Indiana Jones a la recerca del còdex mil·lenari?

Any 2005 de la nostra era. Un investigador temerari s’endinsa a l’ABEV… no, no és una nau espacial, és l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. El seu objectiu: buscar documents (com qui entra en una llibreria buscant llibres). Un antiquíssim còdex de 1935 (!) revela l’existència de manuscrits d’època medieval sobre el Cant de la Sibil·la… Ja, no es farà ric trobant-los, però és que és investigador, no Indiana Jones.

 

La Sala Llarga, antiga sala de consulta de l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic

Nou anys després, certifiquem que l’investigador (més concretament, la investigadora en pràctiques, en aquell ritual iniciàtic que és el Treball de Recerca encara ara) no es va fer rica. Tanmateix, del seu primerenc estudi dels documents que es conservaven a l’Arxiu Capitular de Vic sobre el Cant de la Sibil·la en va sortir una primera aproximació a un manuscrit de finals del segle XV (el Ms. 208 de l’ABEV) que contenia una versió molt particular del Cant de la Sibil·la. Mn. Josep Gudiol ja ho remarcava en la descripció del manuscrit, en què feia referència a aquest testimoni del cant:

En el f. VII v.º hi ha el cant de la Sibila que comença: Al jorn del Judici | para qui aura fet seruicii, desplegant-se en unes vint-i-quatre quartetes, a més del respost, i acaba al f. 9 v.º

GUDIOL I CUNILL, J. Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle XVIII del Museu Episcopal de Vich. Barcelona, 1934, p. 144.

 

Les versions canòniques i més habituals del Cant de la Sibil·la –un drama litúrgic de gran recorregut, que partia del text llatí Iudicii signum– en la seva versió catalana tenen 12 estrofes en forma de quartetes, i un refrany de dos versos (amb el mateix text que Gudiol indica a la cita, en cursiva). Un Cant de la Sibil·la amb 24 quartetes és, per tant, totalment inusual, i demanava un estudi més atent del text i de les influències que s’hi podien descobrir. Les 24 quartetes resulten no ser només variacions o repeticions d’altres versions catalanes, sinó un conjunt de versos amb una gran quantitat de fonts i de connexions amb altres versions del cant. Especialment destacable és la possibilitat de col·lacionar part del text amb la primera versió datable del Cant de la Sibil·la en català (Barcelona, 1415), que tenia 16 estrofes, però també amb versions occitanes, valencianes i mallorquines, entre d’altres textos.

El Ms. 208 de l'ABEV, en un dels folis que presenta el Cant de la Sibil·la estudiat

 

D’on surt aquest testimoni particular del Cant de la Sibil·la? Moguts per aquesta pregunta –la investigadora inicial va buscar una col·laboradora que tingués experiència de becària–, calia reemprendre la investigació, començant per l’estudi del còdex. Atenció: 110 x 155 mm, 10 mm de gruix, 41 folis de paper, lletra cursiva de diverses mans, textos en llatí i en català, himnes en tetragrama. No us imagineu un gran còdex miniat, preservat amb cura a la canònica de la seu vigatana. Ens trobem davant d’un còdex de petites dimensions, miscel·lànic, de caràcter privat i no cerimonial. Un exemple de l’evolució dels hàbits de lectura i escriptura a partir del segle XIII. L’escriptura s’havia reservat fins llavors a l’àmbit cerimonial, de valor sacre –sigui religiós o imperial–, i per tant mantenia unes característiques que li atorgaven valor de símbol (cura en el traç de l’escriptura, il·luminació, dimensions del còdex, enquadernació luxosa…). Entrant a la Baixa Edat Mitjana, l’escriptura evoluciona perquè canvien les necessitats: el món baixmedieval és un món de mercaders, d’artesans, d’universitats, de frares itinerants. Són uns altres els documents que els fan falta, més adequats al seu ofici, al seu estudi i a la seva recreació privada. El llibre esdevé també un objecte d’ús quotidià.

 

Aquesta miscel·lània litúrgica no sabem d’on prové: al catàleg vigatà consta com a adquirit i no hi ha documents que ens informin de l’arribada del còdex a l’arxiu ni de la seva procedència. Tampoc ha estat estudiat. Cal, doncs, trobar pistes a l’interior del còdex. Cal identificar els textos que el formen: quins són i per què serveixen?, per què s’agrupen en una sola relligadura?, van ser compostos en el mateix moment? També cal investigar qui en pot haver estat el compilador: qui copia aquests textos?,  per què els copia?, d’on els pot haver tret?… Encara més, cal conèixer-ne la història i els seus possessors per vies indirectes, pràcticament detectivesques: hi ha anotacions posteriors?, què ens diuen sobre els seus propietaris?, i els dibuixos, són d’un Van Gogh de la comarca?

Aquestes i moltes més preguntes són les que ens plantejarem al proper Seminari en Tàndem d’Ardit, el 26 de febrer a la tarda: “Foch descendrà del cel ardent”: un testimoni inèdit del Cant de la Sibil·la.

 

Anna Fernàndez Clot (CDRL – ARDIT)
Laia Sallés Vilaseca (UB – ARDIT)
Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús