Eva o Ave? Les dones medievals tenen la paraula

Encara ara el debat sobre la naturalesa femenina és vigent en cercles científics, populars (TV, ràdio, premsa) i també polítics. L’Edat Mitjana no en va ser una excepció. Durant l’època medieval les dones eren considerades inferiors als homes pel que feia al físic, a l’intel·lecte i a la moral. Així, Eva representava la dona pecadora, que havia provocat l’expulsió dels humans del Paradís terrenal, mentre que la Mare de Déu constituí un model positiu de feminitat, com explica Lola Badia a la Història de la literatura catalana (2013). Ho exemplifiquen les paraules de Bernat a Lo somni de Metge, que fins i tot substitueix la figura d’Eva per la d’un home, Adam, per defensar les dones de la diatriba misògina que els acaba de dedicar el vell Tirèsies, expert tant en la naturalesa femenina com en la masculina:

«Tu saps bé que, per lo pecat de nostre primer pare Adam, tota humana natura per justícia mereixia, e encorria de fet, pena infernal. E no ignores que per una sola fembra és estada reemuda, la qual per la humilitat e excel·lència de virtuts que hagué sobre totes quantes foren, són e seran, meresqué ésser Mare del Fill de Déu» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, Barcelona: Quaderns Crema, 1999).

És per això que aquesta entrada l’havíem d’escriure al mes de maig, mes de Maria. L’argument de Bernat, favorable a les dones, no és una raresa en els debats pro- i antifeministes medievals, en els quals es debatia la bondat o la maldat femenines i, a vegades, s’hi tractaven també qüestions més concretes, com per exemple, si les dones tenen més o menys apetit sexual (Sermó de Francesc Alegre) o si són elles les que sedueixen o les que són seduïdes (Grisel y Mirabella de Juan de Flores).             En els dos casos esmentats les dones s’associen a la sensualitat o a la luxúria.

La Ciutat de les Dames, 1405 (Bibliothèque nationale de France)

Aquest tipus de debats van tenir molt d’èxit entre els escriptors de la baixa Edat Mitjana. Així, a les acaballes del s. XIV i l’inici del XV, sorgeix una polèmica literària sobre el tractament que reben les dones a la segona part del poema al·legòric Roman de la Rose de Jean de Meun (s. XIII), en la qual intervé Christine de Pisan, autora, entre d’altres, de La ciutat de les dames. El 1424 Alain de Chartier compon una altra obra literària, La Belle Dame sans merci, que també provoca reaccions contràries entre els lectors, els quals excusen o condemnen (amb judici i càstig inclosos) la crueltat de la dama de la història, responsable d’haver rebutjat un enamorat que finalment mor d’amor. El debat (conegut com a querella de les dones) s’encén, un cop més, amb la composició de les cobles del Maldecir de mujeres de Pere Torroella (c. 1436-1462), poeta bilingüe en català i castellà, que, malgrat que respon a les acusacions dels lectors amb la redacció del Razonamiento en defensa de les dones, és identificat amb la misogínia. És per això que Juan de Flores el converteix en un personatge literari a la novel·la sentimental castellana Grisel y Mirabella (c. 1475).

Aquesta obra planteja un judici a dos enamorats en terres escoceses. El jurat, format íntegrament per homes, com fa notar l’advocada de l’acusada, ha de decidir quin dels dos amants va fer el primer pas en l’amor, si va ser Grisel o bé Mirabella. La llei d’Escòcia dictamina que el seductor sigui cremat a la foguera. Tanmateix, ambdós es culpen a si mateixos per salvar la persona que estimen. En conseqüència, el rei, pare de la noia, convoca un judici en el qual s’ha de resoldre quin dels dos sexes és més propens a l’amor. L’advocada de Mirabella és Braçayda (Briseida), caracteritzada de forma similar al Bursario de Juan Rodríguez del Padrón; mentre que l’advocat de Grisel és Torrellas (Pere Torroella), que guanya el plet.

A diferència de la major part de les obres literàries que desenvolupen aquest tema, al Grisel y Mirabella els personatges femenins (Briseida) prenen la paraula per defensar-se de les acusacions. Cal recordar que Alan Deyermond apuntava que malgrat que la ficció sentimental s’inicia en certa manera amb la Fiammetta de Boccaccio (autor, també, del Corbaccio i De mulieribus claris), protagonitzada per una dona, no és fins a la novel·la portuguesa Menina e Moça de Bernardim Ribeiro, editada tres vegades al s. XVI, que un personatge femení recupera la paraula per narrar la pròpia experiència d’amor dissortat. Però, com hem vist, la Briseida de Juan de Flores construeix un discurs sobre la naturalesa femenina relacionat amb el comportament d’homes i dones en l’amor i una obra sentimental catalana de la mateixa època, el Somni de Francesc Alegre (c. 1475), fa el mateix. En aquest cas, el protagonista acusa l’estimada de crueltat davant del déu Cupido, que presideix el procés. El judici és sotmès a la votació d’un jurat popular format per homes que decideixen el vot segons les pròpies experiències amb les dones, generalment desafortunades. Malgrat que el recompte de vots és negatiu per a l’estimada, tant ella com l’advocada, Laura, tenen l’oportunitat de defensar-se de les acusacions de l’enamorat i de l’advocat, Petrarca.        

Per tant, les obres de ficció sentimental catalanes i castellanes també alimenten el debat sobre la bondat o la maldat de les dones al final del s. XV i els escriptors hi utilitzen arguments propis dels discursos pro- i antifemenistes, sovint amb la voluntat d’allunyar els lectors del perill de l’amor i, de retruc, de les persones de l’altre sexe.

Gemma Pellissa Prades

ARDIT Cultures Medievals

IRCVM

Comparteix

    Comentaris

    • Eva

      27/05/2014 - 10:22

      La llàstima que l’exemple de “debat” polític no arriba a la categoria de debat… ;P
      Ara seriosament, molt interessant. Una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció és la reticència dels capellans, almenys fins fa uns anys, a batejar les xiquetes amb el nom d’·Eva”. Malgrat que, si no vaig errada, hi ha almenys cinc “Santa Eva” al santoral (ens cal un article!). Les dones al voltant de la meua edat encara es diuen “Eva Maria”, com jo mateixa. Com si afegir el “Maria” et deslliurés d’alguna taca. No deixa de ser un nom d’antítesi, no?

    • Gemma

      27/05/2014 - 11:23

      Eva Maria! És un oxímoron preciós que reflecteix aquesta reticència cultural. A més, el so evoca l'”Ave Maria”. Bona idea per a un article sobre la figura d’Eva!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús