Arxiu del mes: juny 2015

La Magna Carta: De nen malaltís a paladí poderós

dilluns, 15/06/2015

(English version follows)

El món celebra avui, 15 de juny, el 800 aniversari de la Magna Carta,

Derek Taylor examina la llarga vida d’aquest document i ens descobreix

que no sempre ha estat un far de llibertat i justícia.

El rei Joan de cacera

El rei Joan d’Anglaterra, 1167-1216. De Rege Johanne, (1300-1400), MS Cott. Claud DII, folio 116, British Library.

Allà pel 1215, a la Magna Carta li passava com a molts nadons nascuts a l’Edat Mitjana: les seves probabilitats de supervivència eren minses. Era un nen malaltís amb pares abusius. Aquells que l’havien concebuda – el rei Joan i els barons – la van abandonar en el termini de tres mesos per girar-se els uns contra dels altres. El Papa va arribar a declarar-la morta i a excomunicar a qualsevol que tractés de reviure-la.

La mateixa Magna Carta semblava mal equipada per a una vida llarga i saludable. La majoria de les seves 63 clàusules estaven esquitxades d’argot feudal –“amercement” [sanció pecuniària], “trithings” [jurisdicció administrativa], “halberget” [tipus de teixit medieval, problablement de llana]–, paraules que difícilment podrien ressonar a través dels segles. Fins i tot quan ens trobem amb alguna línia que podria fer-nos bategar el cor, els historiadors intervenen tot abocant una galleda d’aigua freda sobre el nostre entusiasme. Prenguem la més famosa de les seves clàusules, la número 39:

Cap home lliure serà capturat o empresonat o privat dels seus drets o possessions, o proscrit o exiliat, ni privat de la seva posició de cap altra manera, ni tampoc procedirem [Nós, el rei] per la força contra ell, ni enviarem a d’altres a fer-ho, excepte pel judici legítim dels seus parells o per la llei de la terra.”

El rei Joan s'enfronta als barons durant la signatura de la Magna Carta

El rei Joan concedint la Magna Carta, Ernest Normand, 1900

Són paraules colpidores, però hem de tenir en compte que aquests meravellosos privilegis s’aplicaven únicament als “homes lliures”. Al 1215, aquest era un grup petit i específic que incloïa al voltant del 25% de la població masculina i del qual les dones estaven totalment excloses. Ens trobem, doncs, al davant d’un document on els homes de classe alta miraven de protegir-se ells mateixos.

Però què passa amb, excepte pel judici legítim dels seus parells? Es tracta del judici amb jurat, cert? En realitat no. Simplement es refereix a una forma de resoldre els casos legals al segle XIII, quan no quedava clar quin tribunal en tenia la jurisdicció.

Llavors, on radica la veritable importància de la Magna Carta? Doncs bé, no era un nen totalment malaltís. Tenia un cor robust que l’ajudaria a seguir vivint.

En primer lloc, la Carta mostrava que fins i tot un rei havia d’obeir la llei. La Magna Carta no ho explicita, però moltes de les seves clàusules exemplifiquen aquest principi sagrat en acció. A més, també trobem una altra joia enterrada a la Clàusula 39. Oblidem-nos per un moment de la seva aplicació molt limitada, s’hi establia per principi un tresor legal: el càstig arbitrari és il·legítim.

Però la Magna Carta no acabava pas aquí, sinó que era, i enacara és, un ésser viu. Es va tornar a promulgar moltes vegades durant els seus primers segles de vida. Cada vegada que un rei anglès s’enfrontava a una rebel·lió, o necessitava recaptar diners en efectiu, es veia obligat a fer concessions, i aquestes s’incorporaven sovint a una Magna Carta reescrita.

Alguns dels canvis van ser de llarg abast. Al 1354, la clàusula 39 –que es limitava a uns pocs homes lliures–es va ampliar perquè digués: “cap home, qualsevol que sigui el seu patrimoni o condició” no serà castigat, “excepte per mitjà del degut procés legal”. Tot i que al segle XIV era encara impensable que les dones s’incloguessin en aquesta categoria, ens trobem aquí al camí cap a l’establiment d’una defensa universal contra la tirania.

Després, al segle XVII, la Magna Carta va donar un altre salt endavant, aquest cop gairebé per accident. Durant el ferotge xoc entre la corona i el parlament anglès, l’oposició necessitava un arma d’importància gairebé bíblica per combatre la reclamació del rei segons la qual Déu li havia concedit poders absoluts. El gran jurista Sir Edward Coke va pensar que l’havia trobada a la Magna Carta, doncs creia que el judici amb jurat i l’habeas corpus ja s’estipulaven al document original. Avui sabem que s’equivocava, però no importa pas, perquè els comentaris de Coke sobre la Magna Carta van ser una inspiració per a aquells que lluitaven per la llibertat i la justícia, no només a Anglaterra sinó a les noves colònies, que esdevindrien els Estats Units d’Amèrica.

Quan a finals del segle XVIII els nous americans van aconseguir la independència i necessitaven definir els drets dels ciutadans de la seva nació, van recórrer a la Magna Carta. La Cinquena Esmena de la Constitució americana estableix que: “… ningú no podrà ser privat de la vida, llibertat o propietat sense el degut procés legal“, gairebé una cita directa de la Magna Carta de 1354. Per haver servit d’inspiració als pares fundadors dels Estats Units, la Magna Carta ha estat citada no menys de 900 vegades als tribunals nord-americans. L’exemple més famós va ser quan el president Bill Clinton es va enfrontar a un càrrec d’assetjament sexual i el jutge va citar la Magna Carta per revocar l’afirmació de Clinton segons la qual ell no havia de ser jutjat mentre durés el seu mandat a la Casa Blanca.

magna carta comp 0962292 (1)La influència de la Magna Carta s’ha estès avui dia per tots els continents. A mesura que l’Imperi Britànic es va anar trencant en temps més recents, els nous països independents van fundar els seus sistemes jurídics en base a la llei comuna anglesa. Canadà, Austràlia i l’Índia, per exemple, tots reconeixen la inspiració de la Magna Carta en les seves constitucions. Potser els llocs més sorprenents on trobem la Magna Carta són Alemanya i Japó, dos païssos que van patir directament governs autoritaris durant la Segona Guerra Mundial, i als quals la Magna Carta s’ensenya ara a les escoles.

Però el llegat més important de la Magna Carta radica en aquestes quatre simples síl·labes: “procés degut”, les paraules utilitzades per primera vegada a la Magna Carta de 1354. Avui, no passa un segon sense que algú en algun lloc del món utilitzi aquesta frase per desafiar al seu cap quan amenaça amb acomiadar-lo, per queixar-se dels buròcrates manefles, o per oposar-se a una multa d’aparcament.

De defensora dels privilegis d’un grapat d’aristòcrates anglesos medievals, al sant i senya mundial de l’equitat i la justícia, la Magna Carta ha recorregut un camí extraordinari.

(El llibre de Derek Taylor Magna Carta in 20 Places ha estat publicat per The History Press i està disponible a www.amazon.es)

 

Derek J. Taylor

Traducció al català: Delfi I. Nieto-Isabel


As the world celebrates the 800th anniversary of Magna Carta on June 15th,

Derek Taylor examines the Great Charter’s long life and finds it’s not always been a beacon of freedom and justice.

King John hunting

King John of England, 1167-1216. Illuminated manuscript, De Rege Johanne, 1300-1400. MS Cott. Claud DII, folio 116, British Library.

Back in 1215, Magna Carta was like many a new-born in the Middle Ages: the odds were stacked against its survival. It was a sickly baby with abusive parents. Those who’d conceived it – King John and the barons – abandoned it within three months, and turned to attack each other. The Pope even declared it dead and excommunicated anyone who tried to revive it.

Magna Carta itself looked ill-equipped for a long and healthy life. Most of its 63 clauses were peppered with feudal jargon – ‘amercement’, ‘trithings’, ‘halberget’, hardly words to echo down the ages. And even when we do stumble on a few lines to make our hearts leap, historians step in and pour cold water on our enthusiasm. Take the most famous of its clauses, no. 39:

No free man shall be seized or imprisoned, or stripped of his rights or possessions, or outlawed or exiled, or deprived of his standing in any other way, nor will we [i.e. the king] proceed with force against him, or send others to do so, except by the lawful judgement of his equals or by the law of the land.’

King John faces the barons at the sealing of Magna Carta

King John faces the barons at the sealing of Magna Carta, Ernest Normand, 1900

Stirring stuff. But note, these wonderful privileges applied only to ‘free men.’ In 1215, this was a small, specific group of around 25% of the male population. Women were entirely excluded. It’s upper class men looking after themselves.

But what about ‘except by the lawful judgement of his equals’? Trial by jury, surely? Actually, no. It just refers to a way of settling legal cases in the thirteenth century when it wasn’t clear which court had jurisdiction.

So where does the true importance of Magna Carta lie? Well, it wasn’t an entirely sickly child. It had a sturdy heart that would help it live on.

First, the Charter showed that even a king must obey the law. Magna Carta doesn’t spell this out. But many of its clauses are examples of this hallowed principle at work. And too there’s another jewel, buried in Clause 39 itself. Forget for a moment its very limited application. A legal treasure was established in principle: arbitrary punishment is wrong.

But Magna Carta wasn’t finished there. It was – and still is – a living thing.

It was re-issued many times during the first centuries of its life. Whenever an English king faced revolt, or needed to raise cash, he’d be forced to make concessions. And they were often incorporated into a rewritten Magna Carta.

Some of the changes were far-reaching. In 1354, clause 39 – which had been limited to a few free men – was expanded to read: ‘no man, of whatever estate or condition he may be’ shall be punished ‘except by due process of law’. And if we accept that in the fourteenth century it was still unthinkable that women would be included, then we’re on the way to establishing a universal defence against tyranny.

Then, in the seventeenth century, Magna Carta took another leap forward – this time almost by accident. During the mighty clash between the English crown and parliament, the opposition needed a weapon of almost biblical importance to combat the king’s claim that he had absolute power given him by God. The great jurist, Sir Edward Coke thought he’d found it in Magna Carta. He believed that trial by jury and habeas corpus had been granted in the original document. We now know he was mistaken. But it didn’t matter.

Coke’s commentaries on the Great Charter became the inspiration for those fighting for freedom and justice, not only in England but in the new colonies which were to become the United States of America.

When in the late eighteenth century the new Americans had won their independence and needed to define the rights of their nation’s citizens, they turned to Magna Carta. The Fifth Amendment of the Bill of Rights states: …no person shall be deprived of life, liberty, or property without due process of law. Almost a direct quote from the 1354 Magna Carta. And because the Great Charter was the inspiration for America’s founding fathers, it’s been cited no fewer than 900 times in American courts. The most famous instance was when President Bill Clinton faced a sexual harassment charge, and the judge quoted Magna Carta to overturn Clinton’s claim that he should not face trial while in office at the White House.

magna carta comp 0962292 (1)The Great Charter’s influence today has spread to every continent. As the British Empire broke up during more recent times, the newly independent countries founded their legal systems on English common law. Canada, Australia and India, for example, all acknowledge the inspiration of Magna Carta in their constitutions.

And perhaps the most surprising places for the Great Charter to turn up is in Germany and Japan – two countries which directly suffered authoritarian governments during the Second World War, and where Magna Carta is now taught in schools.

But the Great Charter’s most potent legacy lies in these three simple syllables: ‘due process’ – the words first used in the 1354 Magna Carta. Today barely a second goes by but that someone somewhere on earth isn’t using this phrase to challenge their boss when he threatens to fire them, to complain about an over-officious bureaucrat, or to object to a parking fine.

From defender of the privileges of a handful of English medieval aristocrats, to the world’s watchword of fairness and justice, Magna Carta has trodden an extraordinary road.

(Derek Taylor’s book Magna Carta in 20 Places is published by The History Press and is available from www.amazon.es)

Derek J. Taylor

El saqueig de Roma pels vàndals de Genseric (455)

dilluns, 1/06/2015

Tal dia com avui –2 de juny– de fa 1560 anys, Roma patí un saqueig sistemàtic per part dels vàndals del rei Genseric. Certament, no era el primer cop que els bàrbars travessaven les seves muralles: el 390 a.n.e., els celtes de Brennus ja havien profanat l’espai sagrat d’una ciutat en expansió; vuit segles més tard, el 410, els arribà el torn dels visigots d’Alaric en un episodi que commocionà el món romà tot destruint el mite de l’eternitat de l’Imperi. I quan encara ressonaven arreu els laments per un esdeveniment tant terrible, el monarca d’un incipient regne germànic encapçalà una audaç expedició que entrà sense resistència a l’ancestral capital imperial. Com pogué dur a terme una acció com aquesta amb tanta facilitat? I encara, quines raons tenia per fer-ho?

Els vàndals havien creuat el Rin gelat el 406 juntament amb alans i sueus. Assolaren les Gàl·lies durant tres anys per entrar tot seguit a Hispània, on romangueren fins el 429, moment en què travessaren l’Estret de Gibraltar atrets per la proverbial riquesa de les terres africanes. Sota el lideratge de Genseric, es dirigiren cap a l’oest i conqueriren les ciutats de les antigues províncies romanes d’Àfrica Proconsular i Bizacena constituint el 439 el reialme de Cartago. Capturà la flota imperial allí ancorada i la convertí en l’instrument fonamental del seu control sobre la Mediterrània occidental; fou llavors que el port cartaginès esdevingué la base d’operacions d’una armada vàndala que efectuà constants operacions piràtiques per Hispània, Itàlia o Grècia. És en aquest context que Genseric optà per realitzar una acció a gran escala que li proporcionés glòria i botí; i l’objectiu escollit fou la joia de la corona.

Roma es trobava en un moment força delicat. Instigat per l’intrigant patrici Petroni Màxim, l’emperador Valentinià III havia assassinat el 22 de setembre del 454 amb les seves pròpies mans Aeci, magister militum i general en cap dels exèrcits romans; de fet, havia eliminat l’únic home amb autoritat i capacitat suficients per defensar el que restava de l’Imperi d’Occident. A més, poc mesos després, el 16 de març del 455, el propi emperador queia sota les espases de dos guardaespatlles del difunt general que també havien estat convençuts per Màxim. No ens ha d’estranyar pas que el patrici es proclamés emperador al dia següent de la mort de Valentinià; ni tampoc que obligués la seva vídua Licínia Eudòxia a casar-se amb ell per tal de legitimar l’accés a la porpra i esposés l’òrfena Eudòcia amb el seu fill Pal·ladi.

Aquesta conjuntura obrí les portes a la intervenció vàndala, doncs Genseric considerà que el tractat subscrit amb Valentinià havia estat invalidat per la seva mort. Com sigui que aquest tractat incloïa l’acord nupcial entre Eudòcia i Huneric, fill del rei germànic, Genseric jutjà que s’havia incorregut en un greuge que podia constituir el casus belli necessari per justificar una acció ofensiva. Fins i tot el cronista sirià Malcus apunta que Licínia Eudòxia s’adreçà al rei vàndal oferint-li la corona, com Honòria s’havia adreçat a Àtila uns anys abans propiciant la seva intervenció; encara que no sembla que necessités cap invitació. I així fou que, dos mesos després de la proclamació de Petroni, arribà a Roma el rumor que una esquadra havia salpat de Cartago rumb a Roma. El pànic s’estengué per la ciutat i molts dels seus habitants fugiren aterrits per l’imminent arribada d’una altra marea d’invasors. L’emperador no emprengué cap acció destinada a la defensa urbana, ans al contrari: mancat de tropes i sense esperances de rebre reforços, fugí ell també de l’Vrbs. Però, just quan havia traspassat les portes, la seva guàrdia l’abandonà i una multitud embogida el reconegué i el lapidà, esquarterant el seu cos i llençant-lo al Tíber en venjança per la seva covardia. En aquells moments, la flota ja havia ancorat a Òstia i les tropes vàndales i maures de Genseric es dirigiren cap a la capital.

El saqueig de Roma per part de Genseric, de Karl Pavlovič Brjullov (1836)

El saqueig de Roma per part de Genseric, de Karl Pavlovič Brjullov (1836)

Sense emperador ni soldats, els romans confiaren la seva sort al seu bisbe Lleó –anomenat Magne– perquè els protegís del perill que s’apropava. Nogensmenys, un any abans, els havia estalviat la ira d’Àtila en una ambaixada que evidenciava tant l’ascendent de la jerarquia eclesiàstica com la ineficàcia i el descrèdit de l’autoritat civil. Ara, Lleó havia de representar de nou Roma i provar de salvar-la altre cop. Segons informa Víctor de Tunnuna, el prelat romà s’entrevistà amb el monarca germànic i aconseguí d’ell que els seus soldats s’abstinguessin d’assassinar o violar els seus habitants, de torturar-los per descobrir fortunes amagades, de destruir edificis públics i privats i respectar les esglésies a canvi de saquejar la ciutat lliurement durant dues setmanes; i hom diria que Genseric respectà la paraula donada. Però Lleó degué oblidar d’incloure la captura de ciutadans en els termes de l’acord, perquè tenim notícia que desembarcaren a Àfrica l’emperadriu Licinia Eudòxia i les seves filles Placídia i Eudòcia –que es casaria finalment amb Huneric– i Gaudenci, fill d’Aeci, juntament amb milers de captius romans a qui només la caritat de Deogratias, bisbe de Cartago, rescataria de l’esclavitud a un preu elevadíssim.

Com es desenvolupà el saqueig, llavors? Genseric entrà a Roma el 2 de juny del 455 i, certament, hi restà dues setmanes, període en el qual els vàndals i els seus aliats maures organitzaren un pillatge sistemàtic de la ciutat mentre el seu sobirà s’allotjava a les residències del Palatí. Acostumats a la pirateria i organitzats en companyies, els invasors rapinyaren tot allò de valor que pogueren trobar: el tresor imperial –incloent-hi la Menorah, el canelobre sagrat de set braços dut per Titus del Temple de Salomó quatre segles enrere–, tot l’or, la plata i les joies que aplegaren i una bona quantitat d’estàtues que anaren a parar al fons del mar de camí de tornada a Àfrica; fins i tot s’arrencaren les teules de bronze daurat que adornaven el sostre del temple de Júpiter Capitolí, com ens informa Procopi de Cesarea. Tot plegat es conduí fins a la costa, on s’encabí en les naus i s’inicià un plàcid viatge de retorn. A l’arribada a Cartago, el magnífic botí obtingut enlluernà els súbdits del rei germànic alhora que l’eco de la seva gesta avergonyia Ravenna i Constantinoble als ulls del món. Genseric havia aconseguit fer-se un nom a la Mediterrània i, en pocs anys, estengué el seu regne vers Líbia, Mauritània, les Illes Balears, Còrsega i Sardenya tot controlant la Mediterrània gràcies a la seva poderosa armada. A tot això, la venjança pel saqueig de Roma restava pendent, i, en la darrera empresa conjunta dels imperis d’Orient i d’Occident, un immensa flota d’invasió –es parla de 1.000 vaixells– aparegué davant del litoral africà. Semblava que els vents bufaven a favor dels romans, però l’astúcia de Genseric i també la fortuna invertiren la situació i els vàndals reeixiren a derrotar i pràcticament destruir l’esquadra romana el 468 al Cap Bon. Eren tantes les esperances dipositades en aquesta operació i tan grans les pèrdues infligides que, el 474, l’emperador Zenó signà un tractat de pau en virtut del qual reconeixia els drets de Genseric sobre els territoris conquerits. Una victòria que se sumava al prestigi aconseguit amb l’ocupació i espoli de la ciutat d’August i que feu perdurar el seu nom en la Història.

A mode d’epíleg, caldria afegir una reflexió sobre el terme “vandalisme”, que actualment associem amb una conducta salvatge vers les persones i les propietats, en especial amb la destrucció de monuments. Aquesta accepció del terme fou emprada per primer cop per Gregori, bisbe de Blois, en un informe enviat a la Convenció Republicana el 1794: fins aleshores, no tenim constància del seu ús amb el significat que ara li atorguem. Ni les fonts tardoantigues ni les cròniques o els passionaris medievals els consideren especialment ferotges en relació a d’altres pobles germànics que també assolaren el món romà: Agustí d’Hipona opina que són menys nocius que els heretges donatistes –i recordem que els bàrbars eren arrians o pagans, en aquell moment–; Salvià de Marsella fins i tot els troba virtuts, com la solidaritat tribal, la justícia social o la castedat; per a Gregori de Tours, en fi, no hi ha gaire diferència entre els vàndals i els odiats visigots. Pel que sembla, als ulls dels contemporanis, no eren pitjors que qualsevol altre invasor, i la destrucció de monuments clàssics tampoc els era exclusiva. Quina podria ser, doncs, la raó d’aquesta mala fama atribuïda precisament a la gens Wandalorum per la historiografia occidental a partir del segle XVIII? És molt difícil de discernir. Hom podria adduir la persecució en el seu regne de l’Església catòlica, institució bàsica en la conformació d’Europa i del seu ideari col·lectiu, o el fet que els vàndals no constituïren la llavor de cap nació europea posterior, com els francs o els visigots. Però cap d’aquestes propostes justifica plenament la manca de raons concretes per imputar-los una ferocitas superior a la resta de bàrbars que devastaren l’Imperi en el segle V.

 

Illustrated History of the Roman Empire (“History of the Vandals”, per Brian Adam)

http://www.roman-empire.net/articles/article-016.html

 

De Imperatoribus Romanis (“Petronius Maximus”, per Ralph W. Mathisen)

http://www.roman-emperors.org/petmax.htm

Pere Maymó i Capdevila

GRAT (Grup de Recerques en Antiguitat Tardana)

IRCVM (Institut de Recerques en Cultures Medievals)

Universitat de Barcelona