Una mica d’història del dret, comparat, català i castellà

Sempre expliquem als nostres estudiants de primer curs de Dret que la història del dret els hauria de servir per comprendre el seu present jurídic. La història del dret, com la història medieval, ja no és un magatzem de dades i de dates, de reis i de juristes. És conèixer el passat jurídic per comprendre el present jurídic. Però com que el dret ho impregna tot, tant a nivell individual com social –vivim jurídicament, ni que sigui sense adonar-nos-en–, aleshores disposar de certes nocions ben fonamentades d’història jurídica ens serveix per entendre on som i per què.

Catalunya i Castella comparteixen, certament, un passat jurídic coincident en molts punts: ambdues comunitats bevem d’un llegat romà comú, com també fou compartida la tradició visigoda i el seu llegat jurídic –sobretot el Liber o llibre dels judicis, del 654. Però la invasió musulmana del 711 i el feudalisme –l’atomització del poder, i la fragmentació més extrema de la societat política- van desmembrar aquell regne visigot. Des d’aleshores els nous “regnes” cristians medievals, com Castellà, Aragó, Navarra, Catalunya, etc… van anar alçant cadascun el seu propi edifici, en un context naturalment compartit.

 

Seria absurd i groller valorar com a positives o negatives algunes de les diferències que aviat es van anar perfilant entre Castella i Catalunya. En senyalarem algunes amb el pretext de la publicació, per iniciativa de l’IRCVM, del llibre La descoberta del dret romà a l’Occident medieval.
La primera gran diferència fou que a l’edat mitjana a Castella tingueren reis i a Catalunya, no. Efectivament, tots els cabdills que a l’edat mitjana van iniciar la reconquesta contra els musulmans, se sentien hereus i successors dels reis visigots; tots, també els catalans, en reclamaven l’herència política. El que va passar, però, és que el territori que amb el temps seria Catalunya va ser ocupada per Carlemany per bastir-hi la Marca Hispanica, o sigui, una frontera que protegís l’imperi carolingi de possibles incursions musulmanes. El nordest peninsular va ser organitzat en comtats, que eren circumscripcions administratives al capdavant de les quals hi havia un comte, que era un funcionari depenent primer de l’emperador i després del rei de França. Mentre que en d’altres territoris els cabdills que s’anomenaren reis feren fortuna i guanyaren terreny als musulmans, bastint els nous regnes, els nostres comtes, per molt poderosos que s’anessin convertint, no deixaven de ser comtes, vinculats jurídicament al seu superior, el rei de França. I en part, va continuar sent així després del matrimoni, el 1150, entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Peronel·la, filla del rei d’Aragó (tot i que els capítols matrimonials es van signar l’any 1137, quan ella tenia un anyet). Ramon d’Abadal va explicar molt bé com els Usatges de Barcelona (vers 1173), van qualificar el comte de Barcelona de Príncep –el principal o primer entre els comtes- per revestir-lo d’una autoritat que li era negada per la condició comtal i no reial de la nissaga. I si la primera autoritat política del país, ja Catalunya, era el Príncep, res fou més natural que qualificar Catalunya de Principat i no pas de regne (i Barcelona de ciutat comtal, com encara es repeteix contínuament en els mitjans de comunicació). Els descendents de Ramon Berenguer IV, per tant, ostentaven la doble condició de reis d’Aragó i comtes de Barcelona, i així eren coneguts i signaven els documents, afegint-hi, està clar, la resta de títols que posseïen.Mentre tot això passava als s. XII i XIII a Catalunya i Aragó, amb la formació de la Corona d’Aragó, a Castella els reis eren reis que s’enfortien com a resultat de la unió de regnes preexistents, com el de Lleó i el de Castella.

 

El segon episodi que diferencia Catalunya de Castella a l’edat mitjana va ser com van rebre, ambdues comunitats, el dret romà justinianeu als segles XII i XIII. Tot va començar quan a Bolonya, al llarg del s. XI, fou redescobert el dret romà que havia compilat l’emperador bizantí Justinià a mitjan s. VI i que des d’aleshores pràcticament havia estat desconegut a Occident. L’estudi del dret romà justinianeu per part dels juristes bolonyesos va donar lloc a l’escola de Bolonya i va tenir tant d’èxit que aviat hi anirien estudiants de tota Europa a aprendre-hi el nou dret. Aquest dret romà reelaborat pels juristes per mitjà de glosses i comentaris, juntament amb el dret de l’església, formaria el que fora qualificat de ius commune –dret comú. I aquest conglomerat anomenat dret comú seria “rebut” a tot Occident i integrat, poc a poc, en els ordenaments jurídics de cada país. Però aquesta “recepció” es produiria de manera diferent en cada regne. Per raons de situació geogràfica però també de composició social, política i econòmica, Catalunya aviat va rebre el nou dret comú. I no sense friccions ni problemes, ja al segle XIII va integrar aquell dret romà-justinianeu i canònic, al costat del dret propi de Catalunya, que al seu torn també procedia de diferents fonts. El dret comú es va convertir en l’autèntic “pal de paller” de l’ordenament jurídic de Catalunya, arribant a l’extrem que al s. XV el dret propi, al que s’hi havia afegit el dret del rei i sobre tot les constitucions que aprovaven les Corts, actuava com d’excepció al dret comú, al qual es recorria de manera natural i ordinària en la majoria dels casos. A la mateixa època a Castella la recepció havia operat de manera diferent. D’una banda, el dret romà i canònic s’havien introduït, impregnant-les, a Las Siete Partidas (v. 1256), del rei Alfonso el Sabio. Però al mateix temps, a Castella, amb l’Ordenamiento de Alcalá (1348) i amb un seguit de disposicions posteriors, es primava el dret produït pel rei i es posaven obstacles a l’aplicació directa del ius commune. En certa manera, i malgrat la transcendència de Las Partidas, a Castella acabaria triomfant un dret propi –el Fuero Real– que bevia de la tradició visigoda, que al seu torn bevia de la tradició romana occidental, mentre que a Catalunya s’imposava directament el dret comú importat de Bolonya, o sigui, la tradició romana oriental.

Aquesta doble tradició jurídica no va tenir cap repercussió important a l’edat mitjana, quan Catalunya i Castella eren dues realitats polítiques independents. Però en canvi sí que va tenir conseqüències importants al s. XIX. Quan sota l’impuls de la constitució de Cadis de 1812 es va intentar redactar un Codi Civil per a tot Espanya, es van evidenciar les dificultats tècniques –a més a més de polítiques, naturalment– de fer coincidir dues tradicions jurídiques, la catalana i la castellana, que tot i procedir ambdues del dret romà en última instància, durant l’edat mitjana havien seguit recorreguts i senders diferents. Tant, que feien impossible fer un Codi Civil bevent d’ambdues tradicions. Com és sabut, es va optar per fer un codi civil que s’inspirava en el dret castellà (1888).

 

Max Turull Rubinat

Facultat de Dret UB – IRCVM

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús