Arxiu del mes: juny 2014

El projecte Aurora de l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona

divendres, 20/06/2014

L’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) enceta una nova etapa. Ho fa amb la posada en marxa del projecte que ha dut a la digitalització d’un nombre important de protocols notarials. Aquests protocols es posen a l’abast de la ciutadania i de la comunitat científica a través d’un gestor, el nom del qual està relacionat directament amb el món notarial: Aurora.

Una de les sales de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona - Fundació Noguera

Una de les sales de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona – Fundació Noguera

Què és Aurora? En el web que introdueix aquest projecte hi ha l’explicació: es diu que el nom correspon al títol de l’obra de Rolandino Passaggeri, notari i jurista de  Bolonya (1215-1300). Aquesta obra va representar una innovació en la literatura notarial del moment i es va difondre per tot Europa fins al segle XVII. Ara, el projecte Aurora, també representa una innovació, però no en l’àmbit de la literatura notarial ni de l’Ars Notariae,sinó en la tasca de facilitar l’accés a la documentació notarial. En els darrers temps els arxius en general han endegat accions de digitalització de documents i de difusió d’aquests a través de la xarxa. Només cal entrar en el web de l’Arxiu Nacional de Catalunya o en els arxius que depenen de la Generalitat de Catalunya per trobar cercadors que ens traslladen directament a documents digitalitzats de tota mena. També en arxius espanyols, italians o francesos, entre altres, trobem accions d’aquesta mena des de fa uns anys: la digitalització de documents i la seva difusió a través d’internet és una tendència que es va generalitzant.

Inici del manual d'un notari públic, Gaspar Canyís, conservat a l'AHPB

Inici del manual d’un notari públic, Gaspar Canyís, conservat a l’AHPB

Aquest projecte és ambiciós i inacabable –l’obra de Rolandino, diu el web de l’AHPB, restà inacabada. La quantitat de protocols notarials que conserva l’arxiu supera els 40.000, la qual cosa fa que sigui impossible digitalitzar-los tots. Però aquesta quantitat, deixant de banda els objectius de la proposta d’Aurora, posa de manifest que Catalunya és el lloc del món, després d’Itàlia, que conserva les sèries més antigues, completes i voluminoses de llibres notarials. De protocols notarials se’n conserven, a més de l’arxiu que ara ens ocupa, en els arxius comarcals, en els arxius provincials i en els històrics diocesans catalans. I són fruit de l’activitat de les incomptables notaries que hi ha hagut al llarg dels segles en la majoria de pobles, viles i ciutats de Catalunya. Molts d’aquests llibres notarials han estat la base documental per a gran quantitats d’estudis sobre aspectes de la vida econòmica, social i cultural del nostre país a través de la Història. I també són documents que han servit per conèixer millor l’evolució històrica de la institució notarial.

Publicacions de la Fundació Noguera

Publicacions de la Fundació Noguera

 

L’Arxiu de Protocols de Barcelona ha estat sempre al servei dels investigadors i dels acadèmics cedint espais per a la docència. I al seu redós, la Fundació Noguera ha tingut i té una funció de suport fonamental a la recerca. Les seves publicacions mostren el paper central que juga la documentació notarial en la investigació històrica, tant com a base per a la recerca com en l’edició de fonts. Ara, amb el projecte Aurora, l’AHPB  dóna continuïtat a la seva voluntat de servei a la recerca, a aquells que s’hi dediquen i a la societat en general.

Els historiadors, investigadors i tothom que estigui interessat en conèixer la documentació notarial i les seves característiques (aquí trobareu ajuda per començar) pot fer ús d’aquest arxiu digital. Les imatges permeten veure fidelment el contingut dels documents i també tots els elements propis del que s’anomena la diplomàtica notarial. Els instruments de descripció i les eines per cercar els documents (cerca dinàmica i cerca a través de formulari) faciliten l’accés a aquests documents. Només cal endinsar-se en ells per trobar dades i informació sobre el passat, tenint en compte que, la documentació notarial ens ofereix traces de vida quotidiana, d’economia, de comerç i de mentalitats religioses. Hi trobarem informació sobre transaccions mercantils, vendes de cases, terres o esclaus, contractes d’aprenentatge i capítols matrimonials. Documents tots ells que resulten bàsics i imprescindibles per conèixer encara millor la Història, especialment la de la ciutat de Barcelona.

 

Daniel Piñol Alabart (Universitat de Barcelona-IRCVM)

Ordo Virtutum: cantar amb tota l’ànima, viure l’ordre de l’univers

dilluns, 16/06/2014

Hildegarda de Bingen (1098-1179), magistra benedictina, dona avançada al seu temps i autora d’un corpus extens i variat, va compondre l’Ordo Virtutum cap a l’any 1151, poc després de fundar el monestir de Sant Rupert, a Bingen. Es tracta d’un drama litúrgic estretament relacionat amb la vida monàstica i, en particular, amb la integració de les noies que començaven a viure en una comunitat religiosa. A través d’una representació teatral, les oblates podien dramatitzar l’esforç de mantenir-se en el camí de la virtut, així com el suport moral que li proporcionaven les seves germanes i Déu mateix.

Al final de la seva vida, Hildegarda va escriure una carta que contenia un fervorós elogi del cant i de la música. Ens ella afirma que la música és un mitjà de cohesió social, i que cantar és un do diví que ens transforma i ens perfecciona. Quan cantem, el cos, la ment i l’ànima s’harmonitzen, i en la nostra ressona l’harmonia celeste. Reverbera en ella la veu divina, la dels àngels i la dels savis antics, com si una escala harmònica connectés l’univers sencer, des del punt més àlgid fins al més inferior. Segons Hildegarda, si cantem amb tota l’ànima pujarem de nou l’escala que ens atansa a la divinitat.

Avui us convidem a pujar algun graó d’aquesta escala, tot descobrint aquesta obra, l’Ordo Virtutum d’Hildegarda de Bingen.

 

Virtuts en ordre: l’argument de l’obra

Quan ens apropem al drama litúrgic compost per la nostra abadessa, crida l’atenció el seu mateix títol que podríem traduir com “L’ordre de les virtuts”… Però, com és que les virtuts tenen un ordre? Per què haurien de tenir-ho? I, en el cas de què sigui així, quina és la raó d’aquest ordre?

En la presentació de cadascuna de les virtuts que apareixen al drama, cal destacar la que fa la Humilitat, proposant-se com la “Reina de les virtuts”. I aleshores ens preguntem, no hi ha –dins l’esquema cristià en el qual Hildegarda es mou- una preferència especial per la caritat en tant que Déu és caritat i que el seu manament principal és el de l’amor? La resposta que dóna Hildegarda està carregada de la saviesa dels Pares de l’Església, que “la sibil·la del Rhin” coneix molt bé. Per això el seu missatge es pot sintetitzar dient que la humilitat “ordena” rectament l’amor que es pot tenir a un mateix, al proïsme i a Déu. De manera que, en la direcció de l’amor, de la caritat, cal un ordre que vindrà marcat per la pròpia coneixença del lloc de l’ànima al món i de la seva distància respecte de Déu.

Tenint en compte, doncs, aquest lloc de l’ànima al món (com a rerefons teòric) i l’esforç de viure les virtuts que havien de configurar la vida de les oblates (com a rerefons pràctic), l’eix argumental de l’obra és el camí d’una Ànima –que podria ser, de fet, cadascú de nosaltres– vers la salvació. Viatja pel món com una pelegrina, plena de dubtes, anhels, incerteses i esperances. Per a Hildegarda, la via cap a la salvació es construeix dia a dia amb les virtuts, perquè, a través de les nostres decisions i accions virtuoses, fem present alguna cosa divina en el món. L’Ànima s’ha d’esforçar per perfeccionar-se, però no ho ha de fer tota sola. Les Virtuts, forces divines, li ofereixen la seva ajuda per encarar-se al Diable. La lluita no és fàcil, ja que l’univers és bell i l’Ànima vol gaudir de tot allò que en ell hi troba. Després de cometre una falta, l’Ànima torna amb actitud penitent i sol·licita a la Humilitat la seva medecina. Finalment, cura les seves ferides amb el fàrmac que li procura la Reina de les Virtuts en nom de Déu, el “gran metge” de les ànimes.

img1

“Fermesa de l’Ànima envers la temptació”
Hildegarda de Bingen, Scivias, I, 4.

La música com a vehicle

L’Ordo Virtutum és certament una obra singular dins la producció de Hildegarda de Bingen, però encara pren una major trascendència si la considerem des del punt de vista musical. I és que la música és una part intrínseca del drama litúrgic, que no podria entendre’s sense ella. Arrelada en una tradició vocal que entén el cant pla com el vehicle de comunicació més directa amb la divinitat, traça un camí d’anada i tornada: el cant connecta amb la divinitat, però alhora, trasllada l’esfera celestial al món terrenal, a les nostres oïdes.

Per tal de fer palesa aquesta connexió, la música d’Hildegarda és complexa i, alhora, plena d’expressivitat. Tot i estar escrita dins els codis musicals del segle XII, Hildegarda s’acosta als límits de les normes per eixamplar-los, i fa una autèntica demostració d’habilitat tècnica i expressiva, amb l’ús, per exemple, d’intervals amplis poc habituals, que impliquen des de notes greus, amb les quals evoca idees com ara el dolor del pecat, fins a notes molt agudes, que suggereixen el cant dels àngels. Tant en el seu recull de cançons, titulat Simfonia de l’harmonia de les revelacions celestes, com en l’Ordo Virtutum, la melodia i el text poètic, escrit en llatí, van de la mà. Així, la seva música emfasitza les diferents emocions que ens transmet el text líric, i això fa que ens arribi a les profunditats de l’esperit.

Tot i això, existeix un personatge que queda exclòs d’aquest llenguatge: el diable. L’anàlisi del seu tractament a l’obra ens fa comprendre una mica més qui és per Hildegarda el diable, un ésser espiritual temptador i astut; i quin paper diví i purificador té la música.

 

Drama litúrgic més enllà de nomenclatures

Si l’Ordo Virtutum guarda algún secret és que, estrictament parlant, ni és un drama ni és litúrgic. El drama medieval respon a uns arguments, situació, interpretació i paràmetres establerts, i l’obra tampoc no s’inclou a cap ocasió preestablerta del cicle litúrgic monacal. D’aquesta manera, Hildegarda es permet el luxe de compondre sense tenir lligams amb cap tipus de paràmetre, i per tant, la total llibertat de composició musical que hem esmentat més amunt, atorga a Ordo Virtutum una frescor inusitada. Podem imaginar diverses posades en escena: a una església o a un jardí, barrejats amb el públic o amb una escenografia en un presbiteri, amb vestuari i dramatització.

Però en qualsevol cas l’Ordo interpel·la, i la llibertat de l’abadessa de Bingen encara més. En el moment històric que li va tocar viure, Hildegarda va esdevenir una figura tan significativa que la seva expressió més viva, la música, ens atrapa tan profundament quasi nou segles després. Aquest és l’únic repte en escoltar-ho avui.

tandem_Ordo

 

 

Laura de Castellet (UB)

Maria Montes (UB-ARDIT Cultures Medievals)

Georgina Rabassó (UB-ARDIT Cultures Medievals)

Tamara Saeteros (UB-ARDIT Cultures Medievals)

És divendres 13!

divendres, 13/06/2014

Avui és divendres, dia 13: poca gent haurà deixat de recordar, ni que sigui fugaçment, que l’associació d’idees “divendres” + “13” (com la de “dimarts” + “13”) la considerem lligada a la mala sort. Pensant en el post d’avui, hem volgut donar una ullada a les possibles influències medievals d’aquesta superstició. Amb una breu inspecció del que ofereix Internet, confrontant-ho amb llibres acadèmics sobre religiositat popular medieval, la nostra primera conclusió és que les supersticions d’avui en dia no tenen el pedigrí i la classe que tenien les supersticions medievals: és pel divendres 13 d’octubre de 1307, dia en què foren arrestat centenars de templers a França? És perquè el divendres és el dia de la Crucifixió i el número 13 un número que trenca la perfecció del 12 (12 tribus d’Israel, 12 apòstols… estudis aprofundidíssims i sobrefinançats d’aquesta autora apunten que el 90% dels números que apareixen a l’Apocalipsi són 12 o múltiples de 12!). Vista la poca consistència de les supersticions d’avui en dia, hem de lamentar-nos, com el poeta, que cualquier tiempo pasado fue mejor.

 

A veure qui és el graciós que intenta anar-los a arrestar a Terra Santa...

A veure qui és el graciós que intenta anar-los a arrestar a Terra Santa…

Aquest lament ve a tomb perquè l’any 742 sant Bonifaci, des de la seva missió evangelitzadora en territori franco-germànic, escriu al papa Zacaries en aquests termes:

Sàpiga la vostra paternitat que Carloman, rei dels francs, m’ha cridat a la cort i m’ha encarregat que prepari un sínode que se celebri a la part del regne que està sota la seva jurisdicció. M’ha donat a entendre que té la intenció de fer reformes i millores en matèria de disciplina eclesiàstica, que des de fa molt temps, no menys de 60 o 70 anys, es troba en estat de relaxació i corrupció. … La major part de les seus episcopals de la ciutat estan assignades a laics cobdiciosos i insaciables o a clergues adúlters, brètols i usurers, que en gaudeixen com de béns seculars. Si per ordre vostra he d’assumir aquest encàrrec del rei, voldria rebre tan aviat com fos possible una ordre precisa de la seu apostòlica, amb les normes que he de seguir.

… S’afirma haver vist cada any a Roma, fins i tot al costat de l’església de Sant Pere, durant les calendes de gener, ballar a les places, fer xivarri i cantar cançons deshonestes segons el costum pagà, parar les taules, la nit i el dia indicats, amb molts plats, com fan els gentils; aquest dia ningú dóna foc ni deixa cap eina al seu propi veí. Diuen, a més, que han vist a Roma a les dones amb filactèries i lligadures als braços i a les cames, a l’ús pagà, i que exposaven aquests mateixos objectes per vendre’ls públicament. Totes aquestes coses, vistes per persones ignorants i tosques, són la causa de què se’ns censuri, un obstacle per a la predicació i la doctrina.

Fins i tot bisbes i presbíters francs, adúlters i fornicadors empedreïts, que han tingut fills essent ja bisbes o sacerdots, en tornar de la seu apostòlica diuen que el Pontífex Romà els ha autoritzat a exercir el ministeri episcopal…

 

Sant Bonifaci

Il·luminació del Sacramentari de Fulda: sant Bonifaci batejant i essent martiritzat.

Ja vam tractar la superposició del cristianisme a les realitats religioses precedents a Europa en una altra ocasió. Tornant a aquesta carta, doncs, entre d’altres coses s’assenyala que el rei franc vol portar a terme, per fi, un concili per regular la situació eclesial a les seves terres, i s’acusa al Sant Pare del desori imperant en qüestions de moral i de pervivència del paganisme i la superstició a Roma. Cal entendre-ho també dins d’una perspectiva de poder més àmplia: els fills de Carles Martell (mort el 741), fins llavors assentats en el favor del clergat francès, comencen a desitjar una aliança més ferma amb el Papat, que els permetrà establir sòlidament la dinastia carolíngia, fins a fer-la esdevenir imperial. És per això que cal “ajustar” l’Església francesa, de nou, a les normes que vénen de Roma, a través d’un concili. El papa Zacaries havia escrit, just després del seu nomenament papal, també el 741, una carta als francs demanant-los obediència –en concret, que seguissin les indicacions de Bonifaci de Fulda i que expulsessin d’entre ells els “falsos et schismaticos et homicides et fornicarios sacerdotes”.

Amb l’aprovació de Zacaries, Bonifaci emprendrà diversos concilis en l’espai franc destinats, entre altres coses, a acabar amb les supersticions paganes a la Cristiandat: el primer Concilium Germanicum (742), el concili de Leptines (743) i el de Soissons (744). El cinquè cànon del concili de Leptines, que reforça el que s’aprovà al concili precedent, assenyala:

Hem ordenat que cada bisbe, amb l’ajuda del gravio, defensor de la seva església, haurà de vetllar per la total abolició entre el poble de Déu de les supersticions paganes, tals com els sacrificis als morts, els sortilegis, els filacteris i els auguris, els encantaments, les hòsties immolades amb les quals homes insensats fan ritus pagans, com idòlatres, prop de les esglésies, en homenatge a màrtirs i confessors, i també els focs sacrílegs.

 

A més d’aquest cànon, el concili va establir un índex de pràctiques supersticioses i paganes, l’Indiculus superstitionum et paganiarum; per això us deia que les supersticions paganes es coneixien molt millor!:

Sacrilegis als sepulcres, sacrilegis als morts, pràctiques vergonyoses al febrer [es refereix a àpats funeraris en ocasió de la cara cognatio], temples pagans, sacrilegis a les esglésies, sacrificis als boscos, culte a Mercuri i Júpiter, sacrificis als sants, filactèries i lligadures, sacrificis a les fonts, encantaments, auguris amb ocells, cavalls, fems o esternuts; endevins o bruixots, focs pretesament sagrats, poders del cervell dels animals, invocacions paganes a l’inici d’alguna cosa, llocs sagrats, festes en nom de Júpiter i Mercuri, eclipsis de lluna o vinceluna, tempestes, banyes i petxines; solcs màgics per envoltar les cases, processó pagana anomenada Yria, en la qual es parteix el pa i es trenquen pedres, considerar com a sants tots els morts, ídols de farina, ídols de pa, ídols que es porten als camps, peus i mans de fusta per a rituals pagans, invocacions a la lluna per part de dones per guanyar el cor d’un home.

 

Menhir

Menhir cristianitzat de Men-Marz, Brignogan, França.

No és que amb l’aparició d’aquest índex de pràctiques paganes i supersticioses prohibides totes aquestes s’eliminessin de cop. De la mateixa manera que segles abans ja s’estava retraient la presència de pràctiques paganes que, a més, es barrejaven amb elements cristians com l’Eucaristia  (sacrilega commixtione) –el papa Pelagi I, el 558, s’escandalitzava perquè els sacerdots confegien l’hòstia en forma d’home, com un ídol, i el desmembraven donant als fidels el trosset que els semblava més pertinent per a cadascun d’ells–, se seguiren portant a terme, per bé que minoritzades, al llarg de l’Edat Mitjana. El conjunt de fonts que ens en parlen, gairebé sempre des d’un punt de vista denigratori, és amplíssim i permet conèixer amb detall aquestes pràctiques –encara que molt sovint no se’n pot conèixer el significat profund, que no interessava als detractors. És veritat que no ens han donat cap pista sobre les possibles connotacions del divendres 13 (o dimarts 13, que és molt més comú per a nosaltres), però, per exemple, podem saber que una de les nostres salutacions tradicionals després d’un esternut (Jesús!), que tan religiosa semblava, possiblement és un exorcisme d’origen grecoromà prohibit ni més ni menys que a l’Indiculus de 743, on es parla d’auguris amb esternuts!

 

Encara que sigui divendres i tretze, esperem que tingueu un molt bon dia!

 

Laia Sallés

IRCVM – UB

CLAUSTRA: protagonisme femení i espiritualitat medieval

dilluns, 9/06/2014

No es pot escriure la història de l’espiritualitat medieval sense posar en primer pla la presència de les dones, que li donaren a més significats propis. És un fet constatat per la historiografia el protagonisme femení en les noves formes i espais de religiositat que, en el context d’una renovació espiritual d’accent pauperístic i evangèlic, sorgiren arreu d’Europa a partir del 1200, i que modificaren sensiblement la topografia religiosa. Una topografia monàstica que s’enriqueix amb l’aparició de nous ordes fruit de l’ideal mendicant, de vida reglada que assumeix i integra noves realitats socials que han nascut fora dels claustres i de les inquietuds del laïcat, de noves formes de reclusió urbana que reprenen velles formes eremites, i especialment amb les noves propostes que conjugaven vida activa i contemplativa en nuclis de convivència informal, no reglada (reflectida pel fenomen de les beguines). Una feminització de la geografia sagrada de les ciutats europees que també deixà el seu senyal en el registre de la santedat, en els noms i les pràctiques de la devoció, en l’escriptura i mística femenines.

Topografiar aquests espais per als regnes de la Península Ibèrica, posar llum a moments fundacionals en què apareixen nuclis previs de religiositat no reglada que conflueixen en comunitats formals, marcar models i cronologies, trobar connexions i xarxes de mecenatge en la creació de nuclis i expansió de famílies monàstiques, aportar noms i històries de vida a una genealogia femenina, són alguns dels objectius generals que ens hem marcat des del projecte CLAUSTRA.

www.ub.edu/claustra

L’extensió cronològica del projecte, dels segles centrals de l’edat mitjana a  la primera edat moderna (segle XII-primera meitat del segle XVI) permet traçar una diacronia en la gestació i desenvolupament dels diferents espais de religiositat femenina, i tenir en compte els processos que a nivell general marcaren, especialment a partir de finals del segle XV, un tancament de les estructures eclesiàstiques i del poder que condicionaren l’espiritualitat femenina, amb l’enquadrament forçat, per exemple, de molts dels beateris hispans o la reforma dels monestirs femenins. La mirada diacrònica d’aquesta topografia en un espai concret, permet també analitzar l’aparició dels diferents nuclis de religiositat femenina en la traça urbana, amb confluència amb altres institucions, com els hospitals o altres estructures dedicades a la beneficència, o formant part dels processos d’expansió urbana fora muralles. L’enfocament pels diferents regnes peninsulars permet, finalment, marcar especificitats en la creació d’espais, predomini d’uns ordes monàstics sobre d’altres, o ritmes diversos en la història, en gran, de l’espiritualitat femenina medieval.

El projecte CLAUSTRA neix del grup de recerca TEFca (Topografia de l’Espiritualitat Femenina a Catalunya) que des de l’any 2004 inicià una primera catalogació i descripció dels espais d’espiritualitat femenina a la Catalunya medieval, posant l’accent en la necessitat de conèixer i posar al descobert la riquesa i potencialitat dels arxius monàstics, i amb el desig de situar els territoris catalans en aquesta història de l’espiritualitat femenina medieval. A partir de l’any 2008, l’ampliació del projecte cap als regnes de la Península Ibèrica a l’edat mitjana, dóna a l’atles/catàleg (topografia/descripció) un marc de treball en equip, i una plataforma col·laborativa i interdisciplinària i de difusió de la recerca.

Núria Jornet

Projecte CLAUSTRA

Biblioteca Virtual DUODA

Universitat de Barcelona

50 dies després

dimarts, 3/06/2014

Siguem honestos, quants de nosaltres ens hem preguntat alguna vegada d’on ve aquest festiu despenjat que tenim al juny i que només celebrem a aquesta banda de la península? Sense entrar a valorar el per què, el cas és que avui dia hi ha un cert oblit per algunes festes i tradicions religioses, com és el cas de la que celebrem dilluns que ve: Pentecosta, Quinquagèsima o Xavuot.

Un medieval tindria claríssim què s’hi celebra, i a Medievalistes en bloc, seguint la nostra missió de portar claror a l’època medieval (aquí ens heu d’imaginar abillats per la batalla), us ho explicarem amb ets i uts.

Per començar, la festivitat té, com no, origen jueu. Xavuot, que literalment vol dir “setmanes”, se celebra 50 dies després de Pesaj o, el que és el mateix, set setmanes després. Per aquest motiu també se la coneix com “festa de les setmanes”, un nom que demostra una gran inventiva, ja que deriva directament d’una cita bíblica (“Des del dia que presentareu solemnement la primera garba, l’endemà del dissabte, compteu set setmanes senceres. D’aquesta manera, fins l’endemà del setè dissabte comptareu cinquanta dies. El dia que fa cinquanta presentareu al Senyor una ofrena de la nova collita”, Lv 23, 15.16). És un dia de total i complet descans, cosa que a la Edat Mitjana ja anava bé perquè, com amb totes les festivitats properes o coincidents amb les cristianes, no estava de més quedar-se tranquil a casa. Recordem que a aquesta època els calls jueus tenien portes per tancar-se, no per caprici sinó per seguretat, ja que els atacs contra les comunitats eren freqüents i normals.

Moisès, al dia més feliç de la seva vida, segons Cecil B. DeMille

Però no ens desviem del tema, què és el que es celebra a Xavuot? Doncs ni més ni menys que l’entrega de la Llei a Moisès, que no és poca cosa! Per una comunitat que basa el seu dia a dia en aquesta Llei, no seria pas un fet banal. La festa té, a més a més, un marcat caràcter agrícola, ja que en temps antics marcava el final de la collita i era un dels dies on la gent podia anar al Temple a portar-ne les primícies. Per recordar també aquest esperit agrari, les sinagogues es decoren amb branquetes i similars. Però és l’entrega de la Llei la que ho fa realment important.

Evidentment, la festivitat que fa que dilluns sigui festiu (almenys per a una gran majoria) no és Xavuot, sinó Pentecosta, o com se la denominava més comunament a època medieval, Quinquagèsima. La importància de la Quinquagèsima al calendari medieval era perfectament comparable amb la rellevància religiosa de Nadal o de la Pasqua. De fet, les Ordinacions de Pere II el Catòlic marquen les festes més importants de l’any, en les quals el rei es pot permetre fer festa i mostrar-se agradable (sí, això últim és literal): “III festes de l’any, és assaber Pascha, Cinquaesma et Nadal”. Això sí, antigament existien dues Quinquagèsimes: la Pentecosta (“cinquanta dies” després de Pasqua) i l’últim diumenge abans de Quaresma (“cinquanta dies”… abans de Pasqua!). El que les distingia era el seu caràcter festiu o penitencial: la primera Quinquagèsima, abans de la Pasqua, servia de preparació a la Quaresma, i per tant hi primava el recolliment; la segona, conclusió del temps pasqual, era essencialment festiva.

I què se celebra en aquesta última? Doncs ni més ni menys que el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols, gràcies al qual s’inicia també la seva activitat d’estendre la paraula de Déu. És a dir, que una vegada més Déu Pare escull aquest dia per comunicar-se amb els mortals.

L'Esperit Sant descendent sobre els apòstols a la capella Scrovegni de Giotto. Padua, s.XIV

Però abans hem mencionat que la celebració, tant de la Pasqua de Resurrecció com la Granada,  era un diumenge, llavors per què és festa dilluns? Doncs per un fenomen de duplicació de festes que curiosament es dóna a tots aquells territoris que antigament formaven part del Sacre Imperi Romà Germànic, això és, Can Carlemany. Aquest fenomen també ens el trobem al judaisme, i és que degut al càlcul dels mesos lunars els jueus de la Diàspora mai podien estar segurs d’haver calculat bé quin dia era el festiu, motiu pel qual el celebraven dues vegades.

Així que ja sabeu, per si de cas, qualsevol celebració feu-la doble!

Laia Sallés  (UB -IRCVM)

Clara Jáuregui (IRCVM – Institut Món Juïc)