La vida universitària a l’Edat Mitjana: bon inici de curs!

Ahir era 15 de setembre, el dia que tradicionalment ha donat inici al curs escolar, almenys a Primària i a Secundària. És hora de folrar llibres, preparar les maletes, les llibretes, les bates per als més petits… Per això, com que sempre ens aprofitem del calendari per trobar una excusa per als nostres posts, hem pensat fer una mirada ràpida als estudiants medievals: com vivien els alumnes dels estudis generals i de les primeres universitats, entre el segle XII i el XV? Malgrat que ens sembla una qüestió excel·lent per una entrada d’aquest blog, avui no ens pararem a exposar el desenvolupament dels estudis generals i de les primeres universitats a partir del segle XII, ni el renaixement cultural que els va fer possibles, sinó que girarem els ulls cap als estudiants, per fer-ne una semblança a través d’algunes de les fonts que ens en parlen.

 

Enric de Germània impartint una lliçó als estudiants de Bolonya, a finals del segle XIV

Enric de Germània impartint una lliçó als estudiants de Bolonya, a finals del segle XIV

 

Una d’elles són les cartes que els estudiants –desplaçats des de molt lluny a París, Orleans, Bolonya… – enviaven a les seves famílies o als seus benefactors. Cartes que alimenten certa suspicàcia envers els joves que les escrivien. El tema estrella són sempre els diners; com deia un pare en una carta de resposta “La primera cançó d’un estudiant és sempre una petició de diners, i no es veurà mai una carta on no en demani”. Vegeu, per exemple, aquest model de carta (a punt per a qui el volgués copiar) escrit a Oxford al voltant de 1220:

B. al seu venerable senyor A., salut. Aquesta lletra és per informar-vos que estic estudiant a Oxford amb la més gran diligència, però la qüestió dels diners dificulta molt el meu progrés, ja que fa dos mesos que vaig gastar l’últim que em vau enviar. La ciutat és cara i exigeix molt; he de pagar-me l’allotjament, comprar aliments i gastar en moltes altres coses que ara no puc especificar. Per això suplico a la vostra paternitat que, instigat per la misericòrdia divina, em socorreu, per tal de poder completar el que he començat amb bon peu. Sapigueu que sense Ceres i Bacus, Apol·lo es refredarà.

 

L’última frase és una paràfrasi d’una altra al·legoria clàssica: “Sine Cerere et Baccho, friget Venus”: sense Ceres (pa) i Bacus (vi), Venus (l’amor) es refreda. El nostre estudiant, fent gala que almenys les dites llatines sí que les ha estudiat, ho canvia: sense pa i vi, l’estudi, el coneixement, es refredaran. Per si de cas el pare fos garrepa, altres cartes fan l’elenc de lamentacions dels estudiants: la vida a la ciutat és cara, i encara ho serà més si es pot al·legar un hivern dur, un setge, tempestes que han arrasat els conreus, massificació d’estudiants… o que l’últim enviament de diners no ha arribat, perquè el missatger ha sigut atracat, o ha fugit amb els diners, etc. A tot això, els models de cartes que els pares podien respondre són majoritàriament amables, i segurament anaven acompanyats de diners per a l’estudiant. En alguns casos, però s’han conservat cartes de pares enutjats –“He descobert que vius dissolutament i mandrosament, preferint la disbauxa al control i el joc a la feina, dedicat a tocar la guitarra mentre els altres estudien…”– davant de carreres massa llargues –“Aquest és el vint-i-vuitè any que fa que et dediques a l’estudi…”– o davant de les queixes sobre la duresa de l’estudi –“Si no vols estudiar, et faré tornar a casa … i no et pensis que estaràs ociós, sinó que aprendràs a treballar amb les mans”.

 

El cronista i canonge Jacques de Vitry, a la seva Historia occidentalis, parla així dels estudiants a París entorn de l’any 1200:

Un dels col·legis medievals de la Universitat d’Oxford

Gairebé cap dels estudiants a París, estrangers o nadius, tenia temps per a res que no fos estudiar: alguns estudiaven només per saber, és a dir, per curiositat; altres per tal de ser coneguts, és a dir, per vanitat; i altres per diners, és a dir, per cobdícia i simonia. Però molt pocs estudiaven per tal d’edificar o ser edificats. Discutien i es barallaven no només per qüestions de sectarisme o disputes acadèmiques, sinó que també les diferències entre països causaven hostilitats, odis i enveges entre ells, i es cridaven sense cap vergonya tota mena d’insults els uns als altres. Deien que els anglesos eren bevedors i tenien cua; els fills de França, orgullosos, efeminats i adornats com dones; els germànics, furiosos i obscens en el plaer; els normands, ximples i vanitosos, els de Poitiers, traïdors i amics de la Fortuna. Consideraven els de Borgonya vulgars i estúpids; i condemnaven els bretons per lleugers i frívols, acusant-los a vegades de la mort d’Artur. … Com a resultat de tants insults, es passava de les paraules a les garrotades.

I no parlaré dels estudiants de lògica, davant dels ulls dels quals brunzien les mosques d’Egipte, és a dir, les subtilitats sofístiques, “de manera que és impossible entendre el seu parlar ridícul on”, com diu Isaïes, “no hi ha saviesa”. Els doctors en teologia, des de la càtedra de Moisès, s’inflaven de coneixement, però no de caritat. Predicant el que no practicaven … multiplicant les prebendes i ambicionant dignitats … tants d’ells volien ser mestres que molts no aconseguien estudiants si no era amb súpliques i diners.

 

Però, a més de deixar-nos entreveure uns estudiants i uns pares d’estudiants que no s’allunyen tant de nosaltres –com vèiem a les cartes–, i alhora saber que des de la catedral de Liège Jacques de Vitry s’escandalitzava de com els estudiants i els professors es perdien en disquisicions inútils, també les fonts històriques ens recorden el valor de l’estudi, i el respecte degut als estudiants. Acabem, per tant, amb un fragment del privilegi que va emetre Frederic I Barbarroja a favor dels estudiants, l’any 1158, conegut com Authentica Habita o Privilegium scholasticum:

authentica habita Cambridge

Authentica Habita de Frederic I, 1158. Cambridge, Mass. Harvard Law Library 63, f. 98v.

Després d’una curosa valoració per part de bisbes, abats, ducs, comtes, jutges i altres nobles del nostre sacre palau, Nós, per la nostra magnanimitat, hem emès aquest privilegi per a tots els estudiants que viatgen per amor a l’estudi, i especialment per als mestres de les lleis santes i divines, perquè puguin anar als llocs on desenvolupen els seus estudis amb seguretat, tant ells com els seus missatgers, i puguin estar-s’hi sense perill. Perquè creiem que és convenient que, amb bon comportament, tots ells gaudeixin de la nostra lloança i protecció; i amb un amor especial els defensarem de qualsevol dany, per tal com ells il·luminen el món amb la seva ciència i eduquen els súbdits a viure en obediència a Déu i a Nós, els seus ministres.

Perquè qui no tindria compassió dels qui s’exilien per amor al coneixement, que abandonen la riquesa per la pobresa, que exposen les seves vides a tots els perills i a vegades pateixen danys corporals infligits pels homes més vils. Per això, Nós declarem aquesta llei general i perpètua, per la qual en el futur ningú podrà ser tan temerari com per infligir cap dany als estudiants, o ocasionar-los cap pèrdua … I que sàpiguen els violadors d’aquesta constitució, així com els governants de cada ciutat, que se’ls exigirà la restitució quadruplicada de la pèrdua, i que, essent marcats per aquesta infàmia, perdran la seva autoritat per sempre.

… Nós ordenem que aquesta llei s’inclogui entre les constitucions imperials sota el títol ne filius pro patre, etc.

Donada a Roncaglia, l’any de Nostre Senyor de 1158, al mes de novembre.

 

Laia Sallés Vilaseca (IRCVM-UB)

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús