Arxiu del mes: abril 2014

Desxifrant misteris o de com llegir runes

dilluns, 28/04/2014

Fa ben poc el runòleg noruec Jonas Nordby va sortir a la premsa per haver desxifrat un misteriós codi rúnic inscrit en un pal de fusta del segle XIII en el qual estaven encriptats els noms propis Sigurd i Lavrans. Generalment les runes es llegeixen fent correspondre a cada runa el valor fonètic equivalent a la primera lletra del seu nom rúnic. Així la runa ↑ (týr) es llegiria “t”. Però en Nordby ha descobert que en aquest pal de fusta, les runes no es llegeixen fent correspondre el valor inicial, sinó el valor final del seu nom rúnic. Per tant, la runa ↑ (týr) es llegiria “r”:

Il·lustració de Jonas Nordby

A la il·lustració teniu el codi de jötunvillur sencer amb les noves equivalències de les runes, i prenent com a referència el fuþark més recent, el de les 16 runes. Aquest mètode de codificació s’ha trobat en altres inscripcions, que a partir d’ara, i gràcies a aquest descobriment, ja podrem llegir.

Quan llegim runes ens hem de desprendre de la concepció de linealitat a la qual estem acostumats quan llegim les nostres lletres. Tal i com ens recomana Nordby, per poder llegir runes, les hem de mirar des de diferents angles.[1]És el seu caràcter angulós el que les permetia gravar més fàcilment en superfícies pètries, òssies, i, fins i tot, en ferro. La forma de les runes té una similitud inquietant amb certs signes ibers, i sinó què em dieu d’aquesta inscripció trobada a Guissona?

Inscripció ibèrica, Guissona

Per llegir les runes hem de tenir en compte que van més enllà del seu valor fonètic. Nordby ens parla encara d’un altre sistema d’encriptació rúnic: a partir d’una aparent errada en el tall d’una runa en un tros d’os trobat a Sigtuna al segle XII, Nordby demostra com la paraula “ráð”, que obtenim aplicant el seu valor fonètic corresponent, és el resultat de la lectura superficial d’aquest grup de runes. Si fem girar l’os 180º graus i llegim les runes en el sentit invers, obtindrem una segona paraula que completa la lectura anterior: “þat”. “Ráð þat” vindria a ser la lectura completa, i és un imperatiu que es tradueix per “llegeix això!” Aquest “llegir” que ben bé seria “interpretar”. El verb “ráða” apareix en molts altres textos relacionats amb les runes, un d’ells molt conegut, és el Rúnatal a on es relata com Odin, després de penjar nou nits de l’arbre Yggdrasil, va veure les runes i les va agafar. Ens pregunta: “veitztu, hvé rísta skal, veiztu, hvé ráða skal?”, és a dir: “que saps entallar-les? que saps llegir-les?”[2]

A hores d’ara ja en sabem una mica més, però encara ens queda per veure un últim sistema d’encriptació, el que trobem a la Introduction to English Runes del runòleg britànic Raymond I. Page, un llibre de referència en assumptes runològics. Page ens presenta aquesta imatge, junt amb altres criptogrames rúnics[3]:

 

Foto: Aslak Liestøl/Kulturhistorisk museum, Universitetet i Oslo

I, pensareu, però si això no són runes! I teniu raó, però només en part. Aquest pal de fusta del segle XII representa, aparentment, una sèrie d’homes barbuts, però cadascun dels caps correspon a una runa. Les runes de l’antic fuþark, el de 24 runes, s’agrupaven en tres ættir o grups amb vuit runes cadascuna. Com llegim aquests caps encriptats? Cadascun d’ells té un nombre de pèls mirant cap a la dreta i uns altres cap a l’esquerra. Els pèls de l’esquerra ens diuen de quina ætt, de quina octada rúnica es tracta, en aquest cas de la segona; i els pèls de l’esquerra ens diuen la posició en que la trobarem la runa, en aquest cas: la cinquena. Així, el primer cap, prenent com a referència el fuþark de 16 runes, representa la runa “sól”.

Aquest sistema, així com l’anterior, el trobem ja a la monumental Rökstenen, una pedra de dos metres i mig d’alçada tallada al segle IX a Suècia i estudiada pel filòleg tarragoní Jose Antonio de la Nuez Claramunt.

L’investigador alemany Alfred Becker també ens parla d’aquest tipus d’encriptació en la seva lectura del Franks Casket. Al panel R veureu com les arrels dels arbres estan tallades de la mateixa manera que les barbes del pal de fusta anterior. Becker ens explica com s’integra el text rúnic amb les imatges gravades en aquest os de balena del segle IX trobat a Northúmbria. El Franks Casket es troba al British Museum, i si aneu a veure’l, no us perdeu l’exposició Vikings que hi serà fins a finals de juny.

Ara bé, no cal anar tan lluny, ara mateix a Barcelona tenim una oportunitat única, podem anar a llegir pedres rúniques a l’exposició Víkings al Museu Marítim. Fins a finals de setembre teniu l’ocasió de visitar aquesta exposició organitzada junt amb l’Statens Historiska Museet d’Estocolm, i a on trobareu rèpliques de pedres rúniques i una pedra sepulcral original de la illa de Gotland.

Pedra sepulcral de Smiss (När, Gotland, Suècia). Aquest tipus de pedres es troben exclusivament a l'illa de Gotland i mostren escenes mitològiques. Imatge cedida pel Museum Marítim de Barcelona. Foto: Martín Benet.

 

Aquest tipus de pedres es troben exclusivament a l’illa de Gotland i mostren escenes mitològiques. [4]

 

I per si en sortiu del museu amb ganes de continuar llegint runes, la pàgina d’Arild Hauge té un recull extensíssim del corpus rúnic amb imatges de moltes pedres i objectes amb gravats que podreu anar llegint, ajudant-vos de les traduccions que us proposen.

Per aquells de vosaltres que encara no n’heu tingut prou, sapigueu que l’1 de setembre d’aquest any a la ciutat sueca de Nyköping se celebra el Reading Runes, el vuitè simposi internacional sobre runes i inscripcions rúniques. Quedareu absolutament encriptats!

 

 

 

 

 

Inés García López

 Universitat de Barcelona


[1]Nordby, J. K. “Ráð þat, If You Can!” Futhark  International Journal of Runic Studies. Vol 3, 2012.

[2]Respecte al Rúnatal, podeu consultar l’estudi i la traducció al català fets pel professor Macià Riutort de la Universitat Rovira i Virgili a la Revista Salina 12, 1998, p. 29-39.

[3]Raymond I.Page, An Introduction to English Runes, Woodbridge: Boydell Press, 1999, p. 84.

[4] Imatge cedida pel Museum Marítim de Barcelona. Foto: Martín Benet.

Llegir a l’edat mitjana

dimarts, 8/04/2014

Imatge d'Eadwine, l'escriba. Cambridge, Trinity College, R. 17. 1 Christ Church Canterbury, c. 1160

Hi ha certament moltes maneres de llegir, a mesura que els temps canvien, també ho fan els mitjans de transmissió del coneixement, les pràctiques de creació i recepció, etc. Per a depassar aquest mur de set, vuit o nou segles que ens separa de la cultura medieval, haurem d’intentar allunyar-nos tant com puguem de la concepció post-romàntica i post-freudiana del text, i abraçar d’aquesta manera una sèrie de concepcions generals que disten bastament de les nostres. Si, a més, parlem del llibre medieval, l’esforç és considerable.

Es pot abordar el fenomen històric del llibre medieval des de molts diferents angles. Aquí intentarem fer-ho des de tres perspectives molt divergents, que tanmateix es cenyeixen al llibre com segells per intentar comprendre’l i acotar-lo. El llibre però, està fet per a obrir-se i no per a estar segellat. Especialment el còdex medieval, que precisament fou un gran canvi tecnològic íntimament lligat a una experiència d’obertura que no només requeria un vincle físic, sinó que comprenia tota una idea de revelació.

Òbviament aquesta concepció no s’entendria sense la divinització de l’escriptura que a Occident comportà l’adopció i desenvolupament de la mitologia cristiana. Fou en el si d’aquesta on s’engendrà una tensió entre l’obert i el tancat que responia directament a l’idea de revelació dels misteris ocults; una relació que podem trobar en nombroses obres medievals, ja siguin pictòriques o literàries.

Tant és així, que tot allò creat també va ésser assimilat des de ben aviat al llibre –el notori fenomen de la “la llegibilitat del món” estudiat per Curtius o Blumenberg- i com a volum, va passar a poder-se obrir i tancar. Així, mentre en cultures més antigues, el firmament es replegava com un rotlle –per exemple, a l’Apocalipsi- en obres tardomedievals com la cèlebre Commedia de Dante, l’univers s’obre fins a desbordar-se. L’univers desenquadernat representa una obertura extrema, una expansió total que il·lustra perfectament la creació de totes les coses, el principi dels temps –imatge premonitòria del Big Bang- i es contraposa de manera especular a la metàfora de replegament últim del firmament a l’Apocalipsi. Tanmateix, en tots aquests casos estem davant d’un concepte de llibre que, en aquest cas, no és només metàfora de la creació, sinó una idea d’universalitat i de totalitat potencial que plasmà a la perfecció Borges en la seva biblioteca babèlica –un avantprojecte de Google, sense cap mena de dubtes.

L'anomenat papir d'Hèrcules, procedent d'Oxirrinc (P. Oxy., XXII, 2331)

El canvi de la cultura del pergamí a la del còdex que s’intueix dels dos exemples anteriors implicarà indubtablement una revolució tecnològica monumental. Es passa d’un suport que prioritza la lectura oral a un que dóna peu a la silenciosa, que implica al mateix temps una millora de l’estudi i la visibilitat dels textos. De fet, el llibre es prestava més a les il·lustracions que el rotulus. La superfície del pergamí estava millor adaptada als pigments opacs que la del papir, cosa que explica perquè la majoria de les imatges dels fragments del pergamins de papir de l’Antiguitat són dibuixos de traç simple i no il·lustracions elaborades -a excepció d’alguns casos excepcionals com el combat d’Hèrcules del papir d’Oxyrhynque. A més, la sensació de continuïtat del rotlle provoca que les imatges s’enllacin al text de manera continua i uniforme. La pàgina -la doble pàgina en realitat, no s’ha d’oblidar que la pantalla que es presentava als ulls del lector en l’obertura dels llibres era un díptic- donà en canvi molta independència a la imatge respecte al text, i així mateix permeté el diàleg entre iguals, una dialèctica que es resolgué en molts casos de forma visual mitjançant diferents estructures de simetria com podria ser el tradicional esquema de vicis i virtuts.

En aquest caleidoscopi desvelat pàgina a pàgina, cada full prengué una importància cabdal en l’organització del coneixement dintre del llibre. Així, els fulls es transformaren en un camp visual d’organització en el qual l’ordinatio  la compilatio prengueren una rellevància fortíssima com a elements nuclears de la miseenpage que permetien una lectura més analítica del text: ajudaven a identificar els temes, els conceptes, a fer arranjaments, correspondències, en definitiva, a estudiar el text. Això influencià de manera evident la presentació física o visual del les pàgines. La ordinatio i el disseny de la pàgina en sí es va anar definint cada vegada més amb la integració de marcs, taules, diagrames, índexs, rúbriques, etc.

En el segle XII, per exemple, l’aparatus principial per al lector acadèmic era la glossa. Per tant, els progressos es van focalitzar en la presentació d’aquesta. Entre els canvis, es pot evidenciar el pas de dos columnes a una per a, d’aquesta manera, deixar la possibilitat d’incloure comentaris en els dos costats. La connexió entre la glossa i el text va ser feta, entre altres coses, per a la inclusió de lemmata (normalment subratllats en roig), que podrien ser el que avui en dia entenem com hiperenllaços.

Exemple de glosses al text bíblic, comentant i il·lustrant l'episodi de Jonàs a Nínive

En aquest sentit però, és molt important destacar el rol que van tenir les pràctiques de lectura d’aquell temps -i especialment el fenomen de la mnemotècnia- en tot aquest procés. L’Ordinatio, com el seu nom indica, estableix una estructura, dispositiu bàsic per a la memorització dels textos, procés que no només intervenia en la recepció, sinó, com els últims estudis en la matèria estan predicant, en la mateixa creació. Mitjançant una sèrie d’elements purament visuals –diagrames, taules, esquemes, cel·les, arbors, arquitectures visuals, etc.- els textos s’ordenaven, distribuïen els continguts, ajudaven a la creació de relats al·legòrics, a la generació de fils metafòrics, etc. Es tractava d’estructures retòriques, esquemes dels quals la pàgina n’ha deixat constància de forma física o no, que determinaven la distribució del material i al mateix temps ajudaven a crear-lo.

D’aquesta manera, cap al segle XII la lectura esdevingué un fenomen visual i silenciós. La pàgina es transformà en un text òpticament organitzat per a pensaments lògics i analítics. No es ja una partitura amb dimensió temporal, sinó un espai visual que farà néixer la lectura escolàstica i científica que durarà fins al segle XXI: una pantalla o un quadre on l’autor hi aboca els seus pensaments (com Dante deia a l’ “Incipit” de la Vita Nova) i els lectors intentem desxifrar-los per impossible que sigui.

Sergi Sancho Fibla

Universitat Pompeu Fabra