Arxiu del mes: gener 2014

Instruccions per ser un bon víking avui dia

divendres, 31/01/2014

Avui inaugurem nova secció a Medievalistes en bloc amb la sana intenció de recollir totes aquelles evidències de que l’Edat Mitjana encara és entre nosaltres. I no, no ens referim a la nostra delicada situació econòmica ni a les lleis retrògrades, sinó a aquelles manifestacions més aviat culturals que demostren que el període medieval, per bé o per mal, encara ens sedueix.

I per iniciar-nos en aquest tema, i com sabem que hi ha molta gent interessada en reproduir costums medievals (decisió ben respectable), us portem avui una sèrie d’instruccions per convertir-vos en el perfecte guerrer víking:

1– Agafeu el vostre casc amb banyes… i trenqueu-les. Gràcies a les llegendes romàntiques del segle XIX aquest mite s’ha perpetuat sense cap fonament. Els vertaders cascos víkings tenien forma cònica, molt més pràctica que unes incòmodes banyes que havien de xocar contra totes les portes, no creieu?

2– Si sou dones, no us preocupeu, també podeu ser guerreres! Des de les shieldmaiden fins a les arxiconegudes valkíries, el paper de les dones a la societat i la mitologia vikinga no era pas ni calmat ni passiu. I aquest esperit combatiu l’han recollit obres que abasten des de la Brunilda de l’Anell dels Nibelungs fins a la Eowyn d’El senyor dels Anells (veieu el patró?).

Recordem que la shieldmaiden Eowyn va ser la que va acabar amb un dels enemics més poderosos de la Terra Mitjana!

3 – Per agafar una mica d’inspiració agafeu un parell de còmics de Thor, o si voleu anar una mica més ràpid, mireu-vos alguna de les dues pel·lícules. Empapeu-vos de l’esperit justicier de Thor i de les idees boges de Loki, però no us les prengueu gaire en serio. Al cap i a la fi, el paio aquest porta ales al seu casc.

4– Per tenir una idea més fidedigna, podeu veure la sèrie del History Channel Vikings. Allà, apart de trobar-vos a un lleugerament idealitzat Ragnar Lodbrok, tindreu el plaer d’escoltar Old English i Old Norse, llengües que es van preocupar de consultar a una experta. L’ambientació d’aquesta sèrie, tot i barrejar fets des del segle VIII al segle XIII, és prou fidedigna com per introduir-nos en la societat vikinga. Especial menció a l’escena en la que un grup de víkings expliquen a un perplex monjo irlandès com els seus déus van crear el món.

5– Si voleu posar-li banda sonora, teniu moltíssimes opcions, algunes més tradicionals i altres…. no tant. Per si no ho sabíeu, us informem que des de fa anys existeix el Viking Metal, gènere que, evidentment, va néixer a Escandinavia i que intenta recuperar l’esperit èpic de l’època vikinga a través de la música metal. Els seus videoclips estan bastant ben ambientats (sense banyes!) i alguns arriben a punts mitològics notables, com seria el cas d’aquest (atenció, no posar-lo si no agraden els ritmes forts). Paral·lelament, fa anys també que un corrent Black Metal es dedica a propugnar els vells déus nòrdics, però com també s’han dedicat a cremar esglésies i altres delictes greus, us recomanem que a aquests no els emuleu.

6– Potser ara que ja esteu totalment inspirats voleu posar en pràctica les vostres habilitats guerreres. Què us semblaria entrar en el món del rol? No, aquí no hi han assassins amb katanes, només gent que s’ho passa bé al voltant d’una taula fingint que són guerrers totpoderosos. Entre ells, els víkings són un gran paper que representar, i els podem trobar a jocs com 7º mar o Pendragon, més o menys modificats.

Aquí uns quants víkings del History Channel saquejant Lindisfarne.

7– Però si us sembla poc fingir que sou un guerrer, perquè no convertir-vos en un? A llocs com York podeu trobar recreació de batalles en les que es té cura fins al més mínim detall. Però si us queda una mica lluny, el Regne Unit no és l’únic lloc on es desenvolupen aquestes activitats, perquè a Galícia mateix es celebren festes com la de Catoira, això sí, amb unes quantes banyes de més.

8– Una vegada hagueu descarregat l’energia berserker que teniu a dins, i comenceu a sentir nostàlgia de les batalles, podeu anar per rememorar velles èpoques d’esplendor a la nova exposició que inaugurarà el proper març el British Museum. Allà, entre totes les peces destacarà indubtablement una nau vikinga de grans dimensions portada expressament des de Suècia. I no, sembla que no venia embolicada en paquets plans!

Coneixeu alguna altre manera de ser un bon víking avui dia? Compartiu-la amb nosaltres als comentaris!

Clara Jáuregui

ARDIT Cultures Medievals

Carlemany i l’origen d’Europa: bon any Carlemany!

dimarts, 28/01/2014

El 28 de gener del 814 moria a Aquisgrà Carles el Gran, que en català coneixem com Carlemany. De la seva vida en tenim una biografia redactada c. 830 per un dels intel·lectuals més importants de la seva cort, Eginhard o Einhard, la Vita Karoli magni, (aquí en podeu consultar una de les còpies del segle XII conservades a la Bibliothèque nationale de France, ms. Latin 5943A) que ens proporciona informacions valuosíssimes, per bé que sovint distorsionades, de les seves actuacions.

Imatge de Carlemany en estuc, corresponent al pilar absidal de l'abadia de Sent Jon, a Müstair (Suïssa)

En un moment en què està tant de moda la història en boca dels polítics, generalment per a apropiar-se-la, no pas per a impulsar-la o finançar-la, hem pensat que val la pena que ens aturem a reflexionar sobre aquesta figura.

Llur importància, com és sabut, té abast europeu i això cal subratllar-ho si considerem que el concepte d’Europa com a unitat política, i lligat al de cristiandat, comença a forjar-se durant el seu regnat i gràcies a les seves iniciatives. I cal subratllar-ho tant a prop d’unes eleccions europees, però també des de la modèstia del territori de Catalunya i de llur inserció, tant demagògicament de moda, en el context hispànic.

El qui amb el temps havia de ser coronat emperador a Roma, va començar el seu regnat en morir el pare, Pipí el Breu, l’any 768. Del territori dels francs sota Pipí el Breu Carlemany només en va haver una part, l’altra va tocar al germà Carloman, tal i com era comú en la successió entre els cabdills francs. Carloman va morir l’any 771 i amb aquesta mort Carlemany va tenir l’oportunitat de recuperar la unitat territorial que son pare havia dividit entre els dos fills, tot conquerint els territoris del germà. Des del 771 fins el 814, per tant, durant 42 anys Carlemany va regnar sobre el territori de l’antiga Gàl·lia, una part del que més endavant serà anomenat Francia (França) i va lluitar per fer més i més grans els seus dominis. En morir ara fa 1200 anys llurs possessions arribaven des dels Balcans, Caríntia, Turíngia, Baviera i Saxònia, a l’actual Alemanya, fins al Lazi a l’actual Itàlia i fins el Llobregat a l’actual Espanya. Pel camí, s’havia convertit, la nit de Nadal de l’any 800, gràcies al pontífex Lleó III, en emperador d’Occident, el primer des que l’any 476 Odoacre deposés Ròmul Augústul.

L'imperi carolingi entorn de l'any 800

Tots aquests fets poden ser percebuts, per qui d’història no se n’ocupa, com a fets inevitables, predestinats, o inqüestionables. Els qui d’història ens n’ocupem sabem que qualsevol fet del passat podia haver succeit d’una altra manera, que les iniciatives dels homes poden definir tendències però estan sotmeses a moltes variables, com tan bé saben els qui s’ocupen d’estadística (com ara el senyor que fa de ministre i respon al cognom de Wert) i que la veracitat d’un fet que avui donem per segur demà pot ser posada en entredit per una nova dada, una nova evidència, per noves informacions que arriben, generalment, mercès a l’estudi i la recerca. D’això darrer ens ocupem els historiadors, de verificar que allò que sabem del passat sigui cada vegada més precís.

És una feina, doncs, molt important ja que el nostre coneixement del passat, entre d’altres coses, és el que permet entendre el nostre present. Potser no és una casualitat que en temps polítics poc convulsos la tendència sigui anorrear dins els curricula formatius i dins dels pressupostos totes aquelles disciplines que reflexionen sobre els fets del passat; i l’evidència més clara és l’apropiació indeguda del discurs històric que perpetren, o inteten perpetrar, amb noves lleis i ‘congressos de la Veritat’ els partits polítics en temps més convulsos. Orwell n’estaria molt del llenguatge usat, molt menys dels mitjans matussers que s’empren. Recordem una vegada més un paràgraf del seva magnífica obra 1984: “Qui controla el present controla el passat, qui controla el passat controla el futur” i entendrem molts discursos dels darrers mesos.

Com es veu per aquestes ratlles, als historiadors cap cosa humana no ens és aliena, i per tant  també tenim opinió política i ideologia. Com lliga això amb l’estudi científic de la història? Doncs amb mètode, rigor i honestedat intel·lectual, qualitats que, en principi, per a fer política no semblen indispensables.

Una de les perles més destacades d’aquesta ‘España eterna’ que es predica des de diversos púlpits és la vinculació entre Estat espanyol i Marca hispànica per tal demostrar la pertinença secular d’una part de l’actual estat espanyol, la Comunitat autònoma Catalunya, a aquesta Espanya suprahistòrica.

Atès que la creació d’aquesta Marca hispanica és fruit de la conquesta carolíngia d’una franja de terreny al sud dels Pirineus, com a resposta al control territorial que de la Península ibèrica tenien els musulmans (i que potser cal recordar que espanyols no eren sinó andalusins), i atès que tot plegat formava part dels plans expansius de Carlemany per a consolidar els seus dominis, hem pensat recordar el personatge en el 12è centenari de la seva mort. Al llarg de tot l’any explicarem la importància d’aquest emperador dins el context europeu i en relació a Catalunya, i potser entendrem alguna cosa de per què Europa és com és i potser també de per què els europeus són com són.

 

Carles Mancho

Director de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals

Bon Nadal ortodox!

dimarts, 7/01/2014

Avui els nens i joves del nostre país aprofiten l’últim dia de vacances i pensen amb recança que demà comença el nou trimestre (i per als més grans, la setmana d’exàmens). Però no és així a tot arreu. Per uns 200 milions de persones que pertanyen a determinades comunitats cristianes ortodoxes (concentrades sobretot a l’Europa oriental) avui, 7 de gener, és Nadal. A Rússia encara falten sis dies per celebrar un segon Cap d’Any (“l’Antic” Cap d’Any, stariy noviy god) i, en molts casos, les classes no es reprendran fins al 13 de gener. Traslladem-nos doncs cap a l’Orient, com qui segueix els Reis de tornada a casa, i mirem d’entendre les raons per les quals hi ha qui celebra avui el Naixement de Jesús.

Icona que representa l'Emperador Constantí al centre, acompanyat pels bisbes del Primer Concili de Nicea, sostenint el text del Credo que fou aprovat ecumènicament a Nicea i Constantinoble el 381. La desviació d'aquest text separà teològicament l'Església occidental de l'oriental.

Per a això, ens hem de remuntar a 1054: el Cisma d’Orient. L’Església cristiana es veié dividida a causa d’un enfrontament teològic menor i un problema jeràrquic insalvable. A Occident (i de forma remarcable, a Hispània, a partir del primer Concili de Toledo, l’any 400) s’havia fet habitual inserir al Credo el mot “Filioque”, per remarcar així la homoousía de la Trinitat en declarar “Et in Spiritum Sanctum, Dominum et vivificantem: qui ex Patre Filioque procedit ” ([Crec] en l’Esperit Sant, Senyor i font de vida, que procedeix del Pare i del Fill)]. Roma incorporà formalment aquesta modificació el 1014. Tanmateix, aquesta paraula significava una alteració no aprovada ecumènicament de la fórmula del Credo de Nicea-Constantinoble (381), i per això anava en contra de la norma de no modificació establerta al Concili d’Efes (431) i no convencia els Patriarcats orientals – si bé acceptaven el significat cristològic de la paraula, tal com havia quedat clar al Concili de Calcedònia (451). Altres diferències (el vestuari, l’aparença, el tipus de pa utilitzat en la celebració de l’eucaristia, l’idioma, l’ús d’imatges, i altres aspectes litúrgics) apuntaven que el cristianisme no s’estava desenvolupant de forma homogènia al continent o, en altres paraules, que l’Ecclesia no era una única comunitat.

No obstant, la causa profunda del cisma només era remotament teològica o canònica, encara que la diferència entre comunitats era ja evident; es tractà més aviat d’un xoc entre la personalitat del Patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, i la delegació romana enviada pel papa Lleó IX i encapçalada pel Cardenal Humbert.  El conflicte diplomàtic desencadenat per aquesta delegació va originar-se per un enfrontament en la qüestió del reconeixement de l’autoritat papal; és a dir, del primat de Pere. Al Concili de Calcedònia (451) s’establí que cinc bisbes -els patriarques de Constantinoble, Roma, Alexandria, Antioquia, i Jerusalem- tenien precedència davant la resta de bisbes de l’Església. Entre aquests, Roma al·legà que mereixia l’estatus de primus inter pares, ja que la seva Seu s’originava en Sant Pere; però aquest argument no era convincent als ulls dels patriarques de Constantinoble (la Seu de la nova capital de l’Imperi), Alexandria (fundada per Sant Marc), Antioquia (fundada per Sant Pere i Sant Pau) o Jerusalem (Terra Santa). L’enfrontament entre els patriarques -que ja havia estat visible al Quart Concili de Constantinoble de 867, que l’Església occidental no reconeix com a vàlid- culminà amb l’excomunió mútua del Papa i el Patriarca de Constantinoble el 1054. Aquesta data és la que avui utilitzem per explicar el cisma, però molts cronistes no van atorgar tanta rellevància a l’esdeveniment. Successos posteriors, com la Quarta Croada (1204), agreujaren la divisió i l’allunyament entre una i altra tradició. Oficialment, l’excomunió mútua no s’alçà fins fa pocs anys, el 1965, en el marc del Concili Vaticà II, en una declaració conjunta del Papa Pau VI i el Patriarca ecumènic de Constantinoble Atenàgores I.

 

El 1203 els cavallers francs posaren setge a la ciutat de Constantinoble, en el marc de la Quarta Croada, que agreujà de forma determinant les relacions entre la Cristiandat occidental i l'oriental. La il·lustració procedeix d'un manuscrit de factura veneciana de la "Histoire de la conquête de Constantinople" de Godofreu de Villhardouin, ca. 1330.

 

Havent trencat amb Roma, restaven quatre patriarcats que, com a Tetrarquia, encapçalarien l’Església ortodoxa oriental: en ordre de precedència, eren Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem. El 1693, els quatre patriarques reconeixerien Job de Moscou com un més entre ells, iniciant així la llista de cinc patriarcats “nous”; i les successives transformacions acabarien donant lloc a la comunitat de nou patriarcats (afegint Rússia, Geòrgia, Bulgària, Sèrbia i Romania als quatre primers), cinc esglésies autocèfales (és a dir, que no rendeixen obediència a cap Patriarcat, per concessió d’un concili: Xipre, Grècia, Albània, Polònia i Txecoslovàquia), quinze esglésies autònomes (autodeterminades excepte en l’elecció dels metropolitans, que depèn del Patriarca corresponent) i cinc esglésies no autònomes que coneixem avui. Aquesta Ecclesia, que anomenem “ortodoxa” (pravoslavie), evolucionava de forma separada a aquella encapçalada pel pontífex romà: les comunitats ortodoxes (i posteriorment, els països on l’Església ortodoxa prenia caràcter d’estatal) no estaven lligades a l’obediència del Papa, anatemitzat.

La correspondència britànica de la primera meitat del segle XVIII porta habitualment una doble datació: segons el calendari julià (superior) i gregorià (inferior). A partir de 1700 i fins a 1800, entre els dos calendaris hi havia 11 dies de diferència. Biblioteca Britànica.

Per això, quan el 24 de febrer de 1582, el papa Gregori XIII signava la seva butlla Inter gravissimas, proposant una reforma en el calendari (un afer eminentment civil, però amb repercussions en la celebració de la Pasqua, per exemple), la seva autoritat quedava circumscrita als Estats Pontificis i a l’Església catòlica. Quatre països van obeir aquesta butlla, que especificava que calia “avançar” el calendari deu dies. A Espanya, Portugal, els Estats Pontificis i la Confederació de Polònia i Lituània, el dia 4 d’octubre de 1582 fou seguit pel 15 d’octubre. França i les Províncies Unides aplicaren la reforma al desembre d’aquell any. Els països protestants es feren pregar més, i cediren sobretot empesos per necessitats pràctiques, com ara el comerç. La Gran Bretanya continuà utilitzant el calendari “antic” (Old Style, o Calendari Julià) fins 1752, encara que a nivell governamental el més habitual era datar doblement els documents, assenyalant els dies de diferència entre els calendaris. La distància o decalatge entre ambdós calendaris és creixent: originàriament foren 10, però el 1700 ja eren 11; el 1800, 12; i en l’actualitat la diferència ja és de 13 dies; el Nadal ortodox, de fet, caurà al 7 de gener (calendari gregorià) fins al 2100.

 

Kiril, Patriarca de Moscou i de Tota Rússia, oficia la celebració de la Missa de Nadal a la Catedral de Crist Salvador. 7 de gener de 2012. RIA Novosti.

 

Els països de l’Europa oriental foren els darrers a incorporar-se al nou calendari. Rússia hi consentí com a part de les reformes empeses pel Consell de Comissaris del Poble el gener de 1918, després de la Revolució d’Octubre (que, com potser sospiteu, es va produir en data de 25 d’octubre de 1917 del Calendari Julià, quan aquí era 7 de novembre). Però que l’Estat adoptés el calendari civil no significà que els Patriarcats i les Esglésies autocèfales de tradició ortodoxa també l’acceptessin. Una part de l’Església ortodoxa va adaptar el seu calendari litúrgic al calendari gregorià: els Patriarcats de Constantinoble, Alexandria, Antioquia, i les esglésies autocèfales de Grècia, Xipre, Romania, Polònia i Bulgària celebren Nadal com nosaltres, el 25 de desembre. En canvi, les esglésies ortodoxes de Jerusalem, Rússia, Sèrbia, Macedònia, Geòrgia i Ucraïna es regeixen encara pel calendari julià, i el celebren avui. Per tot això, si avui us creueu amb algun dels molts visitants de l’Est que recorren les nostres ciutats més turístiques, no dubteu en felicitar-lo: s rozhdestvom!

 

Núria Sallés

IUHJVV – Universitat Pompeu Fabra