El Concili d’Efes (431) i la polèmica entorn de la “Theotokós”

Detall de l'absis de Santa Maria Maggiore, Roma

A l’absis de la basílica de Santa Maria Maggiore podem veure un esplèndid mosaic polícrom del segle XIII amb una imatge un xic insòlita en les representacions de l’art cristià: Crist coronant la VergeMaria, fill i mare asseguts en un mateix tron. Aquest mosaic té una llarga i complexa història al seu darrere: les discussions entorn la legitimitat del títol de Theotokós (Mare de Déu) atribuït a Maria per la pietat popular cristiana, discussions que motivaren la celebració del concili d’Efes l’any 431.

Però no fou només la pietat mariana la que animà la controvèrsia de la que aquí parlem. Per treure’n tot l’entrellat ens n’hem d’anar anys enrera, a un altre concili, el de Constantinoble del 381. En aquest sínode, que posà fi a la complexíssima crisi arriana, se sembrà la llavor d’un llarg conflicte entre les seus episcopals de Constantinoble i Alexandria: el cànon 3 d’aquest sínode reconeixia a l’església constantinopolitana una primacia d’honor a la Cristiandat, situant-la immediatament per sota de l’església romana, argumentant que Constantinoble era la “Nova Roma”. Aquest cànon sancionava que l’autoritat d’un bisbe dins l’estructura eclesiàstica depenia del pes polític de la seva ciutat, per bé que la teoria deia que el prestigi, la influència i l’autoritat d’una església havien de recolzar-se en el seu origen apostòlic. Les seus “apostòliques” d’Antioquia i Alexandria es veien, doncs, relegades al tercer i quart lloc de la jerarquia patriarcal per consideracions polítiques. Després del concili de Constantinoble es va iniciar una etapa de contínua hostilitat entre els bisbes de Constantinoble i els d’Alexandria, atès que aquests últims reivindicaven –al·legant que la seva comunitat havia estat fundada per Marc l’Evangelista– el segon rang a la Cristiandat, un rang que, al seu entendre, Constantinoble ocupava immerescudament.

El concili d’Efes del 431 s’ha d’entendre, doncs, dins el context d’aquests conflictes per l’autoritat. Uns anys abans, l’any 428, l’emperador Teodosi II entronitzava com a bisbe de la capital de l’Imperi oriental a Nestori, un monjo d’Antioquia imbuït del pensament de la prestigiosa escola teològica d’aquesta ciutat. Com a bisbe de Constantinoble, Nestori es va creure obligat a corregir una expressió que els cristians locals utilitzaven habitualment i que ell jutjava doctrinalment inacceptable: la referència a Maria com a “Mare de Déu” (Theotokós). Nestori creia necessari distingir estrictament en Jesús allò que era propi de la seva natura humana i allò que era privatiu de la seva natura divina. Per tant, amb rigor teològic Maria podia ser anomenada “Mare del Crist” (Christotokós), és a dir, mare de la natura humana de Jesús assumida pel Verb, però en cap cas “Mare de Déu” perquè, aplicant l’estricta lògica aristotèlica, “ningú pot donar a llum a un fill que li és anterior en el temps”.

Sant Ciril d'Alexandria, representat al Monestir de Chora, Istanbul

El rigor de Nestori va generar malestar i oposició entre els seus feligresos i entre una part del seu clergat que el considerava un “estranger” antioquè. Per tal de crear-li problemes, aquests clergues sabien a qui recórrer: al bisbe alexandrí, és clar! Ciril d’Alexandria, assabentat de les tesis nestorianes, li adreçà cartes exigint-li una retractació i, a més, n’informà al bisbe de Roma, Celestí, a qui li mancà temps per alinear-se al costat de Ciril contra el seu rival de la Nova Roma.

El concili d’Efes, convocat per Teodosi II per tal de posar fi a aquesta crisi, no va ser precissament una bassa d’oli. De fet n’hi hagueren dos, de concilis, reunits paral·lelament i presidits per Ciril –sínode “antinestorià” – i per Joan d’Antioquia –sínode “pronestorià”–: no cal dir que cadascun d’aquests sínodes excomunicà als membres del partit contrari. Una anècdota molt il·lustradora sobre els procediments: en les actes del congrés cirilià, el nom de Maria només surt una única vegada… en esmentar-se que els bisbes es troben reunits a l’Església de Santa Maria!

Només la intervenció de Teodosi II, que s’alineà amb els “cirilians”, va posar fi al conflicte: Nestori fou deposat i hagué d’emprendre el camí de l’exili. Decisives en aquest sentit foren les “gestions” que Ciril va dur a terme a la cort de l’emperador. Fins a nosaltres ha arribat un valuós document que conté les instruccions que l’alexandrí va donar als seus agents de Constantinoble per tal d’obtenir el favor imperial, instruccions que passaven pel suborn de tots aquells funcionaris i homes de confiança de l’emperador… des de muntanyes d’or i tapissos exquisits fins a ous d’estruç! Entusiasmat pel resultat del concili, l’any 432, el bisbe de Roma Sixt III va decidir reconsagrar l’antiga Basílica Liberiana al culte a la Verge Maria i subvencionar una decoració musiva a la nau i a l’arc triomfal centrada entorn passatges de la vida dela Verge Maria, en clara al·lusió a la victòria aconseguida pel papat, aliat d’Alexandria.

Però la cosa no va acabar aquí, ja que no tots els cristians acceptaren la resolució d’Efes: l’any 486, en un gran sínode reunit a Selèucia-Ctesifont, l’església cristiana persa va adoptar oficialment la cristologia nestoriana. Des de Pèrsia, seguint la Ruta de la Seda, monjos nestorians van difondre aquesta versió del cristianisme per Àsia central, Mongòlia i l’extrem oriental dela Xina, a on el cristianisme nestorià va perviure fins a l’arribada de la dinastia Ming, al segle XIV (a la zona de Pequín, per exemple, hi havia fins i tot un arquebisbat). Pel sud, els missioners nestorians perses van fundar comunitats a la costa sud de l’Índia (regió de Malabar), comunitats amb les que es van topar, amb gran sorpresa, els exploradors portuguesos del segle XVI i que, de fet, perviuen fins als nostres dies (l’anomenada església síria malabar). Pel que fa al cristianisme nestorià de Mesopotàmia, la seva és una història de repressió, persecució, divisions internes i unions parcials amb l’església romana (cristians caldeus d’Iraq i d’altres zones del Pròxim Orient). Els fidels de l’anomenada “Església assíria d’Orient” –els nostres “nestorians”– són avui unes poques desenes de milers.

 

Debat entre catòlics i membres de l'Església oriental nestoriana, en una representació de c. 1290, Acre.

 

Enllaços complementaris

Concili d’Efes a Catholic.net

Concili d’Efes a The Catholic Encyclopedia

Pàgina web de l’Església assíria d’Orient

 Raúl Villegas – Carles Buenacasa

IRCVM – GRAT

 

Comparteix

    Comentaris

    • Match.com Free Trial

      29/09/2015 - 01:21

      Match.com Free Trial

      El Concili d’Efes (431) i la polèmica entorn de la “Theotokós”- Sapiens.cat

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús