Arxiu de la categoria ‘Curiositats i tòpics’

Màgia, Fantasia i jocs esportius a les Sagues Islandeses

dimarts, 14/04/2015

 

Introducció

Jocs i esports es lliguen a diferents aspectes de la vida, d’acord amb els experts en ludologia, de manera que es pot parlar d’alguns jocs/esports com a ritual, incloent el seu aspecte màgic; com una eina sociològica, com una performance; o fins i tot relacionant-los amb la guerra.

Les activitats esportives a les sagues és freqüent  i es descriu en moltes instàncies com lluita de cavalls (hestathing), jocs de pilota (knattleikr), lluita (glima), natació (sund), demostració de força (fimleikr), tir amb arc i alguns altres que són menys populars. L’entrenament físic es va difondre entre els islandesos i gairebé sempre es tracta d’una competició entre homes. Quan llegim les sagues, sovint trobem elements màgics o fins i tot històries fantàstiques, però no trobem aquests elements sovint a les sagues quan parlen d’activitats esportives, però tot i així hi ha algunes excepcions, com per exemple les referències a jocs dins de les escrits mitològics, o les Eddas. Sorprèn també que cap element sobrenatural hi apareix lligat als jocs de pilota, tan populars llavors com ara.

Lluita

Encara que és el segon esport més popular, la lluita o glíma aporta algunes coses interessants. Kjalnesinga saga explica la història de Búi que va a lluitar vestit amb una camisa, que la seva mare adoptiva, Esja, l’hi va donar juntament amb una jaqueta per lluitar (fangastakk, o glímustakkur), que l’hi va donar altra personatge, Rauð. Amb aquesta roba el protagonist no sent l’agarrada del seu oponent a la lluita, un blámaðr, o troll que és un esclau del rei Harald. Però aquest tipus de roba no apareix en cap altra lloc. A la història de Búi apareix un ésser sobrenatural realment intrigant, el blámaðr. La seva presència també apareix en altres combats descrits en altres sagues. Algunes vegades els veiem com oponents d’un gran heroi, com a Finnboga saga i Hjálmþes saga ok Ölvis, Gunnars saga Keldugnúpsfífls, on són descrits com homes o trolls molt forts, gairebé inhumans, que lluiten amb l’ajuda de la màgia.

El terme pot resultar confús perquè pot tenir diferents significats. El color d’un home, Blámaðr és pot traduir com “home blau”, pot correspondre amb la descripció d’un esclau, tot i que moltes vegades aquests són descrits com Svartr, ”Negre”. Un d’ells és també un lluitador i apareix descrit en una saga del segle XIV, Hávarðar saga Ísfirðings (ch. 17). Blámaðr es pot utilirzar per denominar dos éssers diferents, com a esclau o com a home de color diferent,  i que el terme islandés “blau” pot també referir el negre, com bé ha explicat Kirsten Wolf . El terme sembla referir a l’esclavitut perquè apareix descript com “tret” pels homes d’un rei o un jarl (cabdill).

La descripció més interessant i detallada de la lluita amb els blámaðr es troba a la saga Kjalnesinga, on Búi s’enfronta amb un d’ells. Hi llegim: El rei va fer portar l’home negre. Quatre homes el subjectaven. Udolava i es comportava com un troll. Fins i tot Búi diu del seu oponent: no em sembla un home. Sembla més aviat un troll. Per tant, se’ls descriu com criatures sobrenaturals. Els comtes o el rei n’eren els únics posseïdors i els criaven per a la lluita. L’objectiu d’aquest motiu literari, la lluita amb criatures sobrenaturals i inhumanes, és fàcil d’entendre. L’heroi ha de mostrar la seva força lluitant amb un oponent molt superior. Ha de mostrar la seva habilitat per aprofitar una situació adversa. L’estrany és que no hi hagi res de similar a la saga sobre el més gran i fort dels herois d’aquest gènere literari, Grettir el Fort (excepte la seva lluita amb éssers inhumans, que no és pas un esport). Com Ármann Jakobsson afirma, els trolls es relacionen amb el món animal i representen la natura. Aquesta és la raó per la qual els veiem en aquests episodis de lluita esportiva com a criatures, fortes i més semblants a braus o a animals salvatges que no pas a humans o a criatures intel·ligents. Els trolls, en aquestes escenes, han d’espantar el públic i, com Armann Jakobsson comenta, mostren poders d’un altre món. Aquests blámaðr són més trolls que homes, com ara esclaus negres o irlandesos. La seva actuació, la seva força, el fet que s’ajudin amb màgia, tot apunta a éssers no humans, fins i tot a éssers irracionals. La idea d’incloure’ls a la narració era simple, mostrar la força de l’heroi en comparació amb l’element fantàstic, per tal de mostrar una força increïble que no podria veure’s en la lluita amb altres humans.

Força increïble

El que hem vist de la lluita amb els blámaðr com a element fantàstic, també es pot apreciar en la força increïble d’un home. El millor exemple és la saga de Grettir. En moltes ocasions l’heroi mostra la seva força, que és extraordinària per tothom, motiu pel qual es guanya el sobrenom “el Fort” i esdevé el forçut més gran de les sagues islandeses. Hi ha fins a cinc exemples d’activitats relacionades amb la força a la història de Grettir. Al capítol 16, “Grettir aixecà una pedra que hi havia a l’herba, que ara s’anomena Grettishaf (l’aixecament de Grettir). Molta gent hi anà a verure-ho, meravellats que un home tan jove pogués aixecar una pedra tan enorme”. Una situació similar pot veure’s al capítol 30. En ambdues situacions les pedres són anomenades Grettishaf per l’autor de la saga. Però Grettir no aixecava només pedres, hi ha un relat al qual aixeca un bou gros i el porta una llarga distància (50), i un altre al qual aixeca alhora dues dones i les ajuda a travessar un riu (64).

De nou, això es relaciona amb l’activitat esportiva o els jocs i l’objectiu és, com abans, mostrar la força de l’heroi.

El joc dels déus

Els jocs de tauler també penetraren la mitologia escandinava. La font més antiga que fa referència als jocs de tauler és un passatge d’un poema de l’Edda poètica, Vǫluspá.

Al seu comentari a l’Edda poètica, Ursula Dronke escriu sobre els déus que juguen amb el seu tauler màgic. El joc és una imatge de la primera edat del món. Segons la interpretació de Dronke, el joc mou el món feliçment, però hi ha apostes. Interessant és que els déus no tenen oponents humans, sinó que juguen entre ells. Tanmateix, altres també hi volen jugar, com tres joves ogres femella que volen així destruir l’edat daurada dels déus. Dronke suggereix que l’autor del poema no explica tota la història, que en la seva opinió continua com segueix: “els déus esdevingueren furiosos i destruïren el tauler per accident”. Es negaren a seguir jugant i les peces romanen a terra (í túni) fins que es trobin a l’herba (í grasi) llestes per començar el següent joc en una altra edat daurada.

Els jocs de tauler semblants al hnefatafl (un joc de tauler amb regles poc conegudes) estaven relacionats amb els funerals. A les tombes s’hi troben sovint peces de joc (els taulers són molt menys freqüents). Cal destacar la troballa recent a Salme (Estònia) d’unes barques funeràries de l’època prèvia a l’edat dels víkings, l’anomenat període Vendel (550-790 DC), amb 71 peces de joc, que inclouen almenys dos conjunts sencers. Algunes d’aquestes peces estan gravades i semblen representar una visió del món de caràcter cosmogònic.

 Conclusió

Els fragments que hem vist en aquest post ens fan preguntar-nos per què no hi ha més elements fantàstics a les activitats esportives o als jocs que apareixen a la literatura en noruec antic. En la meva opinió, l’activitat esportiva és tan popular i està tan profundament arrelada al lleure dels éssers humans que no hi ha necessitat d’afegir-hi components fantàstics a la seva descripció. En segon lloc, com ja hem vist, els éssers no humans només apareixen a la lluita. Es tracta d’una semblança del circ romà on els esclaus i els gladiadors lluitaven amb animals salvatges? Probablement sí, perquè les lluites amb els blamadr que apareixen a les sagues es donen a la cort, i sospitem que aquestes imatges podien estar construïdes pel clèrics coneixedors de la tradició clàssica. Altres esports eren competicions entre homes i s’utilitzaven per mostrar la força sense ajuda màgica. De nou podem veure que l’objectiu principal de fer aparèixer l’activitat esportiva a les sagues és assenyalar la força increïble, enorme i fins i tot fantàstica de l’heroi.

 

Remigiusz Gogosz

Universitat de Rzeszów

Traducció al català: Delfi I. Nieto i David Carrillo Rangel

* Aquesta entrada forma part d’una col·laboració amb el MOOC (Curs gratuït online) Magic in the Middle Ages, per inscripccions aneu a https://www.coursera.org/course/magicmiddleages, o segui el seu Facebook, https://www.facebook.com/magicmiddleages o el seu Twitter @magicmiddleages

**Les sagues esmentades es poden trobar en la seva edició crítica a Kjalnesinga saga, ÍF XIV, Jóhannes Halldórsson ed., (Reykjavík: Hið Íslenska Fornritafélag, 1959); Finnboga saga, ÍF XIV, Jóhannes Halldórsson ed., (Reykjavík: Hið Íslenska Fornritafélag, 1959). Hjálmþés saga ok Ölvis, FSN, Vol. III;  Gunnars saga Keldugnúpsfífls, ÍF XIV, Jóhannes Halldórsson ed., (Reykjavík: Hið Íslenska Fornritafélag, 1959).

Per el simbolisme i significant del color blau vegeu: K. Wolf, “The Color Blue in Old Norse-Icelandic Literature.” Scripta Islandica 57 (2006): 55-78

Per les troballes arqueologices a Salme, Estònia, vegeu: Peets J., Maldre L., Salme paadijäänused ja luunupud, MT21, 2010; Marge Konsa, Raili Allmäe, Liina Maldre I Jüri Vassiljev, Rescue excavations of a Vendel era boat grave in Salme, Saaremaa, Archeoloical Fieldwork in Estonia, 2008.

L’article mencionat d’Arman Jakobsson es pot trobar a “History of Trolls?,” Saga-Book 25 (1998), 53–71.

L’edició de la Edda poètica a càrreg de Ursula Dronke és The Poetic Edda, Vol. I, (Oxford: Clarendon Press 1997), 38.

De La saga de Grettir, l’Edda en prosa, i l’Edda poètica existeixen diferents edicions en castellà i angles.

A cada porc li ve el seu Sant Martí

dimarts, 11/11/2014

Avui, 11 de novembre, és Sant Martí. El dia en què el santoral recorda aquell soldat que va arribar a ser bisbe de Tours, del qual, segons assegurava el mestre Joan Beleth (+ 1165 ca), els reis de França acostumaven a portar-ne la capa a les seves batalles com a estendard.

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

Però en aquesta ocasió no parlarem del que és considerat el fundador del monacat occidental i dels seus fets i miracles, enderrocant temples pagans, lluitant contra l’arrianisme o tornant a la vida més d’un mort. I, sota aquest títol, tampoc farem referència als casos de corrupció que es destapen al nostre entorn, de manera cada vegada més quotidiana. En lloc d’això, ens fixarem en el que es feia al voltant d’aquesta data a moltes llars, fossin urbanes o rurals, una tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies. Parlem de la matança del porc i el que suposà el consum d’aquest animal en l’alimentació medieval. Una bèstia que des de segles ha fet les delícies de molts i ha fet fugir esperitats molts d’altres, espantats per la seva impuresa, terrenal o espiritual.

Que fer la matança del porc en aquest moment de l’any és una tradició que recula enrere en els segles es pot comprovar en les representacions simbòliques dels mesos de l’any que trobem a l’iconografia de l’època. Potser l’exemple més clàssic és el de la portalada romànica de Ripoll, en el qual el novembre dues persones (una d’elles, una dona?) donen el cop de gràcia a un porc amb un garrot i la part posterior d’una destral. O també ho veiem al Lunari e reportori del temps de Bernat de Granollacs (+ 1478 ca) (se’n conserva una edició impresa de 1513), en el qual per il·lustrar el mes de novembre, dos homes sentencien amb un garrot el que sembla un porc senglar.

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El consum de porc funcionava com un veritable signe distintiu dels cristians respecte musulmans i també jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava l’ingesta de carn d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: «No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs» (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament prohibit per l’Alcorà: «perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là» (Sura 2:173).

A la taula cristiana, en canvi, el porc era benvingut, i de quina manera. En part perquè fins a finals de la plena edat mitjana, el porc era de fàcil cria, tingut en semillibertat als boscos glandífers de tot Europa. Entre els segles XI i XIII la popularitat de la seva cria es va veure afectada a causa de les rompudes i la desforestació, que van provocar que s’anés cap a un major tancament dels porcs i una certa marginació de la seva carn. Malgrat això, continuava sent un habitual de les cases de pagès. A les darreries de l’edat mitjana, Eiximenis comentava que el so que s’acostumava a sentir a les cases de pagès no era el dels instruments i els ocells sinó de «porchs e bous e cabres».

Però no era només una qüestió de pagès: a Barcelona, el Consell va prohibir el 1301 que els porcs es passegessin lliurement pels carrers de la ciutat, mentre sabem que al convent de Santa Anna de Barcelona, al segle XIV, es criava durant l’any un porc que es sacrificava i es menjava per Nadal. I per aquells mateixos anys, en una vila catalana, un teixidor llegava a la seva dona, entre els béns que tenia a casa, «unum baconem carnis porci salsiet unum porcum vivum».

 Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

 

La matança del porc es feia cap al mes de novembre. Com hem vist, es deuria estabornir el porc amb un garrot o similar i a continuació se’l deuria dessagnar amb un tall al coll i recollint-ne la sang, com es veu a una imatge extreta del Taccuinum Sanitatis. La seva carn es menjava fresca per les festes de Nadal, mentre que el que en quedava es salava per fer-ne conserves que duraven tot l’any. Aquesta carnsalada de porc s’utilitzava tot l’any per cuinar i moltes vegades, sobretot a les llars més humils, resultava ser l’única proteïna dels àpats, com a acompanyament de les verdures: «si es talla per acompanyar carbasses o cols, s’ha de tallar prima i menuda. I si és per acompanyar un altre menjar, tallades amples» (Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, cap. XXXX). Per això quan el metge de Francesc Eiximenis reprovava un gran golafre eclesiàstic pel seu estil de vida poc “saludable” i ostentós, li recomanava tornar a la carnsalada per portar una dieta més humil:

 

 

«Cant dehits que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dich-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d’ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada, e que beguats de la aygua axí com lavors fèyets e del vinagre bé amerat.» (Com usar bé de beure e menjar, cap. XII).

 

El porc fresc, en canvi, estava reservat habitualment a taules més exquisides. Alguns receptaris de l’època el posen en un lloc destacat, com el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, on es poden trobar molts detalls sobre com cuinar-lo. Hi té un paper destacat el porcell, el porc petit des que neix fins que el desmamen o fins que és mig fet. Les indicacions del receptari comencen des de la preparació de la bèstia, un cop mort. Per cuinar-lo a l’ast, s’aconsella d’escaldar-lo per treure-li els pèls («e axí feràs bell lo porcell») (cap. XI). Per farcir-lo, es recomana posar-hi la resola (o raola, una fregida dels menuts), les mursies (possiblement un tipus d’embotit), alls perbullits (és a dir, escaldats), julivert, marduix i ceba, tot tallat ben fi, a més de panses i quatre ous per lligar tot plegat (cap. XII).

Un cop preparat, farcit i rostit a l’ast (cap. XIII) –tal i com s’acostumava a fer a l’hivern–, la carn de porcell o de porc fresc es podia acompanyar, ens diu el Llibre de totes les maneres de potatges, amb allada blanca, salpebre (un adob fet amb sal i pebre) o salsa horugua. Però, què és aquesta darrera salsa? No us fa pensar, a primer cop d’ull, en aquelles larves verdes de tantes potes que es converteixen després en papallona? Doncs no cal que, en el cas que la vulgueu preparar, feu una picada d’erugues, perquè el seu ingredient principal en realitat és la ruca (Eruca sativa), aquesta planta de sabor lleugerament picant que des de fa uns anys s’ha fet tan popular com a acompanyament de, per exemple, les amanides o la pasta o bé posada sobre la pizza.

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

 

 

Per a fer salsa horugua només necessiteu ruca, vinagre per estovar-la, espècies com pebre, gingebre, clau i canyella i una mica de mel. Cal fer per començar una pasta picant la ruca amb el vinagre i escaldar-la amb aigua bullent. Després es trempa amb una mica més de vinagre i les espècies i finalment se’n corregeix el sabor amb mel o similar. Es serveix en un plat profund (greal). Si s’utilitza específicament per acompanyar el porc a l’ast, podeu posar-hi, a més, figues i molt de safrà «per so que vengua bé grogua» (cap. CLXV).

 

 

 

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua

Si vols ffer horugua, primerament ralla-le e piqua-la ffort, e axeta-la ab bon vinagre, e ffe’n pastadura. E cogua bé e escalda-le VIIIIº veguades ab aygua bulent. E cada vegada pica-la ffortment. Si és massa dura, pots-hi metre vinagre, e pica-ho. E quant serà bé piquat, exeta-ho. E pots-ho axetar en lo morter matex. E cada veguada ne gita la aygua. E puys destrempa-la ab vinagre per sabor, e ab espícies: pebre, gingebre, clavels, canyella; e mit-hi mel ho arop, ho sucre a hom deliquat. E mit-la per gresals. E dóna-la ab porc ffresc ho ab pex sellat.

 

Podeu provar de fer-la vosaltres mateixos, és senzilla de preparar i un acompanyament excel·lent per un bon porc a l’ast!

Carme Muntaner i Alsina

IRCVM – Universitat de Barcelona

www.eblamanuscripta.cat

 

És divendres 13!

divendres, 13/06/2014

Avui és divendres, dia 13: poca gent haurà deixat de recordar, ni que sigui fugaçment, que l’associació d’idees “divendres” + “13” (com la de “dimarts” + “13”) la considerem lligada a la mala sort. Pensant en el post d’avui, hem volgut donar una ullada a les possibles influències medievals d’aquesta superstició. Amb una breu inspecció del que ofereix Internet, confrontant-ho amb llibres acadèmics sobre religiositat popular medieval, la nostra primera conclusió és que les supersticions d’avui en dia no tenen el pedigrí i la classe que tenien les supersticions medievals: és pel divendres 13 d’octubre de 1307, dia en què foren arrestat centenars de templers a França? És perquè el divendres és el dia de la Crucifixió i el número 13 un número que trenca la perfecció del 12 (12 tribus d’Israel, 12 apòstols… estudis aprofundidíssims i sobrefinançats d’aquesta autora apunten que el 90% dels números que apareixen a l’Apocalipsi són 12 o múltiples de 12!). Vista la poca consistència de les supersticions d’avui en dia, hem de lamentar-nos, com el poeta, que cualquier tiempo pasado fue mejor.

 

A veure qui és el graciós que intenta anar-los a arrestar a Terra Santa...

A veure qui és el graciós que intenta anar-los a arrestar a Terra Santa…

Aquest lament ve a tomb perquè l’any 742 sant Bonifaci, des de la seva missió evangelitzadora en territori franco-germànic, escriu al papa Zacaries en aquests termes:

Sàpiga la vostra paternitat que Carloman, rei dels francs, m’ha cridat a la cort i m’ha encarregat que prepari un sínode que se celebri a la part del regne que està sota la seva jurisdicció. M’ha donat a entendre que té la intenció de fer reformes i millores en matèria de disciplina eclesiàstica, que des de fa molt temps, no menys de 60 o 70 anys, es troba en estat de relaxació i corrupció. … La major part de les seus episcopals de la ciutat estan assignades a laics cobdiciosos i insaciables o a clergues adúlters, brètols i usurers, que en gaudeixen com de béns seculars. Si per ordre vostra he d’assumir aquest encàrrec del rei, voldria rebre tan aviat com fos possible una ordre precisa de la seu apostòlica, amb les normes que he de seguir.

… S’afirma haver vist cada any a Roma, fins i tot al costat de l’església de Sant Pere, durant les calendes de gener, ballar a les places, fer xivarri i cantar cançons deshonestes segons el costum pagà, parar les taules, la nit i el dia indicats, amb molts plats, com fan els gentils; aquest dia ningú dóna foc ni deixa cap eina al seu propi veí. Diuen, a més, que han vist a Roma a les dones amb filactèries i lligadures als braços i a les cames, a l’ús pagà, i que exposaven aquests mateixos objectes per vendre’ls públicament. Totes aquestes coses, vistes per persones ignorants i tosques, són la causa de què se’ns censuri, un obstacle per a la predicació i la doctrina.

Fins i tot bisbes i presbíters francs, adúlters i fornicadors empedreïts, que han tingut fills essent ja bisbes o sacerdots, en tornar de la seu apostòlica diuen que el Pontífex Romà els ha autoritzat a exercir el ministeri episcopal…

 

Sant Bonifaci

Il·luminació del Sacramentari de Fulda: sant Bonifaci batejant i essent martiritzat.

Ja vam tractar la superposició del cristianisme a les realitats religioses precedents a Europa en una altra ocasió. Tornant a aquesta carta, doncs, entre d’altres coses s’assenyala que el rei franc vol portar a terme, per fi, un concili per regular la situació eclesial a les seves terres, i s’acusa al Sant Pare del desori imperant en qüestions de moral i de pervivència del paganisme i la superstició a Roma. Cal entendre-ho també dins d’una perspectiva de poder més àmplia: els fills de Carles Martell (mort el 741), fins llavors assentats en el favor del clergat francès, comencen a desitjar una aliança més ferma amb el Papat, que els permetrà establir sòlidament la dinastia carolíngia, fins a fer-la esdevenir imperial. És per això que cal “ajustar” l’Església francesa, de nou, a les normes que vénen de Roma, a través d’un concili. El papa Zacaries havia escrit, just després del seu nomenament papal, també el 741, una carta als francs demanant-los obediència –en concret, que seguissin les indicacions de Bonifaci de Fulda i que expulsessin d’entre ells els “falsos et schismaticos et homicides et fornicarios sacerdotes”.

Amb l’aprovació de Zacaries, Bonifaci emprendrà diversos concilis en l’espai franc destinats, entre altres coses, a acabar amb les supersticions paganes a la Cristiandat: el primer Concilium Germanicum (742), el concili de Leptines (743) i el de Soissons (744). El cinquè cànon del concili de Leptines, que reforça el que s’aprovà al concili precedent, assenyala:

Hem ordenat que cada bisbe, amb l’ajuda del gravio, defensor de la seva església, haurà de vetllar per la total abolició entre el poble de Déu de les supersticions paganes, tals com els sacrificis als morts, els sortilegis, els filacteris i els auguris, els encantaments, les hòsties immolades amb les quals homes insensats fan ritus pagans, com idòlatres, prop de les esglésies, en homenatge a màrtirs i confessors, i també els focs sacrílegs.

 

A més d’aquest cànon, el concili va establir un índex de pràctiques supersticioses i paganes, l’Indiculus superstitionum et paganiarum; per això us deia que les supersticions paganes es coneixien molt millor!:

Sacrilegis als sepulcres, sacrilegis als morts, pràctiques vergonyoses al febrer [es refereix a àpats funeraris en ocasió de la cara cognatio], temples pagans, sacrilegis a les esglésies, sacrificis als boscos, culte a Mercuri i Júpiter, sacrificis als sants, filactèries i lligadures, sacrificis a les fonts, encantaments, auguris amb ocells, cavalls, fems o esternuts; endevins o bruixots, focs pretesament sagrats, poders del cervell dels animals, invocacions paganes a l’inici d’alguna cosa, llocs sagrats, festes en nom de Júpiter i Mercuri, eclipsis de lluna o vinceluna, tempestes, banyes i petxines; solcs màgics per envoltar les cases, processó pagana anomenada Yria, en la qual es parteix el pa i es trenquen pedres, considerar com a sants tots els morts, ídols de farina, ídols de pa, ídols que es porten als camps, peus i mans de fusta per a rituals pagans, invocacions a la lluna per part de dones per guanyar el cor d’un home.

 

Menhir

Menhir cristianitzat de Men-Marz, Brignogan, França.

No és que amb l’aparició d’aquest índex de pràctiques paganes i supersticioses prohibides totes aquestes s’eliminessin de cop. De la mateixa manera que segles abans ja s’estava retraient la presència de pràctiques paganes que, a més, es barrejaven amb elements cristians com l’Eucaristia  (sacrilega commixtione) –el papa Pelagi I, el 558, s’escandalitzava perquè els sacerdots confegien l’hòstia en forma d’home, com un ídol, i el desmembraven donant als fidels el trosset que els semblava més pertinent per a cadascun d’ells–, se seguiren portant a terme, per bé que minoritzades, al llarg de l’Edat Mitjana. El conjunt de fonts que ens en parlen, gairebé sempre des d’un punt de vista denigratori, és amplíssim i permet conèixer amb detall aquestes pràctiques –encara que molt sovint no se’n pot conèixer el significat profund, que no interessava als detractors. És veritat que no ens han donat cap pista sobre les possibles connotacions del divendres 13 (o dimarts 13, que és molt més comú per a nosaltres), però, per exemple, podem saber que una de les nostres salutacions tradicionals després d’un esternut (Jesús!), que tan religiosa semblava, possiblement és un exorcisme d’origen grecoromà prohibit ni més ni menys que a l’Indiculus de 743, on es parla d’auguris amb esternuts!

 

Encara que sigui divendres i tretze, esperem que tingueu un molt bon dia!

 

Laia Sallés

IRCVM – UB

L’heretge, la bruixa i l’inquisidor

dilluns, 3/02/2014

Altres diuen que reverencien els genitals del sacerdot que presideix la cerimònia […] Quant a la iniciació dels nous membres, els detalls són tan desagradables com ben coneguts. Un nen, cobert de massa de farina per enganyar als incauts, és col·locat al davant del novici. Aquest l’apunyala amb cops invisibles […] Després –és horrible!- beuen àvids la sang del nen i competeixen els uns amb els altres mentre es reparteixen els seus membres. […] És prou conegut el que passa durant les seves festes. El dia de la festa es reuneixen amb tots els seus fills, germanes, mares, gent de tots els sexes i edats. Quan el grup s’ha excitat per la festa i s’ha encès la luxúria impura entre els assistents ja embriacs, se li llencen trossos de carn a un gos lligat a una làmpada. El gos salta endavant, enllà del llarg de la seva cadena. El llum, que podria haver estat un testimoni traïdor, s’apaga. Llavors, en la foscor, tan favorable per a la conducta desvergonyida, estreten els llaços d’una passió sense nom, a l’atzar. I així, tots són igualment incestuosos […] Precisament la clandestinitat d’aquesta maligna religió prova que totes aquestes coses, o pràcticament totes, són autèntiques.

Avui us proposem un exercici d’imaginació històrica. La vivaç descripció que precedeix aquestes línies recorda clarament algunes de les escenes descrites en els judicis per bruixeria d’arreu d’Europa. Al mateix temps, el text conté molts dels tòpics que es repetiran un cop i un altre durant els segles medievals en les acusacions que les elits eclesiàstiques i civils faran recaure sobre homes i dones detinguts per les autoritats com a sospitosos d’heretgia.

“Heretge” i “bruixa” són segurament dos dels apel·latius relacionats amb el món medieval que, a priori, necessiten de menys explicació. Tanmateix, paradoxalment, cap dels dos sorgeix de les persones a les quals fa referència. En altres paraules, les persones acusades d’heretgia o bruixeria no es consideraren a si mateixes heretges ni bruixes. Ambdós apel·latius serien utilitzats pels perseguidors d’aquells suposats col·lectius malignes, que els definirien per oposició a l’ortodòxia, tot procedint a la seva persecució i eliminació de la societat.

 

L’heretge sempre és l’altre

Pel que fa als heretges, el més curiós del cas, és que no poden existir sense que hi hagi definida una ortodòxia. Dit d’una altra manera, el Codi de Dret Canònic estableix que heretges són aquells qui “neguen de manera pertinaç, després d’haver rebut el baptisme, una veritat que ha de creure’s amb fe divina i catòlica, o que en dubten de manera pertinaç” (Canon 751, Llibre III). Per tant, aquells que tenen el poder per decidir quina és “la veritat”, són els que tenen la paella pel mànec. No és fins que el cristianisme esdevé la religió oficial de l’Imperi Romà (amb l’Edicte de Tessalònica, al 380 de la nostra era) que l’Església es vincula a un aparell capaç de condemnar i castigar, moment en el qual l’heretgia es torna crim i, com a tal, comença a ser perseguida. Entre la decapitació de Priscil·lià i els seus companys, el 385, i la mort de Gaietà Ripoll a la forca, el 1834, desenes de milers de persones foren empresonades, vexades i executades com a heretges.

Tanmateix, el fet que fos la jerarquia eclesiàstica qui decidia sobre qüestions de dogma no va impedir que, des dels inicis del cristianisme i durant tota l’edat mitjana, certs individus i col·lectius s’allunyessin de les opinions i procediments prescrits pels poders establerts i, fins i tot, se sentissin amb el dret i l’obligació de fer-ho. Ara bé, des de les “heretgies” intel·lectuals fins a les “heretgies” de caire més social, tots ells es consideraven cristians justos i rectes i veien l’heretgia en aquells que no compartien les seves creences, fins i tot si es tractava del mateix Papa.

La diferència, és clar, rau en el marge d’acció d’uns i altres. Càtars, valdesos, beguins del Llenguadoc, pseudo-apòstols, dulcinistes o fratticelli (només per citar alguns moviments baixmedievals) es veien a si mateixos com la veritable Església, mentre que Roma i la cúria papal, que s’havien apartat del camí de l’Evangeli, eren la font de tot pecat. D’altra banda, el poder pontifici veia en aquesta dissidència espiritual una amenaça a la unitat de la Cristiandat, una amenaça que calia redreçar o bé sufocar i eliminar. I va desenvolupar els mitjans per fer-ho.

Els inquisidors, nomenats pel Papa amb jurisdicció extraordinària, podien actuar en virtut del seu ofici (ex officio) contra els sospitosos. Aquests sospitosos, que podien ser-ho en base a simples rumors, tenien l’obligació de jurar i declarar contra sí mateixos sota pena d’excomunió. El procés es duia a terme en secret (sense defensors i amb acusadors desconeguts) i s’acceptaven testimonis inusuals: nens, convictes, còmplices i altres acusats d’heretgia. Les sentències emeses per aquests tribunals, inapelables, anaven des de les peregrinacions i la imposició de creus grogues que havien de dur-se permanentment sobre la roba, fins l’empresonament o el lliurament a les autoritats civils (el braç secular) per tal que aquestes executessin l’heretge, pressumpte, diríem avui, a la foguera. De la condemna més lleu a la més definitiva, totes elles marcaven per sempre als desafortunats que les patien i a les seves famílies, creant així un nou col·lectiu destinat, per definició, a la més estricta exclusió social.

 

Valdesos adorant un boc i altres animals (Johannes Tinctoris, Invectives contre la secte de vauderie, c.1470. Paris, Bibliothèque Nationale, fr.691, fol.I)

El crim de bruixeria

Després de segles de lluita inquisitorial, a principis del segle XV, s’estendria arreu d’Europa la creença en una nova secta herètica formada per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana, jurant fidelitat al Diable prenent-lo per senyor, i que eren capaços de provocar la malaltia o la mort d’animals i persones a través de maleficis i metzines. A diferència de les anteriors heretgies condemnades per la jerarquia eclesiàstica des dels temps de Priscil·lià, aquesta nova secta no representava només un desafiament polític o espiritual, sinó una veritable amenaça contra la població; una població que assenyalaria als seus suposats membres com la causa de les desgràcies quotidianes.

La por al malefici i l’emmetzinament formava part de la mentalitat europea des d’època antiga. Una por que havia quedat plasmada en nombroses lleis civils destinades a condemnar aquelles persones, especialment dones, capaces de provocar la desgràcia per mitjans malèfics. Tanmateix, la idea que aquelles persones formaven part d’una secta herètica encapçalada pel mateix Diable constituïa ara una novetat inquietant, que obriria la porta al fenomen conegut com “la cacera de bruixes”.

A partir d’aquell moment, les autoritats civils i eclesiàstiques utilitzarien tot l’utillatge acumulat durant els segles de lluita anti-herètica per definir, perseguir i condemnar les persones sospitoses d’aquell nou crim contra Déu i la societat. En aquest sentit, les imatges dels aquelarres diabòlics concorden de manera sorprenent amb les acusacions llençades amb anterioritat contra càtars, valdesos, templers o jueus: reunions nocturnes, rituals origiàstics, assassinat d’infants, apostasia i pacte diabòlic. La pràctica judicial utilitzada per combatre la bruixeria es basaria també en els mètodes inquisitorials, si bé serien els tribunals laics (principals encarregats de la persecució) els que portarien fins a l’extrem la falta de rigor legal i la indefensió de les acusades, fet que es traduirïa en milers de condemnes a mort durant els segles XV-XVII.

 

La por al complot maligne

El patró mental que portaria a la persecució d’heretges i bruixes durant els segles medievals i moderns té unes arrels molt més antigues, i s’ha anat repetint en el món occidental fins a dia d’avui. De fet, el fragment que encapçala aquest article fou redactat al segle II per Marc Minuci Fèlix, i en ell es referia ni més ni menys que a una nova secta que inquietava enormement als seus contemporanis: els cristians. Si la Història ens demostra alguna cosa és que aquesta acostuma a repetir-se malgrat el pas dels segles. La creença en l’existència de grups de persones desviades de l’ortodòxia i que atempten contra la societat resulta un fet de vibrant actualitat en els nostres dies i que ens acosta més del que voldríem a les maneres de fer i de pensar dels nostres predecessors: els inquisidors.

Pau Castell

Delfi-I. Nieto

IRCVM

Instruccions per ser un bon víking avui dia

divendres, 31/01/2014

Avui inaugurem nova secció a Medievalistes en bloc amb la sana intenció de recollir totes aquelles evidències de que l’Edat Mitjana encara és entre nosaltres. I no, no ens referim a la nostra delicada situació econòmica ni a les lleis retrògrades, sinó a aquelles manifestacions més aviat culturals que demostren que el període medieval, per bé o per mal, encara ens sedueix.

I per iniciar-nos en aquest tema, i com sabem que hi ha molta gent interessada en reproduir costums medievals (decisió ben respectable), us portem avui una sèrie d’instruccions per convertir-vos en el perfecte guerrer víking:

1– Agafeu el vostre casc amb banyes… i trenqueu-les. Gràcies a les llegendes romàntiques del segle XIX aquest mite s’ha perpetuat sense cap fonament. Els vertaders cascos víkings tenien forma cònica, molt més pràctica que unes incòmodes banyes que havien de xocar contra totes les portes, no creieu?

2– Si sou dones, no us preocupeu, també podeu ser guerreres! Des de les shieldmaiden fins a les arxiconegudes valkíries, el paper de les dones a la societat i la mitologia vikinga no era pas ni calmat ni passiu. I aquest esperit combatiu l’han recollit obres que abasten des de la Brunilda de l’Anell dels Nibelungs fins a la Eowyn d’El senyor dels Anells (veieu el patró?).

Recordem que la shieldmaiden Eowyn va ser la que va acabar amb un dels enemics més poderosos de la Terra Mitjana!

3 – Per agafar una mica d’inspiració agafeu un parell de còmics de Thor, o si voleu anar una mica més ràpid, mireu-vos alguna de les dues pel·lícules. Empapeu-vos de l’esperit justicier de Thor i de les idees boges de Loki, però no us les prengueu gaire en serio. Al cap i a la fi, el paio aquest porta ales al seu casc.

4– Per tenir una idea més fidedigna, podeu veure la sèrie del History Channel Vikings. Allà, apart de trobar-vos a un lleugerament idealitzat Ragnar Lodbrok, tindreu el plaer d’escoltar Old English i Old Norse, llengües que es van preocupar de consultar a una experta. L’ambientació d’aquesta sèrie, tot i barrejar fets des del segle VIII al segle XIII, és prou fidedigna com per introduir-nos en la societat vikinga. Especial menció a l’escena en la que un grup de víkings expliquen a un perplex monjo irlandès com els seus déus van crear el món.

5– Si voleu posar-li banda sonora, teniu moltíssimes opcions, algunes més tradicionals i altres…. no tant. Per si no ho sabíeu, us informem que des de fa anys existeix el Viking Metal, gènere que, evidentment, va néixer a Escandinavia i que intenta recuperar l’esperit èpic de l’època vikinga a través de la música metal. Els seus videoclips estan bastant ben ambientats (sense banyes!) i alguns arriben a punts mitològics notables, com seria el cas d’aquest (atenció, no posar-lo si no agraden els ritmes forts). Paral·lelament, fa anys també que un corrent Black Metal es dedica a propugnar els vells déus nòrdics, però com també s’han dedicat a cremar esglésies i altres delictes greus, us recomanem que a aquests no els emuleu.

6– Potser ara que ja esteu totalment inspirats voleu posar en pràctica les vostres habilitats guerreres. Què us semblaria entrar en el món del rol? No, aquí no hi han assassins amb katanes, només gent que s’ho passa bé al voltant d’una taula fingint que són guerrers totpoderosos. Entre ells, els víkings són un gran paper que representar, i els podem trobar a jocs com 7º mar o Pendragon, més o menys modificats.

Aquí uns quants víkings del History Channel saquejant Lindisfarne.

7– Però si us sembla poc fingir que sou un guerrer, perquè no convertir-vos en un? A llocs com York podeu trobar recreació de batalles en les que es té cura fins al més mínim detall. Però si us queda una mica lluny, el Regne Unit no és l’únic lloc on es desenvolupen aquestes activitats, perquè a Galícia mateix es celebren festes com la de Catoira, això sí, amb unes quantes banyes de més.

8– Una vegada hagueu descarregat l’energia berserker que teniu a dins, i comenceu a sentir nostàlgia de les batalles, podeu anar per rememorar velles èpoques d’esplendor a la nova exposició que inaugurarà el proper març el British Museum. Allà, entre totes les peces destacarà indubtablement una nau vikinga de grans dimensions portada expressament des de Suècia. I no, sembla que no venia embolicada en paquets plans!

Coneixeu alguna altre manera de ser un bon víking avui dia? Compartiu-la amb nosaltres als comentaris!

Clara Jáuregui

ARDIT Cultures Medievals

El “Nadal” pagà abans de Nadal

dimarts, 24/12/2013

Avui, 24 de desembre, és sant Delfí. Em direu que també és –i té força més rellevància al calendari– el dia abans de Nadal, el dia en què es fa cagar el tió, el dia de la Missa del Gall o, almenys, el dia en què agafem aire abans de veure’ns submergits en l’ambient nadalenc dels nostres pobles i ciutats. De sant Delfí, que fou bisbe de Bordeus el s. IV, se’n coneix que fou un opositor ferm al priscil·lianisme, una doctrina gnòstica i dualista que es considerà herètica i fou condemnada en un concili a Saragossa el 380. També en sabem que va ser qui va batejar el pagà Paulí, convers, que després esdevingué bisbe de Nola i Pare de l’Església.

Amb aquest currículum, hem de suposar que el tema que hem escollit per al post d’avui no l’engrescaria especialment. Així, si és el fet del Nadal el que possibilita celebrar al santoral la vida de Delfí de Bordeus, altres celebracions prèvies al Nadal són les que provoquen que la Nativitat se celebri demà. Volem fer una mirada a aquell moment en què el 25 de desembre va començar a ser Nadal, i la cristianització a Europa va arrelar, entre d’altres coses, a partir de la substitució de les celebracions paganes del solstici per la celebració del Naixement. Algunes fonts cristianes, això sí, ho entenen d’una manera diferent; vegeu com ho exposa el bisbe i teòleg Màxim de Torí (s. V):

Oportunament va disposar la Divina Providència que Crist Senyor nasqués durant les festes dels pagans i que l’esplendor de la llum divina aparegués enmig de les tenebres i dels errors de les supersticions, perquè els homes, veient brillar la justícia de la Divinitat pura entre les seves diverses supersticions, oblidessin els sacrilegis passats i no en cometessin d’altres. Qui és l’home assenyat que, en celebrar la festa de la Nativitat del Senyor, no desaprova la bogeria de les Saturnals, no menysprea la disbauxa de les Calendes i, desitjant tenir part amb Crist, no refusa ser partícip del món?

Màxim de Torí

També en l'art paleocristià es produeix una assimilació dels arquetips formals pagans en la iconografia cristiana. A la imatge, detall del mosaic d'un mausoleu romà, amb una representació de Crist com a Sol Invicte, divinitat solar de culte oficial romà

 

Sembla ser que, malgrat les exhortacions de Màxim de Torí, les celebracions paganes o, expressat d’una manera més precisa, la concepció del món i de la transcendència no cristianes, sovint expressades a través de mites o divinitats reflex dels fenòmens naturals, no s’esfumaren de la mentalitat i l’imaginari col·lectiu fins molts segles després de la seva prohibició, en aplicació de l’Edicte de Teodosi, Nemo se hostiis polluat (391), que apunta:

Que  ningú violi la pròpia puresa amb ritus sacrificials, ningú immoli víctimes innocents, ningú s’acosti als santuaris, entri als temples i dirigeixi la mirada a estàtues esculpides per mans mortals, si no vol ser objecte de sancions divines i humanes. Que aquest decret també s’apliqui als judicis, de manera que, si algú dedicat a un ritu profà entra al temple de qualsevol lloc, estigui de viatge o a la seva pròpia ciutat, amb la intenció  de pregar, sigui obligat a pagar immediatament 15 lliures d’or, i aquesta pena no s’anul·li fins que es trobi davant d’un jutge i aporti aquesta suma públicament. Que vigilin l’execució d’aquesta norma, de la mateixa manera, els cònsols, els prefectes i els seus subalterns. Milà, VI de calendes de març, consolats de Tacià i Símmac.

És lògic: la cristianització de l’Imperi -deixant de banda les primeres comunitats cristianes i la seva dispersió paulatina per Orient i, en menor mesura, Occident- es fa per a una gran part de la població a cops d’edicte: l’any 311, l’Edicte de Tolerància de Galeri posarà fi a les persecucions decretades per Dioclecià, establint la llibertat de culte per als cristians;  el 313, l’Edicte de Milà, promogut per Constantí després de la victòria al pont Milvi, suposa un inici de privilegització de l’Església, a la qual es retornen tots els béns confiscats anteriorment; pocs anys abans del Nemo se hostiis polluat, l’Edicte de Tessalònica, Cunctos populos, fa oficial per a tot l’Imperi la religió cristiana l’any 380:

Edicte dels emperadors Gracià, Valentinià II i Teodosi August, al poble de la ciutat de Constantinoble. Volem que tots els pobles que són governats per l’administració de la nostra clemència professin la religió que el diví apòstol Pere va donar als romans, que fins a avui s’ha predicat com la va predicar ell mateix, i que és evident que professen el pontífex Damas I i el bisbe d’Alexandria, Pere, home de santedat apostòlica. Això és, segons la doctrina apostòlica i la doctrina evangèlica creiem en la divinitat única del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant sota el concepte d’igual majestat i de la piadosa Trinitat. Ordenem que tinguin el nom de cristians catòlics qui segueixin aquesta norma, mentre que els altres els jutgem dements i bojos sobre els quals pesarà la infàmia de la heretgia. Els seus llocs de reunió no rebran el nom d’esglésies i seran objecte, primer de la venjança divina, i després seran castigats per la nostra pròpia iniciativa que adoptarem seguint la voluntat celestial. Donat el tercer dia de les calendes de març a Tessalònica, en el cinquè consolat de Gracià August i primer de Teodosi August.

 

Constantí el Gran oferint a la Mare de Déu la ciutat de Constantinoble. Detall d'un mosaic de Santa Sofia, Istanbul - Zug55 at Flickr

Així doncs, la “religio” romana se substitueix en pocs decennis per la “catholica religio“: però, si bé la religió romana té dos àmbits que no es contraposen, el privat del lararium i les creences personals -on s’havien sincretitzat elements dels sistemes de creences dels espais conquerits per l’Imperi romà-, i l’àmbit públic, controlat per l’estat i al qual, per garantir la pax deorum, s’hi han d’adherir i practicar tots els ciutadans romans, el cristianisme plantejava una fe sòlidament monoteista que desitjava suprimir la frontera entre els dos àmbits. Resultava impossible que la mínima o inexistent catequesi evangelitzadora aconseguís la substitució mental i ritual de les creences ancestrals per conceptes molt més abstractes.

Arran d’això, a més de la insistència correctora de teòlegs o canonistes com Màxim de Torí i Cesari d’Arle, el cristianisme va voler crear una paralitúrgia que aprofités certs aspectes del sentit religiós popular i els cristianitzés: per això no només Nadal cau en un dia proper al solstici d’hivern, sinó que també l’Epifania coincideix amb les Kalendae Januariae  o grans festivitats de les calendes de gener, la festivitat de Sant Joan Baptista és al solstici d’estiu… Tot i aquests intents, sant Bonifaci escriu al papa Zacaries III (s. VIII): “s’afirma haver vist a Roma, fins i tot al costat de l’església de Sant Pere, durant les calendes de gener, ballar a les places, fer xivarri i cantar cançons deshonestes segons el costum pagà, parar les taules, la nit i el dia indicats, amb molts plats, com fan els gentils…”, a la qual cosa cal afegir-hi l’actitud immoral i gens cristianitzada de sacerdots i bisbes -“adúlters i fornicadors empedreïts, que han tingut fills essent ja bisbes, que tornen de la seu apostòlica dient que el Romà Pontífex els ha autoritzat a exercir el ministeri episcopal”, afegeix Bonifaci- que fan negoci amb els seus propis amulets o cerimònies gens ortodoxes en què l’Eucaristia és escandalosament paganitzada. També Cesari d’Arle apunta, respecte al solstici d’estiu: “Us prego i us conjuro, per temor del Dia del Judici, que aviseu a tots els vostres parents, i castigueu si cal amb el severíssim zel diví, per tal que ningú es banyi en fonts, aiguamolls o rius a la nit o a la matinada de la festivitat de Sant Joan, ja que fins avui s’ha mantingut aquest infeliç costum pagà; amb el qual moltes vegades no només mor l’ànima sinó, el que és pitjor, es mor també de cos [ofegat] en aquest sacríleg bany”.

Saludar el sol a l'alba fou una pràctica popular fins ben bé el segle VIII. A la imatge, oli del pintor romàntic F. Bronnikov, Himne dels pitagòrics a la sortida del sol (1869)

En el mateix impuls de cristianització, tal com és enormement visible al territori de la Catalunya Vella, els llocs venerats per alguna característica natural rellevant (un arbre monumental, un dolmen o una fita, una cruïlla, el cim d’un turó o d’un cinglera…) són “convertits” a partir de la construcció de petites ermites o santuaris sota advocació cristiana. Amb ells desapareix forçadament el puntal de les creences ancestrals populars que, en no ésser acollides per l’evangelització cristiana, deixen desproveïts de sentit els actes de cada dia, com encerta a descriure Libani d’Antioquia:

 

Ells [els que destrueixen els temples] s’escampen pel país com torrents, devastant els camps juntament amb els temples: ja que on sigui que derrueixen el temple d’un camp, alhora el camp és encegat, decau, i mor. Ja que els temples, Emperador, són l’ànima dels camps, perquè ells constitueixen el principi de les edificacions al camp i, a través de moltes generacions, ens han arribat als que vivim avui. En aquests temples posen els pagesos les seves esperances, de les que depenen els homes, dones i fills, els bous, a més de la terra sembrada i la que ja ha brotat. Però el sembrat que ha patit aquesta lacra [quedar-se sense temples] està assolat i, amb les il·lusions, també es perd l’ànim dels agricultors, ja que creuen que serà en va el seu sacrifici quan se’ls ha privat dels déus, que eren els que conduïen els seus esforços a bon port.

Libani d’Antioquia (s. IV)

Acabo recordant que, encara que avui sigui sant Delfí i la vetlla de Nadal, no podem oblidar-nos d’una celebració d’arrels paganes que fa il·lusionar a molts aquesta nit: el Tió! Bones festes a tothom!

 

Laia Sallés Vilaseca

UB – ARDIT

Consultori sentimental: símptomes i diagnòstic de la malaltia d’amor a l’Edat Mitjana

dimarts, 19/11/2013

A l’Edat Mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada:

Physician letting blood from a patient, British Library, Londres. (Extreta del Wikimedia Commons)

«Els afectats, a més, s’entristeixen amb l’absència de l’objecte desitjat, i quan la gran massa d’aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s’expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs» (Arnau de Vilanova, Tractat sobre l’amor heroic, ed. McVaugh i Giralt, 2011, p. 73).

La literatura medieval de tema amorós és plena de descripcions que coincideixen amb els efectes de la passió amorosa que exposa Arnau de Vilanova. Vegem-ne un parell d’exemples. El primer és un passatge del Curial e Güelfa (c. 1440-1450) en què Camar, una donzella mora que viu reclosa a casa amb sons pares i dos presoners cristians, s’enamora d’un dels esclaus, Curial:

«La mesquina de Camar, que encesa era del foc de Curial qui en ella com en forn de vidre cremava, se consumava tots jorns […], car ella no podia menjar ne dormir» (Curial e Güelfa, ed. Badia i Torró, 2011, III.16.17).

El segon figura al Tirant lo Blanc (1460-1464) i correspon al plany de la filla del rei de Sicília, que desitja el príncep Felip de França:

«Ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Albert Hauf, 2004, cap. 103.

Aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que «si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77). Segurament el màrtir d’amor més cèlebre de la tradició catalana és un tal Oliver, que s’havia suïcidat per amor i havia estat  identificat amb el traductor al català de La bella dama sens mercè d’Alain Chartier. La fama d’Oliver és tanta que arriba a donar nom a un personatge literari l’esperit del qual apareix a un enamorat no correspost amb la intenció de guarir-lo a l’obra L’ànima d’Oliver de Francesc Moner (c. 1490-1491). L’esperit hi posa en pràctica un dels remeis proposats per Arnau de Vilanova, que també s’intenta aplicar, sense èxit, a Lo somni de Bernat Metge: el vituperi de l’estimada i, de retruc, l’atac a tot el sexe femení. Així, se’ns diu que la dama que Bernat estima té les mamelles «blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en lo pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, 2003, p. 143).

Codex Manesse, Biblioteca de la Universitat de Heidelberg

Un altre remei recomanat pel metge Arnau de Vilanova és esbargir-se amb allò que provoqui plaer, com ara amb la conversa agradable, la música o les passejades i, per què no, amb «l’art de la sexualitat —sobretot si es practica amb joves especialment plaents» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 79). Això és precisament el que intenten els dos amics de Florio al Filocolo de Giovanni Boccaccio (1336) perquè deixi de pensar en Biancifiore. Així, li cerquen dues dones belles perquè hi tingui relacions sexuals i s’oblidi de l’estimada i, per un moment, la cura sembla fer efecte perquè: «Egli toccava loro alcuna volta la candida gola con la debole mano, e altra volta s’ingegnava di mettere le dita tra la scollatura del vestimento e le mammelle […], e la misera Biancifiore del tutto gli era della memoria uscita» [Algunes vegades ell els tocava el coll blanc amb la mà feble i altres vegades aconseguia ficar els dits entre el coll del vestit i els pits […], i havia oblidat del tot la dissortada Biancifiore] (Giovanni Boccaccio, Il Filocolo, ed. E Quaglio, 1967, p. 205; la traducció és meua). Finalment, però, la recorda abans que sigui massa tard.

Si el lector d’aquest article pateix els símptomes descrits per a la passió amorosa, no dubti a recórrer a les cures recomanades per metges medievals.

Gemma Pellissa Prades

(IRCVM-UB)

Anar a cal notari a l’Edat Mitjana

dimarts, 8/10/2013

Quan Bernat Aragó, ciutadà de Barcelona, va acudir a casa del notari Bonanat Rimentol el dia 14 de juliol de 1351 va trobar una escrivania molt ben organitzada. En primer lloc sabem que hi treballaven alguns escrivents que ajudaven el notari. Aquest era notari de la ciutat de Barcelona per autoritat reial, i aquesta autoritat el facultava també per actuar en tots els territoris i jurisdicció del rei. Les notícies existents sobre el notari ens diuen que va treballar a Barcelona entre el 1348 i el 1371, unes dates que trobem en un llibre de testaments redactat per ell mateix.

Aquestes dades, moltes d’elles extretes de la documentació que va redactar el propi notari, ens porten a pensar en el funcionament del notariat a l’Edat Mitjana, quin paper jugaven els notaris, com treballaven i quina era la seva clientela. En primer lloc hem d’entendre que el notariat és una institució creada a Roma i que va tranformar-se, sempre en decadència, durant els segles altmedievals. Caldrà esperar a la fundació de l’Estudi General de Bolonya, l’any 1088, per recuperar el Dret romà i, de retruc, la institució notarial. A partir dels notaris bolonyesos es va crear una doctrina basada en el dret de Justinià que diu que el notari dóna fe pública dels contractes jurídics. I el notari ho pot fer perquè hi ha una autoritat pública –el rei, l’emperador o el papa- que li ha conferit aquesta potestat.

La feina del notari, redactar contractes entre persones privades, queda reflectida en els llibres notarials. A l’Alta Edat Mitjana les persones que redactaven contractes jurídics ho feien en pergamins que, un cop signats , eren lliurats als clients. Del pacte escrit no en quedava cap rastre; únicament el pergamí. A partir de la renovació jurídica de Bolonya, els notaris tenien l’obligació de redactar esborranys en fulls de paper que eren cosits en forma de llibre –el protocol notarial- i després escrivien el mateix contracte en un pergamí. Aquest era lliurat a la clientela. Ara sí que tenim rastre del procés de redacció d’aquestes actes. Per això gaudim d’una quantitat molt notable de protocols notarials conservats en els nostres arxius i que constitueixen el segon conjunt documental més important després de la documentació notarial dels arxius italians.

Tenim esbossada la figura del notari i de la seva documentació. Anem a la clientela. Qui anava a cal notari, per exemple, al segle XIV?. La notícia amb la que encetàvem aquest text ens parla d’un ciutadà de Barcelona que va anar a l’escrivania de Bonanat Rimentol perquè havia arribat a un acord  amb l’apotecari Jaume Asbert sobre 50 lliures que aquest havia rebut de l’esmentat Bernat Aragó. Resulta que Asbert havia anat a Alexandria i ara tocava repartir els beneficis que donaven les 50 lliures. Tot plegat pot resultar una mica complex per al lector del segle XXI, però hem de pensar que l’expansió econòmica baixmedieval no s’hagués pogut fer si no hi haguessin hagut inversions de capital en empreses, en comerç, en viatges per la Meditèrrania… I qui donava garantia jurídica a aquestes inversions, era el notari. Els clients de les escrivanies eren, doncs, mercaders; però no eren els únics. Per a fer una compra d’un bé immoble s’acudia al notari. Ja podia ser una casa, un hort, un pati o una feixa de terra, que el notari havia de garantir la transacció per escrit i amb la seva signatura. També si es compraven animals, com ara les mules per al transport o ovelles per als ramats; o es compraven esclaus, eines, llibres o joies. Tot passava pel notari, fins i tot si hom no podia pagar immediatament s’atorgava un instrument de deute en el que es marcaven els terminis en els que s’havien de lliures les diferents quantitats que completaven la compra-venda.

El testament, Paris, B.N., Ms. Français 4367, f. 46v. Stile du droit français, s. XV.

I no cal dir que també s’atorgaven pactes matrimonials en els que s’establien les condicions econòmiques de les noces; i també es redactaven testaments en els que s’establien les darreres voluntats. Aquests contenien les disposicions de l’herència però també les deixes a esglésies, convents i santuaris, i les quantitats que pagaven pels funerals. Els testaments actuaven, doncs, d’instruments jurídics per guanyar també la salvació i com un passaport per al més enllà, tal com diu l’historiador francès Jacques Le Goff. Després de la defunció el notari acudia a les llars dels difunts per tal de fer inventari dels béns i que els marmessors –aquells que havien de fer complir la darrera voluntat del difunt- els poguessin repartir.

Comandes comercials com la que hem vist, creació de companyies mercantils, assegurances marítimes que intentaven aportar solucions a les adversitats dels negocis, lletres de canvi…, tot tipus de negocis jurídics que trobem avui en els arxius notarials i que demostren el paper jugat pels notaris en l’expansió comercial. També censals, violaris, establiments i sotsestabliments emfitèutics o capbreus, documents relacionats amb la terra i la condició dels pagesos, encara no únicament. O contractes d’aprenentatge, contractes de mercaders amb mestres per ensenyar lletra els fills, lloguers de llibres, contractes amb pintors o escultors per la realització de retaules… Tot passava pel notari. I això ens permet ara acudir a aquesta documentació i poder reconstruir la Història amb noms i cognoms, amb fets quotidians, amb maners de pensar sobre la vida, la mort i la transcendència; amb atuells de cuina, mobles, joies o llibres.

A la vista de totes aquestes dades podem pensar que anar a cal notari a l’Edat Mitjana era un fet habitual, però en cap cas hem de creure que era una cosa trivial; al contrari, els homes i dones dels segles medievals, quan anaven a cal notari sabien que hi anaven per tancar un negoci important i cabdal per les seves vides. La prova està en que en un sol llibre notarial que conté documents d’uns pocs anys hi trobem milers de referències, a vegades, dia per dia. Així succeeix amb el primer protocol notarial de Vic dels anys 1230-1233 en el que hi ha 3.308 contractes. Entre tots destaquen 815 instruments de deute o debitoris, referències de que algú  no va poder pagar al seu moment i ho va deixar a deure. Quan d’aquí a 100 anys s’accedirà a la documentació notarial generada l’any 2013 –la llei diu que ha de passar una centúria per poder consultar aquests documents- també hi haurà molts debitoris, poques hipoteques i vendes de pisos i alguna creació d’empresa. Serà el reflex del món que vivim, tal com ho són els llibres notarials medievals, espill del context en el que es van generar.

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. UB

IRCVM

De santa Eulàlia a la Mercè: una llegenda mercedària

dilluns, 23/09/2013

Diu la llegenda que, vers la segona dècada del segle XIII, un home de nom Pere Nolasc, conegut a la ciutat de Barcelona per les seves activitats en favor de la redempció de captius, va tenir una visió i va experimentar una revelació interior. Arran d’aquesta experiència extraordinària, i amb el suport del rei Jaume I i del seu capellà, el futur dominicà Ramon de Penyafort, (després que ambdós haguessin tingut la mateixa experiència visionària), fundà, el 10 d’agost de 1218, l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, durant el curs d’una cerimònia a la catedral de Barcelona, davant del bisbe i dels Consellers de la ciutat.

Sepulcre de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona, s. XIV

Avui sabem que aquesta llegenda és l’elaboració tardana, ja al segle XV i en forma de “mite dels origens”, de la història del naixement d’un ordre caritatiu a la ciutat de Barcelona durant la primera meitat del segle XIII sota el patronat de santa Eulàlia. La realitat però, s’assembla a la de molts moviments espirituals de l’edat mitjana, al darrere de la fundació, femenina o masculina, dels quals, trobem l’existència de comunitats anteriors i informals, de vegades molt petites, o fins i tot simplement el desig de portar una vida diferent compartit per una, dues o més persones, no sempre visibles a les fonts. Només posteriorment, amb la transformació d’aquestes comunitats en veritables institucions de signe divers (beguinatges, branques terceres d’un ordre, ordres caritatius o convents mendicants), aquestes figures primitives apareixen, de vegades més s’intueixen que es visibilitzen, entre les boires, sempre un tant mítiques, de la història del començament.

Segons ha mostrat Brodman, qui ha estudiat magníficament allò que ell mateix anomena la “faula” mercedària, des de la perspectiva històrica del segle XIII, la llegenda fundacional de la Mercè i la cerimònia catredalícia de 1218 cau pel seu propi pes si s’analitza la documentació referent a les primeres activitats de Pere Nolasc. Des del punt de vista cronològic, no hi ha documentació fiable anterior a 1230, quan, pel que sembla, en el marc de l’ofensiva contra les Balears, trobem “fra Pere” recaptant almoines per a l’alliberament dels captius. Des del punt de vista dels continguts, no sembla que es pugui demostrar cap contacte el 1218 entre Jaume I, un nen de deu anys aleshores, Ramon de Penyafort, que encara no havia entrat a l’ordre dominicà, i el laic Pere Nolasc. D’altra banda, quan el rei Jaume, bastant després, prestà atenció a aquest acaptador d’almoines i a la seva comunitat, ho feu sense excessiu èmfasi i amb menys generositat que la que mostrava amb altres ordres, atorgant-li només algunes terres i protecció als seus viatges de redempció. Així doncs, sembla clar que la cerimònia a la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de 1218 es mou exclussivament al terreny del mite i es correspon amb els origens volguts per a l’ordre en una etapa posterior.

Planta del convent de la Mercè (1858), Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona

Els veritables origens de la primera comunitat mercedària ens apropen de manera molt més directa a l’ambient espiritual de la ciutat a començaments del segle XIII i al nou protagonisme de laiques i laics als moviments religiosos. Un fet que, sabem, va ser acollit per l’Església a tot l’Occident com una novetat sorprenent, en general vista de forma posistiva, i només sota sospita de manera progressiva, amb la imposició final de diversos processos d’institucionalització i control. El 1230, la data del primer document fiable segons Brodman, “frater Petrus” (Pere Nolasc) rebia en un testament 100 sous per al rescat de captius i el 1231, Ramon Rovira li pagava la meitat del promès en aquell testament tot referint-se a ell com “questor et custos helemosinarum captivorum”; el 1233 li van ser cedides terres a Mallorca al seu soci fra Juan de Laes; el 1234 Pere es anomenat commendator hospitalis captivorum Barchinona i dirigeix ja en aquesta data, l’hospital que ha construït Ramon de Plegamans per a ell i els seus frares enllà de la muralla de mar. El fet que el fundador de la Mercè sigui anomenat “frare” l’any 1230, “acaptador d’almoina” l’any següent i que a la seva comunitat se li lliurin terres a Mallorca el 1233, indica que d’alguna manera formava part, ja aleshores, d’una germandat religiosa dedicada a la redempció dels captius. És gairebé segur que aquesta germandat hauria donat les seves primeres passes a l’època de la campanya de Jaume I contra Mallorca el 1229, i hauria continuat activa com a comunitat informal durant els anys següents, cobrant prou força com perquè, en reconeixement de la seva tasca redemptora, li fossin cedides terres a Barcelona, Girona i Mallorca per part de diverses persones, entre d’altres, un hospital a Barcelona que esdevindria amb el temps la casa mare. El 1235, la germandat va ser reconeguda pel papa com a comunitat de frares, a la qual va atorgar la regla de sant Agustí en una butlla que esmenta l’hospital de Barcelona com “Casa de Santa Eulàlia”. És d’aquí que l’ordre rebé el seu nom i el seu patronatge originals: els frares de la Casa de Santa Eulàlia de Barcelona de l’Almoina(Mercè) dels Captius, subratllant el prestigi del qual gaudia a la Barcelona del segle XIII la santa de la catedral. Tot i així, al llarg del seu primer segle d’existència, les denominacions més comunes per les quals serà coneguda la fundació de Pere Nolasc seran: “Ordre dels captius”, “Frares de l’almoina (o de la Mercè)” i “Ordre de Santa Maria de l’Almoina (o de la Mercè)”. És precisament aquesta darrera denominació la que ens fa conèixer la segona i definitiva patrona de l’ordre: la Verge de la Mercè.

Fins a quin punt podem suposar que Pere, i potser algun company seu, duien a terme les seves activitats a la ciutat de Barcelona abans de 1230 (1229)? Res permet d’afirmar-ho, però sí sabem que, en molts casos, les activitats caritatives dels laics immersos en l’esperit pauperístic de les ciutats de principis del segle XIII només es fan progressivament visibles pels historiadors a mesura que, d’una manera o d’una altra, prenen forma institucional, i no és impossible que el vel de l’hagiografia i el mite amagui i ensenyi, alhora que falseja, una realitat de finals de la segona dècada del segle XIII, que acaba per esmunyir-se per les esquerdes de la construcció de la “faula”. És per aquest motiu que no podem descartar plenament l’existència a la ciutat, durant els anys vint del segle, de l’activitat redemptora, o simplement caritativa, de laics implicats individualment en tasques solidàries, i entre ells, tal vegada, Pere Nolasc. Tanmateix, sabem del cert que a partir de 1230 aquests “redemptors” formaven part d’una comunitat informal i que, a partir de 1235 s’institucionalitzaren ràpidament en forma d’ordre caritatiu, tot clericalitzant-se progressivament al llarg de la segona meitat del segle XIII, la qual cosa es traduí en un profund conflicte intern a cavall dels segles XIII i XIV; també sabem que, ja al XIV, l’ordre va començar a despertar l’interès del poder, sempre amatent a penetrar els moviments que esdevenen populars.

No és casual que sigui en ple segle XIV que haguem de situar l’elaboració de la llegenda fundacional de l’ordre per part de la corona, durant els regnats de Jaume II (1291-1327) i, sobretot, de Pere III (1336-1387). La llegenda comença a dibuixar-se als documents de 1309 i 1310 en els quals el rei Jaume II diu que l’ordre “fou iniciat pels seus predecessors”, o que el seu avi, el rei Jaume I, “establí l’ordre de la mercè dels captius”. Per la seva banda, Pere III anà molt més lluny, el seu programa polític passava no només per reforçar l’ordre de la Mercè davant de l’ordre redemptor dels trinitaris, sinó per equiparar-lo en privilegis als ordres mendicants i, especialment, per situar homes de la seva confiança al capdavant de les comendes i per reclutar agents reials (capellans reials, consellers, etc…) entre les files dels mercedaris. Al cor d’aquesta estratègia política es troba, així, el discurs d’una relació privilegiada entre la dinastia catalano-aragonesa i l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, que neix de manera definitiva en situar la seva fundació reial el 1218.

Blanca Garí

Projecte CLAUSTRA

IRCVM

 

Deixem-nos de tantes càbales i parlem de la Càbala

dilluns, 22/07/2013

La idea d’aquest post va sorgir quan a l’aparador d’una tenda de figures de sants, cartes del tarot, espelmes de diferents colors i condicions, medalles, rosaris, collarets i estrelles de David -vaja, en podríem dir una tenda d’articles màgics-, els meus ulls es van fixar en un dels llibres exposats entre dues espelmes: la Cábala.

Potser no tothom té la tendència a confondre el terme càbala i Càbala, però per tal de deixar-ho clar no hi sobrarà pas una breu explicació. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, de les diferents accepcions de la paraula càbala en podem treure que és també “un conjunt d’intrigues, càlculs i suposicions fetes per endevinar alguna cosa”. Bé, ja ho hem entès, ara seguim el consell que ens dóna el títol d’aquest post i deixem-nos, doncs, de tantes cabòries de parlar d’un tema que embolica que fa fort.

Com hem vist en la definició, parlar d’una càbala equival a parlar d’intrigues endevinatòries, alguna cosa així com ocultisme. Però segons el mateix diccionari, la Càbala en el judaisme no és res més que la “interpretació teosòfica de certs elements de la tradició religiosa jueva, sorgida entre els rabins jueus medievals”. Càbala, en hebreu qabbalà, és un mot que sorgeix de l’arrel q.b.l. i que segons la forma en què es mostra la nostra paraula, dóna derivats a significats com estar oposat, o ser acceptat. Podrem definir-la doncs com la doctrina acceptada o com la tradició oral rebuda a través d’una llarga cadena de mestre a deixeble.

Fins aquí ja portem un seguit de definicions que no fan res més que afegir termes i nous sentits: intrigues endevinatòries, ocultisme, interpretació teosòfica, tradició acceptada… però tot això com es lliga? Bé, per si la confusió no és prou elevada, potser que busquem alguna notícia a través dels cercadors d’internet, tal vegada ens serviria per aclarir què és realment la Càbala. Doncs no! És gràcies a aquesta última opció de cerca i a l’anècdota de l’aparador de la tenda que s’ha posat al títol del post d’avui: “deixem-nos de tantes càbales”. Ara ho veureu. Què diu el Google si escrivim “cabala”? A part de la Viquipèdia i d’algunes altres pàgines decents amb cara i ulls, podem observar, per exemple, alguns dels primers resultats que apareixen com la pàgina de “Pétalos de luz”, de “Tarot Cábala”, de “Cábala negra”, “Madonna”, de “la Cábala nos mejora la vida”, etcètera, etcètera… La meitat de les cerques són d’endevinació, cursets, sectes … vaja, una colla de supersticiosos. “Cabalá para principiantes”: una forma de fer una drecera que no ens durà enlloc, tot i les bones intencions (se suposa). No és envà que els rabins medievals permetien estudiar-la a partir dels 40 anys d’edat. Molta gent que ja ha arribat a aquesta edat en el nostre món occidental i interessats d’aprendre i de saber què és la Càbala, però que alhora són aliens al judaisme i que es troben en un estat intel·lectual i de raonament prou satisfactoris, creuen que poden arribar a estudiar la globalitat de la Càbala, perquè clar, ja han arribat a l’edat permesa. Però no ens enganyem! Manca el bagatge! Si els rabins van fixar aquesta edat no va ser que el nostre cervell canvia de xip justament en el dia del citat aniversari, sinó que va ser fixada tenint en compte les altres llargues etapes formatives de l’estudiant jueu. Des de ben petit amb l’aprenentatge de l’alefbet, la lectura i memorització de la Torà i el Tanakh, els Midraixim, la Mixnà, el Talmud… i una vegada esdevenies expert en tot això (siguem francs, només hi arribaven una minoria dels membres de la comunitat i que també arribaven a ser rabins), al voltant dels quaranta anys ja podies iniciar-te en el món de la Càbala. Intencionadament he subratllat la paraula “rabins” a la definició que dóna l’IEC, perquè no era cosa de tots, sinó d’un petit cercle d’erudits.

En efecte, en aquesta “googleig” hem vist que bona part de la gent que s’interessa pel tema s’ha desviat del sentit més ampli de la Càbala i s’han quedat només amb la part que té relació amb l’ocultisme, que de fet és un dels termes emprats en la definició de -càbala- en el diccionari del IEC. Així que ja va essent hora que deixem tanta definició i presumptes mestres cabalístics online a una banda, i definim ben breument en què consisteix la Càbala.

Gershom Sholem (1897-1982)

Per tal de no convertir-me en un altre “fals predicador” susceptible d’aparèixer en un bloc que parli dels “pseudocabalistes” d’avui que justament acabo d’emfatitzar, exposaré les principals idees que han suggerit investigadors de confiança (entre d’altres Gerschom Scholem i Moshe Idel) per tal que hi penseu a la propera vegada que veieu aparadors o anuncis cabalístics i com un joc del diari, trobar les diferències entre les càbales i la Càbala.

És a les obres d’aquests investigadors on primer s’hauria d’acudir per començar a fer-se una idea i a saber què és la Càbala (i vull distingir aquí entre les idees de “saber” i la d’“aprendre a ser cabalista en una setmana”, que això també és important). La Càbala és el terme que engloba tant la mística jueva com els ensenyaments esotèrics i teosòfics del judaisme que parteix ja de la fi de l’època del segon Temple de Jerusalem (època en què el jueus estaven estretament relacionats primer amb els grecs i després amb els cristians), però que agafaren cos a partir del segle XII i s’anaren desenvolupament bàsicament a Provença, la Península Ibèrica (important va ser el cercle cabalístic de Girona amb Mosé ben Nakhman -Nakhmànides-) i després de l’Edat Mitjana tingué altres focus com Safed, d’on apareixé el gran cabalista Isaac Lúria.

S’accepta que la Càbala és mística no des del punt de vista que la intenció final és la comunió amb Déu i l’aniquilació de l’individu, sinó pel fet que busca la comprensió de Déu i de la creació, impossible d’entendre’ls pel raonament però sí per mitjà de la contemplació i de la il·luminació a través de la Torà (és a dir, de la revelació), així que intuïció i tradició es donen la mà (és la Càbala especulativa). És l’intent de transformar la Llei escrita, la Torà, en les lleis internes que regulen l’univers. El judaisme es convertirà, doncs, en un sistema de símbols místics, que reflectiran els misteris de Déu i de l’univers, sistema que els cabalistes provaran d’entendre per mitjà de diferents mecanismes. Quant a la Càbala com a teosofia busca atènyer el coneixement de la divinitat i desvetllar els misteris de l’oculta vida de Déu, la relació entre la vida divina i entre la vida humana i de la creació. En canvi, la part més oculta i màgica (la Càbala pràctica), i que pel que sembla és només la part de la Càbala que ha cridat més l’atenció a tots els grups que hem dit més amunt, és la part esotèrica de la Llei oral (quan va ser escrita va rebre el nom de Mixnà), que també té un lloc en la Càbala, però lluny dels diferents grups sectaris d’avui en dia.

Jordi Casals

ARDIT Cultures Medievals