Arxiu del mes: juliol 2014

Del pergamí i els ‘papers antics’: difusió, noves iniciatives, qualitat

dimarts, 22/07/2014

La tasca de l’historiador medievalista és, senzillament, fascinant. I, en el procés d’investigació històrica, un dels moment més apassionants és el de la recerca a l’arxiu. Com fer entendre a qui no ho ha fet mai, que a l’arxiu les hores passen volant, com si res, que et sembla que acabes d’arribar i ja és l’hora de marxar? Com explicar l’emoció que es sent en descobrir aquell nom que portaves buscant durant tant de temps; llegint aquell paràgraf que sabies, en el fons, que sortiria un moment o altre; entenent, quatre pàgines enllà, aquella paraula que t’havia donat tants maldecaps? Crec que no m’equivoco de gaire si dic que molts de nosaltres –per no dir tots– hem perdut el fil d’allò que buscàvem, en descobrir en un protocol notarial o en un plec d’un procés judicial una història totalment aliena a la pròpia recerca, i que ens ha fet bullir el cap de noves idees i propostes per a futures investigacions. El contacte amb la font primària, tocant amb les pròpies mans –tot i que, si pot ser, amb guants de cotó–, el paper o el pergamí en què està escrit el document, és una experiència difícil d’explicar i de fer entendre a qualsevol profà en la matèria.

 

Protocols de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Protocols de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Però els arxius, malauradament, tenen uns horaris. I darrerament –sovint a causa de les retallades–, aquests horaris d’obertura s’han anat reduint, dificultant l’avenç de l’investigador en la seva tasca. Per això són bones notícies les que informen de projectes com l’AURORA de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, del qual es parlava en aquest mateix bloc fa unes setmanes. Afortunadament, van proliferant els projectes de digitalització de fons d’arxius, tant públics com privats, gràcies als quals l’investigador pot treballar tranquil·lament, amb el seu ordinador, a l’hora que més li convingui i des de casa. I així, a més, els arxius obren les seves portes (digitals) a un públic molt més ampli: no només als investigadors faltats d’hores a la sala de consulta, sinó també a d’altres investigadors de tot el món. El llatí, en aquest sentit, juga a favor nostre, perquè, com a llengua universal que era a l’edat mitjana, molts dels documents de l’època hi estan escrits.

 

Aquestes plataformes digitals, a més, han de servir per donar a conèixer els fons arxivístics al gran públic. Molts arxius, també els més petits, malden per donar-se a conèixer i reivindicar-se com a conservadors del patrimoni cultural comú. Un dels seus objectius principals és el de difondre el contingut dels seus fons a un públic més general que no pas l’exclusivament investigador. I en aquest punt, en el cas de la documentació medieval, un suport fonamental per a aquesta reivindicació són les edicions de fonts. Perquè hi ha un element que suposa una barrera entre el document medieval i el públic general: la seva escriptura, que degut a les característiques que té resulta pràcticament indesxifrable per a qui no estigui avesat a la seva lectura. I, tot i que s’estiguin elaborant des de fa un temps OCR’s (Optical Character Recognition) que tenen com a objectiu transcriure decentment documents manuscrits, la diversitat d’estils, fins i tot dins d’una mateixa escriptura, fa que encara falti molt de temps fins que un ordinador ens solucioni aquesta tasca.

 

En aquest sentit, és interessant el projecte que, des de fa un temps, ha engegat la Biblioteca de Catalunya amb una part del seu fons de pergamins, consultable a través de la Memòria Digital Catalana (MDC). Es tracta del projecte Transcriu-me!!, la primera iniciativa de la BC de crowdsourcing (col·laboració oberta distribuïda), amb la qual qualsevol persona pot participar en la transcripció d’un conjunt de pergamins provinent d’Organyà i amb una cronologia que remunta al segle X. No cal registrar-se i tothom pot participar en les transcripcions, no només en la seva redacció sinó també en la seva correcció, si és necessari. El resultat final és que cada pergamí disposa de la seva transcripció, facilitant-ne així la lectura de manera ostensible a qui no tingui coneixements de paleografia –tot  i que no es salva d’haver de saber una mica de llatí.

Projecte transcriu

L’edició de fonts es converteix en fonamental en la documentació medieval. Un dels pergamins d’Organyà, del 929, de la iniciativa Transcriu-me!! de la BC

 

Però, almenys de moment, continuen al capdavant d’aquesta tasca de difusió de la documentació escrita les edicions de fonts en paper, que al meu parer haurien de dirigir-se, cada cop més, a l’edició digital. Fa molts anys que se n’editen –una de les col·leccions pioneres en aquest sentit, de la segona meitat del segle XIX, és el CODOIN (Colección de Documentos Inéditos para la Historia de España), malgrat les mancances i defectes que avui en dia se li puguin trobar (alguns volums d’aquesta col·lecció estan disponibles en obert a través de Google Books). Des dels anys 80, però, qui va agafar les regnes a Catalunya en l’edició de fonts va ser la Fundació Noguera, institució vinculada al Col·legi de Notaris de Barcelona i fundada pel notari Raimon Noguera. Les seves col·leccions de protocols notarials, de privilegis o de diplomataris es van ampliant any rere any, i suposen una referència imprescindible per a l’edició de les fonts documentals catalanes més importants, però també per donar a conèixer petites joies del nostre patrimoni escrit. A més, i això és molt d’agrair, els darrers volums (i esperem que un dia també els primers) es poden consultar en línia, fet que la converteix encara més en una eina fonamental per a qualsevol recerca.

 

És en aquest punt que cal reivindicar el paper dels especialistes en l’edició de fonts, que tant des de l’acadèmia com des del món professional procuren per la seva qualitat. Cal combinar les excel·lents experiències col·laboratives com la del projecte Transciu-me!!, que s’ha de promoure i ampliar a d’altres fons i arxius, amb la participació d’especialistes, coneixedors de primera mà de la documentació medieval. Perquè garantint una difusió de qualitat s’assegura, alhora, la difusió del paper dels arxius i la millor conservació un patrimoni documental tant vast, ric i atractiu com el de la Corona d’Aragó.

 

Carme Muntaner i Alsina

ebla Manuscripta

 

Chronica Ledensis: els medievalistes també es diverteixen

dilluns, 14/07/2014

Aquest any, una delegació predoctoral d’investigadors de l’IRCVM (concretament, delegació dels encarregats de gestionar aquest blog) ha fet les maletes i s’ha personat a l’International Medieval Congress of Leeds (o IMC), edició 2014 a Nativitate Domini. Què és aquest tal IMC? Tal com ho anuncien a la web, és el congrés de medievalistes més gran d’Europa, motiu suficient per sortir corrent en direcció contrària si no sou uns hooligans de l’Edat Mitjana com nosaltres. Així doncs, us estalviarem passar-vos 4 dies enmig de conferències en anglès, però no us deixarem saltar llegir la nostra particular Chronica Ledensis, subtítol “Jo de gran vull ser Irina Metzler” / “Jo de gran vull ser Alan Murray”.

I com que tothom té les seves aficions estranyes (n’hi ha que en diuen frikis), allà vam anar nosaltres el dia 5 de juliol. Quan Leeds s’omplia de bicicletes, una multitud silenciosa de medievalistes ocupava a poc a poc també la ciutat. Essent el nostre primer any vam voler disfrutar de l’experiència IMC completa i ens hi vam estar els quatre dies sencers del congrés. Ara imagineu gairebé 2000 persones -què dic persones, medievalistes!- juntes per poder parlar de la seva feina i de la seva passió. Creieu que es limitaran a escoltar conferències? No! Se’ls ha d’entretenir per què no es descontrolin i reinstaurin el feudalisme en un despiste, així que la organització de l’IMC, molt sàviament, procura “divertimentos” tals com fires de llibres, fira d’artesania, cervesa (també artesana, eh?) i fins i tot un Ball.

Que si tenim alguna prova d’haver-hi anat a treballar i no de vacances? Bé, sí, tenim una gravació de les nostres pròpies comunicacions, però és informació més que classificada i que aviat destruirem (però ens feia falta per demostrar a les nostres famílies que “anar a un congrés de medievalistes” no era una mala excusa per marxar de casa). També tenim el justificant mèdic de les contractures a l’esquena produïdes pel programa del congrés (no us deveu pas imaginar que un programa amb uns 2000 papers té la forma d’un tríptic, oi?), que tenia una retirada al Codex Gigas sobretot pel que fa al pes. Navegar enmig de totes les sessions per descobrir on ens interessava anar (i com arribar-hi!) es va convertir en la nostra litúrgia particular de cada vespre. Un esforç molt ben recompensat si la sessió a la qual acabàvem anant era d’alt nivell, com va ser majoritàriament. Chapeau especialment per als investigadors joves que han anat a Leeds a presentar el seu doctorat o postdoctorat amb il·lusió i encara més preparació i rigor, per haver-nos fet entusiasmar amb la seva investigació (i, de retruc, re-entusiasmar-nos amb la nostra).

Programa del congrés, creador de mals d'esquena.

Programa del congrés, creador de mals d’esquena.

De sessions (formades per tres conferències cadascuna) n’hi havia per a tots els gustos. Si una cosa caracteritza als medievalistes és que som tremendament multidisciplinars, així que la varietat dels temes que es tocaven al congrés tendia a l’infinit. Per exemple, dues de les sesions amb molt d’èxit: Religion and Medicine: religious views of illness i Neglected sources for the History of the Divine Office. Però clar, creieu que els medievalistes són éssers seriosos i avorrits? Altre cop, no! (dóna cop de puny a a la taula) I vet aquí una petita mostra de les sessions amb noms més curiosos: Senses and Stenches, Does size really matter? o Apocalypse Now (guaita, quina gent més eixerida que hi surt aquí!). Ara seriosament, la varietat dels temes, inmensa, copçava totes les temàtiques i també les problemàtiques que es poden trobar avui dia al món acadèmic, amb taules rodones centrades en la conciliació familiar o la difusió de les humanitats.

Fira de llibres al Parkinson Building de la Universitat de Leeds. @IMC_Leeds

Fira de llibres al Parkinson Building de la Universitat de Leeds. @IMC_Leeds

Aquí a sobre teniu una fotografia de la Bookfair o fira de llibres de l’IMC, el paradís del medievalista (sobretot si és amb finançament). Si aneu al Twitter del congrés, trobareu imatges sobre el gran esdeveniment del dijous, “Making Leeds Medieval”, que ens neguem a publicar aquí per massa poc serioses (i, sobretot, perquè ens fa una mica de ràbia haver-nos-ho perdut).

Bé, ens ho vam perdre però per un bon motiu! I es que ja sabeu que tot feina i gens de diversió no és gens sa. Així que l’últim dia vam aprofitar que organitzaven diverses excursions per apuntar-nos a una. Imagineu-vos, un bus ple de medievalistes ressacosos del Ball del dia abans de camí a unes abadies en runes, el paradís clarament! La nostra visita comptava amb la privilegiada guia dels dos arqueòlegs encarregats d’excavar Rievaulx Abbey i Byland Abbey, una oportunitat que no es presenta cada dia.

Byland Abbey, Yorkshire.

Byland Abbey, Yorkshire.

 

En resum: si sou investigadors medievalistes (no hi fa res si tot just heu començat, com nosaltres, si no esteu en l’àmbit acadèmic o si sou un catedràtic amb mil publicacions), no dubteu a anar, algun estiu, a donar una ullada al que es cou a l’IMC de Leeds! No només l’ambient és molt agradable, sinó que de cop us posareu al dia de quins són els altres investigadors que treballen en el mateix camp que vosaltres i què s’ha publicat darrerament. Si, a més, us agrada fer networking, és el vostre lloc. Per a caràcters més afins amb l’etiqueta “rata de biblioteca”, no patiu, la biblioteca d’humanitats de la Universitat de Leeds fa plorar d’emoció a qualsevol medievalista amb sensibilitat, i els seus recursos digitals us poden tenir un parell de nits entretinguts (us ho diem per experiència pròpia).

Laia Sallés

Clara Jáuregui

Les Vespres Sicilianes

dimarts, 8/07/2014

Avui us proposem la lectura d’un episodi extret d’una de les quatre grans cròniques medievals: el Llibre del rei En Pere de Bernat Desclot, un autor misteriós que, arran de la conquesta de Sicília per part de Pere el Gran l’any 1282, decideix narrar els fets que succeïren durant el regnat del monarca i de son pare, Jaume I. En tot cas, Desclot se centra sobretot en els esdeveniments de la vida del rei Pere, la fama del qual perdura, no només a través de textos historiogràfics, sinó també dels clàssics literaris, com la Commedia de Dante (Purgatori, VII, v. 114) i la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa (llibre II). En efecte, tant a la crònica de Desclot com a la literatura, el rei representa l’ideal de la cortesia i dels valors cavallerescos. Aquests trets es posen de manifest en el relat que ens ofereix Desclot del desafiament de Bordeus (capítols 104-105), que havia d’enfrontar el rei Pere i Carles d’Anjou l’1 de juny de 1283, un any després de l’inici de les Vespres Sicilianes.

Però qui era l’enemic de Pere el Gran, retratat com un covard traïdor per Desclot? Carles d’Anjou havia arribat al tron de Sicília l’any 1266 amb el suport del Papa i dels güelfs, després que l’exèrcit angeví hagués derrotat i mort el rei Manfred, que des del Purgatori dantesc demana al protagonista que faci saber a «mia bella figlia, genitrice / de l’onor di Cicilia e d’Aragona» que ell es troba en vies de salvació (III, vv.115-116). La filla a la qual fa referència Manfred és Constança, l’esposa de Pere II el Gran, rei de la Corona catalanoaragonesa. Però el rei Pere no només tenia motius dinàstics per reclamar Sicília, sinó que hi havia raons econòmiques (era un centre productor de blat, un lloc estratègic per a les rutes comercials) i polítiques (l’ambició expansiva de Carles d’Anjou per dominar una bona part del Mediterrani) per alliberar-la dels francesos. Així, quan esclata la revolta de Palerm, Pere el Gran acut a la crida dels sicilians des de Tunis, on havia anat amb una flota —preparada en secret, com llegirem— que probablement havia estat finançada per la cort bizantina. En aquesta conspiració, Joan de Pròixida hi tingué un paper clau: afavorí les relacions entre la Corona d’Aragó i l’Imperi bizantí i fins i tot amb els regidors de Palerm.

Pere II, a Trapani (Sicília) durant les "Vespres sicilianes" (1282) (Biblioteca Vaticana).

Pere II, a Trapani (Sicília) durant les “Vespres sicilianes” (1282) (Biblioteca Vaticana).

Les Vespres Sicilianes és el nom amb què es coneix la revolta dels habitants de Palerm que tingué lloc el 31 de març de 1282, dimarts de Pasqua, a causa del malestar provocat pel sistema de govern i els abusos de Carles d’Anjou. Bernat Desclot explica així el detonant —sorprenent— de la revolta:

«Quant lo noble rey d’Aragó ajustava ses hosts al port de Tortosa per anar a Alcoyl, e d’Alcoyl a Costantina (mas d’assò nuyl hom del món no·n pudia ésser privat del rey d’aqueyl feyt, per què·l feÿa, ne hon devia anar ne hon no, ans era molt secreta cosa, que nuyl hom no·n sabia res sinó sol lo rey), esdevenc-se que en la ciutat de Palerm, […] lo dimarts de la festa de Pascha, les gens de la ciutat anaven defore de la ciutat a .i.ª esgleya hon avia gran perdó. E entre les altres gens, anaven-hi .i.ª companya de gentils dones, ab lurs marits, e ab lurs frares e ab lurs amicts, e anaven solassan e cantan. Sobr·assò encontraren-se ab .i.ª companya de ribauts francès qui eren de la cort de Carles, qui estaven en Palerm per eyl; e aquests malvats ribauts van-se acostar a les dones e metien lurs mans a les mameles de les dones. E los marits de les dones e els altres qui ab eles eren dixeren-lur:

—Beyls seyors, tenits vostra via. No fassats vilania a les dones.—

E Eyls resposeren com a ribauts:

De longaya ancor ne parlés vós.—[1]

Sí alsà la .i. la massa que portava e anà-li’n donar .i. gran colp per les espatles. Quant los altres seus compayons viuren que tan malament los envilanien, eyls e lurs dones qui ab éls eren, laxen-se córrer, ab los bordons que portaven, als franceschs, e cridaren: —A mort! a mort al franceschs!—. E axí tota la gent de Palerm alcieren tots los franceschs que pogren trobar en tota la ciutat ne fora de la ciutat, a gran dret lur e a gran tort dels franceschs, qui són molt cruel gent e·ls tenien vilment sots lurs peus» (ed. M. Coll i Alentorn 1987, III, p. 71-73).

Certament, els habitants de Palerm van fer una gran escabetxina. Després d’aquests fets, Pere el Gran conquerirà Sicília i l’any 1283 ell i la reina Constança seran coronats Palerm, malgrat que la guerra s’allargarà fins a l’any 1287. Si en voleu conèixer més detalls, escolteu aquest àudio.

 


 

[1] “Longaya” o “longanya” és el mot del francès medieval longaigne, que vol dir claveguera i, per extensió, excrement o cosa bruta. […]

 

Gemma Pellissa Prades (ARDIT/IRCVM)