Ordo Virtutum: cantar amb tota l’ànima, viure l’ordre de l’univers

Hildegarda de Bingen (1098-1179), magistra benedictina, dona avançada al seu temps i autora d’un corpus extens i variat, va compondre l’Ordo Virtutum cap a l’any 1151, poc després de fundar el monestir de Sant Rupert, a Bingen. Es tracta d’un drama litúrgic estretament relacionat amb la vida monàstica i, en particular, amb la integració de les noies que començaven a viure en una comunitat religiosa. A través d’una representació teatral, les oblates podien dramatitzar l’esforç de mantenir-se en el camí de la virtut, així com el suport moral que li proporcionaven les seves germanes i Déu mateix.

Al final de la seva vida, Hildegarda va escriure una carta que contenia un fervorós elogi del cant i de la música. Ens ella afirma que la música és un mitjà de cohesió social, i que cantar és un do diví que ens transforma i ens perfecciona. Quan cantem, el cos, la ment i l’ànima s’harmonitzen, i en la nostra ressona l’harmonia celeste. Reverbera en ella la veu divina, la dels àngels i la dels savis antics, com si una escala harmònica connectés l’univers sencer, des del punt més àlgid fins al més inferior. Segons Hildegarda, si cantem amb tota l’ànima pujarem de nou l’escala que ens atansa a la divinitat.

Avui us convidem a pujar algun graó d’aquesta escala, tot descobrint aquesta obra, l’Ordo Virtutum d’Hildegarda de Bingen.

 

Virtuts en ordre: l’argument de l’obra

Quan ens apropem al drama litúrgic compost per la nostra abadessa, crida l’atenció el seu mateix títol que podríem traduir com “L’ordre de les virtuts”… Però, com és que les virtuts tenen un ordre? Per què haurien de tenir-ho? I, en el cas de què sigui així, quina és la raó d’aquest ordre?

En la presentació de cadascuna de les virtuts que apareixen al drama, cal destacar la que fa la Humilitat, proposant-se com la “Reina de les virtuts”. I aleshores ens preguntem, no hi ha –dins l’esquema cristià en el qual Hildegarda es mou- una preferència especial per la caritat en tant que Déu és caritat i que el seu manament principal és el de l’amor? La resposta que dóna Hildegarda està carregada de la saviesa dels Pares de l’Església, que “la sibil·la del Rhin” coneix molt bé. Per això el seu missatge es pot sintetitzar dient que la humilitat “ordena” rectament l’amor que es pot tenir a un mateix, al proïsme i a Déu. De manera que, en la direcció de l’amor, de la caritat, cal un ordre que vindrà marcat per la pròpia coneixença del lloc de l’ànima al món i de la seva distància respecte de Déu.

Tenint en compte, doncs, aquest lloc de l’ànima al món (com a rerefons teòric) i l’esforç de viure les virtuts que havien de configurar la vida de les oblates (com a rerefons pràctic), l’eix argumental de l’obra és el camí d’una Ànima –que podria ser, de fet, cadascú de nosaltres– vers la salvació. Viatja pel món com una pelegrina, plena de dubtes, anhels, incerteses i esperances. Per a Hildegarda, la via cap a la salvació es construeix dia a dia amb les virtuts, perquè, a través de les nostres decisions i accions virtuoses, fem present alguna cosa divina en el món. L’Ànima s’ha d’esforçar per perfeccionar-se, però no ho ha de fer tota sola. Les Virtuts, forces divines, li ofereixen la seva ajuda per encarar-se al Diable. La lluita no és fàcil, ja que l’univers és bell i l’Ànima vol gaudir de tot allò que en ell hi troba. Després de cometre una falta, l’Ànima torna amb actitud penitent i sol·licita a la Humilitat la seva medecina. Finalment, cura les seves ferides amb el fàrmac que li procura la Reina de les Virtuts en nom de Déu, el “gran metge” de les ànimes.

img1

“Fermesa de l’Ànima envers la temptació”
Hildegarda de Bingen, Scivias, I, 4.

La música com a vehicle

L’Ordo Virtutum és certament una obra singular dins la producció de Hildegarda de Bingen, però encara pren una major trascendència si la considerem des del punt de vista musical. I és que la música és una part intrínseca del drama litúrgic, que no podria entendre’s sense ella. Arrelada en una tradició vocal que entén el cant pla com el vehicle de comunicació més directa amb la divinitat, traça un camí d’anada i tornada: el cant connecta amb la divinitat, però alhora, trasllada l’esfera celestial al món terrenal, a les nostres oïdes.

Per tal de fer palesa aquesta connexió, la música d’Hildegarda és complexa i, alhora, plena d’expressivitat. Tot i estar escrita dins els codis musicals del segle XII, Hildegarda s’acosta als límits de les normes per eixamplar-los, i fa una autèntica demostració d’habilitat tècnica i expressiva, amb l’ús, per exemple, d’intervals amplis poc habituals, que impliquen des de notes greus, amb les quals evoca idees com ara el dolor del pecat, fins a notes molt agudes, que suggereixen el cant dels àngels. Tant en el seu recull de cançons, titulat Simfonia de l’harmonia de les revelacions celestes, com en l’Ordo Virtutum, la melodia i el text poètic, escrit en llatí, van de la mà. Així, la seva música emfasitza les diferents emocions que ens transmet el text líric, i això fa que ens arribi a les profunditats de l’esperit.

Tot i això, existeix un personatge que queda exclòs d’aquest llenguatge: el diable. L’anàlisi del seu tractament a l’obra ens fa comprendre una mica més qui és per Hildegarda el diable, un ésser espiritual temptador i astut; i quin paper diví i purificador té la música.

 

Drama litúrgic més enllà de nomenclatures

Si l’Ordo Virtutum guarda algún secret és que, estrictament parlant, ni és un drama ni és litúrgic. El drama medieval respon a uns arguments, situació, interpretació i paràmetres establerts, i l’obra tampoc no s’inclou a cap ocasió preestablerta del cicle litúrgic monacal. D’aquesta manera, Hildegarda es permet el luxe de compondre sense tenir lligams amb cap tipus de paràmetre, i per tant, la total llibertat de composició musical que hem esmentat més amunt, atorga a Ordo Virtutum una frescor inusitada. Podem imaginar diverses posades en escena: a una església o a un jardí, barrejats amb el públic o amb una escenografia en un presbiteri, amb vestuari i dramatització.

Però en qualsevol cas l’Ordo interpel·la, i la llibertat de l’abadessa de Bingen encara més. En el moment històric que li va tocar viure, Hildegarda va esdevenir una figura tan significativa que la seva expressió més viva, la música, ens atrapa tan profundament quasi nou segles després. Aquest és l’únic repte en escoltar-ho avui.

tandem_Ordo

 

 

Laura de Castellet (UB)

Maria Montes (UB-ARDIT Cultures Medievals)

Georgina Rabassó (UB-ARDIT Cultures Medievals)

Tamara Saeteros (UB-ARDIT Cultures Medievals)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús