El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia

La descoberta i la valoració del Pirineu romànic data d’inicis del segle XX. Les publicacions dels excursionistes i les informacions dels primers viatges per a recollir dades i obtenir fotografies van intensificar l’estudi d’un patrimoni fins llavors ben poc conegut des de Barcelona. Paral·lelament, les valls pirinenques es van anar incorporant al mercat de l’art, i els antiquaris i gestors de museus les començaren a freqüentar. En pocs anys, les esglésies que fins llavors havien conservat les decoracions, les imatges i el mobiliari acumulat al llarg dels segles, serien en bona part desposseïdes de tot allò que era susceptible de ser venut pels antiquaris. En un primer moment, només eren els béns mobles (imatges, frontals d’altar, objectes), però després s’hi van afegir les pintures que cobrien els murs dels edificis, i que van haver de ser arrencades,  portades i exposades al Museu de Barcelona, per tal d’evitar-ne la seva exportació.

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia, de M. Guardia i I. Lorés. Portada del llibre

Hi ha dos moments que sobresurten en aquests canvis ràpids a què van ser sotmeses les esglésies en el primer quart del segle XX: el primer és l’expedició organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans a la Ribagorça i la Val d’Aran, entre el 31 d’agost i el 14 de setembre de 1907, i l’arrencament de les pintures murals romàniques entre l’estiu de 1920 i el gener de 1923 és el segon. La trobada de nova documentació sobre aquests dos moments en el marc de les recerques sobre el romànic de la Vall de Boí que estem duent a terme des del grup de recerca Ars Picta, no només ens aporta noves dades, sinó que també ens permet valorar adequadament la feina feta pels autors d’aquests documents, Josep Gudiol i Cunill i Emili Gandia i Ortega, tot restituint el paper que van tenir en cada un dels dos moments. I això implica matisar el protagonisme pràcticament exclusiu que ha estat atribuït a personatges com Josep Puig i Cadafalch o Joaquim Folch i Torres.

 

Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic i estudiós, que ja havia publicat alguna de les seves obres clau, com les Nocions d’arqueologia sagrada catalana, el 1902, que podríem considerar-la la primera història de l’art medieval català, va ser cridat per l’Institut d’Estudis Catalans a participar en l’expedició que havia proposat i que va dirigir Josep Puig i Cadafalch. També hi van participar Guillem de Brocà, membre de l’Institut, Josep Goday, assistent de Puig i que va fer l’aixecament de les diferents esglésies, i el fotògraf Adolf Mas, que va realitzar un ampli reportatge. La feina que inicialment se li va encarregar a Gudiol va ser la de llegir i estudiar les inscripcions que es trobessin en els edificis que visitarien. Però ara sabem que en va fer molta més. En efecte, en les setmanes immediatament posteriors a la seva tornada, va redactar una àmplia memòria que va lliurar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’objectiu era publicar-la, però ha restat inèdita fins ara, que l’hem recuperada i editada en aquest nou llibre. L’estudi encomanat sobre les inscripcions ocupa el primer capítol, que ell va anomenar “Monuments literaris” i que es completava amb un ampli annex dedicat a les inscripcions del claustre de Roda d’Isàvena. Aquest annex no es conserva perquè és l’única part del manuscrit que va ser publicada en el primer número de l’Anuari de l’IEC, juntament amb un estudi de Brocà i el de Puig i Cadafalch dedicat amb coberta de fusta de les Valls d’Aran i de Boí. La resta del manuscrit, que constava de 57 folis escrits per una cara i il·lustrats amb fotografies enganxades al darrere, estan dedicats a l’escultura, la pintura, el mobiliari i la indumentària i els seus accessoris. Una organització que segueix de prop l’esquema de les Nocions d’arqueologia sagrada catalana.Manquen els folis 6 al 20, que estaven dedicats a l’arquitectura. A diferència de la resta del manuscrit, que va ser consultada perquè hi ha parts marcades amb llapis, aquestes pàgines van ser retirades, probablement per Puig i Cadafalch, i no les hem pogut localitzar.

Sant Quirze de Pedret : fotografia d'un detall de les pintures de l'absidiola meridional, in situ, 1921. Emili Gandia? (Fons Gandia)

 

El text de Gudiol constitueix el primer estudi sobre el romànic de la Vall d’Aran i la Ribagorça visitat en aquella expedició. A partir de les notes del quadern de camp i de les fotografies d’Adolf Mas, hi ha un procés d’assimilació de les dades adquirides i de les novetats que van poder veure. I els comentaris més frescos, més nous, són els referits a la pintura mural romànica i al Davallament d’Erill, que van descobrir tancat en un clos. De les set imatges del grup escultòric, Gudiol en va adquirir cinc per al Museu episcopal de Vic el 1911, i en la memòria d’aquell any reprodueix amb les mateixes paraules la sorpresa i l’emoció del moment.

Emili Gandia era el conservador de les col·leccions d’art medieval del Museu de Barcelona, a més a més de l’arqueòleg responsable de les excavacions d’Empúries des del seu inici. Les funcions de conservador implicaven fer de “correu” per anar a embalar i recollir les obres que s’havien adquirit, una feina delicada en aquells moments. En els primers treballs d’arrencament no hi va participar perquè el Museu va enviar Vidal i Ventosa pels arrencaments dels absis de les dues esglésies de Taüll (estiu de 1920) i va confiar malauradament, com es va poder comprovar més tard, en Amadeu Sales per als de les esglésies de La Seu d’Urgell, de la Vall de Cardós i d’Engolasters. No es va documentar allò fet en cap dels dos casos i només tenim el testimoni de les cartes adreçades per Vidal i Ventosa des de Taüll a Folch i Torres. És durant aquests moments quan es destrueix la inscripció de Taüll, a causa de les males relacions entre la gent del poble i els tècnics italians. Després d’aquestes experiències, el Museu va confiar en Gandia per a controlar els arrencaments que havien quedat pendents. Durant l’estiu de 1921 treballà amb Steffanoni en l’arrencament i descoberta de nous fragments fins aleshores desconeguts a l’església de Sant Quirze de Pedret. Finalment, des del mes de novembre fins el gener dels anys 1922 i 1923 acompanyà els tècnics Cividini i Dalmati per concloure els treballs, els més complexes, a les esglésies de la Vall de Boí: les pintures de la nau meridional de Santa Maria, les de l’absis nord de Sant Climent i les dels intradossos i mur de la nau nord de Sant Joan de Boí. En tots els casos en què va intervenir va fer dibuixos i nombroses anotacions que havien de servir per a instal·lar les pintures als nous suports que s’estaven construint al Museu de Barcelona per acollir-les.  Aquesta preciosa documentació, servada per la família Gandia que ens l’ha cedit generosament, per a aquesta publicació, ens proporciona dades molt importants i, en algun cas decisives, per a rectificar o confirmar la posició original de molts fragments pictòrics.  A partir de la documentació gràfica, degudament creuada per altres dades que proporcionen diversos arxius fins ara utilitzats només parcialment, hem pogut refer el relat d’allò que va succeir durant els anys 20 als Pirineus en relació amb les pintures murals romàniques.

Sant Quirze de Pedret : croquis de les pintures del interior de l'absidiola meridional amb indicacions i amidaments dels fragments pictòrics i obertures. Emili Gandia, 1921 (Fons Gandia)

Milagros Guardia

Immaculada Lorés

IRCVM – Ars Picta

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús