Arxiu del mes: desembre 2013

El “Nadal” pagà abans de Nadal

dimarts, 24/12/2013

Avui, 24 de desembre, és sant Delfí. Em direu que també és –i té força més rellevància al calendari– el dia abans de Nadal, el dia en què es fa cagar el tió, el dia de la Missa del Gall o, almenys, el dia en què agafem aire abans de veure’ns submergits en l’ambient nadalenc dels nostres pobles i ciutats. De sant Delfí, que fou bisbe de Bordeus el s. IV, se’n coneix que fou un opositor ferm al priscil·lianisme, una doctrina gnòstica i dualista que es considerà herètica i fou condemnada en un concili a Saragossa el 380. També en sabem que va ser qui va batejar el pagà Paulí, convers, que després esdevingué bisbe de Nola i Pare de l’Església.

Amb aquest currículum, hem de suposar que el tema que hem escollit per al post d’avui no l’engrescaria especialment. Així, si és el fet del Nadal el que possibilita celebrar al santoral la vida de Delfí de Bordeus, altres celebracions prèvies al Nadal són les que provoquen que la Nativitat se celebri demà. Volem fer una mirada a aquell moment en què el 25 de desembre va començar a ser Nadal, i la cristianització a Europa va arrelar, entre d’altres coses, a partir de la substitució de les celebracions paganes del solstici per la celebració del Naixement. Algunes fonts cristianes, això sí, ho entenen d’una manera diferent; vegeu com ho exposa el bisbe i teòleg Màxim de Torí (s. V):

Oportunament va disposar la Divina Providència que Crist Senyor nasqués durant les festes dels pagans i que l’esplendor de la llum divina aparegués enmig de les tenebres i dels errors de les supersticions, perquè els homes, veient brillar la justícia de la Divinitat pura entre les seves diverses supersticions, oblidessin els sacrilegis passats i no en cometessin d’altres. Qui és l’home assenyat que, en celebrar la festa de la Nativitat del Senyor, no desaprova la bogeria de les Saturnals, no menysprea la disbauxa de les Calendes i, desitjant tenir part amb Crist, no refusa ser partícip del món?

Màxim de Torí

També en l'art paleocristià es produeix una assimilació dels arquetips formals pagans en la iconografia cristiana. A la imatge, detall del mosaic d'un mausoleu romà, amb una representació de Crist com a Sol Invicte, divinitat solar de culte oficial romà

 

Sembla ser que, malgrat les exhortacions de Màxim de Torí, les celebracions paganes o, expressat d’una manera més precisa, la concepció del món i de la transcendència no cristianes, sovint expressades a través de mites o divinitats reflex dels fenòmens naturals, no s’esfumaren de la mentalitat i l’imaginari col·lectiu fins molts segles després de la seva prohibició, en aplicació de l’Edicte de Teodosi, Nemo se hostiis polluat (391), que apunta:

Que  ningú violi la pròpia puresa amb ritus sacrificials, ningú immoli víctimes innocents, ningú s’acosti als santuaris, entri als temples i dirigeixi la mirada a estàtues esculpides per mans mortals, si no vol ser objecte de sancions divines i humanes. Que aquest decret també s’apliqui als judicis, de manera que, si algú dedicat a un ritu profà entra al temple de qualsevol lloc, estigui de viatge o a la seva pròpia ciutat, amb la intenció  de pregar, sigui obligat a pagar immediatament 15 lliures d’or, i aquesta pena no s’anul·li fins que es trobi davant d’un jutge i aporti aquesta suma públicament. Que vigilin l’execució d’aquesta norma, de la mateixa manera, els cònsols, els prefectes i els seus subalterns. Milà, VI de calendes de març, consolats de Tacià i Símmac.

És lògic: la cristianització de l’Imperi -deixant de banda les primeres comunitats cristianes i la seva dispersió paulatina per Orient i, en menor mesura, Occident- es fa per a una gran part de la població a cops d’edicte: l’any 311, l’Edicte de Tolerància de Galeri posarà fi a les persecucions decretades per Dioclecià, establint la llibertat de culte per als cristians;  el 313, l’Edicte de Milà, promogut per Constantí després de la victòria al pont Milvi, suposa un inici de privilegització de l’Església, a la qual es retornen tots els béns confiscats anteriorment; pocs anys abans del Nemo se hostiis polluat, l’Edicte de Tessalònica, Cunctos populos, fa oficial per a tot l’Imperi la religió cristiana l’any 380:

Edicte dels emperadors Gracià, Valentinià II i Teodosi August, al poble de la ciutat de Constantinoble. Volem que tots els pobles que són governats per l’administració de la nostra clemència professin la religió que el diví apòstol Pere va donar als romans, que fins a avui s’ha predicat com la va predicar ell mateix, i que és evident que professen el pontífex Damas I i el bisbe d’Alexandria, Pere, home de santedat apostòlica. Això és, segons la doctrina apostòlica i la doctrina evangèlica creiem en la divinitat única del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant sota el concepte d’igual majestat i de la piadosa Trinitat. Ordenem que tinguin el nom de cristians catòlics qui segueixin aquesta norma, mentre que els altres els jutgem dements i bojos sobre els quals pesarà la infàmia de la heretgia. Els seus llocs de reunió no rebran el nom d’esglésies i seran objecte, primer de la venjança divina, i després seran castigats per la nostra pròpia iniciativa que adoptarem seguint la voluntat celestial. Donat el tercer dia de les calendes de març a Tessalònica, en el cinquè consolat de Gracià August i primer de Teodosi August.

 

Constantí el Gran oferint a la Mare de Déu la ciutat de Constantinoble. Detall d'un mosaic de Santa Sofia, Istanbul - Zug55 at Flickr

Així doncs, la “religio” romana se substitueix en pocs decennis per la “catholica religio“: però, si bé la religió romana té dos àmbits que no es contraposen, el privat del lararium i les creences personals -on s’havien sincretitzat elements dels sistemes de creences dels espais conquerits per l’Imperi romà-, i l’àmbit públic, controlat per l’estat i al qual, per garantir la pax deorum, s’hi han d’adherir i practicar tots els ciutadans romans, el cristianisme plantejava una fe sòlidament monoteista que desitjava suprimir la frontera entre els dos àmbits. Resultava impossible que la mínima o inexistent catequesi evangelitzadora aconseguís la substitució mental i ritual de les creences ancestrals per conceptes molt més abstractes.

Arran d’això, a més de la insistència correctora de teòlegs o canonistes com Màxim de Torí i Cesari d’Arle, el cristianisme va voler crear una paralitúrgia que aprofités certs aspectes del sentit religiós popular i els cristianitzés: per això no només Nadal cau en un dia proper al solstici d’hivern, sinó que també l’Epifania coincideix amb les Kalendae Januariae  o grans festivitats de les calendes de gener, la festivitat de Sant Joan Baptista és al solstici d’estiu… Tot i aquests intents, sant Bonifaci escriu al papa Zacaries III (s. VIII): “s’afirma haver vist a Roma, fins i tot al costat de l’església de Sant Pere, durant les calendes de gener, ballar a les places, fer xivarri i cantar cançons deshonestes segons el costum pagà, parar les taules, la nit i el dia indicats, amb molts plats, com fan els gentils…”, a la qual cosa cal afegir-hi l’actitud immoral i gens cristianitzada de sacerdots i bisbes -“adúlters i fornicadors empedreïts, que han tingut fills essent ja bisbes, que tornen de la seu apostòlica dient que el Romà Pontífex els ha autoritzat a exercir el ministeri episcopal”, afegeix Bonifaci- que fan negoci amb els seus propis amulets o cerimònies gens ortodoxes en què l’Eucaristia és escandalosament paganitzada. També Cesari d’Arle apunta, respecte al solstici d’estiu: “Us prego i us conjuro, per temor del Dia del Judici, que aviseu a tots els vostres parents, i castigueu si cal amb el severíssim zel diví, per tal que ningú es banyi en fonts, aiguamolls o rius a la nit o a la matinada de la festivitat de Sant Joan, ja que fins avui s’ha mantingut aquest infeliç costum pagà; amb el qual moltes vegades no només mor l’ànima sinó, el que és pitjor, es mor també de cos [ofegat] en aquest sacríleg bany”.

Saludar el sol a l'alba fou una pràctica popular fins ben bé el segle VIII. A la imatge, oli del pintor romàntic F. Bronnikov, Himne dels pitagòrics a la sortida del sol (1869)

En el mateix impuls de cristianització, tal com és enormement visible al territori de la Catalunya Vella, els llocs venerats per alguna característica natural rellevant (un arbre monumental, un dolmen o una fita, una cruïlla, el cim d’un turó o d’un cinglera…) són “convertits” a partir de la construcció de petites ermites o santuaris sota advocació cristiana. Amb ells desapareix forçadament el puntal de les creences ancestrals populars que, en no ésser acollides per l’evangelització cristiana, deixen desproveïts de sentit els actes de cada dia, com encerta a descriure Libani d’Antioquia:

 

Ells [els que destrueixen els temples] s’escampen pel país com torrents, devastant els camps juntament amb els temples: ja que on sigui que derrueixen el temple d’un camp, alhora el camp és encegat, decau, i mor. Ja que els temples, Emperador, són l’ànima dels camps, perquè ells constitueixen el principi de les edificacions al camp i, a través de moltes generacions, ens han arribat als que vivim avui. En aquests temples posen els pagesos les seves esperances, de les que depenen els homes, dones i fills, els bous, a més de la terra sembrada i la que ja ha brotat. Però el sembrat que ha patit aquesta lacra [quedar-se sense temples] està assolat i, amb les il·lusions, també es perd l’ànim dels agricultors, ja que creuen que serà en va el seu sacrifici quan se’ls ha privat dels déus, que eren els que conduïen els seus esforços a bon port.

Libani d’Antioquia (s. IV)

Acabo recordant que, encara que avui sigui sant Delfí i la vetlla de Nadal, no podem oblidar-nos d’una celebració d’arrels paganes que fa il·lusionar a molts aquesta nit: el Tió! Bones festes a tothom!

 

Laia Sallés Vilaseca

UB – ARDIT

Política al ‘Decameró’? 2. Honestedat, cortesia, natura

dimarts, 3/12/2013

L’onestà o l’exercici de la lliure i franca expressió en el respecte de les normes de conveniència és el principi sobre el que es basa la vida de la brigata. Onestà és una paraula clau al Decameró. Forma part del sistema de constants narratives transversals a la varietat de temes, personatges, llenguatges que caracteritza l’obra de Boccaccio. El fet que, cada cop que una novel·la s’acaba, hi hagi un comentari de la brigata i que, cada cop que està a punt de començar la seva història, el narrador la faci precedir per una reflexió moral o teòrica de valor general, ens mostra que el marc narratiu, la cornice, no és només una estructura estàtica, un pretext de bon narrador, sinó que és també el fil on es pot seguir un procés cognitiu moral i retòric basat en una norma de convivència que no baixa de la muntanya com les taules de la llei, sinó que deriva de la voluntat interna de la ‘comunitat’ i s’alimenta a través de la circulació narrativa: i no oblidem que els membres de la brigata s’expliquen els contes asseguts en cercle.

Del Decameró, no se’n desprèn un codi, una visió clara, ‘teòricament’ definida, de la moral. Això es deu en part al fet que Boccaccio mateix oscil·lava entre la consciència de pertànyer al mondo comunale, a la burgesia florentina – feta de banquers i mercaders –, i l’aspiració, una punta nostàlgica, a esdevenir membre, ni que fos literàriament, d’aquell mondo aristocratico, cavalleresco, que havia conegut a Nàpols en els anys crucials de la seva maduració com a intel·lectual. Aquesta oscil·lació s’observa també a les novel·les en la relació, sempre clarament establerta, entre els personatges de les històries i el món social que els envolta. Els personatges disposen d’un identikit sòcioeconòmic precís i es mouen en un temps i un espai identificable. De tot això, en neix un llibre, el Decameró, on el sistema de valors i de referents culturals depèn de les ‘circumstàncies narratives’. Això no vol dir que no hi hagi creences o idees definides, part d’un codi moral preexistent en què Boccaccio creia. Tanmateix, totes aquestes idees són constantment posades a la prova per les circumstàncies. Com ens passa a tots a la vida, els ‘valors’ no tenen una vida autònoma i abstracta, sinó que sempre queden exposats a les tensions de la pèrfida geometria variable de la realitat. En conseqüència, els valors no tenen una codificació jeràrquica, prefixada, com si es tractés d’una reescriptura de les taules de la llei. És el lector, amb el seu sentit de la responsabilitat, amb la seva intel·ligència, amb la seva capacitat interpretativa, hermenèutica, per dir-ho en un gros mot, el que queda encarregat de deduir o extreure dels contes els ‘valors’, les nocions de just i injust, de bo i dolent, de correcte o incorrecte.

La ficció d’una oralitat primària – la dels narradors que expliquen oralment les seves novel·les – implica que l’escoltar atentament i, per tant, el judici informat i responsable, tinguin un paper fonamental al Decameró. Fins a tal punt que l’obra de Boccaccio apareix tota orientada cap al seu lector o lectores, és a dir cap a nosaltres. És potser això que fa del Decameró una obra ‘nova’: llegint, ens comprometem a expressar un judici, a ‘mullar-nos’, a fer l’acte ‘polític’ més important: triar, ‘votar’. A la seva obra, Boccaccio, a través del seu alter-ego, l’Autore, i a través dels membres de la brigata, especialment Dioneo, també ‘es mulla’, ens diu la seva opinió: com per exemple, i de la manera més compromesa, a la Introduzione a la IV jornada. Atenció: el Decameró no és un tractat filosòfic: aquí, com a la vida, els personatges contracten, ‘negocien’, a partir de dos principis bàsics, compartits i que per Boccaccio devien representar els pilars del viure civil, en societat. Per una banda, l’onestà, és a dir el compromís d’actuar i parlar segons el rang de cadascú. Per l’altra, la cortesia, definida pel vell Boccaccio al comentari de l’Inferno del seu estimadíssim Dante com la virtut que consisteix

negli atti civili, cioè nel vivere insieme liberamente e lietamente, e fare onore a tutti secondo le possibilità

(‘en els actes cívics, és a dir en viure junts lliurement i feliçment, fent honor a tothom segons les possibilitats de cadascú’).

És una cortesia que té un to de caire humanista i que té com a pressupòsit una idea positiva, optimista del ser humà. Una idea però també innocent, com no deixa de posar de manifest, al Decameró mateix, Dioneo, el narrador més atrevit, el trickster del grup, quan, a l’última novel·la de l’obra, posa en escena la història desconcertant de Griselda i Gualtieri. La paciència de Griselda sembla recordar-nos que l’home (en aquest cas marcat sexualment, com a mascle) és capaç d’elevar-se fins al cel, com dirà Pico della Mirandola al segle XV, però també de caure en els actes més abjectes, en la més matta bestialità (‘boja bestialitat’ – encara una citació dantesca). Això, per demostrar que el caràcter estructuralment tancat de l’obra de Boccaccio es presenta acompanyat de la seva ‘apertura hermenèutica’, la seva capacitat d’interrogar-nos, d’inquietar-nos, de deixar-nos davant les nostres responsabilitats, i tot a través de la textura lleugera d’algunes de les seves novel·les.

El del matrimoni és un tema que al Decameró trobem afrontat des de perspectives diferents: final feliç d’una història d’amor turmentada, acte incomplert i generador de les més commovedores tragèdies, motor de comicitat desenfrenada a les històries d’infidelitat… Tractat des de tots els angles, el matrimoni és per a Boccaccio un tema constant. Al Decameró, com als Canterbury Tales, el matrimoni té aquesta rellevància perquè es tracta, en el fons, del problema fonamental de les societats organitzades. El matrimoni manifesta la tensió entre natura i política, entre la força dels instints, de la inclinació natural de l’èsser humà, i la necessitat de controlar i utilitzar aquella força per organitzar la convivència i, també, les relacions de poder. Al Decameró, un exemple clar d’això és la història de Ghismonda i Tancredi, la primera de la quarta jornada, de la que ja vam parlar. Encara a la quarta jornada, cas únic a tota l’obra, Boccaccio intervé per explicar una breu novel·la. És la de Filippo Baluducci i els ànecs (Decameron IV Introduzione 12-30). S’hi explica com Filippo va fracassar en el seu intent de protegir el seu fill de tota ‘temptació’ del món i, de manera especial, de conèixer cap dona. Però, com es podrà llegir a la novel·la, que reprodueixo segons la traducció de 1429 (retocada per facilitar-ne la lectura), la natura és més forta que l’enginy humà.

Gran temps ha passat que en la nostra ciutat fou un ciutadà lo qual fou anomenat Falip Maldussi [= Filippo Balducci], hom de condició asau lleugera [= poc important, de poc pes: la família Balducci apareix documentada com pertanyent a la baixa burgesia de Florència], mas ric e benanant e molt espert en les coses que lo seu e[s]tat requeria. E havia per muller una dona la qual sobiranament amava, e ella a ell, e ensemps en reposada vida vivien, e en ninguna cosa tant no s’estudiaven com en complaure la una a l’altre. E esdevenc-se […] que la bona dona passà de aquesta vida en l’altra, e de sí lexà a Felip un sol fill que d’ell havia concebut, lo qual era de etat […] de dos anys. E per la mort de la sua dona romàs tant desconsolat con mai nenguna altra persona romangués de cosa que amàs. E veient-se romanir sol de aquella companyia, la qual ell més amava, se dispongué de no voler esser pus del món, ans se volgué donar al servei de Deu, e semblant volch fer del seu petit infant. Perquè, donant totes les sues coses per amor de Deu, se n’anà sobre la muntanya d’Einayo [= Monte Asinaio o Senario, al Mugello, a prop de Florència, a l’edat mitjana cèlebre lloc d’ermitans], e aquí, en una petita cella, se mès ab lo seu fill, ab lo qual ab almoynes, oracions e dejunis se vivia. E sobiranament se guardava de no raonar, allà on el fill fos, de alguna temporal cosa, ne de lexar-li’n veure alguna per ço que ell de semblant servei no·l  retragués, ans tots temps de la glòria e de la vida eternal e de Deu e de tots sos sants lo raonava, ensenyant-li tots temps oracions. E tenint-lo en aquesta vida molts anys, e no lexant-lo exir de la cella ne mostrant-li nenguna altra cosa sinó sí mateix, lo tench gran temps. Havia, emperò, acostumat lo valent home de venir alguna vegada a Florença, e aquí, segons les sues oportunitats, dels amics de Deu era socorregut, e aprés encontinent se’n tornava a la sua cella. E esdevenc-se que estant ja l’infant de etat de divuit anys e Falip ja essent vell, lo fadrí li demanà on anava tant sovent. E Falip li ho dix. Al qual lo fadrí dix: «Pare meu, vós sou d’avui més vell e sou mal dispost a treballar. Perquè em plaurie que vós me menaseu una vegada a Florença perquè em fessets conexer les amics e devots de Deu e de vós, e jo, qui soc jove e pusch mils treballar, despuys podré per nostres necessitats anar a Florença la hora que a vós plaurà e vós romandreu ací». E lo bon hom, pensant que ja aquest seu fill era gran e era axí habituat al servei de Deu, que mal […] les coses del món lo’n porien traure, en sí mateix dix: «Aquest diu bé». Perquè, havent-hi a anar, lo se’n mena. On lo jove, aprés que fou a Florença, vaent los palaus e les cases e les esglésies e totes les altres coses de les quals és plena tota la ciutat, axí com aquell que mai pus li recordes no havia vistes, se començà fort a meravellar, e de moltes coses demanava lo pare què eren, e lo pare li’n deia, e ell, havent-ho oït, romania content de aquelles. E axí demanant lo fill e lo pare responent, per llur ventura s’encontraren ab una bergada de molt belles dones e molt ben ornades de joies e de vestidures, les quals venien de unes noces. Lo qual [fill], com les viu, demanà al pare quines coses eren aquelles. Al qual lo pare dix: «Fill meu, baxa los ulls en terra e no les guard, car açò són males coses». Dix lo fill: «Pare, e com han nom?». E lo pare, per no fer-li desitjar lo concupiscible apetit, no les volgué anomenar per nom propi de fembres, mas dix: «Elles han nom oques». De que meravellosa cosa de oir! E aquell qui mai pus tals coses no havia vistes, no curant-se  de palaus ne de bous ne cavalls ne de ases ne de diners ne d’altres coses que hagués vistes, […] sobtosament dix: «Pare meu, jo us prech que vós fassau per guisa que jo haga una de aquestes oques». «Ai de mí, fill meu, dix lo pare, calla, car elles són males coses». Al qual lo jove demanà e dix: «E són axí fetes les males coses?». «Sí», dix lo pare. Ell, lavors oint que lo·hi refermave, dix: «Jo no·m sé vós què us dieu ne per què aquestes sien males coses. Quant és a mí no·m sembla que encara n’hagi vista nenguna axí bella ne axí plaent com són aquestes, car a mi em sembla que sien pus belles que no los àngels pintats que vós me haveu moltes voltes mostrats. Perquè em plauria que ens emmenassem una d’aquestes oques ab lo nostre ase, e jo la menaré a péixer». Dix lo pare: «No ho vull, mon fill, car tu no saps on se peixen». E encontinent sentí lo bon hom que major força havia natura que no lo seu enginy. E penedís encontinent de haver-lo hi menat a Florença.

Johan Boccaci, Decameron. Traducció catalana publicada segons l’únic manuscrit conegut (1429), per Jaume Massó Torrents, New York: The Hispanic Society of America, 1910: 226-227.

Simone Ventura

IRCVM