Arxiu del mes: maig 2014

Eva o Ave? Les dones medievals tenen la paraula

dimarts, 27/05/2014

Encara ara el debat sobre la naturalesa femenina és vigent en cercles científics, populars (TV, ràdio, premsa) i també polítics. L’Edat Mitjana no en va ser una excepció. Durant l’època medieval les dones eren considerades inferiors als homes pel que feia al físic, a l’intel·lecte i a la moral. Així, Eva representava la dona pecadora, que havia provocat l’expulsió dels humans del Paradís terrenal, mentre que la Mare de Déu constituí un model positiu de feminitat, com explica Lola Badia a la Història de la literatura catalana (2013). Ho exemplifiquen les paraules de Bernat a Lo somni de Metge, que fins i tot substitueix la figura d’Eva per la d’un home, Adam, per defensar les dones de la diatriba misògina que els acaba de dedicar el vell Tirèsies, expert tant en la naturalesa femenina com en la masculina:

«Tu saps bé que, per lo pecat de nostre primer pare Adam, tota humana natura per justícia mereixia, e encorria de fet, pena infernal. E no ignores que per una sola fembra és estada reemuda, la qual per la humilitat e excel·lència de virtuts que hagué sobre totes quantes foren, són e seran, meresqué ésser Mare del Fill de Déu» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, Barcelona: Quaderns Crema, 1999).

És per això que aquesta entrada l’havíem d’escriure al mes de maig, mes de Maria. L’argument de Bernat, favorable a les dones, no és una raresa en els debats pro- i antifeministes medievals, en els quals es debatia la bondat o la maldat femenines i, a vegades, s’hi tractaven també qüestions més concretes, com per exemple, si les dones tenen més o menys apetit sexual (Sermó de Francesc Alegre) o si són elles les que sedueixen o les que són seduïdes (Grisel y Mirabella de Juan de Flores).             En els dos casos esmentats les dones s’associen a la sensualitat o a la luxúria.

La Ciutat de les Dames, 1405 (Bibliothèque nationale de France)

Aquest tipus de debats van tenir molt d’èxit entre els escriptors de la baixa Edat Mitjana. Així, a les acaballes del s. XIV i l’inici del XV, sorgeix una polèmica literària sobre el tractament que reben les dones a la segona part del poema al·legòric Roman de la Rose de Jean de Meun (s. XIII), en la qual intervé Christine de Pisan, autora, entre d’altres, de La ciutat de les dames. El 1424 Alain de Chartier compon una altra obra literària, La Belle Dame sans merci, que també provoca reaccions contràries entre els lectors, els quals excusen o condemnen (amb judici i càstig inclosos) la crueltat de la dama de la història, responsable d’haver rebutjat un enamorat que finalment mor d’amor. El debat (conegut com a querella de les dones) s’encén, un cop més, amb la composició de les cobles del Maldecir de mujeres de Pere Torroella (c. 1436-1462), poeta bilingüe en català i castellà, que, malgrat que respon a les acusacions dels lectors amb la redacció del Razonamiento en defensa de les dones, és identificat amb la misogínia. És per això que Juan de Flores el converteix en un personatge literari a la novel·la sentimental castellana Grisel y Mirabella (c. 1475).

Aquesta obra planteja un judici a dos enamorats en terres escoceses. El jurat, format íntegrament per homes, com fa notar l’advocada de l’acusada, ha de decidir quin dels dos amants va fer el primer pas en l’amor, si va ser Grisel o bé Mirabella. La llei d’Escòcia dictamina que el seductor sigui cremat a la foguera. Tanmateix, ambdós es culpen a si mateixos per salvar la persona que estimen. En conseqüència, el rei, pare de la noia, convoca un judici en el qual s’ha de resoldre quin dels dos sexes és més propens a l’amor. L’advocada de Mirabella és Braçayda (Briseida), caracteritzada de forma similar al Bursario de Juan Rodríguez del Padrón; mentre que l’advocat de Grisel és Torrellas (Pere Torroella), que guanya el plet.

A diferència de la major part de les obres literàries que desenvolupen aquest tema, al Grisel y Mirabella els personatges femenins (Briseida) prenen la paraula per defensar-se de les acusacions. Cal recordar que Alan Deyermond apuntava que malgrat que la ficció sentimental s’inicia en certa manera amb la Fiammetta de Boccaccio (autor, també, del Corbaccio i De mulieribus claris), protagonitzada per una dona, no és fins a la novel·la portuguesa Menina e Moça de Bernardim Ribeiro, editada tres vegades al s. XVI, que un personatge femení recupera la paraula per narrar la pròpia experiència d’amor dissortat. Però, com hem vist, la Briseida de Juan de Flores construeix un discurs sobre la naturalesa femenina relacionat amb el comportament d’homes i dones en l’amor i una obra sentimental catalana de la mateixa època, el Somni de Francesc Alegre (c. 1475), fa el mateix. En aquest cas, el protagonista acusa l’estimada de crueltat davant del déu Cupido, que presideix el procés. El judici és sotmès a la votació d’un jurat popular format per homes que decideixen el vot segons les pròpies experiències amb les dones, generalment desafortunades. Malgrat que el recompte de vots és negatiu per a l’estimada, tant ella com l’advocada, Laura, tenen l’oportunitat de defensar-se de les acusacions de l’enamorat i de l’advocat, Petrarca.        

Per tant, les obres de ficció sentimental catalanes i castellanes també alimenten el debat sobre la bondat o la maldat de les dones al final del s. XV i els escriptors hi utilitzen arguments propis dels discursos pro- i antifemenistes, sovint amb la voluntat d’allunyar els lectors del perill de l’amor i, de retruc, de les persones de l’altre sexe.

Gemma Pellissa Prades

ARDIT Cultures Medievals

IRCVM

El Concili d’Efes (431) i la polèmica entorn de la “Theotokós”

dimarts, 20/05/2014

Detall de l'absis de Santa Maria Maggiore, Roma

A l’absis de la basílica de Santa Maria Maggiore podem veure un esplèndid mosaic polícrom del segle XIII amb una imatge un xic insòlita en les representacions de l’art cristià: Crist coronant la VergeMaria, fill i mare asseguts en un mateix tron. Aquest mosaic té una llarga i complexa història al seu darrere: les discussions entorn la legitimitat del títol de Theotokós (Mare de Déu) atribuït a Maria per la pietat popular cristiana, discussions que motivaren la celebració del concili d’Efes l’any 431.

Però no fou només la pietat mariana la que animà la controvèrsia de la que aquí parlem. Per treure’n tot l’entrellat ens n’hem d’anar anys enrera, a un altre concili, el de Constantinoble del 381. En aquest sínode, que posà fi a la complexíssima crisi arriana, se sembrà la llavor d’un llarg conflicte entre les seus episcopals de Constantinoble i Alexandria: el cànon 3 d’aquest sínode reconeixia a l’església constantinopolitana una primacia d’honor a la Cristiandat, situant-la immediatament per sota de l’església romana, argumentant que Constantinoble era la “Nova Roma”. Aquest cànon sancionava que l’autoritat d’un bisbe dins l’estructura eclesiàstica depenia del pes polític de la seva ciutat, per bé que la teoria deia que el prestigi, la influència i l’autoritat d’una església havien de recolzar-se en el seu origen apostòlic. Les seus “apostòliques” d’Antioquia i Alexandria es veien, doncs, relegades al tercer i quart lloc de la jerarquia patriarcal per consideracions polítiques. Després del concili de Constantinoble es va iniciar una etapa de contínua hostilitat entre els bisbes de Constantinoble i els d’Alexandria, atès que aquests últims reivindicaven –al·legant que la seva comunitat havia estat fundada per Marc l’Evangelista– el segon rang a la Cristiandat, un rang que, al seu entendre, Constantinoble ocupava immerescudament.

El concili d’Efes del 431 s’ha d’entendre, doncs, dins el context d’aquests conflictes per l’autoritat. Uns anys abans, l’any 428, l’emperador Teodosi II entronitzava com a bisbe de la capital de l’Imperi oriental a Nestori, un monjo d’Antioquia imbuït del pensament de la prestigiosa escola teològica d’aquesta ciutat. Com a bisbe de Constantinoble, Nestori es va creure obligat a corregir una expressió que els cristians locals utilitzaven habitualment i que ell jutjava doctrinalment inacceptable: la referència a Maria com a “Mare de Déu” (Theotokós). Nestori creia necessari distingir estrictament en Jesús allò que era propi de la seva natura humana i allò que era privatiu de la seva natura divina. Per tant, amb rigor teològic Maria podia ser anomenada “Mare del Crist” (Christotokós), és a dir, mare de la natura humana de Jesús assumida pel Verb, però en cap cas “Mare de Déu” perquè, aplicant l’estricta lògica aristotèlica, “ningú pot donar a llum a un fill que li és anterior en el temps”.

Sant Ciril d'Alexandria, representat al Monestir de Chora, Istanbul

El rigor de Nestori va generar malestar i oposició entre els seus feligresos i entre una part del seu clergat que el considerava un “estranger” antioquè. Per tal de crear-li problemes, aquests clergues sabien a qui recórrer: al bisbe alexandrí, és clar! Ciril d’Alexandria, assabentat de les tesis nestorianes, li adreçà cartes exigint-li una retractació i, a més, n’informà al bisbe de Roma, Celestí, a qui li mancà temps per alinear-se al costat de Ciril contra el seu rival de la Nova Roma.

El concili d’Efes, convocat per Teodosi II per tal de posar fi a aquesta crisi, no va ser precissament una bassa d’oli. De fet n’hi hagueren dos, de concilis, reunits paral·lelament i presidits per Ciril –sínode “antinestorià” – i per Joan d’Antioquia –sínode “pronestorià”–: no cal dir que cadascun d’aquests sínodes excomunicà als membres del partit contrari. Una anècdota molt il·lustradora sobre els procediments: en les actes del congrés cirilià, el nom de Maria només surt una única vegada… en esmentar-se que els bisbes es troben reunits a l’Església de Santa Maria!

Només la intervenció de Teodosi II, que s’alineà amb els “cirilians”, va posar fi al conflicte: Nestori fou deposat i hagué d’emprendre el camí de l’exili. Decisives en aquest sentit foren les “gestions” que Ciril va dur a terme a la cort de l’emperador. Fins a nosaltres ha arribat un valuós document que conté les instruccions que l’alexandrí va donar als seus agents de Constantinoble per tal d’obtenir el favor imperial, instruccions que passaven pel suborn de tots aquells funcionaris i homes de confiança de l’emperador… des de muntanyes d’or i tapissos exquisits fins a ous d’estruç! Entusiasmat pel resultat del concili, l’any 432, el bisbe de Roma Sixt III va decidir reconsagrar l’antiga Basílica Liberiana al culte a la Verge Maria i subvencionar una decoració musiva a la nau i a l’arc triomfal centrada entorn passatges de la vida dela Verge Maria, en clara al·lusió a la victòria aconseguida pel papat, aliat d’Alexandria.

Però la cosa no va acabar aquí, ja que no tots els cristians acceptaren la resolució d’Efes: l’any 486, en un gran sínode reunit a Selèucia-Ctesifont, l’església cristiana persa va adoptar oficialment la cristologia nestoriana. Des de Pèrsia, seguint la Ruta de la Seda, monjos nestorians van difondre aquesta versió del cristianisme per Àsia central, Mongòlia i l’extrem oriental dela Xina, a on el cristianisme nestorià va perviure fins a l’arribada de la dinastia Ming, al segle XIV (a la zona de Pequín, per exemple, hi havia fins i tot un arquebisbat). Pel sud, els missioners nestorians perses van fundar comunitats a la costa sud de l’Índia (regió de Malabar), comunitats amb les que es van topar, amb gran sorpresa, els exploradors portuguesos del segle XVI i que, de fet, perviuen fins als nostres dies (l’anomenada església síria malabar). Pel que fa al cristianisme nestorià de Mesopotàmia, la seva és una història de repressió, persecució, divisions internes i unions parcials amb l’església romana (cristians caldeus d’Iraq i d’altres zones del Pròxim Orient). Els fidels de l’anomenada “Església assíria d’Orient” –els nostres “nestorians”– són avui unes poques desenes de milers.

 

Debat entre catòlics i membres de l'Església oriental nestoriana, en una representació de c. 1290, Acre.

 

Enllaços complementaris

Concili d’Efes a Catholic.net

Concili d’Efes a The Catholic Encyclopedia

Pàgina web de l’Església assíria d’Orient

 Raúl Villegas – Carles Buenacasa

IRCVM – GRAT

 

Medieval in situ

dilluns, 12/05/2014

Poques vegades la tecnologia al servei de la didàctica d’un museu és tan suggestiva com quan s’entra al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Un senzill ascensor que baixa poc més de cinc metres. Un objecte tan quotidià al qual ha estat substituït el banal “Planta soterrani” o encara més banal “-1” per un compte enrera de 2000 anys. Ni grans textos, ni llargues explicacions. No cal convertir el visitant ocasional en un erudit; no cal traducció de cap tipus, ni al rus, ni a l’amazig; el bilingüisme “real” es mostra tan tranquil com la ceba més arrelada. Tothom entèn instantàniament que, per un moment, serà transportat a un altre món, un món de molts anys enrera, un món desaparegut sense el qual no hauria estat possible el nostre, un món oblidat, ignorat, però tant essencial per entendre’ns que ha calgut l’esforç de generacions d’historiadors per interpretar-lo per a poder-lo explicar. Que ha calgut esbudellar per poder-lo descobrir.

I una part d’aquest món és medieval, comença sota terra, quan la societat romana va esdevenint cristiana, pels vols del segle IV, i va germinant i creixent fins a florir al Saló del Tinell i la Capella de Santa Àgueda, fins a quedar congelat al segle XV. Avui la plaça del Rei ens sembla l’indret més medieval de la Ciutat. De fet és el vincle directe amb el que tenim sotaterra, i tanmateix no va ser fins a finals del segle XIX i fins a l’obertura de la via Laietana, a principis del XX, quan aquesta plaça i bona part de Ciutat Vella va ser despullada dels afegits moderns que cobrien aquella floració petria, ara visible, però amagada rera consistents institucions. També aquesta ciutat medieval va haver de ser descoberta.

Només cal veure l’abans i després de la pròpia plaça del Rei, l’abans i després del Saló del Tinell, o l’abans i després de la Casa Padellàs, seu del museu, i traslladada des del carrer de Mercaders per entendre com n’és d’important el segle XIX per entendre la nostra edat mitjana.

Església del convent de Santa Clara (ara Saló del Tinell), 1920

La casa Padellàs al carrer de Mercaders, abans de ser traslladada a la plaça del Rei

D’algunes d’aquestes coses parlarem dimecres dia 14 al MUHBA, a partir de les 17hores: del pas del paganisme al cristianisme, del trasllat del cos de Santa Eulàlia, de la destrucció del Call… i tindrem temps per escoltar una disputa poètica en llemosina llengüa, conèixer el Conestable i brindar amb cava.