels bròquils, el nombre de pètals a les flors o la distribució de les llavors del gira-sol; en tercer lloc, per ser una de les expressions numèriques més pròxima al número auri (Φ) (i potser per això ens sembla harmoniós). Efectivament, a mesura que la sèrie creix, si dividim una xifra per la que la precedeix obtindrem un número pròxim a Φ≈1,618.

Per tot plegat la sèrie de Fibonacci ha tingut un gran èxit més enllà de les matemàtiques o la biologia, esdevenint un element important en algunes obres d’art. Un cas curiós pot ser el de la “Sonata per a dos pianos i percussió” de Béla Bartók en que trobem algun passatge en què els intervals reprodueixen la successió de Fibonacci. Però sens dubte l’artista que més ha aprofitat aquesta sèrie és un dels màxims exponents de l’anomenada Arte povera, Mario Merz (Milà 1925-2003). Aquest artista comença l’any 1970 a utilitzar la successió de Fibonacci com a element central d’un seguit d’obres en què mitjançant la reproducció amb neons dels números que conformen la sèrie presenta, de manera conceptual, el procés de creixement en el món orgànic. La sèrie l’acompanyarà fins a les darreres obres, gairebé de manera obsessiva.

I ves per on a Barcelona tenim una d’aquestes instal·lacions de Mario Merz. Possiblement és una de les obres d’art urbanes més desconegudes i discretes de les que van ser instal·lades l’any 1992 amb motiu de les olimpiades. S’anomena “Crescendo apare”, mesura 160m i es troba al final del moll del passeig de Joan de Borbó, a la Barceloneta. L’haureu de buscar mirant a terra perquè es tracta de la sèrie realitzada amb neons vermells (normalment apagats) encaixada a terra i protegida per un vidre blindat. Cada número està a una distància proporcional del precedent segons la seqüència. Lògicament, l’obra ja ha estat objecte d’atenció al bloc dels companys de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona. Aquesta és la magnífica fotografia que hi reprodueixen.

Sens dubte és un homenatge a les matemàtiques i a un dels matemàtics més importants de la història, no obstant ser d’època medieval.

Però han passat els anys i la manutenció ja no és la que caldria. Tot just diumenge vaig ser-hi per fer les fotografies que acompanyen aquesta nota i la cosa és desoladora. L’estat d’alguns dels vidres de protecció deu haver patit allò que se’n diu la “pressió del turisme” que pateix Barcelona. Sens dubte cal un manteniment. Però alerta, caldria que l’operari sabés matemàtiques o algú li expliqués què està reparant ja que en alguna operació de substitució mireu que va passar. 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55,  68… 68? Nooooooo! 89!

IMG_3796.jpg

Algunes imatges de l'obra "Crescendo apare" de Mario Merz i el seu lamentable estat actual

(Si voleu aprofundir en l’aportació de l’edat mitjana a les matemàtiques, però no només, recentment ha aparegut un llibre prou interessant: Dorce Polo, Carlos, 2013. Historia de la Matemática. Desde Mesopotamia hasta el Renacimiento, Barcelona, Publicacions Universitat de Barcelona). Si voleu veure altres conseqüències de la successió de Fibonacci en l’art i l’arquitectura també us pot ser interessant aquesta pàgina de recursos.

 

Carles Mancho

IRCVM

Per presumir havien de patir… i molt!

dimarts, 14/05/2013

Per conèixer els tractaments de bellesa de l’Edat Mitjana comptem amb una sèrie de textos molt variats en els quals es poden trobar tota mena de fórmules per la confecció de productes cosmètics. Tenim des d’importants compilacions mèdiques, com el Lilium medicine de Bernat de Gordó, fins als famosos Recueils de secrets de beauté, on hi trobem tot tipus de receptes per la cura del cos de fàcil elaboració i de baix cost.

Per fer-nos una idea de quins tipus de tractaments de bellesa es feien a casa nostra, comptem amb dues obres atribuïdes a Arnau de Vilanova (1238? – 1311), el De ornatu mulierum i De Decoratione, i amb una obra anònima de primera meitat del segle XV, Flos del tresor de beutat. Aquestes tres obres ofereixen un seguit de receptes per realitzar tot tipus de cosmètics com: ungüents i pólvores per la pell, depilatoris, tractaments pels cabells o dentifricis. S’hi tracten també qüestions ginecològiques i obstètriques, com la menstruació, l’avortament, l’esterilitat o, fins i tot, hi trobem diferents fórmules per aparentar virginitat.

Cosmètics pel rostre

Cada tractat dedica un elevat nombre de les seves receptes a tractaments i remeis per la pell. Els tractats recomanen començar amb un bany d’aigua calenta per suavitzar la pell i preparar-la per la depilació o l’exfoliació. Hi ha un gran interès per netejar la pell, sobretot la del rostre, eliminar-ne les impureses, taques, grans, arrugues, cicatrius o qualsevol cosa que l’enlletgeixi. Fins i tot, hi apareixen tractaments que s’han d’anar aplicant vàries nits seguides. Els principals ingredients que apareixen en aquest tipus de receptes poden ser:

a) d’origen vegetal: cogombre, ametlles, cigrons, llobins, faves, almesc, segó, gingebre o briònia.

b) d’origen mineral: bòrax, sals de roca, salnitre, argent viu, marbre blanc.

c) d’origen animal: sang de gallina, ous, fel de bou.

Aquests productes es barrejaven amb vinagre, oli de roses o de violes, ambre o bé aigua de llimona per facilitar-ne l’aplicació i per aromatitzar el preparat.

Aquests tractats també presenten receptes per crear un cosmètic per emblanquir el rostre i donar-li lluminositat. Aquestes s’acostumaven a fer amb tota mena de farines i llegums triturades, minerals blanquinosos (sals de roca, pols de marbre, bòrax) o ossos esmicolats i barrejats amb llet, mel, fel de bou o ous. L’ingredient que no falta en cap d’aquestes receptes és la cerussa, coneguda també com a blanc de plom. Aquesta era considerada l’emblanquidor per excel·lència malgrat que es tracta d’una substància altament tòxica (l’ús domèstic de la qual està prohibit actualment perquè provoca malalties com el saturnisme!).

Depilatoris

pinces medievals (1).jpg

pinces medievals

 En els tractats medievals de cosmètica tampoc hi falten receptes per a crear afaits i cremes depilatòries. Aquesta mena d’afaits es realitzaven a base de components extremadament abrasius com són la, calç viva, lleixiu, orpiment – que és un mineral compost per arsènic i sofre -, bòrax – sal blanca composta per àcid bòric, sosa i aigua; també hi afegien cendres, resina de llentiscle o cera d’abelles, encara usada avui en dia. Hi trobem també tota mena de components exòtics com la sang de gallina, de ratpenat, els excrements de llangardaix o els ous de formiga. Aquesta mena d’afaits deurien ser tan corrosius que els propis tractats ofereixen receptes d’ungüents post-depilatoris eficaços contra les pústules i cremades que produïen.

 

Tractaments pels cabells

pinta s xiv (1).jpg

pinta del segle XIV

 Aquests receptaris també fan referència a tota mena de productes pels cabells, amb instruccions de com aconseguir un cabell suau, fort, llarg, espès, arrissat, com preveure’n la caiguda, promoure’n el creixement o donar-los una olor agradable. Els tractats també presenten receptes per tenyir els cabells de diferents tons, ja sigui per camuflar les canes o simplement per canviar de color, per exemple de ros, roig o negre. El més freqüent era l’ús de substàncies de procedència vegetal: ordi, blat, cítrics, arrels de diferents arbres; també utilitzaven cendres i lleixius, excrements o espècies, com el safrà. Molts d’aquests colorants també servien per tenyir les celles i les ungles.

Dentifricis

 Tots els tractats medievals contenen remeis per embellir la boca. La majoria donen instruccions de com emblanquir les dents i tenir les genives vermelles. S’aconsella rentar-se bé les dents, tot aplicant els dentifricis cada matí, i fer gàrgares de vinagre calent amb mel. Hi ha, a més, receptes per eliminar el mal alè i per envermellir i hidratar els llavis. Els dentifricis es feien a base de bicarbonat de sodi (nitrum), pols de marbre blanc, gingebre blanc, pinyols de dàtils o d’oliva, tot barrejat amb substàncies aromatitzants com: mel, cínamom, nou moscada, encens o resina de llentiscle.

Veiem, doncs, clars paral·lelismes entre els tractaments de bellesa d’època medieval i els que encara es fan actualment: hi ha hagut un canvi pel que fa a la composició dels cosmètics, però observem que la preocupació per la cura de certes parts del cos, la pell, en especial la del rostre, la boca i els cabells, resta invariable al llarg dels temps.

 

Marta Segarrés Gisbert

La veritat del dret de cuixa

dimarts, 7/05/2013

L’altre dia al “Polònia”, tot fent broma sobre els pressupostos d’enguany de la Generalitat, el president Mas informava que els comptes catalans s’estaven prorrogant des del regnat de Jaume I, al segle XIII, per tant. Un dels capítols en els que es desglossaven les despeses eren 200 donzelles “per satisfer el dret de cuixa del Duc Berenguer de Millet”. L’Oriol Junqueras, convertit en Jaume I, reclamava el dret de cuixa per a ell.

Ambrogio_Lorenzetti_020.jpg

Ambrogio Lorenzetti, Al·legoria del mal govern, Siena

Sens dubte el famós “dret de cuixa”, “ius primae noctis” o “dret de la primera nit” és un dels grans mites medievals que encara sónpresents en l’imaginari col·lectiu actual. Sovint, si més no molt més sovint que amb altres pràctiques i abusos medievals, algú en parla, s’hi refereix o el posa d’exemple. Així mateix quan es vol criticar la brutalitat i la incivilització dels segles medievals, sempre és un dels elements aportats. Tots ens posaríem fàcilment d’acord en considerar que la seva exigència seria una prova clara de manca de respecte total d’allò que –ara– en diem drets humans.

Realment què era el dret de la primera nit? Què en sabem? La veritat és que en sabem molt menys del que ens podrien fer pensar les contínues referències a la seva presència. Ningú, ningú ha trobat mai cap mena de traça ni notícia que pugui fer insinuar que s’exigís de veritat a la Catalunya medieval. Ni tampoc, pel que sembla, a d’altres llocs. Alain Boureau va publicar l’any 1995, un llibre sobre aquest abús a França. El títol del llibre és molt clar: Le Droit de cuissage, la fabrication d’un mythe, XIIIe-XXe siècle. I aquesta també és la seva conclusió, el dret de cuixa és un mite i no pas una realitat al nord dels Pirineus. Ell reconeix que no n’ha trobat cap exemple medieval documentat, només algunes referències en textos literaris, per tant cap prova real de la seva exigència. A més, afirma que els seus orígens s’haurien de buscar en un dret consuetudinari d’alguns pobles bàrbars abans de la seva arribada a terres imperials romanes. De manera oral s’hauria anat transmetent la seva memòria i la seva existència.

De llegendes i narracions sobre el dret de cuixa n’hi ha arreu del món i no només durant els temps medievals. A Catalunya trobem històries relacionades amb aquest abús a molts llocs: al castell de Concabella, al castell de Montsoriu, a Moià, al veïnat de Rabioses a Cruïlles, a Gombrèn, a Vilanova i la Geltrú, a Hostalric i un llarguíssim etcètera. I els protagonistes sempre són senyors feudals, sovint els senyors dels castells, però també n’hi ha molts d’eclesiàstics.

Aquestes històries no són només dels temps medievals, els obrers de les colònies tèxtils catalanes també acusaven als patrons de practicar un abús igual amb les seves dones i filles i tampoc no es conserven rastres de la seva aplicació a la pràctica. Semblantment, és un tema recurrent en l’imaginari de molts llocs i temps i en diverses obres literàries hi apareix com una pràctica totalment habitual i exigible. Per exemple, en el famós 1984 de Georges Orwell, s’afirma que els empresaris tenen dret a dormir amb qualsevol de les dones que treballen a les seves empreses. Gabriel García Márquez també s’hi refereix en diverses obres, els grans propietaris de les hisendes i també els generals, com ara el pare de Simón Bolívar, tenien dret a abusar sexualment de les noies quan i com volguessin. A mi no deixa de resultar-me curiós que gairebé sempre a les llegendes, contes, novel·les i també pel·lícules, la jove abusada sempre sigui atractiva, guapa i, fins i tot, neta i olorosa, cosa que no lligaria sempre ni gaire amb la realitat …

Però realment, en què consistia el dret de cuixa a la Catalunya medieval? En què el senyor feudal podia o, més ben dit, havia d’anar-se’n al llit amb cadascuna de les seves pageses el dia que aquestes es casaven, és a dir, la seva primera nit com a dones casades. El Diccionari de l’IEC, el defineix com el “dret que suposadament s’arrogaven alguns senyors territorials sobre la virginitat de la filla d’un remença el dia del seu casament”. Teòricament podia afectar a totes les noies, tot i que a Catalunya aquesta mena d’abús va atribuir-se gairebé exclusivament a les noies remences. És a dir, a les noies sotmeses a la servitud i, per tant, a les noies no lliures. De fet, els remences i alguns dels seus defensors inclouen el dret de la primera nit en les seves demandes d’abolició de drets feudals. No cal dir que una exigència com aquesta era i és tan humiliant que seria impossible trobar ningú que la defensés i no estigués d’acord en la seva desaparició.

Moltes d’aquestes noies remences que havien de “satisfer”, per dir-ho d’alguna manera, aquest abús eren les mateixes que rebien l’apel·latiu de noies “verges” abans de casar-se. Com és sabut, els senyors no podien negar la redempció de les noies que es volguessin casar i no fossin ni pubilles ni vídues, per això se les anomenava “verges”. A més, diversos textos i exemples pràctics asseguren que en cas que el senyor no hi fos, es fes el desentès o no hi accedís, n’hi havia prou amb deixar sobre l’altar de l’església el dia del casament els 2 sous i 8 diners acostumats a pagar per la llibertat de les noies “verges”. La virginitat o, potser millor, la paternitat d’un possible fill era un valor que calia assegurar.

El mateix Alain Boureau reconeix que en l’únic text legal on hi ha especificat el dret de cuixa és la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que posa fi a la Guerra Remença. Amb tot, no era la primera vegada que es posava per escrit. L’any 1462, poc abans del primer alçament armat pagès, una part dels remences s’havien trobat amb una part dels senyors (en una operació molt partidista i interessada emparada per la Diputació del General) per mirar de resoldre el conflicte que ja feia anys que durava. D’aquella trobada en va sortir una “Avinença Concordada” en el que els remences reclamaven la supressió d’usos i mals usos i els senyors els ho concedien o els ho negaven.

52-aspetti_di_vita_quotidiana,_amore,Taccuino_Sanitatis,_Cas.jpg

Escena íntima, Tacuinum Sanitatis, Bibliotheca Casanatense, Roma

El capítol 8 es titula “que lo senyor no puxe dormir la primera nit ab la muller del pagès”. En ell, els pagesos diuen que “pretenen alguns senyors, que com lo pagès pren muller lo senyor ha a dormir la primera nit ab ella, e en senyal de senyoria, lo vespre que lo pagès deu fer noces ésser la muller colgada, ve lo senyor e munte en lo lit pessant de sobre la dita dona”. Fixeu-vos, a més, que els pagesos diuen “alguns” senyors. La resposta d’aquests és claríssima, no permet interpretacions: los senyors afirmen que “no saben ne crehen que tal servitut sia en lo present Principat ni sia may per algun senyor exhigida” i, encara són més clars, “si axí és veritat com en lo dit capítol és contengut, renuncien, cassen e annul·len los dits senyors tal servitud com sie cose molt iniusta e desonesta”.

Els senyors feudals no són sant de la meva devoció però crec que, si més no, en aquest aspecte els hem de creure. Ells mateixos reconeixen no conèixer cap aplicació pràctica del dret de la primera nit i, a més a més, el qualifiquen d’injust i deshonest. Això, naturalment, no vol dir que mai cap senyor, ni laic ni eclesiàstic, hagués abusat mai de cap de les noies de la seva senyoria, però, per desgràcia, el mateix podríem dir que qualsevol lloc i temps i sense el paraigües d’un suposat dret o mal ús reconegut.

La Sentència Arbitral de Guadalupe de l’any 1486, després de més d’una vintena d’anys de conflicte violent obert i uns cent anys de conflicte latent entre els remences i els senyors, resol el mateix. El dret de la primera nit queda abolit juntament amb d’altres drets consuetudinaris, com ara l’alletament dels fills del senyor, la flassada del cap de casa o l’anar a servir gratuïtament a casa el senyor. “Ni tampoco puedan [el senyors] la primera noche que el pagés prende mujer dormir con ella; o en señal de senyoría la noche de bodas de que la muger será echada en la cama, pasar encima de aquella sobre la dicha muger.”

Per altra banda, si féssim cas textualment del que diuen els remences i els senyors, l’exigència del dret de cuixa tindria una aplicació més simbòlica de demostrar la senyoria sobre els vassalls que no pas real. Seria, per tant, una cerimònia més simbòlica de sotmetiment que de contingut sexual. Amb tot, és ben lògic que fos una de les queixes més utilitzades pels remences catalans. Qui podria estar d’acord amb un abús com aquest?

Ara com ara, no hi ha dubte que el dret de cuixa és més un mite, un abús injust i deshonest però inexistent que no pas una realitat a la Catalunya medieval.

 

Rosa Lluch Bramon

IRCVM

 

 

ELS GOLIARDS, LA PRIMAVERA I L’AMOR

divendres, 22/03/2013

Des de sempre, el reviure de la natura a la primavera, s’ha reflectit en els éssers humans. La fertilitat de la natura anima la fertilitat humana i el reviure de l’Eros, adormits durant el fred hivernal. Una de les expressions més belles del contrast entre el boirós gel de l’hivern i la tebiesa lluminosa de la primavera que convida al goig i la sensualitat, es troba a l’Edat Mitjana i, concretament, a la poesia composada en llengua llatina, que anomenem goliardesca. Però, qui eren exactament els goliards?

Des del segle IV conservem testimonis de l’existència de clergues que es guanyaven la vida amb negocis foscos i deshonestos i que freqüentaven les tavernes. I des de llavors no falten fonts que testimonien l’existència d’aquesta mena de clergues que viuen al marge de tota comunitat i control eclesiàstic portant una mala vida impròpia d’homes d’església: vida errant i poc escrupolosa, beguda, joc i luxúria. En aquest sentit s’expressa, per citar una font molt coneguda, la Regla de Sant Benet, al segle VI, que distingeix els monjos autèntics, que viuen en comunitat sota l’autoritat de l’abat, d’aquells altres que van errants pels camins, fent-se passar per captius acabats d’alliberar, o per pelegrins, per tal d’obtenir uns dies d’hospitalitat gratuïta als monestirs o almoines de persones piadoses i incautes. Però les mateixes fonts observen que aquestos clerici vagantes (‘clergues vagabunds’), com que tenen instrucció, componen cançons de caràcter obscè i difamatori.

Al segle XII es produeix a Europa un renaixement econòmic i cultural, que porta aparellat el desenvolupament de la vida urbana i, a finals d’aquesta centúria, apareixen les universitats. Llavors els clergues vagabunds es mouen en aquest nou ambient sota l’aspecte d’estudiants pobres. Així, l’any 1227 el concili provisional de Trèveris donà a aquests clergues la seva denominació més famosa: vagos scholares aut goliardos (‘estudiants vagabunds i goliards’). I altres concilis posteriors testimonien també aquest nom, anatematitzant els: clerici ribaudi, maxime qui dicuntur de familia Goliae, qui goliardi nuncupatur (‘clergues canalles, sobre tot els qui són anomenat de la família de Golies, anomenats goliards’).

La moda dels goliards, que abundaven a tota Europa (sobre tot França, Alemanya i Itàlia) i que han estat comparats als bohemis del segle XIX, va durar encara tot el segle XIII, però desprès va anar decaient. Parlem ara de l’origen del curiós nom d’aquests personatges. Els goliards mateixos deien que el creador de la seva secta era un tal Golies, del qual havien pres el nom. Alguns medievals varen identificar aquest personatge amb el bíblic Goliat, però la realitat és que es tracta d’una llatinització del nom francès golart / goliart (que, al seu torn, prové del llatí gula, que ha donat el francès geule, ‘gola’). Coneguda la afició dels goliards pels plaers del menjar i la beguda, sembla que un derivat de geule com és goliart, que podríem traduir molt bé per ‘golafre’, en dona una definició prou exacta alhora que divertida.

Tanmateix, a més de beure, menjar i donar-se als plaers, no hem d’oblidar que es tractava de clergues amb una instrucció, encara que fos desigual. I aquesta cultura va produir els seus fruits en forma de l’activitat poètica d’alguns dels seus membres, que produí peces d’una qualitat literària indiscutible. La majoria de poemes que conservem són anònims, però alguns no ho són. Efectivament, igual que passava amb els bohemis o els hippies, no totes les obres que respiren l’esperit goliard i estan fetes segons les seves idees, són obra d’un autèntic goliard. Alguns autors ben incardinats dins l’establishment, varen composar poemes a l’estil goliàrdic. Aquest és el cas de personatges tant coneguts con Gautier de Châtillon (1135-1201), que va ser secretari de dos arquebisbes o Walter Map († 1208/1210), que va posseir diversos càrrecs eclesiàstics sota Enric II Plantagenet. En canvi, altres, encara que sapiguem els seus noms i que van viure a l’empara dels poderosos, sembla que varen assumir en certa mesura el tipus de vida goliardesc, tals com l’anomenat Arxipoeta de Colònia (segle XII), que va servir a l’arquebisbe de Colònia i conseller de Frederic Barba-roja, o Hug d’Orleans (segle XII), que va viure com un paràsit a les corts d’autoritats religioses i laiques.

Com a testimonis de l’obra dels goliards, tenim col·leccions com el  Cançoner de Cambridge, del segle XI, que conté poemes la majoria dels quals foren composats per a ser cantats. A casa nostra tenim el Cançoner de Ripoll, obra d’un monjo anònim que al segle XII escriví unes composicions de caràcter amorós a les fulles que quedaven lliures dins un manuscrit d’altre tema, segurament amb la intenció d’amagar-les. No sabem si aquest monjo copiava l’obra d’un altre o ell mateix n’és l’autor.

Però la compilació més famosa de poesia goliardesca és sens dubte la coneguda com Carmina Burana (Cançons de Beuern), ja que es troba a un manuscrit que va pertànyer al monestir de Benedikteuern, conservat avui a Munich. Sembla que les composicions varen ser escrites durant la segona meitat del segle XII. Des del punt de vista formal, hi ha alguns poemes composats en metres clàssics, basats en la quantitat sil·làbica, mentre que d’altres estan composats en altres tipus de metres més moderns, basats en el ritme accentual i la rima. Pel que fa als temes, és clar que conservem cançons i poemes de caire burlesc, lloes a la vida de la taverna, on regnen el joc i el vi, o cançons amatòries de caràcter groller i obscè. Però al costat d’aquesta mena de peces en trobem d’altres que tracten temes ben diferents, com cants de croades, peces d’un sentiment autènticament religiós o, fins i tot, motius ben arrelats a la poesia clàssica. També trobem poemes on el to difamatori s’ha convertit en una crítica ferotge dels costums corruptes dels poderosos, tant laics com eclesiàstics. Mentre que d’altres, escrits normalment per autors medievals coneguts, són de caràcter autènticament religiós. I, pel que fa als plaers de la carn, trobem també un altre grup, format per poemes lírics que canten l’amor i l’arribada de la primavera amb una finor i una delicadesa extraordinàries. De vegades l’amor és un tema exclusiu, però als poemes que tracten l’arribada de l’estació càlida i la fi del rigor hivernal el motiu de la invitació a l’amor apareix també íntimament lligat.

Els poemes sobre la primavera i l’amor es basteixen sobre una sèrie de tòpics: amb la fi del fred i la força del sol, es produeix el desglaç i la natura comença a renàixer: verdegen els camps, esquitxats pels colors de les flors noves. L’aire, ja tebi, bufa carregat de perfums i del cant dels ocells. El paisatge és descrit amb els trets del locus amoenus. Però és millor en aquest punt deixar que siguin els propis poetes els qui ens parlin:

 Ecce gratum/ et optatum / ver reducit gaudia, / purpuratum / floret pratum,/ Sol serenat omnia, / iam iam cedant tristia! / Estas redit / nunc recedit / hyemis sevitia. / Iam liquescit / et decrescit / grando, nix et cetera, / bruma fugit / et iam sugit / Ver estatis ubera

(‘Heus ací que l’encisadora i desitjada primavera porta novament la joia, la prada floreix de porpra, el sol tot ho il·lumina. Que s’allunyi ja la tristor! Torna el temps estival i ara cedeix la cruesa de l’ hivern. Tot seguit es fon i decreix la calamarsa, la neu i tota la resta, la boira fuig i ja s’alimenta la Primavera dels pits de l’Estiu’).

Veris leta facies / mundo propinatur, / hiemalis acies / victa iam fugatur, / in vestitu vario / Flora principatur, / nemorum dulcisono / que cantu celebratur… / Cytharizat cantico / dulcis Philomena, / flore rident vario / prata iam serena, / salit cetus avium, silve per amena, / chorus promit virginum  / iam gaudia milena

(‘L’alegre rostre de la primavera s’ofereix al món, vençut, fuig l’exèrcit hivernal; vestida de colors, regna Flora, celebrada pels dolços cants del bosc… Canta i toca la cítara la dolça Filomena, amb flors variades riuen ja les tranquil·les prades, fan saltirons els ocells pel bosc encisador, el cor de les donzelles promet mil delícies’).

El Cançoner de Ripoll proporciona aquest bell exemple:

Redit estas cunctis grata / viret herba iam per prata; / nemus frondibus ornatur; / sic per frondes renovatur. / Bruma vilis, nebulosa, / erat nobis tediosa. / Cum Aprilis redit gratus, / floribus circumstipatus, / phlilomena cantilena / replet nemoris amena, / et puelle per plateas  / intricatas dant choreas. / Omnis ergo adolescens / in amore sit fervescens; / querat cum quo delectetur / et, ut amet, sic ametur

 (‘Torna el temps càlid, agradable a tots, ja verdeja l’herba als prats; el bosc es guarneix amb frondes i així les frondes el renoven. La broma vil i nebulosa ens provocava enuig. Quan l’agradós abril retorna, envoltat per munts de flors, els cants dels rossinyols omplen els recons amens del bosc, i les noies per les places ballen complicades danses. Bullin doncs d’amor els joves; busquin amb qui delectar-se i, tal com estimin, siguin així estimats’).

Davant l’espectacle de la natura en flor, també han de despertar per força els sentits dels humans:

Omnia sol temperat / purus et subtilis, / nova mundo reserat / facies Aprilis, / ad amorem properat / animus erilis, / et iocundis imperat / deus puerilis

(‘Tot ho entebeeix el sol, pur i subtil, el rostre d’abril dóna pas a un món nou, cap a l’amor s’apressa l’esperit noble i sobre les delícies regna el déu nen’).

En aquest mateix sentit s’expressa el Cançoner de Ripoll:

Aprilis tempore, quo nemus frondibus / et pratum roseis ornatur floribus, / iuventus tenera fervet amoribus./ Fervet amoribus iuventus tenera, / pie cum concinit omnis avicula, / et cantat dulciter silvestris merula

(‘A l’abril, quan el bosc s’embelleix amb frondes i el prat amb roses, el tendre jovent crema d’amor. Crema d’amor el tendre jovent, quan totes les aus canten alhora amorosament, i trina amb dolçor la merla silvestre’).

I així s’exclama el poeta contra aquells qui no senten aquesta crida de la natura:

Illi mens est misera, / qui nec vivit, / nec lascivit / sub Estatis dextera. /… Simus iussu Cypridis / gloriantes / et letantes / pares esse Paridis

(‘És miserable l’esperit d’aquell que no viu i es delecta sota el poder de l’Estiu… Per ordre de Cipris, gloriem-nos i alegrem-nos de ser semblants a Paris’).

 

Glòria Torres

IRCVM

 

 

 

 

Torres i campanars. Skyline de poder feudal

dimarts, 19/03/2013

El castell és, sens dubte, una de les construccions més característiques de l’Edat Mitjana. De ben segur que a tots ens vénen al cap castells que coneixem, llegendes relacionades amb alguna d’aquestes construccions, com la de la Torre de la Minyona a Cardona, o bé excursions per la muntanya que acaben dalt d’un cim, on en moltes ocasions, s’hi alcen les restes d’un antic castell. Com molt bé digué Teresa Vinyoles en una de les seves ponències: “El castell respon a les necessitats físiques, socials, econòmiques i mentals de la societat feudal, s’insereix en el paisatge medieval, és la cèl·lula bàsica d’estructuració del territori, esdevé el símbol del seu temps”.

Hi ha territoris on hi trobem una gran concentració de castells, justament en aquelles zones on durant l’Alta Edat Mitjana s’hi establiren les Marques dels comtats. Amb aquest nom s’anomenen aquells territoris coixí creats amb l’objectiu de protegir els centres neuràlgics d’un comtat. La Marca del comtat de Barcelona, estructurada a ponent del Llobregat, es crea amb la finalitat d’esdevenir un espai que en cas de perill permeti frenar l’avenç de l’enemic a la capital comtal. Al vescomtat d’Osona aquesta funció la van complir el comtat de Manresa i el vescomtat de Cardona, a tocar de la frontera. Cal recordar, també, que els comtats catalans tenen el seu origen en la Marca Hispànica, un espai coixí estructurat per tal de protegir l’Imperi Carolingi dels continus atacs musulmans. En totes aquestes zones un seguit de castells, torres i guàrdies creen una espessa xarxa de punts elevats amb la finalitat de poder-se transmetre avisos codificats, visuals o sonors, per tal de fer operativa aquesta funció de defensa, a més d’allotjar hosts militars d’infanteria i cavalleria que confegirien la base dels exèrcits de frontera.

Ardèvol.jpg

Torre d'Ardèvol (Pinós)

Com hem pogut veure, doncs, els castells tenen una clara finalitat defensiva i protectora, però també tenen una segona variable que cal posar sobre la taula. Els castells són centres de dinamització i articulació del territori i, aquesta raó de ser es pot veure molt clarament amb la creació del model de castell termenat. Dins cada una de les marques el territori es divideix en un seguit de termes castrals, és a dir en un conjunt de castells que tenen adscrit un terme que han d’administrar, articular i dinamitzar. Generalment aquests territoris ja estan habitats, i els castells, o en dominis oligàrquics menors les torres, s’instauren allà on una població ja existent pot esdevenir la base recaptatòria d’un cos militar feudal, els milites dels castells.

Aquest model s’implantarà arreu i gaudirà d’un important i reeixit desenvolupament. El castell constitueix un símbol del període medieval, però adoptant una altra simbologia associada: els castells esdevenen en aquests primers segles un símbol de poder. Un símbol que recorda a la població de cadascun d’aquests termes qui mana i a qui es deu obediència. La mal anomenada “terra de ningú”, en realitat poblada arreu, passa a tenir amo. A cada turó, pujol i serrat s’alça una sòlida construcció de poder militar, fiscal i administratiu: vet aquí l’skyline del poder feudal.

A la població medieval no li agradava haver d’anar al castell; de fet a ningú li agrada haver d’anar a Hisenda o al Jutjat, i és que en el món feudal anar al castell era sinònim o bé de pagaments o bé de problemes amb la justícia. Els censos que la pagesia pagava es portaven als castells i allà s’emmagatzemaven en sitges i cellers. També hem de pensar que el senyor del castell era l’encarregat, normalment, d’exercir els drets de justícia sobre el territori. A la part més profunda de la torre és on s’hi situava la presó o tàvega. La documentació ens ha deixat nombrosos exemples, com és el cas de les queixes dels pagesos del terme del Castell de Rosanes que acusen al seu castlà de llançar, literalment, un pagès a la presó: “I després prengué un home seu, dit Pere de Roca, i sense corda ni escala el féu llençar en una tàvega, a causa d’això no gaire temps després morí” (Et postea cepit unum suum hominem, scilicet Petrum de Roca, et absque funiculo et absque scala fecit eum  porsternere in tavecam, qua de causa non longo tempore obiit. Doc. 1104)

Heus aquí el castell, i sobretot la torre, en tant que espai que sobresurt més de la construcció, com a símbol del poder feudal. Fixem-nos en la seva situació: normalment es construeixen en punts elevats. Segons la descripció que se’n fa als Usatges de Barcelona un castell no deixa de ser una casa alta: “Castell los antics dixeren oppido en loc molt alt situat, quaix que vulla dir tant, com a casa alta, la qual ab molts murs departida, és tenguda per castell”. Des d’aquest punt es domina visualment el territori i, per tant, pot ser controlat amb una certa facilitat. Però tan important és veure-hi com ser vist des d’arreu; només d’aquesta manera esdevens un element quotidià per a la població.

Però hi ha una segona característica fonamental en aquesta simbologia: el material constructiu. El castell, de la mateixa manera que les esglésies i monestirs, es construeixen íntegrament en pedra. Hem de pensar que no serà fins les darreries de l’Edat Mitjana que la majoria de cases de pagès es construiran amb aquest material. Fins aquell moment la majoria de masos i masies eren construccions de tàpia, pedra seca i altres materials més o menys precaris.

La torre esdevé un model d’èxit, un model que s’exporta i es reinventa en d’altres espais i edificacions, fins i tot religioses. Dins els límits de cada un d’aquests termes castrals s’hi alcen, normalment, un conjunt de torres que han de permetre fer-se presents arreu del terme castral. Aquesta xarxa de fortificacions secundària estructura un entramat intern i està formada per torres molt variables, sovint herència de construccions anteriors amb funcions de comunicació. En ocasions es tracta d’una torre aïllada en el territori i situada en un punt estratègic, però en d’altres casos aquesta construcció va unida a un mas d’una certa importància, ja sigui per l’estatus que atorga la torre o bé per la importància de l’hàbitat preexistent, com és el cas de les torres de la Vall de Coma, al Cardener.

Com hem dit, la majoria de cases de pagès són construïdes amb uns materials pobres i força precaris, però hi ha un tipus de mas en el qual això no passa: els anomenats masos torre, que es caracteritzen per tenir, entre les altres dependències pròpies dels masos, una torre annexada. Normalment de la seva direcció se n’encarreguen membres procedents de l’elit camperola, i és que no ens hem d’imaginar pas que tots els pagesos tenen el mateix status social. Bé doncs, aquests pagesos més avantatjats s’han de fer càrrec de la construcció de la torre del seu mas. Fixem-nos en el cas de Moja (Alt Penedès), on l’abat de Sant Cugat atorga a Bernat Arnau i la seva muller Sicarda la batllia de Moja perquè hi construeixin una torre i defensin totes les coses de la batllia. Una torre que malgrat el pas dels segles encara s’erigeix al mig del poble.

SSG.jpg

Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet del Penedès)

Si aquesta xarxa de torres i castells es va anar implantant sobretot al llarg del segle X, a l’XI n’apareix una segona versió: el campanar de torre a les esglésies. I és que a imitació del poder feudal civil i la seva imatge inserida en el paisatge, el poder feudal religiós posa la seva marca amb una torre de funció sonora en lloc de militar, però igualment de control de la població. En efecte, al llarg del s. X comencen a popularitzar-se les campanes a les esglésies; nascudes amb la funció de marcar les hores litúrgiques en monestirs, la campana comença a marcar el pas del temps a l’entorn rural, i els territoris parroquials, paral·lelament als castrals, s’aniran confegint en funció d’aquest avís: el pagès va a missa allà on sent la campana. Així com la torre del senyor recorda qui té el poder, la torre del campanar, de vegades molt ostentosa, recorda que el paisatge és dominat per la veu de Déu.

Les torres i els campanars són l’origen de molts dels pobles, viles i ciutats de casa nostra. Els nostres avantpassats s’aplegaren al voltant d’aquests indrets, estructurant unes noves formes d’hàbitat que, en la majoria d’ocasions, han arribat fins als nostres dies. Com es pot veure clarament en el cas de Cardona, els límits actuals de la majoria de municipis catalans s’ajusten força als antics límits castrals, coincidència? No ho creiem pas, més aviat hauríem de pensar en l’èxit d’un model que malgrat implantar-se mil anys enrere segueix, d’alguna manera, ben vigent.

De tot això en parlarem extensament el proper dimecres 20 de març en la cinquena sessió del cicle de Seminaris en Tàndem que organitza  l’associació ARDIT Cultures Medievals. (Universitat de Barcelona, Sala de Professors de Filologia, Edifici Josep Carner 5è pis)

Laura de Castellet

Ivo Elies Oliveras

ARDIT

Per carnaval… no es menja carn!

dimarts, 12/02/2013

Certament avui en dia s’ha perdut molt el costum de no menjar carn els divendres de  quaresma, un costum que, només fa quaranta anys, se seguia escrupolosament. L’Església ja havia relaxat el precepte religiós limitant als divendres l’abstinència que, d’antuvi, abastava tots els dies de quaresma, a excepció dels diumenges. Ara bé, ni tan sols quan la prohibició era més rigorosa, les persones pietoses s’estaven de consumir carn els dies de carnestoltes. Aquesta festa es caracteritzava, més aviat, per un consum exagerat de carn, especialment de porc, motivat per la proximitat de la privació quaresmal. No sempre, però, ha estat així, com ens ho mostren l’etimologia i la documentació medieval.

El nom habitual amb què es coneixia aquesta festa als Països catalans era ‘carnestoltes’. De fet, el terme ‘carnaval’ es  documenta en català per primer cop al segle XIX. Prové de l’italià carnevale, i aquest de l’antic carnelevare, compost de carne ‘carn’ i levare ‘llevar’, i, per tant, ‘carnaval’ significa ‘llevar la carn’. El nom ‘carnestoltes’, en canvi, el tenim documentat des de mitjans del segle XI. És un compost del substantiu carnes i de tollitas, participi analògic del verb tollo ‘treure’, i significa, per tant, ‘carns tretes’. Fixem-nos que l’etimologia ens indica que aquest dia les ‘carns estan tretes’, és a dir,  que el carnestoltes no era pas ‘el darrer dia que es podia menjar carn abans de la quaresma’, com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó el dia en què s’inicia l’abstinència.

En realitat, l’estructura de la paraula ‘carnestoltes’ no és idèntica a la de la paraula castellana ‘carnestolendas‘; aquesta última, que procedeix de l’expressió llatina dominica ante carnes tollendas, ‘el diumenge abans d’haver de treure les carns’ conté un gerundiu (tollendas) que remet al futur la supressió de carn, mentre que el mot català presenta un participi de passat (tollitas) i, per tant, originàriament degué fer al·lusió o a tot el període quaresmal o al dia en què s’iniciava o es proclamava l’abstinència de carn. De fet, l’antiga expressió ‘fer carnestoltes’ significa ‘abstenir-se de carn’: “les persones devotes fan carnestoltes mas la sglesia no constreny a les gents” (text del 1567 al Diccionari Aguiló).

Examinem alguns testimonis primerencs d’aquest terme per esbrinar quelcom més sobre aquesta qüestió. En un document d’empenyorament del 1061 es fixa la data de lliurament del deute quando erit prima dominica de quaragesima quod dicunt Carnestoltes. Per tant, s’anomena ‘carnestoltes’ el primer diumenge de quaresma, segurament perquè el dejuni quaresmal no començava el dimecres de cendra sinó que s’havia avançat al diumenge anterior, que, en realitat, no és el diumenge de quaresma, sinó el diumenge de quinquagèsima.

"Combat entre Carnestoltes i Quaresma" (Het Gevecht tussen Carnival en Vasten), Pieter Brueghel el Vell, 1559, Viena, Kunsthistorisches Museum.

 

Més informació ens poden fornir les anotacions que el batlle de la residència comtal de Sant Pere de Vilamajor fa de les despeses que durant els anys 1156-1157 van realitzar els hostes. El palau, situat entre Barcelona i Girona, feia funcions de casa d’estiueig dels comtes i servia alhora d’hospedatge a grans personalitats, nobles, ambaixadors, bisbes, abats … i també a cavallers, escuders, mercaders, funcionaris … que feien la ruta entre Barcelona i Girona i viceversa. El batlle registra que el diumenge de carnes toltas velas de 1157, que era el diumenge de quinquagèsima, els hostes van consumir pa, oli i peix. A partir d’aquest diumenge fins a Pasqua cap dia no se serveix carn als viatgers cristians que s’allotgen al palau de Vilamajor. Cal dir que, excepció feta dels períodes d’abstinència, al palau la base de l’alimentació és el pa i la carn.

Planteja una altra qüestió l’adjectiu velas ‘velles’, que en aquest mateix document acompanya carnes toltas, car implica l’existència d’unes ‘carnestoltes velles’ i unes ‘carnestoltes noves’. Possiblement s’ha de relacionar amb el fet que antigament es distingia entre ‘carnestoltes de quaresma’ i ‘carnestoltes de l’advent’, que eren respectivament els dies que precedien  la quaresma i  l’advent, les dues èpoques en les quals les persones havien d’abstenir-se de menjar carn com a preparació, en el primer cas, de la Pasqua i, en el segon, del Nadal. En aquest sentit, un document del 1155 especifica festum Carnestoltes Quadragesime, ‘la festa de carnestoltes de quaresma’, potser per distingir aquest carnestoltes del carnestoltes d’advent.

Sembla clar, doncs, que, si més no en aquests segles XI i XII, a terres catalanes el carnestoltes era el dia en què s’iniciava l’abstinència de carn, o per advent, o per quaresma. Res a veure amb el què representa el carnestoltes avui en dia.

Mercè Puig

Coordinadora del Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona

Patrimoni dels jueus catalans: l’hebreu i el català

divendres, 25/01/2013

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 30v. The British Library

L’hebreu és la llengua pròpia del poble jueu. Ja des d’època bíblica els jueus s’han caracteritzat per ser un poble poliglota. Això es deu al fet d’haver compartit la seva història amb altres pobles. Així, ja en temps llunyans i segons la tradició, els antics hebreus sortiren d’Egipte i hagueren de compartir la terra d’Israel amb cananeus i filisteus. Més tard, amb la deportació a Babilònia s’immergiren en una societat aramea i és amb el retorn d’aquest exili forçat que de mica en mica l’hebreu va anar deixant lloc a l’arameu, un altre idioma que els jueus consideren seu. L’hebreu havia quedat reclòs en àmbits religiosos quan arribaren els romans a Palestina i es pot dir que la majoria de la població ja parlava arameu abans de ser expulsada i enviada a la gran diàspora.

Ja en l’Edat mitjana, Catalunya arribà a tenir una nombrosa i prestigiosa comunitat jueva que interactuava en molts àmbits laborals i socials amb la resta de la societat, el més conegut dels quals és el del préstec. No obstant això, el ventall d’activitats dels jueus amb els cristians era molt més ampli. És ara quan ens podem preguntar: si hi havia tanta interacció, quina és la influència de la llengua hebrea en la societat cristiana catalana  i quina és la catalana en la hebrea?

    La resposta a la primera pregunta és que el català té paraules manllevades de l’hebreu. A tall d’exemple podem citar: amén, mannà, messies, pasqua o dissabte. Tots aquests termes comparteixen una característica comuna: són mots provinents de la Bíblia i que han passat pel sedàs de les seves traduccions llatines. Pot resultar sorprenent el poc nombre de préstecs, però cal tenir en compte que a diferència de l’altre llengua semítica present als territoris de llengua catalana, l’àrab, que era parlada de forma habitual pels musulmans (el contacte de la qual amb el català ens ha deixat un bon nombre de manlleus), l’hebreu no era usat de forma habitual pels jueus catalans. Per tant, no és que els jueus hagin influenciat el català amb hebraismes, sinó al revés, els jueus d’aquí s’expressaven en català. Podríem dir que en un català de jueu o judeocatalà, es a dir un català farcit de termes hebreus que per als jueus no era necessari traduir: com qahal  en lloc de comunitat o aljama; bet-kenésset  per sinagoga; bet-dín en lloc de tribunal etc.

Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 26r. The British Library

El català era la llengua habitual de relació social de la pròpia comunitat jueva i de relació amb els cristians. Alhora, però, coneixien l’hebreu, l’arameu, l’àrab i altres llengües romàniques. Fruit d’aquest coneixement va ser l’important paper que varen tenir en la còpia i traducció de tractats àrabs i llatins al romanç i també a l’hebreu. Igualment, molts dels manuscrits que circulen entre els mercaders, els notaris i els consellers del Consell de Cent barceloní del segle XV són còpies de clàssics llatins fetes per jueus que deixaren les seves marques en alfabet hebreu en la foliació i reclam dels quaderns.

Un fenomen que reflexa la seva poliglotia són els textos hebraicoaljamiats, és a dir, escrits en català o una altra llengua romanç, llatí o àrab utilitzant l’alefat hebreu. Tenim un gran nombre de manuscrits hebreus medievals farcits de paraules aljamiades: cartes privades, quaderns contables o pinqassim,  acords de les comunitats, tractats de medicina, etc.

L’hebreu, però, seguirà essent la llengua de culte i en ella s’escriuran la majoria de tractats, cartes i documents destinats a la pròpia comunitat i serà la llengua de relació i contacte de totes les comunitats jueves d’aquell temps.

Jordi Casals

Meritxell Blasco