Arxiu del mes: novembre 2014

Quan els medievalistes conspiren: III Jornades de Networking

dimarts, 25/11/2014

La xarxa és un concepte molt integrat a la vida quotidiana del segle XXI. Cada cop més treballem en xarxa, pensem en xarxa, escrivim en xarxa, viatgem en xarxa. En definitiva, vivim essent part d’un gran nombre de connexions i relacions. A l’Associació Ardit Cultures Medievals no volíem ser menys, i per això van tenir lloc el divendres passat (21 de novembre de 2014) les III Jornades ARDIT de Networking en Recerca Interdisciplinària. Una jornada per reivindicar i fomentar la xarxa i el treball en comú. Durant tot el dia, diferents estudiants del màster en cultures medievals, alguns socis i sòcies i també amics i amigues van intervenir per explicar als companys i assistents el procés de les seves recerques, l’estat en què es troben i les intencions de treball futur o bé els interessos. Tot en matèria del medievalisme predoctoral.

 

Si hi ha una paraula que podria aglutinar el conjunt d’intervencions, aquesta és la multidisciplinarietat. Vam gaudir de projectes i idees a mig camí entre l’arquitectura i l’arqueologia, projectes entre la filosofia i la filologia, projectes sobre el llenguatge de la pau i la guerra, recerques purament metodològiques, aproximacions històriques des de la pedagogia medieval… Però potser el més important de les Jornades van ser les reflexions i debats que van sorgir arrel de les molt diverses intervencions. I és que amb l’objectiu de crear xarxa i generar propostes noves de treball i punts en comú, enguany es va ampliar notablement respecte els anys anteriors el temps proposat de debat i intervencions. Va ser en aquests espais oberts de debat on van sorgir tots els punts en comú, les possibilitats clares de treball conjunt i les idees que, sens dubte, seguidament marcaran les pautes de les activitats d’Ardit. Al llarg de tota la jornada es van fer evidents diversos punts d’interès comú. La metodologia històrica, per exemple, fou un tema recurrent en les recerques de molts dels assistents. Es va observar que hi havia un interès comú per la utilitat de les eines que anomenem SIG (Sistemes d’Informació Geogràfica) i tanmateix per la catalogació i sistematització de recursos propis de la història i l’anàlisi documental com és l’elaboració de regests. Es va plantejar, també, la utilitat de les bases de dades i el seu ús en la recerca d’època medieval, concloent que era necessari un major aprenentatge. De ben segur que alguna de les properes activitats que Ardit organitzarà seguiran aquest camí.

 

Tots vam acabar la jornada amb la sensació que neixerien nous contactes, col·laboracions i projectes en comú entre nosaltres. La idea a partir d’ara, doncs, és que les III Jornades ARDIT de Networking no van acabar al vespre del divendres passat, sinó que han d’allargar-se i produir contacte, recerca i interdisciplinarietat. En definitiva, s’ha de mantenir la xarxa. Us mantindrem informats!

 

Oriol Murall

ARDIT Cultures Medievals

A cada porc li ve el seu Sant Martí

dimarts, 11/11/2014

Avui, 11 de novembre, és Sant Martí. El dia en què el santoral recorda aquell soldat que va arribar a ser bisbe de Tours, del qual, segons assegurava el mestre Joan Beleth (+ 1165 ca), els reis de França acostumaven a portar-ne la capa a les seves batalles com a estendard.

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

La matança del porc del mes de novembre. Portalada de Ripoll (s. XII).

Però en aquesta ocasió no parlarem del que és considerat el fundador del monacat occidental i dels seus fets i miracles, enderrocant temples pagans, lluitant contra l’arrianisme o tornant a la vida més d’un mort. I, sota aquest títol, tampoc farem referència als casos de corrupció que es destapen al nostre entorn, de manera cada vegada més quotidiana. En lloc d’això, ens fixarem en el que es feia al voltant d’aquesta data a moltes llars, fossin urbanes o rurals, una tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies. Parlem de la matança del porc i el que suposà el consum d’aquest animal en l’alimentació medieval. Una bèstia que des de segles ha fet les delícies de molts i ha fet fugir esperitats molts d’altres, espantats per la seva impuresa, terrenal o espiritual.

Que fer la matança del porc en aquest moment de l’any és una tradició que recula enrere en els segles es pot comprovar en les representacions simbòliques dels mesos de l’any que trobem a l’iconografia de l’època. Potser l’exemple més clàssic és el de la portalada romànica de Ripoll, en el qual el novembre dues persones (una d’elles, una dona?) donen el cop de gràcia a un porc amb un garrot i la part posterior d’una destral. O també ho veiem al Lunari e reportori del temps de Bernat de Granollacs (+ 1478 ca) (se’n conserva una edició impresa de 1513), en el qual per il·lustrar el mes de novembre, dos homes sentencien amb un garrot el que sembla un porc senglar.

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El novembre i la matança del porc segons el Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollachs (1513).

El consum de porc funcionava com un veritable signe distintiu dels cristians respecte musulmans i també jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava l’ingesta de carn d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: «No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs» (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament prohibit per l’Alcorà: «perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là» (Sura 2:173).

A la taula cristiana, en canvi, el porc era benvingut, i de quina manera. En part perquè fins a finals de la plena edat mitjana, el porc era de fàcil cria, tingut en semillibertat als boscos glandífers de tot Europa. Entre els segles XI i XIII la popularitat de la seva cria es va veure afectada a causa de les rompudes i la desforestació, que van provocar que s’anés cap a un major tancament dels porcs i una certa marginació de la seva carn. Malgrat això, continuava sent un habitual de les cases de pagès. A les darreries de l’edat mitjana, Eiximenis comentava que el so que s’acostumava a sentir a les cases de pagès no era el dels instruments i els ocells sinó de «porchs e bous e cabres».

Però no era només una qüestió de pagès: a Barcelona, el Consell va prohibir el 1301 que els porcs es passegessin lliurement pels carrers de la ciutat, mentre sabem que al convent de Santa Anna de Barcelona, al segle XIV, es criava durant l’any un porc que es sacrificava i es menjava per Nadal. I per aquells mateixos anys, en una vila catalana, un teixidor llegava a la seva dona, entre els béns que tenia a casa, «unum baconem carnis porci salsiet unum porcum vivum».

 Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

Matant i tallant el porc. Taccuinum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, ms. 4182 (s.XIV).

 

La matança del porc es feia cap al mes de novembre. Com hem vist, es deuria estabornir el porc amb un garrot o similar i a continuació se’l deuria dessagnar amb un tall al coll i recollint-ne la sang, com es veu a una imatge extreta del Taccuinum Sanitatis. La seva carn es menjava fresca per les festes de Nadal, mentre que el que en quedava es salava per fer-ne conserves que duraven tot l’any. Aquesta carnsalada de porc s’utilitzava tot l’any per cuinar i moltes vegades, sobretot a les llars més humils, resultava ser l’única proteïna dels àpats, com a acompanyament de les verdures: «si es talla per acompanyar carbasses o cols, s’ha de tallar prima i menuda. I si és per acompanyar un altre menjar, tallades amples» (Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, cap. XXXX). Per això quan el metge de Francesc Eiximenis reprovava un gran golafre eclesiàstic pel seu estil de vida poc “saludable” i ostentós, li recomanava tornar a la carnsalada per portar una dieta més humil:

 

 

«Cant dehits que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dich-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d’ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada, e que beguats de la aygua axí com lavors fèyets e del vinagre bé amerat.» (Com usar bé de beure e menjar, cap. XII).

 

El porc fresc, en canvi, estava reservat habitualment a taules més exquisides. Alguns receptaris de l’època el posen en un lloc destacat, com el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, on es poden trobar molts detalls sobre com cuinar-lo. Hi té un paper destacat el porcell, el porc petit des que neix fins que el desmamen o fins que és mig fet. Les indicacions del receptari comencen des de la preparació de la bèstia, un cop mort. Per cuinar-lo a l’ast, s’aconsella d’escaldar-lo per treure-li els pèls («e axí feràs bell lo porcell») (cap. XI). Per farcir-lo, es recomana posar-hi la resola (o raola, una fregida dels menuts), les mursies (possiblement un tipus d’embotit), alls perbullits (és a dir, escaldats), julivert, marduix i ceba, tot tallat ben fi, a més de panses i quatre ous per lligar tot plegat (cap. XII).

Un cop preparat, farcit i rostit a l’ast (cap. XIII) –tal i com s’acostumava a fer a l’hivern–, la carn de porcell o de porc fresc es podia acompanyar, ens diu el Llibre de totes les maneres de potatges, amb allada blanca, salpebre (un adob fet amb sal i pebre) o salsa horugua. Però, què és aquesta darrera salsa? No us fa pensar, a primer cop d’ull, en aquelles larves verdes de tantes potes que es converteixen després en papallona? Doncs no cal que, en el cas que la vulgueu preparar, feu una picada d’erugues, perquè el seu ingredient principal en realitat és la ruca (Eruca sativa), aquesta planta de sabor lleugerament picant que des de fa uns anys s’ha fet tan popular com a acompanyament de, per exemple, les amanides o la pasta o bé posada sobre la pizza.

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua. Fragment del Llibre de totes les maneres de potatges de menjar, f. CCLIIr

 

 

Per a fer salsa horugua només necessiteu ruca, vinagre per estovar-la, espècies com pebre, gingebre, clau i canyella i una mica de mel. Cal fer per començar una pasta picant la ruca amb el vinagre i escaldar-la amb aigua bullent. Després es trempa amb una mica més de vinagre i les espècies i finalment se’n corregeix el sabor amb mel o similar. Es serveix en un plat profund (greal). Si s’utilitza específicament per acompanyar el porc a l’ast, podeu posar-hi, a més, figues i molt de safrà «per so que vengua bé grogua» (cap. CLXV).

 

 

 

Capítol CLXIII. Qui parla con se ffa horugua

Si vols ffer horugua, primerament ralla-le e piqua-la ffort, e axeta-la ab bon vinagre, e ffe’n pastadura. E cogua bé e escalda-le VIIIIº veguades ab aygua bulent. E cada vegada pica-la ffortment. Si és massa dura, pots-hi metre vinagre, e pica-ho. E quant serà bé piquat, exeta-ho. E pots-ho axetar en lo morter matex. E cada veguada ne gita la aygua. E puys destrempa-la ab vinagre per sabor, e ab espícies: pebre, gingebre, clavels, canyella; e mit-hi mel ho arop, ho sucre a hom deliquat. E mit-la per gresals. E dóna-la ab porc ffresc ho ab pex sellat.

 

Podeu provar de fer-la vosaltres mateixos, és senzilla de preparar i un acompanyament excel·lent per un bon porc a l’ast!

Carme Muntaner i Alsina

IRCVM – Universitat de Barcelona

www.eblamanuscripta.cat

 

La Mare de Déu de Kazan: una icona per protegir Moscòvia

dimarts, 4/11/2014

El 4 de novembre és un dia festiu a la Federació Russa: se celebra oficialment la Unitat Nacional. També s’escau en una de les festivitats més importants d’expressió de la devoció popular per les icones: és el dia de Nostra Senyora de Kazan. Però com s’entén que a l’Estat post-soviètic la Unitat Nacional coincideixi amb la veneració d’una Mare de Déu d’origen tàrtar? Avui ens proposem explicar-vos-ho.

La Catedral de Kazan, a l'extrem nord de la Plaça Roja. Credit: web del Patriarcat de Moscou.

La Catedral de Kazan, a l’extrem nord de la Plaça Roja. Credit: web del Patriarcat de Moscou.

Els visitants a la Plaça Roja de Moscou gairebé no es fixen en una petita església que s’aixeca a l’extrem nord, entre els grans magatzems GUM i l’edifici vermell del Museu Nacional d’Història. El llarguíssim mur del Kremlin, el mausoleu de Lenin i les cúpules brillants de la Catedral dita de Sant Basili (oficialment, Catedral de la Intercessió de la Mare de Déu al Turó) atrauen tota l’atenció. Però si pugéssim els graons que condueixen a la porta d’aquesta església de parets roses i cúpules daurades, que s’anomena pròpiament Catedral de la Icona de la Mare de Déu de Kazan a Moscou, ens trobaríem al mateix lloc on, el 1625, el “salvador de la pàtria” Dmitri Pozharskii va fer aixecar una església de fusta en honor de la icona apareguda miraculosament a Kazan el 8 de juliol de 1579.

En la religiositat popular russa, que han estudiat historiadors com Pierre Pascal, les icones eren l’objecte principal del culte, el seu centre: santes en elles mateixes, vehicles de la gràcia, i en la seva concepció estètica, oposades al retrat. Les icones eren considerades l’única bellesa perfecta sobre la terra, i cada comunitat i família venerava les seves, que es col·locaven no només a les esglésies, sinó també a les llars, en un prestatge a la cantonada de cada habitació. Totes eren respectades, però algunes, a més, esdevenien famoses pels seus miracles. La icona original de Nostra Senyora de Kazan era miraculosa pel seu propi origen (fou una imatge trobada allà on indicà una aparició), i se li coneixerien ràpidament miracles sobre la salut dels seus fidels. Però la història de com el seu culte va arribar a Moscou i d’allà es va estendre a tot el país és digna de ser explicada.

Una de les còpies fetes al segle XVI de la icona moscovita de Nostra Senyora de Kazan.

Una de les còpies fetes al segle XVI de la icona moscovita de Nostra Senyora de Kazan.

Després de la mort de Teodor I, darrer tsar de la dinastia Riurik, el 1598, el Tsarat de Moscòvia entrà en un període de profunda crisi política que es coneix amb el nom de Temps dels Disturbis (Smutnoe Vremya). L’eminència grisa de Teodor I, el boiar Boris Godunov, fou elegit successor per l’Assemblea de la Terra (zemskii sobor). Malauradament, una duríssima crisi agrícola s’abatia sobre el país entre 1601 i 1603; les bandes de pillatge s’estenien; les conspiracions contra el nou tsar eren constants, i els impostors (els “falsos Dmitris”, tres individus que es feren passar per Dmitri, el fill d’Ivan IV que havia mort el maig de 1591) ocuparen el tron amb el suport de la noblesa polonesa. Enmig d’enfrontaments de les faccions de boiars, els magnats de la Confederació de Polònia i Lituània atacaren les fronteres russes el 1603, posaren setge a Smolensk, i entraren a Moscou a l’octubre de 1610, on els boiars es mostraren disposats a entronitzar el príncep Ladislau (fill del rei polonès Segismund III Vasa) si es convertia a l’ortodòxia. El propi Segismund s’hi negà, ja que pretenia esdevenir ell el primer tsar catòlic – amb el somni d’engrandir la Confederació sumant-hi l’antic gran ducat de Moscou. Carles IX de Suècia, per la seva banda, ocupà Novgorod, amb la intenció d’aconseguir, com a mínim, guanys territorials a la Karèlia. Políticament, el tsarat de Moscòvia es trobava sumit en el caos.

 

L’historiador Victor Tapié afirma que, al llarg del Temps dels Disturbis, foren dues columnes les que sostingueren Rússia: el setge d’Smolensk, símbol de la resistència contra els polonesos, i el metropolita de Kazan, Hermògenes, elevat al rang de Patriarca de Moscou el 1606, que es negà a reconèixer els pretendents al tron polonesos i, segons es diu, va instigar els alçaments de la noblesa militar que conduirien, finalment, a alliberar el Kremlin a l’octubre de 1612. El líder de l’exèrcit que recuperà Moscou fou el príncep Dmitri Pozharskii, que abans d’atacar els polonesos s’havia encomanat repetidament a una icona concreta: la de la Mare de Déu de Kazan. Per això, i segons es diu, uns anys després, el mateix Pozharskii feu portar a Moscou la còpia que havia dut amb ell el 1612, en preparació de la nova guerra contra els polonesos per a l’alliberament d’Smolensk.

Els enviats de Nizhny Novgorod a casa del príncep Dmitri Pozharskii, de V.E. Savinskii (1882). En aquesta pintura la delegació de la ciutat de Nizhny Novgorod demana a Pozharskii que encapçali el segon exèrcit de voluntaris contra els invasors, i el pintor hi ha representat també la icona de la Mare de Déu de Kazan.

Els enviats de Nizhny Novgorod a casa del príncep Dmitri Pozharskii, de V.E. Savinskii (1882). En aquesta pintura la delegació de la ciutat de Nizhny Novgorod demana a Pozharskii que encapçali el segon exèrcit de voluntaris contra els invasors, i el pintor hi ha representat també la icona de la Mare de Déu de Kazan.

El Temps dels Disturbis es conclou quan, el 1613, l’aristocràcia tancà files entorn del jove boiar Mikhaïl Romanov, i una Assemblea de la Terra (zemskii sobor) excepcionalment àmplia, formada pel consell de l’Església, els boiars, i un conjunt de persones de diversa condició (incloent ciutadans, servidors militars i, de manera excepcional, camperols) l’elegí tsar. El seu fill, el tsar Alexei Mikhaïlovitx va establir el 1649 que la festa de la icona se celebrés cada 22 d’octubre segons el calendari julià, que com sabeu si ens llegiu sovint [link al post de Bon Nadal ortodox], es correspon al 4 de novembre del gregorià. Segons les cròniques, en aquella data l’any 1612 l’exèrcit de Pozharskii havia pres Kitay Gorod i es preparava per assaltar el Kremlin. Es consolidava així l’estatus de protectora de la nació russa de la icona de Kazan, la devoció a la qual es va estendre a tot el país a mesura que hi arribaven les còpies de la imatge d’aquesta Mare de Déu, moltes d’elles considerades miraculoses.

El 1913 el tsar Nikolai II va commemorar els 300 anys de regnat de la seva dinastia. Entre la grandíssima producció impresa relacionada amb la celebració, hi ha aquest cartell, on es pot veure a l'esquerra l'oferiment de la corona a Mikhaïl Romanov el 1613, i a la dreta el propi Nikolai II, envoltats per tots els autòcrates Romanov.

El 1913 el tsar Nikolai II va commemorar els 300 anys de regnat de la seva dinastia. Entre la grandíssima producció impresa relacionada amb la celebració, hi ha aquest cartell, on es pot veure a l’esquerra l’oferiment de la corona a Mikhaïl Romanov el 1613, i a la dreta el propi Nikolai II, envoltats per tots els autòcrates Romanov.

 

 

S’atribuïren també a la intercessió de la Mare de Déu de Kazan com a protectora del país tant la victòria a la batalla de Poltava el 1709 (on segons la tradició l’exèrcit rus portava la còpia miraculosa del poble de Kaplunovka) com la victòria contra Napoleó el 1812. En canvi, la desaparició de la icona original per robatori el 1904 i la seva suposada destrucció es van prendre com a causes de la derrota de Rússia a la guerra russo-japonesa de 1905. La veneració d’aquesta imatge en qualsevol de les seves còpies miraculoses va ser altíssima, i la festa d’aquesta icona (la còpia moscovita de la qual és ara a la Catedral de l’Epifania de Yelokovo, també a Moscou) va mantenir el seu estatus oficial fins el 1917, quan la celebració fou suprimida. En comptes de la commemoració de la Mare de Déu es va passar, és clar, a la commemoració de la Revolució d’Octubre, que amb la conversi al calendari gregorià quedava fixada el 7 de novembre. Però diuen que la història és cíclica i, en aquest cas, ho sembla: el 2005 Vladímir Putin va anul·lar les celebracions oficials de la Revolució, provocant una gran controvèrsia, i va instaurar el nou dia de la Unitat Nacional, fixant-lo al 4 de novembre, aprofitant el substrat de la festivitat de la icona i sol·licitant la col·laboració del Patriarca de Moscou en la consolidació d’aquest “nou” dia festiu. Al cap i a la fi, volia commemorar la mateixa expulsió de Moscou dels invasors polonesos que gairebé 400 anys abans Dmitri Pozharskii i Alexei Mikhailovitx havien atribuït a la intercessió de la icona paladina de la nació.

Cada any, la vigília de la festivitat de la icona de la Mare de Déu de Kazan el patriarca de Moscou celebra un ofici a la catedral de Yelokovo, on ara és conservada la còpia moscovita d'aquesta icona miraculosa. A la foto, una imatge presa el dia 3 de novembre de 2012. Les cues davant d'aquesta imatge, com també davant la còpia que es conserva a la Catedral de Kazan a Sant Petersburg, són ben habituals.

Cada any, la vigília de la festivitat de la icona de la Mare de Déu de Kazan el patriarca de Moscou celebra un ofici a la catedral de Yelokovo, on ara és conservada la còpia moscovita d’aquesta icona miraculosa. A la foto, una imatge presa el dia 3 de novembre de 2012. Les cues davant d’aquesta imatge, com també davant la còpia que es conserva a la Catedral de Kazan a Sant Petersburg, són ben habituals.

 

 

 

 

Núria Sallés
IUHJVV – Universitat Pompeu Fabra