Sant Josep: Oscar al millor actor secundari

Ara ja fa alguns dies que, sobre la catifa vermella de l’entrada del Teatre Kodak de Hollywood, vèiem desfilar els personatges més coneguts del panorama cinematogràfic actual ataviats amb les seves millors gales. No sabem si un ancià calb i amb barba canosa, vestit amb túnica, capa, barret frigi o turbant i nimbe seria ben valorat entre els comentaristes de la premsa del cor. El que sí sabem és que Sant Josep és el protagonista del nostre post d’avui, i ho és com no ho va ser mai fins a finals d’allò que en diem “temps medievals”.

I és que el seu paper en l’art medieval va ser, certament, el d’un actor secundari: la iconografia el relega, fins ben entrada la baixa edat mitjana, a un segon terme impropi, potser, del pare d’aquell Nen que hauria de salvar el món. Potser aquest és un dels temes més controvertits de Josep com a figura històrica, però abans d’abordar aquesta polèmica passem a enumerar les escenes que conformen el tràiler de la seva vida.

Per fer-ho, cal conjugar diferents fonts: en primer lloc, les escasses notícies que aporten els evangelis canònics de Mateu, Lluc i Joan; i, en segon lloc, els sempre interessants evangelis apòcrifs de la infància –Protoevangeli de Jaume i Història de Josep el fuster-, que parlen d’un home natural de Betlem, descendent del rei David que, tot i pertànyer a l’estirp dels reis d’Israel, “vivia del treball de les seves mans, com estableix la Llei de Moisès” i que va morir a l’edat de cent onze anys. Aquestes descripcions configuren la imatge prototípica de sant Josep, representat durant bona part de l’edat mitjana en escenes relacionades amb episodis del naixement i la infància de Jesús. Així, més enllà d’algunes excepcions puntuals –trobem una imatge de Sant Josep, per exemple, en un capitell del claustre del monestir de Sant Benet de Bages-, haurem d’esperar fins ben entrat el gòtic per trobar obres d’art a on Josep esdevingui el veritable protagonista –o, com a mínim, coprotagonista-; i a on se’l mostrarà treballant humilment com a fuster en el seu taller amb les eines i útils propis de la seva professió (serra, destral, martells, tenalles…), com a la conegudíssima taula dedicada a sant Josep del tríptic de Mérode de Robert Campin, datat el 1427 i conservat al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

Robert Campin, Tríptic de Mérode, 1427

A partir d’aquí, els episodis en què trobem la figura de Josep poden dividir-se en dos grans blocs.

1) La relació amb Maria: el Protoevangeli de Jaume explica el mode en què Josep va esdevenir l’espòs de la que seria la Mare de Déu. Segons aquest text, quan Maria –ofrendada pels seus pares al temple de Déu- va fer els 12 anys, un àngel del senyor ordenà que es reunissin tots els homes vidus de Judea, d’entre els quals s’hauria de triar, mitjançant una senyal, qui seria el seu espòs. En arribar al temple, un sacerdot “recollí les vares, entrà al temple i es posà a pregar. Acabada la pregària, prengué les vares, sortí i els les tornà. Però a les vares no hi havia cap senyal. Ara bé, quan Josep recollí la darrera vara, de la vara va sortir-ne un colom i es posà sobre el seu cap”. Altres fonts exposen que de la vara creixeren flors, convertint-se ambdós elements –coloms i flors- en atribut de Sant Josep. Sigui con sigui, Josep esdevingué l’elegit per Déu.

Creiem, però, que aquesta tria va suposar més d’un maldecap al pobre Josep. Primer, per la gran diferència d’edat entre ell i la seva esposa (més de 70, si ens refiem de les fonts), cosa que el preocupava tant com per pensar que seria la riota de tot el poble. I, en segon lloc, pel trasbals que devia suposar assebentar-se de la futura maternitat de Maria, amb la que vivia en cast matrimoni. Cal tenir present que els teòlegs medievals van discutir molt sobre la naturalesa d’aquest matrimoni, defensant inclús la virginitat de sant Josep qui, segons altres fonts, seria vidu quan va casar-se amb Maria i tindria ja quatre fills, germans de Jesús. Malgrat això, no és pas estrany que sant Josep dubtés de la virginitat de la Verge en rebre la notícia de la seva futura maternitat… En l’episodi dels dubtes de sant Josep, aquest es plany per no haver sabut custodiar la puresa de Maria, tal i com Déu li havia encomanat. Li demana explicacions –cosa que no ens sorprèn gens- i ella li relata que ha vingut a veure-la l’àngel Gabriel i que li ha donat la notícia del seu embaràs. Això últim porta a Josep a un estat de meditació que explica que, tot sovint, se’l representi al fons de l’escena, assegut i amb la mà a la galta, en actitud reflexiva. El problema es resol, però, mitjançant un somni: un àngel se li presentarà mentres dorm per convèncer-lo que, efectivament, el fill que espera Maria ha estat concebut per l’Esperit Sant (Mt. 1, 20-25). En aquest context, trobem a Josep en obres dedicades a les Esposalles de la Verge, l’Anunciació a Maria o la Visitació.

El somni de sant Josep, capitell del monestir de San Juan de la Peña, s. XII

 

2) La paternitat de Jesús: no és fins al Renaixement que comencen a aparèixer imatges de sant Josep amb el Nen en braços o agafat de la mà. Fins llavors, la seva presència només completa la imatge de la Sagrada Família en les escenes relacionades amb el naixement i infància de Jesús: Es tracta, per tant, dels episodis del naixement, l’adoració dels mags i dels pastors, la presentació al temple, la fugida a Egipte, etc.

Pere Serra, Retaule del Sant Esperit (taula de la Nativitat), 1394

Poc més s’explica, durant l’edat mitjana, de la vida de sant Josep. No fou fins al segle XV que el Papa Sixte IV va introduir la festa de sant Josep en el calendari litúrgic (19 de març) i que des d’alguns sectors de l’Església es reivindicà la figura d’aquest sant que assolirà un pic de popularitat durant el Concili de Trento –celebrat en períodes discotinus entre el 1545 i el 1563- , donant lloc, durant l’època moderna, a la iconografia del trànsit i coronació de sant Josep, equiparable a les imatges medievals de la Verge de la mateixa temàtica. Podríem dir, doncs, que en el cas de sant Josep, la segona part de la seva pel·lícula ha resultat ser millor que la primera.

Margarida Muñoz

Ars Picta

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús