Carlemany i l’origen d’Europa: bon any Carlemany!

El 28 de gener del 814 moria a Aquisgrà Carles el Gran, que en català coneixem com Carlemany. De la seva vida en tenim una biografia redactada c. 830 per un dels intel·lectuals més importants de la seva cort, Eginhard o Einhard, la Vita Karoli magni, (aquí en podeu consultar una de les còpies del segle XII conservades a la Bibliothèque nationale de France, ms. Latin 5943A) que ens proporciona informacions valuosíssimes, per bé que sovint distorsionades, de les seves actuacions.

Imatge de Carlemany en estuc, corresponent al pilar absidal de l'abadia de Sent Jon, a Müstair (Suïssa)

En un moment en què està tant de moda la història en boca dels polítics, generalment per a apropiar-se-la, no pas per a impulsar-la o finançar-la, hem pensat que val la pena que ens aturem a reflexionar sobre aquesta figura.

Llur importància, com és sabut, té abast europeu i això cal subratllar-ho si considerem que el concepte d’Europa com a unitat política, i lligat al de cristiandat, comença a forjar-se durant el seu regnat i gràcies a les seves iniciatives. I cal subratllar-ho tant a prop d’unes eleccions europees, però també des de la modèstia del territori de Catalunya i de llur inserció, tant demagògicament de moda, en el context hispànic.

El qui amb el temps havia de ser coronat emperador a Roma, va començar el seu regnat en morir el pare, Pipí el Breu, l’any 768. Del territori dels francs sota Pipí el Breu Carlemany només en va haver una part, l’altra va tocar al germà Carloman, tal i com era comú en la successió entre els cabdills francs. Carloman va morir l’any 771 i amb aquesta mort Carlemany va tenir l’oportunitat de recuperar la unitat territorial que son pare havia dividit entre els dos fills, tot conquerint els territoris del germà. Des del 771 fins el 814, per tant, durant 42 anys Carlemany va regnar sobre el territori de l’antiga Gàl·lia, una part del que més endavant serà anomenat Francia (França) i va lluitar per fer més i més grans els seus dominis. En morir ara fa 1200 anys llurs possessions arribaven des dels Balcans, Caríntia, Turíngia, Baviera i Saxònia, a l’actual Alemanya, fins al Lazi a l’actual Itàlia i fins el Llobregat a l’actual Espanya. Pel camí, s’havia convertit, la nit de Nadal de l’any 800, gràcies al pontífex Lleó III, en emperador d’Occident, el primer des que l’any 476 Odoacre deposés Ròmul Augústul.

L'imperi carolingi entorn de l'any 800

Tots aquests fets poden ser percebuts, per qui d’història no se n’ocupa, com a fets inevitables, predestinats, o inqüestionables. Els qui d’història ens n’ocupem sabem que qualsevol fet del passat podia haver succeit d’una altra manera, que les iniciatives dels homes poden definir tendències però estan sotmeses a moltes variables, com tan bé saben els qui s’ocupen d’estadística (com ara el senyor que fa de ministre i respon al cognom de Wert) i que la veracitat d’un fet que avui donem per segur demà pot ser posada en entredit per una nova dada, una nova evidència, per noves informacions que arriben, generalment, mercès a l’estudi i la recerca. D’això darrer ens ocupem els historiadors, de verificar que allò que sabem del passat sigui cada vegada més precís.

És una feina, doncs, molt important ja que el nostre coneixement del passat, entre d’altres coses, és el que permet entendre el nostre present. Potser no és una casualitat que en temps polítics poc convulsos la tendència sigui anorrear dins els curricula formatius i dins dels pressupostos totes aquelles disciplines que reflexionen sobre els fets del passat; i l’evidència més clara és l’apropiació indeguda del discurs històric que perpetren, o inteten perpetrar, amb noves lleis i ‘congressos de la Veritat’ els partits polítics en temps més convulsos. Orwell n’estaria molt del llenguatge usat, molt menys dels mitjans matussers que s’empren. Recordem una vegada més un paràgraf del seva magnífica obra 1984: “Qui controla el present controla el passat, qui controla el passat controla el futur” i entendrem molts discursos dels darrers mesos.

Com es veu per aquestes ratlles, als historiadors cap cosa humana no ens és aliena, i per tant  també tenim opinió política i ideologia. Com lliga això amb l’estudi científic de la història? Doncs amb mètode, rigor i honestedat intel·lectual, qualitats que, en principi, per a fer política no semblen indispensables.

Una de les perles més destacades d’aquesta ‘España eterna’ que es predica des de diversos púlpits és la vinculació entre Estat espanyol i Marca hispànica per tal demostrar la pertinença secular d’una part de l’actual estat espanyol, la Comunitat autònoma Catalunya, a aquesta Espanya suprahistòrica.

Atès que la creació d’aquesta Marca hispanica és fruit de la conquesta carolíngia d’una franja de terreny al sud dels Pirineus, com a resposta al control territorial que de la Península ibèrica tenien els musulmans (i que potser cal recordar que espanyols no eren sinó andalusins), i atès que tot plegat formava part dels plans expansius de Carlemany per a consolidar els seus dominis, hem pensat recordar el personatge en el 12è centenari de la seva mort. Al llarg de tot l’any explicarem la importància d’aquest emperador dins el context europeu i en relació a Catalunya, i potser entendrem alguna cosa de per què Europa és com és i potser també de per què els europeus són com són.

 

Carles Mancho

Director de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús