1391: Atac al Call

Avui dimarts és una d’aquelles efemèrides que potser seria millor no haver de remarcar mai. El 5 d’agost de 1391 hi hagué un dels pitjors atacs al call de Barcelona, que acabarà ferint de mort la comunitat jueva de la ciutat. On es trobava, però, aquesta comunitat, i per què fou atacada?

Mapa del Call de Barcelona – Pere López

Com podeu veure a la imatge, el Call Major de Barcelona tenia la seva porta principal a la plaça Sant Jaume, a l’actual carrer de Sant Honorat, i s’encabia aproximadament entre el carrer del Bisbe, la plaça Sant Felip Neri i el carrer dels Banys Nous. El Call Menor o d’en Sanahuja, format als primers anys del segle XIV arran de l’expulsió de jueus decretada a França el 1306, li era molt proper: actualment queda entre els carrers de la Boqueria, d’Avinyó, de Rauric i de la Lleona.

La presència de jueus a Barcelona està documentada almenys des del s. IX. La mateixa comunitat assenyalarà en diverses ocasions ser descendent de la primera diàspora jueva després de la destrucció del Temple de Jerusalem, l’any 587 a.C., per part de Nabucodonosor. D’aquesta manera els jueus barcelonins intentaven desmarcar-se de l’acusació més perillosa, la de “deïcides”, ja que haurien estat ja fora d’Israel molts anys abans de la crucifixió de Jesús. Fos certa o no aquesta dada -de fet, fonts arqueològiques apunten que els jueus van arribar a les costes catalanes en període romà-, sobre ells requeien les mateixes disposicions que a la resta de jueus europeus, especialment pel que fa a ser ells mateixos “propietat reial” i anar degudament identificats com a jueus.

Que els jueus fossin propietat reial ens pot sobtar avui en dia, però la legislació de molts regnes va anar incorporant aquesta idea en època medieval. Ésser propietat reial donava compte de la seva excepcionalitat d’estatus -ja que els feia distingir clarament dels cristians, moltes vegades entenent aquesta “possessió” reial com a conseqüència del seu màxim pecat- i aportava al monarca o príncep una font d’ingressos més que notable. Aquesta qüestió, que trobem ja als Usatges de Barcelona o als Furs de Terol, és posada per escrit en nombroses ocasions i, com assenyala Jaume II en una carta a l’arquebisbe de Tarragona, és de domini públic:

 

[Barcelona, 19 de març de 1300]

A Catalunya és sabut per tothom que tots els jueus de totes les ciutats i altres llocs de Catalunya, són propietat de la nostra cambra (sunt res propie camere nostre). Per això podem, i així ho tenim per costum des de fa molts anys, Nós i els nostres predecessors, imposar-los tributs, subsidis, col·lectes i qualsevol altra petició que tinguem, a la nostra lliure voluntat.

 

Si bé la propietat reial podia significar protecció, en alguns moments convertí els jueus en l’objectiu de les ires populars i nobiliàries contra el rei: atacant els jueus s’atacava també el poder i la butxaca reials. Tampoc no era pas el primer cop que s’atacava la comunitat de Barcelona. Durant la Setmana Santa eren habituals els aldarulls contra els jueus, motiu pel qual s’acostumaven a tancar les portes dels barris jueus durant uns dies. Un altre episodi significatiu en aquest sentit va tenir lloc el 1348, després de l’esclat de la Pesta Negra, quan la població es revoltà contra els jueus i atacà el call. No van haver-hi acusacions d’enverinament de pous (com sí que va passar a altres llocs com Alemanya), però l’avalot fou igualment colpidor amb uns 20 morts i una destrossa considerable de documentació. Altres llocs, com Tàrrega, van patir pitjor destí.

Anys després, el 6 de juny de 1391, arran d’una sèrie de sermons incendiaris de l’ardiaca Fernando Martínez, vicari general de Sevilla, l’aljama de Sevilla va ser assaltada i molts dels milers de jueus que hi vivien morts o forçats a convertir-se. Encara que els exaltats seguidors del dit ardiaca hi van tenir un paper important, s’hi van sumar altres interessos polítics i econòmics: d’una banda, la Corona de Castella estava en interregne, i a alguns nobles els hi interessava afeblir les propietats reials; de l’altre, l’atac al call significava també, com deiem abans, una gran ocasió per destruir i fer desaparèixer documentació de propietats i préstecs, i així posar fi a tots els deutes que es podien tenir amb els prestamistes de la comunitat jueva. L’atac a l’aljama de Sevilla va ser una guspira que va encendre tota la península, sempre amb aquest mateix rerefons econòmic i polític, a més de l’odi als jueus: el 18 de juny es repetia l’atac a Toledo, i a inicis de juliol començaren els avalots a la Corona d’Aragó. Malgrat les ordres del rei Joan I amenaçant els revoltats i decretant l’aïllament dels calls, el 9 de juliol els avalots es van apoderar de la ciutat de València, arribant al punt de fer desaparèixer la històrica aljama de la ciutat, i el 10 de juliol van iniciar-se a Mallorca.

Els historiadors, de tant en tant, som afortunats i comptem amb fonts realment detallistes que ens transporten al passat. El Diari del consell de Barcelona n’és una, i trobem que és prou descriptiva com per què ens expliqui ella mateixa què va passar quan els avalots van arribar a la capital del Principat:

 

Dissabte, XXII juliol. Es féu ajust de ciutadans honrats i homes de mar, que durant tot el dia estigueren armats a la Casa del Consell de la ciutat, de manera que si se sentia soroll o avalot del poble contra els jueus es despertessin i l’aturessin, de manera que no es pogués fer mal als dits jueus, com havia succeït el mateix mes a la ciutat de València, on havien mort gran nombre de jueus i robat tot el Call jueu de València.

Dissabte, V agost. Fou la festa de Sant Domènec confessor. Es mogués avalot contra els jueus de Barcelona a l’hora de despertada, i tot el Call fou robat, i morts diversos jueus, i altres fets cristians.

Dilluns, VII. […] Es determinà que alguns castellans que havien portat a terme l’avalot del Call fossin empresonats i se’ls hi fes la justícia que mereixien. […] Gairebé passada l’hora de mig jorn, començà un avalot de mariners i pescadors, que anant pel carrer de la Mar vingueren amb armes i ballestes a punt, i anaren a la plaça del Blat dient “mori tothom, i visca el Rei i el poble”. S’ensenyoriren de la Cort del Veguer i en tragueren tots les dits castellans empresonats i tots els altres presos, de manera que no hi quedà ningú. I fent avalot anaren al Castell Nou on els jueus es resguardaven i allà combateren, calant foc a les portes i tirant als terrats amb les ballestes. Durà fins a l’hora del seny, i a la dita hora vingueren pagesos i sagramental de fora, que obriren la cort i l’escrivania del batlle, en prengueren els llibres que hi trobaren i els cremaren al foc de la plaça de Sant Jaume.

I el dia de dimarts següent tots els jueus que eren al dit Castell Nou i la major part es feren cristians, excepte tres-cents que moriren.

Marlet con Sant Doménec del Call

Com veiem, l’avalot va durar tres dies, començant el dia de Sant Domènec, motiu pel qual un dels carrers de l’antic barri jueu ostenta avui dia el nom de “Sant Domènec del Call”. Altre cop, a més de les grans pèrdues personals, es va procedir a destruïr tot tipus de documentació i propietats. D’altra banda, els batejos en massa van transformar la comunitat jueva en una de conversa que va a haver d’adaptar-se a una nova realitat, a un barri nou però encara amb costums vells. Tot i els intents del rei de reactivar la comunitat jueva, el fet és que el 1392 diverses propietats del call (entre elles les sinagogues) van ser venudes i poc a poc van desaparèixer els pocs habitants jueus del lloc. Pocs anys després, el 1401, es prohibia finalment la mera existència d’una comunitat jueva a Barcelona.

No acostuma a passar que les fonts ens donin dues vessants de la mateixa història. En aquest cas, tenim un testimoni jueu dels avalots de 1391, a més del cristià: el de Hasday Cresques, un dels membres més importants de la comunitat jueva de la Corona d’Aragó. Per bé que totes dues fonts coincideixen en la crueltat dels fets, a la font jueva es pot palpar el dolor d’algú que s’ha vist afectat directament pels esdeveniments:

 

Carta de Hasday Cresques a la comunitat jueva d’Avinyó sobre els avalots de 1391:

[8] »El dissabte vinent [5-8-1391], el SENYOR vessà la seva ira com foc, menyspreà el seu temple, profanà la corona de la seva Torà, la comunitat de Barcelona, rompent-la en escruix. Aquell dia hi hagué uns dos-cents cinquanta morts. La resta de la comunitat fugí cap al castell i se salvaren. L’enemic saquejà els carrers dels jueus i calà foc en alguns. Però el veguer de la ciutat no hi va tenir part, sinó que es va esforçar tant com va poder per salvar-los, i els va fornir menjar i beguda. També van deliberar de castigar els autors de les malifetes; però llavors s’alçà en avalot la pleballa, una gran multitud, contra els prohoms de la ciutat i atacaren els jueus que hi havia al castell amb arcs i ballestes; els escometeren i arremeteren contra ells allà al castell. Molts hi van patir martiri, entre ells el meu fill únic, que estava a punt de casar-se. L’he ofert en sacrifici com un anyell innocent. Tinc per just el judici de Déu i em conhorto pensant en la bona part que li ha escaigut, en la delícia que li pertoca. Molts es van matar ells mateixos; d’altres es van llançar daltabaix del castell i a mig camí torre avall ja estaven tots especejats; alguns van sortir a fora i van patir martiri en ple carrer. La resta es va convertir. Només poquíssims aconseguiren de trobar refugi a les ciutats dels eclesiàstics; un noi podria escriure’n els noms. Eren gent important, això sí. Per culpa dels nostres nombrosos pecats, no hi ha avui a Barcelona ningú que es pugui anomenar israelita.

Jo sóc l’home que ha vist el desastre sota la vara del Seu furor (Lm 3,1), Hasday ben Abraham ben Hasday ben Jafudà Cresques, que escriu aquí a Saragossa, el dia 20 del mes de marheixvan de l’any 5152 [10-10-1391]*.

 

Laia Sallés

Clara Jáuregui


* Traducció de FELIU, Eduard “Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó parlant dels avalots de 1391”, Tamid, [Societat Catalana d’Estudis Hebraics] Vol. 5 (2004-2005), p. 171-219

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Bon any nou!- Sapiens.cat

      23/09/2014 - 08:47

      […] servir els mateixos patrons. Anteriorment al bloc us hem fet cinc cèntims de la situació de la comunitat jueva dins la societat cristiana i com es vivien les diferents festivitats. Aquesta vegada és el torn de […]

    • La història com a negoci: la falsa sinagoga major de Barcelona- Sapiens.cat

      24/03/2015 - 09:46

      […] seus antics propietaris. Com s’ha pogut desenvolupar aquesta feina? Com ja us vàrem explicar aquí, els atacs de 1391 van provocar la fi de la comunitat jueva a Barcelona. Posteriorment, les […]

    • La Haggada: el del llibre més valuós del món escrit a Barcelona

      02/10/2015 - 14:56

      […] episodis de violència contra les comunitats jueves i els calls, els pogroms, a tota Europa, com l’atac al call de Barcelona del 5 d’agost 1391 en el qual morien més de 250 jueus i s’hi destruïren propietats i molta documentació. […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús