L’epigrafia medieval dels comtats gironins

Ha sortit a la llum el tercer volum de la col·lecció l’Epigrafia Medieval dels Comtats Gironins, de la mà d’Antoni Cobos i Joaquim Tremoleda, directors i autors de la col·lecció. Aquest tercer volum està dedicat al comtat de Besalú, mentre que els dos anteriors ho foren dels comtats de Peralada i d’Empúries.

L'epigrafia medievals dels comtats gironins. El comtat de Besalú

La col·lecció té com a objectiu recollir, en forma de catàleg, tota l’epigrafia produïda a la demarcació de Girona durant l’Edat Mitjana, dins d’una forquilla cronològica que abasta des dels primers testimonis epigràfics d’aquesta època, al segle X, fins als volts de l’any 1500, en què, a banda del canvi cultural que es produeix amb el pas del segle XV al XVI, també hi ha un canvi de la lletra, ja que és en aquest moment que s’abandona la lletra minúscula gòtica, l’última de les grafies medievals, i es recupera la lletra romana capital o humanística, que arribarà fins als nostres dies.

 

L’objectiu d’aquest projecte va més enllà del purament analític, ja que els autors no només volen localitzar i divulgar els textos epigràfics, sinó també preservar-los, ja que moltes peces, exposades als elements atmosfèrics, corren gran perill de degradació.

El pla de l’obra és presentar les inscripcions tot seguint la delimitació dels antics comtats. Als ja editats de Peralada, Empúries i Besalú, seguirà el comtat de Girona, que necessitarà més d’un volum, a continuació un volum dedicat a la resta de comtats de la província, i finalment, un volum dedicat a la epigrafia sobre elements mobles, lipsanoteques, escultures, etc.

 

Cada volum consta de dues parts: una part teòrica d’estudi introductori i el catàleg sensu stricto.

En la introducció, el primer element d’estudi és el suport epigràfic, que té tres components: el text escrit, l’escriptura, entesa com a forma gràfica, i el monument.

En el text escrit s’analitzen els diferents tipus de missatge, la llengua emprada, generalment el llatí, els textos formularis, els epitafis mètrics, les abreviatures, etc.

Epitafi de Berenguera, muller de Pere Gifreu, 3 d’abril de 1291. Sant Llorenç d’Espinavessa, Cabanelles.

Pel que fa a la grafia, en aquest període apareixen tres tipus de lletra, la capital romànica, que abasta des del segle X fins a mitjan segle XIII. És una lletra de formes anguloses amb tendència als nexes i a inserir lletres dins d’una altra lletra. La capital gòtica, derivació de l’anterior, que abasta des de mitjans del XII fins a mitjans del XV, en la qual els traços són més arrodonits i on les lletres són tancades per un traç final. La freqüència més elevada de peces conservades és pels volts de l’any 1350. Finalment, apareix una lletra que els autors anomenen minúscula gòtica, de mòdul molt més petit que les altres i molt rectilínia i angular. S’implanta a partir de la segona meitat del segle XV i la seva fi coincideix pràcticament amb el tombant de segle.

El tercer element del suport epigràfic és el monument, la peça física, com a tal. S’analitza el tipus de materials, generalment pedra (calcària, nummulítica, marbre i alabastre, són les més freqüents), les motllures, els sistemes de subjecció, les decoracions i l’heràldica. En alguns casos trobem inscripcions esculturades (laudes, sarcòfags amb escultures…)  on l’element figuratiu té una gran importància i mereix una anàlisi diferenciada. Per acabar aquest apartat, trobem recollida l’heràldica del comtat pertinent, amb una descripció breu i clara de cada escut i, molt sovint, amb la disposició dels colors originals.

Ossari amb l'epitafi de Ramon de Rovira, rector, 3 de setembre de 1348. Sant Pere de Les Preses.

A l’estudi que segueix aquesta introducció, els autors analitzen la part més social de les inscripcions: els llocs on es localitzen, esglésies en la seva major part, i la identificació dels personatges que s’hi esmenten, tot aportant-hi el testimoni de documents contemporanis. Val a dir que tota aquesta informació ve acompanyada d’una gran quantitat d’il·lustracions, mapes i gràfics, que permeten una lectura molt entenedora.

I entrem al catàleg pròpiament dit. Les inscripcions són presentades en forma de fitxa, ordenades numèricament. En primer lloc, les que pertanyen a la capital del comtat, Peralada, Empúries, Besalú; en segon lloc, les inscripcions que provenen dels grans monestirs de cadascun d’aquests territoris, Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Esteve de Banyoles, Santa Maria de Lladó… en tercer lloc, les que són escampades pel pagus o territori, ordenades alfabèticament pel nom del municipi actual.

Cada fitxa consta de dos apartats, disposats en pàgines acarades: el text escrit en la pàgina de l’esquerra i les imatges a la dreta.

Text escrit:

– El número dins del catàleg, amb la localització i datació de la peça, seguida d’un breu descripció.

– Descripció física, tipus de suport, mides.

– Transcripció del text. En majúscules, respectant les línies de l’original i sense desenvolupar les abreviatures.

– Lectura del text, amb desenvolupament de les abreviatures.

– Traducció al català, quan el text original és en llatí.

– Notes i referència bibliogràfic d’edicions anteriors, si és el cas.

Imatges:

– Fotografia en color

– Calc digital, que permet copsar clarament el text. Quan la inscripció s’emmarca en un conjunt monumental es té en compte aquesta composició.

Estem davant d’una obra on els autors han volgut, i aconseguit, oferir un recull clar i entenedor, fins i tot per als no especialistes, amb gran profusió d’imatges. El recull, molt sistemàtic, és el fruit de trepitjar el territori, ja que totes les inscripcions han estat treballades in situ. El lector descobreix, com els propis autors, que gairebé la meitat de les inscripcions era inèdita fins ara, i que de les editades, la major part, amb honorosíssimes excepcions, són d’estudis ja molt antics com els de Montsalvatge i  Villanueva.

Inscripció funerària amb l’epitafi del prior Ramon de Biure, de Sibil·la de Biure, Ermesenda Sord i Dolça de Soler, 25 de juny de 1348. Santa Maria de Lladó.

Al llarg del catàleg i de l’estudi trobem peces extraordinàries, ja sigui per la significació històrica i cultural del personatge a qui es refereix la inscripció, ja sigui per la qualitat artística de la pròpia peça. Dins del primer grup podem citar els epitafis del comte Sunyer a Roses (any 909), els epitafis  de Tassi, de Sant Pere de Rodes, i el seu fill Hildassind, que en fou el primer abat. En aquest darrer cas, el autors recuperen una inscripció que es considerava perduda i aporten llum a una qüestió que es remuntava a Jeroni Pujades, al segle XVII. A Vilabertran, els epitafis de l’abat Rigau, a qui van voler canonitzar, i les restes d’una part del cos d’Alfons d’Aragó (mort el 1194), per citar-ne algun exemple significatiu.

La qualitat artística d’algunes peces és extraordinària: El retaule d’alabastre policromat de Santa Pau; la lauda sepulcral del cavaller Berenguer de Coll, una obra mestre de l’escultura gòtica; el conjunt escultòric de Ramon Bou a Castelló d’Empúries, entre d’altres.

Un comentari a part mereixen alguns conjunts epigràfics especialment rellevants com l’epigrafia de Sant Pere de Rodes, ja sigui en forma de text sobre un relleu de marbre del mestre de Cabestany, ja sigui en les dovelles i en el fris de la portalada del monestir. O el conjunt de Sant Esteve de Banyoles i Santa Maria de Lladó, amb les tombes dels seus abats i priors. O les sepultures de la Basílica de Castelló d’Empúries, on una poderosa burgesia s’ennobleix construint les capelles on es fa enterrar.

En definitiva, un recull sistemàtic, que, com dèiem al principi, suposa no només la divulgació sinó també la conservació d’aquests testimonis de la nostra història.

Joaquim Tremoleda

Conservador-arqueòleg del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús