La força de l’amor més enllà de les parets dels convents medievals

Té prou força l’amor per travessar les parets d’un monestir? Preguntin-ho al conegut filòsof i teòleg francès Pere Abelard (1079-1142), que s’enamorà bojament d’Heloïsa, una dona instruïda, a qui deixà embarassada. Posteriorment, Fulbert, l’oncle d’Heloïsa, el va fer castrar. Tanmateix, la relació entre els amants continuà fins i tot quan tots dos prengueren l’hàbit religiós. Durant aquest temps, s’escriviren unes cartes d’amor que gaudirien de molt d’èxit. En podeu llegir una aquí.

Abelard i Heloïsa. Miniatura del Roman de la Rose, Jean de Meun, s.XIV ms fr. 482/665, fol. 160v. Musée de Condé, Chantilly.

Al llarg de segle XII l’hermenèutica cristiana entorn del famós passatge bíblic del Càntic dels Càntics —que ja gaudia d’una llarga tradició interpretativa— produirà dins de la cultura monàstica cistercenca un altre tipus de textos sobre l’amor: Sant Bernat de Claravall identifica l’estimada amb l’ànima humana i Crist, amb l’enamorat i Guillem de Saint-Thierry assimilarà amor i intel·lecte, bo i interpretant el Càntic en clau d’enamorament-coneixement esponsal entre els enamorats.[1] Al llarg del segle XIII aquesta recuperació de l’amor en clau mística farà florir obres bellíssimes, com és el cas dels poemes de la beguina Hadewijch d’Ambers, escrits en llengua neerlandesa, o el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull. Veiem, doncs, que la temàtica amorosa en entorns religiosos, ja fossin reglats o no, desenvolupà textos amb una vessant mundano-literària i una altra de caire més místico-teològica.

Dels s. XII i XIII, també en coneixem epístoles de tema amorós entre monges o joves de bona família que assistien a les escoles monàstiques i els seus mestres.[2] A La lettre d’amour au Moyen Âge, Wolff situa els grans centres d’ensenyament i de conreu de les artes dictaminis (l’art d’escriure cartes) de l’època a Itàlia, principalment al voltant de Bolonya, i a França, a la vall del Loira, sobretot a l’entorn del convent de Ronceray. En català, la Requesta que féu un frare a una monja (fi s. XIV- inici s. XV) és una composició emparentada amb les epístoles d’amor en vers (els saluts) que Annicchiarico ha associat a la producció d’Antoni Vallmanya, un poeta del s. XV.

Crida l’atenció que Vallmanya compongués la major part de la seua obra en relació amb el monestir femení de Santa Maria de Valldonzella, residència reial i centre literari. De fet, dedica els poemes d’amor a una monja, la identitat de la qual s’amaga rere el senyal Retret d’amor. Auferil l’ha identificada amb Serena de Vallseca, que anys més tard esdevindria abadessa (1503). La condició de monja és el que fa que l’enamorat es planyi a la Fortuna,  ja que el vot de castedat prohibia qualsevol culminació carnal dels desitjos amorosos i, així, es lamenta perquè «tots los delits d’amor veig luny de mi» al poema encapçalat per aquest vers.

Amb tot, cal destacar les diverses connexions que es poden establir entre Santa Maria de Valldonzella i les ficcions sentimentals catalanes de la segona meitat del s. XV. En primer lloc, l’obra de Vallmanya (1454-1459), poc notòria pel que fa a la qualitat, és una font molt valuosa per detectar els models literaris que s’empren per tractar l’amor en aquell moment, com argumenta Marfany (2007).[3] D’aquesta manera, l’estudiosa explicita el deute de l’autor amb les composicions d’Ausiàs March i el seu difusor, Pere Torroella; amb el poema narratiu La glòria d’amor de Bernat Hug de Rocabertí i amb la traducció catalana de La Belle Dame sans merci d’Alain de Chartier, famosa pel retrat que ofereix de la crueltat de l’estimada envers l’enamorat no correspost, que acaba morint de desesperació. En efecte, Torroella és una figura imprescindible per entendre les relacions entre els autors de ficció sentimental de la segona meitat de segle i la transmissió del llegat marquià a les generacions posteriors.

En segon lloc, Pere Pou inicia el debat Deseiximents contra Fals Amor (1558) des del mateix monestir. Finalment, Francesc Alegre, autor de cinc obres de ficció sentimental, escriu a la Faula de Neptuno i Diana (1482-1486) la història al·legòrica d’una sacerdotessa que manté una relació amorosa i sexual amb un mercader a canvi de diners. Jaume Torró identifica la protagonista amb una monja barcelonina i, al seu torn, Pere Bescós suggereix que podria tractar-se d’una religiosa de Valldonzella, a causa de l’activitat cultural de l’indret i de les relacions de parentiu de l’autor.[4] Fet i fet, Anna i Jerònima, filles de l’escriptor, hi foren monges i la neboda d’Alegre, Àgata Vilatorta, a més de monja, va ser elegida abadessa del monestir (1516-1539).

Un parell d’anys abans de la composició de la Faula de Neptuno i Diana per Francesc Alegre, Valldonzella rebia unes disposicions arran de la reforma de l’orde del Cister que regulaven la vida de les monges en aquests termes: «no permeta ajust de homens esser fets per les canbres, maiorment de dones jovens […] E per ço, volem e ordenam que, a la porta del monestir, sia posada persona diligent, honesta e discreta, […] en manera que nengun home no puxe entrar en lo monestir sens primer obtenguda licencia de la senyora abadessa».[5] Recordem que juntament amb la virginitat, la clausura és l’altre aspecte que s’imposa en el model religiós femení medieval a llarg de l’Edat Mitjana. El desenvolupament del moviment beguinal, d’una manera oberta, qüestionarà la necessitat de la clausura per portar una vida plenament evangèlica de seguiment de Jesús, però també es produiran conflictes dintre dels claustres femenins.

La clausura de les monges romandrà l’etern “cavall de batalla” de Papes i visitadors diocesans. Des de la decretal Periculoso de Bonifaci VIII (1298) s’havia establert explícitament i rigorosa la vida de les monges en clausura perpètua a causa de la situació “perillosa i abominable” en la qual es troben:[6] la decretal, com també fa la disposició cistercenca, traspua una inquietud veritable davant la possible activitat sexual de les monges dintre del monestir i, en les visites pastorals, sovint eren acusades de conductes deshonestes a causa de la relaxació en l’aplicació de les restriccions espacials que permetien l’entrada i sortida de persones alienes al monestir, encara que els motius fossin d’índole molt diversa. En l’àmbit institucional, una activitat cultural dins la clausura que permeti el contacte amb homes de l’exterior és clarament perillosa i s’ha de controlar.

Auferil explica que l’activitat literària de Valldonzella no era exclusiva d’aquest monestir, sinó que n’hi ha altres exemples, com el monestir de Pedralbes i el monestir de Framenors de Barcelona, on se celebrà el certamen “joia de desconeixença” l’any 1457.[7] També tenim el cas del monestir de la Trinitat de clarisses de València, on entorn Sor Isabel de Villena, autora d’una Vita Christi d’interpretació singular, s’aplegaren tot un seguit d’escriptors com ara Miquel Pérez, Pere Martines o Bernat Fenollar. Mossèn Fenollar celebrava a casa seva les tertúlies literàries més importants de la València de finals del segle XV.

Com podem veure, de temàtica amorosa en contextos religiosos se’n van escriure per complaure aficions, necessitats de comunicació mundana i desitjos una mica més elevats, en els quals l’amor s’identificava amb Déu o era la via de la seva experiència. El fet que molts homes i dones de religió participessin d’aquest gust temàtic comú de maneres tan diverses i amb motivacions ben diferents ens mostra la versatilitat d’allò que entenem per amor, que fa possible l’expressió dels sentiments i els desitjos més profunds de l’ésser humà.

Gemma Pellissa Prades

Araceli Rosillo Luque

ARDIT Cultures Medievals

 


[1] Miguel Siguán Soler, La psicología del amor en los cistercienses del siglo XII, Poblet, 1992.

[2] Manuela Sanson, Lettere amorosi e galanti, Carocci, Roma, 2005.

[3] Marta Marfany, «D’Ausiàs March a Bernat Hug de Rocabertí: Antoni Vallmanya i el cànon poètic de mitjan s. XV», Llengua & Literatura, 18, 2007, p. 45-73.

[4] Jaume Torró, «“Officium poetae est fingere”: Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994, p. 221-242 i Pere Bescós, «E com res no·s puga dir que no sia estat dit…»: el comentari als Trionfi de Bernardo Ilicino com a manual literari a la fi del segle XV», Llengua & Literatura, en prensa, 23.

[5] Francina Solsona, «Una visita al monasterio de Valldoncella (Barcelona) a finales del siglo XV», Martínez Ferrando, archivero: Miscelánea de estudios dedicados a su memoria, Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos, 1968, p. 484-486.

[6] Diu de les monges que “Pericoloso et detestabili quarundam monialum statui, quae honestatis laxatis habenis et monachali modestia sexusque verecundia impudenter abiectis […] frequenter intra eadem monasteria persones suspectas admittunt” Edició de text llatí seguint Liber Sextus, 3.16 De statu regularium, c.un. Pericoloso, Friedberg, 2:1053, col·lacionat amb Vatican Borghese 7 fol. 56v. a: Elizabeth Makowski, Canon law and cloistered women. Periculoso and its commentarors, 1298-1545, Washington, 1997, 133.

[7] Antoni Vallmanya, Poesies, ed. Jaume Auferil, Barcelona, Fundació Noguera, 2007.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Gemma

      25/03/2014 - 11:05

      Signen l’article Gemma Pellissa i Araceli Rosillo, d’ARDIT Cultures Medievals. Us esperem al Seminari en Tàndem de demà a l’aula 408 de la Facultat de Filosofia de la UB!

    • Eva

      26/03/2014 - 22:16

      Oh, la lletra d’Heloïsa m’ha encisat…

    • Gemma

      27/03/2014 - 11:51

      Me n’alegro, Eva! T’hi pots inspirar. Ahir als Seminaris en Tàndem vam parlar de tractats sobre l’epístola i models d’escriure cartes a l’Edat Mitjana, també. T’hauria agradat i segur que hauries fet aportacions al debat. Gràcies pel comentari!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús