És divendres 13!

Avui és divendres, dia 13: poca gent haurà deixat de recordar, ni que sigui fugaçment, que l’associació d’idees “divendres” + “13” (com la de “dimarts” + “13”) la considerem lligada a la mala sort. Pensant en el post d’avui, hem volgut donar una ullada a les possibles influències medievals d’aquesta superstició. Amb una breu inspecció del que ofereix Internet, confrontant-ho amb llibres acadèmics sobre religiositat popular medieval, la nostra primera conclusió és que les supersticions d’avui en dia no tenen el pedigrí i la classe que tenien les supersticions medievals: és pel divendres 13 d’octubre de 1307, dia en què foren arrestat centenars de templers a França? És perquè el divendres és el dia de la Crucifixió i el número 13 un número que trenca la perfecció del 12 (12 tribus d’Israel, 12 apòstols… estudis aprofundidíssims i sobrefinançats d’aquesta autora apunten que el 90% dels números que apareixen a l’Apocalipsi són 12 o múltiples de 12!). Vista la poca consistència de les supersticions d’avui en dia, hem de lamentar-nos, com el poeta, que cualquier tiempo pasado fue mejor.

 

A veure qui és el graciós que intenta anar-los a arrestar a Terra Santa...

A veure qui és el graciós que intenta anar-los a arrestar a Terra Santa…

Aquest lament ve a tomb perquè l’any 742 sant Bonifaci, des de la seva missió evangelitzadora en territori franco-germànic, escriu al papa Zacaries en aquests termes:

Sàpiga la vostra paternitat que Carloman, rei dels francs, m’ha cridat a la cort i m’ha encarregat que prepari un sínode que se celebri a la part del regne que està sota la seva jurisdicció. M’ha donat a entendre que té la intenció de fer reformes i millores en matèria de disciplina eclesiàstica, que des de fa molt temps, no menys de 60 o 70 anys, es troba en estat de relaxació i corrupció. … La major part de les seus episcopals de la ciutat estan assignades a laics cobdiciosos i insaciables o a clergues adúlters, brètols i usurers, que en gaudeixen com de béns seculars. Si per ordre vostra he d’assumir aquest encàrrec del rei, voldria rebre tan aviat com fos possible una ordre precisa de la seu apostòlica, amb les normes que he de seguir.

… S’afirma haver vist cada any a Roma, fins i tot al costat de l’església de Sant Pere, durant les calendes de gener, ballar a les places, fer xivarri i cantar cançons deshonestes segons el costum pagà, parar les taules, la nit i el dia indicats, amb molts plats, com fan els gentils; aquest dia ningú dóna foc ni deixa cap eina al seu propi veí. Diuen, a més, que han vist a Roma a les dones amb filactèries i lligadures als braços i a les cames, a l’ús pagà, i que exposaven aquests mateixos objectes per vendre’ls públicament. Totes aquestes coses, vistes per persones ignorants i tosques, són la causa de què se’ns censuri, un obstacle per a la predicació i la doctrina.

Fins i tot bisbes i presbíters francs, adúlters i fornicadors empedreïts, que han tingut fills essent ja bisbes o sacerdots, en tornar de la seu apostòlica diuen que el Pontífex Romà els ha autoritzat a exercir el ministeri episcopal…

 

Sant Bonifaci

Il·luminació del Sacramentari de Fulda: sant Bonifaci batejant i essent martiritzat.

Ja vam tractar la superposició del cristianisme a les realitats religioses precedents a Europa en una altra ocasió. Tornant a aquesta carta, doncs, entre d’altres coses s’assenyala que el rei franc vol portar a terme, per fi, un concili per regular la situació eclesial a les seves terres, i s’acusa al Sant Pare del desori imperant en qüestions de moral i de pervivència del paganisme i la superstició a Roma. Cal entendre-ho també dins d’una perspectiva de poder més àmplia: els fills de Carles Martell (mort el 741), fins llavors assentats en el favor del clergat francès, comencen a desitjar una aliança més ferma amb el Papat, que els permetrà establir sòlidament la dinastia carolíngia, fins a fer-la esdevenir imperial. És per això que cal “ajustar” l’Església francesa, de nou, a les normes que vénen de Roma, a través d’un concili. El papa Zacaries havia escrit, just després del seu nomenament papal, també el 741, una carta als francs demanant-los obediència –en concret, que seguissin les indicacions de Bonifaci de Fulda i que expulsessin d’entre ells els “falsos et schismaticos et homicides et fornicarios sacerdotes”.

Amb l’aprovació de Zacaries, Bonifaci emprendrà diversos concilis en l’espai franc destinats, entre altres coses, a acabar amb les supersticions paganes a la Cristiandat: el primer Concilium Germanicum (742), el concili de Leptines (743) i el de Soissons (744). El cinquè cànon del concili de Leptines, que reforça el que s’aprovà al concili precedent, assenyala:

Hem ordenat que cada bisbe, amb l’ajuda del gravio, defensor de la seva església, haurà de vetllar per la total abolició entre el poble de Déu de les supersticions paganes, tals com els sacrificis als morts, els sortilegis, els filacteris i els auguris, els encantaments, les hòsties immolades amb les quals homes insensats fan ritus pagans, com idòlatres, prop de les esglésies, en homenatge a màrtirs i confessors, i també els focs sacrílegs.

 

A més d’aquest cànon, el concili va establir un índex de pràctiques supersticioses i paganes, l’Indiculus superstitionum et paganiarum; per això us deia que les supersticions paganes es coneixien molt millor!:

Sacrilegis als sepulcres, sacrilegis als morts, pràctiques vergonyoses al febrer [es refereix a àpats funeraris en ocasió de la cara cognatio], temples pagans, sacrilegis a les esglésies, sacrificis als boscos, culte a Mercuri i Júpiter, sacrificis als sants, filactèries i lligadures, sacrificis a les fonts, encantaments, auguris amb ocells, cavalls, fems o esternuts; endevins o bruixots, focs pretesament sagrats, poders del cervell dels animals, invocacions paganes a l’inici d’alguna cosa, llocs sagrats, festes en nom de Júpiter i Mercuri, eclipsis de lluna o vinceluna, tempestes, banyes i petxines; solcs màgics per envoltar les cases, processó pagana anomenada Yria, en la qual es parteix el pa i es trenquen pedres, considerar com a sants tots els morts, ídols de farina, ídols de pa, ídols que es porten als camps, peus i mans de fusta per a rituals pagans, invocacions a la lluna per part de dones per guanyar el cor d’un home.

 

Menhir

Menhir cristianitzat de Men-Marz, Brignogan, França.

No és que amb l’aparició d’aquest índex de pràctiques paganes i supersticioses prohibides totes aquestes s’eliminessin de cop. De la mateixa manera que segles abans ja s’estava retraient la presència de pràctiques paganes que, a més, es barrejaven amb elements cristians com l’Eucaristia  (sacrilega commixtione) –el papa Pelagi I, el 558, s’escandalitzava perquè els sacerdots confegien l’hòstia en forma d’home, com un ídol, i el desmembraven donant als fidels el trosset que els semblava més pertinent per a cadascun d’ells–, se seguiren portant a terme, per bé que minoritzades, al llarg de l’Edat Mitjana. El conjunt de fonts que ens en parlen, gairebé sempre des d’un punt de vista denigratori, és amplíssim i permet conèixer amb detall aquestes pràctiques –encara que molt sovint no se’n pot conèixer el significat profund, que no interessava als detractors. És veritat que no ens han donat cap pista sobre les possibles connotacions del divendres 13 (o dimarts 13, que és molt més comú per a nosaltres), però, per exemple, podem saber que una de les nostres salutacions tradicionals després d’un esternut (Jesús!), que tan religiosa semblava, possiblement és un exorcisme d’origen grecoromà prohibit ni més ni menys que a l’Indiculus de 743, on es parla d’auguris amb esternuts!

 

Encara que sigui divendres i tretze, esperem que tingueu un molt bon dia!

 

Laia Sallés

IRCVM – UB

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús