Política al ‘Decameró’? 2. Honestedat, cortesia, natura

L’onestà o l’exercici de la lliure i franca expressió en el respecte de les normes de conveniència és el principi sobre el que es basa la vida de la brigata. Onestà és una paraula clau al Decameró. Forma part del sistema de constants narratives transversals a la varietat de temes, personatges, llenguatges que caracteritza l’obra de Boccaccio. El fet que, cada cop que una novel·la s’acaba, hi hagi un comentari de la brigata i que, cada cop que està a punt de començar la seva història, el narrador la faci precedir per una reflexió moral o teòrica de valor general, ens mostra que el marc narratiu, la cornice, no és només una estructura estàtica, un pretext de bon narrador, sinó que és també el fil on es pot seguir un procés cognitiu moral i retòric basat en una norma de convivència que no baixa de la muntanya com les taules de la llei, sinó que deriva de la voluntat interna de la ‘comunitat’ i s’alimenta a través de la circulació narrativa: i no oblidem que els membres de la brigata s’expliquen els contes asseguts en cercle.

Del Decameró, no se’n desprèn un codi, una visió clara, ‘teòricament’ definida, de la moral. Això es deu en part al fet que Boccaccio mateix oscil·lava entre la consciència de pertànyer al mondo comunale, a la burgesia florentina – feta de banquers i mercaders –, i l’aspiració, una punta nostàlgica, a esdevenir membre, ni que fos literàriament, d’aquell mondo aristocratico, cavalleresco, que havia conegut a Nàpols en els anys crucials de la seva maduració com a intel·lectual. Aquesta oscil·lació s’observa també a les novel·les en la relació, sempre clarament establerta, entre els personatges de les històries i el món social que els envolta. Els personatges disposen d’un identikit sòcioeconòmic precís i es mouen en un temps i un espai identificable. De tot això, en neix un llibre, el Decameró, on el sistema de valors i de referents culturals depèn de les ‘circumstàncies narratives’. Això no vol dir que no hi hagi creences o idees definides, part d’un codi moral preexistent en què Boccaccio creia. Tanmateix, totes aquestes idees són constantment posades a la prova per les circumstàncies. Com ens passa a tots a la vida, els ‘valors’ no tenen una vida autònoma i abstracta, sinó que sempre queden exposats a les tensions de la pèrfida geometria variable de la realitat. En conseqüència, els valors no tenen una codificació jeràrquica, prefixada, com si es tractés d’una reescriptura de les taules de la llei. És el lector, amb el seu sentit de la responsabilitat, amb la seva intel·ligència, amb la seva capacitat interpretativa, hermenèutica, per dir-ho en un gros mot, el que queda encarregat de deduir o extreure dels contes els ‘valors’, les nocions de just i injust, de bo i dolent, de correcte o incorrecte.

La ficció d’una oralitat primària – la dels narradors que expliquen oralment les seves novel·les – implica que l’escoltar atentament i, per tant, el judici informat i responsable, tinguin un paper fonamental al Decameró. Fins a tal punt que l’obra de Boccaccio apareix tota orientada cap al seu lector o lectores, és a dir cap a nosaltres. És potser això que fa del Decameró una obra ‘nova’: llegint, ens comprometem a expressar un judici, a ‘mullar-nos’, a fer l’acte ‘polític’ més important: triar, ‘votar’. A la seva obra, Boccaccio, a través del seu alter-ego, l’Autore, i a través dels membres de la brigata, especialment Dioneo, també ‘es mulla’, ens diu la seva opinió: com per exemple, i de la manera més compromesa, a la Introduzione a la IV jornada. Atenció: el Decameró no és un tractat filosòfic: aquí, com a la vida, els personatges contracten, ‘negocien’, a partir de dos principis bàsics, compartits i que per Boccaccio devien representar els pilars del viure civil, en societat. Per una banda, l’onestà, és a dir el compromís d’actuar i parlar segons el rang de cadascú. Per l’altra, la cortesia, definida pel vell Boccaccio al comentari de l’Inferno del seu estimadíssim Dante com la virtut que consisteix

negli atti civili, cioè nel vivere insieme liberamente e lietamente, e fare onore a tutti secondo le possibilità

(‘en els actes cívics, és a dir en viure junts lliurement i feliçment, fent honor a tothom segons les possibilitats de cadascú’).

És una cortesia que té un to de caire humanista i que té com a pressupòsit una idea positiva, optimista del ser humà. Una idea però també innocent, com no deixa de posar de manifest, al Decameró mateix, Dioneo, el narrador més atrevit, el trickster del grup, quan, a l’última novel·la de l’obra, posa en escena la història desconcertant de Griselda i Gualtieri. La paciència de Griselda sembla recordar-nos que l’home (en aquest cas marcat sexualment, com a mascle) és capaç d’elevar-se fins al cel, com dirà Pico della Mirandola al segle XV, però també de caure en els actes més abjectes, en la més matta bestialità (‘boja bestialitat’ – encara una citació dantesca). Això, per demostrar que el caràcter estructuralment tancat de l’obra de Boccaccio es presenta acompanyat de la seva ‘apertura hermenèutica’, la seva capacitat d’interrogar-nos, d’inquietar-nos, de deixar-nos davant les nostres responsabilitats, i tot a través de la textura lleugera d’algunes de les seves novel·les.

El del matrimoni és un tema que al Decameró trobem afrontat des de perspectives diferents: final feliç d’una història d’amor turmentada, acte incomplert i generador de les més commovedores tragèdies, motor de comicitat desenfrenada a les històries d’infidelitat… Tractat des de tots els angles, el matrimoni és per a Boccaccio un tema constant. Al Decameró, com als Canterbury Tales, el matrimoni té aquesta rellevància perquè es tracta, en el fons, del problema fonamental de les societats organitzades. El matrimoni manifesta la tensió entre natura i política, entre la força dels instints, de la inclinació natural de l’èsser humà, i la necessitat de controlar i utilitzar aquella força per organitzar la convivència i, també, les relacions de poder. Al Decameró, un exemple clar d’això és la història de Ghismonda i Tancredi, la primera de la quarta jornada, de la que ja vam parlar. Encara a la quarta jornada, cas únic a tota l’obra, Boccaccio intervé per explicar una breu novel·la. És la de Filippo Baluducci i els ànecs (Decameron IV Introduzione 12-30). S’hi explica com Filippo va fracassar en el seu intent de protegir el seu fill de tota ‘temptació’ del món i, de manera especial, de conèixer cap dona. Però, com es podrà llegir a la novel·la, que reprodueixo segons la traducció de 1429 (retocada per facilitar-ne la lectura), la natura és més forta que l’enginy humà.

Gran temps ha passat que en la nostra ciutat fou un ciutadà lo qual fou anomenat Falip Maldussi [= Filippo Balducci], hom de condició asau lleugera [= poc important, de poc pes: la família Balducci apareix documentada com pertanyent a la baixa burgesia de Florència], mas ric e benanant e molt espert en les coses que lo seu e[s]tat requeria. E havia per muller una dona la qual sobiranament amava, e ella a ell, e ensemps en reposada vida vivien, e en ninguna cosa tant no s’estudiaven com en complaure la una a l’altre. E esdevenc-se […] que la bona dona passà de aquesta vida en l’altra, e de sí lexà a Felip un sol fill que d’ell havia concebut, lo qual era de etat […] de dos anys. E per la mort de la sua dona romàs tant desconsolat con mai nenguna altra persona romangués de cosa que amàs. E veient-se romanir sol de aquella companyia, la qual ell més amava, se dispongué de no voler esser pus del món, ans se volgué donar al servei de Deu, e semblant volch fer del seu petit infant. Perquè, donant totes les sues coses per amor de Deu, se n’anà sobre la muntanya d’Einayo [= Monte Asinaio o Senario, al Mugello, a prop de Florència, a l’edat mitjana cèlebre lloc d’ermitans], e aquí, en una petita cella, se mès ab lo seu fill, ab lo qual ab almoynes, oracions e dejunis se vivia. E sobiranament se guardava de no raonar, allà on el fill fos, de alguna temporal cosa, ne de lexar-li’n veure alguna per ço que ell de semblant servei no·l  retragués, ans tots temps de la glòria e de la vida eternal e de Deu e de tots sos sants lo raonava, ensenyant-li tots temps oracions. E tenint-lo en aquesta vida molts anys, e no lexant-lo exir de la cella ne mostrant-li nenguna altra cosa sinó sí mateix, lo tench gran temps. Havia, emperò, acostumat lo valent home de venir alguna vegada a Florença, e aquí, segons les sues oportunitats, dels amics de Deu era socorregut, e aprés encontinent se’n tornava a la sua cella. E esdevenc-se que estant ja l’infant de etat de divuit anys e Falip ja essent vell, lo fadrí li demanà on anava tant sovent. E Falip li ho dix. Al qual lo fadrí dix: «Pare meu, vós sou d’avui més vell e sou mal dispost a treballar. Perquè em plaurie que vós me menaseu una vegada a Florença perquè em fessets conexer les amics e devots de Deu e de vós, e jo, qui soc jove e pusch mils treballar, despuys podré per nostres necessitats anar a Florença la hora que a vós plaurà e vós romandreu ací». E lo bon hom, pensant que ja aquest seu fill era gran e era axí habituat al servei de Deu, que mal […] les coses del món lo’n porien traure, en sí mateix dix: «Aquest diu bé». Perquè, havent-hi a anar, lo se’n mena. On lo jove, aprés que fou a Florença, vaent los palaus e les cases e les esglésies e totes les altres coses de les quals és plena tota la ciutat, axí com aquell que mai pus li recordes no havia vistes, se començà fort a meravellar, e de moltes coses demanava lo pare què eren, e lo pare li’n deia, e ell, havent-ho oït, romania content de aquelles. E axí demanant lo fill e lo pare responent, per llur ventura s’encontraren ab una bergada de molt belles dones e molt ben ornades de joies e de vestidures, les quals venien de unes noces. Lo qual [fill], com les viu, demanà al pare quines coses eren aquelles. Al qual lo pare dix: «Fill meu, baxa los ulls en terra e no les guard, car açò són males coses». Dix lo fill: «Pare, e com han nom?». E lo pare, per no fer-li desitjar lo concupiscible apetit, no les volgué anomenar per nom propi de fembres, mas dix: «Elles han nom oques». De que meravellosa cosa de oir! E aquell qui mai pus tals coses no havia vistes, no curant-se  de palaus ne de bous ne cavalls ne de ases ne de diners ne d’altres coses que hagués vistes, […] sobtosament dix: «Pare meu, jo us prech que vós fassau per guisa que jo haga una de aquestes oques». «Ai de mí, fill meu, dix lo pare, calla, car elles són males coses». Al qual lo jove demanà e dix: «E són axí fetes les males coses?». «Sí», dix lo pare. Ell, lavors oint que lo·hi refermave, dix: «Jo no·m sé vós què us dieu ne per què aquestes sien males coses. Quant és a mí no·m sembla que encara n’hagi vista nenguna axí bella ne axí plaent com són aquestes, car a mi em sembla que sien pus belles que no los àngels pintats que vós me haveu moltes voltes mostrats. Perquè em plauria que ens emmenassem una d’aquestes oques ab lo nostre ase, e jo la menaré a péixer». Dix lo pare: «No ho vull, mon fill, car tu no saps on se peixen». E encontinent sentí lo bon hom que major força havia natura que no lo seu enginy. E penedís encontinent de haver-lo hi menat a Florença.

Johan Boccaci, Decameron. Traducció catalana publicada segons l’únic manuscrit conegut (1429), per Jaume Massó Torrents, New York: The Hispanic Society of America, 1910: 226-227.

Simone Ventura

IRCVM

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús